Convé mirar-se la desproporció de la reacció amb una certa calma. Per què fa tanta por un mapa petit al clatell dels jugadors? Per què a l’estat espanyol un mapa petit, gairebé invisible, és vist com una amenaça? La resposta –i és aquí on l’assumpte adquireix densitat intel·lectual– té a veure amb una arquitectura mental molt precisa que hauria de ser desmuntada peça per peça, allà i ací.

L’espanyolisme contemporani descansa sobre una tesi fundacional: que bascs, catalans i gallecs som, en realitat, “només” espanyols. Variants regionals i molt peculiars si ho voleu així d’un únic poble polític. L’article 2 de la constitució de 1978 ho va consagrar amb una geometria implacable: primer hi ha una “indissoluble unitat de la Nació espanyola” dins la qual viuen “nacionalitats històriques” reconegudes però sempre subordinades, sempre interiors, sempre administrativament tancades en els límits estatals. Tot el sistema descansa sobre aquesta convicció. I si es trenca per algun cantó –si hi ha catalans o bascs que no són espanyols– es trenca l’invent.

I és ací, efectivament, que apareix el problema. Perquè el mapa, en incloure Iparralde –el País Basc sota ocupació francesa– i, sobretot, Navarra –tant la Navarra “espanyola”, com també la Navarra “francesa”–, recorda automàticament dues coses que el règim del 78 necessita fer oblidar. D’una banda, que hi ha bascs –i catalans– també a l’estat francès, la qual cosa vol dir que la basquitat i la catalanitat no es poden reduir a la pertinença a l’estat espanyol. I, d’una altra, que Navarra, com a realitat política –”estatal” si s’entén el terme parlant dels segles que parlem– existia segles abans que existís Espanya, amb un dret propi, una llengua pròpia i una identitat que cap article constitucional pot anul·lar. Quan això se sap i es fa públic, fins i tot tímidament amb un dibuixet minúscul, l’edifici unitarista tremola i es desfà. Que és això que explica la reacció tan desmesurada per un mapa que, objectivament, no hauria de fer-li mal a ningú.

[Hi ha un detall, per cert, que mereix un punt i a part. Els blavers navarresos s’han indignat més que ningú, però és un fet indiscutible que l’únic equip basc que porta el nom en basc –Osasuna, que vol dir “salut”– siga precisament el de Pamplona, és a dir, el de Navarra. L’Athletic és en anglès, la Real Sociedad és en castellà, l’Alabès també. Solament Osasuna, el club de la ciutat que l’espanyolisme s’esforça a presentar com a bastió “no basc”, reivindica en el seu nom la llengua basca. La història és tossuda i té un sentit de la ironia que la política no pot esborrar.]

L’espanyolisme contemporani se sosté sobre una contradicció flagrant. Quan parla d’ell mateix es proclama una nació “supranacional”, la matriu de la “comunidad iberoamericana”, el cor d’una “hispanitat” de quatre-cents milions de parlants. La llengua espanyola és celebrada precisament perquè desborda l’estat: és a Mèxic, a Buenos Aires, a Manila, a Los Angeles. La seua grandesa, ens diuen i ens repeteixen, rau en aquesta projecció universal. Cervantes és patrimoni de més d’un continent. La RAE coordina vint-i-tres acadèmies arreu del món. La seua és una llengua, ens repeteixen, sense fronteres.

Molt bé, res a dir sobre tot això. Però va i resulta que la mateixa lògica aplicada al basc o al català és declarada intolerable per ells mateixos. Que els bascs siguen igual de bascs a Iparralde o que els catalans siguem igual de catalans al Rosselló, a Andorra o a l’Alguer, és considerat automàticament la politització d’un fet que declaren no polititzable. Amb la qual cosa el criteri reflecteix una asimetria pura escandalosa: la projecció transfronterera és virtuosa si és espanyola i és sediciosa si és nostra. La llengua d’ells pot ser supranacional. La nostra, com a màxim, autonòmica. Castella pot abastar el món. Els bascs no poden ni travessar el Bidasoa i els catalans ens hem de quedar tancats i quiets de Portbou cap avall.

I no és poca cosa això, car ací rau la trampa fonamental del marc del 78, una trampa que ni tan sols el nou independentisme català dels darrers deu anys ha volgut veure en la seua brutalitat. Les autonomies no van ser concebudes com un reconeixement de les nacions –ni que foren nacions “interiors”–, sinó com un simple dispositiu de contenció. Les autonomies existeixen per a evitar la independència. Sí, ens permeten de parlar català a casa, però sempre que no demanem de ser catalans complets. Ens permeten de ser catalans, però sempre a condició que ho siguem dins els límits administratius que ells mateixos van dibuixar. La frontera amb la república francesa –una frontera que ni bascs ni catalans vam decidir ni volem– esdevé així, en el discurs espanyolista, una autèntica frontera ontològica. Que un poble –com passa– puga existir de manera coherent a banda i banda de la frontera imposada és, en aquesta cosmovisió, simplement impensable i, per tant, un instrument alliberador d’un potencial monumental per a nosaltres.

És per això que el mapa fa por. Perquè qualsevol mapa és sempre una afirmació política sobre la realitat. Mostrar Baiona i Pamplona units a Bilbao, Sant Sebastià i Vitòria és recordar que el poble basc existeix amb independència de l’arquitectura constitucional espanyola i diguen el que diguen ells. Mostrar un poble català que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer és demostrar que no som una subdivisió dels espanyols i no estem, per tant, sotmesos a la seua majoria. La cartografia és, ho ha estat sempre, una forma d’imaginació política: els mapes no descriuen el món, el configuren. Per això tots els estats van al darrere dels mapes amb tant d’afany. Per això un dibuixet al clatell d’una samarreta de futbol pot provocar una crisi política.

El conflicte, en qualsevol cas, és positiu si serveix per aclarir idees. Molts independentistes –més catalans que no pas bascs on aquestes coses solen estar més clares, continuen reivindicant com a subjecte de la independència no pas el poble català, sinó la divisió administrativa imposada, precisament, pels espanyols. I amb això, ho entenguen o no, continuen subordinant la independència nacional a l’ordenament jurídic i polític espanyol. Un error monumental, bàsic, que jo no em cansaré de denunciar mai i que avui –a la vista de la reacció que tenen al mapa en la samarreta– pren una dimensió especial.

Hi ha massa catalanistes que posen tota mena de barreres al projecte dels Països Catalans: que si quants som, que si la gent vota açò o allò, que si érem regnes separats, que si cal respectar la voluntat dels altres… qualsevol cosa val per a oposar-se a fer l’esforç de treballar per la nació completa. I el problema que no volen veure és que, jugant amb la geografia que imposa Espanya, és Espanya qui té totes les de guanyar.

Per això ens han pogut integrar sempre després d’un moment de glòria: Macià l’any 1931 passant de la república catalana a la trista Generalitat, solament per posar un exemple. Per contrast, fixeu-vos com de nerviosos s’han posat ara amb el mapa en qüestió. Un mapa que no conté cap proclamació independentista –perquè no cal, que en el cas dels bascs i els catalans proclamar la unitat ja és afirmar-nos per damunt dels estats. Un mapa que no proposa cap secessió –perquè no cal, la unitat de la nació la porta implícita. Un mapa que es limita a dir el que som –el que són els bascs, en aquest cas– demostrant i argumentant amb els seus simples traços que no és possible ser basc i ser al mateix temps –simplement i solament– un espanyol més. Fent, per tant, una aposta clara per un marc nacional que Espanya no podrà integrar mai ni desarticular. Perquè no té les eines per a fer-ho, quan com a poble saltem naturalment fora de les seues fronteres estatals.

PS1. Mentre el que anem sabent de l’operació Plus Ultra acorrala cada dia més José Luis Rodríguez Zapatero i el PSOE, potser aquest és un bon moment per a recordar que ja fa temps que explicàvem que algunes coses eren massa estranyes i apuntaven cap al que ara vivim de manera explosiva. Per això hem volgut recuperar avui una sèrie que Xavier Montanyà va escriure l’any 2017 sobre la corrupció dels polítics espanyols i catalans a Guinea, on Zapatero ja jugava un paper ben destacat: Zapatero a Guinea: un fil encara a estirar, on ressonen les acusacions actuals

PS2. Aquesta setmana, mentre treballava a les Corts cobrint les protestes dels docents, la nostra cap de redacció, Esperança Camps, va ser testimoni d’una agressió completament injustificable per part de la policia espanyola i va sofrir un episodi de discriminació lingüística que ella mateixa explica en aquest article: Tenen les porres, però no la mesura (ni la raó)

PS3. Vivim una allau de vagues, que són la comprovació empírica del malestar de la societat. Algunes, com la dels docents o els metges, tenen una gran repercussió social i ciutadana; en canvi, unes altres no en tenen tanta. Per això els n’expliquem avui una altra que ara tot just comença, la del personal del Consorci de Biblioteques de Barcelona: “Som un col·lectiu silenciós, però ja no podem més”: els bibliotecaris de Barcelona comencen demà una vaga indefinida

PS4. Martin Baron va ser en el seu moment el director del Washington Post i s’ha convertit ara en un referent crític contra les decisions de l’amo del diari, Jeff Bezos, que ha sotmès la secció d’opinió a Donald Trump. En aquesta entrevista amb Andreu Barnils, Baron recorda que la secció de notícies del diari –que és la que VilaWeb publica cada dia– continua fent bona feina, però avisa dels perills que la premsa corre si els propietaris se sotmeten a la voluntat dels polítics: “Vaig veure que Bezos començava a cedir a la pressió de Trump”

PS5 Xavier Muñoz Puiggròs és segurament qui sap més bé tots els detalls de la guerra judicial desfermada per les autoritats aragoneses per a forçar el trasllat dels béns de Sixena conservats i exposats en museus catalans. Com a advocat de la Generalitat, es va encarregar dels plets civils sobre les obres, primer, i sobre les pintures, després, que els tribunals espanyols van dictaminar que havien de ser traslladades a l’Aragó. I en aquesta primera línia del litigi, Muñoz Puiggròs va constatar, un rere l’altre, tot un seguit de despropòsits judicials que explica en aquesta entrevista de Josep Nualart Casulleras i, també, en el llibre Sixena. Les claus del conflicte (Editorial Base), que recull unes quantes veus expertes per a entendre el conflicte.

Però, com passa tantes vegades, l’impacte del moment tapa la profunditat de la crisi. El cas Plus Ultra ha esclatat molt pocs dies després de la desfeta electoral dels socialistes a Andalusia i s’hi afegeix. Tanmateix, en aquella derrota hi ha algunes dades que, especialment els independentistes catalans, hauríem de mirar amb lupa.

La batllessa de Palència, Miriam Andrés, ho va resumir a X en quaranta segons la nit del 17 de maig, just després de saber-se la pitjor patacada del PSOE andalús d’ençà del 1982: “No arribem ni al 23%, perdem el poder territorial, aquell que és a prop, que trepitja la terra i mira la gent als ulls.” Costa de trobar una frase que descriga millor la crisi que viu avui el partit de Pedro Sánchez. Perquè el problema del PSOE a llarg termini ja no és la legislatura espanyola encallada ni els encausaments que esquitxen el seu entorn, sinó una cosa més de fons: el Partit Socialista ja no és, gairebé enlloc, allò que havia estat durant quaranta anys, una màquina d’arrelament territorial del règim, el gran pilar que el sostenia.

Les xifres del 17-M confirmen aquesta impressió. El PSOE de María Jesús Montero va obtenir 28 escons, 2 menys que els 30 del 2022, ja considerats aleshores el mínim històric, i el PP de Juanma Moreno, tot i perdre la majoria absoluta, va guanyar a les vuit demarcacions andaluses. A més, Endavant Andalusia va multiplicar per quatre la representació al parlament i va superar la coalició espanyola Per Andalusia (IU, Sumar i Podem), una novetat històrica molt remarcable, car els andalusistes sempre havien estat marginals.

No és això i prou: la trompada andalusa té un espill encara més revelador a escala municipal. Les dues poblacions més grans en què va guanyar el PSOE diumenge passat són Puerto Real, de quaranta-dos mil habitants, i la Rinconada, de quaranta mil. Quaranta-dos mil. Per posar-ho en perspectiva: això és com ara Mislata. Les ciutats, la classe mitjana urbana que un dia va ser el seu principal actiu, simplement els han abandonats.

I encara hi ha un detall pitjor, què és constatar la sèrie d’agrociutats –el cor electoral històric, durant dècades, del PSOE andalús– que han caigut i en moltes de les quals els socialistes avui ja no són ni el segon partit: Écija, Carmona, Puente Genil, Cabra, Pozoblanco, Andújar, El Ejido. Llocs que durant trenta anys havien votat socialista –d’aquells on si el PSOE presentava una granera o una cadira, guanyava– i que ja no ho fan.

Però allò que fa que el resultat andalús siga més greu que els anteriors és el mapa que dibuixa per acumulació.

Del cicle autonòmic obert el 2022 a Andalusia, el PSOE n’ha eixit pràcticament desmantellat com a partit de govern. Avui –tret de la Generalitat de Catalunya– el PSOE sols encapçala tres governs autonòmics: Castella-la Manxa, Astúries i Navarra –i a Navarra, en realitat, gràcies a una geometria parlamentària sostinguda per EH Bildu. Si comparem aquest mapa amb el del 2019, quan Sánchez va arribar a la Moncloa, la pèrdua és realment espectacular: en sis anys els socialistes ha perdut el País Valencià, les Illes i l’Aragó, i han perdut també les Canàries, Extremadura, la Rioja, Castella i Lleó i Andalusia. El PSOE acumula, doncs, un ple de derrotes en aquest cicle autonòmic, amb quatre resultats recents que marquen mínims històrics –Extremadura, l’Aragó, Castella i Lleó i ara Andalusia. La patacada no pot ser més grossa. I encara caldria afegir-hi, per completar el retrat, la derrota a les municipals. Una derrota que ha fet que avui el PSOE, fora de Barcelona –que la va robar a Junts pactant amb els Comuns i el PP–, no governe pràcticament en cap ciutat gran. Alerta: la ciutat més gran de l’estat espanyol on el PSOE va ser primera força en les municipals del 2023 va ser l’Hospitalet de Llobregat, la segona Elx i la tercera Alcalá de Henares. No cal dir res més.

L’última volta del caragol és, tanmateix, la més preocupant per a Ferraz, i és la que demostra fins a quin punt el problema no és conjuntural. Ja hi ha deu demarcacions electorals –deu províncies– on el PSOE de manera consistent no és ni el segon partit: Àlaba, Almeria, la Corunya, Cantàbria, Guipúscoa, Lugo, Madrid, Ourense, Pontevedra i Biscaia. I tres comunitats autònomes on ja van darrere d’una força pròpia d’esquerres –Galícia, el País Basc i Madrid. La llista mescla dos fenòmens que cal llegir junts. D’una banda, l’efecte del sobiranisme d’esquerres consolidat: Bildu o BNG. D’una altra, el desplaçament cap a l’extrema dreta de part de l’electorat espanyol clàssic en llocs com Madrid, Cantàbria i Almeria, on Vox ja disputa al PSOE el segon lloc en les eleccions.

Sumant aquestes dues dinàmiques –les esquerres sobiranistes a l’una banda, la dreta i l’extrema dreta a l’altra–, és evident que el PSOE queda esprimatxat pel mig, sense gaire espai natural enlloc.

I ací és on hi ha el quid la qüestió –més enllà de les xifres. El PSOE va ser, durant quaranta anys, una de les peces fonamentals del règim del 78: el partit que, juntament amb el PP, garantia que la política espanyola es jugàs sempre dins unes regles compartides i sense alternances brusques. Aquella estabilitat era possible perquè el PSOE i el PP tenien un múscul orgànic a tot arreu que no admetia competició de ningú més: ajuntaments, diputacions, cases del poble, sindicats afins, mitjans militats, una xarxa que el sostenia fins i tot quan perdia a Madrid.

Però ara aquella xarxa es va desfent. I es desfà a una velocitat que la mateixa direcció del partit costa que admeta. La portaveu de l’executiva federal, la catalana Montse Minguet, va dir dilluns que l’autocrítica pels resultats en tot cas l’hauria de fer el PSOE andalús i va refusar de ple qualsevol interpretació del desastre en clau estatal. Era previsible. El problema del PSOE és precisament aquest: que cada derrota es presenta com si fos local, però –mirades en sèrie– les dades dibuixen un patró global claríssim. Un patró que ens diu, poca broma, que un dels dos partits clàssics del bipartidisme espanyol, el que sostenia la branca diguem-ne esquerrana del sistema, va perdent la base sobre la qual s’havia construït. I, per tant, la utilitat que podia tenir.

Si el PSOE no és alternativa enlloc, si no governa cap autonomia gran, si no té cap gran capital, si en tres autonomies ja no és ni el segon partit, si en deu províncies no és ni segon… la pregunta que s’imposa no és quan tornarà a guanyar les espanyoles, sinó si podrà tornar a ser, mai més, el partit que va ser. I una altra, més de fons i més interessant: què passa i què passarà a l’estat espanyol quan un dels pilars que han sostingut el règim durant mig segle es comença a dissoldre d’una manera tan evident i indiscutible.

Això, si parlem en termes generals. Ara, parlant, concretament, de l’òptica de l’independentisme o del nacionalisme en general la pregunta és encara més punyent i directa: però què caram feu els partits que dieu representar-nos donant aire i oxigen a un PSOE tan moribund? Al PSOE que va beneir la repressió del Primer d’Octubre, al PSOE que va tancar les antenes de TV3 al País Valencià, al PSOE de la calç viva de Lasa i Zabala, al PSOE de la corrupció continuada en el curs dels anys, al PSOE que no ha complert cap ni una de les promeses que ens han fet –de la reforma de l’estatut promesa al president Pasqual Maragall per Zapatero al corredor mediterrani, de l’oficialitat del català a Europa promesa al president Puigdemont a la reforma del finançament valencià? Ho demane seriosament: és que no sabeu llegir en clau històrica o què?

PS1. Dimarts vinent els Llibres de VilaWeb posarem a la venda la traducció al català del llibre de Timothy William Waters que ha revolucionat el debat internacional sobre el dret d’autodeterminació. Per un nou dret a la secessió és un text –adaptat per l’autor a la situació catalana– que crec sincerament que pot marcar un abans i un després al nostre país per a entendre com ho hem de fer per aconseguir la independència. El llibre es presentarà als subscriptors del diari dimarts vinent a l’Ateneu Barcelonès. Però, ara com ara, en aquest article, ja us podeu fer una idea del contingut: “L’obra que ha revolucionat el debat sobre l’autodeterminació arriba ara en català: Per un nou dret a la secessió, de Timothy William Waters”.

PS2. Els subscriptors de la col·lecció de llibres de VilaWeb ja han rebut el llibre a casa i l’han pogut llegir. Rebre els llibres a casa abans de ser publicats és un dels avantatges de ser subscriptor de VilaWeb Llibres. Però el fet més important és que amb la seua fidelitat fan possible que publiquem volums tan complexos i interessants com aquest amb una mínima seguretat que no posem en risc el dia a dia del diari. Moltes gràcies, per tant. Als qui encara no en sou subscriptors, si us en voleu fer podeu anar a aquesta pàgina.

PS3. Sor Virginia Calatayud, gràcies a una confluència d’interessos polítics i judicials, amb ingerència vaticana inclosa, ella va esdevenir la clau de volta del llarg litigi judicial pels béns de Sixena. Però ara sor Virginia acaba de rebre dos burofaxs, un del MNAC i un altre de la Generalitat, que li reclamen el pagament de prop d’un milió d’euros. La monja que va jugar amb foc es pot acabar cremant en el litigi de Sixena, tal com ens explica en aquest sucós reportatge Josep Nualart Casulleras. 

PS4. Com cada dijous, a VilaWeb Televisió hi hagué ahir La tertúlia proscrita. I en aquest capítol Txell Partal, Júlia Ojeda i Antonio Baños parlen sobre les greus imputacions a Zapatero i el suport d’Esquerra Republicana de Catalunya al PSC. Podeu veure’n el vídeo: “ERC rescata Illa mentre el PSOE tremola per Zapatero”.

PS5. El Mot-li!, un dels jocs de més èxit de VilaWeb, ha arribat al número mil. I, a manera de celebració, Joan Josep Isern ha fet aquest article que us recomane molt que llegiu: “‘Mot-li!’: mil dies amb lluna plena (i un parell de trucs)”.

És una imatge que cal mirar amb atenció. El primer impuls que provoca és la indignació política, aquesta indignació que ha reverberat per tot Europa amb governs de tot color i signe reclamant explicacions a Israel. Però per als qui, com jo, coneixem la història d’Israel i la tradició mil·lenària del poble jueu, l’impuls real és d’assistir a una autèntica profanació. Aquell home porta una quipà i enarbora una bandera amb l’estel de David, però fa exactament la contrària d’allò que ha ensenyat la tradició jueva durant tres mil·lennis.

El Talmud diu que humiliar algú en públic, “fer-li perdre el color de la cara”, és com vessar sang. La Mixnà ensenya que qui salva una sola vida salva el món sencer, perquè cada ésser humà és creat a imatge de Déu i mereix respecte. Quan Hil·lel –el primer erudit que va sistematitzar la interpretació de la Torà escrita– va haver de resumir en una sola frase tot l’ensenyament sagrat a un convers, no va dubtar: “Allò que detestes que et facen a tu, no ho faces a un altre.” I el Levític, el llibre que els colons israelians enarboren fanàticament quan els convé per a justificar les seues matances, diu amb una claredat indiscutible que “l’estranger que residesca entre vosaltres serà per a vosaltres com un nadiu del país; l’estimaràs com a tu mateix, perquè estrangers vau ser a la terra d’Egipte”.

Cada paraula que Ben-Gvir va cridar ahir a Ashdod és, per tant, la negació exacta d’aquesta tradició. Igualment reveladora, val a dir, que la seua resposta al ministre d’Afers Estrangers, Gideon Sa’ar, quan aquest el criticà públicament: “No pararem l’altra galta.” Aquest personatge s’inventa una doctrina cristiana per a poder-la rebutjar i no veu que, en realitat, allò que rebutja és el cor mateix de la seua tradició, el cor vital del judaisme.

