02.03.2025 - 19:54
|
Actualització: 02.03.2025 - 21:49
L’historiador Josep Pich i Mitjana (Manresa, 1967) és actualment catedràtic d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, on va entrar a principis dels anys noranta per fer el doctorat –li va dirigir la tesi Josep Termes– i on es va quedar com a professor. Especialista en història política de Catalunya, biògraf de Valentí Almirall, ha treballat els orígens populars i vuitcentistes del catalanisme, el paper de la premsa satírica, la qüestió del Marroc i l’anticatalanisme, sobre el qual prepara un volum que sortirà aviat. Des de la Càtedra Josep Fontana, que ell dirigeix, va organitzar el 28 i 29 de setembre de 2023 unes jornades sobre la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, en escaure’s el centenari del cop d’estat, que ara arriben a les llibreries en forma de llibre amb el títol La dictadura de Primo de Rivera. La primera dictadura espanyola del segle XX, coeditat per Alfonso Bermúdez Mombiela i Gerard Llorens DeCesaris, i editat per Icaria Editorial. Aprofitem l’ocasió per parlar de la seva trajectòria i d’algunes de les recerques rellevants que ha fet sobre la dictadura primoriverista i el catalanisme.
—Voldria saber quin és el vostre primer contacte amb la història. És una vocació?
—És difícil de dir quan comença, però sí que és cert que quan feia EGB l’assignatura que sempre m’anava millor era la història. Era curiós, volia saber d’on venien les coses, i si un es pregunta d’on venen les coses s’acaba arribant a la història. Aquesta curiositat infantil es va mantenir durant el batxillerat, i quan va tocar triar estudis universitaris, per a disgust de la família, que volien que fes alguna cosa que tingués una sortida laboral més remarcable, vaig triar estudiar història. Era el primer llicenciat de la família i, per tant, vaig dir que ho provaria i, si no sortia bé, ja estudiaria una altra cosa. El fet és que va sortir bé i encara hi sóc.
—Vau estudiar a la Universitat de Barcelona, però el doctorat el vau fer a la Universitat Pompeu Fabra, que era nova de trinca.
—Vaig acabar just abans dels Jocs Olímpics del 1992, i un dia, llegint La Vanguardia, vaig veure un anunci que deia que començava un doctorat nou, en una universitat nova. Els professors eren pràcticament tots els deixebles de Pierre Vilar. El dirigia Josep Fontana i hi havia Josep Termes, Eva Serra, Núria Sales, Josep Maria Salrach, Jaume Torres Elias…
—Com és que vau decidir dedicar la vostra tesi a un personatge tan cabdal com Valentí Almirall?
—Quan arribo per primera vegada al piset on hi havia l’Institut Universitari Jaume Vicens Vives de la UPF, acompanyat del meu company Antoni Saumell, que malauradament va morir jove, em trobo que tot just estan posant els llibres a la biblioteca. I qui ho fa és un senyor que jo creia que era el bibliotecari. En realitat era Josep Fontana. Ens va preguntar què volíem investigar, i quan li vaig dir que m’interessaven els orígens del catalanisme, perquè aquella història de la burgesia insolidària no em quadrava amb el món d’on venia, em va dir que tenia bona part del Diari Català i que me’l portaria. Ell em va dir que estudiés Almirall i que em dirigiria la tesi Josep Termes. Per tant, tot i que historiogràficament no estiguin tots tres d’acord, em considero deixeble de tots tres, i m’enorgulleixo de dirigir la Càtedra Josep Fontana, que la tesi me la dirigís Josep Termes i haver substituït Enric Ucelay-Da Cal. Aquest va entrar a substituir Josep Termes, i quan va crear el seu grup de recerca hi vaig estar implicat des del primer moment. Quan es va jubilar, el vaig substituir jo.
—Què us va seduir del personatge?
—Vaig fer una biografia quan el gènere no estava de moda dins la nostra historiografia. Però a mi la biografia m’era útil, perquè tens una estructuració molt clara, mai no he estat deconstructivista, i em sembla que la cronologia és rellevant. I un dels avantatges que té la biografia és que, a partir d’aquí, pots entrar als detalls. En concret, estudiar Almirall em va permetre de parlar de la Universitat de Barcelona dels anys 50 del segle XIX, que acabava de tornar de Cervera i era al convent del Carme, em va permetre d’estudiar la Renaixença des d’una perspectiva que no era majoritària, tot i que era la de Coromines, Rovira i Virgili i Fontana. És a dir, la dels mal anomenats xarons: Frederic Soler, Conrad Roure, Tomàs Padró, Joan Lluís Pellicer i Almirall, davant l’oficial, dels Jocs Florals.
—I de l’Almirall polític, què en destacaríeu?
–Almirall és un dels principals teòrics del federalisme. Serà quan trenqui amb Pi i Margall que impulsarà el catalanisme. De fet, és l’autor del primer llibre de la tríada de la ideologia catalanista, Lo catalanisme, que tindrà la seva rèplica en La tradició catalana, de Torres i Bages, i la síntesi, que seria La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba. Almirall hi escriu que ell en diu particularisme, però que en realitat és federalisme. El problema és que no pot fer servir la mateixa paraula que els federalistes espanyols, perquè per a ells és tota una altra cosa. De fet, des del Primer Congrés Catalanista del 1880, que organitza Almirall, fins el 2010, el catalanisme majoritari no és separatista, sinó que busca l’encaix dins d’Espanya. El primer independentisme no sorgeix fins el 1918-1919. El canvi radical és el 2010, arran de la sentència del Tribunal Constitucional [espanyol], en què la major part del catalanisme es transforma en independentista. Però això, des d’una perspectiva històrica, és gairebé sociologia.
—El vostre àmbit de recerca, dins la història contemporània de Catalunya i Espanya, va del Sexenni democràtic fins a la República?
—Comença una mica abans del Sexenni democràtic, en el que per a mi seria l’inici de la Renaixença de veritat, amb els Jocs Florals del 1859 i els anomenats “Fochs artificials” del 1860. De mica en mica, m’he anat centrant en el segle XX, amb recerques sobre Josep Maria Planes i Justo Bueno Pérez. Per tant, vaig començar a mitjan segle XIX i estic arribant a la Segona República espanyola.
—L’any 2023 va fer cent anys del cop d’estat de Primo de Rivera. Ara acabeu de publicar un volum sobre la qüestió. Què us va portar a estudiar-lo?
—Vaig tenir la sort de trobar una documentació que, modèstia part, em sembla de la més rellevant que he trobat mai i que canvia força la perspectiva sobre la relació entre la dictadura i el catalanisme. Els grans estudiosos de la dictadura de Primo de Rivera, Albert Balcells i Enric Ucelay, a més de Roig Rosich, no l’havien vist. Per tant, crec que només pots aportar coses noves si trobes documentació nova.
—Quina és la relació entre la dictadura i el catalanisme?
—Per entendre tot plegat ens hem de situar en el que anomenem pistolerisme o guerra social, que és una guerra civil de baixa intensitat. El fet és que, en aquest context, els enemics dels meus enemics són els meus amics, encara que siguin persones que en unes altres circumstàncies no ho serien. És a dir, davant dels grups d’acció de la CNT, quan, com escriu Joan Oller i Rabassa, mataven pels carrers, la Lliga tria bàndol i ho fa amb la patronal, que té els seus pistolers, i els militars que, en terminologia de Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, han creat el partit militar. Bàsicament, vol dir que han importat de Cuba els mètodes contra el separatisme que han exercitat en el que ells consideren no una colònia, sinó una província d’ultramar, i que són l’origen del primer feixisme espanyol. En un context normal, algú com Puig i Cadafalch no hauria tingut mai bones relacions amb el governador civil Severiano Martínez Anido o amb Miguel Arlegui, el seu cap de policia. Però en aquest context violent, les tenien. Això explica la documentació que he trobat, que posa de manifest la confiança del catalanisme en el presumpte autonomisme del cap del directori militar.
—I com és que algú com Puig i Cadafalch podia creure en aquest presumpte esperit autonomista i reformista de Primo de Rivera?
—Em va sorprendre molt que algú intel·ligent com ell pogués confiar en personatges com ara Martínez Anido, Joaquín Milans del Bosch, Primo de Rivera… Però, no és només una aposta de Puig, va més enllà. Per a mi el més rellevant és quan vaig trobar el projecte de reial decret de regionalització d’Espanya. Aquest projecte d’estatut regional havia d’entrar en vigor el 15 d’octubre de 1923. El decret conté alguns articles importants. El primer aboleix el reial decret que havia creat les províncies l’any 1833. Un altre, fonamental: totes les competències que no siguin exclusives de l’estat, seran de les regions. Això és la base de qualsevol estat compost. I l’últim: el sistema fiscal en què s’estipulen els impostos que recaptaran les regions, que pagaran una quota a l’estat. Només li falta una cosa: la signatura del rei.
—Tot i això, els primers actes de Primo de Rivera són contra el catalanisme…
—Tot just arribat al poder, Primo de Rivera promulga un decret contra el separatisme, i allà ja diu que com que està a punt de fer una llei que donarà l’autonomia a les províncies, cal fer net. De fet, Primo de Rivera fa servir com a excusa els incidents que hi ha hagut l’Onze de Setembre i la celebració de Galeuzka a Barcelona, on s’han cridat visques a la República del Rif, a Cuba, s’ha cridat “mori Espanya”, etc. El seu pronunciament ataca els polítics de la Restauració, té un fort component masclista, i diu que vol normalitzar la vida del país i plegar. Des del punt de vista catalanista, si tu acceptes que el catalanisme no és separatista i és regenerador, per què no intentar-ho, a veure si hi ha sort? El mateix Primo de Rivera no és un ideòleg, és un pragmàtic, però els militars que deixa aquí quan marxa a Madrid són més espanyolistes que ell.
