“Volem demostrar que es pot viure d’una altra manera”: una radiografia del cohabitatge sènior

Poder gestionar-se i decidir per si sol quan s’acosta la vellesa és el desig de molta gent gran. No haver de dependre de ningú, o “no ser una càrrega”, com diuen molts. Certament, és possible un envelliment alternatiu, que defuig les residències –que sovint ofereixen als usuaris unes condicions poc amables i angoixants– o la soledat de restar a casa. Amb aquest propòsit fa uns quants anys que s’ha difós el concepte de cohabitatge sènior, un moviment cooperatiu nascut a Dinamarca als anys seixanta.

Tanmateix, a casa nostra no s’ha desenvolupat gaire, perquè hi ha moltes traves a aquest model alternatiu d’habitatge i de vida. Ni a les Illes ni al País Valencià, actualment, no hi ha cap cohabitatge per a gent gran en funcionament. Però no és pas per manca de demanda o de ganes, sinó pels obstacles burocràtics, administratius i de finançament a què s’ha de fer front.

Ara sembla que ens trobem en un punt d’inflexió, perquè hi ha uns quants projectes en fase de construcció molt avançada i amb previsió d’entrar en funcionament l’any que ve, tant a Catalunya com al País Valencià. Parlem amb alguns experts i actors implicats per fer una radiografia de l’estat del moviment del cohabitatge per a gent gran al país.

Retrat del cohabitatge sènior als Països Catalans

Hi ha un registre que situa en un mapa de l’estat espanyol totes les iniciatives de cohabitatge sènior existents. Tanmateix, el mapa no és actualitzat, perquè hi apareixen molts projectes que no s’han materialitzat. Per exemple, trobem a Mallorca l’associació sense ànim de lucre Plegats, que volia ser pionera en el cohabitatge sènior a les Illes, però que és inactiva; o la Cooperativa Sènior 50/70, que s’havia d’instal·lar entre Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès, però que tampoc no s’ha fet efectiva, ara com ara. També hi trobem Alicante Convivencia, una cooperativa que té el terreny comprat i que actualment es troba en fase de consolidació, amb 26 sòcies de les 35 previstes. O el projecte Cohabitatge Vacaciones Permanentes, a Alfara de la Baronia (Camp de Morvedre). Ens expliquen que tenen el terreny comprat, però poc més, i que, per tant, encara necessiten dos o tres anys perquè esdevingui una realitat.

Aquest mapa el va elaborar fa pocs anys Movicoma, que estudia l’auge, el desenvolupament i l’impacte del moviment d’habitatge col·laboratiu de gent gran a l’estat espanyol. N’és un dels creadors Daniel López, professor de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, que el 2013 va començar a estudiar el fenomen del cohabitatge i de l’envelliment.

Al mapa hi surt un cohabitatge sènior actualment en fase de convivència. A Santa Oliva (Baix Penedès) hi trobem la Muralleta, probablement el cohabitatge sènior més conegut i pioner dels Països Catalans. La idea va néixer l’any 2000 amb sis socis inicials, i d’ençà del 2012 hi ha una dotzena d’habitatges actius. Els membres de la Muralleta han declinat de parlar amb VilaWeb a causa d’uns problemes que té el grup de convivència. Més enllà d’aquesta iniciativa, la resta de projectes d’habitatge cooperatiu per a gent gran encara són en fase de construcció.

Segons un estudi fet fa deu anys a gent de més de seixanta-cinc anys de l’estat espanyol, la majoria consideraven poc o gens probable viure en una residència en el futur. I més del 40% sospesa d’anar a viure en habitatges col·laboratius. Tanmateix, la realitat xoca amb el desig d’aquest gruix de població. Principalment, perquè l’administració pública encara no reconeix aquests habitatges. “Fins que l’administració pública no defensi fermament aquesta iniciativa, és molt complicat de tirar-ho endavant”, explica Marta Pi, doctora en antropologia, que acaba de publicar Cuidar-se en comunitat. Una aproximació a les llars col·laboratives per a persones grans (UB, 2025).