Tanmateix, això no és cap anomalia. Ben-Gvir és deixeble del rabí Meir Kahane, fundador d’un partit que el Tribunal Suprem israelià va declarar il·legal i que proposava d’expulsar tots els àrabs del país. Durant molts anys, Ben-Gvir va tenir a la sala d’estar de casa un retrat de Baruch Goldstein, el colon que l’any 1994 va assassinar a trets vint-i-nou musulmans que no feien res més que pregar a la Cova dels Patriarques d’Hebron. Però avui, en aquest Israel canviat per la fúria fanàtica de l’extrema dreta, aquest home –aquest extremista– ja no és un personatge excèntric, sinó el ministre que controla la policia de l’estat d’Israel i fa servir el càrrec per muntar un xou de propaganda davant uns presos lligats a terra.

Que el seu ministre d’Afers Estrangers li haja dit “Tu no ets la cara d’Israel ni ens representes”, o que Netanyahu haja parlat de “valors no alineats amb Israel” per a descriure l’escena, simplement arriba massa tard: aquests valors –indignes d’Israel i de la humanitat– els han pactat ells mateixos per a mantenir-se al poder a qualsevol preu. Ben-Gvir no era cap desconegut, i aquesta escena és la conseqüència del seu menyspreu constant pels drets humans. Ell no ha canviat. Qui ha canviat és qui ara l’accepta. Per això alarmar-se perquè la seua fanfarroneria fa mal a la imatge de l’estat d’Israel és, simplement, hipòcrita.

Però la lliçó d’allò que passa quan deixes créixer l’extrema dreta al teu país no s’hauria de circumscriure a Israel. Les imatges d’Ashdod s’han incorporat en poques hores al repertori visual de l’extrema dreta planetària, que ahir aclamava la “fermesa”, la “claredat” i la “força” d’aquest energumen. La camisa negra, la bandera nacional convertida en fetitxe agressiu i desafiador, l’enemic agenollat i deshumanitzat, la música solemne, la càmera que ho enregistra tot… perquè la humiliació no és un efecte secundari, sinó el missatge principal.

I s’hi reconeixen perquè aquesta gramàtica també la practiquen ells, amb menys intensitat encara, però amb la mateixa qualitat. És la que veiem a Washington, amb Trump exhibint immigrants encadenats davant les càmeres; és la que veiem a Roma, amb els socis de Meloni –que, irònicament, ahir s’indignà amb Ben-Gvir mentre a casa cultivava el mateix imaginari–; és la que vèiem fins fa quatre dies a Budapest, amb Orbán convertint l’estat en una màquina d’humiliació. I la que veiem a Catalunya mateix, quan Sílvia Orriols serra les dents per a dir “parrac”, tan agressivament i despectivament com pot, en referència al mocador que una altra diputada porta al cap i sabent que la insulta. O quan tot un camp de futbol crida “musulmà qui no bote” i un diputat de Vox pretén que aquesta mostra de racisme violent és “l’alegria del poble”…

Tot naix d’un mateix fons i porta a una mateixa direcció: la sacralització de la força bruta, l’embriaguesa de manar sense límits ni frens i, sobretot, la voluntat d’establir públicament la convicció que la dignitat humana és una debilitat sentimental que els estats moderns s’haurien d’espolsar del damunt.

Per això cal ser molt clars i contundents: la humiliació pública no és un excés retòric ni una qüestió de mal gust. És una doctrina i una crida a l’acció. Quan un ministre fa agenollar uns presos, els enregistra i ho difon, fa pedagogia. Diu al seu poble que així cal tractar l’altre. Diu als seus subordinats: és això que esperem de vosaltres. Diu a l’enemic: és això que pots esperar de nosaltres. Però –alerta!– aquesta pedagogia de la violència, del menysteniment i de la humiliació –exactament aquesta– és la que va precedir els grans crims del segle XX. I això no ho dic jo: ho van descriure millor que ningú els jueus europeus quan van veure, als anys trenta, com s’esfondrava el seu món; i ens van deixar clar en els seus escrits que l’horror sempre comença amb la paraula i amb la imatge, amb la insensibilització lenta davant la crueltat, amb l’acceptació gradual que el respecte a l’altre és una malaltia a extirpar. “Això que avui sembla excessiu, demà serà rutina i demà passat, llei”, ens van avisar ells, abans que arribassen els forns i els camps d’extermini.

Ara els governs europeus han parlat contra Israel amb una contundència que feia anys que no sentíem –i no deixa de ser curiós que s’indignen tant molt més per allò que els passa als seus que no per allò que passa als palestins. Tant hi fa. Que dure.

Però espere que ningú no es faça il·lusions ni es vulga enganyar sobre el fons real d’aquesta guerra: la batalla no és solament –que evidentment que ho és també– per a defensar uns activistes que volien trencar el setge de Gaza i que ara són a Ashdod, maltractats per un ministre. No. Aquesta batalla és també dins nostre. És la batalla, també, dins la nostra cultura i la nostra nació, per a saber si encara som capaços de reconèixer la voluntat d’humiliació quan la veiem. I per a saber si encara tenim la força moral i política, la dignitat, de dir que no, que per eixe camí no s’hi pot caminar ni s’hi ha de caminar.

PS1. Com cada dimecres, ahir VilaWeb Televisió va emetre La taca d’oli, amb Ot Bou. L’entrevistat era especialment destacat: el periodista Xavier Roig, coordinador de l’informe Fènix, que impugna amb molta duresa el model productiu català. No us deixeu perdre aquesta conversa en vídeo.

PS2. El sindicat Professors de Secundària ahir no va assistir a la reunió de la taula sectorial. El sindicat va deixar plantada la consellera Esther Niubó perquè considera que la proposta que els havia fet arribar és una ensarronada i que s’havia elaborat partint del pacte de CCOO i la UGT. El sindicat diu que no hi ha avenços significatius i que no s’asseurà a negociar fins que el Departament d’Educació no presente “una proposta seriosa”. De tot plegat, n’ha parlat Pol Baraza amb Andreu Navarra, portaveu del sindicat: “No caurem en la trampa de negociar les engrunes de l’administració“.

PS3. L’Ebola és una de les malalties més mortíferes del planeta. Amb una taxa de mortalitat que arriba a un 90%, és una de les poques malalties prou perilloses perquè molts governs la consideren una amenaça a la seguretat. Un nou brot al nord-est de la República Democràtica del Congo, que s’ha estès a la veïna Uganda, ha suscitat preocupació per la possibilitat que la soca del virus –la variant Bundibugyo, per a la qual no hi ha vaccins ni tractaments amb anticossos aprovats– s’escampe per tota la regió abans no la puguen controlar les autoritats sanitàries. En aquest article us expliquem tot allò que cal saber-ne.

Com a gent del país, van proposar el restaurant –el Kanalen, un espai a Christianshavn, envoltat de vaixells– i, conscients de la meua obsessió per la política, van convidar un parell d’electes locals per fer petar la xerrada. Dut potser per una vanitat estranya o per la mala salut del nostre país, en un moment determinat em vaig posar a celebrar la superioritat moral de les societats escandinaves: la transparència, l’estat del benestar, la poca corrupció; aquella meravellosa higiene cívica que tant envegem els del sud.

Quan vaig haver acabat, un dels polítics –un home d’aquells arquetípics, flacs i ossuts, amb minúscules ulleretes rodones i cabells blancs esvalotats– em va dir, amb un mig somriure triomfal: “Nosaltres no som moralment superiors a vosaltres. Nosaltres tenim unes lleis ben fetes que ens impedeixen de robar.” I a continuació es va beure la cervesa amb el posat de qui acaba de pronunciar una banalitat perfectament prescindible. Jo, per contra, vaig restar completament bocabadat i em vaig sentir profundament ridícul. Però he de dir que després he pensat sovint en aquella frase, i sospite que l’amic de Jens tenia tota la raó del món.

Suècia, per exemple, va aprovar la primera llei de llibertat de premsa l’any 1766 –poca broma– i en aquella mateixa llei hi va incorporar el principi d’accés públic als documents: una pràctica que ja fa més de dos-cents cinquanta anys que dura. Qualsevol ciutadà pot reclamar qualsevol document de qualsevol administració sense haver de justificar-ho, i no hi ha cap organisme exempt de donar explicacions. Els càrrecs electes han de declarar empreses, contractes anteriors i interessos financers, i la declaració és accessible a tothom. Revelar la identitat d’un funcionari que ha denunciat una irregularitat als mitjans és un delicte perseguit perquè s’espera que els funcionaris delaten els polítics corruptes. En fi, la figura de l’ombudsman, encarregada de fiscalitzar l’administració en nom dels ciutadans, és una invenció sueca, ni més ni menys que del 1809. 

A Noruega, de fa més de dos-cents anys, les declaracions de renda de tots els ciutadans es publiquen anualment. M’han explicat –però no sé si és cert– que antigament es repartien impreses i es llegien en veu alta a la plaça del poble. Avui es pengen a internet una nit d’octubre –si no vaig errat– i tothom pot consultar quant ha guanyat el seu veí, el seu metge o el seu diputat. D’ençà del 2014, la persona consultada rep un avís amb el nom de qui l’ha cercat –però els periodistes en resten exempts, per guardar el secret de la nostra feina. A Finlàndia, una operació semblant passa cada mes de novembre; en tots dos països, els sous de tots els funcionaris són públics, a un clic de distància. 

Aquesta transparència té conseqüències que ací costen d’imaginar. L’any 1995, Mona Sahlin, vice-presidenta del govern suec i candidata segura a succeir Ingvar Carlsson com a primera ministra, va haver de dimitir perquè es va descobrir que havia fet servir la targeta oficial per a comprar bolquers, tabac, gasolina i –el detall que va acabar donant nom a l’escàndol– dues barres de xocolata Toblerone. La suma no era cap bestiesa i ella havia retornat els diners. De fet, la investigació preliminar es va arxivar perquè el fiscal no va veure delicte enlloc. Però va dimitir igualment i va estar tres anys fora de la política. L’afer encara es coneix, amb un fons de sarcasme glaçat, com el Tobleroneaffären. Poques voltes un dolç ha costat tan car.

Evidentment, ací passa exactament la contrària, però no pas per atzar.

Paul Preston, que ha estudiat el franquisme amb una paciència benedictina, ha explicat amb claredat que la dictadura de Franco no era sols una construcció ideològica: era, sobretot, una xarxa de petites corrupcions interconnectades. Milions de persones en treien un benefici concret –un sou inflat, un càrrec petit, una llicència per a determinats treballs, un permís, una plaça per al cunyat, una recomanació oportuna. El règim s’aguantava perquè aquells milions de petits beneficiaris no es podien permetre que caigués. Hi havien empenyorat alhora l’ànima i el patrimoni.

I la funesta transició, com en tantes altres coses, no va desmuntar el dispositiu: solament el va heretar. I el va repartir. El PSOE i tota la nova arquitectura autonòmica, municipal i estatal van descobrir una maquinària meravellosa que els antifranquistes d’ahir podien fer servir per enriquir-se sense canviar-ne ni un caragol. Els càrrecs, els padrinatges, les comissions, els contractes amistosos, les empreses públiques convertides en oficines de col·locació, les diputacions com a mecanismes opacs de lleialtats… La maquinària ha continuat funcionant de manera implacable fins avui. Només han canviat les cares –a voltes ni això– i les sigles.

Convé tenir present aquesta història de llarg abast ara que, finalment, l’Audiència espanyola ha encausat José Luis Rodríguez Zapatero per presumpta organització criminal, tràfic d’influències, falsedat documental i emblanquiment de capitals, en el cas Plus Ultra. La fórmula del jutge Calama –que Ot Bou analitza fil per randa en aquest article– no admet circumloquis: parla d’una “trama organitzada d’exercici il·lícit d’influències” amb una “estructura estable i jerarquitzada”, “liderada” per Zapatero, que suposadament va posar els seus “contactes personals” i la seua “capacitat d’accés” a alts càrrecs al servei de tercers, en canvi de “beneficis econòmics”. 

Ja veurem què acaba passant. La justícia espanyola és tan estranya i imprevisible que vés a saber on pararà tot plegat. Però el sol fet de l’encausament –i els escorcolls a l’oficina del carrer Ferraz i a l’empresa de les filles– ja és prou greu perquè el cas no es puga despatxar amb una nota de premsa i prou. Val a dir que mai no havia vist tants partits teòricament opositors defensant a capa i espasa un polític d’un altre partit. Realment això del PSOE i la dependència dels altres és una cosa única.

Siga com siga, ací ve la part interessant. El règim del 78 no l’aguanta cap idea forta ni cap consens transversal, ni cap notable entramat legislatiu: l’aguanten els dos partits que fan torns en la gestió de la maquinària heretada del franquisme. L’aguanten el PSOE i el PP, però sobretot l’aguanta el PSOE, perquè és el que ha sabut donar al sistema el vernís democràtic indispensable per a fer-lo més o menys respectable a l’Europa del segle XXI. Si el PSOE cau, per tant –i un cas com aquest, ben administrat, podria fer-lo caure–, el règim trontolla. No tant perquè el PP no en puga prendre el relleu com perquè la sospita que tot plegat és exactament això que sembla –una continuïtat fluida i putrefacta de mètodes, entre un règim corrupte i un altre igualment corrupte– es farà insuportable. Espere. I desitge.

PS1. L’altre dia parlàvem de l’informe Fènix i avui us presentem un article especial de Jordi Goula, en què l’analitza amb l’extraordinari rigor de sempre. Hi exposa dubtes, dialoga amb un dels autors i ens ofereix, com sempre, una afilada visió de la realitat. És un text per a imprimir i guardar: “Catalunya: diagnosi alarmant d’una economia malalta”.

PS2. El president Illa i Oriol Junqueras van continuar ahir l’espectacle triomfalista sobre el pressupost. Evidentment, no és clar tot allò que expliquen i per això Odei A.-Etxearte s’hi ha capbussat: “Què amaga la lletra petita de l’acord del pressupost?”.

PS3. A VilaWeb Televisió el dimarts és el dia de La crisi dels 30. En aquesta ocasió Clara Ardèvol dialoga amb Juan Evaristo Valls i Clàudia Manuel sobre la febre d’omplir concerts, de fer grans viatges, de no saber dir no a projectes laborals o de viure tota mena d’experiències, i també sobre si es pot anar cap a una vida més pausada. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. Avui, dimecres, presentaré a Castelló el llibre Entendre els mapes. L’acte serà a les set a l’Espai Cultural (ronda de la Magdalena, 11). Si us vaga de venir, ens hi trobarem.

Ahir, a Sant Sadurní d’Anoia, Oriol Junqueras es va asseure a la vora del president Salvador Illa per beneir el primer pressupost que aconseguirà d’aprovar el govern del PSC. I el fet més espectacular –i sorprenent, si no fos perquè d’aquest home ja no sorprèn res– és que ho ha fet amb les mans buides. Buides de tot, llevat d’un plat de llentilles que els dos comensals van provar de presentar, en un acte ben deslluït, com si fos un autèntic banquet.

El plat té un nom: línia orbital ferroviària. I té un pintoresquisme singular: Esquerra ven com a raó per a pactar el pressupost una cosa que el tripartit del president Montilla ja aprovà fa quasi vint anys i no executà mai; un projecte que el PSC mateix va recuperar el juliol passat dins el seu pla d’infrastructures fins el 2050; i que hauria de pagar i executar el govern espanyol, amb 5.200 milions d’euros i unes obres allargades fins al 2040. La primera pedra d’aquest gran acord que, segons Junqueras, justifica els vots d’ERC, en realitat la van posar l’any 2005 i, si no ho recorde malament, van tallar una cinta inaugural i tot. D’aquest nivell és la dimensió de la broma republicana.

L’altra meitat del plat l’omplen amb una societat mercantil d’inversions que, en tot cas, dependrà de la bona voluntat de la Moncloa –una cosa amb què no pots comptar mai–, amb un percentatge del Consorci de la Zona Franca que ningú no sap en què es traduirà ni com, amb un compromís plurianual amb l’Agència Tributària de Catalunya i amb alguna engruna més.

Evidentment, sumat tot això, no val ni de bon tros allò que ha restat incomprensiblement fora de la taula: el famós traspàs íntegre de l’IRPF, presentat per ERC fa tan sols uns mesos com la clau de volta de tot l’edifici, “la porta cap al concert econòmic”, i com l’argument últim pel qual –ens deien– valia la pena de trencar amb l’independentisme i fer president un home del PSC, espanyolista fervorós. D’aquell jurament solemne avui ja no n’hi ha res. De l’al·legat sobre el pacte fiscal, tampoc. Allò que ens digueren que era “només acceptable amb l’IRPF” s’accepta ara sense l’IRPF, i a sobre pretenen presentar-ho amb posat de triomfador.

Cal posar-hi nom, doncs, a aquesta operació, perquè els eufemismes són una anestèsia i a nosaltres ens calen els nervis desperts. Això de Junqueras no és pragmatisme: el pragmatisme exigeix d’obtenir allò que es pretén. Això de Junqueras no és realisme: el realisme descriu els fets, no els maquilla. Això de Junqueras és, senzillament, capitulació. I amb un matís que la fa pitjor encara: és una capitulació negociada a partir d’una posició de força –que ERC té encara la clau de la legislatura catalana i de la de Madrid.

Tot és, doncs, tan sorprenent que l’única cosa que pot explicar que el president d’Esquerra es venga tan barat i sense gens de vergonya és la urgència íntima del venedor. Una urgència que té, en aquest cas, una expressió molt concreta: l’indult personal i el futur judicial. Poder-se presentar a unes eleccions, en definitiva, que solament ell creu que li podrien anar bé i que s’han convertit en una obsessió que pot arrossegar –i ja va arrossegant– el partit a la misèria moral.

El president d’ERC sap que la raó de tot és aquesta –i no la cascada de notes de premsa ridículament triomfalistes. Però nosaltres hem de ser conscients que això ho sap, sobretot i principalment, el PSOE. Un PSOE que sempre ha entès amb una claredat admirable que els negocis més rendibles són els que es tanquen amb aquells adversaris que necessiten alguna cosa de tu i no s’atreveixen a dir-la en veu alta.

I mentrestant el país no funciona, i està pitjor que mai. Rodalia, com cada matí. Els metges, en vaga. Els mestres, en vaga i amb agents dels Mossos infiltrats en les assemblees. L’informe Fènix, dormint al calaix. La llengua, perdent terreny cada hora que passa, en pantalles, escoles i ajuntaments.

Algú va dir –i lamente no recordar qui és– que els pobles que es paguen amb símbols són els que els poderosos compren amb monedes. El tren orbital és això i tan sols això: un símbol, menjar ràpid per a la fatiga del moment, presentat amb la grandiloqüència de qui vol fer-lo passar pel nostre pa de cada dia. La diferència amb la història bíblica –modesta, però decisiva– és que Esaú si més no tingué la decència de no parlar en nom d’una nació, i no va amagar mai que el seu interès personal era l’única cosa que li importava i el motivava. Perquè aquesta és, al capdavall, la línia que separa una mala decisió d’una indignitat imperdonable.

Siga com siga, que quede ben clar: Oriol Junqueras no ha venut tan sols un pressupost. Ha venut també l’única cosa que encara podia fer interessant el seu partit: la sospita –cada dia més feble– que algun dia tornaria a ser allò que ens van dir que eren.

PS1. La irrupció d’Endavant Andalusia al parlament d’aquell país reforça un fenomen que ja crida l’atenció seriosament a Madrid. A l’estat espanyol, fora del territori estrictament espanyol, les esquerres que creixen són les nacionalistes o sobiranistes; en canvi, les esquerres nacionals espanyoles es troben com més va més recloses en el seu país i prou. De tot plegat, ens en parla Alexandre Solano en aquest reportatge: “El sobiranisme d’esquerres guanya terreny arreu en detriment de l’esquerra espanyola”.

PS2. Tenen quantitats infinites de diners, búnquers sofisticats i jets privats. La pregunta és: els oligarques del món podrien tenir coneixement –o ser advertits– amb antelació d’una apocalipsi nuclear? D’aquesta idea naix el darrer projecte de l’artista i programador de Los Angeles Kyle McDonald, que ha creat un Sistema d’Alerta Primerenca de l’Apocalipsi que rastreja els moviments dels jets privats de tot el món. Us expliquem com funciona i on veure-ho en aquest reportatge de Rachel Lerman.

PS3. El fotògraf, artista i assagista Joan Fontcuberta i Villà ha guanyat la Creu de Sant Jordi per “haver desenvolupat una obra de gran influència internacional que explora els límits entre realitat i ficció i qüestiona la veracitat de les imatges en la cultura contemporània”. Ha parlat del seu treball amb Andreu Barnils: “La fotografia acaba essent propaganda”.

PS4. Demà, dimecres, presentaré a Castelló el llibre Entendre els mapes. L’acte serà a les set a l’Espai Cultural (ronda de la Magdalena, 11).

Sense floritures, el document diu que Catalunya creix, però creix d’una manera que la fa pobra i que la porta, per tant, de cap a una crisi social sense precedents que podria destruir tot allò que som i hem estat fins ara. 

La contradicció –Catalunya creix, però es fa pobra– és tan sols aparent i l’informe l’explica amb xifres de sobres. Un 44% dels llocs de feina creats aquests darrers anys són de sectors com ara el turisme de sol i platja, les indústries càrnies i alguns serveis, en què els sous són tan baixos que el treballador, fets els comptes, costa més a l’erari públic d’allò que hi aporta. “Sectors altament subvencionats”, en diuen els autors. Subvencionats –això és una obvietat– pels qui treballen en els altres sectors.

I, mentrestant, la productivitat catalana, que l’any 2000 era d’un 92% de la mitjana europea, ha caigut a un més que preocupant 87%. I hem perdut ni més ni menys que dotze punts de PIB per capita respecte d’Europa d’ençà del 2010. Érem sis punts per damunt de la mitjana i ara som sis punts per sota. Contra allò que alguna gent diu, l’informe a mi no em sembla gens catastrofista –remarca molt també aquells sectors que funcionen bé. Però és evident que llegir-lo fa tremolar i aquest és, probablement, un dels elements més positius del fet que s’hagi publicat.

L’economia no és el meu fort i, per tant, demane disculpes si entre en un terreny que no controle, però he sentit dir tota la vida –i ho he sentit dir a gent solvent– que els països per a avançar col·lectivament necessiten feines ben pagades, capital, infrastructures, un sistema educatiu excel·lent, molta innovació i una idea, ni que siga modesta, de què volen ser. I ací, segons que sembla, ho hem fet tot al revés.