—Llavors, qui s’oposa a la dictadura?
—La CNT, perquè no té més remei, i Francesc Macià, perquè representa el separatisme i és l’únic que marxa a l’exili en el primer moment. Els socialistes donen suport explícit a la dictadura, tant o més que Puig i Cadafalch. I la majoria es posa de perfil, o mira de jugar a dues bandes. Rovira i Virgili, per exemple, marxa a París, s’entrevista amb Macià, que li diu que la seva aposta és la lluita armada, i torna a fer de funcionari de la Mancomunitat, fins que el fan fora. En aquell temps pot fer la Revista de Catalunya i tot, sense problemes.
—En resum, la violència porta el catalanisme conservador a donar suport als militars, i el punt d’unió és l’autonomia?
—Pel que fa a Puig i Cadafalch, no és ell personalment qui dóna suport al cop, sinó tot el consell de la Mancomunitat, on hi ha la Lliga, els republicans nacionalistes i un liberal. Primo de Rivera els reclama dos tècnics per a redactar aquest estatut, però Puig hi envia també un diputat, Pere Mies, republicà i que serà un dels fundadors d’ERC l’any 1931. Com deia, molts dirigents es posaran de perfil, però qui donarà la cara és Puig i Cadafalch. I qui en paga els plats trencats. Tot i això, per a mi és simptomàtic que Puig i Cadafalch, quan s’acaba la guerra civil, torni i no li facin res. Bé, a un senyor de setanta anys li diuen que no pot treballar d’arquitecte… I això que tenia l’Institut d’Estudis Catalans a casa seva! No li fan res, continua vivint a casa fins que es mor. Però, ideològicament, quina diferència hi havia entre un democristià confederalista com Carrasco i Formiguera i un nacionalista com Puig i Cadafalch? La principal és que l’antic partit militar, que li’n devia unes quantes, ara, amb Franco al poder, devia donar ordres que no el toquessin.
—Sempre s’ha parlat d’un Puig i Cadafalch acomiadant Primo de Rivera a l’estació, i resulta que dieu que no és cert.
—Aquesta llegenda la difon Cambó, que és el cap del sector més conservador i monàrquic, enfront del sector més nacionalista que podria representar Puig i Cadafalch, des de la presidència de la Mancomunitat. Cambó és un personatge excepcional, molt més bon polític que Puig i Cadafalch, que, com ha destacat Borja de Riquer, gràcies a la CHADE es pot relacionar amb l’elit política europea, però per més que es considerés hereu de Prat de la Riba, o fins i tot el cap de la Lliga, no vol dir que ho fos. Ni de bon tros. Prat de la Riba era el primmus inter pares de la Lliga, però hi havia almenys dos sectors, com deia. O tres: Cambó a Madrid, Puig i Cadafalch a la Mancomunitat i Lluís Duran i Ventosa a l’ajuntament. Concretament, sobre la qüestió del cop, els civils qui hi ha amb Primo de Rivera quan fa el seu pronunciament són gent de l’entorn de la Lliga, però del sector més cambonià. El mateix Cambó ha plegat com a diputat i està navegant a Grècia en espera d’esdeveniments. Quan tingui notícia del cop, aconsellarà als seus que no es comprometin, es posarà de perfil, però l’únic lligaire que col·laborarà activament amb la dictadura serà Eduard Aunós, que ha estat el seu secretari al ministeri.
—Primo de Rivera va enganyar els dirigents catalans?
—Si acceptem que Primo de Rivera va enganyar la Mancomunitat, aleshores per què els demana dos tècnics? I, alhora, sabem que el reial decret es redacta perquè hi ha les cartes de Nicolás Maria de Urgoiti, el propietari del diari El Sol, que diu que donarà suport a l’autonomia des dels seus diaris perquè també li interessa per al País Basc.
—Així doncs, per què creieu que aquesta regionalització no arriba mai a entrar en vigor?
—Suposo que pensaven que si acceptaven això, els catalanistes acabarien reintroduint la bandera, la llengua, i tornaríem al cap del carrer. No ho puc demostrar, però a mi em sembla que Primo de Rivera estava disposat a aplicar l’estatut regional. Però clar, no havia de signar ell personalment el decret. A mi em sembla una hipòtesi fefaent que fos Alfons XIII qui ho aturés. Com diu Amadeu Hurtado a les seves memòries, amb el cop d’estat el rei va decidir d’utilitzar el partit militar, que era el partit que s’havia creat com a reserva i que ell mateix dirigia. Hi estic d’acord. Qui realment dirigia el partit militar no era ni Joaquín Milans del Bosch, ni Severiano Martínez Anido, ni Miguel Primo de Rivera, sinó Alfons XIII.
