22.04.2025 19:40
Barcelona va tenir una influència determinant en el jove Pablo Picasso. De fet, segons la historiadora solsonina Claustre Rafart, la ciutat va ser la finestra del pintor a la modernitat. S’hi va mantenir lligat sempre i va voler fer-hi el seu museu. Rafart diu que encara recorda que, per a ella, descobrir Picasso, d’estudiant, va ser com una revelació, i d’aleshores ençà no se n’ha pogut desentendre. Ha estat durant molts anys assessora tècnica i, després, conservadora de la col·lecció de la Fundació Museu Picasso i és una de les grans expertes d’aquest país en el pintor. L’any passat va publicar el llibre Picasso-Barcelona. Una cartografia i també ha coordinat fa poc el volum Picasso. Territori i arts i tradicions populars catalanes, que a més del Museu Picasso ha comptat amb la col·laboració del Museu de Solsona i de la Generalitat.
Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.
La ciutat i Picasso: un cercle virtuós
En aquesta conversa, Rafart explica l’extraordinària impressió que la ciutat va causar a Picasso, que va arribar-hi l’any 1895 amb la família perquè al pare li havien encarregat de cobrir una plaça de professor a l’Escola de Belles Arts. En aquesta fase, Picasso estudia a la Llotja i descobreix físicament Barcelona, voltant-hi, observant-la. La llum que hi troba, els racons, les escenes de carrer, l’inspiraran més enllà del seu temps a la ciutat. És llavors, també, que desenvolupa un hàbit recurrent en tota la seva carrera: el de contradir, amb una creativitat lliure, la rigidesa acadèmica que li imposen a classe, per bé que excel·leix en tots dos fronts. Després d’una temporada a Madrid i a Horta de Sant Joan, on es recupera d’una malaltia, el 1899 torna a Barcelona i, llavors ja sí, influït per l’entorn dels Quatre Gats, s’introdueix al centre neuràlgic de l’avantguarda.
Rafart insisteix molt en el fet que Picasso no és pas cap artista consagrat quan arriba a Barcelona, sinó tot just un noi de catorze anys amb una gran inquietud artística, i la ciutat l’acaba d’emmotllar. “Aquí, les seves ànsies d’anar més enllà, d’experimentar coses noves, queden cobertes, perquè descobreix un altre món. És un moment de construcció personal”, explica. Picasso, diu, va viure la ciutat en la seva plenitud, i això implicava de reflectir-ne l’eufòria fabril amb la creació de l’Eixample, l’efervescència cultural i també la pobresa més paupèrrima. També els trets culturals i les tradicions pròpies, que d’altres han folkloritzat i que Picasso, en canvi, es prenia ben seriosament. En aquest sentit, la historiadora també reivindica que va ser: “Un gran ambaixador universal de les arts i les tradicions populars catalanes, amb una dignitat que ja la voldria jo avui en molts representants que tenim.”
I doncs, n’ha estat digna, Barcelona, de tot això, al cap del temps? Rafart sosté que hem tingut prou cura del llegat del pintor, però que ens falta ambició. És un problema general de la ciutat, troba. “Barcelona ha quedat força apaivagada. Temps enrere, havíem tingut una projecció cultural internacional important, i aquests darrers anys s’ha quedat una mica adormida. Crec que fóra hora que comencés a treure el cap”, diu. Una de les assignatures pendents és una exposició de gran format sobre la relació de Picasso amb les tradicions catalanes, com la que s’ha fet, a petita escala, al Museu de Solsona, i una altra sobre Picasso i Catalunya. “Ens ho devem”, rebla.
Escolteu ací la resta d’episodis:
Tercera temporada
- Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
- Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
- Antònia Raya: “El Raval molesta”
- Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
- Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
- Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
- Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
- Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
- Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
- Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
- Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
- Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
- Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
- Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
- La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
- Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
- Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
- Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
- Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
- Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
- Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
- David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
- Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
- Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
- Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
- Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”
Segona temporada
- Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
- Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
- Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
- Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
- Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
- Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
- Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
- Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
- Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
- Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
- Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
- Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
- Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
- Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
- Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
- Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
- Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
- Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
- Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
- Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
- Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
- Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
- Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
- Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
- Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
- Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
- Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
- Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
- Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
- Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”
Primera temporada
- Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
- Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
- Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
- Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
- Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
- Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
- Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
- Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
- Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
- Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
- Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
- Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
- Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
- Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
- Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
- Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
- Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
- Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
- Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
- Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
- Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
- Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
- Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
- Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
- Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
- Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
- Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
- Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
- Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
- “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
- Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
- Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
- “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
- Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