Hi ha, per això, una qüestió de fons que ara ja no es pot defugir. El govern, les diputacions, els ajuntaments, la Generalitat –és a dir, la cosa pública– tenen eines, encara, per a girar la maquinària i frenar la caiguda. Eines fiscals, eines normatives, eines urbanístiques… El grup d’economistes que han fet la feina de cridar-nos a tots l’atenció n’enumeren unes quantes amb una calma quasi notarial: apujar el salari mínim per damunt de la inflació, normalitzar l’IVA de l’hoteleria, eliminar les llicències de pisos turístics fora del món rural, exigir el català als llocs de feina d’atenció al públic, gestionar la immigració d’acord amb les necessitats reals del model que volem. Són coses molt raonables i que en qualsevol país seriós d’Europa són pràctica corrent. 

Per això la pregunta és inevitable: què en diu, el president Illa? Què en diuen els partits catalans? Què en diuen les diputacions? Què en diuen els ajuntaments? Què en farà el parlament, d’aquest paper?

Em fa l’efecte que poca cosa, francament. Vivim un temps en què sembla que la posició és el silenci. El silenci, prolongat, és una manera de governar com una altra, i el president Illa té per principi deixar que les coses vagen com puguen anar i confiar que el rellotge arribe a la legislatura següent sense fer gaire soroll. Sobretot, en veient que l’oposició no és sòlida ni contundent, per les raons que siga. De moment demà sembla que Esquerra Republicana, d’una manera incomprensible, li aprovarà el pressupost i així el president n’eixirà reforçat. Els polítics tenen aquesta manera de fer –això ja ho entenc–, però algú els hauria de dir que, massa vegades, confonen la temeritat amb la prudència. I ara és una d’aquestes vegades.

Podem discutir matisos, sobre l’informe, és clar. Alguns demanaran com és que no se centren en el robatori fiscal de Madrid i el fracàs de l’estat dit de les autonomies. Alguns altres els qualificaran de dretes perquè exigeixen, per exemple, una revisió del sistema fiscal que evite el recurs constant a la penalització de les rendes del treball i l’estalvi. Però, a parer meu, la qüestió ara mateix és molt més simple, i molt urgent. 

La qüestió és que quan un grup d’economistes reputats que no es deuen a ningú –ni al govern, ni a l’oposició, ni a cap lobby conegut– s’asseuen a fer comptes, gasten hores i més hores de faena voluntària i conclouen, alarmats, que el país es dessagna, l’obligació mínima de qui té responsabilitats públiques és, primer, escoltar; segon, llegir a fons; tercer, debatre; i quart, prendre decisions. I si no és així no es fa política: es fa comèdia. 

Per tant, com a societat hem d’agrair la seua faena i exigir respecte per la dedicació que hi han esmerçat. I alhora hem d’entendre que un crit d’alarma com aquest no és mai agradable de fer i per això mateix s’ha de valorar d’una manera molt especial.

Allò que ens diu l’informe Fènix és que Catalunya ha viscut massa anys del mite. D’allò que era i ja no és. D’allò que era en l’economia, en la cultura, en la política i socialment. Els signants de l’estudi ens avisen ja a partir de la primera ratlla del text que no es pot deixar passar més temps: “El model econòmic actual de Catalunya és insostenible i aboca el país al retrocés econòmic i a la ruptura de la cohesió social a mitjà termini.” L’avís, per tant, és extremadament seriós i tots tenim la gran responsabilitat d’entomar-lo. Com a societat, no ens en podem desentendre.

PS1. Tot indica, sí, que avui el consell nacional d’Esquerra Republicana aprovarà de votar favorablement el pressupost presentat pel govern d’Illa. En parlarem demà, de què significa aquesta decisió, però de moment en aquest article ja us fem avinents les claus principals d’una decisió que marcarà –estic segur que molt negativament– el futur del partit d’Oriol Junqueras.

PS2. El govern valencià va menystenir d’una manera molt temerària la mobilització dels docents i ara tot són presses per a mirar de trobar un acord, una volta constatada la força del moviment i quan, a partir d’avui, els estudiants també s’afegeixen a la vaga. Ho explica Esperança Camps: “El Consell de Pérez Llorca passa del menysteniment a la urgència d’un acord amb els docents”.

PS3. A partir d’avui ja es podrà pagar amb Bizum a les botigues. És una novetat que en aquest article us expliquem com funcionarà.

Parlon, és clar, bàsicament volia dir que ni ella ni el president Illa ni el director Trapero no havien decidit res. Volia defensar la cúpula política i passar la culpa directament als funcionaris. Que la cosa havia anat sola –venia a dir–, com sol anar la maquinària quan no l’atura ningú. Que allò era una decisió no decidida. Una operació que s’activa pels mecanismes interns del cos sense que ningú n’haja de respondre. La consellera devia creure que aquesta versió la salvaguardava políticament, però va dir exactament la contrària d’allò que pretenia. Si la infiltració de la policia en una reunió legítima de treballadors és una inèrcia, això que va passar amb l’assemblea de docents no és cap excepció, sinó que és la norma. I no hi ha res més perillós, en democràcia, que una excepció convertida en norma sense que l’haja decidida ningú.

En la literatura hi ha un personatge que es troba exactament amb aquesta mena de paradoxa. És l’Èdip de Sòfocles. Èdip parla i parla i parla per esclarir un crim antic, per defensar-se, per allunyar la culpa de si, i a cada paraula que pronuncia es va estrenyent més el llaç. Sòfocles va veure, amb una intuïció genial, que de vegades qui parla per excusar-se acaba delatant-se. Freud, dos mil cinc-cents anys després, en va dir lapsus i va proposar de pensar-hi com a símptoma.

La frase de la consellera és de les d’aquesta família del lapsus. No la podem interpretar sinó com una confessió involuntària. Perquè si infiltrar-se en una assemblea de mestres és una inèrcia, això vol dir que en algun lloc del Departament d’Interior hi ha un protocol, un costum, una pràctica que decideix que cal posar agents de paisà a fitxar treballadors. I que, per tant, allò que va passar l’altre dia no és cap decisió singular ni cap relliscada operativa. És com l’estructura del cos. És com respirar. Hom infiltra policies com hom dirigeix el trànsit. Per pura inèrcia. De fet, Trapero mateix ho va acabar admetent en la compareixença, quan va dir que aquestes pràctiques formen part de les operacions habituals de la Comissaria General d’Informació i els governs anteriors tampoc no l’havien canviada.

Aleshores, consellera, la pregunta ja no és si ho sabíeu o no ho sabíeu. La pregunta és quin és l’abast d’aquesta inèrcia. A quantes assemblees més s’hi ha infiltrat, la policia? A quantes reunions sindicals? A quantes mobilitzacions socials? Si això és una inèrcia, com reconeixeu, aquest és el problema central. I és ben gros. Tan gros com descobrir que en la Catalunya del 2026, amb un president socialista, la maquinària policíaca actua com la vella brigada político-social del franquisme i és capaç d’enviar agents a fitxar mestres sense que ningú s’ho haja proposat de manera explícita.

La història en va plena, d’exemples d’aquesta mena de fugida endavant, que sempre acaba malament. Quan Nixon va pronunciar amb tot l’èmfasi del món aquell “I am not a crook” (‘No sóc cap lladre’) també es pensava que n’eixiria bé, però en realitat aquella frase es va convertir en l’epitafi de la seua presidència. Talleyrand, dient a Napoleó que l’execució del duc d’Enghien havia estat “pitjor que un crim, una falta”, va encunyar el judici més corrosiu de la diplomàcia moderna. Ho torne a dir: hi ha disculpes que són pitjors que els fets que pretenen excusar. I quan dieu “inèrcies”, consellera Parlon, ens dieu que el problema no és cap excepció –que és sistemàtic. I un problema sistemàtic no es resol amb un comunicat de disculpa, ni amb una informació reservada, ni amb la promesa que aquesta vegada serà la darrera. Tan sols es pot resoldre amb canvis estructurals, amb responsabilitats assumides i, si escau, amb dimissions. Tantes com calga.

PS1. Ahir, després de més d’una dècada, s’acabà a Madrid el judici contra la família Pujol. La fiscalia no ha reeixit a provar res, però manté les acusacions originals i ara el tribunal tardarà encara uns quants mesos a decidir el veredicte. Ot Bou ha seguit en directe totes les sessions del judici i avui ens ofereix un resum documentat i sòlid de què ha significat –també políticament: Els Pujol aniran a la presó? Les set claus per a entendre què ha passat al judici.

PS2. Diumenge hi ha eleccions a Andalusia, importants també en clau espanyola. El periodista sevillà Gerardo Tecé segueix de prop les eleccions andaluses i n’escriu sucoses cròniques al diari CTXT. Tecé va viure uns quants anys a Barcelona i és una persona idònia per a explicar-nos què hi ha en joc –i en risc– en les eleccions de diumenge. Hi ha parlat Andreu Barnils: “Moreno Bonilla farà servir el conflicte amb Catalunya per mirar de guanyar vots”.

PS3. Com cada dijous, a VilaWeb Televisió ahir hi hagué La tertúlia proscrita. Aquesta setmana amb Txell Partal, Pau Vidal i Màrius Serra, que analitzen –i critiquen– el Pacte Nacional per la Llengua, un any després d’haver estat signat solemnement. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. Google ha anunciat una nova funcionalitat anomenada “Fonts preferides”, que permet d’indicar al cercador quins mitjans preferiu i que fa que les informacions apareguen prioritàriament a l’apartat de “Notícies destacades”, aquell requadre que veiem quan cerquem una informació relacionada amb l’actualitat. D’aquesta manera, els usuaris poden tenir més control sobre les fonts que volen prioritzar, en compte de deixar-ho a les mans de l’algorisme. Us demanem que marqueu VilaWeb, perquè no us amaguen els nostres continguts i per ajudar que arriben a més gent. És tan simple com clicar ací.

Doncs bé. Ha passat un any.

I passat l’any, Òmnium ha fet balanç. El president de l’entitat, Xavier Antich, ha remarcat obertament que hi ha una “manca de compromís” per part de quatre grans departaments del govern -Educació, Salut, Esport i Empresa–, de manera que el pacte no pot tirar endavant. Antich ha explicat que havien signat el pacte “per deixar de gestionar la política amb pedaços davant l’emergència lingüística”. Un any després, però –i això ho dic jo–, el resultat no és sinó un pedaç i, encara, un pedaç interessat. Tenim un departament de la Generalitat al qual el govern no fa gens de cas en cap moment ni per a res, però que permet al president Illa de traure’s de sobre el problema de la llengua i la seua responsabilitat personal. Quan algú protesta i li diu qualsevol cosa ell trau a passejar el conseller Vila perquè li faça d’escut, i a un altre tema.

També ahir, en una entrevista en aquest diari, Òscar Escuder, el president de la Plataforma per la Llengua, reconeixia que amb el pacte que van signar ara fa un any “no hi ha hagut un abans i un després, que és el que a la llengua li hauria convingut”. Cosa que el porta a fer una valoració que no pot ser optimista. Escuder fa una llista de les poques coses en què s’ha avançat i assenyala on hi ha el conflicte: “No és tan clar que la resta del govern acompanyi o segueixi el que haurien de ser les instruccions del Departament de Política Lingüística.”

Ha passat, doncs, allò que fa un any alguns ja denunciàvem. Aquella “ambició” que el president Illa va guixar amb retolador blau era exactament la condició necessària si de debò es volia fer res. Però aquesta ambició ell no l’ha tinguda mai i és bo que ho constaten ja fins i tot els qui fa dotze mesos –malgrat totes les crítiques– van acudir a fer-li costat.

Podríem convenir que fa un any que s’havia de tenir una fe molt encegadora per a creure que els socialistes d’avui farien res de seriós per la llengua. Des que la major part de la base del PSC va passar a l’independentisme, els qui s’han quedat les sigles i el partit no han cregut mai en el català. No el parlen al partit, no el promouen al govern, no l’exigeixen als seus alts càrrecs. Senzillament: no hi creuen, cosa que sabien bé Junts i la CUP, quan es van negar a fer el paperot.

Siga com vulga, ara sembla que ja no discuteix ningú que hem perdut un any i que el crèdit s’acaba. Un any sencer, pactant amb qui no es podia pactar, fent veure que crèiem en un pla que no va ser mai cap pacte nacional, deixant que el president del país el desautoritze cada dia.

Tres-cents seixanta-cinc dies després, doncs, tots som al punt on érem aquell dia. Només que amb un any menys de marge, amb el desencís de les entitats que van emblanquir el president Illa –i que van emblanquir, en el fons, la decisió d’Esquerra Republicana de fer-lo president–, però també i encara amb aquella fotografia d’Albert Salamé al damunt de la taula. Recordant-nos amb tota la duresa que el periodisme pot acumular què passa quan un president signa coses en què no creu i decideix que, pensant en la llengua catalana, la paraula “ambició” li fa nosa.

PS1. Fa disset mesos un vaixell rus va ser enfonsat per l’atac d’un submarí a l’altura de Cartagena. Allò que en un primer moment va semblar un incident estrany causat per una explosió a la sala de màquines s’ha convertit, després de revelacions fetes aquestes darreres hores per La Verdad i CNN, en un episodi crític i sorprenent d’una guerra no declarada i en què ens podríem trobar abocats, fins i tot sense ser-ne conscients. En parle en aquest reportatge: “Una guerra secreta: com i per què un submarí va atacar i enfonsar un vaixell rus fa disset mesos davant Cartagena?”.

PS2. Són setmanes d’alt voltatge social al país. Continua la vaga indefinida del sector educatiu al País Valencià, com també les vagues i protestes que durant el mes de maig i juny fan els docents del Principat. Els motius que han empès la comunitat educativa a eixir al carrer són nombrosos, però tot conflueix en una sensació de menysteniment i d’abandonament de les institucions. Entre les queixes dels ensenyants, n’hi ha una que no és menor: les deficiències a les aules. Una de molt important és la calor que s’hi pot arribar a passar: “‘És un acte de violència’: neix Aules que Cremen per denunciar les temperatures extremes a les escoles”.

PS3. L’esclat de la intel·ligència artificial ha transformat profundament la nostra vida aquests darrers anys. A La taca d’oli, Ot Bou en parla amb Casey Lynch, investigador del Departament de Geografia de la Universitat de Girona i expert en el sistema de producció de la intel·ligència artificial i en l’impacte que té sobre les persones i sobre el territori. Vegeu-ne el vídeo.

Fa un temps vaig veure de casualitat una entrevista televisiva de Thierry Henry a Marcus Rashford, i Henry, a mitjan diàleg, li demanà si al vestidor del Barça continuaven parlant en espanyol, com passava en el seu temps. Rashford va respondre que no: que els joves parlen tots en català i que amb els estrangers parlen anglès. Però va afegir que els expliquen que la llengua importa. La resposta, dita amb la naturalitat del qui no ha de demostrar res, em va sorprendre. Però això que s’ha vist per televisió aquests dies confirma la cosa amb escreix. El català regnant pertot arreu, el porter Szczęsny explicant amb una mena d’orgull adolescent i amb un castellà més que primari que aquí cal parlar en català, Balde recriminant a un radiofonista que li parlàs en castellà, jugadors forasters arribats fa quatre dies fent ja frases en la llengua del país o intentant-ho. I el millor jugador del món responent als periodistes en català, sense èmfasi, sense subratllar res. Simplement com qui respira, amb la més completa naturalitat. I els constants “visca Catalunya”. Pels altaveus, pels micròfons, pels carrers. I la xiulada del camp contra el president Illa. I el crit d’independència tornat al Camp Nou al minut 17.14.

Qui ho hauria dit no fa pas tant. Un Barça fet sobretot dels xiquets de la casa i conduït per un entrenador alemany que, posats a no parlar català, prefereix expressar-se en anglès. Tinc la impressió que la gent ho ha entès perfectament i part de l’alegria venia d’això: aquest equip també fa una feina pel país. No pas una feina política, que no els pertoca, sinó una feina molt més bàsica: la d’aconseguir que parlar en català, ser català, torne a ser la cosa normal, la que no fa estrany, la que no demana permís. I amb això el missatge que arribava en la rua multitudinària –un missatge de gran impacte per als nouvinguts i per a la gent de sempre, per a la gent jove i per als més grans– era que és a la catalanitat on cal apuntar-se, que la catalanitat és la normalitat, l’alegria i la victòria. Si fa no fa, allò que aquest país ha perseguit durant prop de dos segles.

I ara entra la nota discordant. Mentre passava tot això, una part de la gent –i precisament la que diu estar més pel país– romania asseguda davant el cafè amb cara de pomes agres. Irritada amb el món. No hi ha res a fer, deien. No serveix de res tot això, deien. Què hi guanyarem?, es demanaven. Ho tenim tot perdut, repetien. I invocaven de manera circular els seus fantasmes, per justificar de no participar en l’alegria col·lectiva, per apartar-se del somriure general. I què us diré jo? Que aquesta mena de discurs em comença a causar una gran fatiga. No pas perquè siga un discurs pessimista –el pessimisme, ben portat, és respectable i fins i tot instructiu–, sinó perquè ja fa temps que comence a sospitar que això no és pessimisme. Que és, simplement, el mal humor personal convertit en doctrina política.

Convindria distingir, per tant –una vegada més–, dues coses que la peresa sol confondre. D’una banda, hi ha el realisme, una actitud que mira el món tal com és, accepta que les coses són complicades, sap que hom pot equivocar-se i entén que el futur és incert. I, d’una altra banda, hi ha l’amargor, que té la posició garantida a partir del primer dia: si tot va malament, ja ho deia; si va bé, no compta. L’amargat no perd mai cap discussió, perquè en realitat no en sosté cap. Té raó per definició. Però això, vist de prop, no és lucidesa sinó una manera particularment elegant de no haver de pensar. I de no haver de dialogar. I de no haver de construir res. Un mecanisme, diguem-ho clar, que cap país no s’ha pogut permetre mai sense pagar-ne una factura alta.

El cost d’aquesta actitud tan generalitzada dins l’independentisme ja és aclaparador i un pes mort brutal contra el moviment. Cap nació no s’ha fet mai foragitant la gent. Cap moviment polític no ha guanyat majories a còpia de cares de pomes agres i insults. L’independentisme, quan ha tirat endavant, ha tirat endavant sumant; quan s’ha encongit, s’ha encongit barallant-se. Això és molt elemental i supose que tothom ho pot entendre. Però sembla que les coses elementals són justament les que costen més de reconèixer, sobretot quan hom està molt ocupat tenint la raó.

Jo no demane optimisme, ni ho sóc, d’optimista –perquè l’optimisme és tan fals com l’amargor i, amb el temps, encara fa més mal. Però sí que demane –ep, si és que jo tinc el dret de demanar res– una cosa molt anterior: solament demane que mirem què tenim davant. Això i prou. Perquè aquests dies he vist un país ben viu fent coses de país viu, sense permís de ningú. I considerar que això no compta perquè no s’ajusta a la desolació prèvia, perquè contradiu l’amargor viscuda íntimament, a mi em sembla –francament, i ja em perdonareu l’atreviment– una gran falta de respecte a la realitat. I la realitat, precisament, és l’única cosa que de debò tenim per a construir el nostre futur.

PS1. AVÍS IMPORTANT. Tal com us havíem anunciat, ahir, dimarts, es va fer una tasca informàtica de renovació de la infrastructura de VilaWeb. Ja s’ha acabat i tot torna a funcionar, a excepció de l’aplicació de VilaWeb, que us redirigirà temporalment a un navegador. Per tornar a disposar dels serveis propis dels subscriptors, n’hi ha prou d’identificar-se novament, tal com expliquem en aquesta pàgina. Us agraïm la comprensió d’aquestes darreres hores, i si hi ha cap problema podeu adreçar-vos a suport@vilaweb.cat.

PS2. Avui fa un any de l’aprovació del polèmic pacte per la llengua al Principat. Per això us oferim aquest article de Josep Nualart Casulleras, que repassa tot allò que ha passat aquest any; i també aquesta entrevista al president de la Plataforma per la Llengua Òscar Escuder, signada per Assumpció Maresma.

PS3. Avui, per primera vegada, el València Basket podria arribar a la final de l’Eurolliga. Pere Millan explica en aquest reportatge el camí recorregut en dècades de feina i amb el gran impuls de l’estrena del nou pavelló.

PS4. A VilaWeb Televisió, ahir tocava La crisi dels trenta. Aquesta setmana Clara Ardèvol debat amb Emma Zafón i Pau Turró si els joves d’avui realment viuen pitjor que no vivien els seus pares. Vegeu-ne el vídeo.

Dit això, el pas anunciat ahir és encara molt insuficient. L’afer de la DGAIA no s’haurà tancat i resolt fins que no tinguem una explicació clara i documentada –de manera pública– que explique a tothom sense ambigüitats ni mitges tintes què va passar, com es va poder fer, quants diners es van desviar i qui són els responsables tècnics i polítics d’aquest cas de corrupció. I, és clar, fins que la justícia no haja examinat el cas i determinat les responsabilitats que se’n puguen derivar.

Amb la gravetat dels fets ja n’hi hauria prou per a reclamar tot això. Però crec que cal ser conscients, a més, del factor simbòlic que tot plegat implica per a bona part de la societat catalana.

La corrupció, dissortadament, és una temptació humana massa gran. Els països que han reeixit a combatre-la no demostren pas que els seus polítics siguen diferents dels d’uns altres llocs: demostren, sobretot, que calen mesures –lleis, decrets, reglaments– que la facen inviable i, també, una consciència social estesa que la considere inacceptable perquè lesiona greument la credibilitat de les institucions democràtiques. Els països nòrdics, sovint posats d’exemple, no van esdevenir més nets perquè els seus polítics fossen moralment superiors, sinó perquè van construir, durant dècades, una arquitectura institucional –transparència obligatòria, accés ciutadà a les declaracions patrimonials dels càrrecs, fiscalies anticorrupció amb autonomia real, tribunals de comptes amb dents– que va fer que la corrupció fos difícil i, sobretot, molt costosa.

