08.04.2025 19:40
L’arquitecte Josep Miàs (Banyoles, Pla de l’Estany, 1966) diu que l’escolten més a l’estranger que no pas a Catalunya. Miàs va ser associat d’Enric Miralles durant més d’una dècada, i ha treballat molt a fora, amb projectes i classes al Regne Unit, Itàlia o Alemanya, però també a casa –per exemple, amb la recuperació del centre històric de Banyoles. A més, ha estat professor de projectes a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i del Vallès. En aquesta entrevista explica que, a parer seu, la ciutat comença a recuperar el tremp que havia perdut aquests darrers anys. “La lliga de les grans ciutats es juga a petita escala i a gran escala, i la gran escala semblava que s’havia oblidat”, diu. Ara torna a detectar un equilibri entre les grans idees de ciutat i les petites operacions centrades en el ciutadà a peu de carrer.
Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.
Un problema arrossegat de manca d’ambició
És la primera vegada en molt de temps que veu aquest canvi de paradigma. Durant la seva carrera, ha tingut més aviat una relació distant amb les dinàmiques del seu gremi a la ciutat. Primer, als anys noranta, en plena eclosió del Model Barcelona. “Llavors, amb l’Enric ens sentíem una mica fora d’aquell model de ciutat, teníem la sensació de ser a la perifèria”, explica. Era una qüestió de tarannà: trobava a faltar aquí una cultura més contestatària, menys obedient amb els marcs del debat i amb les directrius oficialistes, més innovadora i transgressora. “Nosaltres miràvem de donar sempre una resposta diferent i de posar damunt la taula més preguntes que respostes, fins i tot posant en dubte els enunciats”, diu. Allà ja, malgrat l’entusiasme de l’època i la presència d’arquitectes que qualifica d’impressionants, malgrat tot, ja hi havia la llavor d’un problema que s’ha anat arrossegant.
Després de l’esclat de la crisi financera del 2008, Miàs troba que aquest problema tan estès de manca d’ambició encara es va consolidar. El missatge polític que receptava austeritat i contenció es va barrejar amb l’expressió arquitectònica hegemònica, a parer seu. D’aquí “va venir tota l’onada d’una arquitectura molt centrada a aparentar, a fer la sensació que tot era de baix cost i de poca sofisticació”, explica. Els grans projectes van perdre prestigi, es va posar de moda un vocabulari específic de la sostenibilitat que errava el tret. L’estil que en va sorgir, amb una certa idea de ser de baix cost, diu que no tenia recorregut per a resoldre problemes ni per a dissenyar les infrastructures que necessita una ciutat més enllà de l’escala domèstica. Li sembla que no hi ha hagut prou valentia. “Hem de projectar Barcelona a cinquanta anys vista encara que el present sigui incòmode per al veí”, diu.
Així i tot, es declara un enamorat de Barcelona. No tan sols per l’afecte personal que hi té, sinó per l’esperit que, a desgrat de tot això, continua mantenint viva la ciutat. “La gran qualitat de Barcelona és que és un lloc de laboratori. És de les poques ciutats on et pots equivocar. A Venècia no et pots equivocar. Ja està feta. A Barcelona hi pots assajar, equivocar-te o millorar. Encara és a temps de fer-ho més. Encara pots tirar a terra el Maremàgnum, deixar-lo sense edificis i veure el mar. Encara podríem bombardejar algunes zones de la ciutat i encara podem aixecar alguns altres edificis que estan per venir”, reflexiona.
