Si el bilingüisme ens mata, per què no fem callar el botxí Junqueras?

Als qui anem pel carrer parant l’orella per sentir que el català no és una llengua morta, des que van fer públics els resultats de l’enquesta d’usos lingüístics se’ns ha girat encara més feina. Tan aviat obro el calaix de la preocupació, com el del plaer per una paraula retrobada o perquè sento pel carrer un nen menorquí que parla català com els déus. O canvio de xip i obro el calaix de la frustració o el de la ràbia, que també n’acumulo. També obro el de l’acceleració frenètica per no deixar perdre cap oportunitat i evitar qualsevol pas enrere. Tot plegat és com si m’hagués convertit en una calaixera vivent, no la de Coromines, que ja seria el súmmum, sinó una calaixera o xifonier ple de tants calaixos com sentiments/pensaments tinc cap a aquesta llengua que m’estimo, que em dol i em remou sense pietat, ni compassió, amb tot allò que és bo i dolent. Sempre inseparables. No sé si us passa com a mi, però no desconnecto mai. És com si tingués dos canals: el del català i el de la resta.

No sé si és fruit del “depèn de tu”, que crec, practico i predico, o és la manera d’evitar el mode “resistència” perquè no em marquin més gols i passar definitivament al mode “volem la pilota” per fer tots els gols que calgui. Segur que, per més que aquest viure que descric pugui semblar robòtic o de guillats, no ho és. Les coses són com són. I les entomem amb alegria, que són quatre dies.

Fem tant com calgui, però, com ja he dit algunes altres vegades, tampoc no hem de ser sants, ni passar per alt les barbaritats. I llegir Oriol Junqueras que diu frases com aquesta: “És l’hora que el govern, les administracions i les institucions del país posin tots els esforços a millorar aquesta situació” és obrir la capsa dels trons. Mantindrem el català, farem tant com calgui. Però no podem tolerar aquest cinisme amb què ens tracten d’idiotes. Ja sé que Junqueras és un polític fora del temps, obsolet, tot allò que vulgueu. Però, igualment, no es pot tolerar aquesta pantomima, sobretot perquè s’ha de saber que allò que van fer Junqueras i el seu partit en tota l’etapa pre-procés respecte del català va ser negatiu, contraproduent, nefast… i afegiu-hi els adjectius que vulgueu. Cal saber què va fer i no tan sols per les responsabilitats que va tenir o que aspira a tenir, sinó perquè el discurs que va crear va acabar essent combustible per a Ciutadans. I va trencar amb la història sencera del catalanisme, precisament ell que es vanta d’historiador.

Hem de tenir les idees clares si volem fer passes endavant i aturar la desaparició del català de casa nostra, dels patis d’escola, dels carrers. I no fer el cínic, ni vendre’s per quatre vots com va fer Junqueras, que va ser qui, políticament, va obrir la porta gran al bilingüisme. Ho va fer sense escrúpols. Va canviar de discurs polític, d’un dia per l’altre, publicant a El Periódico “El castellano y la República catalana”. Una declaració de principis, en canvi de vots, pensant-se que lligaria els gossos amb llonganisses. Prometia una Catalunya on el castellà fos oficial i no hi hagués cap problema. Al cap de quatre anys tornava a El Periódico cercant més vots, amb l’article “La llengua dels meus amics, la llengua de la meva gent”, en què afirmava sense contemplacions: “A Catalunya no hi ha cap problema lingüístic.” No us en reprodueixo més trossos perquè em vénen basques, però us l’enllaço perquè amb calma entengueu els errors que es van cometre i hi reflexioneu. Cal tenir memòria. Diuen que en el món actual el relat ho és tot. Doncs som-hi, que no ens venguin relats de duros a quatre pessetes.

En el llibre de Pau Vidal El bilingüisme mata, publicat el 2015, com una alerta que no s’ha escoltat, s’explica clar. El català no progressarà mai en una societat que afavoreix el bilingüisme. L’altre dia, Vidal en feia una síntesi en aquest article que vam publicar com a anàlisi de l’enquesta d’usos lingüístics: “Si volem que el català avanci, el castellà ha de retrocedir.” Tan clar i tan fàcil. Com també ho corroborava el sociolingüista Avel·lí Flors: “Si  volem revertir la situació, el català ha de recuperar espais i el castellà n’ha de cedir.” El bilingüisme feliç, com diu Bibiloni, no existeix. Per més que Junqueras durant anys hagi venut aquesta fal·làcia. Hem de saber on som, per no repetir els errors i deixar que altres els repeteixin.