La corrupció –ho explica de manera immillorable Paul Preston a Un poble traït– va ser un dels ancoratges fonamentals del franquisme, un règim que va sobreviure durant dècades a còpia de comprar voluntats en canvi de privilegis. No es tractava sols d’episodis individuals: era un sistema, una manera de governar que feia coextensives la idea d’estat i la pràctica del clientelisme. La transició postfranquista no va fer res per eliminar aquestes pràctiques i ben aviat els grans partits democràtics van tacar la seua trajectòria caient en les mateixes inèrcies. El cas de la DGAIA ha colpit tant la societat catalana perquè implica de ple un moviment –l’independentista– que fa bandera de la renovació democràtica i del trencament amb les pràctiques del passat, i perquè implica de manera molt específica un partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que sempre ha fet bandera de ser l’únic sense casos de corrupció en tota la seua història. I això no era una pretensió retòrica: era un actiu polític real i diferencial. Perdre’l –probablement, ja l’ha perdut– té conseqüències estratègiques de llarg abast no sols per al partit, sinó per a tot el moviment independentista.

En el nostre país aquest fet s’ha afegit a la decepció política que molts ciutadans senten perquè la independència, proclamada aviat farà deu anys, encara no és una realitat tangible, i al descobriment i l’assumpció que els partits no són grups de pressió política i prou, sinó també autèntiques empreses amb interessos privatius i poc confessables que han colonitzat les institucions –el famós sottogoverno, amb unes conseqüències nefastes de les quals fa tants anys que advertesc. Em referesc a aquella xarxa informal de càrrecs, contractes, fundacions paral·leles i empreses satèl·lit que els partits gestionen al marge dels mecanismes formals de govern i que acaba constituint un poder real, opac i sostret a qualsevol control democràtic. La conjunció d’aquests factors ha creat una situació explosiva que fa que el cas DGAIA haja esdevingut un símbol, un qüestionament total –injust, però comprensible– de tota una generació de polítics catalans. És injust perquè generalitza i posa al mateix sac gent honesta i pràctiques inacceptables. És comprensible perquè, quan una societat percep que els seus dirigents han confós sistemàticament el servei públic i el benefici particular, la confiança no s’erosiona: es trenca. I refer-la costa molt més que perdre-la.

Sense aclarir i netejar responsabilitats, per tant, serà molt difícil que una part important de la població torne a confiar en les institucions i en els partits independentistes, i això fa més necessari encara ser radicals i contundents en aquesta qüestió –i recordeu, com ens va ensenyar Sartre, que radical i extremista no és igual. Ser radical vol dir anar a l’arrel, i això es tradueix en mesures concretes: una comissió d’investigació parlamentària amb capacitat real d’estirar el fil fins on calga, una auditoria externa i independent del sistema de concertació de serveis socials, la publicitat activa de tots els contractes públics per damunt d’un llindar raonable i una revisió a fons dels mecanismes pels quals una part substancial de la despesa pública es delega a entitats privades amb un control efectiu pràcticament inexistent. Sense això, qualsevol declaració de bones intencions serà, simplement, una declaració. I així el cas DGAIA, lluny de tancar-se, continuarà obert com una ferida.

PS1. AVÍS IMPORTANT. A VilaWeb fem avui, dimarts, un canvi molt important en els sistemes informàtics, que implicarà que alguns serveis que els lectors i subscriptors feu servir cada dia no funcionen temporalment, com ara la possibilitat de fer comentaris. En aquesta pàgina trobareu el detall dels serveis temporalment afectats. Calculem que cap a les sis de la vesprada la situació ja s’haurà resolt del tot i podrem recuperar la normalitat de tots els serveis. La lectura del diari, cal aclarir-ho, es mantindrà sense alteracions en tot moment. Agraïm a tothom la comprensió per aquest procediment necessari, que ens permetrà d’oferir noves funcionalitats, i millors, als lectors de VilaWeb.

PS2. La setmana passada el País de Gal·les i Escòcia van fer eleccions, de resultes de les quals hi haurà governs independentistes en totes dues nacions. Tinc la sensació que ni tan sols els independentistes catalans som conscients de la potència, la força i l’envit que signifiquen els moviments com el nostre, arreu del continent. I per això he fet aquesta Pissarreta descrivint-ho i explicant-ho: “La potència de l’independentisme arreu d’Europa, després de les victòries a Escòcia i a Gal·les”.

PS3. El País Valencià va viure ahir la primera jornada de vaga de docents que avui també es farà al Principat. La d’ahir va ser especialment important perquè la mobilització va anar molt més enllà que no s’esperava i significa un qüestionament molt important del govern. Esperança Camps ho explica en aquest article: “Els sindicats fan una gran demostració de força en la primera jornada de la vaga educativa indefinida”.

PS4. L’escriptora mexicana Valeria Luiselli torna a la narrativa amb Principi, mig, fi, una novel·la íntima i atmosfèrica que converteix un viatge per Sicília en una exploració sobre la memòria, les fronteres i els nous començaments. Instal·lada a Nova York de fa anys i considerada una de les grans veus de la literatura contemporània transfronterera, Luiselli ha construït una obra marcada per les preguntes més que no pas per les certeses: “Un bon assaig pregunta, circumda, gira entorn de temes, però no necessàriament els resol”, explica. L’ha entrevistada Emma Granyer.

Dos dies més tard, el cos dels Mossos d’Esquadra ho va admetre de manera pública: havia enviat espies a les assemblees de mestres. No es va excusar: va argumentar que la llei li atribuïa competències per a recollir informació sobre la “conflictivitat laboral i social”. La consellera d’Interior, Núria Parlon, en compte d’obrir un expedient, va publicar un missatge a X que refermava la confiança “del conjunt del govern” en el director general, Josep Lluís Trapero. I el president Salvador Illa, en una entrevista radiofònica, es va limitar a parlar de “professionalitat”, com si aquest fos el tema. Cap explicació política, cap responsabilitat assumida.

La reacció en cadena deixa clar que algú al Departament d’Interior ha pensat que era una bona idea d’enviar la brigada d’informació –una unitat que la legislació tracta amb especial cura per la sensibilitat de la feina que té assignada– a fitxar mestres en una assemblea sindical convocada per organitzar una vaga legal. I ací és on hi ha el problema, que és greu.

Hi ha una raó –i és una raó molt important– que fa que la democràcia distingesca entre la policia i els serveis d’informació d’aquesta policia. I entre la informació policíaca i el control polític. El dret de reunió i d’organització és el moll de l’os del sistema. Si una assemblea sindical pot tenir policies infiltrats, amb la cobertura política del govern, no hi ha dret de reunió, hi ha solament una concessió temporal del poder: et deixaran fer mentre ells vulguen i prou. I la diferència no és semàntica. En democràcia, la policia no hi té res a fer, en una reunió de treballadors que organitzen una protesta legal. Punt final. Si hi ha una sospita raonada que algú prepara un delicte, aleshores hi ha jutges, indicis, procediment. Però de cap manera no hi ha ni hi ha d’haver prospecció: asseguts entre els treballadors, agents de paisà que tornen a la comissaria amb una llista de cares, de noms, de qui parla i com parla. Això, si de cas, es fa amb el crim organitzat i amb els grups armats –i així i tot hem de recordar que sempre és sota control judicial. Amb mestres que demanen una millora de plantilles, no. El catedràtic de filosofia del dret Josep M. Vilajosana ho explica d’una manera inapel·lable en aquest article que publiquem avui a VilaWeb.

La resposta exigible és, per tant, senzilla, i ja l’han formulada els grups de l’oposició, els que donen suport al govern –tret, lògicament, del PSC– i els quatre sindicats convocants: Trapero no pot continuar al capdavant dels Mossos després d’açò. Quan el cos que ell dirigeix infiltra la comissaria d’informació en una assemblea de mestres i el comandament ho legitima per escrit, la responsabilitat professional és inequívoca. Igual que és inequívoca la responsabilitat política de la consellera Parlon. Per damunt de tots dos, el president Illa, que és el responsable darrer d’aquesta actuació, ha de respondre, també, del rumb que ha imprès al seu govern. Perquè, clarament, la deriva autoritària del PSC –que dissabte denunciava Ot Bou en aquest article– no és una invenció dels qui protesten sinó el rastre que deixa el seu executiu, contra el sentit comú democràtic més elemental. O ell, o Parlon o Trapero: algú ha de pagar immediatament l’espionatge a mestres, dimitint o essent destituït, que això tant hi fa, ja.

PS1. Avui comença el seguit de vagues i mobilitzacions dels col·lectius d’educadors en diverses parts del país. Al País Valencià, particularment, la vaga indefinida convocada pels sindicats és també la primera gran crisi del govern presidit per Juanfran Pérez Llorca. Esperança Camps en fa l’anàlisi en aquest article.

PS2. A Aquest serà el nostre pou, llibre guardonat amb el premi Mercè Rodoreda 2025, l’escriptor i dramaturg Marc Artigau, lluny de donar respostes simples, reivindica els grisos i fuig de les “novel·les dels convençuts”. En aquesta conversa amb Emma Granyer parla sobre la falta d’empatia, la cultura de l’anul·lació, la necessitat de separar autor i obra, la crisi de l’habitatge i la funció dels espais culturals com a refugi. I també sobre què significa escriure avui. 

PS3. Les eleccions andaluses de diumenge vinent i l’agenda política catalana continuen lligades ben de prop. I no és tan sols perquè l’actual president andalús atie l’anticatalanisme per beneficiar-se’n electoralment, sinó també perquè hi van vinculades les converses i els acords sobre el pressupost català, que dependran molt d’allò que puga proclamar el resultat andalús. Ho analitza Odei A.-Etxearte: “Les eleccions andaluses i els plans d’Illa”.

Marx i Engels van escriure el venerable manifest per encàrrec de la Lliga dels Comunistes, una petita organització d’obrers radicals exiliats, sobretot artesans alemanys, amb seu a Londres. El text volia ser, alhora, programa polític i declaració d’existència –i això darrer és molt important. Volien dir al món què eren i què volien, perquè fins aquell moment el comunisme era una etiqueta vaga, poc coneguda i pitjor entesa, que els seus enemics feien servir per espantar, sense un contingut definit. La continuació de la frase ho deixa ben clar: “Totes les potències de la vella Europa s’han aliat en una santa croada contra aquest fantasma: el papa i el tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys.” És el retrat exacte de l’Europa de la Restauració, la del Congrés de Viena, encara dominada per la Santa Aliança i a punt d’ensorrar-se aquell mateix febrer a París, a Viena, a Berlín, a Milà.

La jugada retòrica –i bona part de l’èxit de la frase ve d’ací– era genial. Els qui ho han estudiat expliquen que la metàfora del fantasma no se la inventà pas Marx: ja circulava entre els conservadors, que descrivien el comunisme com una amenaça espectral, indefinida, que rondava pels palaus europeus. El llibre de Lorenz von Stein El socialisme i el comunisme a la França contemporània (1842) –molt llegit per Marx– presentava el moviment com una presència fantasmal i inquietant. Marx, doncs, agafà l’arma dels seus enemics i la girà contra ells: sí, hi ha un fantasma, i som nosaltres. I ara us explicarem exactament què som i què farem. Tot el manifest, en certa manera, és una operació d’exorcisme invertit: convertir l’espectre vague en un programa polític concret, donar cos a allò que els reaccionaris únicament podien imaginar com una ombra.

Han passat prop de dos segles d’aquell moment i el vell fantasma de Marx i Engels és poc visible i operatiu –amb el permís del senyor Derrida i la seua hauntologia. En canvi, tal com s’ha tornat a demostrar en les eleccions al Regne Unit, el papa i el tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys -els seus equivalents actuals, ja s’entén– tenen un altre fantasma rondant pel continent, viu i ben viu: el secessionisme, l’ànsia de llibertat de les nacions, la independència.

Ahir, Escòcia va renovar la seua aposta per la independència i, en un moment decisiu de la història d’aquella nació, el Plaid Cymru va aconseguir de guanyar les eleccions al País de Gal·les, i els independentistes formaran govern per primer volta. Són dues notícies magnífiques, sensacionals, que serveixen per a recordar als anquilosats estats europeus que, per més que intenten d’impedir-ho –de qualsevol manera i amb totes les armes a les seues mans–, la independència no tan sols no és cap aspiració passada i antiga sinó que, per dir-ho en les paraules dels independentistes d’Hong Kong, és el moviment del nostre temps.

Perquè avui és Gal·les i Escòcia, sí. Però és també Irlanda, que ha elegit una presidenta absolutament decidida a fer la reunificació. I són les illes Fèroe un poc al nord i la Grenlàndia que ha saltat a la primera fila de la política internacional. I Flandes, fitant cara a cara Londres separada per pocs metres de mar. I és Catalunya i la resta dels Països Catalans. I són el País Basc amb majories absolutíssimes independentistes. I la Galícia emergent. I són els corsos desafiant França per tots els camins imaginables. I els bretons formant organitzacions que es reivindiquen per primera volta com a nació. I els alsacians que han votat per abandonar la regió on els volien encotillar i diluir. I són els tirolesos d’Itàlia acceptant els passaports que els austríacs els ofereixen. I…

De Brussel·les estant, mires en la direcció que mires, el fantasma que efectivament ronda per Europa avui és l’independentisme, l’aspiració que tenim milions d’europeus de ser nacionalment iguals i amb els mateixos drets que els altres, no pas ciutadans de segona d’un país que somiem i anhelem, sinó gent amb passaport propi i poder per a exercir-lo i compartir-lo en peu d’igualtat amb tots els altres.

I ja poden fer tant com vulguen per a frenar això. I, evidentment, hi haurà moments en què uns països seran més forts i uns altres serem més febles –hi ha valls i pics en qualsevol moviment nacional i en totes les etapes de la història. Però la consistència, any rere any i país rere país, de les reivindicacions independentistes és de tal volum que ningú no es pot enganyar: hi ha un fantasma que ronda per Europa i es diu secessió, es diu independència. Els escocesos i els gal·lesos, fa unes hores, ho han tornat a demostrar.

La diada de l’Alguer –la celebració de Sant Joan de la Porta Llatina– commemora la victòria catalana contra els francesos i contra els sasseresos l’any 1412. De manera que això que duen al coll els xics de l’Alguer és la memòria d’una victòria. I la gent canta unes cobles antigues i significatives; significatives perquè gairebé et deixen tot esquitxat de sang: “Oh, traïdors de sassaresos,/ ara no us caldrà clamar,/ que los vostres amics francesos/ són vinguts a visitar:/ ‘França, França!’, haveu cridada,/ molts francesos haveu vist,/ i per tota vostra vida/ per traïdors sereu tenits./ Muiran, muiran los francesos/ i els traïdors de sassaresos…” Són cobles aspres, molt dures, sense miraments, com les que fan els pobles que han vençut i no demanen perdó per la victòria. Com ho és “La Marsellesa”, sense anar més lluny. Són cobles, diguem-ne, de qui no s’ha avesat a perdre.

En veient aquest mocador –que duia el logotip de la Plataforma per la Llengua i el de l’Obra Cultural–, no vaig poder deixar de pensar immediatament en l’Onze de Setembre i el Vint-i-Cinc d’Abril i en la lletania de referències a les derrotes d’Almansa i Barcelona que tant s’han fet servir com a eslògan en aquest país nostre. Ho hem repetit moltes vegades, que és una cosa estranyíssima que una nació commemore una derrota en la diada nacional. I hem dit i repetit –ho han teoritzat, de fet, historiadors i sociòlegs– que això defineix una mena de tarannà, una manera malenconiosa i pacient d’entendre la pròpia història. Era una observació que a tots ens semblava aguda i fins i tot afalagadora; ens hi miràvem com qui es mira a l’espill i hi troba una dignitat, mal que siga trista. Però el cas és que no és veritat. O, si més no, que no és tota la veritat.

Perquè de sobte descobrim que hi ha uns catalans –que tenen el mateix dret de dir-se catalans que qualsevol de nosaltres– que no celebren pas les derrotes sinó la victòria. I que en fan cobles, i les canten, i posen als xiquets al coll uns mocadors recordant l’any de la batalla perquè no s’obliden mai que la van guanyar ells. A l’Alguer no hi ha cap problema, cap mitja veu, cap pudor a proclamar que els catalans hem vençut. Ans al contrari: hi ha la commemoració neta i contundent d’una victòria. I és per això, és veient això, que comence a sospitar que potser allò que pensàvem que era una virtut nacional –la dignitat en la derrota, la persistència d’alçar les persianes l’endemà, totes aquestes teories que avui en dirien lliristes– no és sinó un costum, el costum de perdre.

Perquè convé de recordar que al nostre país els decrets de Nova Planta de Felip V van ser quatre, no pas tres. Van caure damunt el Principat, damunt el regne de València, damunt el regne de Mallorca i –això s’oblida massa sovint– damunt el regne de Sardenya també. Damunt una Sardenya que no era una colònia catalana com ho eren Sicília, Nàpols i Atenes, sinó que era un regne català indiscutible, un veritable estat català enmig de la mar. Però, a diferència d’allò que va passar a la península i a les altres illes, l’infame rei Borbó, a Sardenya, no va aconseguir d’imposar el decret i en aquell moment es va iniciar una bifurcació molt interessant, especialment interessant vista amb els ulls d’ara.

La qüestió és aquesta: Almansa va marcar els catalans peninsulars, com els va marcar la caiguda de Barcelona, com els va marcar segles després la insurrecció franquista i la derrota de la República. Els ha marcats tot un seguit de capes geològiques de derrota acumulada. De manera que, sobre la catalanitat autèntica –viva, orgullosa i fins i tot alegre–, s’hi ha anat dipositant una catalanitat derrotada i fosca, com una pàtina que de tan persistent ja sembla la fusta mateixa.

A l’Alguer, en canvi, trobem encara avui els catalans originals. Els que no han fet experiència de la derrota. Els que canten cobles de victòria sense avergonyir-se’n i celebren la victòria de ser-ho. I quan els veus comprens una cosa molt senzilla i alhora molt incòmoda: que la reducció de la catalanitat a les quatre províncies espanyoles que en monopolitzen el nom –un fet administratiu, polític, tristament eficaç– no solament ha empobrit els qui en restem fora. Ha empobrit, sobretot, els qui resten dins.

Perquè si la catalanitat es reconeix com el Principat estricte, aleshores la catalanitat és necessàriament la derrota: només hi romanen les capes acumulades d’amargor, l’arquetip d’una nació que sap perdre amb dignitat, però poca cosa més. En canvi, si la catalanitat és –en peu d’igualtat– tant Barcelona com l’Alguer, no es pot negar que hi ha catalans victoriosos i per tant podem negar que ser català siga sinònim de ser derrotat. La reducció de la idea de catalanitat –acceptant  que només som allò que els espanyols i francesos han decidit que som– no perjudica només els qui restem fora de les quatre províncies. Perjudica també, i potser sobretot, els del Principat, que s’hi troben empresonats en una sola tonalitat –la del lament– tot i tenir-ne tantes altres a l’abast.

És per aquesta raó que crec que els xics de l’Alguer ens han donat aquests dies –fins i tot sense ser-ne conscients– una lliçó breu i exacta: que els catalans no som un poble condemnat a la derrota i la resignació, que els catalans també sabem ser victoriosos. I, què us diré jo?, que potser ja toca, després de tants segles de tancament peninsular, anar fins a l’Alguer i aprendre’n.

PS1. Les notícies relacionades amb un brot d’hantavirus en un creuer desperten molta controvèrsia i confusió. Ja fa dies que en parlem, com ho vam fer per exemple amb aquesta entrevista al doctor Manel Cervantes, ex-cap del Servei de Malalties Infeccioses del Parc Taulí de Sabadell. Però avui us n’aportem una visió més global amb aquest article de Charlotte Hughes-Morgan i Janice Kew: “‘No és la covid-19 i no és la grip”: per què el brot d’hantavirus no alarma els experts?”.

PS2. Ser subscriptor de VilaWeb no és solament donar suport econòmic al diari. També és ser tingut en compte. Per això hem demanat a aquells que són mestres o hi estan relacionats que ens ajuden a descriure la desastrosa situació del sector. Els seus testimonis, els seus neguits i les seues reivindicacions els trobareu aplegats per Alba Tebar en aquest reportatge: “‘És un maltractament, una negligència i una estafa’: els mestres relaten el dia a dia a les aules”.

PS3. El darrer llibre de Chloe Dalton, Llebretó, ha guanyat el premi Wainwright 2025: són unes belles memòries de no-ficció naturalista, en la tradició i terreny de La meva família i altres animals. Avui viu a cavall de la ciutat de Londres i el camp anglès i ha aconseguit que el govern del seu país es comprometa a limitar la caça de la llebre, aquest animal salvatge –no pas animal de companyia– que l’ha fascinat. Andreu Barnils l’ha entrevistada: “La llebre simplement em tolerava”.

PS4. Com que ahir era dijous hi hagué La tertúlia proscrita, aquesta volta amb la participació de Txell Partal, Estel Solé, Sebastià Portell i jo mateix, que hi vaig participar un poc al començament parlant del crim d’Esplugues i la manipulació política que l’ha seguit. Vegeu-ne el vídeo.

PS5. Que hi ha organitzada una gran campanya d’assetjament i pressió contra VilaWeb és evident. Nosaltres defensem i defensarem el periodisme i aquest diari. Però en un dia com avui no em reca gens de recordar que els lectors també hi teniu un paper, en aquesta defensa. Sobretot fent-vos-en subscriptors o fent una donació única sense cap més compromís, per apuntalar la nostra independència de qualsevol poder o grup. Gràcies de ser-hi sempre.

Morin va escriure un llibre extraordinari sobre aquells fets, un llibre que algú hauria de recuperar avui i traduir urgentment: La rumeur d’Orléans. El filòsof francès, precursor del pensament complex, avui tan calumniat, hi va descriure perfectament –amb una precisió que esgarrifa de llegir avui– la tàctica emprada ara per l’extrema dreta catalana i espanyola a partir dels fets d’Esplugues. A La rumeur d’Orléans, més enllà de la diferència entre un no-fet com el que esmentava ell i el fet real d’Esplugues, Morin demostra que el rumor no en necessita, de fets: necessita només un buit i un estereotip. Perquè el buit és l’espai on no arriba la informació verificable i contrastada. I perquè l’estereotip és el contingut que ompli aquell buit de manera automàtica, sense esforç, perquè ja era a punt i perquè una part de la societat està disposada a assumir-lo sense dubtar-ne ni un segon. Morin, a més, deixava ben clar que tot això –i aquest és el nus de la qüestió– no té res a veure amb la veritat, ni amb la recerca de la veritat ni amb res que puga haver passat: el rumor, simplement, és immune als fets.

Cinquanta-set anys després, els rumors sobre el crim d’Esplugues han funcionat exactament igual que els d’Orleans, però amb una diferència que Morin no podia haver previst en el seu temps: ara el buit no s’ha produït sol, s’ha fabricat. El rumor és ara –si ho puc dir així i s’entén què vull dir– un producte industrialitzat.

El secret de sumari és una eina legítima de la investigació penal, una garantia democràtica. Però cal reconèixer que, en el context de les xarxes socials, té un efecte secundari que els ultres han après a explotar en favor seu amb una precisió extraordinària: crea aquest buit que necessita el rumor per a fer efecte. Quan les autoritats no poden dir ni aclarir res encara –i subtralle l’encara–, qui ompli l’espai és qui hi arriba primer, cridant. I qui hi arriba primer, en aquests casos, és sempre el mateix, amb la mateixa narrativa, amb la mateixa immoralitat i indecència, que fa anys que és afilada i a punt.

Sílvia Orriols va publicar el seu primer missatge a les xarxes socials com qui diu abans que els Mossos acabassen de redactar el primer informe. “Un islamista degolla una nena a Esplugues”, deia amb fotografia inclosa, mentre proclamava que allò era “terrorisme”, escrit en majúscules com fa el seu admirat Donald Trump.

Ara han passat uns quants dies i ja sabem que la víctima no era una nena, sinó una dona de quaranta-un anys. I que no va ser “degollada”, sinó apunyalada. Sabem també que el mòbil de l’assassinat no estava establert aleshores –no podia estar establert de cap manera. Per acabar-ho d’adobar, sabem també que la dona era asiàtica, no pas blanca europea: una emigrant recent, doncs, d’aquestes que el seu partit diu que cal deportar. I que l’assassí ha estat ingressat en una unitat psiquiàtrica -cosa que sembla avalar més aviat la tesi del brot psicòtic en detriment de la tesi gihadista.

Però res d’això no importava. I paga la pena que entenguem per què. No importava, simplement, perquè el missatge no anava dirigit als fets, sinó a l’estereotip: immigrant, arma blanca, víctima innocent, esquerra còmplice, periodistes mentiders, polítics traïdors, bla, bla, bla. L’equació amb això ja era escrita i els seus acòlits –feixistes o irresponsables– ja s’encarregarien de fer-la córrer exagerant cadascú una mica més la violència i l’odi descarregat en l’operació: “Fabriquer un mythe et céder au délire.“

Cal dir-ho sense embuts, doncs: això és mentir. No és pas una interpretació precipitada ni un error de bona fe, fruit de l’impacte de la notícia. No: això és mentir de manera deliberada, calculada i sistemàtica, sabent que menteixes sobre uns fets que encara es produeixen, amb el cadàver calent d’una dona encara al carrer, sense deixar temps a esbrinar ni tan sols la cronologia exacta dels fets.

I no és tan sols l’ús descarat de la mentida, allò que ens hauria de colpir. És, sobretot, la violència amb què es llança el missatge. Orriols no es va limitar a insinuar què podia haver passat –cosa que hauria estat legítima i molt diferent d’allò que fa. No es va preguntar en veu alta si allò que deia podia haver passat, no ho va formular mai com una hipòtesi que ja veurem si es confirmarà o no. No. Va afirmar rotundament, va acusar obertament i va condemnar en tres línies. I ho va fer amb la urgència de qui sap que la veritat és l’enemic i també que el temps és l’aliat. Una mentida llançada amb prou força, contundència, diligència i rapidesa no necessita ser ni remotament certa per a causar el dany social que es busca, que aquesta gent vol que faça. Solament necessita arribar primer. I arribar-hi primer és exactament què fan i faran ells, cada vegada i sense excepció. És la tàctica que els dóna resultats perquè enverina de manera eficaç la societat i crispa i trenca la convivència, que és l’objectiu que necessiten per a créixer.

Dit això, també caldria remarcar que hi ha una violència específica en aquesta mena de mentides que va més enllà del contingut fals i que fa encara molt més mal. És una violència de saturació: s’acumula tanta afirmació, tanta indignació, tanta certesa fingida, que l’espai per a cercar la veritat s’estreny fins a desaparèixer. De tal manera que, quan finalment arriba la informació verificada –per exemple, ara ja sabem que la víctima no era una nena, u; que no era una dona blanca, occidental, dos; i que l’assassí ahir va ser ingressat en una unitat psiquiàtrica, tres–, aleshores ja tant hi fa la veritat, perquè ja no pot aterrar enlloc. El cap del ciutadà ja és ocupat per la mentida i no és obert a escoltar raons. I aquesta és la tàctica de fons: no es tracta, en cap moment, de guanyar l’argument ni de cercar la veritat, sinó de fer impossible que l’argument i la veritat existesquen.

I ací és on el cas d’Esplugues difereix del d’Orleans d’una manera que ens hauria de preocupar especialment. Perquè aquell rumor que Morin va estudiar els anys seixanta del segle passat era espontani. Naixia de la por i dels prejudicis latents d’una societat que creia que els havia superats. Era un fenomen molt revelador i inquietant, però no deixava de ser un accident. Això que passa ara, en canvi, no és cap accident. Hi ha actors polítics que han convertit l’explotació d’aquest mecanisme de la mentida immoral en mètode: identifiquen el buit informatiu, hi injecten la narrativa abans que hi càpiga res més i després esperen que el desmentiment arribe tard o sone a coartada. L’extrema dreta europea ha professionalitzat el rumor i aquest és el seu gran èxit. N’ha fet una indústria, fins al punt que creen “mitjans” que no fan sinó mentir cada dia a una audiència com més va més disposada a consumir mentides com si fossen l’anxiolític necessari per a calmar totes les seues frustracions.

Cal dir que no trobe gaire encertada la resposta de la consellera Parlon, però si més no reconec que va ser ràpida i taxativa. Però també cal entendre que la rapidesa no hi ajuda, quan el mecanisme ja ha fet efecte. I la contundència tampoc, perquè una part del públic ja és tan immune als fets que llegeix qualsevol desmentiment oficial com una prova addicional que “alguna cosa s’amaga”. Morin ho va observar a Orleans i va descriure perfectament el fenomen a les pàgines del seu llibre: desmentir un rumor és molt més difícil que no pas llançar-lo, perquè el rumor tan sols apel·la a la visceralitat i a la reacció immediata, al plaer físic; en canvi, el desmentiment apel·la a la prudència i la paciència, al plaer intel·lectual. I la prudència sempre arriba tard. I la paciència sempre es fa enutjosa.

I la cosa més greu de tot plegat és que ha passat mentre no sabem encara, exactament, per què va matar aquell home aquella dona, dissabte passat. No ho sabem. La investigació continua i fins que no s’acabe no ho sabrem. Però sí que és veritat que, mentrestant, hi ha una cosa que sí que sabem: el debat que ha dominat les xarxes no és sobre el crim –no us enganyeu pas–, sinó sobre el rumor que han construït entorn del crim. Que és, exactament, allò que pretenia qui el va llançar.

Morin tenia un punt d’optimista que jo no tinc. Ell va escriure al llibre sobre Orleans que la millor medecina possible contra aquesta mena d’actuacions immorals era explicar-les, despullar-ne el mecanisme i exposar aquells qui les fan servir, ensenyar a la gent com funcionen. Explicar el mecanisme a la gent no el destrueix, però Morin pensava que el debilita. Perquè el rumor necessita l’obscuritat per a prosperar i la urgència per a reeixir. I és cert, per tant, que li costa molt més de circular quan la gent sap que algú l’ha construït a posta, que és pre-fabricat, que el buit que ompli és un buit obert amb la intenció d’aprofitar-se’n i que al darrere seu hi ha la decisió política de mentir ràpidament abans que ningú no puga explicar la veritat.

No sabem encara tot allò que va passar al carrer de Joan Miró d’Esplugues. Però ho sabrem. És clar que ho sabrem. I aleshores ens haurem d’explicar els fets i haurem de mirar d’entendre les motivacions de l’assassí, siguen quines siguen. Però, en l’espera –suposant que algú estiga disposat a escoltar–, allò que tenim segur és una prova més de com funciona aquesta màquina que ha convertit el dolor d’una família i una comunitat en simple munició electoral i en crispació ciutadana.

Jo, sincerament, no tinc gens clar que amb l’explicació –com deia Morin– n’hi haja prou per a canviar aquesta dinàmica infernal. Però sí que sé –com a periodista i com a ciutadà– que explicar-la, raonar-la i alçar-la per damunt dels brams, és el mínim que puc fer.

PS1. Escòcia i el País de Gal·les voten avui en unes eleccions que poden significar un tomb molt important en la política del Regne Unit. El referèndum d’independència tornarà al centre del debat escocès i a Gal·les hi ha la possibilitat que, per primera vegada, l’independentisme guanye les eleccions. Totes les claus d’aquest vot històric les explica Alexandre Solano en aquest article.

PS2. Els docents dels infants de menys de 3 anys avui fan vaga al Principat, el País Valencià i les Illes, en una jornada que vol ser un crit d’alerta per a denunciar la situació límit de les aules. Alba Tebar explica les raons de la vaga i parla amb representants del moviment en aquest article.

PS3. Josep Maria Argemí és un escriptor massa poc conegut pels mèrits que té, i ara ha publicat El naixement de Venus, a l’editorial Lleonard Muntaner. Montserrat Serra l’ha entrevistat: “Una literatura fora de temps, quina meravella!”

PS4. Com cada dimecres, ahir a VilaWeb Televisió es va emetre La taca d’oli, amb Ot Bou. Enmig de les constants giragonses de Donald Trump, parla amb Eduard Soler Lecha, professor agregat de relacions internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador sènior associat de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals, amb qui analitza detingudament en quin punt es troba la guerra del Llevant. Vegeu-ne el vídeo.

És un document curt, escrit amb aquell català jurídic una mica antic que sona a campana de poble i que, tanmateix, proposa coses ben elementals que, dissortadament, costa de trobar avui en cap democràcia europea: limitar tots els càrrecs polítics a dos mandats, permetre la revocació popular, obligar a presentar-se a títol individual encara que es vaja en una llista de partit…

De primer, la pregunta que et ve inevitablement al cap és si això va de bo o bé és un pur exercici retòric. Però, després d’una segona lectura –això m’ha passat a mi, si més no–, és fàcil d’entendre que sí, que tot això és perfectament seriós. I que no és pas el contingut el fet més interessant, que ja ho és, sinó la fórmula amb què s’expressa.

Perquè la novetat, en el sentit estricte, és que el Consell ha decidit de recuperar les provisions –que era la manera de manar que tenia la Generalitat històrica, abans que els Borbons ens entrassen a casa amb les seues ordenances i els seus decrets.

De fa anys, hi ha gent que fa llistes de totes les coses petites –i tanmateix importants– que vam perdre entre la batalla d’Almansa i el tractat d’Utrecht, coses que feien que el país fos com era, i que ara mateix ningú no recorda. La paraula decret, posem per cas, en seria una. Ens hi hem acostumat, als decrets, com qui s’acostuma al fred de l’hivern, sense saber que abans, en aquesta casa nostra, fèiem un foc que escalfava. Doncs bé: el Consell ha tornat a fer foc, modestament, amb un gest –si ho voleu així, més filològic que res–, i que, tanmateix, té més importància que no sembla. On fa tres-cents anys que hi ha decrets –fins i tot la vesprada del 27 de setembre de 2017 hi havia els famosos quaranta decrets que articulaven la república, preparats per a ser signats–, ara hi ha i hi haurà provisions. I on hi havia un verb administratiu importat i foraster, torna a haver-hi el “manem” antic i directe que sempre havia estat el verb propi del govern d’aquest país.

El lector escèptic deu dir –jo mateix ho he pensat– que el Consell de la República ha passat una mala època i no es troba en el millor moment, ni de bon tros. També deu dir que avui no representa gran cosa i que la majoria dels nostres conciutadans no sabrien dir ben bé ni què és. I que els partits independentistes més aviat se n’han desentès. I tindrà raó en tot. Cal reconèixer-ho amb franquesa, sense les boires de la retòrica patriòtica, perquè és justament amb aquesta franquesa humil que es pot donar el valor que té a tot això que fan ara. Una institució feble i afeblida té dues eixides possibles: dissimular-ho amb declaracions altisonants o posar-se a treballar amb la modèstia que li imposa la realitat. El Consell de la República Catalana ha triat la segona, i això, que es veu molt clarament en l’impacte de la nova pàgina web, és una gran mostra de seny i de visió. Ha posat gent interessant al govern, ha fet un pla de les coses que cal fer i s’ha activat, modest en la capacitat, però ambiciós i encertat en l’orientació.

Què fan, doncs, les provisions? Simplement –i no és poca cosa, això– dibuixen, pas a pas, la república que necessitem. La primera provisió, la fundacional, ens recorda d’on venim per justificar el paper d’autoritat nacional que hauria d’exercir: el Consolat de Mar, el Sindicat Remença, la Taula de Canvi, la Pau i Treva… Coses, totes, que en uns altres països serien matèria d’orgull col·lectiu, pompa i cerimònia, i classes a partir de l’escola elemental, i que ací són pràcticament secret professional d’historiadors. La segona provisió –la meua favorita, ara per ara– agafa la vaga d’educació i fa una operació pedagògica excel·lent: amb les xifres del nostre dèficit fiscal a la mà, calcula i demostra que en quatre dies i mig sense espoliació el país tindria recursos per a substituir els 947 mòduls pre-fabricats escolars per 45 escoles noves. I ordena que es faça –que no ho faça qui ho pot fer és, si de cas, la denúncia. I la tercera, la que han publicat fa poques hores, entra en el terreny més difícil: la qualitat democràtica.

Aquesta tercera provisió m’ha interessat especialment perquè fa evident que el Consell de la República és capaç de posar el dit allà on ens fa mal. Hi ha una frase del text que parla de la voluntat d’independència del poble català i diu que va acompanyada d’una “profunda volença de radicalitat democràtica”. Llegida sense context, podria semblar una declaració d’aquelles que omplin un manifest i al cap de quinze dies ningú no recorda. Però, llegida després de tantes legislatures de càrrecs eternitzats, de partits convertits en corporacions impermeables, de ciutadans incapaços d’aturar res, agafa un altre relleu. La gent està molt desencisada amb la democràcia que tenim, i no per ganes de causar maldecaps, sinó perquè és una democràcia que no li deixa decidir gran cosa. La provisió 3 diu això sense floritures i hi posa solucions concretes que s’hauran de materialitzar amb una república catalana, perquè això no es pot fer dins la monarquia espanyola: dos mandats i prou per a tots els polítics, candidatures individuals, eleccions de revocació instades pels electors mateix, possibilitat de revocar treballadors públics que facen deixadesa de funcions… Són mesures que en farien tremolar més d’un i més de dos avui, i que caldrà adoptar seriosament quan siga possible. Sense que ens tremole el pols.

Que tot això no té avui cap valor jurídic, cap valor executiu, és una obvietat indiscutible. Que el Consell és ara mateix una institució feble, molt lluny d’allò que hauria de ser, també és una obvietat. Però hi ha una cosa que té el Consell i que cap altra institució catalana no té avui ni tindrà mai, una cosa que no hauríem d’oblidar: el Consell de la República és l’única institució que ha nascut directament de la legitimitat del Primer d’Octubre. Aquesta legitimitat es podria diluir, es podria fer petita, es podria fins i tot oblidar durant temporades llargues. Però no es podria inventar novament. De manera que el dia que aquest país recupere el pols –que arribarà, perquè els països tenim aquesta tossuderia inscrita en l’ADN– això que fa avui aquest govern –que no governa el territori, però que  aspira a governar en el temps– és deixar una feina feta, escrita en provisions, imprescindible per a no fer del país independent una espanyeta, farcida de tots els insuportables defectes que hem de suportar avui.

I hi ha, finalment, una possibilitat que plana en l’ambient. Una institució que escriu provisions sobre com ha de ser la república –si la gent ho vol, i depèn solament i exclusivament d’això– esdevindria fàcilment un contrapoder. No pas un poder paral·lel ni una institució que dispute a ningú el seu espai, sinó un espill on es puga contrastar molt clarament allò que tenim i allò que podríem tenir i ens mereixem. Un lloc on es puga dir –amb la modèstia justa, però amb la fermesa necessària– que les coses es poden fer d’una altra manera, que el país pot ser diferent tan sols a condició que la gent ho vulga. I pot semblar poca cosa, això, però, què us diré jo? Recordeu simplement que la feina d’espill sembla poca cosa fins que un dia algú s’hi posa al davant i s’adona que no li agrada allò que hi veu. Sol ser aleshores que comencen a passar les coses.

PS1. L’arribada del Correllengua Agermanat ahir a l’Alguer va completar un recorregut històric que pot significar un abans i un després per als Països Catalans. La cursa no es pot considerar sinó un èxit, un enorme èxit. I també la irrupció indeturable d’una nova generació de catalanistes que, sense renegar del passat, volen marcar una via pròpia cap a l’alliberament. És una de les millors notícies que hem tingut en molt de temps, i per això us recomane de llegir amb molta atenció aquest article de Josep Buades, un dels joves mallorquins autors de la proesa que acabem de viure, en què apunta que tot plegat és tan sols l’espurna d’un projecte molt més gran. També podeu mirar aquest recull fotogràfic, en què us oferim les millors fotografies que ens ha deixat aquesta cursa de Prada a l’Alguer. Aquestes cares d’alegria, quanta falta que ens feien!

PS2. Avui comencen les mobilitzacions dels professionals de l’educació de Catalunya. La USTEC, Professors de Secundària, CGT i la Intersindical es proetesten contra l’acord signat pel Departament d’Educació, CCOO i UGT. Per això Pol Baraza ha entrevistat la directora de les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (AFFAC), Lidón Gasull, que explica per què les famílies han decidit de donar suport a la vaga: “El focus s’hauria de posar en l’acord d’Educació amb CCOO i UGT, i no pas a qüestionar un dret fonamental dels treballadors”.

PS3. Demà hi haurà unes eleccions a Gal·les i Escòcia que poden significar la irrupció de l’independentisme al primer país i el començament del procés per a un segon referèndum en l’altre. Hi ha grans expectatives, especialment a Escòcia, on, com ens expliquen en aquest article des de Dunfermline –l’antiga capital escocesa– Laura Avetisyan i Rose Henderson, l’esfondrament dels laboristes dóna ales a l’SNP.

PS4. A VilaWeb Televisió, com cada dimarts, ahir s’emeté La crisi dels trenta, amb Clara Ardèvol. Aquesta setmana, amb Rubén Serrano i Queralt Guinart, que parlaren sobre els drets LGBTI: “Per què no hem destruït els armaris?”.

PS5. Seguiu VilaWeb a Google Discover: no deixeu que l’algorisme decidesca per vosaltres. Us expliquem com n’és, de fàcil.

Convé recordar-ho perquè, vista d’una certa distància, la història d’aquests darrers cinquanta anys –la història veritable, la que es fa amb dates i fets i no pas amb editorials escrits als despatxos de Madrid– és, sobretot, la història d’un torcebraç permanent entre dues nacions, la basca i la catalana, i un estat, l’estat espanyol, que, després d’una dictadura de quaranta anys, n’ha esmerçat quaranta més en un intent fútil d’acomodar-les, d’acomodar-nos.

Aquest torcebraç comença el 23 d’octubre de 1977, quan Josep Tarradellas baixa l’escala de l’avió amb aquell “Ja sóc aquí” als llavis. Aquell retorn no fou un episodi sentimental, com ens han volgut fer creure tantes vegades després: fou la restauració, tot i que provisional i tutelada, de l’única institució republicana que l’estat espanyol acceptà –forçat, no de grat– de no demolir del tot. La Generalitat: l’única. No hi ha gaires fets contemporanis que meresquen ser subratllats amb tinta més vermella que aquest. I allò que en va fer, Tarradellas, de la seua herència en realitat tant se val. Dos anys després, el desembre del 1979, Jesús María de Leizaola, president basc a l’exili d’ençà del 1960, tornava també a Sant Sebastià a tancar el cercle del govern basc legítim. I gairebé al mateix moment es votaven els estatuts de Sau i de Gernika –el mateix dia, el 25 d’octubre de 1979, detall que sempre m’ha semblat revelador, tot i que rara vegada es comenta. A començament del 1980, Jordi Pujol al Principat i Carlos Garaikoetxea al País Basc prenien possessió, gairebé alhora, dels primers governs autònoms eixits de les urnes.

Aquesta simultaneïtat, que els llibres d’història espanyols tracten amb una indiferència que ja diu moltes coses, no fou casual, però el fet més important és que no s’ha aturat de llavors fins ara. 

Del primer lehendakari ençà, la cadència és sorprenent. Garaikoetxea inaugura, amb dificultats que avui ja gairebé no recordem –l’explosió d’Ortuella, els intents de colp d’estat, l’amenaça nuclear de Lemoiz, la crisi econòmica…–, l’arquitectura del nou autogovern basc: Ertzaintza, EITB, Osakidetza (sistema de salut), concert econòmic… Pujol fa això mateix a Catalunya. I quan, el 1985, les desavinences amb Arzalluz i la batalla per la llei de territoris històrics el feren dimitir i fundar Eusko Alkartasuna, l’estat respirà alleujat: va creure que la divisió del nacionalisme basc el deixaria descansar. Però s’equivocava.

Perquè, en aquella treva aparent, Pujol consolida el catalanisme institucional al sud dels Pirineus, i la transversalitat administrativa de la Catalunya autonòmica esdevé un fet –discutible, incomplet, modest, insuficient si voleu, però un fet. I ETA continua posant en el mapa informatiu planetari l’existència d’un conflicte inacabat al qual –en un gest d’infinita turpitud– el govern socialista espanyol respon amb el terrorisme dels GAL.

I el cas és que a final dels anys noranta, quan semblava que tot s’havia “normalitzat” –aquell horrible verb dels constitucionalistes espanyols–, vet ací que apareix Juan José Ibarretxe. I, amb el seu pla, torna a posar damunt la taula la qüestió de fons: la sobirania, no pas la gestió ni l’autonomia. La sobirania i la nació. La disputa del poder real. El pla Ibarretxe –que té el suport de Garaikoetxea– és aprovat pel parlament basc el 30 de desembre de 2004 i refusat pel congrés espanyol el primer de febrer de 2005, en una sessió que els historiadors del futur estic segur que recordaran amb interès, perquè fou allí on Espanya decidí, una vegada més, que no negociaria res que valgués la pena de negociar i que es volia mantenir tan tancada i refractària com sempre. Va ser el precedent del 155.

Però observeu la cadència i el ritme. El pla Ibarretxe encara no havia estat enterrat del tot que el Parlament de Catalunya ja aprovava, aquell mateix 2005, el nou estatut del president Maragall, que proclamava Catalunya com a nació i que les corts espanyoles retallaren el 2006. I el 28 de juny del 2010, quan el Tribunal Constitucional l’acabava d’estripar, dotze dies més tard centenars de milers de catalans eixien al carrer de Barcelona darrere el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, i començava allò que ja s’anomenà, sense pudor, “el procés”. 

És a dir, que quan al País Basc semblava que la qüestió nacional s’apaivagava –ETA abandonava les armes, EH Bildu entrava en una etapa institucional, el PNB s’unia més que mai als socialistes…–, a Catalunya començaven els anys de la diada del 2012, de la consulta del 9-N, del referèndum de l’1-O, de la declaració d’independència, de la repressió, de l’exili, de la presó. I quan, després del 2019, semblava que també a Catalunya tot s’aturava, vet ací que al País Basc el sobiranisme es reorganitzava, amb Gure Esku Dago, amb EH Bildu creixent electoralment i amb la tornada del debat sobre el dret de decidir a l’agenda institucional basca.

A banda i banda, tota aquesta història de quaranta anys és un torcebraç, sí, però amb una particularitat estilística que potser no s’ha subratllat prou: és un torcebraç sincopat pels dos pobles. Quan una de les dues nacions sembla cansada, l’altra agafa el relleu. Quan l’estat espanyol creu que n’ha derrotat definitivament una, l’altra li recorda que el problema –el seu problema– no era aquella i prou. La Catalunya autonòmica i el País Basc de les tres províncies, els Països Catalans i Euskal Herria, formem –vulgues no vulgues– un sistema polític de vasos comunicants que no permet a l’estat espanyol d’assolir mai aquell luxe que tant enyora: uns quants anys de calma constitucional, de creure que això ja està, que ja són normals. No els n’hem deixat tenir mai. I, francament, no veig gens probable que en un futur previsible –no pas mentre bascs i catalans no aconseguim la independència– n’hagen de tenir.

Garaikoetxea ho sabia, això. I per això, després de fundar EA, no abandonà mai del tot la primera línia, i per això va donar suport a la lluita catalana per la independència. Sabia –ell que havia estudiat economia i dret a Deusto, que havia tractat amb Tarradellas i amb Pujol i amb Suárez i Juan Carlos– que aquesta era una partida llarga. Sabia que les institucions, una vegada conquerides, no es tornen. Sabia que la llengua pròpia, una vegada salvada de la condició d’idioma “que es parla tan sols als animals” –així ho explicava ell mateix de la seua infantesa a Sorauren– ja no es perd. I sabia que les nacions que es consideren com a tals solament tenen un horitzó possible que és l’estat propi, la república dels seus.

La mort, doncs, d’aquest navarrès afable i tossut, primer president basc autonòmic, fundador d’un partit que encara és viu i pare polític d’una generació sencera, ens troba a tots enmig d’aquell torcebraç titànic. Ni el tanca ni l’exhaureix. L’agermanament dels Països Catalans i d’Euskal Herria és –malgrat les coses que es puguen dir els uns dels altres– sobretot un fet polític objectiu. L’agermanament dels Països Catalans i d’Euskal Herria és la circumstància que fa que Espanya no puga dormir mai tranquil·la, ni una sola nit. Perquè, després de quaranta anys i una volta demostrat que el problema no era “solament” el franquisme, la nació espanyola sap que tindrà una inestabilitat permanent, sempre, i que una generació o altra de bascs o de catalans –segurament de tots dos alhora– celebrarà un dia la fi de l’opressió.

Espere que ara el lehendakari Garaikoetxea puga descansar en pau. Es mereix el repòs ben guanyat en vida –ongi irabazitako atsedena merezi du. Però Espanya, mentrestant, ja cal que sàpiga que els nostres pobles no descansaran i que continuarem reivindicant la llibertat. Cadascú a la seua, però sempre de manera sincopada –com ja fa més de cent trenta anys que fem.

PS1. El Correllengua Agermanat arriba avui a l’Alguer, en la darrera etapa d’aquesta reeixida cursa de Prada de Conflent estant. I hi arriba amb la sensació d’haver aconseguit un èxit excepcional i d’haver il·lusionat milers i milers de persones. Pau Emili Muñoz, coordinador general del Correllengua Agermanat, ha trobat un moment per a parlar amb Pol Baraza de tot això que ha passat aquests dies i d’allò que passarà a partir de demà: “Que les institucions en prenguin nota i vegin què vol el seu poble“.

PS2. El compte enrere que va engegar la jutgessa d’Osca Rocío Pilar Vargas Magallón avança i, de les cinquanta-sis setmanes que va establir perquè el MNAC traslladàs les pintures de Sixena a l’Aragó, ja n’han passades tres. Però el cas és que la part aragonesa no gosa tirar endavant; no ha recollit el guant del MNAC i es dedica a repetir que actuarà “en cas d’incompliment” dels terminis per part del museu català. D’aquesta situació peculiar i sorprenent ens en parla Josep Nualart Casulleras en aquest article.

PS3. Hi ha situacions polítiques tan sorprenents que costa d’entendre-les i tot. Montenegro va decidir l’any 2002 de fer servir l’euro com a moneda, sense permís del Banc Central Europeu. I ara resulta que això s’ha convertit en el gran obstacle perquè Montenegro puga formar part de la Unió Europea, un procés que voldria que fos realitat el 2028. De Podgorica estant ens ho explica Misha Savic: “L’euro, l’obstacle paradoxal que entrebanca l’ingrés de Montenegro a la UE“.

PS4. Entrades a preu reduït a concerts i obres de teatre, accés a exposicions, rebaixes en la compra del supermercat o subscripcions especials…: són alguns dels avantatges que els subscriptors de VilaWeb tenen en exclusiva. Els d’aquest mes els podeu trobar en aquesta pàgina. I si encara no en sou subscriptors i us en voleu fer, visiteu aquesta altra.

El contrast fa dies que em fa rumiar. Molt. Hi ha, d’una banda, una conversa amargada –profundament amargada–, instal·lada sobretot a Barcelona. Com una boira baixa que no es lleva, i on sembla que l’únic plaer siga la lapidació mútua, les ganes de certificar la pròpia mort. Però, d’una altra, hi ha un país que fa la feina més difícil i exigent: tot de xiquets que corren darrere una torxa de Prada cap a l’Alguer, els concerts de la Gossa Sorda omplint Picassent o Felanitx, els llibres en català que ens diuen que aquest Sant Jordi s’han venut com no s’havien venut mai, Òscar Andreu dalt del podi amb un llibre que ens recorda que hem de lluitar, clubs de futbol amb tot de xics catalans que es mengen la lliga amb unes ganes dignes dels almogàvers i els seus seguidors entonant “Els segadors” i el “Virolai” al Sadar, per recordar al món què significa aquest Barça que meravella. I les xarxes parlant-me de tot en un català que fa cinquanta anys hauria semblat ciència-ficció. I el Claude, que em sorprèn dialogant en els matisos més valencians imaginables i em convenç que el català ja no morirà mai. Potser és que hi ha dos països que conviuen sense ni mirar-se?

És clar que hi ha derrotes recents i greus, i que cal explicar-les i aclarir-les, encara. És clar que hi ha amenaces serioses sobre l’escola –amb els mestres revoltats per a respondre-hi–, sobre el dret civil –el valencià i el de tots–, sobre la presència pública del català arreu, sobre la nació que compartim i que no cessa de ser amenaçada i maltractada. És clar que els trens no van, però que avui ja cal tornar a pagar el bitllet. I que els metges no poden més. I que hi ha la corrupció i el balafiament i els partits convertits en negocis. Però d’ací a fer del lament i el derrotisme la línia editorial permanent d’una part del país hi ha una distància molt gran. Una distància que, en realitat, és un perill fins i tot molt més seriós que les amenaces que s’esmenten: no ens poden guanyar, però nosaltres sols podem perdre. Ho vaig dir el 2017 i ho torne a dir avui. Fins al punt que la pregunta que em vaig fer ahir al matí a alguns els deu semblar incòmoda, però a mi em sembla necessària: com és possible que en aquest precís moment històric el Principat, la part del país que compta amb més instruments –mitjans, partits, institucions, masses, tecnologia…–, siga la que es lamenta més i sembla més desesperada, i que en canvi aquella altra part, la que en té menys, siga la que celebra i lluita?

La resposta potser té –o això em sembla a mi– dues parts. La primera la va escriure Josep Miquel Arenas, Valtònyc, fa poques setmanes en aquestes mateixes pàgines, amb una fórmula que a parer meu cal gravar-se a foc: la victòria més subtil de l’espanyolisme és haver-nos fet creure derrotats. En subscric cada paraula i n’aplaudesc l’encert. No cal insistir-hi.

La segona, potser, la posem nosaltres mateixos: hem deixat que el debat estrictament partidista ens monopolitze l’horitzó i tape la conversa del país. Que si Junqueras fa açò o allò, que si Puigdemont es queixa, que si Rufián diu cul d’olla a algú, que si els de la CUP van mal vestits, i el marit de no sé qui toca el bombó per Espanya, que si la moció 14 del paràgraf 2n, que si l’enèsima reorganització interna de tal o tal altra sigla, que si una enquesta proclama aquest futur o aquell, que si tal ha robat o tal té pisos, que si la premsa tota sencera i en una conxorxa extraordinària i digna d’un film de Hollywood menteix, que si… 

Tot això és política –certament, i no ho nega ningú. Però crec que quan passa que tan sols sabem parlar col·lectivament en aquest empobrit dialecte, aleshores la conversa nacional resta confiscada per la conversa dels partits-empresa. Dels que ja tenen les poltrones i les volen conservar i dels que són exactament iguals, amb la sola diferència que solament les tenen en les enquestes i encara les somnien. I el resultat és que la mirada s’estreny tant que ni es veu la flama que passa pel carrer, per sota el balcó de casa.

Hauríem de posar-nos seriosos: l’avís del mal que arriba a fer aquest mecanisme ens el van deixar escrit fa més de vuitanta anys. Stefan Zweig hi va dedicar el seu llibre darrer, El món d’ahir, escrit a l’exili poc abans de morir, el 1942. La tesi és incòmoda i caldria penjar-la a la paret de cada casa i fer-la circular abundantment per WhatsApp: la generació europea més brillant havia deixat caure el món que estimava perquè s’havia convençut, abans d’hora, que defensar-lo era cosa d’ingenus. Traduït: la generació catalana més brillant –la de les consultes per la independència i el Primer d’Octubre, la de les jornades parlamentàries del setembre del 2017 i les grans manifestacions de la Diada, la d’Urquinaona i l’aeroport, la del Concert per la Llibertat i la Via Catalana– va deixant caure el món que estimava perquè s’ha convençut, abans d’hora, que defensar-lo és cosa d’ingenus.

La lucidesa sense voluntat –ho deia Zweig llavors i caldria repetir-ho ara– és la manera més elegant de col·laborar amb la pròpia desfeta. Una part substancial de la història del segle XX és la història de gent intel·ligent que es va arribar a creure que ser intel·ligent volia dir no fer res. I –això em sap molt greu i em preocupa especialment– l’època present sembla disposada a ser la repetició de l’experiment aquell que va acabar tan malament, amb camises marrons i negres, també, només que ara revestides de nous colors.

I, tanmateix, el país que somriu és ací, davant nostre. N’hi ha prou que fem l’esforç de mirar-lo. La catalanitat brilla de manera espectacular en la rialla col·lectiva de tres setmanes del Correllengua Agermanat. Existeix en la pluralitat tossuda de qui no ha esperat permís d’enlloc: gent que vota una cosa i gent que en vota una altra, gent que resa i gent que no, gent que parla septentrional i gent que parla meridional, gent de setze anys i gent de setanta-sis. La llengua, que és el bé més antic que tenim, allò que ens fa ser què som, els uneix –els ha units durant unes quantes hores– sense haver de demanar-los res més. Pla, que sabia tantes coses i les sabia formular en quatre línies amb qualsevol metàfora insuperable, segurament ens hauria fet notar que en l’instant exacte en què una mà s’obre i una altra estreny per agafar el relleu de la torxa hi ha més política i més país que en cinquanta debats parlamentaris i en quatre mil fils de Twitter –o com es diga ara.

La qüestió, doncs, és per quin camí volem anar els catalans? Reproduint l’amargor, allargant les peces ben escrites de desànim de cada dimarts i de cada divendres, no anirem enlloc. La derrota és atractiva –això ho vaig aprendre ja de molt jove i ausades que em va costar d’assumir– precisament perquè no obliga a fer res. I perquè, a més, permet el lluïment dels mestretites i els saberuts incapaços de construir res, però que es passen la vida pontificant com si fossen canonges grossos: “Ja ho deia jo, tot és un desastre…” La victòria, en canvi, exigeix agafar les vambes –no sé si encara se’n diu vambes, de les vambes–, calçar-se i córrer. Sota la pluja, si cal, com van fer ahir milers i milers de mallorquins. Confondre la lucidesa amb el desànim i el derrotisme és, simplement, la manera més elegant de plegar i de deixar que els quatre debats manipulats del moment ens confisquen tota la conversa nacional, l’altre gran parany del temps aquest que ens ha tocat de viure.

Tanque l’ordinador. Sé que avui, dilluns, el Principat es tornarà a despertar amb la mateixa boira als comentaris i als titulars. Això no escamparà així com així, hi ha massa ressentiment i interessos perquè escampe. Espanya hi guanya molt, amb aquest clima, i alguns catalans també. Però sé també, amb una certesa que no amagaré mai, que mentre els uns lluiten per ocultar-nos el futur aquest país continuarà somrient. I sé que la meua gent, la meua terra, és un lloc molt millor que això que es veu a la superfície. Demà, dimarts, una flama tocarà l’Alguer, el nostre finisterre, el símbol més gran de la nostra capacitat de resistir i fructificar, d’alçar la bandera i mantenir-la contra tot i contra tothom. De manera que jo, avui, tan sols he vingut a recordar a qui vulga escoltar-ho que la victòria no ens trobarà llepant-nos les ferides en una butaca: ens ha de trobar a les carreteres i als carrers, corrent, segurs i confiats en nosaltres mateixos i en el nostre futur independent.

Aquests dies he rellegit De la inexistència d’Espanya, de Juan Pedro Quiñonero, i m’ha cridat l’atenció una diferència que fa entre la manera de pensar dels espanyols i la dels catalans, entre la manera d’encarar el demà. Diu: “En castellà, els més grans escriptors es planyen de l’angoixa d’Espanya. I temen el pitjor per als espanyols. Els lectors de Baroja, Azorín o Valle-Inclán suposo que no em desmentiran completament. En català, ben a l’inrevés, el Noucentisme, pocs anys més tard, té una visió diametralment oposada del món: els dos grans mestres catalans, d’Ors i Josep Carner, tenen una concepció olímpica de la seva pàtria i del Mediterrani. I proposen construir moltes coses que no són només coses de l’esperit. De vegades, molt al marge de les escoles i les capelles, com és el cas de Gaudí, la construcció de cases per viure, cada dia, està íntimament lligada a la construcció de cases molt més amples, on fins i tot puguin viure pobles sencers.” A veure si tot serà tan senzill com que molts independentistes, en realitat –i sense que ni en siguen conscients–, s’han tornat uns espanyols…

PS1. Aquests dies, arran del judici al president Pujol, s’han sentit moltes veus que miraven d’aclarir la importància del seu pas per la política. Julià de Jòdar s’hi afegeix avui, amb un text que de segur que no deixarà indiferent ningú i que, per sort, no practica aquesta manera de debatre que denunciava Zweig: “Entorn de Jordi Pujol”.

PS2. Les vagues d’ensenyants van agafant una dimensió molt important, que reclama atenció. Esperança Camps ens explica en aquest article les claus d’una vaga educativa indefinida que no té precedents al País Valencià i Pol Baraza, en aquest altre, ens aporta les dates, les reivindicacions i els problemes que posa en relleu la vaga al Principat.

PS3. La poetessa Dolors Miquel torna amb un llibre escrit arran de l’experiència del càncer i amb un cos portat al límit, en què combina el relat de la malaltia amb el record d’una època de recitals poètics els anys noranta. Emma Granyer l’ha entrevistada: “Imagina’t estar enamorats més de dos anys. No hi ha cos que ho aguanti!”

PS4. Era previsible, però calia confirmar-ho i explicar-ho: les grans petrolieres s’han fet d’or, gràcies a la crisi desencadenada per la guerra entre l’Iran i els Estats Units i Israel. Ens ho explica, en aquest article, Kevin Crowley.

Aquesta frase és el punt d’arrencada d’un assaig que publica Le Grand Continent, signat pels politòlegs nord-americans Stephen E. Hanson i Jeffrey S. Kopstein, autors del llibre recent The Assault on the State. El text proposa una clau de lectura suggeridora: vivim el retorn d’un món de fronteres difuses, però qui l’impulsa ara no són els revolucionaris d’abans, sinó una nova generació de líders que els autors, seguint Max Weber, anomenen “patrimonials”.

La tesi és simple d’enunciar i complicada de pair. Hi ha tres maneres històricament diferents de justificar les fronteres d’un estat. La primera és la tradicional –les fronteres com a “tresor”, com una extensió del patrimoni personal del sobirà. La segona és la racional-legal moderna, fonamentada en tractats, constitucions i procediments universalistes. I la tercera és la carismàtica, pròpia de moviments revolucionaris que es proposen de transcendir qualsevol frontera per una missió superior, com va voler ser l’URSS a la primeria o com Estat Islàmic intentava de fer entre Síria i l’Irac.

Després del 1945, l’ordre internacional es va construir sobre el segon model: ratlles negres ben dibuixades –encara que siguen absurdes–, escrites en tractats, protegides per institucions com l’ONU i acceptades –si més no, en teoria– com a obligatòries fins i tot quan no agraden.

Aquest ordre, recorden els autors, no és tan sols una invenció jurídica: depèn sobretot del fet que els funcionaris, els militars i els ciutadans que l’han de defensar el consideren legítim. Quan funciona, produeix coses tan elegants com la “guerra del whisky” entre Dinamarca i el Canadà a l’illa Hans, on durant dècades sengles governs es deixaven mútuament una ampolla de licor i una notícia de benvinguda fins que, el 2022, van resoldre la disputa partint l’illa per la meitat amb un acord ratificat pels dos parlaments. O la reunificació alemanya del 1990, feta en virtut de l’article 23 de la llei fonamental, amb el consentiment dels parlaments de cada banda. O com l’espai Schengen, que aboleix la importància pràctica de la frontera dins la Unió Europea per acord legal.

Doncs bé: aquest ordre es va esberlant. I el que torna –el que ja és ací, de fet– és el primer model.

Hanson i Kopstein recorren els casos que perfilen el quadre. Vladímir Putin reclama la Nova Rússia (Novoróssia) amb arguments d’una fundació mítica –el bressol del cristianisme ortodox a Crimea, l’herència de Caterina la Gran…–; i l’estiu del 2021 va publicar un assaig històric llarguíssim per argumentar que l’estat ucraïnès és un artefacte sense substància, “producte de les maquinacions ideològiques de Lenin i Stalin”. Pocs mesos després, va envair el país. Viktor Orbán convoca el fantasma del Trianon, el tractat del 1920 que va deixar un terç dels hongaresos fora d’Hongria, distribueix passaports i drets de vot arreu de l’antiga Hongria històrica i fa servir la imatge de la “Gran Hongria” en discursos i símbols. El 2025, els serveis de contraespionatge ucraïnesos van descobrir una xarxa hongaresa que recollia informació sobre vulnerabilitats militars a Transcarpàcia, planificant una possible invasió. Benjamin Netanyahu ha esborrat la línia entre l’estat d’Israel i la “Terra d’Israel” bíblica: annexió de facto de Cisjordània, genocidi a Gaza, control sobre el Golan, operacions sostingudes al sud del Líban i a Síria. I Donald Trump vol Grenlàndia “d’una manera o d’una altra”, parla del Canadà com d’un futur estat cinquanta-unè, ha enviat Marco Rubio a Panamà a recordar que volen posseir el canal i ha suggerit una concessió compartida amb l’Iran al pas d’Ormuz.

L’observació que dóna profunditat al text dels dos autors és aquesta: la deriva patrimonial interior –actuar com si fossen reis medievals…– i la voracitat patrimonial exterior són la mateixa cosa vista per dues finestres diferents. Quan un cap d’estat tracta el seu país com un patrimoni familiar –apoderant-se de la justícia, repartint el botí entre fidels, reduint l’estat a una mena d’empresa privada, enriquint-se–, aleshores l’estat que hi ha a la porta del costat li sembla, també, patrimoni potencial. Per això la naturalesa interna del règim acaba determinant la seua política exterior. I per això, també, la nova generació de dirigents es va reconeixent mútuament aquesta lògica. No és casual que Orbán siga el millor amic europeu de Putin, ni que Trump accepte amb naturalitat la “comprensió” russa envers Ucraïna, ni que el trasllat de l’ambaixada nord-americana a Jerusalem fos el primer regal de Trump a Netanyahu. Hanson i Kopstein evoquen, per descriure aquest món, la imatge molt encertada de les “cinc famílies” del Padrí de Mario Puzo: padrins que negocien ells amb ells per repartir-se territoris i recursos d’estats més febles, mantenint una pau intermitent que es trenca quan, com diu Clemenza a Michael Corleone, “convé fer desaparèixer els ressentiments”.

L’observació de Trump sobre l’Iran, a partir d’aquesta òptica, deixa de ser una excentricitat i esdevé una declaració d’intencions. Quan suggereix que els Estats Units i l’Iran compartesquen un peatge sobre l’estret d’Ormuz, anuncia ben clarament la nova lògica: els recursos essencials del món seran controlats per acords transaccionals entre homes forts, no pas per tractats internacionals ni convencions sobre la lliure navegació. La força substituirà el dret. La negociació entre padrins substituirà l’ONU.

Tanmateix, què passarà en aquest món? Per començar, que hi haurà més guerres frontereres, no menys. La invasió d’Ucraïna no és cap excepció: és el primer capítol d’una nova normalitat. Els autors són explícits: un món patrimonial originarà inevitablement múltiples conflictes territorials, alguns dels quals desembocaran en guerres totals, i tot això amb tecnologies de destrucció molt més letals que no les del segle XIX.

I també veurem allò que els autors descriuen com una “internacional patrimonial” informal substituint progressivament les aliances liberals tradicionals. Els estats encara liberals veuran alarmats com els patrimonialistes es reconeixeran entre ells i signaran acords ad hoc. La coherència euroatlàntica que ha definit Occident del 1945 ençà es va liquidant en directe, davant els nostres ulls, mentre les cancelleries europees encara fan veure que parlen de futur amb un soci de Washington que ja no comparteix el seu llenguatge ni el seu projecte, que ja no hi és.

L’assaig de Hanson i Kopstein, per tant i en el fons, és un avís que no podem permetre’ns de no escoltar: el món d’ahir es va acabant i el d’avui ja no respon a les regles que crèiem comunes. Per això cal mirar les declaracions aparentment estrambòtiques de Trump amb tota la serietat que mereixen. No són errors retòrics ni provocacions calculades: són descripcions sinceres del món que vol construir. Un món –com diuen els autors amb una frase brillant–, “poblat de més Trumps” i insensible a la democràcia i a la voluntat dels pobles.

PS1. El cap de setmana l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va sorprendre votant Josep Vila com a nou president. Fora de l’entitat, és una persona poc coneguda, i per això Txell Partal hi ha parlat. És la primera entrevista que concedeix com a president de l’ANC: “Si no reaccionem el país se’ns desfà a les mans”.

PS2. La guerra de l’Iran ha reduït considerablement l’oferta de combustible per a avions, cosa que amenaça de trastocar les vacances de milions de viatgers a mesura que s’acosta la temporada d’estiu. A hores d’ara ningú no pot estar segur que farà les vacances que tenia previstes. De la gravetat de la situació ens en parlen, en aquest article, Kate Duffy i Jack Wittels.

PS3. A VilaWeb Televisió, Ot Bou ha dialogat amb el geògraf  Oriol Nel·lo sobre Madrid i la seua relació amb Barcelona. Us sorprendrà.

Entenguem-nos. Ningú no nega –i jo menys que ningú– que als centres d’educació secundària hi ha problemes reals i seriosos. La conflictivitat ha augmentat molt, com ha augmentat molt en el conjunt de la societat. Els professors estan desbordats i se senten impotents. Hi ha situacions quotidianes que sobrepassen allò que un mestre o una direcció poden gestionar sols en l’àmbit escolar. Tot això és cert, i seria molt deshonest negligir-ho i no tenir-ho en compte. Però d’ací a concloure que la solució és dur-hi uniformes i porres, hi ha un salt lògic que no resisteix cap anàlisi seriosa.

La funció de l’escola no és contenir els infants. La funció de l’escola és acompanyar-los, educar-los, contribuir a construir la seua personalitat. L’escola secundària, particularment, treballa amb adolescents en un dels moments més complexos de la vida: quan el cos canvia, quan la identitat es construeix amb colps que no sempre són fàcils de gestionar, quan la relació amb l’autoritat es negocia cada dia i en cada situació. I, en aquest context, la figura del policia, la presència de policies als instituts, no és neutra. A l’inrevés: envia un missatge molt perillós al conjunt de la societat, car converteix un subjecte encara en formació en un risc que cal gestionar.

Tota la recerca en psicologia educativa és contundent sobre aquest punt –tots els experts hi estan d’acord. La presència d’elements coercitius de caràcter policíac en entorns escolars no redueix la conflictivitat a llarg termini sinó que –a tot estirar– la desplaça o la cronifica. Allò que funciona, allò que sí que serveix, és exactament la contrària: tutories reforçades, mediació entre iguals, protocols de resolució de conflictes, professionals de la salut mental als centres, reducció del nombre d’alumnes per professor. És a dir, tot allò que costa diners, molts diners, i exigeix voluntat política sostinguda, no pas durant un curs o dos, sinó pràcticament sempre.

Per això, quan un govern proposa mesures com aquesta, val la pena preguntar-se què amaga la proposta en realitat. En aquest cas és molt evident que amaga anys de retallades en educació, d’una direcció erràtica i poc rigorosa del procés educatiu. Amaga la manca escandalosa de psicòlegs i treballadors socials als centres. Amaga les aules massificades on un docent ha d’atendre trenta alumnes amb necessitats molt diverses i, per tant, no pot educar. Amaga la precarietat del professorat substitut que es fa servir com un pegat per salvar situacions in extremis. Amaga la impossibilitat material del reciclatge personal dels docents. Amaga, en definitiva, la negativa sistemàtica –de dècades, no pas d’anys– a dotar l’escola pública dels recursos que necessita i que hauria de tenir.

La presència policíaca als instituts, doncs, no és cap solució: simplement és l’admissió encoberta que no es vol resoldre el problema de debò. Que no es vol arreglar l’escola catalana. És més barat, és més visible i és més fàcil d’enviar mossos als instituts que no dedicar-se a reformar estructuralment un sistema que acumula dèficits, si més no, d’ençà del segle passat. Per això la fotografia del mosso al corredor de l’institut és una resposta política –propagandística, de fet–, no pas educativa.

I crec que cal dir també una cosa que potser incomoda alguns: aquesta mena de mesures no cauen del cel d’avui per demà. Són el resultat d’un imaginari que s’ha anat normalitzant i que tracta els joves de les classes populars –que són els qui van majoritàriament als instituts públics de barris perifèrics– com a potencials delinqüents que cal vigilar abans no actuen. Als Estats Units, on fa dècades que experimenten amb la figura de l’school resource officer, els resultats d’iniciatives com les que es proposen ara ací han estat catastròfics per a la població amb menys recursos i socialment més marginada: més expulsions, més judicialitzacions, més fracàs escolar. Fins al punt que s’ha creat un nom tècnic per a aquest fenomen: school-to-prison pipeline, la canonada que porta de l’aula a la presó. Que a Catalunya siguen els socialistes els qui apadrinen una idea com aquesta hauria de servir per a veure fins a quin punt van perduts.

No som als Estats Units, això és cert. Però, alerta, perquè els mecanismes de l’estigmatització funcionen igual allí que ací. Quan un adolescent sent que l’entorn educatiu el veu com un problema de seguretat, no s’integra sinó que es distancia. I quan es distancia, el conflicte inevitablement s’agreuja.

Els professors necessiten suport. Les famílies requereixen recursos. Els adolescents en situació de vulnerabilitat necessiten un acompanyament professional rigorós i continu. Però tot això té un cost, i exigeix una defensa clara i decidida de l’escola pública catalana, que va molt més enllà dels titulars de premsa i que necessita aliances polítiques enormes i molt transversals.

Si el govern de Catalunya vol de debò abordar la conflictivitat als instituts, que convoque tots els sindicats d’ensenyants –no tan sols els qui té al voltant i li són dòcils–; que escolte els pedagogs, que d’això en saben molt; que invertesca en salut mental escolar; que reduesca dràsticament el nombre d’alumnes per grup; que dignifique les aules; que professionalitze els equips d’orientació. Que faça, en definitiva, allò que toca fer.

Perquè ara no toca enviar a una generació sencera el missatge que la resposta de la societat a les seues dificultats és la vigilància, la policia i la repressió. Això, president Illa, no és educar. Això és rendir-se.

PS1. Avui fa quaranta anys de la llei de normalització lingüística de les Illes, fruit de l’aprovació de lleis molt semblants al Principat i al País Valencià i que va voler marcar un punt d’inflexió en l’impuls del català. El context en què es va aprovar –governava Gabriel Cañellas, primer amb Aliança Popular, després ja amb el PP– contrasta amb la situació política actual, però no pas amb el menysteniment tan explícit per la llengua d’alguns altres governs que han vingut, especialment arran de les pressions de Ciutadans, primer, i de Vox després. Clara Ardèvol ens en fa el balanç en aquest article.

PS2. Andorra va viure ahir un dia històric amb la visita del copríncep Macron. Oriol Bäbler i Albert Salamé la van viure de prop i signen aquesta crònica: “Macron, entre franctiradors i comerços tancats, topa amb la crisi de l’habitatge”.

PS3. Tres mossos d’esquadra han vist aquesta setmana com la jutgessa d’instrucció María Antonia Coscollola arxivava la causa que feia vint mesos que tenia oberta pel suposat delicte d’encobriment, acusats d’haver ajudat Puigdemont en la tornada fugaç de l’exili. Ha estat un calvari personal completament innecessari, que Josep Nualart Casulleras explica en aquest article.

En aquella victòria completament innecessària hi ha, tanmateix, el germen de totes les derrotes que vindran. En el pecat, la penitència: cada humiliació que infligeix als altres buida una mica més la legitimitat que pretén construir. Fins que al final Ricard resta sol en un camp de batalla, demanant a crits un cavall que no li donarà ningú. És el famós “el meu regne per un cavall!”. Tot allò que ha construït sobre la humiliació dels altres, finalment és reduït a una crida desesperada.

Hi ha una cosa que els qui humilien no entenen, o sembla que no volen entendre. La humiliació, especialment quan és desproporcionada, quan és massa òbvia, quan és innecessàriament cruel, desperta solidaritat. No pas amb el sistema que l’exerceix, sinó solidaritat amb qui n’és víctima. 

I per això quan veus un home de noranta-cinc anys –el president Pujol– obligat a personar-se davant un tribunal que saps perfectament que no el jutjarà per allò que ha fet sinó per allò que és i per allò que representa, davant un tribunal que intenta d’humiliar-ho, alguna cosa se’t remou a dins. Que no és necessàriament simpatia per la seua trajectòria, sinó una cosa molt més elemental: la sensació que allò que tens davant no és justícia sinó crueltat. Una crueltat que, quan es fa pública, té el problema que ensenya molt sobre qui mana i com mana. I que normalment no origina adhesió sinó més aviat rebuig.

Josep Pla explica en algun dels seus papers que les passions que no es poden confessar en públic s’acaben podrint per dins. La necessitat d’humiliar és exactament una d’aquestes passions. Qui la té no pot dir obertament –perquè fa molt lleig– “Jo vull veure aquest home arrossegar-se per terra.” Ha de dissimular. Ha de dir que vol justícia, transparència, retre comptes, lluitar contra l’edatisme o jo què sé què. Però no pot convèncer ningú perquè la distància entre allò que diu i allò que vol és tan gran que es nota massa, és massa evident.

L’Audiència espanyola ha fet ara allò que li ha donat la gana, amb la voluntat explícita i evident de fer mal i humiliar el president Pujol. Pujol és un home molt vell ja, que fa anys que paga les conseqüències de les seues decisions. Però aquesta vegada n’ha eixit triomfant. Perquè la imatge que romandrà gravada en la ment de tothom no és la que volia gravar la institució espanyola. La imatge que romandrà és la d’un estat que necessita humiliar per a sentir-se poderós. Com Ricard III, que es creia fort fins que no ho va ser.

PS1. Ot Bou és a Madrid, seguint en directe el judici. Aquí hi ha la seua crònica de tot allò que va passar ahir: “Un Lamborghini Miura i un home cansat, i entremig una trituradora”.

PS2. La Generalitat de Catalunya ha creat una nova polèmica amb la proposta d’enviar mossos d’esquadra dins les escoles. Pol Baraza ha parlat amb la comunitat educativa i n’ha escrit aquest reportatge: “‘Necessitem docents i no pas Mossos’: creix el rebuig per la presència d’agents als instituts”.

PS3. Anthropic –l’empresa que hi ha darrere el popular Claude– ha dit que el seu darrer model de IA, Mythos, és massa potent per a posar-lo a disposició del públic general. L’empresa diu que el model és tan eficaç a l’hora de detectar vulnerabilitats en programari i sistemes informàtics que tan sols en farà públics uns pocs elements, triats curosament. En mans equivocades, segons Anthropic, un model com Mythos podria facilitar ciberatacs contra bancs de dades i infrastructures crítiques. Andrew Martin ens explica en aquest article, què significa tot plegat i de què podem tenir por. 

PS4. Avui, dimarts, a les set del vespre, presentaré Entendre els mapes a la biblioteca de Santa Coloma de Farners (Selva). Per si us vaga de venir-hi.

Les imatges que ens deixa el Correllengua –com aquesta– són espectaculars. Les entrades a Barcelona i València, el pas per les ciutats i poblacions, la companyia de tota mena de grups locals, associacions i colles que s’han sabut agrupar i treballar junts, i l’enorme quantitat de gent jove que saltant totes les fronteres autonòmiques i estatals ens retorna l’entusiasme pel país i pel futur. Amb la flama i les estelades i les senyeres. Amb les muixerangues i els castells. Amb els clubs de futbol i de rugbi i els de pilota i bàsquet. Amb les escoles i les associacions de defensa del territori. Amb l’independentisme revifat que apareix sota la mirada sorpresa dels qui havien interioritzat tant la derrota que ja no es veien capaços ni de creure-hi.

Però no és solament el Correllengua. Per Sant Jordi, el llibre de no-ficció en català més venut ha estat el Manual de defensa del català, d’Òscar Andreu. Un llibre magnífic, directe i sense disfresses, en què la paraula “defensa” no és innòcua. Perquè implica que hi ha un atac. I implica que la cosa atacada val la pena que siga defensada. 

Tota aquesta revifada que vivim intensament aquests dies –també amb el Sant Jordi per la Llengua i les respostes directes i ben fonamentades a totes les brofegades espanyolistes–, la visc com un contrast molt encoratjador amb un passat que no s’hauria de repetir. 

Parle, concretament, d’aquells anys en què el moviment independentista –o els seus dirigents– va decidir, sense atrevir-se a enunciar-ho en públic, però deixant-ho clar en la pràctica, que la llengua era un problema. 

No ho deien amb aquesta cruesa, naturalment. Ho deien d’una altra manera. Deien que la república catalana seria “integradora”. Afirmaven, sense haver-ho consultat amb ningú, que tindria dos idiomes oficials i un seria el castellà. Que calia no “excloure” ningú. Van insistir-hi tant, que va arribar a semblar una cosa raonable, formulada amb la millor bona voluntat del món. Però el resultat pràctic consistí a fer que el català fos relegat a la condició de particularitat folclòrica, d’element identitari tolerat però no central.

Vaig sentir dir –i no una vegada ni dues–, de boca de dirigents independentistes, que el castellà “també” era una llengua catalana i la cosa va arribar a l’extrem durant el judici del Tribunal Suprem, quan els presoners van declarar en castellà, sense oposar-hi ni la mínima resistència. Tots. Aquella actuació va fer un mal immens al prestigi social del català i va donar ales a tots els qui el volen atacar: ens vam presentar en societat com uns covards que, enfront del poder i la violència, ens doblegàvem.

Això no ho dic, avui, per retreure-ho. Ho dic perquè crec que aquell gest –o aquella absència de gest– va ser el símptoma clar que una idea havia calat massa fort dins l’independentisme: la idea que la llengua, en realitat, era secundària, que la forma era secundària, que allò que comptava era el contingut polític i no calia expressar-lo en català.

Va ser un error gravíssim. Monumental. Que, sentint-me molt sol, vaig criticar ja aquells anys –per exemple en aquest editorial del 2014. I per això ara estic tan content de veure que el país es desperta sense tornar-se a equivocar i l’alegria amb què ho fa.

Pompeu Fabra es va morir a Prada de Conflent, exiliat, el 1948. Havia dedicat tota la vida a una sola cosa: a posar ordre a la llengua, a codificar-la, a fer-la apta per a tots els usos moderns. Sense ell –clarament– no seríem on som avui. Era un home discret, metòdic, sense gens de temperament de tribú ni de màrtir. Per això, quan els joves del Correllengua Agermanat van decidir que la flama que travessarà tot el país tan sols es podia encendre davant la seua tomba, aquell gest va ser un reconeixement que Fabra hauria entès perfectament: els del Correllengua ens deien a partir del primer minut que la llengua és l’únic fonament que no s’enfonsa i que, per això, per a guanyar la llibertat, cal començar per la llengua.

Tota la resta es pot enfonsar. Els partits s’enfonsen un dia o un altre. Els programes polítics s’enfonsen. Els discursos s’enfonsen. Les coalicions s’enfonsen. Els dirigents s’enfonsen –de vegades lentament i de vegades amb una rapidesa que agafa tothom de sorpresa. La democràcia i tot es pot enfonsar. Però la llengua aguanta, ens aguanta com a nació, ens ha aguantat sempre com a nació. Nosaltres no som la nació dels qui Espanya diu que tenim veïnatge català perquè vivim en la seua comunitat autònoma. Nosaltres som la nació dels qui parlem català. La nació del català.

La flama del Correllengua ha passat aquests dies per Barcelona i per València, amb un èxit espatarrant, i ara va cap a Elx, d’on salparà a Formentera, Eivissa, Mallorca, Menorca i Sardenya. Arribarà a l’Alguer el 5 de maig després de 1.500 quilòmetres, 17 etapes i més de 80 municipis. I haurà aconseguit que, per primera vegada, tots els territoris de parla catalana ens hàgim unit en un recorregut comú. 

I cal valorar que aquesta magnífica epopeia l’han organitzada els joves. Joves que el 2017 eren xiquets, però que ara que han crescut han decidit que la independència es comença a fer defensant la llengua. El contrast de la seua actitud, la seua decisió i la seua rotunditat amb l’enèsim desengany de la generació anterior –Ester Capella (ERC) va defensar a Ràdio 4 que el català no fos un requisit per a renovar al cap d’un any el permís de residència dels immigrants– té molt de valor i diu molt a favor d’ells. No repetirem l’error. No ens tornarà a passar.

PS1. Andorra rep avui, dilluns, i demà la visita del copríncep francès, Emmanuel Macron. La presència del cap de l’estat –càrrec que comparteix amb el bisbe de la Seu, Josep Lluís Serrano Pentinat– té un enorme valor polític i simbòlic en un moment difícil per al país, tant per les polèmiques internes com per l’acord d’associació amb la Unió Europea. S’ha decretat que demà, dimarts, durant dues hores totes les empreses i botigues hauran de tancar obligatòriament per permetre l’assistència al gran acte popular de rebuda. Per primera vegada hi ha, també, convocada una protesta, a càrrec del Sindicat de l’Habitatge. Tota la informació sobre aquesta històrica visita la trobareu, a càrrec d’Alexandre Solano, en aquest article.

PS2. Els metges i facultatius encaren una nova setmana de mobilitzacions i protestes en el context del conflicte obert amb el Ministeri de Sanitat espanyol després de més d’un any de desacords sobre el nou estatut marc i sense avenços substancials en les negociacions. Avui comença una jornada de vagues a Catalunya, el País Valencià i les Illes que s’allargarà fins dijous. Ens n’informa Pol Baraza en aquest article. 

PS3. Edicions Bromera, l’editorial fundada a Alzira (Ribera Alta) per Josep Gregori, acaba de tancar els actes de celebració dels quaranta anys. Quatre dècades en què han publicat vora sis mil títols, convertits en divuit milions d’exemplars venuts. Esperança Camps ha parlat del passat i del futur amb la nova directora general de l’editorial, Sandra Capsir: “El lector de Catalunya té molts prejudicis a l’hora de llegir en unes altres variants dialectals”.

Les paraules, sobretot quan es trien amb cura, dibuixen un paisatge. “Alliberar” pressuposa una ocupació. “Imposició” pressuposa un imposador. Hom s’imagina, doncs, els habitants de Fraga, Tamarit o Mequinensa –que hem de recordar que parlen català de molt abans que l’Aragó existís com a regne– esperant que algú vinga a alliberar-los de la llengua en què els avis i els avis dels avis dels avis feien el pa i enterraven els morts. És una escena que té un gust entre kafkià i de sarsuela castissa, però no és nova, de cap manera. Al País Valencià, amb l’acord PP-Vox, la llengua va esdevenir “adoctrinament”. A les Illes, amb el pacte PP-Vox, es va anomenar “llibertat d’elecció” allò que era intent de destrucció. Ara, a l’Aragó, passa directament a la categoria d’ocupació estrangera. 

Convé aturar-se un instant en el cas aragonès, perquè és particularment revelador. La Franja de Ponent és simplement una llenca de terra on es parla una llengua, sense capacitat d’imposar res de res als altres ciutadans administrativament aragonesos. No hi ha, doncs, res que s’haja de “combatre” si no és la llengua mateixa. El 2013, quan el govern de Luisa Fernanda Rudi va empescar-se aquell ridícul i famós LAPAO –‘llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental’–, tenia una intenció diàfana: fer creure que allò que parlen a Fraga no és allò que parlem a Bétera. Del punt de vista científic, l’operació era totalment absurda, però del punt de vista polític, no: si no es pot fer desaparèixer la llengua, se’n fa desaparèixer el nom. 

Hi ha ací un enigma que val la pena de desxifrar; altrament, no s’entén res. Per què caram necessita, el nacionalisme espanyol, odiar el català? Per què els espanyols mantenen envers el català aquesta relació visceral, obsessiva, gairebé litúrgica?

La resposta, em sembla, té tres capes.

La primera és històrica i es pot datar amb una precisió bastant raonable. El projecte nacional espanyol modern no és una herència medieval, sinó una construcció política del segle XVIII il·lustrat, codificada pels liberals del XIX i fixada pel franquisme. El decret de Nova Planta va abolir les institucions catalanes el 1716; la cèdula de Carles III del 1768 va manar que a tot el regne s’ensenyàs “en la lengua castellana”; la constitució del 1812 va inventar una “nación española” (encara més americana que europea, però) que no existia com a tal; i tota la pedagogia oficial del XIX, de Menéndez Pidal a la Institución Libre de Enseñanza, va construir la idea que Espanya era, essencialment, Castella expandida. I en aquest relat el català era el testimoni incòmode que això no era veritat. Al nostre país una burgesia pròspera, industrial i europea consolidava una llengua escrita, una premsa, una literatura i una consciència nacional, i això ells no ho podien pair. L’estat espanyol, mal construït i feblement nacionalitzat –com han demostrat els treballs de Borja de Riquer–, no va poder completar mai la feina que s’havia proposat d’uniformitzar la península. La ferida restà oberta. I continua oberta avui, encara.

