Aquesta frase és el punt d’arrencada d’un assaig que publica Le Grand Continent, signat pels politòlegs nord-americans Stephen E. Hanson i Jeffrey S. Kopstein, autors del llibre recent The Assault on the State. El text proposa una clau de lectura suggeridora: vivim el retorn d’un món de fronteres difuses, però qui l’impulsa ara no són els revolucionaris d’abans, sinó una nova generació de líders que els autors, seguint Max Weber, anomenen “patrimonials”.

La tesi és simple d’enunciar i complicada de pair. Hi ha tres maneres històricament diferents de justificar les fronteres d’un estat. La primera és la tradicional –les fronteres com a “tresor”, com una extensió del patrimoni personal del sobirà. La segona és la racional-legal moderna, fonamentada en tractats, constitucions i procediments universalistes. I la tercera és la carismàtica, pròpia de moviments revolucionaris que es proposen de transcendir qualsevol frontera per una missió superior, com va voler ser l’URSS a la primeria o com Estat Islàmic intentava de fer entre Síria i l’Irac.

Després del 1945, l’ordre internacional es va construir sobre el segon model: ratlles negres ben dibuixades –encara que siguen absurdes–, escrites en tractats, protegides per institucions com l’ONU i acceptades –si més no, en teoria– com a obligatòries fins i tot quan no agraden.

Aquest ordre, recorden els autors, no és tan sols una invenció jurídica: depèn sobretot del fet que els funcionaris, els militars i els ciutadans que l’han de defensar el consideren legítim. Quan funciona, produeix coses tan elegants com la “guerra del whisky” entre Dinamarca i el Canadà a l’illa Hans, on durant dècades sengles governs es deixaven mútuament una ampolla de licor i una notícia de benvinguda fins que, el 2022, van resoldre la disputa partint l’illa per la meitat amb un acord ratificat pels dos parlaments. O la reunificació alemanya del 1990, feta en virtut de l’article 23 de la llei fonamental, amb el consentiment dels parlaments de cada banda. O com l’espai Schengen, que aboleix la importància pràctica de la frontera dins la Unió Europea per acord legal.

Doncs bé: aquest ordre es va esberlant. I el que torna –el que ja és ací, de fet– és el primer model.

Hanson i Kopstein recorren els casos que perfilen el quadre. Vladímir Putin reclama la Nova Rússia (Novoróssia) amb arguments d’una fundació mítica –el bressol del cristianisme ortodox a Crimea, l’herència de Caterina la Gran…–; i l’estiu del 2021 va publicar un assaig històric llarguíssim per argumentar que l’estat ucraïnès és un artefacte sense substància, “producte de les maquinacions ideològiques de Lenin i Stalin”. Pocs mesos després, va envair el país. Viktor Orbán convoca el fantasma del Trianon, el tractat del 1920 que va deixar un terç dels hongaresos fora d’Hongria, distribueix passaports i drets de vot arreu de l’antiga Hongria històrica i fa servir la imatge de la “Gran Hongria” en discursos i símbols. El 2025, els serveis de contraespionatge ucraïnesos van descobrir una xarxa hongaresa que recollia informació sobre vulnerabilitats militars a Transcarpàcia, planificant una possible invasió. Benjamin Netanyahu ha esborrat la línia entre l’estat d’Israel i la “Terra d’Israel” bíblica: annexió de facto de Cisjordània, genocidi a Gaza, control sobre el Golan, operacions sostingudes al sud del Líban i a Síria. I Donald Trump vol Grenlàndia “d’una manera o d’una altra”, parla del Canadà com d’un futur estat cinquanta-unè, ha enviat Marco Rubio a Panamà a recordar que volen posseir el canal i ha suggerit una concessió compartida amb l’Iran al pas d’Ormuz.

L’observació que dóna profunditat al text dels dos autors és aquesta: la deriva patrimonial interior –actuar com si fossen reis medievals…– i la voracitat patrimonial exterior són la mateixa cosa vista per dues finestres diferents. Quan un cap d’estat tracta el seu país com un patrimoni familiar –apoderant-se de la justícia, repartint el botí entre fidels, reduint l’estat a una mena d’empresa privada, enriquint-se–, aleshores l’estat que hi ha a la porta del costat li sembla, també, patrimoni potencial. Per això la naturalesa interna del règim acaba determinant la seua política exterior. I per això, també, la nova generació de dirigents es va reconeixent mútuament aquesta lògica. No és casual que Orbán siga el millor amic europeu de Putin, ni que Trump accepte amb naturalitat la “comprensió” russa envers Ucraïna, ni que el trasllat de l’ambaixada nord-americana a Jerusalem fos el primer regal de Trump a Netanyahu. Hanson i Kopstein evoquen, per descriure aquest món, la imatge molt encertada de les “cinc famílies” del Padrí de Mario Puzo: padrins que negocien ells amb ells per repartir-se territoris i recursos d’estats més febles, mantenint una pau intermitent que es trenca quan, com diu Clemenza a Michael Corleone, “convé fer desaparèixer els ressentiments”.

L’observació de Trump sobre l’Iran, a partir d’aquesta òptica, deixa de ser una excentricitat i esdevé una declaració d’intencions. Quan suggereix que els Estats Units i l’Iran compartesquen un peatge sobre l’estret d’Ormuz, anuncia ben clarament la nova lògica: els recursos essencials del món seran controlats per acords transaccionals entre homes forts, no pas per tractats internacionals ni convencions sobre la lliure navegació. La força substituirà el dret. La negociació entre padrins substituirà l’ONU.

Tanmateix, què passarà en aquest món? Per començar, que hi haurà més guerres frontereres, no menys. La invasió d’Ucraïna no és cap excepció: és el primer capítol d’una nova normalitat. Els autors són explícits: un món patrimonial originarà inevitablement múltiples conflictes territorials, alguns dels quals desembocaran en guerres totals, i tot això amb tecnologies de destrucció molt més letals que no les del segle XIX.

I també veurem allò que els autors descriuen com una “internacional patrimonial” informal substituint progressivament les aliances liberals tradicionals. Els estats encara liberals veuran alarmats com els patrimonialistes es reconeixeran entre ells i signaran acords ad hoc. La coherència euroatlàntica que ha definit Occident del 1945 ençà es va liquidant en directe, davant els nostres ulls, mentre les cancelleries europees encara fan veure que parlen de futur amb un soci de Washington que ja no comparteix el seu llenguatge ni el seu projecte, que ja no hi és.

L’assaig de Hanson i Kopstein, per tant i en el fons, és un avís que no podem permetre’ns de no escoltar: el món d’ahir es va acabant i el d’avui ja no respon a les regles que crèiem comunes. Per això cal mirar les declaracions aparentment estrambòtiques de Trump amb tota la serietat que mereixen. No són errors retòrics ni provocacions calculades: són descripcions sinceres del món que vol construir. Un món –com diuen els autors amb una frase brillant–, “poblat de més Trumps” i insensible a la democràcia i a la voluntat dels pobles.

PS1. El cap de setmana l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va sorprendre votant Josep Vila com a nou president. Fora de l’entitat, és una persona poc coneguda, i per això Txell Partal hi ha parlat. És la primera entrevista que concedeix com a president de l’ANC: “Si no reaccionem el país se’ns desfà a les mans”.

PS2. La guerra de l’Iran ha reduït considerablement l’oferta de combustible per a avions, cosa que amenaça de trastocar les vacances de milions de viatgers a mesura que s’acosta la temporada d’estiu. A hores d’ara ningú no pot estar segur que farà les vacances que tenia previstes. De la gravetat de la situació ens en parlen, en aquest article, Kate Duffy i Jack Wittels.

PS3. A VilaWeb Televisió, Ot Bou ha dialogat amb el geògraf  Oriol Nel·lo sobre Madrid i la seua relació amb Barcelona. Us sorprendrà.

Entenguem-nos. Ningú no nega –i jo menys que ningú– que als centres d’educació secundària hi ha problemes reals i seriosos. La conflictivitat ha augmentat molt, com ha augmentat molt en el conjunt de la societat. Els professors estan desbordats i se senten impotents. Hi ha situacions quotidianes que sobrepassen allò que un mestre o una direcció poden gestionar sols en l’àmbit escolar. Tot això és cert, i seria molt deshonest negligir-ho i no tenir-ho en compte. Però d’ací a concloure que la solució és dur-hi uniformes i porres, hi ha un salt lògic que no resisteix cap anàlisi seriosa.

La funció de l’escola no és contenir els infants. La funció de l’escola és acompanyar-los, educar-los, contribuir a construir la seua personalitat. L’escola secundària, particularment, treballa amb adolescents en un dels moments més complexos de la vida: quan el cos canvia, quan la identitat es construeix amb colps que no sempre són fàcils de gestionar, quan la relació amb l’autoritat es negocia cada dia i en cada situació. I, en aquest context, la figura del policia, la presència de policies als instituts, no és neutra. A l’inrevés: envia un missatge molt perillós al conjunt de la societat, car converteix un subjecte encara en formació en un risc que cal gestionar.

Tota la recerca en psicologia educativa és contundent sobre aquest punt –tots els experts hi estan d’acord. La presència d’elements coercitius de caràcter policíac en entorns escolars no redueix la conflictivitat a llarg termini sinó que –a tot estirar– la desplaça o la cronifica. Allò que funciona, allò que sí que serveix, és exactament la contrària: tutories reforçades, mediació entre iguals, protocols de resolució de conflictes, professionals de la salut mental als centres, reducció del nombre d’alumnes per professor. És a dir, tot allò que costa diners, molts diners, i exigeix voluntat política sostinguda, no pas durant un curs o dos, sinó pràcticament sempre.

Per això, quan un govern proposa mesures com aquesta, val la pena preguntar-se què amaga la proposta en realitat. En aquest cas és molt evident que amaga anys de retallades en educació, d’una direcció erràtica i poc rigorosa del procés educatiu. Amaga la manca escandalosa de psicòlegs i treballadors socials als centres. Amaga les aules massificades on un docent ha d’atendre trenta alumnes amb necessitats molt diverses i, per tant, no pot educar. Amaga la precarietat del professorat substitut que es fa servir com un pegat per salvar situacions in extremis. Amaga la impossibilitat material del reciclatge personal dels docents. Amaga, en definitiva, la negativa sistemàtica –de dècades, no pas d’anys– a dotar l’escola pública dels recursos que necessita i que hauria de tenir.

La presència policíaca als instituts, doncs, no és cap solució: simplement és l’admissió encoberta que no es vol resoldre el problema de debò. Que no es vol arreglar l’escola catalana. És més barat, és més visible i és més fàcil d’enviar mossos als instituts que no dedicar-se a reformar estructuralment un sistema que acumula dèficits, si més no, d’ençà del segle passat. Per això la fotografia del mosso al corredor de l’institut és una resposta política –propagandística, de fet–, no pas educativa.

I crec que cal dir també una cosa que potser incomoda alguns: aquesta mena de mesures no cauen del cel d’avui per demà. Són el resultat d’un imaginari que s’ha anat normalitzant i que tracta els joves de les classes populars –que són els qui van majoritàriament als instituts públics de barris perifèrics– com a potencials delinqüents que cal vigilar abans no actuen. Als Estats Units, on fa dècades que experimenten amb la figura de l’school resource officer, els resultats d’iniciatives com les que es proposen ara ací han estat catastròfics per a la població amb menys recursos i socialment més marginada: més expulsions, més judicialitzacions, més fracàs escolar. Fins al punt que s’ha creat un nom tècnic per a aquest fenomen: school-to-prison pipeline, la canonada que porta de l’aula a la presó. Que a Catalunya siguen els socialistes els qui apadrinen una idea com aquesta hauria de servir per a veure fins a quin punt van perduts.

No som als Estats Units, això és cert. Però, alerta, perquè els mecanismes de l’estigmatització funcionen igual allí que ací. Quan un adolescent sent que l’entorn educatiu el veu com un problema de seguretat, no s’integra sinó que es distancia. I quan es distancia, el conflicte inevitablement s’agreuja.

Els professors necessiten suport. Les famílies requereixen recursos. Els adolescents en situació de vulnerabilitat necessiten un acompanyament professional rigorós i continu. Però tot això té un cost, i exigeix una defensa clara i decidida de l’escola pública catalana, que va molt més enllà dels titulars de premsa i que necessita aliances polítiques enormes i molt transversals.

Si el govern de Catalunya vol de debò abordar la conflictivitat als instituts, que convoque tots els sindicats d’ensenyants –no tan sols els qui té al voltant i li són dòcils–; que escolte els pedagogs, que d’això en saben molt; que invertesca en salut mental escolar; que reduesca dràsticament el nombre d’alumnes per grup; que dignifique les aules; que professionalitze els equips d’orientació. Que faça, en definitiva, allò que toca fer.

Perquè ara no toca enviar a una generació sencera el missatge que la resposta de la societat a les seues dificultats és la vigilància, la policia i la repressió. Això, president Illa, no és educar. Això és rendir-se.

PS1. Avui fa quaranta anys de la llei de normalització lingüística de les Illes, fruit de l’aprovació de lleis molt semblants al Principat i al País Valencià i que va voler marcar un punt d’inflexió en l’impuls del català. El context en què es va aprovar –governava Gabriel Cañellas, primer amb Aliança Popular, després ja amb el PP– contrasta amb la situació política actual, però no pas amb el menysteniment tan explícit per la llengua d’alguns altres governs que han vingut, especialment arran de les pressions de Ciutadans, primer, i de Vox després. Clara Ardèvol ens en fa el balanç en aquest article.

PS2. Andorra va viure ahir un dia històric amb la visita del copríncep Macron. Oriol Bäbler i Albert Salamé la van viure de prop i signen aquesta crònica: “Macron, entre franctiradors i comerços tancats, topa amb la crisi de l’habitatge”.

PS3. Tres mossos d’esquadra han vist aquesta setmana com la jutgessa d’instrucció María Antonia Coscollola arxivava la causa que feia vint mesos que tenia oberta pel suposat delicte d’encobriment, acusats d’haver ajudat Puigdemont en la tornada fugaç de l’exili. Ha estat un calvari personal completament innecessari, que Josep Nualart Casulleras explica en aquest article.

En aquella victòria completament innecessària hi ha, tanmateix, el germen de totes les derrotes que vindran. En el pecat, la penitència: cada humiliació que infligeix als altres buida una mica més la legitimitat que pretén construir. Fins que al final Ricard resta sol en un camp de batalla, demanant a crits un cavall que no li donarà ningú. És el famós “el meu regne per un cavall!”. Tot allò que ha construït sobre la humiliació dels altres, finalment és reduït a una crida desesperada.

Hi ha una cosa que els qui humilien no entenen, o sembla que no volen entendre. La humiliació, especialment quan és desproporcionada, quan és massa òbvia, quan és innecessàriament cruel, desperta solidaritat. No pas amb el sistema que l’exerceix, sinó solidaritat amb qui n’és víctima. 

I per això quan veus un home de noranta-cinc anys –el president Pujol– obligat a personar-se davant un tribunal que saps perfectament que no el jutjarà per allò que ha fet sinó per allò que és i per allò que representa, davant un tribunal que intenta d’humiliar-ho, alguna cosa se’t remou a dins. Que no és necessàriament simpatia per la seua trajectòria, sinó una cosa molt més elemental: la sensació que allò que tens davant no és justícia sinó crueltat. Una crueltat que, quan es fa pública, té el problema que ensenya molt sobre qui mana i com mana. I que normalment no origina adhesió sinó més aviat rebuig.

Josep Pla explica en algun dels seus papers que les passions que no es poden confessar en públic s’acaben podrint per dins. La necessitat d’humiliar és exactament una d’aquestes passions. Qui la té no pot dir obertament –perquè fa molt lleig– “Jo vull veure aquest home arrossegar-se per terra.” Ha de dissimular. Ha de dir que vol justícia, transparència, retre comptes, lluitar contra l’edatisme o jo què sé què. Però no pot convèncer ningú perquè la distància entre allò que diu i allò que vol és tan gran que es nota massa, és massa evident.

L’Audiència espanyola ha fet ara allò que li ha donat la gana, amb la voluntat explícita i evident de fer mal i humiliar el president Pujol. Pujol és un home molt vell ja, que fa anys que paga les conseqüències de les seues decisions. Però aquesta vegada n’ha eixit triomfant. Perquè la imatge que romandrà gravada en la ment de tothom no és la que volia gravar la institució espanyola. La imatge que romandrà és la d’un estat que necessita humiliar per a sentir-se poderós. Com Ricard III, que es creia fort fins que no ho va ser.

PS1. Ot Bou és a Madrid, seguint en directe el judici. Aquí hi ha la seua crònica de tot allò que va passar ahir: “Un Lamborghini Miura i un home cansat, i entremig una trituradora”.

PS2. La Generalitat de Catalunya ha creat una nova polèmica amb la proposta d’enviar mossos d’esquadra dins les escoles. Pol Baraza ha parlat amb la comunitat educativa i n’ha escrit aquest reportatge: “‘Necessitem docents i no pas Mossos’: creix el rebuig per la presència d’agents als instituts”.

PS3. Anthropic –l’empresa que hi ha darrere el popular Claude– ha dit que el seu darrer model de IA, Mythos, és massa potent per a posar-lo a disposició del públic general. L’empresa diu que el model és tan eficaç a l’hora de detectar vulnerabilitats en programari i sistemes informàtics que tan sols en farà públics uns pocs elements, triats curosament. En mans equivocades, segons Anthropic, un model com Mythos podria facilitar ciberatacs contra bancs de dades i infrastructures crítiques. Andrew Martin ens explica en aquest article, què significa tot plegat i de què podem tenir por. 

PS4. Avui, dimarts, a les set del vespre, presentaré Entendre els mapes a la biblioteca de Santa Coloma de Farners (Selva). Per si us vaga de venir-hi.

Les imatges que ens deixa el Correllengua –com aquesta– són espectaculars. Les entrades a Barcelona i València, el pas per les ciutats i poblacions, la companyia de tota mena de grups locals, associacions i colles que s’han sabut agrupar i treballar junts, i l’enorme quantitat de gent jove que saltant totes les fronteres autonòmiques i estatals ens retorna l’entusiasme pel país i pel futur. Amb la flama i les estelades i les senyeres. Amb les muixerangues i els castells. Amb els clubs de futbol i de rugbi i els de pilota i bàsquet. Amb les escoles i les associacions de defensa del territori. Amb l’independentisme revifat que apareix sota la mirada sorpresa dels qui havien interioritzat tant la derrota que ja no es veien capaços ni de creure-hi.

Però no és solament el Correllengua. Per Sant Jordi, el llibre de no-ficció en català més venut ha estat el Manual de defensa del català, d’Òscar Andreu. Un llibre magnífic, directe i sense disfresses, en què la paraula “defensa” no és innòcua. Perquè implica que hi ha un atac. I implica que la cosa atacada val la pena que siga defensada. 

Tota aquesta revifada que vivim intensament aquests dies –també amb el Sant Jordi per la Llengua i les respostes directes i ben fonamentades a totes les brofegades espanyolistes–, la visc com un contrast molt encoratjador amb un passat que no s’hauria de repetir. 

Parle, concretament, d’aquells anys en què el moviment independentista –o els seus dirigents– va decidir, sense atrevir-se a enunciar-ho en públic, però deixant-ho clar en la pràctica, que la llengua era un problema. 

No ho deien amb aquesta cruesa, naturalment. Ho deien d’una altra manera. Deien que la república catalana seria “integradora”. Afirmaven, sense haver-ho consultat amb ningú, que tindria dos idiomes oficials i un seria el castellà. Que calia no “excloure” ningú. Van insistir-hi tant, que va arribar a semblar una cosa raonable, formulada amb la millor bona voluntat del món. Però el resultat pràctic consistí a fer que el català fos relegat a la condició de particularitat folclòrica, d’element identitari tolerat però no central.

Vaig sentir dir –i no una vegada ni dues–, de boca de dirigents independentistes, que el castellà “també” era una llengua catalana i la cosa va arribar a l’extrem durant el judici del Tribunal Suprem, quan els presoners van declarar en castellà, sense oposar-hi ni la mínima resistència. Tots. Aquella actuació va fer un mal immens al prestigi social del català i va donar ales a tots els qui el volen atacar: ens vam presentar en societat com uns covards que, enfront del poder i la violència, ens doblegàvem.

Això no ho dic, avui, per retreure-ho. Ho dic perquè crec que aquell gest –o aquella absència de gest– va ser el símptoma clar que una idea havia calat massa fort dins l’independentisme: la idea que la llengua, en realitat, era secundària, que la forma era secundària, que allò que comptava era el contingut polític i no calia expressar-lo en català.

Va ser un error gravíssim. Monumental. Que, sentint-me molt sol, vaig criticar ja aquells anys –per exemple en aquest editorial del 2014. I per això ara estic tan content de veure que el país es desperta sense tornar-se a equivocar i l’alegria amb què ho fa.

Pompeu Fabra es va morir a Prada de Conflent, exiliat, el 1948. Havia dedicat tota la vida a una sola cosa: a posar ordre a la llengua, a codificar-la, a fer-la apta per a tots els usos moderns. Sense ell –clarament– no seríem on som avui. Era un home discret, metòdic, sense gens de temperament de tribú ni de màrtir. Per això, quan els joves del Correllengua Agermanat van decidir que la flama que travessarà tot el país tan sols es podia encendre davant la seua tomba, aquell gest va ser un reconeixement que Fabra hauria entès perfectament: els del Correllengua ens deien a partir del primer minut que la llengua és l’únic fonament que no s’enfonsa i que, per això, per a guanyar la llibertat, cal començar per la llengua.

Tota la resta es pot enfonsar. Els partits s’enfonsen un dia o un altre. Els programes polítics s’enfonsen. Els discursos s’enfonsen. Les coalicions s’enfonsen. Els dirigents s’enfonsen –de vegades lentament i de vegades amb una rapidesa que agafa tothom de sorpresa. La democràcia i tot es pot enfonsar. Però la llengua aguanta, ens aguanta com a nació, ens ha aguantat sempre com a nació. Nosaltres no som la nació dels qui Espanya diu que tenim veïnatge català perquè vivim en la seua comunitat autònoma. Nosaltres som la nació dels qui parlem català. La nació del català.

La flama del Correllengua ha passat aquests dies per Barcelona i per València, amb un èxit espatarrant, i ara va cap a Elx, d’on salparà a Formentera, Eivissa, Mallorca, Menorca i Sardenya. Arribarà a l’Alguer el 5 de maig després de 1.500 quilòmetres, 17 etapes i més de 80 municipis. I haurà aconseguit que, per primera vegada, tots els territoris de parla catalana ens hàgim unit en un recorregut comú. 

I cal valorar que aquesta magnífica epopeia l’han organitzada els joves. Joves que el 2017 eren xiquets, però que ara que han crescut han decidit que la independència es comença a fer defensant la llengua. El contrast de la seua actitud, la seua decisió i la seua rotunditat amb l’enèsim desengany de la generació anterior –Ester Capella (ERC) va defensar a Ràdio 4 que el català no fos un requisit per a renovar al cap d’un any el permís de residència dels immigrants– té molt de valor i diu molt a favor d’ells. No repetirem l’error. No ens tornarà a passar.

PS1. Andorra rep avui, dilluns, i demà la visita del copríncep francès, Emmanuel Macron. La presència del cap de l’estat –càrrec que comparteix amb el bisbe de la Seu, Josep Lluís Serrano Pentinat– té un enorme valor polític i simbòlic en un moment difícil per al país, tant per les polèmiques internes com per l’acord d’associació amb la Unió Europea. S’ha decretat que demà, dimarts, durant dues hores totes les empreses i botigues hauran de tancar obligatòriament per permetre l’assistència al gran acte popular de rebuda. Per primera vegada hi ha, també, convocada una protesta, a càrrec del Sindicat de l’Habitatge. Tota la informació sobre aquesta històrica visita la trobareu, a càrrec d’Alexandre Solano, en aquest article.

PS2. Els metges i facultatius encaren una nova setmana de mobilitzacions i protestes en el context del conflicte obert amb el Ministeri de Sanitat espanyol després de més d’un any de desacords sobre el nou estatut marc i sense avenços substancials en les negociacions. Avui comença una jornada de vagues a Catalunya, el País Valencià i les Illes que s’allargarà fins dijous. Ens n’informa Pol Baraza en aquest article. 

PS3. Edicions Bromera, l’editorial fundada a Alzira (Ribera Alta) per Josep Gregori, acaba de tancar els actes de celebració dels quaranta anys. Quatre dècades en què han publicat vora sis mil títols, convertits en divuit milions d’exemplars venuts. Esperança Camps ha parlat del passat i del futur amb la nova directora general de l’editorial, Sandra Capsir: “El lector de Catalunya té molts prejudicis a l’hora de llegir en unes altres variants dialectals”.

Les paraules, sobretot quan es trien amb cura, dibuixen un paisatge. “Alliberar” pressuposa una ocupació. “Imposició” pressuposa un imposador. Hom s’imagina, doncs, els habitants de Fraga, Tamarit o Mequinensa –que hem de recordar que parlen català de molt abans que l’Aragó existís com a regne– esperant que algú vinga a alliberar-los de la llengua en què els avis i els avis dels avis dels avis feien el pa i enterraven els morts. És una escena que té un gust entre kafkià i de sarsuela castissa, però no és nova, de cap manera. Al País Valencià, amb l’acord PP-Vox, la llengua va esdevenir “adoctrinament”. A les Illes, amb el pacte PP-Vox, es va anomenar “llibertat d’elecció” allò que era intent de destrucció. Ara, a l’Aragó, passa directament a la categoria d’ocupació estrangera. 

Convé aturar-se un instant en el cas aragonès, perquè és particularment revelador. La Franja de Ponent és simplement una llenca de terra on es parla una llengua, sense capacitat d’imposar res de res als altres ciutadans administrativament aragonesos. No hi ha, doncs, res que s’haja de “combatre” si no és la llengua mateixa. El 2013, quan el govern de Luisa Fernanda Rudi va empescar-se aquell ridícul i famós LAPAO –‘llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental’–, tenia una intenció diàfana: fer creure que allò que parlen a Fraga no és allò que parlem a Bétera. Del punt de vista científic, l’operació era totalment absurda, però del punt de vista polític, no: si no es pot fer desaparèixer la llengua, se’n fa desaparèixer el nom. 

Hi ha ací un enigma que val la pena de desxifrar; altrament, no s’entén res. Per què caram necessita, el nacionalisme espanyol, odiar el català? Per què els espanyols mantenen envers el català aquesta relació visceral, obsessiva, gairebé litúrgica?

La resposta, em sembla, té tres capes.

La primera és històrica i es pot datar amb una precisió bastant raonable. El projecte nacional espanyol modern no és una herència medieval, sinó una construcció política del segle XVIII il·lustrat, codificada pels liberals del XIX i fixada pel franquisme. El decret de Nova Planta va abolir les institucions catalanes el 1716; la cèdula de Carles III del 1768 va manar que a tot el regne s’ensenyàs “en la lengua castellana”; la constitució del 1812 va inventar una “nación española” (encara més americana que europea, però) que no existia com a tal; i tota la pedagogia oficial del XIX, de Menéndez Pidal a la Institución Libre de Enseñanza, va construir la idea que Espanya era, essencialment, Castella expandida. I en aquest relat el català era el testimoni incòmode que això no era veritat. Al nostre país una burgesia pròspera, industrial i europea consolidava una llengua escrita, una premsa, una literatura i una consciència nacional, i això ells no ho podien pair. L’estat espanyol, mal construït i feblement nacionalitzat –com han demostrat els treballs de Borja de Riquer–, no va poder completar mai la feina que s’havia proposat d’uniformitzar la península. La ferida restà oberta. I continua oberta avui, encara.

La segona capa és sociològica, i ací permeteu-me de ser més delicat. El nacionalisme espanyol té un problema constitutiu: no sap dir què és. Pot enumerar amb claredat què no vol ser –no vol ser plural, no ha de ser federal, no ha de tenir més d’una llengua oficial–, però demaneu-li què és positivament i respondrà amb un feix de llocs comuns bescanviables i que no diuen res. Ortega ja ho va diagnosticar a España invertebrada: allà on hom hauria d’esperar un projecte, hi trobava una queixa. En aquestes circumstàncies, l’existència del català funciona com un reactiu. És la prova vivent que la nación no és natural sinó política, i que hi ha hagut, i hi ha, unes altres maneres de viure i de pensar dins lbèria. La llengua catalana no s’ataca, doncs, perquè siga forta o deixe de ser-ho, sinó perquè és. El sol fet d’existir ja esdevé insuportable per a una identitat que s’ha construït a l’inrevés.

La tercera capa és la més crua, però també la més fàcil d’explicar. Odiar el català, a Madrid, ix molt barat. Uneix un bloc electoral ampli sense demanar contraprestacions de cap classe. Permet de mobilitzar sense haver de construir res de res, solament a la contra. I és un ciment identitari d’emergència d’una qualitat extraordinària. Allà on una dreta democràtica normal organitzaria un debat seriós i profund sobre la fiscalitat, el model productiu o la sanitat, la dreta espanyola pot recórrer sempre –com aquell qui obre una aixeta i en raja aigua– al sonsonet  de l’enemic interior. I així els cinquanta mil catalanoparlants de la Franja s’utilitzen per justificar una secció sencera d’un acord de govern. És un símptoma que diu molt de la salut política del país veí.

I, arribats ací, ens podem demanar quina lectura concreta en fa el PP, de tot això. Perquè el PP –tinguem-ho present– és un dels partits que el 1978, quan encara era Alianza Popular, van reconèixer –amb cautela, amb contrapesos, amb els eufemismes que calguessen– l’existència d’allò que en van dir les altres llengües espanyoles. Doncs bé, dècades després, el partit ha decidit que aquella generositat calculada i intencionada era un excés. I ha acceptat de signar, en canvi de la investidura de Jorge Azcón, una frase –“alliberar l’Aragó de la imposició del català”– que és indigna d’un estat democràtic europeu i que, si es digués de qualsevol altra llengua minoritzada del continent, motivaria un dictamen del Consell d’Europa en quinze dies.

No puc acabar sense fer una observació tristament òbvia: les esquerres espanyoles, tan mobilitzades per totes les causes justes del món i amb tantes ganes d’atraure les esquerres perifèriques –que diuen– al seu projecte polític, no diran res amb cara i ulls sobre això. Ni sobre els mestres de la Franja, ni sobre l’Institut Aragonès del Català, ni sobre els xiquets d’Arenys de Lledó, de Cretes, de Vall-de-roures o Castellonroi que, si aquest pacte s’aplica, resulta que l’any 2027 tindran menys drets lingüístics que no tenien els seus avis el 1979. El progressisme espanyol s’atura sempre al mateix lloc. Sempre. Ací hi ha una lliçó que el catalanisme ja hauria d’haver après fa temps, però que, per raons de temperament, em sembla que continua resistint-se a acceptar, donant voltes a la sénia cada quatre anys.

Dit tot això, cal reconèixer que cada vegada que el PP i Vox signen un d’aquests pactes, el món catalanoparlant es torna una mica més conscient de si mateix i s’allunya un poc més d’Espanya. El projecte continental –aquella Espanya una i unida per una sola gramàtica que somniaren de Menéndez Pelayo a Primo de Rivera i de Felipe González a Eduardo Mendoza– ha hagut de renunciar ja fa temps a convèncer, a agradar. Ara tan sols pot imposar. I imposar –llegiu Maquiavel, que d’això en sabia molt– no és la garantia de res, sinó el darrer recurs dels projectes fracassats.

Jo pense sovint en aquest home solitari llegint paraules en hongarès en veu baixa davant el Pacífic. I hi pense especialment el dia de Sant Jordi, perquè –per més atzagaiades que vulguen proferir– ha estat, és i serà el gran dia del llibre en català.

Aquesta és la qüestió, i convé dir-la clara: Sant Jordi no és un dia del llibre en general. Per al llibre en general ja hi ha tots els altres dies de l’any, i totes les literatures del món que tenen al darrere estats que els paguen traductors, acadèmies, premis i subvencions. Sant Jordi és una altra cosa. Sant Jordi és el dia en què una llengua que en la majoria del territori –tret d’Andorra– no té estat, ix esplèndida al carrer a fer-se mirar: amb els seus llibres a les mans. Sant Jordi –i supose que per això molesta tant els espanyolistes– és una festa política en el sentit més net i més antic de la paraula: és una festa de la ciutat, de la polis, de la cultura, de la comunitat que es reconeix a si mateixa en una llengua.

Llegir en català, comprar llibres en català, regalar-ne, tenir-ne per casa, són gests petits. Tan petits que de vegades fa vergonya expressar-los en veu alta, que no semble que exagerem. Però Márai, que havia vist caure imperis i havia perdut la seua ciutat dues vegades, sabia una cosa que nosaltres –que no hem perdut la nostra– de vegades oblidem: una llengua viu en els llibres d’una manera diferent de com viu en la conversa. La conversa passa i es dissol. El llibre roman. El llibre és la memòria llarga d’una llengua, el lloc on es guarden les paraules que encara no fem servir i les que ja no sabem que havíem fet servir. Una llengua sense llibres és una llengua que es fa petita. Una llengua amb llibres és una llengua gran.

I el català té llibres. En té molts, i bons, i variats, i de totes les èpoques i de tots els estils i registres. Té novel·la contemporània i té poesia medieval, té assaig i té pamflet, té ciència i té cuina, té Rodoreda i té Ausiàs Marc i té Fuster,  Isabel-Clara Simó i el senyor Pla. I té Biel Mesquida i Maria Barbal, Quim Monzó i Maria Antònia Oliver. I tants i tants més. Té aquells que ara mateix escriuen el llibre que llegirem d’ací a dos anys. Té traduccions esplèndides dels clàssics grecs i llatins, dels grans autors russos, de la millor novel·la americana i dels millors poemes xinesos o japonesos. Té, en suma, una biblioteca digna de qualsevol país del món, feta a pols, dia a dia, amb l’esforç de milers i milers de lectors, sovint contra la pluja i el vent, sempre amb menys mitjans dels que caldrien i dels que tindrem quan siguem un país independent.

Un dia com avui, doncs, el gest de comprar un llibre en català no és un gest de mercat: És un gest de continuïtat. És afegir una baula a una cadena que ve de molt lluny i que voldríem que anàs molt lluny. Cada llibre venut és un vot, silenciós però eficaç, a favor que demà encara hi haja editorials, traductors, correctors, llibreters, escriptors i lectors en català. A favor que d’ací a trenta anys, cinquanta o cent un xiquet de Benicarló o de Felanitx, de Mequinensa o l’Alguer puga entrar en una llibreria –en la forma que les llibreries adopten aleshores– i trobar-hi un prestatge amb llibres escrits en la seua llengua per a triar i remenar.

Però deixeu-me dir també que llegir en català també és un gran plaer. Aquesta part no se sol dir prou i ens l’hauríem de repetir sovint. Llegir en la llengua pròpia té una qualitat que no té llegir en cap altra, per més bé que la dominem. És com caminar descalç per casa. Les paraules fan el soroll just, cauen al lloc just, tenen el pes just. No cal traduir res mentalment ni esforçar-se a entendre cap doble sentit. El llibre et parla directament, sense intermediaris. I aquesta intimitat és un dels luxes més grans que ofereix la literatura.

Llegiu, doncs, en català. Compreu llibres en català. Avui, perquè és la festa. I demà, perquè és la vida. Compreu llibres a les parades d’avui amb les roses per a la gent estimada i compreu-ne també a la llibreria del barri o del poble un dimarts qualsevol, un dimecres com els altres, el dijous i el dissabte i cada dia de la setmana, que allí és on els llibreters es juguen els diners. Tingueu-ne per casa, deixeu-ne damunt la taula, regaleu-ne als fills i als amics. Si teniu fills, llegiu-los en veu alta, que aquesta és la manera com una llengua entra en el cos d’una persona i ja no n’ix mai.

I si mai us toca estar lluny, com Márai davant el Pacífic, aleshores proveu senzillament de llegir unes quantes pàgines cada dia. Que no cal gran cosa més. Uns quants paràgrafs, una estona abans de dormir, quatre pàgines a l’atzar. Ell ho sabia: una llengua es manté viva a força de lectura callada, dia rere dia, fins i tot si no tens ningú amb qui parlar-la. Nosaltres, que encara ens en sobren, d’interlocutors, no tenim cap excusa, doncs.

PS1. Trieu per Sant Jordi qualsevol parada o llibreria, qualsevol llibre de qualsevol editorial i qualsevol autor. Però si voleu compartir, a Barcelona, la diada amb VilaWeb us proposem dues alternatives. A la seu de la redacció (carrer de Ferlandina, 43) la Botiga farà un horari especial, de deu del matí a vuit del vespre, que inclou tres actes públics de contacte amb la redacció del diari. I, a més, els Llibres de VilaWeb seran presents amb una parada pròpia al carrer de Mallorca, entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya. En aquesta pàgina trobareu també els horaris de signatura dels nostres llibres.

PS2. Arreu del país, triar i remenar és la millor activitat –i la més divertida– d’aquest dia. Per això us hem anat preparant una completíssima guia per capítols:

• Els 30 llibres d’autors catalans per a regalar aquest Sant Jordi: de novel·les a relats;
• Deu llibres clàssics catalans per a redescobrir i regalar aquest Sant Jordi 2026;
• Vint-i-cinc llibres per a entendre el país i regalar aquest Sant Jordi;
• Quinze llibres per a regalar aquest Sant Jordi i ajudar a entendre el món;
• Llibres d’escriptors i periodistes que col·laboren amb VilaWeb per a regalar aquest Sant Jordi;
• Llibres d’autoria catalana per a regalar aquest Sant Jordi a infants i adolescents;
• Quinze novel·les negres per a regalar aquest Sant Jordi 2026;
• Deu llibres per a regalar aquest Sant Jordi als amants de la cuina i la gastronomia;
• Deu llibres per a regalar aquest Sant Jordi als amants de l’esport.

PS3. Sant Jordi, a més, va esdevenint de mica en mica la gran festa que la catalanitat exporta al món sencer. Per això us oferim aquesta guia de les celebracions del Sant Jordi en uns quants països del món.

La sentència és un pas important. Per primera vegada en la història, un estat membre de la Unió rep una condemna no pas per haver infringit cap directiva concreta ni cap reglament tècnic, sinó amb l’argument que no respecta els valors que justifiquen l’existència de la Unió. I això és un salt que potser insinua un canvi en la naturalesa del TJUE. Qui sap si el TJUE pot deixar de ser simplement un tribunal de regulació del mercat interior i convertir-se –molt lentament, això sí– en alguna cosa que s’assembla cada vegada més a un tribunal constitucional europeu. Un tribunal, per tant, amb poder sobre els estats membres.

Però no ens entusiasmem: és cert que encara falta molt de camí, perquè per ser-ho de veritat hauria de ser un tribunal obert als ciutadans i no tan sols als tribunals, als estats i a les institucions comunitàries. Però, vista l’evolució d’aquests darrers anys, estic segur que tot arribarà, I, siga com siga, val la pena d’aturar-se en això que va passar ahir, perquè no és una qüestió menor, sinó un pas determinant en aquesta direcció.

De la perspectiva del dret, la Unió Europea ha construït durant dècades un ordenament jurídic propi que s’ha anat eixamplant de manera discreta però constant. El TJUE ha anat guanyant pes, ha anat afirmant competències, ha anat fixant doctrina. I, en el camí, hem vist decisions fonamentals no solament per allò que afirmaven sinó també pel paper que atorgaven al tribunal. Aquesta sentència d’ahir n’és una, i de les més importants.

En relació amb això, col·lectius de tota mena que som objecte de discriminació hauríem d’haver entès ja fa temps que Europa pot ser l’espai de defensa dels drets que els estats-nació tenen poc interès –o gens– a reconèixer. Aquesta és, en el fons, la gran utilitat política de la construcció europea per a les nacions sense estat, per als col·lectius minoritzats de qualsevol mena, per a tot aquell qui viu en la perifèria del poder. No és que Europa siga perfecta ni que el TJUE sempre done la raó a qui la té. Seria ingenu creure-ho. Però l’existència d’aquest espai jurídic supranacional, amb un tribunal que cada vegada assumeix més funcions i que parla amb més contundència, és una gran oportunitat. I nosaltres, els catalans, en sabem alguna cosa, de tot això. I en tenim part de culpa.

Perquè el TJUE ha anat responent del 2017 ençà a un dossier català que ha tingut repercussions pràctiques i immediates –Espanya no ha aconseguit extradir els exiliats–, però que també ha ajudat a anar teixint un relat jurídic que –sense resoldre directament la qüestió política de fons, car això no correspon a un tribunal– reconeix que hi ha un conflicte real entre Catalunya i Espanya, que hi ha drets bàsics en joc i que –atenció, perquè aquesta és la part més important– l’estat espanyol no és l’únic àrbitre de la situació. Ni tan sols el principal. Hem passat de considerar que tot era problema intern a veure que de problema intern, res de res. Ni espanyol, ni –el cas hi és equiparable– hongarès. I això no és poca cosa.

Hauríem de recordar en tot moment que la definició tècnico-jurídica més aproximada a allò que podríem anomenar reconeixement d’una minoria l’ha creada el TJUE en referència als catalans. És això que en va dir GOIP, el grup objectivament identificable de persones. Que és identificable en la mesura, precisament, que pot resultar afectat per una discriminació política practicada per l’estat. 

La idea és important i, tot i que aquests dos casos són substancialment diferents en moltes coses, hi ha un rerefons comú que ressona en la sentència d’ahir: el TJUE afirma ni més ni menys que els qui defensem una causa legítima –la independència en el nostre cas, l’orientació sexual a Hongria, o qualsevol altra cosa arreu del territori de la Unió– no podem ser tractats pels estats on ens ha tocat viure com a criminals o com a amenaces, ni podem ser discriminats pel simple fet de ser qui som i de reivindicar allò que reivindiquem. 

La sentència d’ahir sobre Hongria, lògicament, no parla de Catalunya ni hi és aplicable de manera automàtica. Però reforça un principi teòric clau també per a nosaltres quan recorda –com un pilar fonamental de la convivència a Europa que el tribunal té l’obligació de preservar– que en una societat pluralista l’estat no pot criminalitzar una identitat ni estigmatitzar o discriminar un col·lectiu per la sola raó de ser diferent de la majoria dominant. I, encara més, proclama que el tribunal pot intervenir i ha d’intervenir, té legitimitat per a intervenir, contra aquesta discriminació, i obligar a rectificar una actuació injusta i discriminatòria, siga quina siga.

Evidentment, això no funciona perquè sí, ni el tribunal es llançarà mai a defensar tot sol causes de discriminacions de tota mena. No: cal bastir el cas abans que puga actuar. Cal demostrar d’una manera seriosa i impossible de rebatre aquesta discriminació, amb excel·lència jurídica. Cosa que, en el cas català, encara és més difícil, perquè en el cas hongarès hi ha una llei, escrita negre sobre blanc, i en el català és un sistema de fet, de funcionament. Però que siga més difícil no hi lleva valor, ans al contrari. Com a nació tenim una feina important: documentar totes les discriminacions de què som víctimes cada dia. I no sé si la fem, en realitat, amb l’èmfasi i el rigor –i els recursos– que caldria. 

D’ençà de la proclamació de la independència, el 2017, els catalans ens hem tornat molt impacients, cosa que entenc, és clar. Però això no ens hauria de fer perdre de vista que l’alliberament nacional és un camí en què no importa solament la velocitat, sinó també la consistència. I que cada pedra que es col·loca en el fonament és una pedra que hi resta. Per això és tan important d’adonar-se que, a partir d’avui, en tenim una de nova posada en el fonament d’una Europa que comença a saber que defensar els drets de les minories discriminades pels estats membres no és fer cap favor a ningú, sinó complir una exigència de la seua pròpia raó de ser.

PS1. Aquests dies el Correllengua Agermanat supera les expectatives. Tanmateix, l’esforç organitzatiu és monumental i aquests joves necessiten tota l’ajuda possible. En aquest article, Pol Baraza explica totes les formes de col·laboració possibles, també les econòmiques: “Com es finança el Correllengua Agermanat? Com es pot ajudar?”

PS2. Ahir a VilaWeb Televisió tocava La crisi dels 30, el programa de Clara Ardèvol. Aquesta volta va parlar amb Aissata M’ballo i Marc Cerrudo sobre com llegir en l’era dels reels. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. L’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff diu que pot parlar nou llengües, però que sempre que escriu, escriu en català, la nineta dels seus ulls. Fill de metge militar i llibretera, és autor d’una obra original i personalíssima, sovint a mig camí de les memòries i l’assaig. Ara ha escrit La llengua dels amics. Autobiografia lingüística, i ha parlat amb Andreu Barnils en aquesta entrevista.

L’objectiu bàsic de la reunió era estudiar la possibilitat d’una missió multinacional encarregada de garantir la lliure circulació del comerç mundial per l’estret d’Ormuz. És evident que el preu del petroli, que ja ha superat els cent dòlars el barril per primera vegada en quatre anys –de fet, ha assolit un màxim de 126 dòlars, la pujada mensual més important de tota la història del mercat del petroli–, posa en perill l’economia de mig món, inclosa l’economia dels ciutadans sotmesos –provisionalment, ni que siga– a l’actual estat espanyol.

Tanmateix, Pedro Sánchez va decidir de no anar-hi. A París, vull dir. Perquè el president del govern espanyol havia decidit que tenia coses més importants a fer. Hem de suposar que més importants per a ell, com a mínim.

I així –a la mateixa hora que a París els líders europeus començaven la reunió–, el president del govern espanyol rebia a Barcelona el president del Brasil, Lula da Silva, que seria també, hores després, una de les estrelles d’una cosa anomenada Mobilització Progressista Global: un acte bàsicament de propaganda on es van aplegar el president brasiler, la mexicana Claudia Sheinbaum, el sud-africà Cyril Ramaphosa, l’uruguaià Yamandú Orsi i el colombià Gustavo Petro, entre més. 

Pedro Sánchez, doncs, en compte d’anar a París a decidir com encara Europa el gravíssim problema creat pel tancament de l’estret d’Ormuz i la guerra de l’Iran, va preferir organitzar un espectacle barrejant partit amb estat –no se sabia on començava el partit i on s’acabava l’estat– per a parlar, en tot cas, en termes molt generals, vagues i sense cap propòsit concret de democràcia, de multilateralisme i fins i tot d’autodeterminació. 

La ironia és tan densa que talla, pensant sobretot en la repressió exercida per Espanya i el mateix Sánchez a Catalunya, però com que el president Puigdemont ja li va respondre el mateix dia amb aquest article contundent, crec que no cal que jo hi afegisca res més.

En canvi, sí que voldria remarcar –i crec que cal, tenint en compte la manera tan sorprenent i tan provinciana com la premsa catalana i espanyola han tractat la qüestió– que a la reunió de Barcelona gairebé no hi havia europeus i, en canvi, a París, on eren els europeus, Sánchez no hi era.

No hi ha explicacions oficials sobre això, però la deducció més sensata ens porta a pensar que el president espanyol va preferir l’escenari mediàtic a la col·laboració amb els aliats, la propaganda a la feina, el míting a encarar les conseqüències tangibles i concretes d’una guerra que, a partir d’aquest dimecres, es podria complicar moltíssim perquè s’acaba la treva de quinze dies.

I, en aquest sentit, diria que hi ha una sola paraula que pot descriure bé aquesta actuació: irresponsabilitat. Una irresponsabilitat que Sánchez disfressa sota tanta oratòria progressista, tants “no a la guerra” i tants “en defensa de la democràcia”, que segurament a molta gent li costa de trobar-la. Però que hi és.

PS1. Albert Piñeira fa un any que fou nomenat director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Va ser batlle de Puigcerdà entre l’any 2011 i el 2023 per Convergència i Unió (CiU), el PDECat i més tard Junts, sempre amb majoria absoluta. Piñeira és un ferm defensor del concepte transfronterer i en fa bandera amb l’Hospital de Cerdanya, el projecte més emblemàtic. Pol Baraza li ha fet aquesta entrevista: “Si volem saber què passarà al sud, hauríem de mirar què passa a Catalunya Nord”

PS2. Avui al programa de VilaWeb Televisió Existim! parlem amb quatre dels organitzadors que han fet possible el Correllengua Agermanat: Pau Emili Muñoz: coordinador general; Olga Coll, coordinadora del Correllengua Agermanat a Menorca; Marga Torres, coordinadora a Eivissa; i Roger Capdelacreu, coordinador al Principat. Com ells, n’hi ha molts més per tots els Països Catalans que aquests dies fan possible que ens passem la flama de mà en mà per defensar allò que ens fa ser qui som: el català. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. Manuel Marchena intenta com siga ajornar la tramitació de l’amnistia per als exiliats, el president Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín. La jugada és coneguda, però ahir una decisió del TJUE en referència a l’escàndol dels ERO a Andalusia li va complicar molt la maniobra. Ens ho explica Josep Nualart Casulleras: “Els problemes de Marchena amb la temptació d’eternitzar l’amnistia de Puigdemont”.

PS4. Ariadna Oltra dirigeix i presenta Els matins de TV3, una de les insígnies dels informatius de la cadena. Ara ha escrit Una casa sense diaris, un llibre que viatja a la seua infantesa i joventut per explicar que la gent ens informàvem amb diaris en paper i parlar del canvi tan gran d’hàbits que hi ha hagut. L’ha entrevistada Andreu Barnils: “Amb TikTok entrava en un estat narcòtic. Vaig descobrir que n’era addicta”.

El resultat el tenim davant els ulls i cal reconèixer que fa molta impressió. Més de 5.000 persones inscrites, 17 etapes, 1.500 quilòmetres, més de 500 municipis. De Prada a l’Alguer, passant per Barcelona, València, Palma,  les Illes i la Franja. No s’han deixat cap racó i han tingut la lucidesa de saber exactament quin és el país oprimit –no Andorra, on el català és llengua oficial, nacional i natural. Ells n’han traçat el mapa amb una precisió que és, per si mateixa, una declaració política. No creuen en les autonomies que ens divideixen i saben que tots som en la mateixa lluita –amb independència que uns puguen arribar a port abans que uns altres.

En les primeres hores d’aquesta gran manifestació que ahir ja ens va deixar imatges d’un valor incalculable, crec que cal aturar-se un moment a entendre què representa, de fons, aquest Correllengua. Perquè no és tan sols una marxa ni una reivindicació. Tal com s’ha proposat, el Correllengua Agermanat és la demostració pràctica que una llengua no és un instrument de comunicació com qualsevol altre, una eina intercanviable per una altra de més còmoda o més rendible. Una llengua és la manera en què un poble pensa, somnia i s’inventa el futur. El català no és solament el vehicle amb què ens entenem: és la matèria de què som fets. Sense la nostra llengua, seríem una altra cosa. Potser fins i tot seríem una cosa acceptable, però seríem una altra cosa. I és precisament aquesta consciència –profunda, visceral, indestructible– la que mou milers de persones a posar-se a córrer sota la pluja del Pirineu un diumenge al matí i no aturar-se fins que no arriben a l’Alguer, a la ciutat dels catalans de Sardenya.

Allò que potser és més admirable –i a mi em desperta una gran confiança en ells– no és solament l’ambició del projecte, sinó la capacitat d’organitzar-lo. Aquests joves han reunit clubs esportius i grups de música, associacions de veïns i colles excursionistes, gent de totes les edats i de tots els territoris. I això no es fa per decret ni amb un comunicat. Això es fa amb un enorme esforç, parlant amb la gent, convencent-la, suant la samarreta. Una bona part d’aquest impuls ve de Mallorca, de la gent que ja havia organitzat el Correllengua Interilles i que ara ha fet un salt de dimensions molt superiors, sense que la magnitud del desafiament els haja fet recular ni un pam, sense que hagen dubtat ni un moment que el seu projecte és possible. Hi ha, en tot plegat, una alegria organitzativa, una confiança en les pròpies forces, que és difícil de no trobar contagiosa i que és fonamental en aquest temps de pors i temences. Fa pocs dies Josep Miquel Arenas, Valtònyc, escrivia a VilaWeb aquest article extraordinari per explicar, explicar-nos, que tenim un país molt millor que no volem apreciar i que ja està bé de plors i laments, que és l’hora de tornar-hi. El Correllengua Agermanat també és això.

Perquè és aquest país magnífic de què parla Valtònyc que porta la flama que arribarà a Barcelona el 21 d’abril, a València el 25, a Palma el 2 de maig, i acabarà a l’Alguer, aquella punta extrema i emocionant del nostre món, el finisterre de la catalanitat. No és, doncs, tan sols un símbol, la flama del Correllengua. El Correllengua és una nació que camina i corre. I que camina, cosa important, no amb l’aspra crispació dels qui s’han deixat arrossegar per l’amargor, sinó amb la determinació dels qui saben que tenen –que tenim– raó i que el temps, si l’aprofitem bé, és nostre.

Per tot plegat, endavant el Correllengua Agermanat. Si teniu l’oportunitat d’atansar-vos a un final d’etapa, ompliu els carrers de reivindicació. Si podeu apuntar-vos a un relleu, apunteu-vos-hi. Si coneixeu ningú que no n’haja sentit a parlar, parleu-li’n. I si no podeu fer res d’això, almenys eixiu contents a saludar la flama quan passe pel vostre carrer, pel vostre poble, per la vostra ciutat. Perquè, de vegades, fer història és tan simple com ser-hi.

PS1. Si voleu conèixer millor aquesta generació de joves, us recomane els pòdcasts d’Existim!, el programa de VilaWeb Televisió que els reuneix i els dóna veu. Sentir-los parlar, veure com es comporten és sentir un vent refrescant a la cara. Vegeu-ne tots els vídeos.

PS2. “Llibre, rosa i mani”. Per segon any, la plataforma Sant Jordi per la Llengua fa una crida als ciutadans a manifestar-se als carrers el 23 d’abril per denunciar el retrocés del català. I per saber-ne més hem parlat amb els portaveus de la iniciativa, Adrià Font i Núria Alcaraz, joves també i representants d’aquesta nova generació del catalanisme: “Per defensar el català s’ha de canviar el model econòmic”.

PS3. Ni Joaquim Forn, ni Artur Mas, ni Tatxo Benet. Quan falta poc més d’un any per a les eleccions municipals, Junts s’ha encallat amb l’elecció del candidat a Barcelona. En aquesta notícia, Odei A.-Etxearte analitza la situació en què es troba el partit del president Puigdemont, que fa quatre anys va guanyar les eleccions amb Xavier Trias, tot obligant PSC i Comuns a descarar-se, sumant els seus vots amb els del PP per impedir que hi hagués un batlle independentista.

PS4. Avui a les 19.00 presentarem Entendre els mapes al Centre Octubre de València. Serà una presentació especial, que anirà més enllà del llibre, per a explicar què diuen els mapes, que ens expliquen, sobre el País Valencià i els Països Catalans. Us hi esperem.

I això explica la reacció de la població el passat diumenge, en la que ha estat segurament la notícia més important de la setmana. Això explica que la immensa majoria dels partits democràtics del país decidissen, amb una generositat insòlita, de no participar en les eleccions, retirar-se i demanar a la gent que votàs el candidat que podia fer més mal a Orbán. La veritat és que costa molt d’imaginar que puga passar mai una cosa així en aquest país, i per això la lliçó hongaresa és un exemple que durarà anys. I no és l’únic.

L’altre ens l’ha donat Péter Magyar, el candidat del Partit Popular i ex-col·laborador d’Orbán, que quan va veure cap on lliscava el seu país va posar fil a l’agulla per frenar la deriva. És molt interessant d’entendre com ho va fer.

Magyar ha guanyat les eleccions d’una manera que és significativa, sobretot, en les formes. Car ho ha fet contra tot i contra tothom. Contra la propaganda de l’estat i els agents de desinformació russos. Contra els espies infiltrats en el seu moviment. Contra el programari militar que li espiava el telèfon. Contra la xicota que resultà ser una espia de Fidesz. Contra les campanyes de difamació diàries, la inundació de cartells plens de mentides sobre ell a cada carrer. Fins i tot contra l’amenaça d’un vídeo íntim filtrat per destruir-lo. Ell no es va deixar intimidar en cap moment. Però, sobretot, tota aquesta intimidació no va aconseguir que deixàs de trepitjar el carrer, d’estar al costat i a prop de la gent. I ací és on rau la segona lliçó, tan important com la primera. 

Aquests dos darrers anys, Magyar ha visitat 327 ciutats i pobles d’Hongria, 517 vegades. I va recórrer 161 parròquies de les 174 que té el país. Alguns dies en va visitar sis; fins i tot nou, en una sola jornada, maratoniana. I no per a fer grans actes o mítings. Ell simplement anava a cercar la gent, els encaixava la mà, es feia fotos, els escoltava en reunions més o menys petites. I els deia que no tinguessen por. Els explicava que Hongria també era seua, que no era d’Orbán i els seus. I els demostrava que podien estimar el país sense haver d’estimar obligatòriament Orbán –i el fet de ser un ex-membre de Fidesz i aliat d’Orbán li conferia un gran avantatge sobre qualsevol altre candidat. Una periodista hongaresa ho ha resumit d’una manera que cap analista no hauria sabut fer: “Sí, Magyar és del PP i era un home del Fidesz. Però, no sé si us n’heu adonat: ara la cosa que importa és que aquest xicot ens acaba d’alliberar d’Orbán. A partir d’ací refarem la democràcia i ja veurem què passa. Però sense alliberar Hongria d’Orbán no hi havia res a fer.”

Alliberar. La paraula és exacta. I l’actitud de Magyar m’ha fet pensar en una imatge molt diferent, d’un altre continent i d’una altra època, però que ja em va fer impacte aleshores i és coincident. Barack Obama, a la nit, a la Casa Blanca, quan tothom s’havia retirat i els corredors romanien en silenci, obria sempre una carpeta que li deixaven damunt la taula. Dins hi havia deu cartes. Deu, ni una més ni una menys. I les responia totes a mà. Aquest va ser el seu ritual començat el primer dia de mandat i no el va abandonar mai, en vuit anys. Cada dia llegia les deu cartes que li seleccionava el seu equip, cartes de ciutadans corrents que escrivien a la taula de la cuina de casa, en un hospital, al torn de nit en una fàbrica. I les responia. I això no es va saber fins que no va haver acabat la presidència i es va publicar un llibre preciós amb algunes d’aquestes cartes i algunes de les respostes. En aquell llibre Obama explica: “Aquestes cartes fan més per mantenir-me en contacte amb allò que passa al país que gairebé qualsevol altra cosa.”

Allò, en la mesura que no es va fer públic mentre era president, no era una operació de màrqueting, com tampoc no ho han estat els milers de quilòmetres fets per Magyar. Era una disciplina per a evitar l’aïllament i mantenir-se en contacte amb la societat. Un home que governava el país més poderós del món i que, quan s’apagaven els llums, es posava a llegir cartes d’una senyora de Michigan que no podia pagar l’escola bressol. O un home que apareix en un poblet de la Puszta un dimecres de pluja i s’asseu a escoltar i a fer una cervesa amb la gent. El cos a cos. La mà oberta. L’ull que mira l’altre als ulls sense fugir. Això, evidentment, és política. Però també és humanitat. Empatia, interès, vocació. I remarque la paraula vocació.

Els polítics ens deceben constantment. És part de la seua naturalesa i –deixeu-me dir-ho també– és part de la nostra ingenuïtat. Obama ens va decebre en moltes coses i podria passar igualment amb Magyar. Però hi ha una cosa que distingeix alguns, alguns dels pocs que acaben canviant les coses de debò –el primer president afroamericà, l’home que ha tombat Orbán. I aquesta cosa és la proximitat, el contacte físic, sostingut, obstinat, amb la gent real. No necessàriament el míting espectacular ni el discurs brillant –que, tanmateix, sempre són necessaris–, sinó la persistència anònima. I la voluntat, dia rere dia, de fer coses no de cara a la galeria sinó per a un mateix.

Després –això no ho pot controlar ningú– podran fer-ho més bé o més malament i els podrem criticar i exclamar-nos. Però actituds com les de Magyar, i la seua victòria històrica, ens recorden que la política –quan és de debò– és sempre una forma de proximitat. I que la política si no és una forma de proximitat, a tot estirar serà una simple, trista, grisa, decebedora i sovint inútil forma d’administració del poder. I d’anar passant el temps.

PS1. Dilluns vinent, a les 19.00, presentaré al Centre Octubre de València el llibre Entendre els mapes. Serà una sessió molt especial, perquè la vull dedicar a entendre què diuen els mapes sobre el País Valencià i els Països Catalans. L’acte és obert a tothom i podeu venir-hi directament, però us demanem si podeu avisar-nos que vindreu, enviant un correu a inscripcions@vilaweb.cat. Així podrem preparar-lo millor.

PS2. Pimes i autònoms són els grans castigats del nou deteriorament dels terminis a l’hora de pagar, dins l’estat espanyol, el 2025. Les administracions públiques i el 85% de les grans companyies s’aprofiten de la manca de reglament sancionador per ajornar les seues obligacions. Jordi Goula fa un crit d’alerta en aquest article: “Les grans empreses paguen quan volen, i no passa res!“.

PS3. Com que ahir era dijous, hi hagué La tertúlia proscrita a VilaWeb Televisió. Aquesta setmana Txell Partal parla amb Amadeu Carbó i Cristina Sànchez-Miret per comentar l’intent tan descarat d’espanyolitzar aquest Sant Jordi. Vegeu-ne el vídeo.

L’acte va ser magnífic, però va sorprendre l’absència incomprensible i injustificable de l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, vista la unanimitat de la presència institucional. Perquè dalt l’escenari, juntament amb personatges representatius de la història del diari, hi seien tots els presidents vius del Parlament de Catalunya i tots els presidents vius de la Generalitat, llevat del president Pujol, que es va disculpar per motius de salut i, òbviament, del president Maragall. El president Puigdemont hi era present gràcies a una pantalla i els organitzadors van tenir el detall de convidar la seua esposa, Marcela Topor, a lliurar un dels rams de flors que els altres dirigents van lliurar als qui representaven els iniciadors del diari, en nom del seu marit.

El president Montilla hi era. I va aplaudir Marcela Topor respectant la dignitat institucional que correspon. I les dues vegades que la sala va cridar “independència” ell no ho va fer –com era lògic–, però va saber estar en el lloc. La pregunta és: on era el president Illa?

La resposta oficial era que no podia assistir-hi per motius d’agenda. No consta –a la mateixa hora– cap acte de la dimensió d’aquest homenatge als qui ens retornaren la premsa en català. Les prioritats, si de cas, les seues, devien ser unes altres.

I ací és on jo percep la gravetat del seu gest. Sobre l’escenari hi havia una representació institucional que evidenciava la continuïtat dels principis fonamentals que han fet de Catalunya el país que és. Amb la diversitat en gairebé tot, però també amb la complicitat per les coses més bàsiques i fonamentals. I el president Illa no hi era.

Fa temps que observe en petits gests i detalls una realitat que em sembla que comença a ser incontestable i que l’episodi ahir posa en evidència: que Salvador Illa és un tall; marca un abans i un després, perquè no és capaç de sentir com a pròpia la continuïtat que va del president Macià a ell. La continuïtat dels qui en la República, en l’exili primer i en el d’ara, en la transició i després van decidir que la Generalitat era la institució representativa de tots els catalans, precisament per aquesta continuïtat que representa magníficament el detall que és avui l’única institució legalment provinent de la República del 1931, reinstaurada a l’interior abans que es proclamàs la constitució espanyola postfranquista.

La qüestió és que es nota massa la incomoditat amb què Salvador Illa es troba forçat a interpretar un càrrec en què sembla que no creu. Ell deu pensar que això es pot dissimular amb eslògans o amb alguna concessió a la galeria, però sempre arriba el moment en què el subconscient el traeix i el deixa despullat. No acudir a la celebració dels cinquanta anys de l’Avui, ser l’únic absent en una diada tan important –i tant hi fa l’excusa o la raó– ha estat un d’aquests moments. Ell volia, segurament, demostrar que no és el president de tothom i ho ha aconseguit.

PS1. Una investigació de VilaWeb posa en relleu avui que entitats vinculades a CCOO, UGT, Foment i PIMEC han rebut 70 milions d’euros en quatre anys per a formacions, procedents d’un organisme públic que aquestes mateixes entitats dirigeixen. Arnau Lleonart explica el cas en aquest article.

PS2. Cinc empresaris tecnològics espiats en el Catalangate comencen a declarar al jutjat i lliuraran els mòbils i un disc dur als Mossos. Josep Nualart Casulleras ens n’explica els detalls: “Un fiscal massa neguitós amb la querella contra la Guàrdia Civil per l’espionatge amb Pegasus”.

PS3. El Centre d’Història Contemporània de Catalunya és un organisme essencial per a configurar una història catalana, però les accions del govern l’han deixat en una situació límit. Alexandre Solano ens ho explica en aquest article.

PS4. A VilaWeb Televisió ahir fou el dia de La taca d’oli. Ot Bou hi aborda la complexa situació que es viu amb Donald Trump als Estats Units, tot parlant-ne amb Mònica Clua Losada, professora de ciències polítiques a la Universitat Pompeu Fabra i ex-catedràtica de la Universitat de Texas. Clua no combrega amb les caricatures que infantilitzen els impulsos de Trump i, en canvi, el considera la imatge d’una reconfiguració del poder. Durant l’entrevista, explica les divisions a la base trumpista, el paper d’Israel i de la Fundació Heritage en el disseny del programa del president i les possibilitats de l’oposició. Vegeu-ne el vídeo.

Racional, allò que se’n diu racional, segurament no ho va ser gens, posar-se a fer-lo. Parlem del 1976, d’un país que encara no sabia si vivia en una dictadura, enmig d’una transició que no resolia res de veritat, amb una llengua que l’estat havia perseguit sistemàticament durant quaranta anys i no volia deixar renàixer, i amb un periodisme –el periodisme en llengua catalana– aniquilat de feia dècades. 

Avui és molt fàcil parlar-ne, en la distància i després de tot això que ha passat, però, sincerament, crec que cal reconèixer que en aquelles circumstàncies la idea de fundar un diari en llengua catalana era –d’un punt de vista estrictament pràctic– una extravagància, un atreviment notable, una heroïcitat, una aventura molt més que perillosa. I, tanmateix, afortunadament per a tots nosaltres, el van fundar, el van crear, el van fer eixir al carrer, i inauguraren així una nova etapa del periodisme català, de la qual VilaWeb és clarament deutora. Una deutora agraïda.

No en som prou conscients, d’això, però el franquisme –entre més coses– havia liquidat la premsa catalana dels anys trenta amb una eficàcia que hauria d’avergonyir qualsevol. No és que la censuràs ni que la controlàs: és que la va suprimir. Sencera. No existia als quioscs. No existia a les cases. No existia a les mans dels lectors.

Segurament per això tots aquells que vam viure la màgia d’aquells primers números –el paper una mica gruixut, la tinta fresca, la sensació estranya de llegir el país en la llengua pròpia al quiosc del carrer– ho recordem amb aquella mescla d’emoció i de lucidesa que deixen les coses que t’han format de veritat. Jo, per exemple, no he oblidat mai el quiosc i el dia en què vaig comprar el meu primer exemplar d’aquell diari, quan va arribar a València. Crec que podria descriure l’escena gairebé com una fotografia, per l’impacte que em va causar. Allò era molt més que comprar un diari. Allò era adquirir la meua llengua en el paper, un paper que m’explicava el país i el món.

Per això l’Avui era un projecte absolutament necessari, imprescindible, per més poc racional i per més perillós que fos posar-se a fer-lo. I per això, quan va eixir, la gent el va comprar en massa, com si en depengués alguna cosa important. No com si en depengués: perquè en depenia, realment. Han passat cinc dècades i estic d’acord que cal no mitificar mai el passat, però també cal no minimitzar-lo ni banalitzar-lo: hi ha moments en la vida col·lectiva d’un país en què un diari és molt més que un diari, perquè esdevé ni més ni menys que la prova que existeixes. I aquest paper històric, entre nosaltres, als Països Catalans correspondrà sempre al diari Avui.

Ara, aquest Sant Jordi concretament, farà cinquanta anys d’aquell primer número i el món ha canviat tant que costa d’explicar-ho i tot. El paper, el diari en paper, s’acaba, tot s’ha tornat molt complicat en aquesta professió i en aquest negoci, i l’Avui s’ha unit al Punt per continuar essent fidel a la llengua i a la societat que el va fer nàixer. No és poca cosa, això. En el periodisme, la fidelitat als orígens, quan és autèntica i no decorativa, és potser la virtut més difícil de mantenir. I per això, crec, la pregunta que caldria fer-se no és si sobreviuran o no els diaris impresos en paper en el futur, sinó si sobreviurà o no aquest model de periodisme que l’Avui va tenir la missió històrica de reprendre ara fa cinquanta anys: el periodisme que es preocupa per les coses que de debò importen en una societat que vol continuar essent ella mateixa.

Solament puc dir que confie –més que confiar-hi, n’estic segur– que sí. I que per això felicite tothom qui va fer possible l’aparició de l’Avui i espere que per molts anys podrem gaudir tots plegats de la faena dels nostres col·legues del Punt Avui.

PS1. Voldria cridar-vos l’atenció, avui, especialment sobre aquest text escrit per Josep Miquel Arenas (Valtònyc). Hi diu veritats com una casa, incòmodes i poc habituals, i crec que mereix una reflexió col·lectiva: “La seva victòria més subtil: fer-nos creure derrotats”.

PS2. Cada dimarts a VilaWeb Televisió hi ha La crisi dels 30. En el programa d’aquesta setmana Clara Ardèvol parla de llengua, integració i racisme amb Òmnia l’Bakkali, jurista i autora d’Un far a tres minuts de casa, i amb Daniel Herrera, activista i politòleg. L’Bakkali és de Badalona, filla de marroquins, i Herrera va nàixer a Colòmbia, però s’ha criat a Vic. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. De les nostres illes, potser la més desconeguda és Tabarca. Però precisament aquests dies hi ha un cert soroll pel debat sobre si hauria d’adquirir o no la consideració d’entitat local menor, en aquest cas, d’Alacant. Esperança Camps aprofita el debat per a presentar-nos aquest indret tan especial del país: “Tabarca no vol la independència, però ja en parla tothom”.

PS4. Manu Guix, el polifacètic compositor, director musical, intèrpret i cantant, publica aquests dies Galàxies, el seu sisè treball discogràfic. Alba Tebar l’ha entrevistat per parlar de música i de més coses: “Els meus pares no em van dir mai ‘t’estimo’”.

Ara, posats a parlar de llibres i de la diada, fóra bo que Mendoza tingués una mica de prudència i no demostràs en públic tanta ignorància, perquè això que ha dit és, simplement, fals.

La idea original de dedicar un dia als llibres va partir del valencianista –establert a Barcelona– Vicent Clavel i Andrés, que als anys vint del segle passat va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona que s’establís una festivitat per a promoure’ls. 

Aquest “Dia del Llibre” es va fixar el 7 d’octubre, amb un decret reial que l’imposava i tot. Però la iniciativa va fracassar estrepitosament. Tan sols va triomfar a Catalunya, però això va passar precisament quan, l’any 1931, els llibreters catalans tingueren la pensada de canviar la data i passar-la del 7 d’octubre al dia de Sant Jordi, que, com a patró de Catalunya, ja era una gran celebració popular.

És documentat que, d’ençà del segle XV, hi havia el costum de regalar roses per Sant Jordi, i la Mancomunitat, sempre atenta, va promocionar molt la diada com a símbol de la catalanitat. Arreplegant totes aquelles tradicions –el patró de Catalunya, les roses i després els llibres–, Sant Jordi va créixer sobretot gràcies a l’impuls popular i es va convertir en la celebració que és avui; en canvi, a la resta de l’estat espanyol el Día del Libro no ha acabat d’arrancar mai i –això ni Mendoza ho podria discutir– no té ni punt de comparació amb això que representa Sant Jordi a Catalunya.  

Entre més coses, perquè també cal recordar que la celebració del dia del llibre a Espanya el 23 d’abril no es va institucionalitzar fins l’any 1985, quan el govern espanyol va proposar a la UNESCO que el declaràs Dia Mundial del Llibre. Espanya va vendre a la UNESCO un model que en realitat era exclusivament català, i quan aquella institució ho va aprovar i ho va convertir en festa mundial, llavors sí que va tornar a proclamar-ho com a cosa pròpia. Un exemple de manual sobre la manera com una tradició catalana pot ser apropiada, internacionalitzada i retornada finalment com si fos un invent dels veïns.

Per tant, el Dia del Llibre no va venir primer i Sant Jordi “s’hi va escolar”, com proclama falsament Mendoza, sinó que fou exactament a l’inrevés. La fracassada celebració del llibre es volgué arrecerar sota una diada que ja tenia arrelament popular perquè el context cultural i nacional hi donava un valor que l’efemèride comercial tota sola no hauria tingut mai. I no és, doncs, un detall menor que, d’ençà del primer moment, la diada contribuís decisivament a promoure la producció i la comercialització del llibre en llengua catalana. Sant Jordi era –això fins fa pocs anys tampoc no ho discutia ningú– el Dia del Llibre en Català. Perquè la diada de Sant Jordi no ha estat mai una diada del llibre neutral i descontextualitzada; era i és una diada catalana, dels llibres en català, pensada per als catalans i promulgada pel catalanisme. I per aquesta raó el franquisme la va prohibir. En el “fora Sant Jordi”, Mendoza no és gaire original tampoc.

Per una altra banda, l’argument que un sant llegendari “no pinta res” en una diada cultural denota un desconeixement més que notable de com funcionen les tradicions festives a tot el món –o una mala intenció massa visible. Perquè les celebracions culturals amb arrelament popular gairebé sempre pouen en el santoral o en la mitologia i això no és cap particularitat catalana, sinó un patró universal.

Pensem en Irlanda, per exemple. El Dia de Sant Patrici va nàixer com una festivitat religiosa i s’ha transformat en un homenatge a la diàspora irlandesa, a la identitat i a l’expansió de la cultura d’aquell país per tot el món. Però a ningú no li ha passat pel cap de reanomenar-lo “Dia de la Música Celta” o “Dia de la Cervesa Negra” en compte de “Dia de Sant Patrici”, car tothom entén que el nom del patró és indestriable del sentiment d’identitat que la festa convoca. Aquesta idea que vol trenar de manera ben talossa Mendoza, segons la qual una festa és culturalment vàlida o respectable solament si té un nom que s’ajusta a una descripció funcional no aguanta ni cinc minuts de contacte amb la realitat. Les festes no s’anomenen per la seua utilitat: s’anomenen per les seues arrels.

Però tot això que explique estic segur que Mendoza, si hagués pensat un minut, ho hauria pogut entendre –no és un ignorant ni un incapaç. El problema real és que darrere les seues paraules hi ha una cosa que és molt més que un simple error historiogràfic o de concepció. En la jeremiada –i en la manera com l’ha dita, i amb la ràbia i malícia amb què l’ha dita–, és fàcil de reconèixer-hi clarament aquella actitud tan antiga i, al capdavall, tan espanyola de voler una Catalunya preciosa… però sense catalans.

És una síndrome clàssica: m’encanta Barcelona, m’encanta el Barça, m’encanta la Rambla plena de gent amb roses i llibres, m’encanta la calidesa mediterrània, m’encanta el pa amb tomàquet, m’encanta Gaudí, m’encanta, en definitiva, tot allò que fa que Catalunya siga distinta… però no suporte que siga catalana. Les roses, sí; els llibres, sí; la festa, sí; el negoci, sí –quants llibres menys vendria cada any Mendoza sense Sant Jordi? Però el sant i allò que fa que la diada s’identifique amb una tradició mil·lenària catalana, això no: fora Sant Jordi.

Evidentment, Mendoza no és el primer ni serà l’últim a practicar aquesta forma, diguem-ne, benevolent d’assimilació. Que al capdavall no és sinó la versió més o menys culta i literària d’una operació que a Catalunya s’ha repetit mil vegades amb distints actors i distints pretexts: la de voler arrabassar l’estètica atractiva de la catalanitat tot neutralitzant-ne la substància identitària. En realitat, ell no para gaire lluny dels anhels d’aquells casernaris que proclamaven que Catalunya seria meravellosa si no hi hagués catalans i en proposaven l’aniquilació.

Evidentment, jo no sóc qui per a recomanar-li cap lectura. Però diria que a l’home li aniria bé de repassar el llibre de Milan Kundera El riure i l’oblit. Perquè, entre més coses, allí el gran autor txec ens explica que el primer pas per a liquidar qualsevol poble és esborrar-ne la memòria. Diu: “La lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit.” I mira que ben retratat que hi surt, el senyor Mendoza.

PS1. El guionista i escriptor Jair Domínguez és jutjat avui a l’Audiència de Barcelona per haver dit en un programa de Catalunya Ràdio, ara fa cinc anys: “El feixisme, els nazis, es combaten amb un cop de puny a la boca.” L’única acusació del cas és la del partit d’extrema dreta espanyolista Vox –la fiscalia se n’ha desentès–, que creu que les declaracions són delicte d’odi. En aquest article us expliquem aquest cas esperpèntic.

PS2. La jutgessa d’Osca Rocío Pilar Vargas Magallón no tan sols ha imposat un termini de cinquanta-sis setmanes –que ja ha començat a comptar– perquè el MNAC trasllade les pintures murals de Sixena a l’Aragó, sinó que també ha desestimat la petició que li havia reiterat el museu de demanar un informe sobre la viabilitat del trasllat a l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE), dependent del Ministeri de Cultura. El compte enrere de la jutgessa sobre Sixena assenyala, doncs, la irresponsabilitat del ministre Urtasun, tal com explica Josep Nualart Casulleras en aquest article.

PS3. No me n’amague gens: un dels col·legues de professió que admire més és Joan Vall Clara. Dimecres l’Avui, un dels precedents d’El Punt-Avui, celebra merescudament els cinquanta anys amb una festa a Barcelona i Andreu Barnils l’ha entrevistat: “Joan Manuel Serrat va ser qui va posar més diners per a l’Avui”.

PS4. Ara fa noranta-cinc anys, Barcelona va viure un dels dies més importants de la seua història contemporània. El 14 d’abril de 1931 va caure la monarquia espanyola i, a la capital catalana, es va proclamar l’Estat Català. Tot plegat en poques hores i enmig d’una incertesa absoluta: ningú no sabia encara si el canvi de règim reeixiria ni quina reacció tindrien les autoritats espanyoles. Alexandre Solano s’ha capbussat en la història i ens fa arribar les interessants proclames que els polítics i les institucions catalanes van fer aquells dies: “‘D’aquí no ens trauran sinó morts’: les proclames a Barcelona de la República i l’Estat Català”.

Aquell estadi, el d’enemics, era ja superat, això és cert. Crec que tots dos –no en vam parlar mai obertament– érem conscients de l’enorme error que havia estat, i jo avui vull deixar clar que sent una gran tristor pel seu traspàs i que reconec, sense cap reserva, el paper de líder, símbol i mite del moviment independentista que Blanca Serra es mereix. Però també vull explicar que vam ser enemics i deixar-ho de ser, perquè crec que és la millor manera de retre-li homenatge i perquè jo he tret lliçons importants d’aquesta circumstància vital, que, simplement, voldria compartir.

Hem de fer marxa enrere, molt enrere. La meua concepció del periodisme és incompatible amb la militància partidista, però abans de ser periodista vaig militar. Primer a la CNT i després –i sobretot– al PSAN. Parle, per tant, dels anys setanta i els primers anys vuitanta del segle passat.

En aquella època l’independentisme no tenia res a veure amb això que és avui: érem petits grups de gent que maldàvem, mig clandestinament, per dur endavant la idea, enmig de la incomprensió popular. Entre aquests grups, els principals eren el PSAN i el PSAN-p, o provisional, que després passà a dir-se Independentistes dels Països Catalans (IPC), en què militava Blanca Serra.

La duresa del moment era extraordinària. I la vida de la Blanca ho fa explícit: detencions constants, assetjament judicial, tortures, morts, clandestinitat, repressió. Literalment, ens hi anava la vida. I potser per això tots érem molt fanàtics i molt intransigents amb l’altre. Particularment intransigents amb els més pròxims, amb qui pensàvem, en la nostra inconsciència, que competíem directament per dirigir el moviment. Segurament, també, tots teníem líders massa poc orientats al consens i a la construcció.

Per tot plegat, durant anys, els del PSAN i els dels IPC vam mantenir una lluita soterrada entre nosaltres, que va acabar esclatant quan després de l’aparició de Terra Lliure es va formar el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), un dels factors clau per a explicar el salt endavant modern de l’independentisme català.

Amb l’MDT va començar la popularització de la idea de la independència i a conseqüència d’això es va extremar aquella lluita caïnita entre sectors. Fins a arribar a les mans, a les bastonades, als colps i les agressions entre nosaltres. Físiques.

Allò ho vaig viure molt malament i, juntament amb el pas a l’ofici de periodista, va ser l’argument decisiu per a abandonar la militància partidista per sempre més. Ens pegàvem entre nosaltres com si fóssem uns vulgars brètols, sense entendre que l’aspiració de la independència era la mateixa o tenia, si de cas, discrepàncies clarament de matís i gens difícils de superar.

Però, amb el pas dels anys, va arribar l’esclat del procés i jo vaig entendre que tota la feina feta abans havia tingut sentit. I també vaig començar a entendre i a mirar els meus enemics anteriors com els amics que realment eren. Més que com a amics, com els companys de viatge que sens dubte eren.

En alguns casos, aquest procés va ser molt senzill, molt natural, perquè entremig no hi havia episodis personals. En alguns altres, com en el cas de la Blanca, va ser més difícil perquè havíem arribat massa lluny en el passat. Vam acabar superant-ho a còpia de no dir-nos res sobre aquells anys i tan sols mirar endavant.

Però avui em fa molta pena no haver estat mai capaç de demanar-li perdó per aquells anys. De demanar-nos perdó, mútuament. Parlàvem, treballàvem, conspiràvem junts, però dins meu sempre hi havia, allà al final, aquella recialla que em recordava que ella havia estat la meua enemiga, un bri d’incomoditat del qual no em vaig saber acabar de desprendre mai. Mentrestant, creixia i creixia la meua admiració per la seua trajectòria i la seua extraordinària dedicació al nostre país.

És possible que els durs no perdonen, ni necessiten el perdó de l’altre. Això també ho he pensat. I sé positivament que, vist en el futur, la història de la independència no distingirà entre uns de bons i uns de dolents, sinó que donarà a tothom qui hi ha participat un paper important i positiu. Potser ara és difícil d’entendre, però els processos d’independència són fluids i tota acció acaba encaixant finalment en una mena de gran disseny que troba les parts positives de tot, de tots els actors i de tots els moments. Això ho he après en aquells països on he treballat seguint el procés abans de fer-se independents i després. No puc dir sinó que és admirable com canvia el passat l’endemà d’aconseguir la victòria.

Però, dit tot això –que espere que no sone a excusa–, lamente públicament haver estat injust amb companys que lluitaven també per la independència, per la democràcia i els drets humans, pel poble català, enfrontant-se a aquestes grans màquines repressores que es diuen Espanya i França. I agraesc, alhora, haver viscut prou temps per a haver conegut un país tan meravellós com el que s’ha expressat gràcies al moviment independentista d’ençà del 2009, el 2010 i el 2012. Tan meravellós que em va ajudar a  superar la meua toxicitat per veure en aquells que pensava que havien estat els meus enemics els companys que ja eren aleshores, en realitat, que sempre ho van ser.

Sé que avui –quan constate que alguns ens volen tornar a dur a aquell temps fosc d’enfrontament caïnita i inútil– explicar això no resol res d’allò que he fet malament en el passat. Però potser –o això espere– si més no servirà per a posar en el lloc destacat que li correspon la meua estimada enemiga i per a advertir sobre el perill de tornar a convertir el nostre combat en un recital agre sobre traïdors i venuts.

PS1. L’extrema dreta s’ha convertit en un gran actor del panorama polític. Té presència a les principals democràcies occidentals i fins i tot controla un bon grapat de governs. Els seus dirigents comparteixen idees, estratègia i programa. Els filòsofs Jordi Corominas i Joan Albert Vicens n’han estudiat tots els detalls i la radiografien a Extrema dreta. Què ens hi juguem?, un llibre que vol escampar el dubte entre els simpatitzants de l’extrema dreta i carregar de raons els detractors. Oriol Bäbler ha parlat amb ells: “Aliança és un motiu d’alegria a les Castelles”.

PS2. Girar full a les zones afectades per la gota freda del 29 d’octubre de 2024, gairebé un any i mig després, sembla una missió impossible. Encara hi ha 471 ascensors que no funcionen, cosa que implica un munt de dificultats per als habitants dels blocs de pisos on són. Laura Escartí ens ho explica en aquest reportatge: “‘No tenen ànima’: més de 400 ascensors continuen sense haver-se reparat gairebé un any i mig després de la gota freda”.

PS3. Albània té grans escriptors. Ismail Kadare ens ha aportat la llegenda i els misteris en la boira de la història dels Balcans. Bashkim Shehu ha explorat les tenebres de la repressió comunista que va viure en pell pròpia i la de tota la seua família. Ara Lea Ypi pren les armes dels escriptors precedents per submergir-se personalment en els laberints històrics d’un segle fins a la dictadura comunista. De l’èpica històrica a les tenebres de la delació, la sospita i la feblesa de la veritat sota la paranoia comunista. Ens ho explica Xavier Montanyà en aquest reportatge.

PS4. Al Llevant conflueixen grans civilitzacions: la persa, l’àrab, la turca, la cristiana, la jueva i, més modernament, la russa. Entendre com s’hi mouen i com interactuen és fonamental per a analitzar correctament la tensió actual i l’amenaça de Donald Trump de “esborrar la civilització persa”. És el tema d’aquesta Pissarreta.

Esquerra Republicana de Catalunya té, doncs, un problema ben seriós. Un altre, i molt greu.

Perquè si accepta la confluència amb l’esquerra espanyola que ahir va exigir Rufián, ERC farà exactament allò que Oriol Junqueras va refusar fa pocs dies, amb una de les frases més contundents que li hem sentit dir aquests darrers temps: “Vaig anar a la presó per Catalunya, no perquè Ada Colau sigui diputada en una llista d’Esquerra.”

Però si ERC diu que no, aleshores és Rufián qui es trobarà en una posició insostenible, tenint en compte la rotunditat de l’escenificació d’ahir. Podria encapçalar la llista a Madrid d’Esquerra Republicana, després d’haver-se manifestat tan obertament a favor d’un front d’esquerres i després d’haver afirmat que si això li costava el càrrec se n’aniria a casa?

Fins ara, dins ERC hom pensava que el seu portaveu a Madrid feia un torcebraç a la direcció, però que no pensava seriosament de no encapçalar la llista d’ERC al congrés espanyol a les eleccions, siguen quan siguen. Hom especulava, més aviat, amb el fet que ell volia decidir els noms dels seus acompanyants i configurar al seu gust el grup parlamentari; o que es volia assegurar de ser present en qualsevol negociació amb el govern espanyol i tenir-hi un paper més destacat.

Però, després d’allò que es va veure ahir, no és irracional de demanar-se si tot plegat no podria ser un trànsit progressiu: el pas gradual, calculat, d’una formació a una altra –d’ERC a Podem o a la confluència espanyola–, controlant-ne el ritme per no pagar el cost d’una ruptura oberta, dosificant de mica en mica la duresa del xoc. No seria la primera vegada que un polític fa aquest camí. Però allò que fa especial el cas de Rufián és que ERC l’ha creat –Sergi Sol sempre s’ha vantat d’haver-lo “inventat” ell–, l’ha finançat, l’ha construït mediàticament i li ha donat l’altaveu. Seria particularment dur que ara Rufián els abandonàs.

Junqueras mira amb lupa les enquestes i sap que Rufián és un actiu decisiu per allò que representa i perquè va més enllà del perímetre del seu partit. Sense ell el resultat electoral no seria el mateix. Però, precisament per això, el problema apareix irresoluble: si el retenen contra la seua voluntat estratègica clarament manifestada, Rufián serà un portaveu deslleial que corcarà el partit per dins –com ja passa, de fet. I si deixen que se’n vaja a casa, ERC perdrà el seu únic candidat amb tracció real a les espanyoles. O fins i tot s’arrisca que aquell candidat aparega en una llista competidora, cosa que podria significar un problema enorme.

ERC ha criat el monstre –ja sabeu que això és una frase feta. Doncs bé, ara ha de decidir si l’alimenta o mira de domesticar-lo. I supose que al carrer de Calàbria ja deuen ser conscients –després d’això d’ahir– que cap de les dues opcions no és bona.

PS1. No puc evitar de comentar una de les frases que va dir ahir Rufián, perquè em sembla aclaridora del tipus de personatge que és i perquè em va ferir les orelles. En un moment determinat el cap d’ERC a Madrid va afirmar: “Prefereixo omplir tiktoks que biblioteques“, argumentant que el seu fill consumeix la xarxa xinesa. Quan deixes anar una ocurrència darrere una altra, pensant tan sols en la pròxima piulada, pots dir coses com aquesta, menystenint les biblioteques i el paper social que tenen. I ignorant, supose, que el catalanisme sempre ha fet bandera de les biblioteques com a temple on les classes populars han pogut adquirir històricament el coneixement que era reservat a les elits. El mercat ja s’encarrega d’omplir les xarxes socials, que són un negoci. Però em fa l’efecte que la política hauria d’aspirar a omplir les biblioteques. O no?

PS2. Si voleu saber més de l’acte de Gabriel Rufián i Irene Montero, podeu llegir-ne la crònica d’Odei A.-Etxearte: “Rufián desafia ERC i li exigeix que lideri el front d’esquerres: ‘Si m’hi va el càrrec, me’n vaig’”.

PS3. “Fins ara hem callat i hem pagat, i n’estic fart. Hem acotat el cap massa vegades.” Qui parla així és Jordi Torras, de setanta-tres anys, un home que forma part de la vintena d’identificats en la manifestació que donava suport al president Carles Puigdemont el dia que va tornar al Principat i que ara, gairebé dos anys després, ha rebut un expedient sancionador que li imposa una multa de mil euros, en què és acusat de desobediència o resistència a l’autoritat, per una infracció greu, en virtut de la llei mordassa. VilaWeb ha pogut identificar en poques hores unes quantes persones que reben multes semblants. Ho explica Clara Ardèvol en aquest reportatge.

PS4. A Catalunya Nord s’ha estès una gran alarma després de saber-se el nou projecte francès per al TGV, amb una ruta que esquivaria Perpinyà i que, per tant, dificultaria més encara les relacions amb la resta dels Països Catalans. En parla Alexandre Solano en aquest reportatge.

PS5. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita. En aquest episodi hi participe, en companyia d’Antonio Baños i Txell Partal, per comentar la campanya de multes contra els independentistes que van anar a rebre el president Puigdemont i el cinisme monumental del ministre de Cultura espanyol i dels Comuns sobre el trasllat del Guernica de Picasso –per comparació amb la seua actuació sobre Sixena. Vegeu-ne el vídeo.

Perquè allò que s’ha produït aquestes darreres setmanes, des que el president dels Estats Units va decidir d’atacar l’Iran, és un d’aquells moments que ensenyen la veritat nua d’un govern i d’un home. Donald Trump ha anunciat in extremis un alto-el-foc de dues setmanes amb l’Iran, però en realitat no és sinó un acord difús, inconcret, ple d’ambigüitats i condicionat a una proposta iraniana de deu punts que inclou, ni més ni menys, la retirada de les sancions, el dret d’enriquir urani i una compensació econòmica que Teheran qualifica de “rescabalament”. En unes altres paraules: el més calent és a l’aigüera i tot això, en realitat, només és una pausa. Un respir. Una taula de salvació a la qual Trump s’ha agafat amb totes dues mans. Una manera d’apartar-se del precipici on ell mateix havia empès el món.

Però, dit això, el problema va molt més enllà. Perquè Trump, en el moment culminant de l’escalada retòrica, anunciant poques hores què passaria si l’Iran no obria immediatament la navegació de l’estret d’Ormuz, va proclamar en públic: “Una civilització sencera [la persa] morirà avui a la nit i no tornarà mai més.”

No era retòrica bèl·lica convencional. Trump anunciava –explícitament– un genocidi. Cultural i humà. La destrucció d’un dels pobles més antics del món, hereu directe de Cir el Gran, de l’imperi aquemènida i de la poesia de Hafiz i de Rumi. La fi d’una civilització que ha sobreviscut a Alexandre, els àrabs, els mongols, els otomans i els britànics, i que ara un home amb un telèfon i accés a Truth Social amenaçava d’esborrar del mapa en una sola nit.

La reflexió sobre tot això que ha passat, necessàriament, ha de ser greu. Perquè allò que hem viscut no és simplement una crisi resolta a l’últim moment. És, sobretot, la demostració pràctica d’un estil de govern que Hegel hauria reconegut com la pura irracionalitat erigida en sistema: la imprevisibilitat com a instrument de dominació, el caos com a política d’estat, la por com a substituta de la diplomàcia. Estic més que convençut que Hannah Arendt, que va dedicar la vida a entendre com la banalitat del mal es pot vestir de grandesa, hauria vist en Trump un exemple perfecte d’allò que ella anomenava “l’absència de pensament al poder”: accions enormes, espectaculars, dramàtiques, però sense cap marc moral que les sostinga, sense cap raó.

Si Trump hagués atacat l’Iran després d’aquella amenaça pública –encara més, si ho hagués fet amb la bomba atòmica, tal com apunten alguns dels periodistes nord-americans més ben informats–, el president dels EUA hauria comès el crim de guerra més documentat de la història moderna. Me n’alegre molt, per tant, que no haja passat. Però, per una altra banda, què hem de pensar, tots plegats, d’un home que poques hores després d’haver llançat una amenaça tan monstruosa, singular i única, s’agafava de pressa al primer acord que passava per a evitar de complir-la?

El ministre danès té tota la raó. El món és millor avui que ahir perquè ara mateix no hi ha bombes caient sobre Pèrsia, tot i que la pau, com veiem al Líban, és molt més que precària. Però el nostre món és pitjor que fa quaranta dies perquè tots hem après –i hem viscut en la nostra pell i els nostres sentiments– que la civilització occidental pot ser presa com a ostatge de les decisions erràtiques d’un sol home. Que la seguretat col·lectiva d’Europa, del Llevant i del món sencer depèn de l’humor matinal d’un president que amenaça amb un genocidi i que, com que finalment no s’atreveix a executar-lo, pretén de presentar la seua renúncia, la por o la incapacitat de convèncer els seus generals com una victòria. Un mandatari que ningú de nosaltres pot saber què farà d’ací a quinze dies, quan el nou termini per a negociar expire, probablement, sense cap acord fonamental signat per totes dues parts; o quan es trenque, en qualsevol moment, entre avui i el dia marcat.

Kaveh Akbar és un poeta iranià magnífic que viu als Estats Units i escriu en anglès. Recorde vagament un vers seu –i per això el cite de memòria– en què afirmava: “Sobreviure és el meu únic país.” Doncs bé, l’Iran ha sobreviscut. Una nit més. La civilització persa ha durat vint-i-quatre hores més. I tots nosaltres hem esquivat pels pèls d’entrar en un nou món molt pitjor que el món dolent que ja tenim ara. Hem sobreviscut. Però la comunitat internacional sap perfectament que hauria d’impedir que un sol home ens porte fins a aquests extrems a tots.

El món –per sort– ha sobreviscut a una nit que ens prometia l’infern, sí, però n’ha pagat un preu: s’ha afeblit encara més l’arquitectura de pau que es va construir laboriosament del 1945 ençà, després de la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust nazi i les bombes atòmiques que van anorrear Hiroshima i Nagasaki. I el ministre danès –que no és cap revolucionari ni un crític radical– ens ho ha fet veure amb una elegància nòrdica que talla com el glaç: vivim en un món millor que ahir, però pitjor que fa quaranta dies. Cal que en siguem conscients, perquè això no s’ha acabat.

PS1. La tensió per l’Iran ha eclipsat del tot l’altre gran tema de la setmana: el viatge de l’Artemis II fins a la Lluna. Avui us oferim dues peces per a anar més enllà de l’epopeia i entendre què hi ha al darrere. Per una banda, al programa La taca d’oli de VilaWeb TV, Ot Bou entrevista Ignasi Ribas, investigador de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, que ens explica els problemes de la NASA amb l’administració Trump i comenta la perspectiva de l’explotació de recursos lunars i les possibilitats de construir-hi infrastructures humanes a mitjà termini, però també del risc d’un conflicte bèl·lic entorn de la Lluna, del paper de les grans empreses d’Elon Musk i de Jeff Bezos i, en l’horitzó, de l’arribada a Mart. El vídeo, el podeu recuperar ací. Per una altra banda, Alexandre Solano repassa en aquest article el projecte espacial xinès, el gran competidor dels Estats Units, i quins són els passos següents que farà el gegant asiàtic.

PS2. S’acosta el 19 d’abril, el dia que ha de començar una de les iniciatives de país més il·lusionants d’aquests darrers anys, el Correllengua Agermanat. Per primera vegada, la flama de la llengua recorrerà el país sencer, de Prada a l’Alguer, en un acte d’una dimensió cívica colossal que té precedents en uns altres països, com ara la Korrika basca i la Redadeg bretona. En aquest article us n’expliquem tots els precedents, tant al nostre país com a Europa.

PS3. Aquests dies sobta –o hauria de sobtar, malgrat que ja no sorprèn ningú– la manera com el ministre de Cultura espanyol i membre dels Comuns, Ernest Urtasun, defensa que el Guernica de Picasso no abandone el museu de Madrid on el tenen segrestat per por que es faça malbé si el traslladen a la ciutat màrtir basca. Evidentment, la comparança amb el seu silenci respecte de les pintures murals de Sixena i el MNAC és estrident, tal com retratem en aquest article.

I a la mateixa hora, en un tren de Rodalia als afores de Barcelona, una avaria de portes –segons que sembla, perquè ningú no ha acabat d’aclarir-ne ben bé el motiu i pels altaveus van dir que el conductor no volia prosseguir– obligava a fer baixar tots els passatgers de Rodalia a Viladecans. El comboi anava “ple com mai”, diuen els testimonis. Els viatgers esperaven drets, amuntegats, amb la circulació interrompuda. La solució va arribar, si és que se’n pot dir solució, d’això, trenta minuts més tard: un altre tren, una altra espera, la mateixa sensació de sempre.

Enmig del caos i la irritació, un passatger inspirat i encertat va deixar anar una frase que defineix perfectament el temps i el país: “Hi ha humans a 407.000 km de la terra i triguem tres hores a fer-ne 50 en transport públic…” La broma pot fer riure, però, com les millors bromes, dol.

Dol perquè la paradoxa no és nova. Ni és, tampoc, una casualitat. D’alguna manera és la marca d’una civilització doble: capaç de prodigis tecnològics que superen la imaginació, però incapaç de mantenir la infrastructura quotidiana que permet als ciutadans d’anar a treballar, a l’escola, a casa. La mateixa espècie que ha posat el peu a la Lluna és la que ha deixat podrir les vies del tren durant dècades.

I la qüestió no és pas tecnològica. Ningú no discuteix que se sap com es construeix un tren fiable i que als Països Catalans podríem tenir avui mateix trens tan bons, ràpids, eficaços, fiables i segurs com els millors del món. El problema és un altre. El problema és, simplement –i ho sabem tots–, de voluntat política i de prioritats.

Ací això que tenim és el desgovern: no tan sols la incapacitat, sinó també de manera molt exagerada l’absència de voluntat d’ocupar-se d’allò que és ordinari, d’allò que és quotidià, d’allò que no brilla. El desgovern es demostra sobretot no pas en l’excepció dramàtica –el tren que descarrila, el pont que cau–, sinó en la negligència acumulada, la inversió ajornada any rere any, la resposta improvisada quan una porta s’encalla, un comboi s’atura a Viladecans i centenars de ciutadans es troben desvalguts.

L’escriptor Italo Calvino va dir en algun dels seus llibres que les ciutats –i, per extensió, els països– es defineixen per la manera com resolen els problemes menuts, diaris, quotidians. Les grans obres –anar a la Lluna– ens parlen d’ambició, però el manteniment –Viladecans– ens parla de respecte. De respecte als ciutadans, als usuaris, a la vida quotidiana que no ix als diaris perquè no hauria de ser ni notícia. Aquest respecte que el govern de Salvador Illa i l’estat espanyol ja ens han demostrat de sobres que no tenen.

Dilluns la humanitat va fer dues coses alhora. Va demostrar que és capaç d’arribar a la Lluna, però també va demostrar –una vegada més– que no sempre es molesta a fer funcionar el tren. I si bé ambdues coses diuen molt de nosaltres, tots deveu estar d’acord amb mi que la segona –aquesta rutina lamentable que RENFE i ADIF ens infligeixen cada dia– supera els límits d’allò que és suportable i erosiona la fe en la nostra societat.

PS1. La nit ha estat llarga i molt tensa, però finalment l’Iran i els Estats Units han anunciat que començarien negociacions per a posar fi a la guerra. De matinada, he escrit aquest article d’anàlisi de tot allò que ha passat. També us hem preparat aquest article que explica què és la civilització persa, una de les més eminents i notables de món.

PS2. L’il·lustrador Jordi Magrià, conegut popularment com a Bicman, ha denunciat públicament que fa més d’un any que no cobra la pensió de jubilació, després d’haver cotitzat durant dècades com a autònom. El cas l’ha explicat a les xarxes socials i posa en evidència possibles disfuncions administratives i la manca de resposta dels organismes competents que Pol Baraza explica en aquest article.

PS3. Sense aigua, bruta i amb tot de restes de procedència dubtosa. Així es troba la piscina il·legal del xalet que el periodista Pedro J. Ramírez va comprar el 1999 a Son Servera (Mallorca). I així es pot veure a tot el món en un capítol d’una sèrie de telerealitat que acaba d’estrenar la plataforma Netflix. La protagonista de l’episodi és l’ex-dona de Pedro J. Ramírez, la dissenyadora Ágatha Ruiz de la Prada, que ho aprofita per atacar l’independentisme, tal com us expliquem en aquest article.

PS4. Avui presentaré Entendre els mapes a Real (Ribera Alta). Serà a la Casa de la Cultura, a les 20.00 hores. I Josep Nualart Casulleras presentarà a Manresa (Bages) El monstre judicial, a la sala d’actes del Montepio de Conductors, a les 19.00 hores. Si voleu saber més de VilaWeb Llibres, entreu en aquesta pàgina.

No sé si com a complement al treball anterior, Garcia-Oliver ara ha decidit d’agafar el bou per l’altra banya i ens regala un nou llibre extraordinàriament interessant que porta per títol Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol. El volum ha estat publicat per Editorial Afers, que és una d’aquelles editorials de les quals compres els llibres a cegues per la garantia de qualitat i l’interès que sempre tenen. Aquest en concret, m’agradaria diferenciar-lo i recomanar-lo avui d’una manera especial.

Ja saben que sempre dic que hom escriu el que pot i els lectors després llegeixen el que volen. O interpreten –interpretem– com volem llegir allò que hem llegit. Ho dic sovint en referència als meus articles, però avui em permetran de posar-me a l’altra banda, la de lector, per no amagar que tot el que diré té a veure, honradament, amb la meua lectura d’un llibre poc habitual. Poc habitual per la qualitat literària que hi ha esmerçada, però sobretot per la documentadíssima recreació de com s’ha fabricat allò que en diem Espanya i el nacionalisme espanyol, com s’ha generat i alimentat el deliri que massa sovint ha acompanyat l’invent.

Entre parèntesis: em crida moltíssim l’atenció la quantitat de llibres seriosament antiespanyols –no sé si podria arribar a ser un gènere i tot– que la nostra cultura produeix des de fa pocs anys arreu dels Països Catalans. I no em puc creure que el fet que n’apareguen per igual a Catarroja, a Barcelona i a Palma siga cap anècdota ni pura casualitat. Hi ha una cosa a reflexionar ací, un altre dia. Tanque el parèntesi.

Concretament, el que m’ha cridat més l’atenció del llibre de Garcia-Oliver és que es pot llegir com el relat d’una frustració. No sé si això entrava en els seus plans, però la lectura de les més de tres-centes pàgines que té fàcilment et du a aquesta conclusió, especialment rellevant en el moment polític que vivim.

La història del nacionalisme espanyol –que ell repassa des de temps immemorials, però, especialment, des de la Restauració fins a l’endemà del Primer d’Octubre– posada en negre sobre blanc, com la posa ell, et tempta de llegir-la com la història d’una frustració permanent: no es pot dir que hagen fracassat en el seu intent de fabricar Espanya, però, en realitat, són molt lluny d’haver guanyat i sobretot molt lluny dels objectius marcats. Una conclusió, aquesta, incompatible, ja ho sé, amb el pessimisme català post-2017.

I una frustració que –això ho dic jo– podria tenir una arrel explicativa en la manera delirantment acientífica i irracional amb què s’ha intentat de construir el relat nacional espanyol. Aquesta és una de les coses que sobta més del llibre de Garcia-Oliver. Hi descobreixes que no és que el deliri aparega en una època o en un personatge concrets –cosa que ha passat en totes les nacions, inclosa la nostra, i no tindria res d’estrany–, sinó que en el cas espanyol es repeteix constantment i arriba fins als nostres dies, amb exemples certament grotescos. Com ara quan l’autor ens fa notar que l’actual Reial Acadèmia de la Història –el naixement i la raó de ser de la qual situa molt hàbilment– tira la història d’Espanya enrere, sense ni despentinar-se, fins a la barbaritat d’1.350.000 anys abans de Crist, tot superant fins i tot les grotesques elucubracions dels Menéndez Pidal i companyia que tant de temps van perdre discutint estúpidament sobre bajanades com ara el caràcter “espanyol” de les pintures d’Altamira.

Personalment, he trobat especialment interessant la narració –que jo no sabia fins ara– de com alguns dels falangistes més recalcitrants van intentar bastir en el seu moment una teoria segons la qual el protectorat espanyol del Marroc era, en realitat, i ho havia estat sempre, Espanya: una Espanya tan consistent i irrefutable com ho podien ser en aquell moment Màlaga i Cadis. Van fracassar –i això ja és per si sol molt interessant–, però la maniobra és molt clarificadora sobre les maneres de fer que ens apliquen a tots els altres. Perquè els Giménez Caballero i companyia anaven a parar fins al neolític en l’intent de justificar una rucada d’aquelles dimensions. Més o menys com García y Bellido quan va anar a cercar a la França de Vichy la Dama d’Elx per convertir-la en símbol de l’eternitat d’una pàtria espanyola que, pel que es veu, només té sentit a Madrid –on se l’han quedada i no l’amollen– i no pas al nostre Elx.

La confusió mental que els intel·lectuals espanyols han tingut, tenen –i m’imagine que tindran sempre– respecte del passat islàmic del seu país evidentment no ajudava massa al propòsit, però, així i tot, crec que cal prendre’n nota. Fa temps que defense que en el “colonialisme compensatori” del Marroc trobem les arrels més fondes i clares del nacionalisme espanyol franquista que –en definitiva i tal com es va veure l’altre dia en les processons de Mataró– és encara avui el format recurrent i àmpliament majoritari de la cosa, bo i superant la delimitació tradicional entre dretes i esquerres.

No gens sorprenentment. Perquè Garcia-Oliver ens recorda, ben encertadament de la mà de Josep Pla, aquella conferència el 1931 a Madrid del comunista català Joaquim Maurín a l’Ateneo. A mesura que l’home anava cridant a la destrucció de l’exèrcit, de la monarquia, de l’església, dels terratinents i de la propietat privada, més i més aplaudiments rebia de l’auditori. Fins que va advocar per la desaparició d’Espanya i la destrucció de la seua unitat, moment en què l’auditori se li va tombar unànimement en contra.

Siga com siga, Garcia-Oliver és un home que sap veure les coses positives i no li reca d’explicar-les. I potser per això crida tant l’atenció, al final del seu llibre, la manera en què posa en relleu i reivindica com a excepcionals alguns afers de cada dia, com ara la llei d’amnistia i l’ús del català al parlament espanyol –tot explicant-nos que això hauria estat casus belli “el 1812, 1874, 1931, 1939, 1975”. La manera, en definitiva, en què ens remarca que “com que les minories no es resignen, presenten batalla i impugnen l’Espanya centrípeta, [el nacionalisme espanyol] sempre té la sensació de caminar per la corda fluixa”. Ausades.

En un moment particularment divertit del llibre, el catedràtic de la Universitat de València remet el lector al senyor Hobsbawm –historiador i, a la vegada, un dels crítics més lúcids del nacionalisme com a fenomen modern i construït– i aquella alegre opinió seua segons la qual els historiadors són a la nació el que els cultivadors de cascall són als addictes a l’heroïna: proveïdors de la matèria primera que el mercat necessita.

Doncs bé, si acceptem amb alegria el concepte i la reflexió, he de dir que aquest llibre em sembla especialment útil per a un mercat com el nostre d’ara mateix, absurdament deprimit i poruc i que –potser per això i de manera lamentable– cada dia que passa sembla interessar-se en l’astrologia i la quiromància més que no pas en la ciència, i en el psicodrama i la contemplació més que no pas en el raonament.

PS1. Aquests dies seguim amb interès les notícies que arriben de la nau Orion, que ara fa poques hores ha arribat al punt més allunyat de la Terra a què mai havia arribat cap humà, i ha sobrevolat la cara fosca de la Lluna. Però hi ha una qüestió no menor a fer-se: de qui és la Lluna? Poden els americans reclamar-la com a pròpia? I encara més: poden explotar-la comercialment? La resposta a aquestes preguntes la podeu trobar en aquest article.

PS2. Quan falta un mes per a les eleccions del 7 de maig a Gal·les, Escòcia i als municipis anglesos, el Regne Unit entra en una fase de gran tensió política i territorial, perquè per primera vegada hi ha la possibilitat real que dues nacions amb institucions pròpies –o fins i tot tres– avancen alhora cap a governs o majories clarament orientades a la independència de Gal·les, Escòcia i Irlanda. Alexandre Solano ens ho explica en aquest article.

PS3. Avui és el tercer dia de Pasqua, però dimarts ja no és festa oficial. Què se n’ha fet, dels tres dies de Pasqua, i com és que el tercer ha deixat de ser festa gairebé arreu del món. L’explicació la trobareu ací.

PS4. L’escriptor Sebastià Portell és el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i també del European Writers’ Council. Amb ell ha parlat Montse Serra en aquesta entrevista sobre els objectius que prepara una entitat com l’AELC, alguns de ben nous, com ara els drets arran de la intel·ligència artificial, i més que s’arrosseguen de fa moltes dècades, com ara els premis que tenen una dotació econòmica a compte dels drets d’autor. També parlen de la Nit de les Lletres Catalanes convocada per Òmnium Cultural. De per què el president de l’AELC no era a la fotografia ni a la gala.

Ahir, gairebé seixanta anys després, no vaig poder resistir l’impuls i vaig tornar a pujar al terrat, de matinada. Ja ho sabia, que no veuria l’Artemis com s’elevava, com sé que mon oncle Pep, i tants com ell, ja és mort. Però no ho vaig poder evitar. No sé si ho vaig fer emmetzinat per la memòria o per la il·lusió, però he de dir que em vaig sentir bé mirant cap amunt.

Vivim temps extraordinàriament difícils. No cal enumerar-ne els motius: n’hi ha prou de mirar les notícies de qualsevol dia per a entendre que alguna cosa molt greu s’ha espatllat en la manera com ens tractem els uns als altres. Ens atabalen les guerres, la regressió democràtica, l’enaltiment bel·licós de la ignorància, l’escalfament climàtic que avança sense que ningú tinga prou coratge per a aturar-lo, la sensació creixent que els qui manen pensen tan sols en ells mateixos i que l’interès general és una quimera que es reserva per a la propaganda i prou. Però, enmig de tot això, quatre persones s’han assegut dalt un coet immens –damunt un autèntic oceà d’explosius–, han abandonat la Terra i a hores d’ara van cap a la Lluna. 

I jo no puc deixar d’alegrar-me’n i de pensar que hi ha alguna cosa de profundament humana –més humana, impossible– en aquest acte. No és pas la tecnologia, que sempre pot ser freda i instrumental. No és pas la geopolítica –la geopolítica és sempre lletja i crec que ho puc dir amb un cert coneixement de causa. No és l’economia, no. Tot això compta –és clar que compta. Però també hi ha –i jo vull pensar que sobretot hi ha– aquest impuls, antic com la nostra espècie, de mirar cap allà on no hem mirat mai i dir: ep, què us sembla si hi anem?

Ho sé, ho sé. Mentre escric això, hi ha xiquets que passen fam a Gaza i xiquetes tancades a casa, segrestades, a l’Afganistan. I hi ha pobles sencers que desapareixen sota les bombes a Ucraïna. I milers de persones que moren provant de travessar la Mediterrània o el Rio Grande. I milers d’iranians que no saben si triar el dimoni o Satanàs. I tot de saharians als camps de refugiats maldant per refer-se d’un aiguat anacrònic. I tantes i tantes coses més que ens angoixen, al món i en aquest nostre país. Ho sé i estic segur que algú em dirà –per això– que gastar-se milions per anar a la Lluna és, en aquestes condicions i en aquesta època, un luxe indecent que no ens hauríem de permetre.

Però jo pense, em sembla a mi, que s’equivoca.

No perquè les injustícies no importen –que importen moltíssim, i cal combatre-les totes i cada dia de la nostra vida–, sinó perquè la capacitat de somniar col·lectivament és, en si mateixa, una forma de resistència. Els moments que defineixen una civilització són aquells en què és capaç de mirar més enllà de la seua misèria immediata, d’imaginar un futur que encara no existeix, de fer una cosa que no té cap utilitat pràctica immediata, però que amplia fabulosament allò que és.

L’Artemis II no salvarà ningú demà, ni canviarà res en la nostra terra, ni resoldrà cap dels nostres problemes. Demà no. Però aquest coet que ara mateix s’allunya d’allò que ha estat el nostre niu ancestral, jo el veig com un senyal –dèbil, com una llum llunyana, d’acord, però ben visible– que ens recorda que no hem renunciat a tot. Que hi ha una part de nosaltres, la millor part potser, que continua mirant amunt i somniant que tots junts podem fer –com a espècie, com a humanitat i de bracet de la ciència i el coneixement– coses molt grosses. Coses que ens fan dignes de l’univers.

PS1. La repressió, malgrat les aparences, continua ben viva. Aquesta setmana l’Audiència de Girona ha confirmat l’amnistia a favor de tres activistes que el juny del 2018 es van trobar embolicats en una picabaralla amb una parella d’espanyolistes. Un dels amnistiats és Adrià Garcia, amb qui ha parlat Pere Millan: “‘Em van anar a buscar perquè era jove’: l’amnistia posa fi a nou anys d’angoixa d’un independentista”.

PS2. Hi havia una escletxa per a mirar d’aturar l’execució de la sentència que obliga a traslladar al monestir de Sixena les pintures murals exhibides al MNAC. Aquest és el propòsit de la querella que van presentar cinc ex-consellers de Cultura contra la jutgessa d’Osca encarregada d’executar-la. L’advocat que impulsa la querella és Jaume Alonso-Cuevillas i hi ha parlat Josep Nualart Casulleras: “És possible que la jutgessa ara no sàpiga com aturar això de Sixena”.

PS3. Com cada dijous ahir tocava La tertúlia proscrita a VilaWeb Televisió. Aquesta setmana amb Sebastià Portell i Núria Alcaraz, sociòloga i portaveu de Sant Jordi per la Llengua, que van repassar les agressions lingüístiques d’aquests darrers dies i van proposar com fer-hi front. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. La prestigiosa editorial Routledge acaba de publicar en anglès les Rondalles d’Enric Valor. Els autors de la traducció són els professors de la Universitat de València Maria Lluïsa Gea Valor i Paul Scott Derrick. Són parella i a més, ella és néta d’Enric Valor. Han parlat amb Esperança Camps: “‘Publica-ho o penedeix-te’n tota la vida’: l’entusiasme dels editors en anglès de les ‘Rondalles valencianes’ d’Enric Valor”.

PS5. Aquest mes hem publicat el cinquè llibre de VilaWeb, El monstre judicial, un llibre editat per Josep Nualart Casulleres, que conté entrevistes amb una vintena de juristes i advocats que expliquen perfectament l’anomalia judicial espanyola i l’estat d’excepció permanent que implica per als catalans. Serà un dels llibres que aquest mes anirem presentant en diverses ciutats del país, com ara Manresa, Real, Palau-solità i Plegamans, Palma, Caldes de Montbui, Altafulla, Igualada i Santa Coloma de Farners. Consulteu tota la informació dels actes.

La Universitat de Perpinyà acaba de suprimir l’únic màster universitari íntegrament en català que impartia i el mateix dia, a Perpinyà, l’ajuntament d’extrema dreta ha esborrat la catalanitat fins i tot del paper, del cartipàs municipal, com qui esborrava antigament els noms dels vençuts dels monuments. Són dues notícies molt greus, però que han circulat per la resta del país amb la cansada discreció amb què acostumem a rebre les males notícies que ens vénen de dalt: una certa tristesa difusa, una indignació moderada però mai suficient per a eixir al carrer i, sobretot, la convicció –inconscient, però massa ferma– que “allò” passa “allà”, i que “allà” és un lloc diferent de “ací”.

Però això no és veritat: “allà”, si més no per a qualsevol persona que se senta nacional català, no pot ser sinó “ací”.

El màster de Perpinyà, diran alguns per a justificar-ho, és una cosa petita. Una desena d’estudiants l’any. Una titulació que el sistema universitari francès pot suprimir amb una circular interna i sense que ningú arrufe el nas.

Però és que darrere d’aquella desena d’estudiants hi ha alguna cosa que la comptabilitat universitària no sap comptar: hi ha la continuïtat d’una cadena cultural i nacional. Sense el màster, els llicenciats en estudis catalans del nord no poden fer el doctorat en la seua llengua. Sense doctorat, no hi ha investigadors. Sense investigadors, no hi ha producció acadèmica. Sense producció acadèmica, la llengua perd prestigi institucional. Sense prestigi institucional, la transmissió s’afebleix…

No hi ha morts naturals en sociolingüística. Hi ha polítiques, decisions, pressuposts i indiferències. I hi ha, també, la indiferència dels qui haurien pogut fer-hi alguna cosa i han clucat els ulls perquè allò passava “allà” i no “ací”. Si no vaig equivocat, el rector de la Universitat de Perpinyà ha de ser el pròxim president de la Xarxa d’Universitats Lluís Vives i avui demane seriosament si els altres rectors, si les altres universitats dels Països Catalans, es miraran aquesta agressió sense més ni més, si no faran res per collar-lo. Si els altres rectors avui no li enviaran una carta urgent demanant-li que reconsidere la decisió, per exemple, i per a dir una cosa ben petita, la més petita de totes.

El cas d’Aliot és més cru, perquè és més explícit. Un ajuntament que esborra la paraula “catalanitat” del cartipàs municipal no fa una operació tècnica. Fa una operació política de manual: la “desdenominació”, que és la primera fase de la “desidentificació”. Primer lleves el nom. Després ja no cal suprimir la cosa, perquè la cosa, sense nom, perd contorns i es dissol tota sola. Els francesos ho han fet amb moltes més coses en el curs de la història. I més o menys els ha funcionat.

Efectivament: com que els ha funcionat ho continuen fent. A mi això no em pot sorprendre. Però em sobta, al sud d’aquesta frontera que no vam triar mai i que no he reconegut mai, com observem això –parle en termes generals. Ho observem amb simpatia. Ho observem amb solidaritat proclamada. A vegades amb un article al diari. Però –ho dic tal com ho sent– tinc la sensació que som ben pocs que ho sentim com allò que és: un atac directament en contra nostre.

Perquè si som una nació qualsevol atac contra qualsevol part de la nació solament es pot viure com un atac contra la nació sencera. I allò que va passar ahir a Perpinyà ha de ser viscut, doncs, amb una enorme gravetat i amb reaccions, també a Maó i a Gandia, a l’Hospitalet de Llobregat o a les Escaldes. No hi ha cap més manera de definir això que no siga un eufemisme. Una nació que accepta resignadament l’agressió en un tros del territori sense sentir el dolor profund en cadascun dels seus nacionals no és una nació: en tot cas és una ficció geogràfica amb pretensions polítiques.

El tancament del màster de Perpinyà hauria de doldre ací també i hauria d’originar un escàndol ací també, exactament igual que si l’haguessen tancat a Palma o a Manresa, o a Barcelona. No pas perquè siguem caritatius amb els “germans del nord” –que la solidaritat a voltes té alguna cosa de caritat. Sinó perquè aquells estudiants sense continuïtat acadèmica som nosaltres. Perquè aquella llengua sense universitat és la nostra. Perquè aquella nació on un ajuntament ens esborra del cartipàs és la meua, és la vostra.

I mentre no ho visquem així –mentre continuem tractant Catalunya Nord com un territori que ben bé no el sentim tan nostre com sentim Barcelona o Tortosa–, els catalans no haurem entès la cosa més elemental, la més bàsica per a començar a caminar cap a l’alliberament: que una nació no es divideix. Que la partiren, sí. Ells. Que ens la partiren. Però que això significa que la divisió és i ha de ser, en tot cas, seua. Mai de la vida nostra.

PS1. Quan ja havíem enviat aquest article editorial als subscriptors s’ha sabut que l’ajuntament de Vinaròs també ha adoptat unes mesures contra la llengua catalana clarament contestades per la població. Evidentment tot el que he dit sobre Perpinyà ho dic sobre Vinaròs. 

PS2. De manera discreta, el fons nord-americà BlackRock ja és, aquesta setmana, l’accionista principal del Banc Sabadell. Però què és, exactament, BlackRock? A molts lectors, el nom els deu sonar a alguna cosa llunyana i abstracta, però en realitat és ni més ni menys que l’empresa financera més poderosa de la història. Una perspectiva inquietant que us expliquem en aquest article.

