28.01.2025 19:50
L’arquitecta i urbanista Maria Sisternas (Barcelona, 1981) va ser directora de Projectes d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona entre el 2012 i el 2015; després, responsable de Mèdia Urban, l’agència de continguts urbans de Mediapro, i entre el 2022 i el 2024 va ser directora de l’Institut Català del Sòl, fins que el govern la va destituir. En aquesta entrevista sosté que les administracions s’han d’afanyar a fer créixer el parc d’habitatge públic, molt minso a Catalunya, i que les vies per a aconseguir-ho han de ser múltiples i en paral·lel. “A Catalunya som especialistes a criticar les mesures dels altres, i així ens hem anat passant la pilota durant deu anys. Hem fet plans i taules d’experts per a solucionar el tema de l’habitatge i després no es feia res. Som en un moment en què l’emergència és extrema i cal posar-s’hi de debò”, diu.
Segons el Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge, caldrà que els vint anys vinents Catalunya arribi als 300.000 habitatges destinats a polítiques socials. A parer de Sisternas, estem massa estancats en el debat sobre com els aconseguirem: “Totes les vies són bones. Allò que s’ha de fer és deixar de discutir sobre si és una via o és l’altra i començar-ne una. Hi ha tanta feina a fer, que els que puguem comprar a mercat, comprem-los; els que ens cedeixi la SAREB, agafem-los tots i rehabilitem-los; i els que puguem construir, construïm-los”, proposa. La recepta que defensa és una col·laboració público-privada sistemàtica i àgil, amb actors de tota mena: cooperatives, fundacions i entitats del tercer sector, promotores sense ànim de lucre o de lucre limitat, o promotores convencionals.
Perquè tot això funcioni, Sisternas argumenta que cal complementar-ho amb més compra de sòl públic. “Comprar sòl per als futurs desenvolupaments és car, però d’aquí a trenta anys ho serà molt més. Val la pena tenir reserves de sòl per a poder edificar aquests pisos a diversos preus, de molt socials fins a assequibles, precisament per ampliar el parc públic i tenir una alternativa a aquest mercat tan sobreescalfat”, diu. Un dels problemes és que la necessitat d’habitatge i el projecte de ciutat no han anat prou enllaçats, tot sovint. Diu que troba a faltar una cartografia actualitzada per a saber de quins espais disposem. Al voltant de la nova estació de la Sagrera, per exemple, hi haurà molt d’espai per a edificar, i molt d’aquest sòl ja és de l’ajuntament, “però enlloc no hi ha plànols ni això forma part de l’agenda de la ciutat”.
Pensar l’organització del territori a llarg termini
El nus, diu Sisternas, s’arrossega de fa molts anys. Després de l’aprovació del pla general metropolità de 1976, es va donar molt de protagonisme a la transformació física de l’espai públic de Barcelona, però les polítiques d’habitatge no van ser proporcionals. “Hi havia una ambició molt gran per a fer passejos, recuperar places i grans parcs urbans. Vist amb perspectiva, crec que la ciutat es va permetre tota aquesta transformació i no va tenir en compte el parc públic d’habitatge”, diu. En aquell temps, molts pisos públics es donaven en propietat i després es van poder vendre al mercat lliure, cosa que va aprimar molt el parc públic d’habitatge. L’error, diu Sisternas, va ser pensar que aquestes operacions de regeneració urbana es podrien anar repetint indefinidament. I això no va passar.
No es pot tornar a repetir. Sisternas creu que cal assumir que, inevitablement, la població de Catalunya continuarà creixent molt. “Catalunya té la mateixa mida que la costa est dels Estats Units. Des de Cadaqués a Alcanar és el mateix que des de Boston fins a Washington. Allà hi ha 36 milions d’habitants. Nosaltres som 8 milions”, diu. I afegeix que l’adaptació a aquest creixement s’ha de planificar. La majoria del sòl de Catalunya no és urbanitzable i la construcció en massa fa recelar molta gent. En canvi, “edificar cent mil pisos en un territori tan gran com Catalunya probablement és ocupar dues illes a cada ciutat mitjana; no vol dir fer grans Bellvitges”, sosté Sisternas. Les administracions s’han de preparar per fer una feinada ingent per a redistribuir el país, amb polítiques públiques que facin més atractives econòmicament les ciutats mitjanes i estronquin la concentració de capital a Barcelona.
Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.
Escolteu ací la resta d’episodis:
Tercera temporada
- Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
- Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
- Antònia Raya: “El Raval molesta”
- Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
- Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
- Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
- Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
- Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
- Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
- Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
- Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
- Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
- Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
- Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
- La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
Segona temporada
- Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
- Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
- Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
- Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
- Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
- Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
- Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
- Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
- Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
- Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
- Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
- Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
- Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
- Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
- Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
- Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
- Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
- Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
- Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
- Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
- Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
- Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
- Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
- Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
- Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
- Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
- Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
- Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
- Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
- Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”
Primera temporada
- Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
- Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
- Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
- Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
- Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
- Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
- Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
- Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
- Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
- Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
- Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
- Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
- Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
- Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
- Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
- Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
- Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
- Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
- Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
- Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
- Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
- Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
- Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
- Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
- Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
- Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
- Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
- Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
- Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
- Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
- “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
- Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
- “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
- Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”