Pedro Sánchez: la trencadissa del funàmbul aclaparat
Només amb el moviment que ja ha fet, Pedro Sánchez projecta, en un moment especialment crític, una ombra gran sobre la seua figura, sobre el PSOE... i el PSC
La frase més tendra cal que sigui escrita amb la destral
Som el somriure, l’única prova del nostre pas damunt la terra
Cal entendre que l’apocalipsi on nedam és una revelació
Cal sortir del carrusel! L’univers mut ens espera, és brutalment negligit per tots els discursos
"Es podria dir 'traucar' aquesta feina de sargir traus per trobar el bessó pelat de les coses? Escric el romanent d’una espoliació? Caldria que fes 'tabula rasa'? Desposseir és la direcció? És això el que em volia dir el somni?"
Si es considera el present des del punt de vista del record se l’anomena passat
A cada instant em sent viu, mir la pluja que rega el jardí, / i cant. / A cada instant estam a dos dits d’un miracle
Per què no volem tenir una consciència aguda i dramàtica de la irreversibilitat del temps?
Escriure, vertaderament és estimar, i estimar, vertaderament, no és gaudir, és cremar
"Així és com funcionen les coses de la vida: l’esquelet preval damunt la carn"
"Saps, de vegades no sé on aferrar-me, i em pega com un entorn de cap i sembla que me’n vaig."
"Nedes per davall aigua i encara que volguessis dir quatre mots de la veritat no et seria possible"
"I tendràs la boca permanentment tancada sense llengua i sense saliva, sense moviment i sense cordes vocals, sense capacitat de pronunciar un mot"
No em suquis. No em treguis les espines. No em prenguis per un enfollit
Brod un llençol de fil amb paraules alades: tot el que és pensat i sentit no és res més que l’aparició de l’invisible
Per què ador l’inefable, l’impalpable, la tenuïtat de l’instant, aquest moment amarat d’evanescència en el centre de la temporalitat?
Em pos a perdre capes, a perdre tremps, a perdre històries: som una pelleringa dins la polseguera
M’agradaria que algú digués: aquest text m’agrada perquè està pastat de vacil·lacions
Obr la finestra i em trob un joiós pessimista
He après que totes les coses efímeres ens concerneixen eminentment a nosaltres, més efímers que res
Tot, en aquesta societat necrocapitalista, ens obliga a sofrir les idees dominants, a pintar amb els colors dominants, a moure’ns entre grans mots dominants
M’és igual si caic en recurrències, si m’ofeg en repeticions, si malson en cacofonies, si cal·ligrafii gargots, si m’embull una cosa de no-dir
Quan un mot en troba un altre per primera vegada hi ha un esclat poètic, no ho sabies? / La vida entre dos és la cosa més fràgil del món
Quan pas per devora un camp de blat, molt verd, sent només l’alè del vent a les espigues, tan suau com una carícia a frec de pell
Aquests no-resos dels rumors ens conten amb una paraula muda, amenaçada i ben precària com un foc covat davall les cendres, reserves de tendresa, detritus de joia, residus tremolosos de calidesa