La lluita persistent dels mestres a les aules de Ciutat Meridiana

L’autobús 76 serpenteja pels camins costeruts del barri més pobre de Barcelona, fins a l’Institut Escola Ferrer i Guàrdia. És un bloc de maons de quatre pisos, al carrer del Pedraforca, en un punt elevat de Ciutat Meridiana; hi estudien, cada dia, gairebé mig miler de criatures. El camí és cansat, si es fa a peu, perquè hi ha força desnivell i l’entramat urbanístic és anàrquic, com si fos pensat perquè la gent no s’hi trobés. Aquest curs, l’escola fa quaranta anys. Ciutat Meridiana no en té gaire més: fins el 1963 era un serrat de turonets on s’estenia la quadra de Vallbona. La proximitat del riu Besòs i l’obaga feien la terra molt humida, però, amb la urbanització desfermada i les fortes onades migratòries de la segona meitat del segle XX, es va convertir en un terreny idoni per a l’especulació immobiliària. Ara hi viuen onze mil persones.

El barri sempre ha anat amb l’aigua al coll, equipant-se amb una sabata i una espardenya mentre en creixia exponencialment la població. Quan hi van construir l’escola Ferrer i Guàrdia, Ciutat Meridiana encara continuava a mitges: amb prou feines el clavegueram arribava a tot arreu, hi passaven molt pocs autobusos i el metro encara hi era embrionari. La lluita dels veïns, com un plugim persistent, ha fet millorar l’espai públic, la connectivitat i els recursos, i les coses han canviat força, però els problemes s’arrosseguen sempre, com una llosa, i molts encara tenen la sensació que s’han de reivindicar sempre contra l’abandonament de les institucions; que, si deixessin d’insistir que existeixen, Barcelona se n’oblidaria.

Aquesta mateixa sensació la tenen molts mestres. Al Ferrer i Guàrdia, el dia a dia del centre no té res a veure amb els discursos oficials ni amb les taules d’Excel del Departament d’Educació. Sovint, la relació amb l’administració és complicada perquè la veu dels mestres es perd en la immensitat. “Ens arriba el material que ells volen, no el que nosaltres demanem. Ningú no ens pregunta què ens va bé i què no ens va bé”, explica Clara González, una de les tutores de sisè de primària. Reben una gran pantalla per a cada aula, micròfons nous, unes taules circulars que dibuixen un trencaclosques i que, de fet, són útils, però que no les trien els mestres. “Benvingudes les pissarres, però no vam demanar pissarres, vam demanar mestres!” Amb les formacions contínues passa si fa no fa igual. És un detall logístic, però que il·lustra molt bé una manera de fer: una mirada institucional que, de vegades de bona fe, de vegades per arrogància, mira d’imposar solucions sense comprovar abans si encaixen amb les necessitats.

El director, Toni Camacho, procura prendre-s’ho amb paciència i perspectiva. Fa quinze anys que treballa al Ferrer i Guàrdia i diu que les coses han evolucionat, malgrat tot: vora tres quarts dels alumnes depenen d’uns ajuts –per a materials, menjador, sortides o colònies– que abans no rebien i aquests últims anys han començat a rebre. El problema, considera, és més aviat estructural, d’un pressupost insuficient per a l’ensenyament. “Necessitaríem cinc o sis mestres més, però, no ens podem enganyar, el pressupost és el que és. Ara, si vas a la Vall d’Hebron o a qualsevol lloc, de fet, et diran això mateix”, constata. El matís és que, en centres com el seu, hi detecta un cert desbordament, sobretot a les aules d’acollida. Durant el curs es van incorporant alumnes nous i els ritmes s’acceleren. Roser Ribalta, que en té cura, hi posa xifres: “Ara tinc trenta alumnes i només demà me n’arriben quatre més.”

