02.12.2022 - 21:40
Les dificultats de la sanitat xoquen de ple amb els pacients que necessiten solucions abans no els vagin a més les malalties. És el cas d’Alexandra Rodríguez, qui conta: “Em vaig esperar un any i mig perquè m’operessin de l’estómac i ara estic hospitalitzada a casa perquè falten llits a l’hospital.” La saturació dels centres sanitaris i el fet de formar part d’una llista d’espera que, a voltes, pot semblar interminable, no ajuden a superar les malalties de la millor manera possible.
De fet, Catalunya és el territori amb una mitjana més elevada de dies que els pacients s’han d’esperar per ser operats. Segons dades del 30 de juny proppassat publicades pel Ministeri de Sanitat espanyol, a Catalunya hi havia 165.552 pacients pendents d’una intervenció quirúrgica, dels quals el 27,6% havia d’esperar més de sis mesos. La mitjana de dies d’endarreriment és de 151.
Rodríguez ha passat per un petit infern a l’hora de poder ser operada. Va ser arran d’un diagnòstic de pedres a la vesícula quan li van detectar, a les proves pre-operatòries, que s’havia de refer la boca de l’estómac. Quatre hores d’operació, després d’un any i mig d’espera, no van resoldre la problemàtica de la vesícula, que s’haurà de solucionar en una intervenció futura. El seu cas es va lligar, també, amb un altre entrebanc recurrent als hospitals: les urgències. La primera setmana de ser a casa recuperant-se, va sentir mal al ronyó i va tenir febre. Quan va acudir a l’hospital, es va estar deu hores en un espai reduït d’espera sense poder ser atesa.
“L’experiència va ser molt dolenta”, explica, tot i que matisa que la qualitat del personal d’infermeria i dels auxiliars va ser de primera, com també la dels metges que l’han d’atendre a casa. “Un luxe de professionals en una nefasta administració sanitària”, denuncia, i afegeix: “Hi ha manca de mitjans, de renovació de les infrastructures i d’organització espacial.” Al cap i a la fi, el de la saturació als hospitals i el de les llistes d’espera són dos maldecaps que van lligats. En el cas de les operacions, també és notable a les Illes, on hi ha 14.381 pacients pendents d’intervenció, un 20% dels quals s’han d’esperar més de sis mesos. El territori té una mitjana de 121 dies d’espera. Al País Valencià, la mitjana d’espera per a ser operat és de 87 dies i el 10,8% dels 54.260 pacients que són en llista s’ha d’esperar mig any per poder entrar a quiròfan.
Un d’aquests pacients que espera de ser atès és Carles Serra. Aquest mallorquí té problemes al genoll i d’ençà del juny del 2020 que cerca solucions. No va ser fins l’any passat que va ser diagnosticat d’artrosis, per la qual cosa s’havia de sotmetre a tres intervencions diferents. Aquest estiu passat, un any després del diagnòstic, va ser sotmès a les dues primeres, però de la tercera encara no en sap res. “Quan camín em fa mal, també quan puig escales. Però de cada dia me’n fa un poc més”, diu, sabent que pot fer una vida més o menys normal, però que va empitjorant amb el pas del temps. “Sóc en llista d’espera d’una cosa que arrosseg de fa dos anys”, denuncia. Serra també explica que va haver de ser intervingut per una hèrnia i es va haver d’esperar cinc mesos. “Potser hi ha algú a qui ha anat la mar de bé, però jo no ho puc dir, perquè la sanitat no m’ha anat bé.” I posa un altre exemple: fa tres anys que va anar a l’uròleg i encara no li han telefonat per donar-li resultats. “Falten metges. Perquè ells fan la feina que han de fer, no en poden fer més”, sentencia.
A les Illes, els pacients que necessiten una cirurgia toràcica són els que més s’han d’esperar, uns 9 mesos. A Catalunya, obviant les cirurgies plàstiques, els pacients que més s’han d’esperar són els que necessiten una neurocirurgia: 190 dies. Al País Valencià, també, amb una demora mitjana de 159 dies.
Maldecaps a les consultes externes
Catalunya també és el territori dels Països Catalans on més es tarda a tenir una consulta amb l’especialista: en concret, 82 dies de mitjana, pels 69 del País Valencià i els 50 de les Illes. I si bé a l’arxipèlag tan sols un 3,6% dels pacients s’ha d’esperar més de 60 dies, a Catalunya és un 25,9% i al País Valencià, un 39,6%.
Noemí Viladomat té 39 anys i als 30 li van diagnosticar endometriosi, un trastorn de l’úter que li causa dolors i mareigs fins al punt d’haver de parar a conduir o demanar la baixa mèdica, atès que la malaltia li impedeix de fer la vida amb quotidianitat. Després d’un tractament amb anticonceptius, dos anys més tard li van donar l’alta, però a principi d’enguany va tornar a sentir molts dolors i incapacitat per quedar-se embarassada. La metge de capçalera li va explicar que per l’edat que tenia era important que li donessin hora urgentment per veure quina dificultat de gestar tenia, i la derivà a l’Hospital Clínic, a l’àrea de ginecologia. Però aquesta urgència es va traduir en cinc mesos: no pot ser atesa fins al febrer.
“Hi ha dies que no em puc moure del dolor, sento que encara que ho intenti i em prengui la medicació, és com si tingués algú regirant-me els ovaris”, diu. “I s’hi afegeix la frustració constant de no poder ser mare i la depressió que em provoca veure el meu sagnat.” En la seva opinió, tenir una responsabilitat pública deficient no és responsabilitat dels equips mèdics i considera que l’alternativa no hauria de ser anar a la sanitat privada, atès que no tothom s’ho pot permetre.
De fet, Viladomat supera amb escreix la mitjana d’espera a Catalunya per una consulta ginecològica, que és de 61 dies, com a les Illes. Al País Valencià, l’espera és de 5 dies menys. Per territoris, els pacients que més han d’esperar són els que volen anar a l’uròleg: de mitjana, són 162 dies. A les Illes, els pacients que més s’esperen són els que han de tenir una cita amb el cardiòleg –78 dies–, just els mateixos que al País Valencià.