PS3. Joan Alcover és un dels grans referents de la literatura catalana. Enguany fa cent anys que és mort, però el seu llegat és més viu que mai i les seues idees, avui encara ben actuals. Amb motiu del centenari de la defunció d’Alcover, Nova Editorial Moll en presenta ara les obres completes, dividides en dos volums –prosa i poesia. Martí Gelabert ha parlat amb ells per contextualitzar aquest aniversari: “Cent anys de la mort de Joan Alcover, un dels autors més punyents de la literatura catalana”.

PS4. Al sud, la batalla legal de l’espanyolisme contra el català continua. Aquesta setmana, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha fet un pas més per a imposar el 25% de castellà a les aules del Principat, perquè ha ordenat d’aplicar una sentència que desballestava bona part d’un decret, aprovat al final de la presidència de Pere Aragonès, que suposadament superava la necessitat d’establir uns percentatges d’ús de català i de castellà i, així, segons els seus defensors, blindava el model d’immersió lingüística. Aquell decret, ara amenaçat, desplegava una llei molt polèmica –aprovada amb el suport d’ERC, Junts, el PSC i els Comuns–, perquè admetia que el castellà podia ser llengua d’ús educatiu i curricular, i, així i tot, la justícia espanyola continua obstinada a establir més castellà. A VilaWeb Televisió avui toca La taca d’oli i Ot Bou parla de tot açò amb Marina Gay, vice-presidenta d’Òmnium Cultural i membre de la plataforma Som Escola. Vegeu-ne el vídeo.

PS5. Després de tots aquests anys de feina, estic particularment orgullós d’haver aconseguit fer de VilaWeb un espai on els lectors són capaços de debatre de manera sensata entre ells i amb nosaltres, els periodistes. Vull remarcar que no és pas senzill, això, que ha costat molt d’arribar-hi -i n’hi ha prou de fer un colp d’ull a alguns altres diaris per a comprovar que els espais de participació es poden convertir en guirigalls destrellatats. Ahir, per exemple, era un dia ben difícil i complicat i, tanmateix, el debat va ser tan dur com l’ocasió reclamava, però –amb molt poques excepcions– molt educat i, sobretot, perfectament constructiu. No puc, per això, sinó donar-vos les gràcies a tots i animar-nos a continuar plegats per aquest camí.

La clau és que les grans empreses digitals –Facebook, X i les altres– han construït xarxes que connecten milers de milions de persones. Això ja ho sabem. Però potser no ens hem parat prou a considerar com funcionen, quin és el principi que les governa i quin efecte tenen sobre el nostre dia a dia.

I hi ha un sol principi que les governa: l’atenció. Els algorismes són dissenyats per maximitzar el temps que passem dins aquestes xarxes. Per a res més que això. No són dissenyats per informar-nos o fer-nos entendre el món, ni per fer-nos més intel·ligents i cultes, ni per millorar la democràcia o la participació ciutadana. 

I com aconsegueixen de retenir-nos? Com s’aconsegueix que la gent no tanque la pantalla? Amb la irritació. Amb el ressentiment. Amb la indignació. Amb la sensació que hi ha sempre algú que ens ha fet alguna cosa i que cal respondre-hi, que ens hi va la vida. 

La qüestió és que amb el pas dels anys i experimentant amb milers de milions d’usuaris en temps real els algorismes han après –de manera darwiniana, si ho puc dir així i amb una precisió que fa respecte– que la ràbia enganxa molt més que no la satisfacció. Que la por reté molt més que no la tranquil·litat. O que l’insult es comparteix molt més que no el raonament.

I el resultat d’aquesta lògica –que més enllà de ser una cosa personal s’ha estès sobre el conjunt de la societat com una boirina fina, i ha canviat radicalment la manera que tenim de relacionar-nos– és aquesta situació que a alguns ens costa tant de comprendre, perquè no té cap lògica aparent. Que gent que coneixem –gent normal, gent raonable– de colp i volta comença a dir coses estranyes, apuja notablement el to de la conversa, s’enfada per temes que fa quatre dies no l’haurien ni alterat, veu enemics mortals on no n’hi havia, nega el passat i la història d’allò que has estat tu i d’allò que és ell i s’apunta a la idea de rebentar-ho tot… excepte la màquina, excepte l’aplicació, que dosifica la seua ansietat i li aporta la quantitat diària de ràbia. 

Pensar –raonar, que és un vocable perfecte de la llengua catalana– requereix temps, silenci, incertesa, dubtes, dades, humilitat, saber que tu no tens la raó en tot i acceptar, per tant, la possibilitat d’haver de canviar d’opinió. Reaccionar, en canvi, és instantani, és orgàsmic, és satisfactori d’una manera que el pensament no ho podrà ser mai. Insultar, amenaçar, escopir causa un gust anatòmic. Contra això hi ha poc a fer, però cal ser conscients que és un model de funcionament que, enaltint la simplificació, ens allunya del sentit crític, de la reflexió i el coneixement, peces necessàries per a transformar qualsevol societat. Com la nostra, que ausades que ho necessita.

I, simplement, quan ja hi ha prou gent reaccionant en la mateixa direcció, solament és qüestió que aparega l’home –o la dona– que sap aprofitar-ho. Com a negoci o com a política. O com a totes dues coses alhora. Que l’onada que vivim ara mateix siga indiscutiblement mundial és una clara indicació que no depèn –tan sols– de les circumstàncies de cada país, d’allò que haja passat o deixat de passar en cada país recentment. No ho oblideu, això, o no entendreu res.

Donald Trump –sobretot ell– va captar molt aviat que Twitter no era un canal de comunicació com diuen i defensen els qui encara no volen entendre què passa. Twitter era i és una màquina de fabricar bocs expiatoris. Certament, el mecanisme aquest de la irritació és tan antic com la política –això cal reconèixer-ho i la història i la literatura mundials ho certifiquen–, però la diferència en el nostre temps la marca el fet que mai en la història de la humanitat ningú no havia tingut una infrastructura de difusió de l’odi tan eficient al seu servei. Ningú no havia tingut mai una màquina d’irritar ficada a la butxaca de tots i cadascun dels ciutadans.

Personalment, em resulta corprenedor –i fins i tot em fa vergonya– comprovar que persones com els filòsofs Bernard Stiegler i Paul Virilio ens advertien de feia temps que passaria això i jo no els feia cas, em semblaven uns exagerats. Stiegler va dedicar els últims anys de la seua vida a explicar aquest mecanisme i va encunyar l’expressió “formiguers numèrics” per descriure que aquestes xarxes són dissenyades no per connectar persones sinó per extreure’n l’atenció, alimentant la part més pulsional i reactiva de cadascú, la menys racional i la més violenta. I Virilio –tan lluny en el temps com el 1996!– va publicar un llibre clarivident que aquests dies torne a llegir: Cybermonde, la politique du pire (‘Cibermón: quan la política aposta pel pitjor’).

I què us diré? Doncs que fa molta impressió constatar que jo, per exemple, no veia aleshores això que ells ja veien tan clar. I que em sap greu. Però que, encara més, em sembla mentida que tot plegat siga una cosa tan senzilla d’explicar i que, en canvi, i pel que es veu, puga generar un recel tan gran de ser admesa, una negació tan evident del principi del dubte, que cal que no oblidem que és a la base de la civilització humana.

PS1. Precisament avui fa cinquanta anys que va nàixer Apple. Una empresa que, com explique en aquest article, no va nàixer prometent fer-se rica sinó prometent alliberar la humanitat.

PS2. Juan Luis Gandia ha estat elegit fa poc nou rector de la Universitat de València. Poques setmanes abans de prendre possessió del càrrec, l’ha entrevistat Laura Escartí: “La universitat pública ha de ser un garant que existisca equitat social”.

PS3. Aquesta nit un grup de quatre astronautes viatjaran a la Lluna en un vol de reconeixement que significa el nostre retorn com a espècie al satèl·lit i probablement –ara sí– el començament de la colonització. A Florida, on es farà el llançament, Loren Grush ens explica en aquest article les claus polítiques i econòmiques d’aquest viatge apassionant.

PS4. A VilaWeb Televisió el dimarts hi ha La crisi dels 30, i aquesta vegada Clara Ardèvol ha parlat precisament sobre el futur amb la divulgadora Alba Lafarga i el filòsof Eudald Espluga. Vegeu-ne el vídeo.

Perquè el problema no és el tribunal. Ja n’hi ha prou de ser innocents: el problema és el poder que hi ha darrere el tribunal. I, sobretot, el problema és la nostra renúncia sostinguda a disputar-lo, a disputar el poder. El problema és la “pau autonòmica” que hem administrat durant quaranta anys en compte d’assumir el conflicte nacional entre els Països Catalans i Espanya amb tota la profunditat.

Quan, a començament dels anys vuitanta, es va construir el model d’immersió lingüística al Principat –que a la resta no vam arribar ni a això–, es va fer una operació tàcticament brillant, però estratègicament covarda. Brillant, perquè garantia un mínim de normalització en un context hostil. Covarda, perquè es va optar per camuflar una decisió pròpia del poder polític sota l’etiqueta inofensiva del “model pedagògic”. La tesi deia que la introducció de la llengua catalana en les escoles no era el resultat d’una voluntat col·lectiva que s’imposava democràticament sinó que era una metodologia avalada per experts. No era sobirania: era didàctica. No era conflicte: era consens.

Aquest desplaçament no era gens innocent. Perquè en realitat era una manera d’evitar el xoc amb l’estat espanyol i, de passada, una manera de no haver d’explicar a la societat que la normalització lingüística implica jerarquia, prioritat i, sí, imposició legítima –com la que apliquen ells, però al revés. Per contra, es va preferir fabricar un relat amable abans que expressar la veritat política. I la veritat política –d’ençà d’Aracil, això és fora de tota discussió– és que cap llengua minoritzada no sobreviu sense decisions de poder, sense decisions brutalment polítiques, sostingudes en el temps.

El cost d’aquella operació és exactament això que paguem ara. Perquè allò que es presenta com a decisió tècnica es pot discutir. I allò que es pot discutir es pot judicialitzar. I allò que es judicialitza, en un estat que té una llengua amb rang constitucional superior i una altra de simplement tolerada, té un recorregut previsible. Això del TSJC no és un abús esporàdic i aïllat: és un mecanisme estructural. No és cap anomalia: és la norma.

Per tant, la pregunta que s’ha evitat durant dècades és d’una simplicitat incòmoda: qui mana ací? Qui decideix en quina llengua s’eduquen els nostres xiquets? I això no és una pregunta ni pedagògica ni jurídica ni res de tot això. És una pregunta de poder, sobre qui té el poder i l’exerceix. I mentre la resposta siga “el poder no el tenim nosaltres”, tot seran pedaços provisionals amb data de caducitat.

Cal, doncs, posar fi a les excuses. La classe política catalana –amb comptades excepcions que no alteren el balanç– ha preferit gestionar la llengua com un dossier tècnic perquè polititzar-la de debò tenia uns costs que ningú no volia assumir. Els partits independentistes han convertit la immersió en un símbol retòric mentre eviten de portar-la al terreny on es decideixen les coses de veritat: el conflicte sostingut amb l’estat espanyol. Els partits d’esquerra no independentistes han defensat el model perquè poden fer-ho sense qüestionar l’arquitectura de poder que el fa inviable a llarg termini. I el món acadèmic i expert –i també de fa un temps les associacions que defensen la llengua– ha actuat com a coartada sofisticada de tot plegat: molta evidència ensenyada, molt de consens retratat, molta civilitat, però gens de múscul polític. Gens de força. Res de res.

I el resultat és aquest model fràgil, dependent i, sobretot, reversible. Un model que funcionava només perquè, entre ells, no hi havia ningú que el pressionàs seriosament ni el volgués qüestionar. Però un model que s’esquerda i es fa miquetes tan bon punt entra en el circuit real del poder: el judicial, el mediàtic, l’estatal.

Ara, amb la nova sentència a la mà, tothom s’indigna. Òmnium Cultural diu que el model l’han de decidir els catalans al parlament. I és evident que té raó. Però aquesta veritat no naix avui. I on era aquesta claredat quan es construïa aquell relat despolititzat que ens ha portat on som? On eren les majories disposades a dir, sense matisos, que el debat de la llengua a l’escola no és un debat pedagògic, sinó una qüestió de sobirania nacional catalana? El problema del consens no és que siga fals: és que és impotent quan algú amb poder el desdenya.

La immersió encara no ha fracassat com a model. Però ja podem dir que ha fracassat com a estratègia política. O, més ben dit, se n’ha fet evident la debilitat de partida: haver estat concebuda com una solució tècnica a un problema que sempre ha estat i sempre serà polític. Un cert model de catalanisme va voler fer veure que una llengua es podia normalitzar sense disputar el poder a aquell qui la minoritza. I això, senzillament, ni passa ni passarà.

La pregunta important, doncs, no és què dirà el Tribunal Suprem espanyol ni quin marge interpretatiu resta. Això és feina d’advocats. La pregunta de fons és si els catalans estem disposats o no, finalment, a abandonar la comoditat del relat pedagògic i assumir el cost del conflicte polític real: nació contra nació. Perquè una llengua no és tan sols un vehicle de comunicació: és un marc de poder. I defensar-la implica establir prioritats, assumir el conflicte i sostenir decisions, encara que siguen impugnades i els altres ens diguen que són il·legals.

Hi ha una cosa en què crec que els catalans ens hem equivocat molt aquests anys: els drets col·lectius no es consoliden perquè siguen raonables, sinó perquè tens prou força per a fer-los irreversibles. Perquè tot allò que no arriba a aquest llindar és negociable. I, per tant, atacable. Carn de derrota. I així, mentre continuem confonent consens amb poder i pedagogia amb sobirania, el desenllaç serà sempre el mateix. Podrem guanyar relats, informes, admiració i suports. I fins i tot sentències aïllades de tant en tant. Però la partida de fons la continuarem perdent mentre no disputem obertament i cruament el poder a qui el té, a l’Espanya que no dubta mai a fer-lo servir contra nosaltres.

PS1. S’acaba el mes de març sense l’esperada sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre la llei d’amnistia i torna a haver-hi especulacions de tota mena de quan es podrà desencallar la situació del president Carles Puigdemont i els consellers a l’exili Toni Comín i Lluís Puig, per una banda, i d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull, per una altra. I no és solament això, sinó que la nova directiva europea contra la corrupció, aprovada la setmana passada pel Parlament Europeu, ja serveix en alguns mitjans espanyols per a dir que “complica el retorn de Puigdemont”. Josep Nualart Casulleras analitza què hi ha de cert en tot plegat i què no: “Una nova maniobra del Suprem a Europa per a impedir el retorn de Puigdemont?”.

PS2. Si ahir era dilluns, a VilaWeb Televisió tocava Existim. En aquest capítol quatre joves parlen sobre l’interès en la política. Són Blanca Noguera (Menorca), filòloga clàssica i prescriptora literària a les xarxes; Clara Grau (Andorra), membre de Concòrdia i activista per la llengua; Miquel Castelló (País Valencià), membre de Joves d’Acció Cultural del País Valencià; i Genís Vives (Principat), jurista i membre d’Òmnium Cultural. Vegeu-ne el vídeo, interessantíssim.

PS3. Avui, dimarts, la comunitat educativa del País Valencià ix al carrer amb motiu de la vaga convocada pels sindicats STEPV, UGT, CCOO i CSIF. Reclamen, fonamentalment, sis punts, que van de la derogació immediata de la llei Rovira a la millora de les condicions laborals dels professors, passant per la reducció del nombre d’alumnes per aula i la reivindicació del català a l’ensenyament. Laura Escartí ha entrevistat Marc Candela, coordinador d’acció sindical de l’STEPV, el sindicat majoritari a l’ensenyament: “Els sindicats estem desbordats, hi ha moltes ganes d’eixir al carrer”.

PS4. Diumenge farà un any del traspàs de Josep Palàcios i d’ençà de fa un mes hi ha a disposició de tothom un llibre d’estudi i homenatge: Josep Palàcios. Home de lletres. L’ha publicat la Institució Alfons el Magnànim i recull les aportacions fetes en una jornada que la Càtedra Joan Fuster va organitzar a Sueca el 13 de juny de 2024. En parla Esperança Camps en aquest article.

PS5. Tots aquests continguts, que trobareu solament a VilaWeb, i tants altres, són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan que tots pugueu llegir, amb accés obert, el nostre treball, sense murs de pagament. Però hem de ser més dels que som per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes –com l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que –si encara no ho sou– penseu si us en voleu fer subscriptors o, si més no, fer una donació única i sense cap més compromís.

També cada matí, molt enjorn, un home s’acosta a les portes de l’església amb una enorme clau de ferro a les mans. És un home de la família Judeh. Musulmà. La seua família guarda la clau del Sant Sepulcre del 1187 ençà, quan Saladí, havent ocupat Jerusalem, la hi va confiar en un gest de saviesa política i de respecte religiós que la història ha anat ratificant generació rere generació –parlem de més de vuit-cents anys, ja, matí rere matí, dia rere dia.

Quan arriba al temple un altre home, aquest de la família Nuseibeh, li pren la clau i puja per una escaleta de fusta per obrir el pany de dalt. Baixa, obre el de baix i aleshores les portes del lloc on els cristians creuen que va ressuscitar Jesús s’obren per als fidels i els pelegrins. El mateix ritual es repeteix cada vespre per tancar-les. Quasi mil anys de la mateixa dansa quotidiana: uns musulmans que obren el temple més sagrat de la cristiandat, perquè si les claus fossen a les mans dels grecs ortodoxos l’església seria d’ells, i si fossen a les mans dels catòlics, seria catòlica i no es podria compartir. La raó del costum? Els musulmans són neutrals davant la diferència entre els cristians. I més que neutrals: són fidels.

Això és Jerusalem. Reconec que no és fàcil de comprendre-ho de fora estant, però qui hi ha estat ni que siga una sola vegada ho sap: la ciutat vella és un lloc on la història pesa físicament, on l’element sagrat és tan dens que l’aire sembla diferent. Alguna vegada he explicat que aquesta ciutat és l’únic lloc del món on he dubtat sobre si existia un déu, perquè ací la religió és l’essència, es pot respirar en cada carrer, en cada cantonada, es viu al mur oriental i a l’esplanada de les Mesquites, al Gòlgota. L’església del Sant Sepulcre, concretament, acull sis de les branques del cristianisme: l’ortodoxa grega, l’armènia, la catòlica, la copta egípcia, l’etíop i la siriana i totes hi conviuen en una mena d’equilibri tens –aquí les batalles entre cristians solien ser més fortes que no les dels cristians amb els altres–, que s’anomena status quo i que cap govern, cap exèrcit ni cap ideologia, ni en els pitjors moments, no havia trencat en segles. Fins ahir.

Ahir, Diumenge de Rams, en un gest d’una gravetat que sols podem qualificar pròpiament d’històrica, la policia israeliana va aturar el cardenal Pierbattista Pizzaballa quan s’adreçava al Sant Sepulcre per celebrar el començament de la Setmana Santa i no el va deixar arribar al temple, i alhora obligà els Judeh i els Nuseibeh a tancar-lo. 

Pizzaballa és el patriarca llatí de Jerusalem i això vol dir que no és, de cap manera, un bisbe qualsevol: el Patriarcat Llatí de Jerusalem és una de les institucions eclesiàstiques més antigues del món, amb arrels que es remunten a la primera croada, quan Jofré de Bouillon es declarà protector del Sant Sepulcre. Impedir que el patriarca llatí entre a l’església mare del seu patriarcat –i, a més, el Diumenge de Rams– és, com ha remarcat amb indignació el patriarcat, un precedent sense equivalent en els segles passats. Un atemptat contra l’essència d’allò que és la ciutat santa.

El govern israelià de Benjamin Netanyahu ha al·legat mesures de seguretat relacionades amb la guerra contra l’Iran per a justificar una cosa que no té justificació possible. Ningú no dubta que hi ha una guerra, ni que Jerusalem rep atacs, coets disparats de l’Iran estant. El patriarca mateix havia decidit, per aquesta raó, suspendre la tradicional processó des de la muntanya de les Oliveres i acudir a la missa de Rams sense comitiva oficial, travessant a peu els carrers de la ciutat vella acompanyat tan sols del custodi de Terra Santa, el franciscà Francesco Ielpo. Però de res no li ha servit ser comprensiu ni prudent. 

Ara, si alguna cosa ha demostrat la llarga i torturada història d’aquesta ciutat és que la seguretat i la fe no s’exclouen: els conqueridors de Jerusalem, d’Úmar ibn al-Khattab fins a Saladí, van entendre sempre que no n’hi havia prou amb la força tota sola per a governar un lloc on convergeixen les tres grans religions del llibre: la ciutat del temple jueu de David, la ciutat on Jesús va morir i ressuscitar i la ciutat d’on Mahoma va ascendir al cel. Úmar, quan va entrar a Jerusalem el 638, va refusar de resar dins el Sant Sepulcre perquè ell era musulmà i no volia donar cap excusa als seus successors per apropiar-se’l. Aquell gest de contenció donà origen a l’arranjament de custòdia que ha perdurat fins avui. Si no s’entén això no s’entén res: la llibertat de culte a Jerusalem no és un detall administratiu ni un pacte polític, sinó la pedra angular sobre la qual descansa l’existència de la ciutat.

No és pas la primera vegada que la policia israeliana interfereix en la vida religiosa de la ciutat vella. En nombroses ocasions havia aturat fidels musulmans que volien exercir el seu dret sagrat de resar a l’esplanada de les Mesquites. La lògica és sempre la mateixa: la seguretat com a coartada per a erosionar drets que els segles han consolidat en norma. Però cada vegada que es toca l’status quo –i aquesta vegada això que ha passat és molt greu– es toca molt més que un reglament: es toca el principi que Jerusalem pertany a tothom -jueus, musulmans i cristians–, o no pot pertànyer a ningú d’una manera que siga acceptable a la resta del món.

El president d’Israel, Isaac Herzog, ha telefonat al cardenal i ha lamentat l’“incident desafortunat”. L’ambaixador nord-americà, Mike Huckabee –que no és precisament un crític habitual d’Israel–, ha dit que l’actuació de la policia havia estat un “abús de poder lamentable”. Els líders europeus ho han condemnat sense pal·liatius, com també les principals autoritats musulmanes. Els opositors demòcrates jueus israelians s’han posat les mans al cap, corpresos per l’incendi originat pel seu govern de la manera més estúpida.

Però entendran què han fet, Netanyahu i els seus seguidors? Supose que sí, però si el primer ministre israelià ha travessat aquesta barrera és perquè no deu entendre que, contra la història mil·lenària, ni les armes ni les excuses de seguretat no hi poden fer res. Aquest matí l’escala de fusta continuarà recolzada en la façana del Sant Sepulcre, inamovible. I avui, també, un membre de la família Judeh tornarà a lliurar la clau de l’església a un membre de la família Nuseibeh, i –esperem que siga així– les portes s’obriran. I cristians de totes les branques imaginables entonaran amb fervor el parenostre allà on creuen que els romans imperials van matar Crist. Ho han fet de fa dos mil anys, sota els soldans i sota els croats, sota el govern dels otomans, dels britànics o dels israelians. I ho continuaran fent per més que uns supremacistes vulguen esborrar la història i la convivència de les tres religions del llibre en la ciutat que les ha fetes ser. 

Qui vulga governar Jerusalem de debò ha d’entendre que no és possible anar contra la història –enlloc del món, però menys que enlloc en aquesta ciutat. Perquè, en definitiva, la història, feta vida quotidiana amb petits gests i tradicions en la ciutat tres vegades santa, és l’únic fonament sòlid que li resta.

PS1. La decisió anunciada per Mónica Oltra aquest cap de setmana de presentar-se com a candidata a la batllia de València ha sacsat el món polític i la ciutat. Oltra ha tornat, després de quatre anys, amb ganes de batalla i això pot ser molt positiu, però arrossega encara el pes d’un nou judici en contra seu que podria caure –ja no seria gens estrany, vist tot això que hem vist– en plena campanya electoral. Esperança Camps en fa l’anàlisi: “El factor Oltra: mobilització i risc judicial en una partida oberta”.

PS2. Quan falta aproximadament un any per a les eleccions generals a Andorra, el govern de Xavier Espot entra en la recta final amb els dos grans compromisos de legislatura encara per resoldre: l’acord d’associació amb la Unió Europea i la despenalització de l’avortament. Allò que havien de ser dues reformes concretes s’ha convertit en dossiers complexos que, més enllà del contingut, posen en dubte fins on pot avançar el sistema institucional andorrà. Alexandre Solano en parla en aquest informe: “Andorra entra en el darrer any de legislatura amb els grans compromisos encallats”.

PS3. Enguany fa cinquanta anys de la inauguració del Big Ben, la discoteca que va ser considerada la més gran d’Europa, situada entre Mollerussa i Golmés, al Pla d’Urgell. Una discoteca convertida en fenomen cultural, que va marcar generacions senceres, i la cultura de la nit. El periodista i professor Francesc Canosa ara ha escrit La Catalunya discoteca. Big Ben, la conquesta de la nit, en què fa una dissecció de les xifres impressionants del local, la magnitud del fenomen, l’evolució i la influència dels cotxes, les drogues i la música electrònica. Canosa explica a Andreu Barnils la història del país per mitjà d’aquesta discoteca, tancada el 2015 i reoberta el 2024: “Hem d’explicar la història de Catalunya per mitjà de les discoteques”.

PS4. Desenes d’activistes han estat encausats a Catalunya i al País Valencià, sobretot a Barcelona, o han estat multats per haver-se manifestat en solidaritat amb Palestina aquests darrers dos anys. Per saber més a fons les característiques de la repressió policíaca contra els activistes pro-palestins a casa nostra, Xavier Montanyà parla en aquest article amb  l’advocat penalista i penitenciari David Aranda.

La frase és d’Apologia de la història, el llibre que Bloch va escriure mentre era presoner polític dels nazis, i que no va poder acabar perquè la Gestapo l’afusellà el juny de 1944. Qualsevol règim que persegueix una cultura sempre sap què fa: sap que no hi ha un trencament fonamental entre el passat i el present, que els éssers humans, amb les seues accions, creen i impulsen el canvi i que, per tant, controlar la memòria és controlar el futur. Bloch ho havia vist amb claredat i sabia que la història no és rellotgeria ni ebenisteria, és un esforç cap a una comprensió millor d’allò que ets.

Una comprensió que, especialment en mans d’un poble que ha sofert decennis de persecució i repressió, esdevé, si se sap fer servir, un instrument clau d’alliberament.

Potser la millor formulació d’aquesta idea la va fer l’historiador britànic Eric Hobsbawm quan va afirmar que les nacions sense passat són una contradicció en els termes. Perquè allò que fa una nació és el passat, allò que la justifica davant les altres és el passat, i els historiadors són els qui tenen el deure de produir aquest passat perquè es puga transformar en consciència. Val la pena d’aturar-s’hi. Hobsbawm no parlava de sentimentalisme ni de nostàlgia: parlava de la funció estructural de la història. La història no és l’ornament d’una nació, sinó que n’és el fonament. I si això és cert per a qualsevol poble, ho és amb molta més urgència per a aquells que han viscut la persecució sistemàtica de la seua memòria col·lectiva. Quan un règim s’esforça a destruir la llengua, les institucions i la cultura d’un poble, en el fons pretén destruir-ne el passat. Perquè sap que sense passat no hi ha present que resistesca i que, en conseqüència, no hi ha futur que siga possible d’imaginar.

Tot això ho sabia ben bé Maria Carme Dalmau, que va morir ahir a noranta-sis anys, després de tota una vida dedicada als llibres. I que va posar el seu treball, el seu criteri i la seua tenacitat al servei d’una editorial –Rafael Dalmau Editor– i especialment d’una col·lecció extraordinària que ha estat, sense exageracions, una de les columnes vertebrals de la resistència intel·lectual catalana del franquisme ençà: els Episodis de la Història.

Parlem d’una col·lecció que va nàixer en ple franquisme, amb una anècdota que, condensada en poques línies, explica tot allò que era aquell temps. Una anècdota que explicava ella mateixa l’any 2020 en aquesta entrevista a VilaWeb.

Un dia, Ferran Soldevila va anar a veure el pare de Maria Carme Dalmau, el fundador de l’editorial, i li va dir: “Ai, Dalmau, intento fer un article en català i no hi ha manera de publicar-lo.” Rafael Dalmau no es va rendir, com haurien fet tants altres. Va agafar els decrets de publicació, els va llegir un per un, va consultar un advocat i tots dos van arribar a la mateixa –i sorprenent– conclusió: els llibres que passaven de cinquanta pàgines tenien més facilitats per als permisos que no pas les revistes. Es veu que el règim no els considerava tan perillosos perquè creia que arribarien a més poca gent. Va ser a partir de descobrir aquella escletxa en la burocràcia dictatorial que va nàixer una col·lecció de llibrets de seixanta-quatre pàgines –quatre plecs justs–, que eren ben bé articles llargs, però que, presentats com es presentaven, esquivaven de manera eficaç la censura espanyola.

Vist amb la perspectiva d’avui, l’episodi té alguna cosa commovedora i genial alhora: convertir la cultura clandestina en cultura visible, en cultura publicada, amb permís, amb segell d’impremta, amb distribució a les llibreries, gràcies a una astúcia i a la tenacitat de no acceptar la derrota. L’enginy posat al servei de la llengua i de la nació, però també de l’eficàcia.

Maria Carme Dalmau va créixer dins aquell projecte emprès per son pare i el va fer seu. I quan va assumir la responsabilitat editorial, no va desviar-se ni un centímetre dels principis que l’havien forjat: el rigor historiogràfic, la divulgació exigent i sobretot –i és això que jo agraesc més i amb més intensitat– una mirada pròpia que no s’equivoca mai de país. Els Episodis de la Història han tractat sempre els Països Catalans com la unitat natural d’anàlisi, sense pedanteries ni proclames innecessàries, simplement perquè és la manera correcta d’entendre la nostra història.

No és l’única, però aquesta és una de les seues grans aportacions que sovint passa desapercebuda: parlem d’una col·lecció de divulgació –més de tres-cents llibres, ja– que durant seixanta anys ha normalitzat la visió de conjunt de la nostra pàtria, mentre tot el context institucional, cultural, polític i mediàtic empenyia cap a la nostra fragmentació.

Per tot això, crec que la mort de Maria Carme Dalmau és una pèrdua que va més enllà de l’àmbit editorial. Perquè ens recorda que la nació no es construeix tan sols amb grans gests o amb declaracions solemnes. Es construeix també amb la constància de persones com ella, que decideixen de consagrar la vida sencera a una tasca que la volen fer i la fan concreta, ben feta, necessària. Publicar tants i tants volums d’història catalana, deixar finestres obertes als millors professors i historiadors sempre amb la bandera del rigor intel·lectual i fer arribar la seua obra a la gent és un acte de dignitat nacional que no acostuma a ser remarcat en els discursos dels polítics ni en les proclames immediates, però que, a llarg termini, pesa tant o més que moltes de les seues decisions.

La història no ens pertany a nosaltres. La història, els qui som vius avui, la custodiem. I per sort als Països Catalans hi ha persones i editorials que han dedicat la vida a exercir aquesta custòdia amb una honestedat admirable. Maria Carme Dalmau va ser-ne una. Una entre tantes, però una de ben destacada. I el fet que la seua obra continue parlant per ella en el futur serà la millor prova que no va treballar debades i que va tenir una vida dura, però enormement fructífera que avui, en el moment trist de la seua mort, tenim tots els motius per a celebrar i per a agrair.

PS1. L’ultimàtum del president Trump a l’Iran acabarà d’ací a poques hores i, com que segurament no tindrà resposta, veurem quina és la reacció dels Estats Units i d’Israel. L’estret d’Ormuz és el punt on es dirigeixen totes les mirades, per les conseqüències econòmiques del tancament parcial que efectuen els iranians. Weilun Soon, Gerry Doyle i Becca Wasser ens expliquen en aquest article quines serien les condicions que posen els estats, les navilieres i els productors per a considerar la situació solucionada, i debaten si hi hauria la possibilitat d’escortes navals en aquesta ruta vital del transport de petroli i gas a tot el món.

PS2. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita, aquesta vegada amb La Caixa en el punt de mira, arran de la publicació del llibre La Caixa. Una història mai no explicada, de Rafa Burgos. L’autor seu, per parlar-ne, a l’estudi televisiu de VilaWeb, amb Ot Bou, Jordi Borràs i Txell Partal. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. El cantant de Xàtiva Feliu Ventura torna amb un disc nou, Tot el que hem guanyat perdent, després de gairebé set anys sense publicar treballs d’estudi. I reivindica, precisament, la llibertat de viure amb menys i així poder agafar-se el temps que necessita per a produir cançons, en contra d’allò que exigeix la indústria musical. L’ha entrevistat Laura Escartí: “He fet passos enrere per viure amb menys, per ser feliç”.

PS4. Tots els continguts de VilaWeb, les entrevistes, els reportatges, les investigacions, els programes de televisió, els àudios… tot és d’accés obert per a tothom. Perquè considerem que la nostra feina només té sentit si ajuda a fer una societat millor, si ajuda a fer dels Països Catalans una nació lliure. Us agraïm a tots que ens llegiu, però volem remarcar també que si VilaWeb és possible és perquè milers de lectors han decidit de col·laborar de manera generosa amb el nostre projecte fent-se’n subscriptors. I volem demanar-vos als qui encara no en sou que penseu si aquests articles que us interessen cada dia no mereixen també el vostre suport directe. Amb una subscripció, si és possible, o amb una donació única, si ho voleu així.

Això va passar ahir a Los Angeles, quan un jurat va condemnar Meta (Facebook, Instagram…) i YouTube (Google) per negligència en un cas d’addicció a les xarxes socials, i els va obligar a pagar tres milions de dòlars d’indemnització a una jove que s’havia enganxat a Instagram i YouTube durant la infantesa, amb conseqüències greus per a la seua salut mental. La sentència en si no serà recordada per la xifra. Però serà recordada perquè canvia, definitivament, les regles del joc.

Durant dècades, les grans plataformes digitals americanes s’han protegit darrere un escut conceptual que els funcionava bé: una pretesa neutralitat del canal. Nosaltres –venien a dir– no som responsables d’allò que publiquen els usuaris. Som tan sols l’espai on passen les coses, no els qui les causen. I aquesta argumentació els ha permès de construir uns imperis econòmics d’unes dimensions sense precedents, blindats contra qualsevol responsabilitat civil o penal. El contingut era dels usuaris; la plataforma era –doncs i per definició– innocent.

Tanmateix, ara el jurat de Los Angeles ha desmuntat aquest argument des dels fonaments. I ho ha fet amb una precisió quirúrgica que no puc sinó aplaudir: el problema no és el contingut, sinó el disseny. El desplaçament (scroll) infinit no és un accident tecnològic: és una decisió d’enginyeria deliberada destinada a maximitzar el temps de connexió. L’algorisme que decideix quina publicació veiem a continuació no és de cap manera innocent: ha estat optimitzat per crear dependència. Les notificacions, el sistema de recompenses intermitents, la interfície mateix, tot plegat és el fruit d’una arquitectura pensada per retenir l’usuari, per segrestar-li el temps i l’atenció fins al seu límit de resistència, i més enllà. Així doncs, condemnar el disseny és condemnar la intenció.

La sentència, a més, no és cap cas aïllat. Despús-ahir, un altre jurat, a Nou Mèxic, havia ordenat a Meta de pagar 375 milions de dòlars perquè exposava els menors a riscs. Són dues decisions importants en quaranta-vuit hores. I al darrere vénen milers de demandes que ja són en curs, impulsades per famílies, per escoles, per associacions i per fiscals de tots els Estats Units. La línia jurídica que s’ha obert és que el disseny addictiu és, en si mateix, un acte de negligència. I això és fer diana.

Val la pena de mirar tot això amb perspectiva, perquè té la potencialitat de canviar el nostre món per fer-lo millor. Europa ha provat d’abordar el problema per la via regulatòria, amb la llei de serveis digitals i tot un seguit de sancions administratives que, malgrat la importància que tenen, no han pogut canviar el comportament real de les plataformes. El model americà, en canvi, actua per via judicial, cas a cas, però quan s’encadenen els veredictes això es comença a assemblar, inevitablement, a allò que li va passar amb la indústria del tabac. Durant decennis, les tabaqueres van guanyar judici rere judici tot dient que fumar era un acte de llibertat individual. Fins que van deixar de guanyar-ne, quan els tribunals van saber argumentar que no era aquest el problema, sinó la salut pública. I aleshores, el món va canviar. Per a millorar.

Tres milions de dòlars no arruïnen Meta. Però si als tres milions d’ara s’hi afegeixen tres-cents mil milions de demandes pendents, la cosa ja fa una altra cara. I sobretot si els tribunals, aquestes setmanes i mesos vinents, consoliden el principi que el disseny addictiu és jurídicament equiparable a un defecte de fabricació. Si passa això, la indústria multimilionària de les grans tecnològiques americanes s’enfrontarà a una transformació radical i obligada de les estructures bàsiques de negoci. Perquè el negoci, ara com ara, és l’addicció i això no ho podrà ser més.

Podia no haver-ho estat, això cal dir-ho ben clar. Les xarxes socials com a tals, com a instrument, són una proposta fabulosa i un pas endavant molt més que notable en termes de democràcia. Però l’avarícia dels dirigents i les empreses globalitzades –dels Zuckerberg i els Musk i tots els altres– les ha dutes on les ha dutes: a adoptar un model de negoci antisocial i depredador, destructiu per sistema. Ara hauran de pagar aquesta irresponsabilitat i tot el mal que han fet aquests anys, i esperem a veure si es pot obrir pas una altra mena de xarxa social, amb models responsables i constructius.

Això que va passar ahir a Los Angeles ens recorda una veritat que ja sabíem, però que fins ara no havia trobat el lloc adequat per a ser dita en veu alta davant un jurat: les plataformes no van créixer per la qualitat d’allò que oferien, sinó per la capacitat de fer que no poguesses deixar de fer-les servir. Finalment, ara, per primera vegada, això té un preu legal i segons que sembla, doncs, l’era de la impunitat podria arribar a la fi. Són bones notícies: Això vol dir que la societat encara és capaç de reaccionar contra els hiperrics i de plantar cara a les seues maniobres; que el sistema, en definitiva, encara no és mort del tot i que el sentit comú es pot obrir camí enmig d’aquesta era de manipulació i desvergonyiment.

PS1. Nicolas Garcia és un dels principals referents de l’esquerra, del Partit Comunista i del catalanisme a Catalunya Nord. Actualment és vice-president dels Pirineus Orientals i ha estat batlle d’Elna durant gairebé dues dècades. Alexandre Solano ha parlat amb ell en un moment advers, tot just després de la victòria a Elna d’un candidat situat a la dreta de l’extrema dreta i que amenaça de desmantellar bona part de les iniciatives impulsades durant els seus mandats: “Tot el que fem per la cultura i la llengua catalana serà abandonat”.

PS2. L’educació en català a les Illes s’ha endinsat en una gran crisi. Els atacs del govern de Marga Prohens, amb la complicitat de Vox, no són cap novetat. Al fracassat pla de segregació lingüística, al –també fracassat– pla de lliure elecció de llengua en el primer ensenyament, a la proposta de fer del castellà llengua vehicular i al pacte amb Vox per a eliminar el requisit de català en places de difícil cobertura, s’hi ha afegit una dada molt preocupant: 650 ensenyants interins no tenen acreditat el coneixement de català aquest curs. Ens ho explica Martí Gelabert: “‘Introdueixen d’amagat docents que no parlen català’: alarma pel gran nombre de professors sense el requisit lingüístic”.

PS3. Avui us expliquem una història ben curiosa, que és la de l’aeroport de Terol. És un aeroport sense vols regulars, però que s’ha convertit en notícia perquè tot d’avions de les companyies aèries del golf Pèrsic hi han anat a refugiar-se de la guerra i perquè en tinguen cura mentre no poden tornar a volar. Ho podeu llegir ací.

PS4. A VilaWeb Televisió ahir, dimecres, us vam oferir La taca d’oli, amb la presència de l’economista Mar Reguant, professora d’investigació d’ICREA a l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC. Precisament arran de la situació del golf Pèrsic, ella i Ot Bou parlen sobre la guerra energètica i la crisi més que previsible, que la professora Reguant diu que conté elements comparables a la del petroli dels anys setanta, que va significar un canvi de paradigma molt profund en la xarxa energètica mundial. Vegeu-ne el vídeo.

PS5. Fa trenta anys que VilaWeb és al vostre costat. Trenta anys explicant-vos el món amb els nostres ulls, de Perpinyà a Alacant, sense demanar permís a ningú. Trenta anys plantant cara quan tocava plantar cara, dient la veritat quan la veritat era incòmoda, obrint el debat quan calia obrir-lo. Ara us demanem que sigueu vosaltres qui ens feu costat. Pel país que imaginem junts cada dia, per la llengua que compartim i ens fa ser qui som, pel periodisme que tots sabem que necessitem: feu-vos subscriptors de VilaWeb.