12.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 13.03.2025 - 17:58
La dominació política i el recurs constant d’Espanya i França a la violència política han acostumat bona part del nostre país a caminar permanentment capcot, demanant perdó pel fet d’existir, negociant engrunes lingüístiques amb qui tan sols vol, en definitiva, fer-nos callar. Però ahir Andorra va alçar un far que projecta una llum tan clara que encega. El decret 78/2025 no és una mera disposició legal i administrativa: és tota una declaració de dignitat col·lectiva, que amb la llei que el precedeix signifiquen un abans i un després no únicament per a Andorra, sinó per al conjunt de la nació.
Perquè Andorra ha tingut el valor de dictar legalment que el català és “l’element fonamental de la identitat cultural i patrimonial” del país, i ha decidit, per tant, que ha de ser la “llengua vehicular de totes les comunicacions escrites i orals” sense subterfugis, sense excuses, sense por, sense cap mena de condicionant ni de reserva. Els pobles, com els individus, no es fan respectar sinó quan comencen a respectar-se ells mateixos. I Andorra ha decidit de respectar-se. S’ha acabat, doncs, el temps de les genuflexions, de la prevenció, de la por reverencial, del temor de ser malentesos, del què diran…
Exemples concrets que d’ençà d’ahir tenen força legal: “En les comunicacions orals, tot treballador de l’Administració general o de l’Administració de justícia, quan està de servei s’ha d’adreçar en català a l’administrat, independentment de la llengua amb què l’administrat se li adreci.” “Si l’administrat afirma que entén la llengua catalana però que no la parla, el treballador de l’organisme públic ha d’adreçar-se a l’administrat en català.” O, fins i tot: “Les converses entre treballadors de l’Administració general o de l’Administració de justícia s’han d’efectuar en català.” No hi ha, doncs, ni parany ni equívoc possible: la llengua de l’administració andorrana és el català i prou. El principi s’estableix amb una claredat total.
Estic segur que els tímids, els prudents, els pragmàtics –i més variants de claudicants– diran que Andorra rai, que ja és un estat independent, que és petit, que és un cas especial i que això ho explica tot. Que, en definitiva, no hauríem d’emmirallar-nos en això que acaba de fer. Sempre hi ha algú disposat a justificar la pròpia covardia, però el fet cert és que la qüestió realment important que Andorra posa sobre la taula ens concerneix tots, no els andorrans i prou: Andorra ens demostra que allò que era impossible és, de sobte, possible. Que es pot fer. Que es pot viure en català. Que la normalitat lingüística que tant hem somniat existeix. I que la determinació política per a dur-la a terme no és cap utopia, sinó un present. Que qualsevol parlant del català pot aspirar que la seua llengua tinga la mateixa consideració i la mateixa condició que el danès a Dinamarca, l’italià a Itàlia i el portuguès a Portugal. Que el català no és una llengua mancada i de segona que necessite crosses.
Evidentment, això té a veure amb el fet de tenir el poder polític, però va més enllà. Perquè avui cal recordar que els principals partits independentistes catalans encara estan d’acord en l’absurda proposta que la república catalana instaure a partir del primer dia un estat bilingüe on el castellà –però tan sols el castellà– siga tan natural i normal com el català. Com si el català no fos una llengua suficient. Aquest provincianisme, aquesta curtedat de mires, aquest peatge d’esclau és això que Andorra fa miques i posa en evidència de manera magistral.
Per això –espere que molts lectors estiguen d’acord amb mi– el reglament publicat avui és una autèntica revolució sociolingüística que tots hem d’aplaudir efusivament. Andorra avui ha esdevingut el far que de sobte esberla a tots els Països Catalans la fosca nit del discurs de la submissió lingüística i de la por de ser normals. Als qui ens diuen que som uns il·lusos i que no es pot viure plenament en català, Andorra els respon que ells ja hi viuen. Als qui anuncien que en el nostre món globalitzat ja hem fet tard i que no és possible que una llengua de demografia mitjana siga completament funcional Andorra els demostra que van errats. I als qui ens demanen flexibilitat i no imposar la llengua, aquell sinònim afable de la rendició que és guanyar amb la seducció, Andorra respon: “La nostra llengua és el català, i això, simplement, no és negociable ni ho serà mai.”
En definitiva, no tan sols al seu territori sinó també a la resta dels nostres territoris –on els discursos utilitaristes sovint disfressen la percepció assumida que tenim una llengua menor–, Andorra ens ensenya una lliçó definitiva: sols es respecta qui es fa respectar i això no depèn de si ets gran o petit. El català avui a Andorra ha deixat de ser un “problema” a resoldre mitjançant excepcions, concessions, retrocessos o referèndums escolars; ara és, senzillament, la llengua. I no es pot ser andorrà sense el català. Tan senzill com això, tan radical com això i tan gran com això.
PS1. Tota l’explicació sobre la decisió andorrana la podeu trobar en aquest article d’Alexandre Solano: “El nou reglament modèlic a Andorra: les converses entre funcionaris, la retolació i la documentació han de ser en català”.
PS2. L’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol acaba de publicar Les tenebres del cor, un relat trepidant sobre l’obsessió i la fascinació d’explorar els mal anomenats pigmeus africans. Ot Bou l’ha entrevistat en una conversa molt interessant sobre allò que en sabem i allò que n’ignorem tots plegats: “Del meu temps al Congo no ho he explicat tot perquè em matarien”.
PS3. Els serveis públics estan desbordats a tot el país, cosa que origina una tensió social cada dia més palpable. Avui Martí Gelabert ens fa el retrat de la situació de la sanitat a Menorca: “La sanitat de Menorca, desbordada: llistes d’espera llarguíssimes i una situació desesperant”.
PS4: VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.
