Closcadelletra (CDI): El cim de la intel·ligència és la bondat

  • La paraula és remembrança, i això és una forma d’embragar itineraris entre la por i l’enigma

Biel Mesquida
13.01.2024 - 21:40
Actualització: 16.01.2024 - 14:42
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Després de llegir aquesta frase de Proust tenc el paper en blanc, l’espai buit on sents el silenci, preparat per fer aparèixer el primer tremor, el primer relleu del que vol esser, la ditada primera de la carícia del desig verbal, la primera empremta d’una expressió germinativa, el rastre efímer d’un alè ressurrecte, la primera provatura d’una veu.

Recerc, experiment, contempl i m’hi complac en les diccions en veu baixa, en les tonades lleugeres, en els mots a cau d’orella, en les narracions que són fragments de cançó alada que s’escampa amb desordre, a la babalà.

La paraula és remembrança, i això és una forma d’embragar itineraris entre la por i l’enigma.

I mentre escolt un vent amarat de melodies i ritmes em pos a cercar les paraules en un combat inacabable amb el llenguatge.

Remoreig de les fulles que el vent arrossega pel caminal, refiladissa d’ocells dins el casal d’un drago, teclejar de la font que degota tostemps damunt peixos vermells, gemecs de la capçada dels pins que criden secors, el perfum subtil de les mates escrites pel nacre de la bava dels cargols, els quefers d’aquest humus que entapissa els secrets negres del bosquet.

Seguesc, guiat per Foix, per solanes i obagues, corriols perduts i clapers abandonats, carenes coentes i turons costeruts dins una llum novella que tostemps barata en una investigació de fonts ufanes, escletxes cap al centre del pensament, intersticis dels invisibles, covals dels misteris inestroncables, sabes eternes, i sense aturall transcric sempre que puc noms de catacumba amb alfabets inexistents.

Alguna vegada, prodigi de l’instant, em trob de morros amb la sorpresa de recordar allò que no sabia que sabia.

D’altres, escric per saber què escriuria si escrivís com em digué la Duras al pis del carrer del Carme de Barcelona els llunyans setanta del segle passat.

Faig servir teixits apedaçats, murs fets malbé per la humitat, llençols sargits, teles menjades pel temps, superfícies rentades i retudes, palissades en ruïnes, parets seques esboldregades, caus plens de ferum, deserts d’amics, etc.

I no m’atur mai d’esperar una il·lusió de coneixement, una imminència de no sé què, una revelació que no passa mai. Borges va dir que precisament això era l’art.

I Txékhov em va donar un consell quan em deman on és l’argument: “Pren alguna cosa de la vida real i quotidiana, sense trama ni final.”

Deu ser que la meva feina consisteix a fer que la paraula s’allunyi de qualsevol significat lloc-comuner i prengui de bell nou el seu poder elemental i gestual?

Pens, cada línia és una aventura, i em posaria a plorar de gust.

Pens, l’important és estimar.

Pens, voldria escriure com un jazzman de tornada de tot: un fraseig, velluts i paisatges, el revisitador del passat.

Pens, ador els textos d’un escriptor la ploma del qual era la llum.

Pens, preferir sempre el penediment a la recança.

Pens, adjunt el material més dissemblant i remot per fer-ne un tot nou.

Pens, el poblet amb buguenvíl·lies color de vi de Sòcrates, a cala Figuera.

Pens, res no s’acaba i tot comença.

Pens, hi ha moments en què em sembla viure dins un film negre.

Escric: Demà, no existeix!

Fosa a fosc!


Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any