23.03.2024 - 21:40
Massa clixés, massa aproximacions, massa bla-bla-blàs, massa agitació inútil, massa poesia dolenta, massa mots per poca cosa, massa testimonis corruptes per tapar crims, massa pretensions, massa figurera, massa falsaris, massa mortor pudenta.
Volia fugir d’aquest renouer que m’atacava per totes bandes, d’aquest devessell de despropòsits que m’eixordaven, d’aquesta publicitat infernal que em feia malbé.
Dit i fet!
He vist la floració lilosa de l’arbre de l’amor que tenc devora la finestra i m’he quedat mirant molt de temps les tres o quatre abelles que anaven xuclant flor darrere flor aquells elixirs de vida.
Som l’arbre de l’amor. Som les abelles.
La vida quotidiana de qualsevol animal, i ara pens en les abelles amb els seus relleus màgics, és una font de coneixences inèdites.
Aquella magnífica proximitat de dues espècies vives alimentant-se m’ha fet sentir que a la natura basta escoltar-la amb atenció, veure-la el millor possible, aprendre de les seves mil i una varietats musicals.
Una forma natural ressona defora, un acord li respon dedins.
Aquesta sorpresa la vull tenir amb una pedra, un caragol bover, una tela d’aranya, un tassó d’aigua, un perfum d’espígol, una grapada d’humus.
Cal batallar amb modèstia i eficàcia per les llums contra l’obscurantisme; aquests obscurantismes múltiples fabricats pels necrocapitalismes que s’afiquen com una pol·lució verinosa per tots els indrets humans i ens volen retornar a la barbàrie, a la mort en vida.
Cal alimentar la passió estètica, que és una ètica, i, ben naturalment, una política, una poètica.
Obrir les escotilles interiors i fer un viatge al gruix i a la diversitat de les coses, dels essers, de la natura; una invasió de qualitats; una revolució comparable a la de l’arada, ara, ara mateix, quan amb les ciències i les humanitats reconciliades s’han obert recursos infinits per posar al dia milers i milers de savieses enterrades o desconegudes que podran ser descrites gràcies a l’espessor semàntica dels mots.
Cercar la serenitat, la relaxació ordinària, el despreniment, fugir de les convulsions i de les histèries, saber que la saviesa assaboreix els colors.
Tots els sentits han de ser convocats en un exercici de surar dins l’aire i en una precisió brolladora de llibertats.
Entre l’universal fluir i la universal abraçada.
Saber que som el rocam i som el riu.
El rocam i el riu m’encarreguen que parli per ells, van néixer en mi i en ells.
Som el detall i la immensitat.
Lenta i constant meditació, llampejant execució.
Immobilitat i rapidesa.
La ressonància va més enllà de la paraula.
Potència i delicadesa.
Viure dins l’obert!
Vet aquí algunes de les claus que Shitao (1642-1707), poeta, místic i pensador, em dóna.
Aquell que habita en el cor de les coses no té necessitat d’altra feta que ser allà, res més.
Mir un quadre de Shitao que és un xoc de presències: una barca, una cabana perduda, una silueta, un penya-segat, una branca florida, uns bambús.
El paisatge és esperit.
L’esperit, a través de l’alè, és paisatge.
A poc a poc escric la secreta polifonia del real.
Per la mirada que sap veure tot és música, tot és cant.
No sents el zumzeig de les abelles xucladores darrere l’ordinador?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
