Closcadelletra (CDXXII): Som a prop quan estam separats

  • Sí, lluit com sé per posar mots a la secreta polifonia de la realitat

Biel Mesquida
08.06.2024 - 21:40
Actualització: 08.06.2024 - 21:43
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

En la lluminosa foscor on em trob una frase de l’estimada Virginia Woolf ve al meu encontre per aixecar-me l’ànim: Escriure poesia, no és una transacció secreta, una veu que respon a una altra veu?

Sí, el poeta de cada vegada més entenc que és un transmissor, un vehicle a través del qual es pronuncia la paraula del món, aquesta veu d’autor desconegut, però audible, per qui aconsegueix alliberar-se de les veus desnaturalitzades dels prejudicis, dels tòpics, de les vanitats, de les convencions, de l’egolatria, de l’arrogància, del voluntarisme i de la vulgaritat.

Sí, l’ull escolta l’ascesi d’aquests rostolls, el camp convertit en jardí de punxes, de tiges grogues tallades, de blat, i de les arrels que les aguanten dins la terra de call vermell cruiada de sequera.

Sí, el text sent aquestes vides silencioses en què verms i formigues, escarabats i bacteris, papallones i aranyes, abelles i virons, moscards i rates i una mala fi de zoologies fan una feina invisible en uns territoris del camp que semblarien deserts per una mirada superficial que no sabés percebre el brunzit eixordador, complex, entremaliat, ferest i savi que fa moure aquestes porcions de vida, de respiració, de creixement, de multiplicació, de desfeta i de transformació contínua. Aquí hi ha un planter poètic mai dit!

Sí, sent créixer en mi la paciència antiga dels foravilers vells que significava haver viscut, haver penat, haver-se mantingut amb modèstia, amb caràcter resistent, amb serenor, amb combat, però sense indiferència ni desesperació, tot esperant d’aquesta paciència una riquesa novella que els permetria impregnar-se sordament de l’única llum que compta.

Sí, sentia venir les coses del fons de l’espai com els records remunten del fons del temps; l’espai esdevenia viu, vibrant, modulat i modelable; amb una densitat més forta que la prevista, amb forats negres, amb zones de dispersió i de reversió, amb arestes i fractals, amb plaques sensibles, amb una velocitat pròpia, sense estar penjat al principi de representació; l’espai seria temps desplegat o hipercondensat, una dimensió particular i enganyosa del temps.

Sí, cerc la transparència del sentit i de l’energia de les paraules, transparència de les imatges belvederes, transparència d’un projecte que m’agradaria que es desenvolupàs com una suite de variacions quasi sense ruptures; i quan voldria un murmuri sostingut sé que no puc salvar més que fragments a l’atzar. Em rent els ulls per perseguir el desconegut. Els ulls volen sortir de la presó, beure el nou, el viu, el fresc, l’amagat, l’inalterat, l’autèntic: les veus del raig d’aigua bategant d’una font.

Sí, alfabets de llum es desgranen punyents i irrisoris davant la meva mirada i deixen unes empremtes que podrien ser les meves; una perplexitat mesclada amb sarcasme amb lleugeresa i causticitat fa matx, i el poema enfonsa les arrels en l’obscur de la carn i alhora és com una pell, el més fondo dels nostres òrgans i el lloc de contacte on es troben, en conflicte i amb amor, jo i món, sensació i paraula, esperit i cos. La nuesa esdevé espectacle i el poema una teringa de fonemes que s’enduu el vent.

Sí, caldrà que practiqui l’oblit i l’esborrament; l’oblit consisteix a fer el buit, la qual cosa em donarà una capacitat de percepció alliberada que em permetrà l’accés a un buit fecund; buidar-se de si mateix a l’interior per fer el ple del món sensible és un estat de despullament i de receptivitat: els mots volen viure, ressonar, encarregar-se de parlar de si mateixos com si fossin pronunciats per l’aire, com si emanassin directament d’ell, sentits, sonoritats, ritme, música, compàs.

Sí, lluit com sé per posar mots a la secreta polifonia de la realitat; les flors són ocells aturats i els ocells són flors que volen com m’ensenya la meva segona mare Margalida Sancho; practic l’art de l’enginy, la imaginació lliure i la ciència dels alens vitals; em separ de tot, em concentr i esdevinc interiorment allò que vull traçar; amb despreniment i rapidesa faig la ploma viva perquè amb un instant de vacil·lació no s’esvaeixi la visió i sé, per la mirada que sap veure, que tot és música, tot és cant. Em fon en l’impensable!

Sí, té la vida eterna el que viu en el present.


Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any