Closcadelletra (CCCLXXXI): Tenc totes les edats en cada instant

  • "Saps, de vegades no sé on aferrar-me, i em pega com un entorn de cap i sembla que me’n vaig."

VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral

Com puc enclavar transparències?

Com ho he de fer per a fugir de la línia i entrar en la teranyina?

Com he d’anar cap als objectes concrets, aquestes coses tangibles, tot allò abocat a l’oblit?

Com seria capaç de mantenir en els llavis els perfums de la improvisació?

Com aconseguir fer tremolar la tinta tot el temps que l’escoltes, això no és un acte de prestidigitació?

Osa mirar!

Gosa saber!

Atreveix-te a cantar!

Pren camins que no duen enlloc!

Saps que no hi ha receptes per a la tendresa?

I fer exercicis de serenitat és un bon costum que cal no abandonar mai.

Sabies que tot ha de desaparèixer?

Per això m’agrada guardar estotjades dins plaguetes aquestes notes que són instants de vida i em pens que d’aquesta manera salvaré alguna cosa de l’oblit.

No riguis!

Cobr una mica de coratge quan escolt com per casualitat els fraternals Pau Casals, Jacques Thibaud i Alfred Cortot que toquen el Concerto Grosso, Op. 3, No. 11 en re menor, RV 565 – “L’Estro Armonico”, del mestre Vivaldi, i m’enfony pels canals foscs, bells i pudents d’aquella Venècia on vaig ser feliç.

Estàs segur que l’Amistat és un ésser real?

Aquestes nits enceses quan ens dormim dins la calitja ofegadora sembla que plou, poc i d’amagat, terra roja del desert del Sàhara i ho deixa tot vestit de call vermell: els cactus, els mobles del jardí, les fulles dels arbres, els cossiols, el cotxe, el gabial, el safareig… I també el cor queda esquitxat amb les ditades de la natura que li diuen que ve de l’argila i va cap a l’argila.

Saps, de vegades no sé on aferrar-me, i em pega com un entorn de cap i sembla que me’n vaig. No, no li posis cap nom de metge: tots són falsos. Això té aquell nom vertader que no volem sentir i duim gravat al fons del fons de l’esperit cada dia que passa.

M’encamell en l’Instant Absolut i cavalc per la delicadesa de les ones verticals que no corren, només pugen i baixen com si fossin ascensors d’una música altra que sap que la memòria és més forta que el temps.

Les mores dels esbarzers de les parets de pedra seca mig esbaldregades són negres com els llavis de les amants en una pel·lícula muda. I les agaf amb pressa, amb gola i amb una fruïció de no dir. Quan les tenc dins la boca, mentre rosec aquell gust d’un altre temps em pint els llavis de sang com si fos un caníbal.

No estam gens segurs de com hauríem de viure, vaig escriure en un paper de diari quan passejava per les runes de la meva ciutat de la infantesa. Ara quan ho record no puc deixar de pensar en aquesta frase caçada al vol entre els crits de les oronelles quan es mengen estols de mosquits i són felices.

Què vols?

Refugiar-me en les paraules!

És a peu pla que m’agradaria que entrassis en el que escric. Fes-ho còmode. Amb bones. És fàcil trobar-hi. Deixeu-ho circular fàcilment, com en una revelació, bé, però tan senzill com de costum. Beneficia’t del clima de l’evidència: la seva llum, la seva temperatura, la seva harmonia… I mentre tot esdevé inaudit i il·luminat uniformement, saps que comences un nou matí.

Escriure és sobreviure.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor