Ahir, gairebé seixanta anys després, no vaig poder resistir l’impuls i vaig tornar a pujar al terrat, de matinada. Ja ho sabia, que no veuria l’Artemis com s’elevava, com sé que mon oncle Pep, i tants com ell, ja és mort. Però no ho vaig poder evitar. No sé si ho vaig fer emmetzinat per la memòria o per la il·lusió, però he de dir que em vaig sentir bé mirant cap amunt.

Vivim temps extraordinàriament difícils. No cal enumerar-ne els motius: n’hi ha prou de mirar les notícies de qualsevol dia per a entendre que alguna cosa molt greu s’ha espatllat en la manera com ens tractem els uns als altres. Ens atabalen les guerres, la regressió democràtica, l’enaltiment bel·licós de la ignorància, l’escalfament climàtic que avança sense que ningú tinga prou coratge per a aturar-lo, la sensació creixent que els qui manen pensen tan sols en ells mateixos i que l’interès general és una quimera que es reserva per a la propaganda i prou. Però, enmig de tot això, quatre persones s’han assegut dalt un coet immens –damunt un autèntic oceà d’explosius–, han abandonat la Terra i a hores d’ara van cap a la Lluna. 

I jo no puc deixar d’alegrar-me’n i de pensar que hi ha alguna cosa de profundament humana –més humana, impossible– en aquest acte. No és pas la tecnologia, que sempre pot ser freda i instrumental. No és pas la geopolítica –la geopolítica és sempre lletja i crec que ho puc dir amb un cert coneixement de causa. No és l’economia, no. Tot això compta –és clar que compta. Però també hi ha –i jo vull pensar que sobretot hi ha– aquest impuls, antic com la nostra espècie, de mirar cap allà on no hem mirat mai i dir: ep, què us sembla si hi anem?

Ho sé, ho sé. Mentre escric això, hi ha xiquets que passen fam a Gaza i xiquetes tancades a casa, segrestades, a l’Afganistan. I hi ha pobles sencers que desapareixen sota les bombes a Ucraïna. I milers de persones que moren provant de travessar la Mediterrània o el Rio Grande. I milers d’iranians que no saben si triar el dimoni o Satanàs. I tot de saharians als camps de refugiats maldant per refer-se d’un aiguat anacrònic. I tantes i tantes coses més que ens angoixen, al món i en aquest nostre país. Ho sé i estic segur que algú em dirà –per això– que gastar-se milions per anar a la Lluna és, en aquestes condicions i en aquesta època, un luxe indecent que no ens hauríem de permetre.

Però jo pense, em sembla a mi, que s’equivoca.

No perquè les injustícies no importen –que importen moltíssim, i cal combatre-les totes i cada dia de la nostra vida–, sinó perquè la capacitat de somniar col·lectivament és, en si mateixa, una forma de resistència. Els moments que defineixen una civilització són aquells en què és capaç de mirar més enllà de la seua misèria immediata, d’imaginar un futur que encara no existeix, de fer una cosa que no té cap utilitat pràctica immediata, però que amplia fabulosament allò que és.

L’Artemis II no salvarà ningú demà, ni canviarà res en la nostra terra, ni resoldrà cap dels nostres problemes. Demà no. Però aquest coet que ara mateix s’allunya d’allò que ha estat el nostre niu ancestral, jo el veig com un senyal –dèbil, com una llum llunyana, d’acord, però ben visible– que ens recorda que no hem renunciat a tot. Que hi ha una part de nosaltres, la millor part potser, que continua mirant amunt i somniant que tots junts podem fer –com a espècie, com a humanitat i de bracet de la ciència i el coneixement– coses molt grosses. Coses que ens fan dignes de l’univers.

PS1. La repressió, malgrat les aparences, continua ben viva. Aquesta setmana l’Audiència de Girona ha confirmat l’amnistia a favor de tres activistes que el juny del 2018 es van trobar embolicats en una picabaralla amb una parella d’espanyolistes. Un dels amnistiats és Adrià Garcia, amb qui ha parlat Pere Millan: “‘Em van anar a buscar perquè era jove’: l’amnistia posa fi a nou anys d’angoixa d’un independentista”.

PS2. Hi havia una escletxa per a mirar d’aturar l’execució de la sentència que obliga a traslladar al monestir de Sixena les pintures murals exhibides al MNAC. Aquest és el propòsit de la querella que van presentar cinc ex-consellers de Cultura contra la jutgessa d’Osca encarregada d’executar-la. L’advocat que impulsa la querella és Jaume Alonso-Cuevillas i hi ha parlat Josep Nualart Casulleras: “És possible que la jutgessa ara no sàpiga com aturar això de Sixena”.

PS3. Com cada dijous ahir tocava La tertúlia proscrita a VilaWeb Televisió. Aquesta setmana amb Sebastià Portell i Núria Alcaraz, sociòloga i portaveu de Sant Jordi per la Llengua, que van repassar les agressions lingüístiques d’aquests darrers dies i van proposar com fer-hi front. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. La prestigiosa editorial Routledge acaba de publicar en anglès les Rondalles d’Enric Valor. Els autors de la traducció són els professors de la Universitat de València Maria Lluïsa Gea Valor i Paul Scott Derrick. Són parella i a més, ella és néta d’Enric Valor. Han parlat amb Esperança Camps: “‘Publica-ho o penedeix-te’n tota la vida’: l’entusiasme dels editors en anglès de les ‘Rondalles valencianes’ d’Enric Valor”.

PS5. Aquest mes hem publicat el cinquè llibre de VilaWeb, El monstre judicial, un llibre editat per Josep Nualart Casulleres, que conté entrevistes amb una vintena de juristes i advocats que expliquen perfectament l’anomalia judicial espanyola i l’estat d’excepció permanent que implica per als catalans. Serà un dels llibres que aquest mes anirem presentant en diverses ciutats del país, com ara Manresa, Real, Palau-solità i Plegamans, Palma, Caldes de Montbui, Altafulla, Igualada i Santa Coloma de Farners. Consulteu tota la informació dels actes.

La Universitat de Perpinyà acaba de suprimir l’únic màster universitari íntegrament en català que impartia i el mateix dia, a Perpinyà, l’ajuntament d’extrema dreta ha esborrat la catalanitat fins i tot del paper, del cartipàs municipal, com qui esborrava antigament els noms dels vençuts dels monuments. Són dues notícies molt greus, però que han circulat per la resta del país amb la cansada discreció amb què acostumem a rebre les males notícies que ens vénen de dalt: una certa tristesa difusa, una indignació moderada però mai suficient per a eixir al carrer i, sobretot, la convicció –inconscient, però massa ferma– que “allò” passa “allà”, i que “allà” és un lloc diferent de “ací”.

Però això no és veritat: “allà”, si més no per a qualsevol persona que se senta nacional català, no pot ser sinó “ací”.

El màster de Perpinyà, diran alguns per a justificar-ho, és una cosa petita. Una desena d’estudiants l’any. Una titulació que el sistema universitari francès pot suprimir amb una circular interna i sense que ningú arrufe el nas.

Però és que darrere d’aquella desena d’estudiants hi ha alguna cosa que la comptabilitat universitària no sap comptar: hi ha la continuïtat d’una cadena cultural i nacional. Sense el màster, els llicenciats en estudis catalans del nord no poden fer el doctorat en la seua llengua. Sense doctorat, no hi ha investigadors. Sense investigadors, no hi ha producció acadèmica. Sense producció acadèmica, la llengua perd prestigi institucional. Sense prestigi institucional, la transmissió s’afebleix…

No hi ha morts naturals en sociolingüística. Hi ha polítiques, decisions, pressuposts i indiferències. I hi ha, també, la indiferència dels qui haurien pogut fer-hi alguna cosa i han clucat els ulls perquè allò passava “allà” i no “ací”. Si no vaig equivocat, el rector de la Universitat de Perpinyà ha de ser el pròxim president de la Xarxa d’Universitats Lluís Vives i avui demane seriosament si els altres rectors, si les altres universitats dels Països Catalans, es miraran aquesta agressió sense més ni més, si no faran res per collar-lo. Si els altres rectors avui no li enviaran una carta urgent demanant-li que reconsidere la decisió, per exemple, i per a dir una cosa ben petita, la més petita de totes.

El cas d’Aliot és més cru, perquè és més explícit. Un ajuntament que esborra la paraula “catalanitat” del cartipàs municipal no fa una operació tècnica. Fa una operació política de manual: la “desdenominació”, que és la primera fase de la “desidentificació”. Primer lleves el nom. Després ja no cal suprimir la cosa, perquè la cosa, sense nom, perd contorns i es dissol tota sola. Els francesos ho han fet amb moltes més coses en el curs de la història. I més o menys els ha funcionat.

Efectivament: com que els ha funcionat ho continuen fent. A mi això no em pot sorprendre. Però em sobta, al sud d’aquesta frontera que no vam triar mai i que no he reconegut mai, com observem això –parle en termes generals. Ho observem amb simpatia. Ho observem amb solidaritat proclamada. A vegades amb un article al diari. Però –ho dic tal com ho sent– tinc la sensació que som ben pocs que ho sentim com allò que és: un atac directament en contra nostre.

Perquè si som una nació qualsevol atac contra qualsevol part de la nació solament es pot viure com un atac contra la nació sencera. I allò que va passar ahir a Perpinyà ha de ser viscut, doncs, amb una enorme gravetat i amb reaccions, també a Maó i a Gandia, a l’Hospitalet de Llobregat o a les Escaldes. No hi ha cap més manera de definir això que no siga un eufemisme. Una nació que accepta resignadament l’agressió en un tros del territori sense sentir el dolor profund en cadascun dels seus nacionals no és una nació: en tot cas és una ficció geogràfica amb pretensions polítiques.

El tancament del màster de Perpinyà hauria de doldre ací també i hauria d’originar un escàndol ací també, exactament igual que si l’haguessen tancat a Palma o a Manresa, o a Barcelona. No pas perquè siguem caritatius amb els “germans del nord” –que la solidaritat a voltes té alguna cosa de caritat. Sinó perquè aquells estudiants sense continuïtat acadèmica som nosaltres. Perquè aquella llengua sense universitat és la nostra. Perquè aquella nació on un ajuntament ens esborra del cartipàs és la meua, és la vostra.

I mentre no ho visquem així –mentre continuem tractant Catalunya Nord com un territori que ben bé no el sentim tan nostre com sentim Barcelona o Tortosa–, els catalans no haurem entès la cosa més elemental, la més bàsica per a començar a caminar cap a l’alliberament: que una nació no es divideix. Que la partiren, sí. Ells. Que ens la partiren. Però que això significa que la divisió és i ha de ser, en tot cas, seua. Mai de la vida nostra.

PS1. Quan ja havíem enviat aquest article editorial als subscriptors s’ha sabut que l’ajuntament de Vinaròs també ha adoptat unes mesures contra la llengua catalana clarament contestades per la població. Evidentment tot el que he dit sobre Perpinyà ho dic sobre Vinaròs. 

PS2. De manera discreta, el fons nord-americà BlackRock ja és, aquesta setmana, l’accionista principal del Banc Sabadell. Però què és, exactament, BlackRock? A molts lectors, el nom els deu sonar a alguna cosa llunyana i abstracta, però en realitat és ni més ni menys que l’empresa financera més poderosa de la història. Una perspectiva inquietant que us expliquem en aquest article.

PS3. Joan Alcover és un dels grans referents de la literatura catalana. Enguany fa cent anys que és mort, però el seu llegat és més viu que mai i les seues idees, avui encara ben actuals. Amb motiu del centenari de la defunció d’Alcover, Nova Editorial Moll en presenta ara les obres completes, dividides en dos volums –prosa i poesia. Martí Gelabert ha parlat amb ells per contextualitzar aquest aniversari: “Cent anys de la mort de Joan Alcover, un dels autors més punyents de la literatura catalana”.

PS4. Al sud, la batalla legal de l’espanyolisme contra el català continua. Aquesta setmana, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha fet un pas més per a imposar el 25% de castellà a les aules del Principat, perquè ha ordenat d’aplicar una sentència que desballestava bona part d’un decret, aprovat al final de la presidència de Pere Aragonès, que suposadament superava la necessitat d’establir uns percentatges d’ús de català i de castellà i, així, segons els seus defensors, blindava el model d’immersió lingüística. Aquell decret, ara amenaçat, desplegava una llei molt polèmica –aprovada amb el suport d’ERC, Junts, el PSC i els Comuns–, perquè admetia que el castellà podia ser llengua d’ús educatiu i curricular, i, així i tot, la justícia espanyola continua obstinada a establir més castellà. A VilaWeb Televisió avui toca La taca d’oli i Ot Bou parla de tot açò amb Marina Gay, vice-presidenta d’Òmnium Cultural i membre de la plataforma Som Escola. Vegeu-ne el vídeo.

PS5. Després de tots aquests anys de feina, estic particularment orgullós d’haver aconseguit fer de VilaWeb un espai on els lectors són capaços de debatre de manera sensata entre ells i amb nosaltres, els periodistes. Vull remarcar que no és pas senzill, això, que ha costat molt d’arribar-hi -i n’hi ha prou de fer un colp d’ull a alguns altres diaris per a comprovar que els espais de participació es poden convertir en guirigalls destrellatats. Ahir, per exemple, era un dia ben difícil i complicat i, tanmateix, el debat va ser tan dur com l’ocasió reclamava, però –amb molt poques excepcions– molt educat i, sobretot, perfectament constructiu. No puc, per això, sinó donar-vos les gràcies a tots i animar-nos a continuar plegats per aquest camí.

La clau és que les grans empreses digitals –Facebook, X i les altres– han construït xarxes que connecten milers de milions de persones. Això ja ho sabem. Però potser no ens hem parat prou a considerar com funcionen, quin és el principi que les governa i quin efecte tenen sobre el nostre dia a dia.

I hi ha un sol principi que les governa: l’atenció. Els algorismes són dissenyats per maximitzar el temps que passem dins aquestes xarxes. Per a res més que això. No són dissenyats per informar-nos o fer-nos entendre el món, ni per fer-nos més intel·ligents i cultes, ni per millorar la democràcia o la participació ciutadana. 

I com aconsegueixen de retenir-nos? Com s’aconsegueix que la gent no tanque la pantalla? Amb la irritació. Amb el ressentiment. Amb la indignació. Amb la sensació que hi ha sempre algú que ens ha fet alguna cosa i que cal respondre-hi, que ens hi va la vida. 

La qüestió és que amb el pas dels anys i experimentant amb milers de milions d’usuaris en temps real els algorismes han après –de manera darwiniana, si ho puc dir així i amb una precisió que fa respecte– que la ràbia enganxa molt més que no la satisfacció. Que la por reté molt més que no la tranquil·litat. O que l’insult es comparteix molt més que no el raonament.

I el resultat d’aquesta lògica –que més enllà de ser una cosa personal s’ha estès sobre el conjunt de la societat com una boirina fina, i ha canviat radicalment la manera que tenim de relacionar-nos– és aquesta situació que a alguns ens costa tant de comprendre, perquè no té cap lògica aparent. Que gent que coneixem –gent normal, gent raonable– de colp i volta comença a dir coses estranyes, apuja notablement el to de la conversa, s’enfada per temes que fa quatre dies no l’haurien ni alterat, veu enemics mortals on no n’hi havia, nega el passat i la història d’allò que has estat tu i d’allò que és ell i s’apunta a la idea de rebentar-ho tot… excepte la màquina, excepte l’aplicació, que dosifica la seua ansietat i li aporta la quantitat diària de ràbia. 

Pensar –raonar, que és un vocable perfecte de la llengua catalana– requereix temps, silenci, incertesa, dubtes, dades, humilitat, saber que tu no tens la raó en tot i acceptar, per tant, la possibilitat d’haver de canviar d’opinió. Reaccionar, en canvi, és instantani, és orgàsmic, és satisfactori d’una manera que el pensament no ho podrà ser mai. Insultar, amenaçar, escopir causa un gust anatòmic. Contra això hi ha poc a fer, però cal ser conscients que és un model de funcionament que, enaltint la simplificació, ens allunya del sentit crític, de la reflexió i el coneixement, peces necessàries per a transformar qualsevol societat. Com la nostra, que ausades que ho necessita.

I, simplement, quan ja hi ha prou gent reaccionant en la mateixa direcció, solament és qüestió que aparega l’home –o la dona– que sap aprofitar-ho. Com a negoci o com a política. O com a totes dues coses alhora. Que l’onada que vivim ara mateix siga indiscutiblement mundial és una clara indicació que no depèn –tan sols– de les circumstàncies de cada país, d’allò que haja passat o deixat de passar en cada país recentment. No ho oblideu, això, o no entendreu res.

Donald Trump –sobretot ell– va captar molt aviat que Twitter no era un canal de comunicació com diuen i defensen els qui encara no volen entendre què passa. Twitter era i és una màquina de fabricar bocs expiatoris. Certament, el mecanisme aquest de la irritació és tan antic com la política –això cal reconèixer-ho i la història i la literatura mundials ho certifiquen–, però la diferència en el nostre temps la marca el fet que mai en la història de la humanitat ningú no havia tingut una infrastructura de difusió de l’odi tan eficient al seu servei. Ningú no havia tingut mai una màquina d’irritar ficada a la butxaca de tots i cadascun dels ciutadans.

Personalment, em resulta corprenedor –i fins i tot em fa vergonya– comprovar que persones com els filòsofs Bernard Stiegler i Paul Virilio ens advertien de feia temps que passaria això i jo no els feia cas, em semblaven uns exagerats. Stiegler va dedicar els últims anys de la seua vida a explicar aquest mecanisme i va encunyar l’expressió “formiguers numèrics” per descriure que aquestes xarxes són dissenyades no per connectar persones sinó per extreure’n l’atenció, alimentant la part més pulsional i reactiva de cadascú, la menys racional i la més violenta. I Virilio –tan lluny en el temps com el 1996!– va publicar un llibre clarivident que aquests dies torne a llegir: Cybermonde, la politique du pire (‘Cibermón: quan la política aposta pel pitjor’).

I què us diré? Doncs que fa molta impressió constatar que jo, per exemple, no veia aleshores això que ells ja veien tan clar. I que em sap greu. Però que, encara més, em sembla mentida que tot plegat siga una cosa tan senzilla d’explicar i que, en canvi, i pel que es veu, puga generar un recel tan gran de ser admesa, una negació tan evident del principi del dubte, que cal que no oblidem que és a la base de la civilització humana.

PS1. Precisament avui fa cinquanta anys que va nàixer Apple. Una empresa que, com explique en aquest article, no va nàixer prometent fer-se rica sinó prometent alliberar la humanitat.

PS2. Juan Luis Gandia ha estat elegit fa poc nou rector de la Universitat de València. Poques setmanes abans de prendre possessió del càrrec, l’ha entrevistat Laura Escartí: “La universitat pública ha de ser un garant que existisca equitat social”.

PS3. Aquesta nit un grup de quatre astronautes viatjaran a la Lluna en un vol de reconeixement que significa el nostre retorn com a espècie al satèl·lit i probablement –ara sí– el començament de la colonització. A Florida, on es farà el llançament, Loren Grush ens explica en aquest article les claus polítiques i econòmiques d’aquest viatge apassionant.

PS4. A VilaWeb Televisió el dimarts hi ha La crisi dels 30, i aquesta vegada Clara Ardèvol ha parlat precisament sobre el futur amb la divulgadora Alba Lafarga i el filòsof Eudald Espluga. Vegeu-ne el vídeo.

Perquè el problema no és el tribunal. Ja n’hi ha prou de ser innocents: el problema és el poder que hi ha darrere el tribunal. I, sobretot, el problema és la nostra renúncia sostinguda a disputar-lo, a disputar el poder. El problema és la “pau autonòmica” que hem administrat durant quaranta anys en compte d’assumir el conflicte nacional entre els Països Catalans i Espanya amb tota la profunditat.

Quan, a començament dels anys vuitanta, es va construir el model d’immersió lingüística al Principat –que a la resta no vam arribar ni a això–, es va fer una operació tàcticament brillant, però estratègicament covarda. Brillant, perquè garantia un mínim de normalització en un context hostil. Covarda, perquè es va optar per camuflar una decisió pròpia del poder polític sota l’etiqueta inofensiva del “model pedagògic”. La tesi deia que la introducció de la llengua catalana en les escoles no era el resultat d’una voluntat col·lectiva que s’imposava democràticament sinó que era una metodologia avalada per experts. No era sobirania: era didàctica. No era conflicte: era consens.

Aquest desplaçament no era gens innocent. Perquè en realitat era una manera d’evitar el xoc amb l’estat espanyol i, de passada, una manera de no haver d’explicar a la societat que la normalització lingüística implica jerarquia, prioritat i, sí, imposició legítima –com la que apliquen ells, però al revés. Per contra, es va preferir fabricar un relat amable abans que expressar la veritat política. I la veritat política –d’ençà d’Aracil, això és fora de tota discussió– és que cap llengua minoritzada no sobreviu sense decisions de poder, sense decisions brutalment polítiques, sostingudes en el temps.

El cost d’aquella operació és exactament això que paguem ara. Perquè allò que es presenta com a decisió tècnica es pot discutir. I allò que es pot discutir es pot judicialitzar. I allò que es judicialitza, en un estat que té una llengua amb rang constitucional superior i una altra de simplement tolerada, té un recorregut previsible. Això del TSJC no és un abús esporàdic i aïllat: és un mecanisme estructural. No és cap anomalia: és la norma.

Per tant, la pregunta que s’ha evitat durant dècades és d’una simplicitat incòmoda: qui mana ací? Qui decideix en quina llengua s’eduquen els nostres xiquets? I això no és una pregunta ni pedagògica ni jurídica ni res de tot això. És una pregunta de poder, sobre qui té el poder i l’exerceix. I mentre la resposta siga “el poder no el tenim nosaltres”, tot seran pedaços provisionals amb data de caducitat.

Cal, doncs, posar fi a les excuses. La classe política catalana –amb comptades excepcions que no alteren el balanç– ha preferit gestionar la llengua com un dossier tècnic perquè polititzar-la de debò tenia uns costs que ningú no volia assumir. Els partits independentistes han convertit la immersió en un símbol retòric mentre eviten de portar-la al terreny on es decideixen les coses de veritat: el conflicte sostingut amb l’estat espanyol. Els partits d’esquerra no independentistes han defensat el model perquè poden fer-ho sense qüestionar l’arquitectura de poder que el fa inviable a llarg termini. I el món acadèmic i expert –i també de fa un temps les associacions que defensen la llengua– ha actuat com a coartada sofisticada de tot plegat: molta evidència ensenyada, molt de consens retratat, molta civilitat, però gens de múscul polític. Gens de força. Res de res.

I el resultat és aquest model fràgil, dependent i, sobretot, reversible. Un model que funcionava només perquè, entre ells, no hi havia ningú que el pressionàs seriosament ni el volgués qüestionar. Però un model que s’esquerda i es fa miquetes tan bon punt entra en el circuit real del poder: el judicial, el mediàtic, l’estatal.

Ara, amb la nova sentència a la mà, tothom s’indigna. Òmnium Cultural diu que el model l’han de decidir els catalans al parlament. I és evident que té raó. Però aquesta veritat no naix avui. I on era aquesta claredat quan es construïa aquell relat despolititzat que ens ha portat on som? On eren les majories disposades a dir, sense matisos, que el debat de la llengua a l’escola no és un debat pedagògic, sinó una qüestió de sobirania nacional catalana? El problema del consens no és que siga fals: és que és impotent quan algú amb poder el desdenya.

La immersió encara no ha fracassat com a model. Però ja podem dir que ha fracassat com a estratègia política. O, més ben dit, se n’ha fet evident la debilitat de partida: haver estat concebuda com una solució tècnica a un problema que sempre ha estat i sempre serà polític. Un cert model de catalanisme va voler fer veure que una llengua es podia normalitzar sense disputar el poder a aquell qui la minoritza. I això, senzillament, ni passa ni passarà.

La pregunta important, doncs, no és què dirà el Tribunal Suprem espanyol ni quin marge interpretatiu resta. Això és feina d’advocats. La pregunta de fons és si els catalans estem disposats o no, finalment, a abandonar la comoditat del relat pedagògic i assumir el cost del conflicte polític real: nació contra nació. Perquè una llengua no és tan sols un vehicle de comunicació: és un marc de poder. I defensar-la implica establir prioritats, assumir el conflicte i sostenir decisions, encara que siguen impugnades i els altres ens diguen que són il·legals.

Hi ha una cosa en què crec que els catalans ens hem equivocat molt aquests anys: els drets col·lectius no es consoliden perquè siguen raonables, sinó perquè tens prou força per a fer-los irreversibles. Perquè tot allò que no arriba a aquest llindar és negociable. I, per tant, atacable. Carn de derrota. I així, mentre continuem confonent consens amb poder i pedagogia amb sobirania, el desenllaç serà sempre el mateix. Podrem guanyar relats, informes, admiració i suports. I fins i tot sentències aïllades de tant en tant. Però la partida de fons la continuarem perdent mentre no disputem obertament i cruament el poder a qui el té, a l’Espanya que no dubta mai a fer-lo servir contra nosaltres.

PS1. S’acaba el mes de març sense l’esperada sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre la llei d’amnistia i torna a haver-hi especulacions de tota mena de quan es podrà desencallar la situació del president Carles Puigdemont i els consellers a l’exili Toni Comín i Lluís Puig, per una banda, i d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull, per una altra. I no és solament això, sinó que la nova directiva europea contra la corrupció, aprovada la setmana passada pel Parlament Europeu, ja serveix en alguns mitjans espanyols per a dir que “complica el retorn de Puigdemont”. Josep Nualart Casulleras analitza què hi ha de cert en tot plegat i què no: “Una nova maniobra del Suprem a Europa per a impedir el retorn de Puigdemont?”.

PS2. Si ahir era dilluns, a VilaWeb Televisió tocava Existim. En aquest capítol quatre joves parlen sobre l’interès en la política. Són Blanca Noguera (Menorca), filòloga clàssica i prescriptora literària a les xarxes; Clara Grau (Andorra), membre de Concòrdia i activista per la llengua; Miquel Castelló (País Valencià), membre de Joves d’Acció Cultural del País Valencià; i Genís Vives (Principat), jurista i membre d’Òmnium Cultural. Vegeu-ne el vídeo, interessantíssim.

PS3. Avui, dimarts, la comunitat educativa del País Valencià ix al carrer amb motiu de la vaga convocada pels sindicats STEPV, UGT, CCOO i CSIF. Reclamen, fonamentalment, sis punts, que van de la derogació immediata de la llei Rovira a la millora de les condicions laborals dels professors, passant per la reducció del nombre d’alumnes per aula i la reivindicació del català a l’ensenyament. Laura Escartí ha entrevistat Marc Candela, coordinador d’acció sindical de l’STEPV, el sindicat majoritari a l’ensenyament: “Els sindicats estem desbordats, hi ha moltes ganes d’eixir al carrer”.

PS4. Diumenge farà un any del traspàs de Josep Palàcios i d’ençà de fa un mes hi ha a disposició de tothom un llibre d’estudi i homenatge: Josep Palàcios. Home de lletres. L’ha publicat la Institució Alfons el Magnànim i recull les aportacions fetes en una jornada que la Càtedra Joan Fuster va organitzar a Sueca el 13 de juny de 2024. En parla Esperança Camps en aquest article.

PS5. Tots aquests continguts, que trobareu solament a VilaWeb, i tants altres, són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan que tots pugueu llegir, amb accés obert, el nostre treball, sense murs de pagament. Però hem de ser més dels que som per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes –com l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que –si encara no ho sou– penseu si us en voleu fer subscriptors o, si més no, fer una donació única i sense cap més compromís.

També cada matí, molt enjorn, un home s’acosta a les portes de l’església amb una enorme clau de ferro a les mans. És un home de la família Judeh. Musulmà. La seua família guarda la clau del Sant Sepulcre del 1187 ençà, quan Saladí, havent ocupat Jerusalem, la hi va confiar en un gest de saviesa política i de respecte religiós que la història ha anat ratificant generació rere generació –parlem de més de vuit-cents anys, ja, matí rere matí, dia rere dia.

Quan arriba al temple un altre home, aquest de la família Nuseibeh, li pren la clau i puja per una escaleta de fusta per obrir el pany de dalt. Baixa, obre el de baix i aleshores les portes del lloc on els cristians creuen que va ressuscitar Jesús s’obren per als fidels i els pelegrins. El mateix ritual es repeteix cada vespre per tancar-les. Quasi mil anys de la mateixa dansa quotidiana: uns musulmans que obren el temple més sagrat de la cristiandat, perquè si les claus fossen a les mans dels grecs ortodoxos l’església seria d’ells, i si fossen a les mans dels catòlics, seria catòlica i no es podria compartir. La raó del costum? Els musulmans són neutrals davant la diferència entre els cristians. I més que neutrals: són fidels.

Això és Jerusalem. Reconec que no és fàcil de comprendre-ho de fora estant, però qui hi ha estat ni que siga una sola vegada ho sap: la ciutat vella és un lloc on la història pesa físicament, on l’element sagrat és tan dens que l’aire sembla diferent. Alguna vegada he explicat que aquesta ciutat és l’únic lloc del món on he dubtat sobre si existia un déu, perquè ací la religió és l’essència, es pot respirar en cada carrer, en cada cantonada, es viu al mur oriental i a l’esplanada de les Mesquites, al Gòlgota. L’església del Sant Sepulcre, concretament, acull sis de les branques del cristianisme: l’ortodoxa grega, l’armènia, la catòlica, la copta egípcia, l’etíop i la siriana i totes hi conviuen en una mena d’equilibri tens –aquí les batalles entre cristians solien ser més fortes que no les dels cristians amb els altres–, que s’anomena status quo i que cap govern, cap exèrcit ni cap ideologia, ni en els pitjors moments, no havia trencat en segles. Fins ahir.

Ahir, Diumenge de Rams, en un gest d’una gravetat que sols podem qualificar pròpiament d’històrica, la policia israeliana va aturar el cardenal Pierbattista Pizzaballa quan s’adreçava al Sant Sepulcre per celebrar el començament de la Setmana Santa i no el va deixar arribar al temple, i alhora obligà els Judeh i els Nuseibeh a tancar-lo. 

Pizzaballa és el patriarca llatí de Jerusalem i això vol dir que no és, de cap manera, un bisbe qualsevol: el Patriarcat Llatí de Jerusalem és una de les institucions eclesiàstiques més antigues del món, amb arrels que es remunten a la primera croada, quan Jofré de Bouillon es declarà protector del Sant Sepulcre. Impedir que el patriarca llatí entre a l’església mare del seu patriarcat –i, a més, el Diumenge de Rams– és, com ha remarcat amb indignació el patriarcat, un precedent sense equivalent en els segles passats. Un atemptat contra l’essència d’allò que és la ciutat santa.

El govern israelià de Benjamin Netanyahu ha al·legat mesures de seguretat relacionades amb la guerra contra l’Iran per a justificar una cosa que no té justificació possible. Ningú no dubta que hi ha una guerra, ni que Jerusalem rep atacs, coets disparats de l’Iran estant. El patriarca mateix havia decidit, per aquesta raó, suspendre la tradicional processó des de la muntanya de les Oliveres i acudir a la missa de Rams sense comitiva oficial, travessant a peu els carrers de la ciutat vella acompanyat tan sols del custodi de Terra Santa, el franciscà Francesco Ielpo. Però de res no li ha servit ser comprensiu ni prudent. 

Ara, si alguna cosa ha demostrat la llarga i torturada història d’aquesta ciutat és que la seguretat i la fe no s’exclouen: els conqueridors de Jerusalem, d’Úmar ibn al-Khattab fins a Saladí, van entendre sempre que no n’hi havia prou amb la força tota sola per a governar un lloc on convergeixen les tres grans religions del llibre: la ciutat del temple jueu de David, la ciutat on Jesús va morir i ressuscitar i la ciutat d’on Mahoma va ascendir al cel. Úmar, quan va entrar a Jerusalem el 638, va refusar de resar dins el Sant Sepulcre perquè ell era musulmà i no volia donar cap excusa als seus successors per apropiar-se’l. Aquell gest de contenció donà origen a l’arranjament de custòdia que ha perdurat fins avui. Si no s’entén això no s’entén res: la llibertat de culte a Jerusalem no és un detall administratiu ni un pacte polític, sinó la pedra angular sobre la qual descansa l’existència de la ciutat.

No és pas la primera vegada que la policia israeliana interfereix en la vida religiosa de la ciutat vella. En nombroses ocasions havia aturat fidels musulmans que volien exercir el seu dret sagrat de resar a l’esplanada de les Mesquites. La lògica és sempre la mateixa: la seguretat com a coartada per a erosionar drets que els segles han consolidat en norma. Però cada vegada que es toca l’status quo –i aquesta vegada això que ha passat és molt greu– es toca molt més que un reglament: es toca el principi que Jerusalem pertany a tothom -jueus, musulmans i cristians–, o no pot pertànyer a ningú d’una manera que siga acceptable a la resta del món.

El president d’Israel, Isaac Herzog, ha telefonat al cardenal i ha lamentat l’“incident desafortunat”. L’ambaixador nord-americà, Mike Huckabee –que no és precisament un crític habitual d’Israel–, ha dit que l’actuació de la policia havia estat un “abús de poder lamentable”. Els líders europeus ho han condemnat sense pal·liatius, com també les principals autoritats musulmanes. Els opositors demòcrates jueus israelians s’han posat les mans al cap, corpresos per l’incendi originat pel seu govern de la manera més estúpida.

Però entendran què han fet, Netanyahu i els seus seguidors? Supose que sí, però si el primer ministre israelià ha travessat aquesta barrera és perquè no deu entendre que, contra la història mil·lenària, ni les armes ni les excuses de seguretat no hi poden fer res. Aquest matí l’escala de fusta continuarà recolzada en la façana del Sant Sepulcre, inamovible. I avui, també, un membre de la família Judeh tornarà a lliurar la clau de l’església a un membre de la família Nuseibeh, i –esperem que siga així– les portes s’obriran. I cristians de totes les branques imaginables entonaran amb fervor el parenostre allà on creuen que els romans imperials van matar Crist. Ho han fet de fa dos mil anys, sota els soldans i sota els croats, sota el govern dels otomans, dels britànics o dels israelians. I ho continuaran fent per més que uns supremacistes vulguen esborrar la història i la convivència de les tres religions del llibre en la ciutat que les ha fetes ser. 

Qui vulga governar Jerusalem de debò ha d’entendre que no és possible anar contra la història –enlloc del món, però menys que enlloc en aquesta ciutat. Perquè, en definitiva, la història, feta vida quotidiana amb petits gests i tradicions en la ciutat tres vegades santa, és l’únic fonament sòlid que li resta.

PS1. La decisió anunciada per Mónica Oltra aquest cap de setmana de presentar-se com a candidata a la batllia de València ha sacsat el món polític i la ciutat. Oltra ha tornat, després de quatre anys, amb ganes de batalla i això pot ser molt positiu, però arrossega encara el pes d’un nou judici en contra seu que podria caure –ja no seria gens estrany, vist tot això que hem vist– en plena campanya electoral. Esperança Camps en fa l’anàlisi: “El factor Oltra: mobilització i risc judicial en una partida oberta”.

PS2. Quan falta aproximadament un any per a les eleccions generals a Andorra, el govern de Xavier Espot entra en la recta final amb els dos grans compromisos de legislatura encara per resoldre: l’acord d’associació amb la Unió Europea i la despenalització de l’avortament. Allò que havien de ser dues reformes concretes s’ha convertit en dossiers complexos que, més enllà del contingut, posen en dubte fins on pot avançar el sistema institucional andorrà. Alexandre Solano en parla en aquest informe: “Andorra entra en el darrer any de legislatura amb els grans compromisos encallats”.

PS3. Enguany fa cinquanta anys de la inauguració del Big Ben, la discoteca que va ser considerada la més gran d’Europa, situada entre Mollerussa i Golmés, al Pla d’Urgell. Una discoteca convertida en fenomen cultural, que va marcar generacions senceres, i la cultura de la nit. El periodista i professor Francesc Canosa ara ha escrit La Catalunya discoteca. Big Ben, la conquesta de la nit, en què fa una dissecció de les xifres impressionants del local, la magnitud del fenomen, l’evolució i la influència dels cotxes, les drogues i la música electrònica. Canosa explica a Andreu Barnils la història del país per mitjà d’aquesta discoteca, tancada el 2015 i reoberta el 2024: “Hem d’explicar la història de Catalunya per mitjà de les discoteques”.

PS4. Desenes d’activistes han estat encausats a Catalunya i al País Valencià, sobretot a Barcelona, o han estat multats per haver-se manifestat en solidaritat amb Palestina aquests darrers dos anys. Per saber més a fons les característiques de la repressió policíaca contra els activistes pro-palestins a casa nostra, Xavier Montanyà parla en aquest article amb  l’advocat penalista i penitenciari David Aranda.

La frase és d’Apologia de la història, el llibre que Bloch va escriure mentre era presoner polític dels nazis, i que no va poder acabar perquè la Gestapo l’afusellà el juny de 1944. Qualsevol règim que persegueix una cultura sempre sap què fa: sap que no hi ha un trencament fonamental entre el passat i el present, que els éssers humans, amb les seues accions, creen i impulsen el canvi i que, per tant, controlar la memòria és controlar el futur. Bloch ho havia vist amb claredat i sabia que la història no és rellotgeria ni ebenisteria, és un esforç cap a una comprensió millor d’allò que ets.

Una comprensió que, especialment en mans d’un poble que ha sofert decennis de persecució i repressió, esdevé, si se sap fer servir, un instrument clau d’alliberament.

Potser la millor formulació d’aquesta idea la va fer l’historiador britànic Eric Hobsbawm quan va afirmar que les nacions sense passat són una contradicció en els termes. Perquè allò que fa una nació és el passat, allò que la justifica davant les altres és el passat, i els historiadors són els qui tenen el deure de produir aquest passat perquè es puga transformar en consciència. Val la pena d’aturar-s’hi. Hobsbawm no parlava de sentimentalisme ni de nostàlgia: parlava de la funció estructural de la història. La història no és l’ornament d’una nació, sinó que n’és el fonament. I si això és cert per a qualsevol poble, ho és amb molta més urgència per a aquells que han viscut la persecució sistemàtica de la seua memòria col·lectiva. Quan un règim s’esforça a destruir la llengua, les institucions i la cultura d’un poble, en el fons pretén destruir-ne el passat. Perquè sap que sense passat no hi ha present que resistesca i que, en conseqüència, no hi ha futur que siga possible d’imaginar.

Tot això ho sabia ben bé Maria Carme Dalmau, que va morir ahir a noranta-sis anys, després de tota una vida dedicada als llibres. I que va posar el seu treball, el seu criteri i la seua tenacitat al servei d’una editorial –Rafael Dalmau Editor– i especialment d’una col·lecció extraordinària que ha estat, sense exageracions, una de les columnes vertebrals de la resistència intel·lectual catalana del franquisme ençà: els Episodis de la Història.

Parlem d’una col·lecció que va nàixer en ple franquisme, amb una anècdota que, condensada en poques línies, explica tot allò que era aquell temps. Una anècdota que explicava ella mateixa l’any 2020 en aquesta entrevista a VilaWeb.

Un dia, Ferran Soldevila va anar a veure el pare de Maria Carme Dalmau, el fundador de l’editorial, i li va dir: “Ai, Dalmau, intento fer un article en català i no hi ha manera de publicar-lo.” Rafael Dalmau no es va rendir, com haurien fet tants altres. Va agafar els decrets de publicació, els va llegir un per un, va consultar un advocat i tots dos van arribar a la mateixa –i sorprenent– conclusió: els llibres que passaven de cinquanta pàgines tenien més facilitats per als permisos que no pas les revistes. Es veu que el règim no els considerava tan perillosos perquè creia que arribarien a més poca gent. Va ser a partir de descobrir aquella escletxa en la burocràcia dictatorial que va nàixer una col·lecció de llibrets de seixanta-quatre pàgines –quatre plecs justs–, que eren ben bé articles llargs, però que, presentats com es presentaven, esquivaven de manera eficaç la censura espanyola.

Vist amb la perspectiva d’avui, l’episodi té alguna cosa commovedora i genial alhora: convertir la cultura clandestina en cultura visible, en cultura publicada, amb permís, amb segell d’impremta, amb distribució a les llibreries, gràcies a una astúcia i a la tenacitat de no acceptar la derrota. L’enginy posat al servei de la llengua i de la nació, però també de l’eficàcia.

Maria Carme Dalmau va créixer dins aquell projecte emprès per son pare i el va fer seu. I quan va assumir la responsabilitat editorial, no va desviar-se ni un centímetre dels principis que l’havien forjat: el rigor historiogràfic, la divulgació exigent i sobretot –i és això que jo agraesc més i amb més intensitat– una mirada pròpia que no s’equivoca mai de país. Els Episodis de la Història han tractat sempre els Països Catalans com la unitat natural d’anàlisi, sense pedanteries ni proclames innecessàries, simplement perquè és la manera correcta d’entendre la nostra història.

No és l’única, però aquesta és una de les seues grans aportacions que sovint passa desapercebuda: parlem d’una col·lecció de divulgació –més de tres-cents llibres, ja– que durant seixanta anys ha normalitzat la visió de conjunt de la nostra pàtria, mentre tot el context institucional, cultural, polític i mediàtic empenyia cap a la nostra fragmentació.

Per tot això, crec que la mort de Maria Carme Dalmau és una pèrdua que va més enllà de l’àmbit editorial. Perquè ens recorda que la nació no es construeix tan sols amb grans gests o amb declaracions solemnes. Es construeix també amb la constància de persones com ella, que decideixen de consagrar la vida sencera a una tasca que la volen fer i la fan concreta, ben feta, necessària. Publicar tants i tants volums d’història catalana, deixar finestres obertes als millors professors i historiadors sempre amb la bandera del rigor intel·lectual i fer arribar la seua obra a la gent és un acte de dignitat nacional que no acostuma a ser remarcat en els discursos dels polítics ni en les proclames immediates, però que, a llarg termini, pesa tant o més que moltes de les seues decisions.

La història no ens pertany a nosaltres. La història, els qui som vius avui, la custodiem. I per sort als Països Catalans hi ha persones i editorials que han dedicat la vida a exercir aquesta custòdia amb una honestedat admirable. Maria Carme Dalmau va ser-ne una. Una entre tantes, però una de ben destacada. I el fet que la seua obra continue parlant per ella en el futur serà la millor prova que no va treballar debades i que va tenir una vida dura, però enormement fructífera que avui, en el moment trist de la seua mort, tenim tots els motius per a celebrar i per a agrair.

PS1. L’ultimàtum del president Trump a l’Iran acabarà d’ací a poques hores i, com que segurament no tindrà resposta, veurem quina és la reacció dels Estats Units i d’Israel. L’estret d’Ormuz és el punt on es dirigeixen totes les mirades, per les conseqüències econòmiques del tancament parcial que efectuen els iranians. Weilun Soon, Gerry Doyle i Becca Wasser ens expliquen en aquest article quines serien les condicions que posen els estats, les navilieres i els productors per a considerar la situació solucionada, i debaten si hi hauria la possibilitat d’escortes navals en aquesta ruta vital del transport de petroli i gas a tot el món.

PS2. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita, aquesta vegada amb La Caixa en el punt de mira, arran de la publicació del llibre La Caixa. Una història mai no explicada, de Rafa Burgos. L’autor seu, per parlar-ne, a l’estudi televisiu de VilaWeb, amb Ot Bou, Jordi Borràs i Txell Partal. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. El cantant de Xàtiva Feliu Ventura torna amb un disc nou, Tot el que hem guanyat perdent, després de gairebé set anys sense publicar treballs d’estudi. I reivindica, precisament, la llibertat de viure amb menys i així poder agafar-se el temps que necessita per a produir cançons, en contra d’allò que exigeix la indústria musical. L’ha entrevistat Laura Escartí: “He fet passos enrere per viure amb menys, per ser feliç”.

PS4. Tots els continguts de VilaWeb, les entrevistes, els reportatges, les investigacions, els programes de televisió, els àudios… tot és d’accés obert per a tothom. Perquè considerem que la nostra feina només té sentit si ajuda a fer una societat millor, si ajuda a fer dels Països Catalans una nació lliure. Us agraïm a tots que ens llegiu, però volem remarcar també que si VilaWeb és possible és perquè milers de lectors han decidit de col·laborar de manera generosa amb el nostre projecte fent-se’n subscriptors. I volem demanar-vos als qui encara no en sou que penseu si aquests articles que us interessen cada dia no mereixen també el vostre suport directe. Amb una subscripció, si és possible, o amb una donació única, si ho voleu així.

Això va passar ahir a Los Angeles, quan un jurat va condemnar Meta (Facebook, Instagram…) i YouTube (Google) per negligència en un cas d’addicció a les xarxes socials, i els va obligar a pagar tres milions de dòlars d’indemnització a una jove que s’havia enganxat a Instagram i YouTube durant la infantesa, amb conseqüències greus per a la seua salut mental. La sentència en si no serà recordada per la xifra. Però serà recordada perquè canvia, definitivament, les regles del joc.

Durant dècades, les grans plataformes digitals americanes s’han protegit darrere un escut conceptual que els funcionava bé: una pretesa neutralitat del canal. Nosaltres –venien a dir– no som responsables d’allò que publiquen els usuaris. Som tan sols l’espai on passen les coses, no els qui les causen. I aquesta argumentació els ha permès de construir uns imperis econòmics d’unes dimensions sense precedents, blindats contra qualsevol responsabilitat civil o penal. El contingut era dels usuaris; la plataforma era –doncs i per definició– innocent.

Tanmateix, ara el jurat de Los Angeles ha desmuntat aquest argument des dels fonaments. I ho ha fet amb una precisió quirúrgica que no puc sinó aplaudir: el problema no és el contingut, sinó el disseny. El desplaçament (scroll) infinit no és un accident tecnològic: és una decisió d’enginyeria deliberada destinada a maximitzar el temps de connexió. L’algorisme que decideix quina publicació veiem a continuació no és de cap manera innocent: ha estat optimitzat per crear dependència. Les notificacions, el sistema de recompenses intermitents, la interfície mateix, tot plegat és el fruit d’una arquitectura pensada per retenir l’usuari, per segrestar-li el temps i l’atenció fins al seu límit de resistència, i més enllà. Així doncs, condemnar el disseny és condemnar la intenció.

La sentència, a més, no és cap cas aïllat. Despús-ahir, un altre jurat, a Nou Mèxic, havia ordenat a Meta de pagar 375 milions de dòlars perquè exposava els menors a riscs. Són dues decisions importants en quaranta-vuit hores. I al darrere vénen milers de demandes que ja són en curs, impulsades per famílies, per escoles, per associacions i per fiscals de tots els Estats Units. La línia jurídica que s’ha obert és que el disseny addictiu és, en si mateix, un acte de negligència. I això és fer diana.

Val la pena de mirar tot això amb perspectiva, perquè té la potencialitat de canviar el nostre món per fer-lo millor. Europa ha provat d’abordar el problema per la via regulatòria, amb la llei de serveis digitals i tot un seguit de sancions administratives que, malgrat la importància que tenen, no han pogut canviar el comportament real de les plataformes. El model americà, en canvi, actua per via judicial, cas a cas, però quan s’encadenen els veredictes això es comença a assemblar, inevitablement, a allò que li va passar amb la indústria del tabac. Durant decennis, les tabaqueres van guanyar judici rere judici tot dient que fumar era un acte de llibertat individual. Fins que van deixar de guanyar-ne, quan els tribunals van saber argumentar que no era aquest el problema, sinó la salut pública. I aleshores, el món va canviar. Per a millorar.

Tres milions de dòlars no arruïnen Meta. Però si als tres milions d’ara s’hi afegeixen tres-cents mil milions de demandes pendents, la cosa ja fa una altra cara. I sobretot si els tribunals, aquestes setmanes i mesos vinents, consoliden el principi que el disseny addictiu és jurídicament equiparable a un defecte de fabricació. Si passa això, la indústria multimilionària de les grans tecnològiques americanes s’enfrontarà a una transformació radical i obligada de les estructures bàsiques de negoci. Perquè el negoci, ara com ara, és l’addicció i això no ho podrà ser més.

Podia no haver-ho estat, això cal dir-ho ben clar. Les xarxes socials com a tals, com a instrument, són una proposta fabulosa i un pas endavant molt més que notable en termes de democràcia. Però l’avarícia dels dirigents i les empreses globalitzades –dels Zuckerberg i els Musk i tots els altres– les ha dutes on les ha dutes: a adoptar un model de negoci antisocial i depredador, destructiu per sistema. Ara hauran de pagar aquesta irresponsabilitat i tot el mal que han fet aquests anys, i esperem a veure si es pot obrir pas una altra mena de xarxa social, amb models responsables i constructius.

