Closcadelletra (CDIII): Pol·len d’idees que sura i fertilitza

  • Cerc aquest interior ple d’objectes vius i de persones inanimades

Biel Mesquida
27.01.2024 - 21:40
Actualització: 29.01.2024 - 11:53
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Cerc l’or del temps.

Cerc un joc de miralls que em permeti veure l’altra banda de la frase.

Cerc un pianissimo tangent al silenci.

Cerc l’ascensió suprema de la caiguda.

Cerc un perpetuum mobile dels alens més lents.

Cerc, espurnat per l’instant, un comiat continu.

Cerc jutipiris de paraules que fabriquin no-resos.

Cerc el cementiri de les roses.

Cerc la interrogació inacabable sobre l’encontre de dues mirades.

Cerc la joia de viure lliurement les relacions.

Cerc edificar silencis amb mots.

Cerc entusiasmes esdevinguts cendres.

Cerc bastir una obra subtil, invisible, transitòria i silenciosa que s’esborri com un miratge.

Cerc una ironia lúcida.

Cerc el lector, el fantasma, la traça, la vaporització.

Cerc ritus enigmàtics i híbrids, reliquiaris fràgils.

Cerc un lloc on es despertin després d’un oblit llarg els terres i els ocres de fesomies esculturals pompeianes d’un fresc destrossat.

Cerc expressar-me lluny de l’ordre jeràrquic de la perspectiva.

Cerc la cambra d’una vil·la de Capri on pugui degustar aquella aigua de mar singularíssima d’un blau tinta xinesa.

Cerc ecos ínfims de llum.

Cerc metamorfosi de metamorfosis, lectures.

Cerc aquest gust del fugaç, de les notes, de l’inacabat.

Cerc els textos que refusin totes les ideologies de la transparència, del speculum mundi, del natural i del realisme que ataquen per totes bandes.

Cerc la fluïdesa dels punts de vista, el gust de descobrir territoris desconeguts, la rapidesa, l’art de les dreceres, dibuixar línies de biaix, trobar relacions imprevistes i repeticions del gust.

Cerc aquest interior ple d’objectes vius i de persones inanimades.

Cerc un mode condicional que expressi un fet eventual o irreal la realització del qual és vista com la conseqüència d’un fet suposat, d’una condició, que transporti els esdeveniments al camp de la ficció.

Cerc la llum que aflora insensiblement a una certa hora, tal quadre damunt tal secció del mur, o potser el perfum dels gessamins que s’exhala a prop d’una finestra.

Cerc assajar noms com si m’emprovàs vestits.

Cerc una escriptura que no vulgui descriure sinó que faci treballar la llengua fins a l’extenuació.

Hi hauria una carretera a prop de la mar.

Veuria una dona gran amb un bolic dins el cotxe que mira el paisatge, les clapes de mates a prop dels roquissars, el cel blanquinós, la fredor, la diversitat de les coses, l’horitzó brut de boira.

I es posaria a cantar.

Mancaria descriure el conductor. Un home jove que sembla conèixer el camí.

I que pensaria: som un habitant del temps i manca una cosa a la teva recerca. Has oblidat el verí.

La dona s’hauria aturat de cantar i es posaria a parlar de la guerra, de la fi del món, de la mort, de les plantes medicinals, de les noves descobertes sobre el càncer, de l’aigua del planeta Mart, de l’origen dels humans, de la bellesa quan és una bellesa sense esperança.

El jove conduiria més a poc mentre la llum baixaria lentament com si s’haguessin apagat alguns focus del set. I parlaria de l’ocupació del seu temps.

Ella diria: no hi ha històries fora de l’amor.

Ella cantaria un altre cop.

El jove l’acompanyaria amb un xiuxiueig.

Ella ploraria.

On podríem ser?, demanaria ell.

Dins l’amor, dins una història d’amor.

De cop, fos en negre.


Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any