Quan nosaltres siguem vells

Va ser per aquesta mania que tinc de parar l’orella. Que ho justifico amb la cosa d’apuntar frases o temes o escenes que després poden passar a un llibre, un fragment de vida palpable, divertida o crua segons el cas, un bri de realitat caçat al vol i teixit després en literatura, etcètera, però que també pot ser que sigui per això que deia, simple dèria o tafaneria. El cas: que dinava en un petit local de València i que a la taula del costat hi havia una parella (pinta de classe mitjana-alta i voltant la seixantena) que parlaven molt apassionadament i que de cop ella va dir: “Però quan nosaltres siguem majors, les residències estaran millor.”

Com que sempre procuro dur una llibreta a la bossa, i com que sóc conscient de la mala memòria que tinc, vaig apuntar la frase de seguida. Però potser no calia. Perquè la vaig trobar tan descarnada, tan significativa, que se’m va clavar com una punxa al mig del pit.

És digna d’anàlisi.

És clar que, així escrita, a la frase encara li falta l’entonació, i que les interpretacions poden variar en el matís: des d’un toc, conscient o inconscient, d’esperança col·lectiva, fins a un viure tan sols mirant-se el melic. A mi em va sonar més aviat a aquesta segona opció, aquell dia, i d’aquí, també, segurament, que em cridés tant l’atenció, però trobaria injust de fer-ne ara categoria. Tampoc no és el més important: tant si aquella dona tirava cap a una banda com si ho feia cap a l’altra, hi havia, sobretot, la constatació (i aquest és, precisament, el punt que més esgarrifa): que avui, ara, aquí, les residències per a gent gran no estan bé.

I que de vegades sembla que visquem assumint que això és així i prou.

Però que no: que no pot ser.

No.

No pot ser que les residències ens generin aquesta angoixa, només de pensar-hi. No pot ser que periòdicament trobem als mitjans notícies inquietants, fins i tot terribles, que tenen per escenari alguna residència i, com a víctimes, les persones que hi viuen. Periòdicament, he escrit, sí: aquest degoteig sinistre que se’ns acaba fent costum. Menjar en mal estat, avis lligats al llit, avis sedats, desatenció, saturació, dèficit de personal i de condicions laborals, no vull ara fer aquí la llista dels horrors, la tristesa i la soledat i la depressió, tant de dolor i la pregunta que crema com una brasa: per què ho acceptem com si fos indefectible?

Ara fa un parell o tres de setmanes, vaig llegir no sé on l’entrevista a la representant d’una xarxa d’entitats europees que se centra precisament a defensar els nostres drets quan ens fem vells (perquè aquesta és una altra que sembla que massa sovint el nostre presentisme oblida: que tots ens farem vells, i que tant de bo sigui així perquè serà senyal que continuem vius). No la vaig guardar i ara em sap greu no poder-la citar literalment, però deia, entre més coses, que com pot ser que s’assumeixin violacions dels drets de les persones només perquè són velles, com pot ser que socialment es toleri un tracte denigrant que de cap manera no s’acceptaria en qualsevol altra edat.

De vegades passa que un raonament, de tan obvi, brilla. I et preguntes com és que no hi havies caigut. M’ho pregunto: com és que no hi havia caigut? Perquè, què pensaríem, què faríem si en una llar d’infants lliguessin les criatures a les cadires, si els donessin calmants només perquè deixessin d’esvalotar i així les coses del centre, processos, horaris, administració, funcionessin amb rutinària fluïdesa i mínim personal? Què passaria si en comptes d’omplir-los l’entorn de colors i de fomentar un desenvolupament positiu de les seves capacitats, tanquéssim la mainada en un ambient depriment d’ecos i pintat d’ocres i de gos com fuig amb l’única intenció que s’hi estiguessin, que hi romanguessin, que oblidessin la individualitat que són i que no causessin problemes? Seria un escàndol, oi que sí? No ho toleraríem, oi que no?

I doncs?

Aquell dia, dinant, vaig estar a punt d’alçar-me i interferir en la conversa del costat per dir-los que no, que, si no ens aturem a pensar-hi, a canviar-ho, si no hi posem remei, quan nosaltres siguem vells les residències continuaran igual.

O pitjor.