Això que va passar ahir a Los Angeles ens recorda una veritat que ja sabíem, però que fins ara no havia trobat el lloc adequat per a ser dita en veu alta davant un jurat: les plataformes no van créixer per la qualitat d’allò que oferien, sinó per la capacitat de fer que no poguesses deixar de fer-les servir. Finalment, ara, per primera vegada, això té un preu legal i segons que sembla, doncs, l’era de la impunitat podria arribar a la fi. Són bones notícies: Això vol dir que la societat encara és capaç de reaccionar contra els hiperrics i de plantar cara a les seues maniobres; que el sistema, en definitiva, encara no és mort del tot i que el sentit comú es pot obrir camí enmig d’aquesta era de manipulació i desvergonyiment.

PS1. Nicolas Garcia és un dels principals referents de l’esquerra, del Partit Comunista i del catalanisme a Catalunya Nord. Actualment és vice-president dels Pirineus Orientals i ha estat batlle d’Elna durant gairebé dues dècades. Alexandre Solano ha parlat amb ell en un moment advers, tot just després de la victòria a Elna d’un candidat situat a la dreta de l’extrema dreta i que amenaça de desmantellar bona part de les iniciatives impulsades durant els seus mandats: “Tot el que fem per la cultura i la llengua catalana serà abandonat”.

PS2. L’educació en català a les Illes s’ha endinsat en una gran crisi. Els atacs del govern de Marga Prohens, amb la complicitat de Vox, no són cap novetat. Al fracassat pla de segregació lingüística, al –també fracassat– pla de lliure elecció de llengua en el primer ensenyament, a la proposta de fer del castellà llengua vehicular i al pacte amb Vox per a eliminar el requisit de català en places de difícil cobertura, s’hi ha afegit una dada molt preocupant: 650 ensenyants interins no tenen acreditat el coneixement de català aquest curs. Ens ho explica Martí Gelabert: “‘Introdueixen d’amagat docents que no parlen català’: alarma pel gran nombre de professors sense el requisit lingüístic”.

PS3. Avui us expliquem una història ben curiosa, que és la de l’aeroport de Terol. És un aeroport sense vols regulars, però que s’ha convertit en notícia perquè tot d’avions de les companyies aèries del golf Pèrsic hi han anat a refugiar-se de la guerra i perquè en tinguen cura mentre no poden tornar a volar. Ho podeu llegir ací.

PS4. A VilaWeb Televisió ahir, dimecres, us vam oferir La taca d’oli, amb la presència de l’economista Mar Reguant, professora d’investigació d’ICREA a l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC. Precisament arran de la situació del golf Pèrsic, ella i Ot Bou parlen sobre la guerra energètica i la crisi més que previsible, que la professora Reguant diu que conté elements comparables a la del petroli dels anys setanta, que va significar un canvi de paradigma molt profund en la xarxa energètica mundial. Vegeu-ne el vídeo.

PS5. Fa trenta anys que VilaWeb és al vostre costat. Trenta anys explicant-vos el món amb els nostres ulls, de Perpinyà a Alacant, sense demanar permís a ningú. Trenta anys plantant cara quan tocava plantar cara, dient la veritat quan la veritat era incòmoda, obrint el debat quan calia obrir-lo. Ara us demanem que sigueu vosaltres qui ens feu costat. Pel país que imaginem junts cada dia, per la llengua que compartim i ens fa ser qui som, pel periodisme que tots sabem que necessitem: feu-vos subscriptors de VilaWeb.

No és que Trump haja inventat la corrupció. La corrupció és tan antiga com el poder, i seria ingenu pensar la contrària. Però Trump ha inventat –o potser seria més exacte dir que ha sistematitzat– una manera de fer inútils i inservibles, si més no provisionalment, tots aquells mecanismes de fre que jo creia inexpugnables. I, a més, ha actuat amb una elegància tàctica que, vista de fora i amb una certa fredor analítica, no deixa de ser d’una perversitat admirable. “Admirable” no és la millor paraula, però ho dic com dic que admire el lladre que un dia em va robar la maleta en una estació de tren sense que jo tingués la més mínima noció de què em passava.

El sistema és el següent. Primer i sobretot, crees la desconfiança. Esmerces milions a escampar la desconfiança entre la gent. No pas la desconfiança en les institucions concretes que t’obstaculitzen –això seria massa obvi i massa fàcil de combatre–, sinó la desconfiança en la idea mateixa d’institució. Fas que la gent desesperada, la gent que amb raó o sense sent que el sistema l’ha abandonat, desconfie de tot i de tothom sense pensar ni mesurar: jutges, periodistes, científics, funcionaris, experts, polítics, associacions. Tots menjadora, tots lladres, tots corruptes, tots traïdors, tots aprofitats. I quan ho has aconseguit, quan has creat una massa de ciutadans que no creuen en res i que no escolten raons, aleshores tens les mans lliures per a fer què cregues convenient. Perquè, qui t’ha de controlar, si tots els qui ho podrien fer ja han estat prèviament desacreditats davant la societat?

El cas que fa unes hores ha descrit Paul Krugman en aquest article és d’una claredat brutal. Dijous, Donald Trump va amenaçar l’Iran de bombardar centrals elèctriques civils –un crim de guerra, per dir-ho amb la precisió que el cas mereix– si no obria l’estret d’Ormuz abans de 48 hores. I dilluns al matí, quinze minuts exactes abans que Trump anunciàs públicament que ho deixava estar i que no hi hauria atac, als mercats de futurs es va produir una operació de venda de petroli de 580 milions de dòlars acompanyada d’una compra de futurs borsaris en massa. I l’única explicació imaginable és que algú sabia què diria Trump de manera imminent i les conseqüències econòmiques que tindria.

La cadena CNBC ho va documentar amb xifres: dos pics de volum aïllats, dues operacions úniques, minuts abans d’una declaració que havia de canviar de dalt a baix el comportament del mercat. Operacions sense cap justificació tenint en compte les notícies disponibles públicament. La història, doncs, seria desconcertant, si no fos que l’explicació és òbvia: algú acostat a Trump –o Trump mateix– va explotar aquella informació privilegiada per obtenir guanys enormes i immediats. Segons el Financial Times, aproximadament 580 milions de dòlars. Plaf! En un minut. A la butxaca. Burlant-se de tot i de tothom.

Això és corrupció. No hi ha discussió possible. Krugman parla també de traïció, tenint en compte que l’enemic podria intuir què va passar si sap seguir el mercat. Té raó, és clar. Però jo hi afegiria encara una altra paraula: sistema. Perquè no és un escàndol aïllat, és un model de negoci.

Donald Trump no és un accident ni una anomalia. És, si de cas, la demostració –en un país que té l’exèrcit més poderós del món, les millors universitats i la moneda de reserva internacional– que es pot governar un estat com si fos una empresa familiar dedicada a l’especulació financera a gran escala. Lamentablement, és així. Les decisions de guerra i pau passen per un filtre que fins fa poc semblava impensable: afavoreix o perjudica el negoci privat de qui les pren? La política exterior passa a ser informació privilegiada. La seguretat nacional, palanca de mercat. Desvergonyidament.

I ací és on ve la part que em sembla més essencial, i que els comentaristes europeus tendim a no veure amb prou claredat. Aquest ambient de desconfiança social que el trumpisme exporta arreu —mitjançant els aliats de l’extrema dreta europea, els altaveus digitals, les xarxes de finançament– el beneficia directament. Perquè és ell, o algú de molt a la vora, qui es queda els 580 milions de dilluns al matí, els contractes de defensa, les concessions minerals, les posicions en el mercat de la intel·ligència artificial. Ell i els grans controladors americans de les finances i la tecnologia, aquells que han finançat el moviment als Estats Units i a Europa, aquells que s’han assegut a la primera fila del poder i han convertit Washington en una sala de juntes. Elon Musk no és el producte del populisme: n’és el beneficiari i, en bona part, l’arquitecte, gràcies a haver transformat l’antic Twitter, aquell Twitter ric en debats, en un circ de conspiranoics i insults, d’agressivitat desfermada. Allò que el trumpisme exporta a Europa no és una ideologia amb el significat clàssic del terme. És un model operatiu: desestabilitza les institucions, crea caos, i en el caos compra i s’enriqueix mentre hi ha desesperats que es pensen que el trumpisme –tant se val el nom i la cara que prenga aquest moviment en cada país– és la clau del futur o, a tot estirar, la venjança de les seues penes.

Per desgràcia, aquell polític català que em va parlar de Guinea Equatorial tenia raó en el diagnòstic. Però s’equivocava d’escala i de nivell d’amoralitat. No calia comprar un estat africà petit i desvalgut. Calia comprar el més gros. I calia comprar-lo de la manera més malintencionada: no directament, sinó fent que els seus ciutadans –convençuts per campanyes inacabables que tot és corrupció i mentida i que tothom treballa sols per interessos foscs– acceptassen de bon grat que l’estat deixe de funcionar com a estat i passe a funcionar com una punyetera oportunitat de negoci.

No trobe cap consol en tot això i, sincerament, tampoc no crec que servesca per a obrir els ulls als fanàtics –el trumpisme català va tan desbocat que no veu ni les coses més òbvies. Però potser l’exemple tan descarnat de dilluns pot ajudar algú que encara dubta honradament. A entendre de què tracta tot això, a qui serveix i per què hi ha aquesta histèria desqualificadora que impregna el nostre debat públic. Que no és un fenomen espontani ni la reacció natural de la gent, sinó un instrument perfectament orquestrat. El caos no és la conseqüència del sistema. El caos –fer que no tinguem gens d’interès a separar el gra de la palla i que, per exemple, ens semble igual una iniciativa magnífica com Subvencions.cat que una demagògia perillosa del nivell de Menjometre.cat– és la condició imprescindible perquè els lladres en puguen traure profit.

PS1. La presentació dilluns del nou llibre de VilaWeb, El monstre judicial, va deixar algunes frases ben explosives, que us resumim en aquest article: “‘Ara odien més el de la Moncloa que no el de Waterloo’: deu frases de Boye en la presentació del llibre ‘El monstre judicial’”. També podeu veure el vídeo de la presentació en aquest enllaç.

PS2. El judici de la gota freda va fer un tomb ahir, quan es va saber que la jutgessa havia cridat a declarar per primera vegada Carlos Mazón, després de la negativa del TSJ de jutjar-lo ells. Esperança Camps en fa l’anàlisi: “Per què la jutgessa de Catarroja vol interrogar ara Carlos Mazón com a testimoni?”.

PS3. A VilaWeb Televisió toca La crisi dels trenta. Aquesta vegada Clara Ardèvol parla sobre salut mental amb Marta Marín i Estrella Dorca. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. Fa poques setmanes, abans de la crisi del golf Pèrsic, el president Artur Mas em va convidar a participar en el seu pòdcast per parlar de la situació política mundial. En podeu veure el vídeo.

A Elna hi ha la Maternitat. Elisabeth Eidenbenz hi va fer possible el naixement de més de sis-cents infants entre el 1939 i el 1944: fills de republicans catalans o espanyols que fugien del franquisme, fills de jueus perseguits pel nazisme. Ho va aconseguir amb una determinació avui gairebé inconcebible, negociant amb els engranatges de la barbàrie, esquivant la burocràcia de Vichy –aquest règim indigne que Fortel avui reivindica– i interposant-se, literalment, entre la mort organitzada i la persistència de la vida. Aquella casa blanca als afores d’Elna va ser, durant els anys més foscs del segle XX, una de les escasses escletxes d’humanitat en un continent devastat.

Seria molt innocent de pensar que algú és responsable de la història del lloc on viu. Tampoc no ho són els electors d’Elna, que no han votat pensant en Eidenbenz ni en els xiquets de la Maternitat. Els qui han portat l’extrema dreta a l’ajuntament han actuat moguts per la percepció d’inseguretat, per l’alimentada hostilitat creixent envers la immigració, per aquest malestar difús que alimenta l’ascens de l’autoritarisme –i també per la divisió inútil del vot democràtic, una manera de regalar el càrrec a qui tots diuen voler combatre.

Fóra desproporcionat exigir-los una coherència simbòlica que rarament es demana en cap altre context. I, tanmateix, els símbols persisteixen independentment de la voluntat amb què els mirem. Elna n’és un, i molt gran. És especialment dolorós que, vuitanta anys després, esdevinga l’escenari d’una nova derrota de la democràcia. Aquest episodi té una eloqüència difícil de formular: la ciutat serà representada per algú que s’inscriu en la tradició ideològica exacta de la qual fugien aquells xiquets que encara avui commouen la nostra consciència.

Això que va passar al Rosselló despús-ahir no és un cas aïllat, sinó la manifestació local d’un fenomen continental. L’extrema dreta no avança, generalment, perquè siga hegemònica –Perpinyà n’és l’excepció–, sinó perquè troba el terreny adobat en la fragmentació irresponsable de les forces democràtiques. Progressa en els buits que deixa la incapacitat –o la manca de voluntat– d’articular respostes comunes. Avança, en darrera instància, gràcies a la miopia dels qui l’haurien de contenir.

Però, tot i saber això quan aquesta victòria s’esdevé en un lloc com Elna, el trencament causat no és tan sols polític: és també moral, emocional. No interpel·la tant la figura de Fortel com l’escenari que l’ha fet possible. Que la democràcia europea es mostre incapaç de defensar-se precisament al municipi on, en les hores més fosques del segle passat, una dona sola –i estrangera– va afirmar amb els fets que calia resistir, ens obliga a una reflexió incòmoda.

Incòmoda perquè deixa de ser impressió i es converteix en advertiment. Elna no és únicament un escenari del passat, ans n’és una prova. Una prova de fins a quin punt la memòria, si no es tradueix en criteri polític i responsabilitat cívica, pot restar reduïda a peça de museu, inofensiva i estèril. Profundament decebedora.

PS1. Una de les conseqüències més greus del resultat electoral de diumenge és la possibilitat que l’extrema dreta governe la comunitat urbana Perpinyà Mediterrània Metròpoli, l’àrea metropolitana de Perpinyà. Alexandre Solano fa els comptes i ens explica la gran importància que té que aquesta institució tombe d’un costat o d’un altre: La batalla que falta per decidir: l’extrema dreta, a l’assalt de la metròpoli perpinyanesa.

PS2. La guerra de l’Iran i els Estats Units contra Israel s’ha complicat molt aquests darrers dies, amb el llançament de dos míssils balístics de l’Iran sobre l’illa de Diego Garcia i el començament de la mobilització del cos de marines, que fa pensar en una possible invasió terrestre. Amb això el conflicte canvia radicalment i s’allarga, cosa que complica encara més la situació econòmica mundial. He fet aquesta Pissarreta per explicar-ho: “Míssils iranians i ‘marines’ nord-americans: la guerra es complica molt i es fa encara més perillosa”.

PS3. Guim Costa és el degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. I ha sostingut una conversa molt interessant amb Assumpció Maresma, que obliga a la reflexió: “En aquest país volem ser els millors en tot i ens excedim”.

PS4. Els joves no s’informen, no els interessa què passa al món. Frases com aquestes es repeteixen sovint, però són certes? Al capítol d’aquesta setmana del pòdcast Existim reunim quatre joves periodistes per analitzar com s’informen els joves i què han de fer els mitjans per arribar-hi. Són Laurianne Peigné, periodista de Ràdio Arrels; Arnau Lleonart, periodista de VilaWeb i copresident del Grup de Periodistes Ramon Barnils; Neus Climent, periodista de @no.mimporta i Nació Digital; i Ona Falcó, periodista i creadora de contingut. Vegeu-ne el vídeo.

PS5. Fa trenta anys que VilaWeb és al vostre costat. Trenta anys explicant-vos el món amb els nostres ulls, de Perpinyà a Alacant sense demanar permís a ningú. Trenta anys plantant cara quan tocava plantar cara, dient la veritat quan la veritat era incòmoda, obrint el debat quan calia obrir-lo. Ara us demanem que sigueu vosaltres qui ens feu costat. Pel país que imaginem junts cada dia, per la llengua que compartim i ens fa ser qui som, pel periodisme que tots sabem que necessitem: feu-vos subscriptors de VilaWeb.

[Avís: La Viquipèdia en català titlla la cliodinàmica de “conjectura pseudocientífica“, cosa que em fa posar en alerta, perquè és una desqualificació molt greu. Però he de dir, amb sorpresa, que és l’única que ho fa. Les catorze viquipèdies en les altres llengües que en parlen la defineixen com una disciplina o camp d’estudi i recerca, sense la desqualificació que li aplica la catalana. Intentaré, doncs, d’anar amb peus de plom per si de cas.]

La cliodinàmica parteix de la idea que les crisis no es resolen totes soles. Quan una societat acumula desigualtats, frustració i desconfiança envers les institucions, la tensió no desapareix per generació espontània. Es manifesta, d’una manera o d’una altra.

L’acadèmic russo-americà Peter Turchin, el principal impulsor, i el sociòleg Jack Goldstone, el seu precursor, han identificat tres factors que –quan coincideixen– preparen el terreny per a la inestabilitat: l’erosió del nivell de vida relatiu de les classes mitjanes i populars, la sobreproducció d’elits –és a dir, que el sistema forma més aspirants al poder que els que pot absorbir– i la saturació de l’estat, que acumula deute, normativa i deslegitimació alhora. Quan tots tres factors convergeixen, fins i tot un xoc relativament menor pot desencadenar una crisi desproporcionada. 

Encuriosit per la manera com es formula aquest debat i per com s’aplica a les eleccions franceses, m’he demanat aquests dies si el nostre país ha entrat també en aquesta trajectòria.

No cal anar molt lluny per a trobar la matèria primera. En poques setmanes, hem acumulat un seguit de tensions que, vistes separadament, poden semblar anècdotes de la vida política ordinària; però que, llegides juntes, dibuixen un patró inquietant.

Per una banda, el govern de Salvador Illa ha vist com la seua coalició parlamentària fa aigües. I és ben significatiu i revelador que a conseqüència d’això el pressupost –la gran mesura de la política redistributiva– continue blocat, any rere any, en un cul-de-sac que ja no es pot considerar accidental.

Això, al Principat. Mentrestant, al País Valencià el govern no s’ha refet del colp rebut al carrer que obligà el president Mazón a dimitir; i a les Illes la presidenta Prohens agafa un rumb cada volta més radical i incomprensible per a la majoria amb decisions com el canvi de la llei de memòria històrica o la legalització de finques il·legals en terrenys rústics. I no parlem de la sorprenent victòria de l’extrema dreta a Perpinyà en la primera tanda de les eleccions municipals.

Alhora, clarament, la societat civil no cessa de mostrar senyals de cansament i malestar. Les vagues de mestres, metges i pagesos han atès al Principat cotes altíssimes. El malestar pel mal funcionament de RENFE s’ha cronificat i la decisió del TSJ de no processar Mazón com a culpable de les morts de la gota freda ha fet créixer la tensió i el descontentament a nivells enormes al País Valencià. Tot això, a més, en el context d’una guerra que amenaça de causar gravíssimes disfuncions de l’economia mundial.

Les tres pressions catalanes

Si haguéssem d’aplicar el model cliodinàmic, caldria cercar si els tres factors convergeixen en el cas català.

El primer –l’erosió salarial– hi és, de manera indiscutible. Els Països Catalans tenim una de les economies més productives del sud d’Europa, però la productivitat no s’ha traslladat proporcionalment als sous. Molt especialment, l’encariment brutal del mercat immobiliari ha erosionat el poder adquisitiu real d’una manera que les xifres nominals no reflecteixen bé. Un sou de classe mitjana compra avui molt menys que fa vint anys.