Resistir, un exemple de les dificultats de crear cohabitatge sènior

Ara per ara, la majoria d’iniciatives en fase més avançada de construcció són privades, tot i ser cooperatives. N’és un exemple la cooperativa Resistir, a València. El 2015, un  grup d’amics amb interessos comuns es va començar a constituir en cohabitatge, però els obstacles administratius i econòmics han fet que encara no hagin culminat el procés, deu anys després. Rosa Crespo, una de les sòcies, explica que la idea era vendre els pisos que tenen, per fer diners, comprar un solar i edificar la llar col·laborativa. Però els preus eren molt alts i finalment van comprar un solar petit a Godella (Horta Nord).

Com que no tenien prou diners per a construir, van haver de confiar en un inversor que es va oferir a edificar i a llogar-los els pisos després. Crespo no està gens tranquil·la amb l’evolució dels fets: “No tenim cap contracte encara, i l’edifici ja gairebé és fet. No sabem quant pagarem i no sabem si ho podrem assumir, si ens demana molts diners.” Crespo diu que l’inversor els ha insinuat que haurien de pagar entre 1.500 euros i 2.000 per habitatge. Tan sols els consola que l’ajuntament del poble els va prometre que els atorgava llicència de construcció amb la condició que s’hi fes un cohabitatge. Resistir és una cooperativa de vuitanta persones, i a l’edifici, que en principi s’hi podrà anar a viure d’ací a un any, hi conviuran 21 socis, malgrat que tenen interessats en llista d’espera. “Tenim un altre grup dins Resistir que negocia amb l’Ajuntament del Port de Sagunt, que els ha promès que els donaria un terreny”, afegeix Crespo.

Resistir és la cooperativa per a gent gran en una fase més avançada de construcció al País Valencià. S’ha intentat d’impulsar molts més projectes, però la falta de finançament o d’ajudes per l’administració pública han fet que molts acabessin fracassant. “Les administracions de València o de Castelló hi posen molts entrebancs. La Generalitat va oferir cinc o sis solars, però els jubilats que ens volíem associar sobrepassàvem l’IPREM [Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples, un índex de referència per a la concessió d’ajuts i subvencions], i no ens ho donaven”, diu Crespo. José Téllez, responsable de comunicació de l’entitat Sostre Cívic, que promou l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús a Catalunya, ho contextualitza: “Quan hi ha cessió de terreny, tots els habitatges han de ser definits de protecció oficial perquè són habitatges fets sobre sòl públic. En el cas de la gent gran, moltes vegades no compleixen aquestes condicions de protecció oficial perquè tenen una propietat o bé pensions altes”, explica.

Per què és tan difícil de materialitzar el cohabitatge per a gent gran?

“Els Països Catalans no són pioners en aquesta matèria”, admet López. Les llars col·laboratives de gent gran al nostre país són un fenomen molt recent, comparat amb el nord d’Europa. Ara, això no vol dir necessàriament que anem endarrerits en comparació amb el conjunt d’Europa: a Dinamarca hi ha molts projectes de cohabitatge sènior, però a Anglaterra, per exemple, gairebé no n’hi ha cap.

En tot cas, és important d’analitzar quins fenòmens en dificulten l’aplicació, atès que no és per falta de demanda. Un primer obstacle és la lentitud burocràtica: les traves que hi posa l’administració fan que el procés d’entrar a viure a un habitatge alternatiu d’aquesta mena s’allarguin. I poden sorgir moltes dificultats: “Al cap dels anys poden passar moltes coses i les vides canvien. En determinades etapes de crisi que hem viscut, com la covid, molta gent gran, que és el sostén de la família, es va retirar perquè els diners que havien destinat al seu projecte vital de vellesa els van fer servir per ajudar la família”, explica Pi.

L’antropòloga també destaca les dificultats que poden sorgir amb motiu de certs problemes associats a la vellesa: “La gestió de la demència és una línia vermella”, diu. Explica que allà on hi ha casos de persones amb demència, costa de saber trobar els límits i la manera de gestionar-ho, “perquè moltes vegades no saben o no tenen les eines per cuidar-se adequadament”.

Però si hi ha un factor clau que fa desdir molta gent d’afegir-se a aquests projectes és el cost de les despeses associades. La majoria de projectes cooperatius, doncs, van endavant amb finançament privat. Si hi ha una cooperativa sòlida al darrere, com Sostre Cívic, és més fàcil d’obtenir el crèdit necessari, però fins i tot ells tenen dificultats: “En general, la banca tradicional no dóna crèdit a aquests projectes, perquè no concorden amb els seus valors polítics i socials”, diu Téllez. A més, cal garantir a les entitats bancàries que hi haurà relleu generacional. La seva cooperativa, on hi ha gent de totes les edats, és més atractiva perquè els bancs s’atreveixin a donar-los fiançament: “Hi ha gent a la cooperativa que quan arribi a 55 anys tindrà la necessitat de canviar d’habitatge i anar-se’n a un de fet exclusivament per a gent gran, amb serveis de cures associats. I això en garanteix la viabilitat futura”, detalla Téllez.

Tot plegat ajuda a entendre que formar part d’un cohabitatge de gent gran al país tan sols s’ho pot permetre qui té una bona salut econòmica. Això implica una certa elitització del fenomen, segons López. “El cohabitatge en molts casos és més econòmic que una residència privada. Però, així i tot, has de tenir un cert capital inicial. A banda, has de pagar les mensualitats per a l’ús de l’espai. Segons cada cohabitatge, segons els serveis que tingui, segons què tinguin contractat, la quota pot ser més alta o més baixa. La Muralleta, de primer, tenia una quota molt baixa, però perquè només compartien despeses d’electricitat i poques coses més”, detalla. “Hi ha un procés d’elitització: com més va menys accessible és, i, a banda, han d’anar a un lloc on construir sigui més econòmic”, subratlla López. Certament, el cost elevat dels solars on construir també és descoratjador. Normalment, cal cercar llocs allunyats de les ciutats, perquè són més barats, però molta gent gran que té familiars o amics a les ciutats, perden l’interès si implica que se n’hauran d’allunyar.

Amb tot, López creu que cal una forta defensa de les polítiques públiques i que els municipis facilitin la construcció d’aquesta mena d’habitatges. Així esdevindria una opció realment accessible a tothom, sense que barreres econòmiques.

El futur del cohabitatge sènior

Tot i les dificultats, aquests darrers anys les llars col·laboratives han tingut una expansió considerable. Hi ha hagut un avenç amb la compra del sòl per part de l’administració. Per exemple, Can 70, situat a Barcelona, serà el primer habitatge cooperatiu sènior que es construirà sobre sòl públic als Països Catalans, i que és gestionat per Sostre Cívic. És un cas pioner: el maig del 2021, l’Ajuntament de Barcelona va cedir un solar al barri de Sarrià per a aquesta cooperativa, en virtut d’un conveni amb unes quantes entitats d’habitatge social i cooperatives d’habitatge. Ara són en règim de cessió d’ús, és a dir, que per accedir a un dels habitatges l’interessat fa una aportació de capital social que és retornable en cas de baixa. Les inscripcions encara hi són obertes: hi ha 10 habitatges convencionals i 29 en unitats d’agregació. És previst que la fase de convivència comenci el 2027, segons Téllez.

Sostre Cívic gestiona la construcció de més projectes de cohabitatge destinats a gent gran a Catalunya. D’una banda, hi ha Walden XXI, situat a Sant Feliu de Guíxols i construït amb finançament privat en un antic hotel. Es transformarà en 31 apartaments comunitaris, i s’hi preveu l’entrada l’any que ve. D’una altra banda, també gestionen el projecte de Solterra, a Sant Hilari Sacalm, construït sobre un antic hotel amb finançament privat. Hi haurà 30 habitatges i s’hi entrarà a viure, previsiblement, el 2027.

