Closcadelletra (CCCLXXXII): Sempre hi ha qualcú en alguna cosa

  • "Així és com funcionen les coses de la vida: l’esquelet preval damunt la carn"

Biel Mesquida
29.07.2023 - 21:40
Actualització: 29.07.2023 - 22:18
VilaWeb

Per això trob natural que es porti dol per una escultura, per un gerro o per una fotografia.

No estam mai preparats per a la solitud.

Cal fer-ho amb ardor estoica com els anacoretes o els mundans de soca-rel.

Avui, amb la lassitud que em dóna aquesta calitja pintada amb totes les arenes del desert africà, em sent un kamikaze de la sensació.

Hi ha un clima profanador en l’aire tèrbol i putrefacte d’aquest temps en què les societats més civilitzades semblen amarades de passions destructives.

No em vull resignar a viure, encara que sigui provisionalment, en una part de mi mateix.

Per què em digueres: Vostè no ha sabut mai el que volia. Aquesta indecisió resta la pàtria dels humans més interessants.

Em deman: el destí d’un individu està determinat pels episodis traumàtics de la seva infantesa?

O és aquest individu que, quan arriba el dia, sacralitza en el seu passat els esdeveniments dels quals té necessitat per explicar allò que ha esdevingut?

T’ho torn a dir, aquesta fatiga resplendent que m’acoquina amb dents de fura, no es pot esborrar amb aquest perfum acre, quasi cruixent que escampa l’olor de les bugies quan les has apagades amb els dits mullats de saliva.

Entremig d’aquesta fosca dels finestrals tancats damunt les invasions del Sàhara, per aquestes escletxes de les finestres per on entra un crui d’una llum espectral m’apareix un pensament clar, massa clar: de vegades només sanam dels nostres sofriments quan escollim desitjar-los.

Coneixes aquesta casta d’estació en què surts més sol que hi has entrat?

Per què encara pens que la literatura pot recosir el que la vida ha esqueixat?

El sabor de les coses es dedueix de la seva precarietat, ho sabies?

Va ser a Nova York, a una sala fosca del Metropolitan Museum que vaig descobrir un quadre petit de Jacob de Gheyn. Diuen que és la primera vanitas de la història de la pintura.

De l’artista que la va fer no se sap quasi res, només que va viure a Amsterdam a principis del segle XVII.

Sobre la tela hi ha un crani, un rellotge d’arena, una bugia, unes flors, unes peces d’or. Aquesta casta de quadre ha d’inspirar l’esglai i la pietat de l’humà que oblida la seva finitud.

Li ha de recordar que la vida és comptada, que els nostres gusts són efímers, que la cendra serà la nostra darrera pell.

Però si miram amb atenció per damunt del crani hi ha una volta estranya en la superfície de la qual com en un mirall es reflecteix el decorat d’una cambra que té al fons una finestra que s’obri cap a un paisatge lluminós. Endevinam allà baix, en l’infinit interior, una ciutat renouera i animada de mercaders, de mariners, d’éssers vius enfeinats sota un sol provisional.

Així és com funcionen les coses de la vida: l’esquelet preval damunt la carn. L’or llenega entre els dits. La bugia es consumeix. El temps passa. Les flors ja són pols mentre que en el fons l’existència segueix girant en el seu carrusel.

Com puc saber que no tenc temps per perdre?

Em sent, aquest horabaixa tan desèrtic de final de juliol, sense alè com un treballador del desenfocament.

Em sent viu, rebel, mòbil, però necessit infiltrar-me placidesa per seguir escrivint.

Em sent acompanyat del perfum fugitiu d’aquells instants en què aquesta fragància de saber-me viu m’omplia els pulmons de festes de futur.

Em sent, cal cridar-ho quan tanta de falsedat, d’estultícia, de mediocritat i de cartó-pedra ens ataquen, fràgil i efímer: els poemes i els escrits desapareixen, i també els que els fan, i els que els llegeixen…

Som un seguidor de la religió de la lleugeresa. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor