Boye i un aliat inesperat creen un problema al Suprem per l’amnistia de Puigdemont

Una causa sobre el procés d’independència ha tornat a entrar físicament, durant un matí, al palau ampul·lós del Tribunal Suprem, a Madrid. Els advocats Gonzalo Boye (en nom del president Carles Puigdemont i de Toni Comín) i Jaume Alonso-Cuevillas (en nom de Lluís Puig) han exigit a la sala d’apel·lació del tribunal que corregeixi Pablo Llarena i la inaplicació que ha fet de la llei d’amnistia als exiliats perseguits pel delicte de malversació. I han comptat amb un aliat certament inesperat, l’advocat Íñigo Iruin, en representació de Marta Rovira (que té l’ordre de detenció retirada però la causa encara no ha estat arxivada) i que ha reblat els arguments amb què Boye ha volgut acorralar els magistrats del Suprem, el president de la sala, Vicente Magro, acompanyat de Susana Polo i Eduardo Porres: l’advocat de Puigdemont ha posat en safata a la sala la necessitat d’allunyar del Suprem la decisió sobre l’amnistia del president, de Comín i de Puig. Perquè no és el tribunal competent per a fer-ho. 

Boye ha obert foc amb uns arguments sorprenents perquè fins ara no els havia desplegats: la llei d’amnistia diu ben clarament, en l’article 11.2, que qui ha de decidir si aplica l’amnistia o no en un cas que és en fase d’instrucció (com el dels exiliats) ha de ser “l’òrgan judicial competent”, i que Llarena hauria d’haver sobresegut la causa i enviar-la a qui sigui competent per a fer-ho: en el cas de Puigdemont, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i en el cas de Comín, que ara mateix no té la condició d’eurodiputat perquè la presidenta no l’hi ha reconeguda, l’Audiència de Barcelona. Però no pas el Suprem.

Perquè hi ha una confusió, ha recordat Boye, amb l’article 4 de la llei, que diu que “l’òrgan judicial que conegui la causa deixarà sense efecte les ordres de crida i cerca i ingrés a la presó” de les persones beneficiàries de l’amnistia. I això, que Llarena va acordar de fer amb Marta Rovira, perseguida pel delicte de desobediència, ho hauria hagut de fer també amb Puigdemont, Comín i Puig, perseguits també per malversació; per més que consideri que la malversació vinculada a l’1-O no pot ser amnistiada, perquè no és pas el jutge que ha de decidir si aplica l’amnistia o no. El legislador ho va decidir així: el jutge instructor havia d’aixecar immediatament les ordres de detenció, tancar el sumari i enviar la causa a la sala d’enjudiciament del tribunal competent, que no és el Suprem, sinó un tribunal a Catalunya.

Fins l’any passat Puigdemont havia estat eurodiputat, i, segons el Suprem, és l’alt tribunal espanyol l’òrgan competent per a enjudiciar els parlamentaris europeus –tot i els arguments amb què Boye sempre ho ha negat, inclosa la contundent sentència del TJUE del gener del 2023. Però ara és diputat del Parlament de Catalunya, i això ho canvia tot, quant a la competència, fins i tot dins l’univers argumentari del Suprem. “Aquesta sala ha de decidir sobre la competència, perquè el tribunal competent no és el Suprem, sinó el TSJC. Perquè Puig i Puigdemont són diputats al parlament, i perquè Comín és un ciutadà que no té reconeguda la condició d’eurodiputat”, ha dit Boye. “Si es manté el criteri del jutge instructor, es vulnerarà el dret del jutge predeterminat per la llei.”

Iruin, que ha intervingut en darrer lloc, ha reblat aquests arguments. Ha recordat que tant Meritxell Serret com Anna Gabriel van ser enjudiciades pel TSJC i per l’Audiència de Barcelona, respectivament, tan bon punt van haver deixat l’exili i van comparèixer voluntàriament davant Llarena. En ambdós casos, la decisió de treure’s la causa del damunt per part del jutge instructor fou la mateixa. I ara, amb Marta Rovira, hauria de ser també l’Audiència de Barcelona qui arxivés finalment la causa en aplicació de l’amnistia; i el fet que pogués tornar, que no tingués ordre de detenció vigent, correspon a una aplicació de l’article 4 de la llei que Llarena va fer correctament, però que va desobeir en el cas de Puigdemont, Comín i Puig.

La tenalla Boye-Iruin ha deixat en una situació complicada la sala de tres magistrats, perquè hauran de cercar arguments jurídics sota les pedres (tampoc no seria pas la primera vegada, si parlem del Suprem i de la causa contra el procés) si volen ratificar les decisions que ha anat prenent Llarena. Però això serviria, en tot cas, per nodrir els previsibles recursos d’empara que la defensa dels exiliats haurà de presentar al Tribunal Constitucional. I el possible argument segons el qual no és pas clar o és interpretable l’esperit del legislador i l’ànim amb què va redactar la llei és, si més no, qüestionable.

Boye podia parlar avui amb molt coneixement de causa sobre quin era l’esperit de la llei que Llarena ha violentat quan no l’ha aplicada al delicte de malversació; perquè va seguir de ben a prop i en va negociar, lletra a lletra, el redactat definitiu. Això li serveix per a dir ben clarament quin era el propòsit del legislador, és a dir, que tots els fets relacionats amb el Primer d’Octubre fossin amnistiats, inclòs allò que es considerés delicte de malversació, perquè no hi havia pas cap voluntat d’enriquiment patrimonial, que és l’única excepció que posa la llei a l’amnistia d’aquest delicte. Per a això, els advocats dels exiliats s’han remès al contundent vot particular de la magistrada Ana Ferrer, contra el criteri tant de Llarena com de la sala presidida per Manuel Marchena, que tampoc no va voler amnistiar els ex-presoners polítics.

El paper de les parts acusatòries ha estat previsible: la tinent fiscal del Suprem, Ángeles Sánchez Conde, ha demanat que els apliquin l’amnistia –un cop els fiscals rebels del Suprem han estat apartats de la causa–, tot negant que hi hagués cap mena de voluntat d’enriquiment personal de caràcter patrimonial quan van organitzar el referèndum; l’advocacia de l’estat també ha demanat a la sala que accepti els recursos dels exiliats, i l’acusació exercida per Vox ha fet un discurs de crítica general a l’amnistia, que ha qualificat d’inconstitucional i s’ha esverat pel fet que la defensa de Puigdemont hagi qüestionat la competència del Suprem i per la intervenció que ha fet Alonso-Cuevillas, que ha demanat als magistrats si volen passar a la història com a avaladors d’una interpretació “delirant” de la llei que tot el món jurídic observarà amb lupa.

Aquest és el darrer pas perquè la causa surti de les parets de vellut i marbre i de l’aire resclosit (de l’edifici i de la institució) del Suprem, perquè comenci el compte enrere d’un calendari que hauria de portar a l’aplicació definitiva de l’amnistia a tots els exiliats o, si més no, i provisionalment, a la retirada de les ordres de detenció que encara pesen contra ells. El calendari és incert i dependrà, en primer lloc, del temps que trigui aquesta sala a resoldre tots aquests recursos d’apel·lació. Pot trigar unes quantes setmanes, un mes a tot estirar, i, suposant que els desestimi (que el fet és que tothom hi compta), començaria la cursa al Constitucional, on la presentació de recursos d’empara contra la inaplicació de l’amnistia per part del Suprem i, sobretot, la petició de mesures cautelars o cautelaríssimes, pot marcar la data del possible retorn, definitiu, dels exiliats.