Cada any és una cursa damunt un cavall que sempre corre el risc de desbocar-se. “El departament sempre ens parla d’èxit educatiu. Definim-lo, jo no sé què és. M’ho demano de debò: què és, l’èxit educatiu, en una escola així?”, diu la cap d’estudis, Lluïsa Selma. “Èxit” sembla una paraula marciana davant la realitat dels alumnes. Un informe recent va identificar que, allí, gairebé el 80% tenen “necessitats específiques de suport educatiu”. González creu que manca realisme: centres com el Ferrer i Guàrdia s’han de mesurar amb termòmetres diferents, perquè, a la pràctica, també tenen funcions diferents. Per a poder ensenyar amb normalitat, s’ha d’excavar una muntanya molt alta de problemes de salut mental. A la Zona Nord –Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró–, els intents de suïcidi tripliquen la taxa de la ciutat, i hi ha el doble de veïns que declaren “un malestar emocional intens” –un 56% de les dones i un 44% dels homes. L’escola n’és un mirall. “Aquí fem serveis socials. Ensenyem, però dediquem molta part de la nostra jornada a fer de psicòlegs. Necessitaríem terapeutes, infermeres, psicòlegs especialitzats…”, diu.

Les condicions materials de la majoria de famílies són molt precàries. Ciutat Meridiana és el barri barceloní amb la renda més baixa, de vora deu mil euros anuals. Un terç de la població prové de fora de l’estat espanyol, gairebé tota de països pobres. Un 65% dels alumnes de la Zona Nord es troben en “situació de vulnerabilitat social”. La conducta de la canalla a l’aula reverbera allò que viuen a fora. Un dels dies que ens trobem, González ve d’una reunió amb tres alumnes de deu anys que han tingut problemes els últims dies. Una es recupera d’una malaltia molt greu que li va fer perillar la vida el curs passat; una altra, tan petita, gairebé ha de fer de mare dels seus germans; un altre es passa el dia tot sol a casa. “Hem parlat, han pogut explicar com se sentien, han pogut posar paraules a allò que els passava i ens hem emocionat. És una catarsi constant”, diu.

Amb la crisi del 2008, van perdre la casa tants veïns que de Ciutat Meridiana se’n va popularitzar el malnom de Vila Desnonaments. Les dificultats d’habitatge perduren. Famílies senceres viuen rellogades en habitacions o es troben obligades a ocupar il·legalment pisos que els bancs van confiscar durant les hores pitjors del malson financer. Les associacions de veïns clamen perquè la situació encara continua, amb desnonaments cada setmana. Tot sovint, els “okupes” demonitzats pels mitjans i pels discursos populistes són famílies que no tenen alternativa, amb canalla que ha d’anar a l’escola. González recorda el cas d’una família molt nombrosa que el curs passat va viure en una caravana. “No sé com hi podien viure”, diu. Ara, finalment, han trobat un pis de lloguer. “No hi ha cap explicació cultural: vivien com nòmades, simplement, perquè no es podien permetre un habitatge.” No són dades tangencials a la qüestió educativa: la inestabilitat travessa la vida de molts alumnes i això dificulta tant l’arrelament com la continuïtat dels estudis.

Va tot lligat. És el barri amb la xifra més alta de treballadors de baixa qualificació, un 25%. Dels joves, el 44% no tenen estudis postobligatoris. Per a combatre l’abandonament escolar, aquest curs, quatre escoles de la zona s’han convertit en instituts escola. Però les solucions sempre arriben a mitges, i a costa de carregar més pes damunt d’esquenes exhaustes. El Ferrer i Guàrdia integra ara primer i segon d’ESO, però de moment el canvi s’ha fet sense ampliar infrastructures. D’entrada, han hagut de renunciar al laboratori. Aviat els habilitaran un edifici extern on, fa vora cinquanta anys, s’hi havia d’instal·lar l’escola Mestre Morera, però el lloc era massa ombrívol i massa humit. Hi van acabar fent un centre d’educació especial, Sant Joan de la Creu, que ara traslladaran. La logística no serà fàcil: la cap d’estudis ha d’organitzar tots els horaris en virtut d’això, per evitar tant com pugui els desplaçaments innecessaris el mateix dia. No es doblaran serveis; no hi haurà dues aules d’acollida; no hi haurà dues direccions.

Els mestres treballen per procurar que aquesta asfíxia de l’exterior no traspassi els maons de l’escola. A fora, l’entorn és gris i deslluït; a dins, l’ambient és prou alegre: en mil detalls es palpa de seguida la mà dels adults perquè hi hagi color i optimisme. En una paret hi ha dibuixada la part del darrere de l’escola, amb el pati enfonsat a baix, tot pintat de tons vius i nens feliços. En una altra hi ha retrats de cada alumne de sisè somrient d’orella a orella, amb el cap mig badat i, de dins, els en surt tot allò que són i que els agrada. Es veu de seguida que les mestres s’hi esllomen. Criden l’atenció quan cal, però són afectuoses, coneixen les famílies de tothom, separen un moment un nen de la fila per demanar-li com està la mare. Passar temps al centre hi conrea un vincle molt especial. Selma recorda que, al principi, comptava els dies per anar-se’n, fins que va arribar la data: “Llavors me’n vaig adonar. No me’n volia anar. Volia estar-me aquí.” Després de dir-ho fa un sospir llarg. “No vivim instal·lats en la queixa. Si hi visquéssim, no seríem aquí. Ens estimem aquest lloc. Però estic enfadada. I jo no era així”, diu.

Els fonaments de l’edifici són, en realitat, l’esforç d’aquests mestres. La insuficiència de recursos i les dificultats socioeconòmiques del barri creen un buit educatiu profund que s’omple només amb la imaginació que hi posen, i amb la llengua i la cultura. Organitzen una iniciativa rere una altra. “S’estima allò que es respecta; es respecta allò que es coneix; es coneix allò que ens ensenyen a descobrir i compartir”, fa un cartell que presideix una aula. Una de les obsessions és que els alumnes, molts immigrants o fills d’immigrants, tinguin un espai per a explicar les seves tradicions familiars als companys. A classe de dansa, per exemple, la Iúlia n’ensenya una d’ucraïnesa. La resta la ballen tot seguint-ne les instruccions. “És la manera que es facin seves les tradicions d’aquí. En aquests contextos multiculturals, reivindicar el català és reivindicar les seves llengües maternes”, diu González. Dessota el cartell hi ha unes inscripcions en panjabi. Han rebut la visita d’unes mares que els n’han ensenyat.

A final de gener, Ribalta i González organitzen un claustre especial per a parlar de la immersió lingüística, on es reuneixen tots els mestres del Ferrer i Guàrdia. Han elaborat una enquesta interna sobre els usos del català i celebren que, entre col·legues, hi ha prou consciència: de quaranta-set docents que són, trenta-tres parlen sempre exclusivament en català; deu més parlen sobretot català però fan servir de vegades el castellà, especialment en situacions de conflicte, i tan sols un el fa servir sempre. El desafiament que detecten és claríssim: aconseguir que els alumnes els responguin, també, en català. El to és amable, però les conclusions són rotundes: “Ser més ‘lingüísticament exigents’ i parlar sempre català a l’aula, en tots els espais del centre.”

Aquest recurs de l’intercanvi cultural ha estat durant molts anys la recepta per a preservar el català en el sistema educatiu d’un dels barris del país on menys es parla. En part és mèrit d’una mestra ja jubilada, Noemí Rocabert, que durant molts anys va ser directora de l’escola Mestre Morera. Una vegada van fer una activitat conjunta totes dues escoles i Camacho recorda amb fascinació com, a l’autocar, els alumnes de Mestre Morera corejaven cançons en català. Rocabert repeteix que tot ha estat sempre una tasca col·lectiva, però la resta reconeixen que ha estat inspiradora. És l’encarregada de tancar el claustre especial sobre llengua. “Tota la vida, des que era jove, he tingut una idea al cap: això també és Catalunya. Quan els parlem en català els donem el nostre patrimoni perquè el facin seu i en tinguin cura. No deixeu de parlar-los mai en català”, els diu. Uns quants caps assenteixen.

Costarà de navegar la mar dels anys vinents. Però, contra el pessimisme estatístic, contra la fredor alarmant de les xifres –lingüístiques, econòmiques, educatives–, la persistència i la força de la voluntat poden obrir camí.