Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”

El realitzador Albert Lloreta (Badalona, 1987) diu que ha estat molt enfadat amb Barcelona, aquests darrers anys. “Crec que té a veure amb el fet que vivia al Poblenou, que ha estat una mena d’ull de Mordor de totes les coses que em sembla que no funcionen. Anava pel carrer enfadat: he vist com una ciutat en què havia desplegat del tot la meva joventut, socialment i cultural, ara m’escanyava una mica i em feia fora de l’experiència urbana com un espai per a descobrir coses”, explica. Sempre havia tingut molta relació amb el Poblenou i, de sobte, veia com els veïns tenien més i més dificultat per a anar a comprar o per a relacionar-se amb normalitat en l’espai públic. El barri d’Horta, on s’ha traslladat, li ha canviat un xic la perspectiva, perquè encara hi ha gent gran que es pot pagar el lloguer i més comerços de sempre, però encara l’envaeix la tristor, quan hi passeja, per una ciutat que se li desdibuixa.

Aquest desencantament neix del record d’una ciutat molt més fèrtil i cohesionada, la Barcelona de la seva adolescència i primera joventut. Li semblava “un terreny de joc ideològic i cultural molt potent”, però ara té la sensació que “funciona com un grup de petites illes de reserves”. Aleshores, els fòrums digitals com el 3XL.net, explica, li van servir per fer incursions a la ciutat i conèixer-hi gent. S’hi aplegaven joves de Sant Cugat, de Cerdanyola, de Badalona, com ell, o de barris més perifèrics de la ciutat. “Ens trobàvem una mica com extraterrestres que arribàvem al centre de la ciutat i l’exploràvem junts. Mai no va ser un espai purament de construcció d’identitat nacional, però hi havia elements interessants”, diu. D’entrada, que era un temps en què l’ús general d’internet encara proveïa més oportunitats per a socialitzar que no pas per a alienar-se.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La pèrdua de la Barcelona física i de la Barcelona digital

Això s’ha anat perdent, amb els anys. En l’espai físic, s’observa amb la transformació de la plaça de Catalunya, que llavors era el punt de reunió on bullien “uns llenguatges i uns codis de carrer que servien per a construir-te un món” i ara, en canvi, “és com la zona zero d’una ciutat una mica més morta”. En l’espai digital, la deriva última d’internet ha aprofundit aquesta despersonalització. Internet era un espai per a descobrir la teva pròpia cultura, però ara fa molt menys aquest servei: “Una de les conseqüències de la deriva optimitzadora de Silicon Valley, que converteix aquestes plataformes suposadament socials en eines molt eficients per a vendre’ns publicitat, amb uns dissenys molt addictius, ha fet que aquella funció d’internet, que per a mi era la funció principal, sigui molt més difícil”, diu. “Ens ho hem deixat perdre massa ràpid.”

Aquest desdibuixament també es veu en la nova Barcelona digital, que ha substituït la dels fòrums com el 3XL.net. Lloreta furga sovint els punts de trobada d’expatriats per veure què s’hi troba, i la ciutat que hi expliquen no té cap d’aquests problemes que el fustiguen. “He detectat que molts expats creuen honestament que el brunch és una cosa tradicional de Barcelona. Hi ha gent que diu: ‘Vinc a Barcelona perquè m’agrada molt el brunch i n’és la capital’. No som conscients fins a quin punt els catalanets som unes illes i la resta és la mar. La gran majoria de Barcelona ja és, ara mateix, aquesta altra identitat de la ciutat que nosaltres rebutgem, que no ens agrada, que no la sentim pròpia”, explica. Res no és tan greu com ell ho patia vivint al Poblenou: “Els expats que viuen a Barcelona són extremadament feliços: els hem fet un escenari preciós”.

De totes maneres, hi ha esperança, perquè la part neuràlgica del problema continua essent política. “Ens ha costat tenir un relat ferm i estable de què és Barcelona, i té a veure amb el fet que ens ha costat entendre-la com la capital dels Països Catalans”, afirma. Hem comès l’error de renunciar a la reivindicació de la nostra Barcelona, cosa que tan sols es poden permetre les grans metròpolis amb un estat darrere, diu. Al món que ve, on les arrels seran com més va més reivindicades per a sobreviure l’onada homogeneïtzadora, hi haurà una oportunitat per a recuperar-ho. “Defensar una mirada genuïna de Barcelona a les xarxes, per a mi, no és una idea antiglobalitzadora en el sentit proteccionista reaccionari: és l’única manera de poder ser en un món globalitzat.”