La segona capa és sociològica, i ací permeteu-me de ser més delicat. El nacionalisme espanyol té un problema constitutiu: no sap dir què és. Pot enumerar amb claredat què no vol ser –no vol ser plural, no ha de ser federal, no ha de tenir més d’una llengua oficial–, però demaneu-li què és positivament i respondrà amb un feix de llocs comuns bescanviables i que no diuen res. Ortega ja ho va diagnosticar a España invertebrada: allà on hom hauria d’esperar un projecte, hi trobava una queixa. En aquestes circumstàncies, l’existència del català funciona com un reactiu. És la prova vivent que la nación no és natural sinó política, i que hi ha hagut, i hi ha, unes altres maneres de viure i de pensar dins lbèria. La llengua catalana no s’ataca, doncs, perquè siga forta o deixe de ser-ho, sinó perquè és. El sol fet d’existir ja esdevé insuportable per a una identitat que s’ha construït a l’inrevés.

La tercera capa és la més crua, però també la més fàcil d’explicar. Odiar el català, a Madrid, ix molt barat. Uneix un bloc electoral ampli sense demanar contraprestacions de cap classe. Permet de mobilitzar sense haver de construir res de res, solament a la contra. I és un ciment identitari d’emergència d’una qualitat extraordinària. Allà on una dreta democràtica normal organitzaria un debat seriós i profund sobre la fiscalitat, el model productiu o la sanitat, la dreta espanyola pot recórrer sempre –com aquell qui obre una aixeta i en raja aigua– al sonsonet  de l’enemic interior. I així els cinquanta mil catalanoparlants de la Franja s’utilitzen per justificar una secció sencera d’un acord de govern. És un símptoma que diu molt de la salut política del país veí.

I, arribats ací, ens podem demanar quina lectura concreta en fa el PP, de tot això. Perquè el PP –tinguem-ho present– és un dels partits que el 1978, quan encara era Alianza Popular, van reconèixer –amb cautela, amb contrapesos, amb els eufemismes que calguessen– l’existència d’allò que en van dir les altres llengües espanyoles. Doncs bé, dècades després, el partit ha decidit que aquella generositat calculada i intencionada era un excés. I ha acceptat de signar, en canvi de la investidura de Jorge Azcón, una frase –“alliberar l’Aragó de la imposició del català”– que és indigna d’un estat democràtic europeu i que, si es digués de qualsevol altra llengua minoritzada del continent, motivaria un dictamen del Consell d’Europa en quinze dies.

No puc acabar sense fer una observació tristament òbvia: les esquerres espanyoles, tan mobilitzades per totes les causes justes del món i amb tantes ganes d’atraure les esquerres perifèriques –que diuen– al seu projecte polític, no diran res amb cara i ulls sobre això. Ni sobre els mestres de la Franja, ni sobre l’Institut Aragonès del Català, ni sobre els xiquets d’Arenys de Lledó, de Cretes, de Vall-de-roures o Castellonroi que, si aquest pacte s’aplica, resulta que l’any 2027 tindran menys drets lingüístics que no tenien els seus avis el 1979. El progressisme espanyol s’atura sempre al mateix lloc. Sempre. Ací hi ha una lliçó que el catalanisme ja hauria d’haver après fa temps, però que, per raons de temperament, em sembla que continua resistint-se a acceptar, donant voltes a la sénia cada quatre anys.

Dit tot això, cal reconèixer que cada vegada que el PP i Vox signen un d’aquests pactes, el món catalanoparlant es torna una mica més conscient de si mateix i s’allunya un poc més d’Espanya. El projecte continental –aquella Espanya una i unida per una sola gramàtica que somniaren de Menéndez Pelayo a Primo de Rivera i de Felipe González a Eduardo Mendoza– ha hagut de renunciar ja fa temps a convèncer, a agradar. Ara tan sols pot imposar. I imposar –llegiu Maquiavel, que d’això en sabia molt– no és la garantia de res, sinó el darrer recurs dels projectes fracassats.

Jo pense sovint en aquest home solitari llegint paraules en hongarès en veu baixa davant el Pacífic. I hi pense especialment el dia de Sant Jordi, perquè –per més atzagaiades que vulguen proferir– ha estat, és i serà el gran dia del llibre en català.

Aquesta és la qüestió, i convé dir-la clara: Sant Jordi no és un dia del llibre en general. Per al llibre en general ja hi ha tots els altres dies de l’any, i totes les literatures del món que tenen al darrere estats que els paguen traductors, acadèmies, premis i subvencions. Sant Jordi és una altra cosa. Sant Jordi és el dia en què una llengua que en la majoria del territori –tret d’Andorra– no té estat, ix esplèndida al carrer a fer-se mirar: amb els seus llibres a les mans. Sant Jordi –i supose que per això molesta tant els espanyolistes– és una festa política en el sentit més net i més antic de la paraula: és una festa de la ciutat, de la polis, de la cultura, de la comunitat que es reconeix a si mateixa en una llengua.

Llegir en català, comprar llibres en català, regalar-ne, tenir-ne per casa, són gests petits. Tan petits que de vegades fa vergonya expressar-los en veu alta, que no semble que exagerem. Però Márai, que havia vist caure imperis i havia perdut la seua ciutat dues vegades, sabia una cosa que nosaltres –que no hem perdut la nostra– de vegades oblidem: una llengua viu en els llibres d’una manera diferent de com viu en la conversa. La conversa passa i es dissol. El llibre roman. El llibre és la memòria llarga d’una llengua, el lloc on es guarden les paraules que encara no fem servir i les que ja no sabem que havíem fet servir. Una llengua sense llibres és una llengua que es fa petita. Una llengua amb llibres és una llengua gran.

I el català té llibres. En té molts, i bons, i variats, i de totes les èpoques i de tots els estils i registres. Té novel·la contemporània i té poesia medieval, té assaig i té pamflet, té ciència i té cuina, té Rodoreda i té Ausiàs Marc i té Fuster,  Isabel-Clara Simó i el senyor Pla. I té Biel Mesquida i Maria Barbal, Quim Monzó i Maria Antònia Oliver. I tants i tants més. Té aquells que ara mateix escriuen el llibre que llegirem d’ací a dos anys. Té traduccions esplèndides dels clàssics grecs i llatins, dels grans autors russos, de la millor novel·la americana i dels millors poemes xinesos o japonesos. Té, en suma, una biblioteca digna de qualsevol país del món, feta a pols, dia a dia, amb l’esforç de milers i milers de lectors, sovint contra la pluja i el vent, sempre amb menys mitjans dels que caldrien i dels que tindrem quan siguem un país independent.

Un dia com avui, doncs, el gest de comprar un llibre en català no és un gest de mercat: És un gest de continuïtat. És afegir una baula a una cadena que ve de molt lluny i que voldríem que anàs molt lluny. Cada llibre venut és un vot, silenciós però eficaç, a favor que demà encara hi haja editorials, traductors, correctors, llibreters, escriptors i lectors en català. A favor que d’ací a trenta anys, cinquanta o cent un xiquet de Benicarló o de Felanitx, de Mequinensa o l’Alguer puga entrar en una llibreria –en la forma que les llibreries adopten aleshores– i trobar-hi un prestatge amb llibres escrits en la seua llengua per a triar i remenar.

Però deixeu-me dir també que llegir en català també és un gran plaer. Aquesta part no se sol dir prou i ens l’hauríem de repetir sovint. Llegir en la llengua pròpia té una qualitat que no té llegir en cap altra, per més bé que la dominem. És com caminar descalç per casa. Les paraules fan el soroll just, cauen al lloc just, tenen el pes just. No cal traduir res mentalment ni esforçar-se a entendre cap doble sentit. El llibre et parla directament, sense intermediaris. I aquesta intimitat és un dels luxes més grans que ofereix la literatura.

Llegiu, doncs, en català. Compreu llibres en català. Avui, perquè és la festa. I demà, perquè és la vida. Compreu llibres a les parades d’avui amb les roses per a la gent estimada i compreu-ne també a la llibreria del barri o del poble un dimarts qualsevol, un dimecres com els altres, el dijous i el dissabte i cada dia de la setmana, que allí és on els llibreters es juguen els diners. Tingueu-ne per casa, deixeu-ne damunt la taula, regaleu-ne als fills i als amics. Si teniu fills, llegiu-los en veu alta, que aquesta és la manera com una llengua entra en el cos d’una persona i ja no n’ix mai.

I si mai us toca estar lluny, com Márai davant el Pacífic, aleshores proveu senzillament de llegir unes quantes pàgines cada dia. Que no cal gran cosa més. Uns quants paràgrafs, una estona abans de dormir, quatre pàgines a l’atzar. Ell ho sabia: una llengua es manté viva a força de lectura callada, dia rere dia, fins i tot si no tens ningú amb qui parlar-la. Nosaltres, que encara ens en sobren, d’interlocutors, no tenim cap excusa, doncs.

PS1. Trieu per Sant Jordi qualsevol parada o llibreria, qualsevol llibre de qualsevol editorial i qualsevol autor. Però si voleu compartir, a Barcelona, la diada amb VilaWeb us proposem dues alternatives. A la seu de la redacció (carrer de Ferlandina, 43) la Botiga farà un horari especial, de deu del matí a vuit del vespre, que inclou tres actes públics de contacte amb la redacció del diari. I, a més, els Llibres de VilaWeb seran presents amb una parada pròpia al carrer de Mallorca, entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya. En aquesta pàgina trobareu també els horaris de signatura dels nostres llibres.

PS2. Arreu del país, triar i remenar és la millor activitat –i la més divertida– d’aquest dia. Per això us hem anat preparant una completíssima guia per capítols:

• Els 30 llibres d’autors catalans per a regalar aquest Sant Jordi: de novel·les a relats;
• Deu llibres clàssics catalans per a redescobrir i regalar aquest Sant Jordi 2026;
• Vint-i-cinc llibres per a entendre el país i regalar aquest Sant Jordi;
• Quinze llibres per a regalar aquest Sant Jordi i ajudar a entendre el món;
• Llibres d’escriptors i periodistes que col·laboren amb VilaWeb per a regalar aquest Sant Jordi;
• Llibres d’autoria catalana per a regalar aquest Sant Jordi a infants i adolescents;
• Quinze novel·les negres per a regalar aquest Sant Jordi 2026;
• Deu llibres per a regalar aquest Sant Jordi als amants de la cuina i la gastronomia;
• Deu llibres per a regalar aquest Sant Jordi als amants de l’esport.

PS3. Sant Jordi, a més, va esdevenint de mica en mica la gran festa que la catalanitat exporta al món sencer. Per això us oferim aquesta guia de les celebracions del Sant Jordi en uns quants països del món.

La sentència és un pas important. Per primera vegada en la història, un estat membre de la Unió rep una condemna no pas per haver infringit cap directiva concreta ni cap reglament tècnic, sinó amb l’argument que no respecta els valors que justifiquen l’existència de la Unió. I això és un salt que potser insinua un canvi en la naturalesa del TJUE. Qui sap si el TJUE pot deixar de ser simplement un tribunal de regulació del mercat interior i convertir-se –molt lentament, això sí– en alguna cosa que s’assembla cada vegada més a un tribunal constitucional europeu. Un tribunal, per tant, amb poder sobre els estats membres.

Però no ens entusiasmem: és cert que encara falta molt de camí, perquè per ser-ho de veritat hauria de ser un tribunal obert als ciutadans i no tan sols als tribunals, als estats i a les institucions comunitàries. Però, vista l’evolució d’aquests darrers anys, estic segur que tot arribarà, I, siga com siga, val la pena d’aturar-se en això que va passar ahir, perquè no és una qüestió menor, sinó un pas determinant en aquesta direcció.

De la perspectiva del dret, la Unió Europea ha construït durant dècades un ordenament jurídic propi que s’ha anat eixamplant de manera discreta però constant. El TJUE ha anat guanyant pes, ha anat afirmant competències, ha anat fixant doctrina. I, en el camí, hem vist decisions fonamentals no solament per allò que afirmaven sinó també pel paper que atorgaven al tribunal. Aquesta sentència d’ahir n’és una, i de les més importants.

En relació amb això, col·lectius de tota mena que som objecte de discriminació hauríem d’haver entès ja fa temps que Europa pot ser l’espai de defensa dels drets que els estats-nació tenen poc interès –o gens– a reconèixer. Aquesta és, en el fons, la gran utilitat política de la construcció europea per a les nacions sense estat, per als col·lectius minoritzats de qualsevol mena, per a tot aquell qui viu en la perifèria del poder. No és que Europa siga perfecta ni que el TJUE sempre done la raó a qui la té. Seria ingenu creure-ho. Però l’existència d’aquest espai jurídic supranacional, amb un tribunal que cada vegada assumeix més funcions i que parla amb més contundència, és una gran oportunitat. I nosaltres, els catalans, en sabem alguna cosa, de tot això. I en tenim part de culpa.

Perquè el TJUE ha anat responent del 2017 ençà a un dossier català que ha tingut repercussions pràctiques i immediates –Espanya no ha aconseguit extradir els exiliats–, però que també ha ajudat a anar teixint un relat jurídic que –sense resoldre directament la qüestió política de fons, car això no correspon a un tribunal– reconeix que hi ha un conflicte real entre Catalunya i Espanya, que hi ha drets bàsics en joc i que –atenció, perquè aquesta és la part més important– l’estat espanyol no és l’únic àrbitre de la situació. Ni tan sols el principal. Hem passat de considerar que tot era problema intern a veure que de problema intern, res de res. Ni espanyol, ni –el cas hi és equiparable– hongarès. I això no és poca cosa.

Hauríem de recordar en tot moment que la definició tècnico-jurídica més aproximada a allò que podríem anomenar reconeixement d’una minoria l’ha creada el TJUE en referència als catalans. És això que en va dir GOIP, el grup objectivament identificable de persones. Que és identificable en la mesura, precisament, que pot resultar afectat per una discriminació política practicada per l’estat. 

La idea és important i, tot i que aquests dos casos són substancialment diferents en moltes coses, hi ha un rerefons comú que ressona en la sentència d’ahir: el TJUE afirma ni més ni menys que els qui defensem una causa legítima –la independència en el nostre cas, l’orientació sexual a Hongria, o qualsevol altra cosa arreu del territori de la Unió– no podem ser tractats pels estats on ens ha tocat viure com a criminals o com a amenaces, ni podem ser discriminats pel simple fet de ser qui som i de reivindicar allò que reivindiquem. 

La sentència d’ahir sobre Hongria, lògicament, no parla de Catalunya ni hi és aplicable de manera automàtica. Però reforça un principi teòric clau també per a nosaltres quan recorda –com un pilar fonamental de la convivència a Europa que el tribunal té l’obligació de preservar– que en una societat pluralista l’estat no pot criminalitzar una identitat ni estigmatitzar o discriminar un col·lectiu per la sola raó de ser diferent de la majoria dominant. I, encara més, proclama que el tribunal pot intervenir i ha d’intervenir, té legitimitat per a intervenir, contra aquesta discriminació, i obligar a rectificar una actuació injusta i discriminatòria, siga quina siga.

Evidentment, això no funciona perquè sí, ni el tribunal es llançarà mai a defensar tot sol causes de discriminacions de tota mena. No: cal bastir el cas abans que puga actuar. Cal demostrar d’una manera seriosa i impossible de rebatre aquesta discriminació, amb excel·lència jurídica. Cosa que, en el cas català, encara és més difícil, perquè en el cas hongarès hi ha una llei, escrita negre sobre blanc, i en el català és un sistema de fet, de funcionament. Però que siga més difícil no hi lleva valor, ans al contrari. Com a nació tenim una feina important: documentar totes les discriminacions de què som víctimes cada dia. I no sé si la fem, en realitat, amb l’èmfasi i el rigor –i els recursos– que caldria. 

D’ençà de la proclamació de la independència, el 2017, els catalans ens hem tornat molt impacients, cosa que entenc, és clar. Però això no ens hauria de fer perdre de vista que l’alliberament nacional és un camí en què no importa solament la velocitat, sinó també la consistència. I que cada pedra que es col·loca en el fonament és una pedra que hi resta. Per això és tan important d’adonar-se que, a partir d’avui, en tenim una de nova posada en el fonament d’una Europa que comença a saber que defensar els drets de les minories discriminades pels estats membres no és fer cap favor a ningú, sinó complir una exigència de la seua pròpia raó de ser.

PS1. Aquests dies el Correllengua Agermanat supera les expectatives. Tanmateix, l’esforç organitzatiu és monumental i aquests joves necessiten tota l’ajuda possible. En aquest article, Pol Baraza explica totes les formes de col·laboració possibles, també les econòmiques: “Com es finança el Correllengua Agermanat? Com es pot ajudar?”

PS2. Ahir a VilaWeb Televisió tocava La crisi dels 30, el programa de Clara Ardèvol. Aquesta volta va parlar amb Aissata M’ballo i Marc Cerrudo sobre com llegir en l’era dels reels. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. L’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff diu que pot parlar nou llengües, però que sempre que escriu, escriu en català, la nineta dels seus ulls. Fill de metge militar i llibretera, és autor d’una obra original i personalíssima, sovint a mig camí de les memòries i l’assaig. Ara ha escrit La llengua dels amics. Autobiografia lingüística, i ha parlat amb Andreu Barnils en aquesta entrevista.

L’objectiu bàsic de la reunió era estudiar la possibilitat d’una missió multinacional encarregada de garantir la lliure circulació del comerç mundial per l’estret d’Ormuz. És evident que el preu del petroli, que ja ha superat els cent dòlars el barril per primera vegada en quatre anys –de fet, ha assolit un màxim de 126 dòlars, la pujada mensual més important de tota la història del mercat del petroli–, posa en perill l’economia de mig món, inclosa l’economia dels ciutadans sotmesos –provisionalment, ni que siga– a l’actual estat espanyol.

Tanmateix, Pedro Sánchez va decidir de no anar-hi. A París, vull dir. Perquè el president del govern espanyol havia decidit que tenia coses més importants a fer. Hem de suposar que més importants per a ell, com a mínim.

I així –a la mateixa hora que a París els líders europeus començaven la reunió–, el president del govern espanyol rebia a Barcelona el president del Brasil, Lula da Silva, que seria també, hores després, una de les estrelles d’una cosa anomenada Mobilització Progressista Global: un acte bàsicament de propaganda on es van aplegar el president brasiler, la mexicana Claudia Sheinbaum, el sud-africà Cyril Ramaphosa, l’uruguaià Yamandú Orsi i el colombià Gustavo Petro, entre més. 

Pedro Sánchez, doncs, en compte d’anar a París a decidir com encara Europa el gravíssim problema creat pel tancament de l’estret d’Ormuz i la guerra de l’Iran, va preferir organitzar un espectacle barrejant partit amb estat –no se sabia on començava el partit i on s’acabava l’estat– per a parlar, en tot cas, en termes molt generals, vagues i sense cap propòsit concret de democràcia, de multilateralisme i fins i tot d’autodeterminació. 

La ironia és tan densa que talla, pensant sobretot en la repressió exercida per Espanya i el mateix Sánchez a Catalunya, però com que el president Puigdemont ja li va respondre el mateix dia amb aquest article contundent, crec que no cal que jo hi afegisca res més.

En canvi, sí que voldria remarcar –i crec que cal, tenint en compte la manera tan sorprenent i tan provinciana com la premsa catalana i espanyola han tractat la qüestió– que a la reunió de Barcelona gairebé no hi havia europeus i, en canvi, a París, on eren els europeus, Sánchez no hi era.

No hi ha explicacions oficials sobre això, però la deducció més sensata ens porta a pensar que el president espanyol va preferir l’escenari mediàtic a la col·laboració amb els aliats, la propaganda a la feina, el míting a encarar les conseqüències tangibles i concretes d’una guerra que, a partir d’aquest dimecres, es podria complicar moltíssim perquè s’acaba la treva de quinze dies.

I, en aquest sentit, diria que hi ha una sola paraula que pot descriure bé aquesta actuació: irresponsabilitat. Una irresponsabilitat que Sánchez disfressa sota tanta oratòria progressista, tants “no a la guerra” i tants “en defensa de la democràcia”, que segurament a molta gent li costa de trobar-la. Però que hi és.

PS1. Albert Piñeira fa un any que fou nomenat director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Va ser batlle de Puigcerdà entre l’any 2011 i el 2023 per Convergència i Unió (CiU), el PDECat i més tard Junts, sempre amb majoria absoluta. Piñeira és un ferm defensor del concepte transfronterer i en fa bandera amb l’Hospital de Cerdanya, el projecte més emblemàtic. Pol Baraza li ha fet aquesta entrevista: “Si volem saber què passarà al sud, hauríem de mirar què passa a Catalunya Nord”

PS2. Avui al programa de VilaWeb Televisió Existim! parlem amb quatre dels organitzadors que han fet possible el Correllengua Agermanat: Pau Emili Muñoz: coordinador general; Olga Coll, coordinadora del Correllengua Agermanat a Menorca; Marga Torres, coordinadora a Eivissa; i Roger Capdelacreu, coordinador al Principat. Com ells, n’hi ha molts més per tots els Països Catalans que aquests dies fan possible que ens passem la flama de mà en mà per defensar allò que ens fa ser qui som: el català. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. Manuel Marchena intenta com siga ajornar la tramitació de l’amnistia per als exiliats, el president Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín. La jugada és coneguda, però ahir una decisió del TJUE en referència a l’escàndol dels ERO a Andalusia li va complicar molt la maniobra. Ens ho explica Josep Nualart Casulleras: “Els problemes de Marchena amb la temptació d’eternitzar l’amnistia de Puigdemont”.

PS4. Ariadna Oltra dirigeix i presenta Els matins de TV3, una de les insígnies dels informatius de la cadena. Ara ha escrit Una casa sense diaris, un llibre que viatja a la seua infantesa i joventut per explicar que la gent ens informàvem amb diaris en paper i parlar del canvi tan gran d’hàbits que hi ha hagut. L’ha entrevistada Andreu Barnils: “Amb TikTok entrava en un estat narcòtic. Vaig descobrir que n’era addicta”.