Closcadelletra (CCCXCIX): No he fet cap retrat a la boira

  • La destrucció mental que crea la pandèmia del consum arrana qualsevol possibilitat de pensar i de sentir

Biel Mesquida
30.12.2023 - 21:40
Actualització: 03.01.2024 - 14:58
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

La maquinària no es posa en marxa.

He d’activar al mateix temps aquesta teranyina de mecanismes verbals que manegin les accions en paral·lel, es traslladin d’un espai a un altre, trobin l’agilitat d’un canvi de veu, de to, de ritme, els bots cap endavant i la lleugeresa de fer servir les més complexes tècniques de la dicció, de la transitivitat.

Volia caçar fins la més mínima vibració lluminosa i només descobria un caramull de fosques sense replecs ni anfractuositats, seques, podrides, insípides.

Em sent i em sé flexuós, ple de tortes i revolts, ple de cissures que no es poden veure a simple vista.

Necessit un estol de llamps il·luminadors que em facin respirar aquest espai invisible que m’envolta i que no sé alenar de cap manera.

Inhal.

Exhal.

Inhal.

Exhal.

Tot molt a poc a poc i amb molta d’atenció.

És el moviment de la quietud.

Vaig cap al lloc privilegiat en què esser i viure s’unifiquen o convergeixen i en el qual allò que discorr es recull, obedient al moviment fisiològic i simbòlic de la inspiració, que relliga ser i vida a la unitat, al cervell, al centre.

El centre no és immòbil, sinó quiet, fonament de la saviesa.

He marxat cap a les altures, cap als pins que sempre em fan bona companyia.

El camí del turó de Can Moranta és polsós, amb esbarzers vells i punxosos damunt les parets de pedra seca massa esboldregades per l’abandó del camp que em fa un efecte desolador.

Un garroverar amb els seus verds apagats i perennes m’aixeca l’esperit.

No estic cansat emperò aquesta definició dels anys que la societat t’obliga a fer fort i no em moguis amb la seva tirania em produeix una indignació sorda.

La destrucció mental que crea la pandèmia del consum arrana qualsevol possibilitat de pensar i de sentir.

De sentir per poder pensar.

Pensar per desxifrar allò que sents.

Uns núvols blancs i lleugeríssims que han aparegut dins un cel massa clar em duen al títol d’un poema que tenc al teler.

El gabinet dels sentits.

Per una rara coincidència o un atzar concurrent cop en sec em ve davant per davant el món angoixat en què vivim, enrevoltats de destruccions immenses de tota casta i on ens trobam, moltes de vegades, inermes i castigats en excés; però al mateix temps he arribat quasi sense témer-me’n mentre feia passes dins el bosc a una clariana.

Em sent dins l’òrbita de significacions de rememorar, enrecordar-se’n, record, recolliment, recol·lecció, quietud.

Repentina presència, rodona de llum.

La clariana del bosc seria aquest lloc intacte que sembla que s’ha obert en aquest instant i que mai més no tornarà a ser així.

No cal cercar.

El saber que aquí es revela és el saber de la paraula perduda.

Paraula que no és signe ni comunicació.

Paraula amagada, intacta, engendradora.

Paraula de reconciliació.

Un belvedere de l’avantparaula, o paraula absoluta que encara no té significació, o potser la significació és imminència pura, matriu de totes les significacions possibles.

Paraula prenyada de sentits.

Paraula sense llenguatge.

Paraula naixent.

Paraula poesia.

Quan retorn cap a casa estic amarat d’un sentir il·luminant.

I crid i cant amb tota l’ànima la festa dels ressurrectes, els que estan sempre en vida, dins la vida, per la vida.

Sempre ressorgent.

No amollis!


Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any