“Sostre Cívic és capdavanter en el model cooperatiu d’habitatge, però el seu valor central és precisament l’habitatge, i el factor de la vellesa, de l’edat, és secundari”, detalla López. Cal –diu– analitzar el fenomen del cohabitatge de gent gran a partir d’un altre prisma: generalment, no és gent que té dificultats d’habitatge, sinó gent que vol o necessita una altra mena d’habitatge. “Busquen alternatives a la vida en un domicili habitual o en una residència”, explica López. Per això remarca que l’habitatge cooperatiu és tan sols una de les alternatives que té la gent gran, en què l’objectiu principal és l’alternativa a l’envelliment, no l’habitatge: “És més una voluntat de model de vida, no de necessitat.”

“Vivim en un moment d’estancament. Ha pujat molt el nombre de grups de gent que té projectes en desenvolupament, però això no es tradueix en una construcció real de tots aquests habitatges”, explica. Les causes, tal com hem explicat, són l’elevat cost de construcció i de compra del sòl. De totes maneres, considera que, a llarg termini, l’habitatge cooperatiu es normalitzarà i que, per tant, esdevindrà un model de futur que les administracions no veuran amb tant de recel. Així, doncs, el creixement d’entitats com Sostre Cívic, o la normalització de projectes cooperatius com Resistirem, a València, o la Muralleta, a Tarragona, han d’aplanar el terreny perquè l’administració reconegui la necessitat social del cohabitatge i ofereixi models alternatius a l’envelliment. Pi fa un avís: “Cal pensar l’habitatge d’una altra manera, sobretot amb la situació que vivim actualment. Els baby-boomers comencen a arribar a la jubilació, i no els donem alternatives.”

Què vol dir viure en un cohabitatge per a gent gran?

Les llars col·laboratives per a gent gran són una manera d’envellir alternativa, fora de les propostes pre-establertes. Es tracta d’encarar aquesta etapa de la vida en comunitat, de manera autogestionada, col·laborativa, i basada en el suport mutu i en la participació activa. És a dir, proposa una resposta col·lectiva per a fer front a la solitud i l’aïllament quan ens fem grans. Bàsicament, es tracta de gestionar la vellesa i ser-ne protagonistes, resumeix Téllez.

Pi ha estudiat a fons els habitatges cooperatius, visitant, per exemple, la gent de la Muralleta. I explica que viure en comunitat no vol dir haver d’estar amb gent les 24 hores del dia, però sí que implica una certa responsabilitat i sentit social: “Hi ha un espai privat i un espai comunitari. Les cures tenen una importància cabdal, i no tan sols de la dependència, sinó les cures emocionals –puntualitza–. Una de les meves entrevistades em deia que la cura per a ella era que, quan estava malalta, algú li preparés un brou o una truita.” L’antropòloga diu que hi ha una frase que ha sentit especialment entre la gent gran: “No vull ser una càrrega familiar. He decidit tota la meva vida què fer, i també vull decidir-ho ara, en el final de la meva vida.” En aquesta línia, Téllez afegeix: “Hi ha molta gent que no vol acabar en una residència, on els parlen com si fossin nens petits.”

Les cooperatives, i no tan sols les que són exclusives per a gent gran, es vinculen molt amb el territori on són: amb el barri, si és en un entorn de ciutat, o amb el poble, si és un entorn més rural. Amb tot, són dinàmiques que trenquen una forta tendència individualista de la societat, tal com explica Pi.

Crespo, que es va unir a Resistir amb 62 anys i ara en té 70, diu que té pressa i moltes ganes d’anar a viure en comunitat. I conclou amb una reflexió: “M’agrada la idea de compartir tot allò que pugui: una xerrada, un dinar… Hem de canviar com a societat, i compartir més, perquè els recursos no són infinits. I amb la cooperativa volem demostrar que es pot viure d’una altra manera.”