El segon factor –la sobreproducció d’elits– és potser el menys visible però el més determinant. Especialment al Principat, hi ha una xarxa universitària molt potent i una tradició de classes mitjanes cultivades que ha originat, dècada rere dècada, una gran quantitat de persones amb capital educatiu i aspiracions, però que troben que les posicions de poder –a l’empresa, a l’administració, a la política, als mitjans– s’han anat concentrant i tancant. El resultat ha estat una generació de quadres frustrats que no han trobat acomodament en el sistema i que cerquen vies alternatives de projecció, en part emigrant a l’estranger, en part situant-se als marges. I una part d’aquest fenomen explica la fragmentació política: no és, necessàriament ni únicament, que la societat catalana siga ideolò­gicament més diversa que abans; és que hi ha més gent que pot organitzar un partit, una plataforma, un grup de pensament o una candidatura, i hi ha més raons per a fer-ho.

El tercer factor –això que en diuen “l’estat saturat“– té en el cas català una gran complexitat afegida: que l’estat en qüestió no és propi. Els governs autonòmics operen amb competències importants, però amb una hisenda que no controlen, dependent de les transferències d’un estat centralitzador que gestiona el deute global i fixa les regles del joc fiscal. Aquesta ambigüitat estructural té un efecte doble: els nostres governs poden ser acusats d’ineficàcia sense poder invocar plenament la seua autonomia, mentre l’estat espanyol evita la responsabilitat directa de les mancances catalanes remetent als governs autonòmics. El resultat és una opacitat sobre la responsabilitat que alimenta, precisament, la desconfiança que Turchin identifica com a combustible de la crisi.

La tensió que Espanya ha congelat, però no ha resolt

Però hi ha un element que la cliodinàmica clàssica no capta plenament –així ho entenc jo, si més no– i que, en el cas català, és el més determinant. Turchin i Goldstone estudien societats en què les tensions s’acumulen fins a trobar una eixida, siga per la via de la reforma o per la via de la ruptura. Però el cas català presenta una variant que els seus models no preveuen del tot: una crisi que no s’ha resolt, sinó que ha estat forçosament interrompuda amb l’ús de la violència.

L’octubre del 2017 no va ser el final d’un procés. Només va ser el moment en què l’estat espanyol va decidir aturar per la força –empresonaments, exilis, inhabilitacions, aplicació de l’article 155…– una dinàmica que portava a una solució de la crisi Catalunya-Espanya que no volia acceptar. No es va tancar la crisi; simplement es va suprimir la manifestació visible de la crisi. La pressió, per tant, no ha desaparegut: solament ha restat acumulada sota una coberta imposada per la coerció.

Aquesta seria, del punt de vista cliodinàmic, una situació particularment inestable, de les més inestables. Perquè els models de Turchin mostren que les crisis que no troben vàlvula d’escapament acaben essent més destructives que les que es resolen, fins i tot si es resolen imperfectament. Una societat que negocia, cedeix i es reorganitza –com va fer la Roma republicana quan va integrar els plebeus, o com va fer el Regne Unit amb les reformes del segle XIX– allibera la pressió de manera gradual. En canvi, una societat a la qual hom li ho impedeix acumula tensió fins que la contenció ja no és possible i explota de manera incontrolable.

La situació actual em sembla que és, en bona manera, el producte d’aquella interrupció forçada. El moviment independentista no s’ha fragmentat perquè la societat catalana haja canviat d’opinió sobre la seua voluntat, sinó perquè la repressió va trencar les estructures organitzatives i va sembrar el debat estratègic d’una desconfiança que ningú no ha pogut superar. Però la qüestió de fons –que una majoria significativa de la societat catalana considera que la relació amb Espanya no és justa ni lliurement consentida i vol crear un estat propi– no ha desaparegut de cap agenda: simplement ha deixat de tenir aquell vehicle polític unitari i eficaç que la va conduir a les victòries del 2017.

Espanya, per la seua banda, crec que ha interpretat de manera equivocada aquella interrupció com una resolució. I amb això ha confós la contenció amb el consens. És un error que la història repeteix amb una regularitat que hauria de ser alliçonadora: les tensions que es reprimeixen sense resoldre’s no desapareixen, es transformen. La cliodinàmica diria que un estat que utilitza la coerció per evitar la negociació, el màxim a què pot aspirar és a guanyar temps mentre la pressió continua creixent.

Quan la nació és també la vàlvula

Espere, honradament, no anar massa lluny, però crec que podríem dir que durant anys la mobilització independentista va funcionar precisament com la vàlvula que la cliodinàmica considera necessària: una via per la qual les tensions acumulades –salarials, generacionals, institucionals– trobaven una expressió col·lectiva i una projecció política de futur. Contra l’opinió majoritària dels espanyols, el procés no va ser cap cortina de fum per a tapar les desigualtats, sinó la manera com una societat moderna i conscient articulava el seu malestar en un context en què la via de la política clàssica havia restat blocada a partir de la sentència contra l’estatut.

Però quan la violència espanyola va tancar la vàlvula del procés, les mateixes pressions socials que es podien haver resolt amb un nou estat es van trobar sense canal d’expressió. I ara, per això, es manifesten de manera més confusa, més difusa i menys previsible: en l’abstencionisme creixent, en la volatilitat electoral, en la fascinació per models autoritaris contraris a la tradició del catalanisme, en la incapacitat dels governs per a aprovar pressuposts, en el malestar expressat violentament, en la desafecció d’una part de la societat que ja no reconeix en cap dels actors polítics existents una resposta a la seua situació concreta.

El terratrèmol

La cliodinàmica no és determinista: no diu que les coses acabaran explotant sempre. De fet, Turchin i Goldstone han documentat casos en què les societats han aconseguit de descomprimir les tensions sense ruptura violenta. El New Deal nord-americà dels anys trenta n’és l’exemple canònic: una elit reformista va aprofitar la crisi per impulsar una redistribució real de riquesa i poder que va estabilitzar el sistema durant decennis.

Però allò que la teoria sí que diu amb una claredat que no admet matisos és que l’actitud passiva –esperar que les coses es resolguen totes soles, gestionar els símptomes sense tocar les causes– és, històricament, la pitjor opció. No pas perquè garantesca la catàstrofe, sinó perquè cedeix la iniciativa a aquells actors que, en moments de crisi, solen tenir les respostes més simplistes i les solucions més destructives.

El cas català afegeix, doncs, una complicació addicional: la resolució de les tensions cliodinàmiques clàssiques –redistribució econòmica, obertura de les elits, recuperació de la confiança institucional– no és possible sense abordar, al mateix temps, la qüestió política de fons. I la qüestió política de fons –la independència, el dret de decidir, el model de relació entre Catalunya i Espanya– no es pot resoldre sense que Espanya estiga disposada a negociar allò que fins ara ha optat per reprimir. Cosa que no passarà mai.

La cliodinàmica no diu quan passaran les coses ni com. Ara, vol demostrar —amb la fredor d’un sismògraf– que la falla existeix, que s’estén i creix, que hi ha rèpliques contínues i que una cobertura artificial no és igual que un terreny estabilitzat. I això a nosaltres ens hauria de fer pensar. La cosa vindria a ser que tothom està d’acord que els terratrèmols no avisen, però també tothom sap que els geòlegs són capaços de llegir el terreny i no solen fallar quan avisen que en aquell lloc, tard o d’hora, la terra s’esberlarà i tot farà un enorme esclafit.

PS1. Nit terrible, molt dolorosa, amb la victòria de l’extrema dreta francesa a Ribesaltes, Elna i Cànoes, després d’haver guanyat ja a la primera tanda Perpinyà. Els errors propis dels partits democràtics no expliquen per ells sols aquest salt endavant dels autoritaris que controlaran l’àrea metropolitana de Perpinyà i obtenen així un enorme poder polític. VilaWeb us ha anat informat fil per randa d’aquestes eleccions –vegeu el directe que hem mantingut pels resultats. Ara caldrà l’anàlisi i parlar molt de per què passa açò en una part tan important del nostre país i com es podrà redreçar una situació amenaçadora contra la democràcia i contra la identitat catalana del nord. Alguns resultats, com el d’Elna, són particularment descoratjadors tenint en compte el gran paper que hi havia tingut l’ex-batlle Nicolas Garcia i el fet que el nou siga un personatge considerat tan extremista que no va ni amb el partit de Le Pen.

PS2. Avui es posa a la venda el nou llibre de VilaWeb, El monstre judicial. El volum ha estat coordinat per Josep Nualart Casulleras i porta un pròleg de Gonzalo Boye. Tots dos participaran en la presentació del llibre que es farà aquest vespre, a les 19.00, a les Cotxeres de Sants de Barcelona. Ja podeu comprar el llibre a les principals llibreries o a la Botiga de VilaWeb. I podeu llegir l’entrevista amb Josep Nualart: “El monstre judicial s’ha regirat contra Pedro Sánchez i ara el vol devorar”

PS3. Després de l’èxit obtingut la temporada passada, La presència torna als escenaris. Aquesta vegada al Teatre Borràs de Barcelona, on serà fins a final d’abril, amb la incorporació de Mar Ulldemolins. Txell Partal l’ha entrevistada: “La mare sempre em deia que em fes funcionària, però no li va sortir bé”.

PS4. La Fúmiga s’acomiada amb “La gent de la Mediterrània”, una cançó col·lectiva amb més de cinquanta artistes que és també un vídeo espectacular. Vegeu-lo.

Els mestres culminaran avui una setmana modèlica de manifestacions, d’una contundència i una claredat que no vèiem de feia molt de temps i que cal aplaudir. Però, sincerament, quan un col·lectiu acostumat a la discreció, a aguantar i a no lamentar-se –és un col·lectiu que ensenya als xiquets que les coses s’aconsegueixen amb paciència i treball– decideix d’eixir al carrer tal com ho fa, això vol dir que alguna cosa ha deixat de funcionar de manera molt seriosa.

No és d’ahir aquesta situació, és cert. Fa anys, per no dir decennis, que la remor del maltractament sistemàtic és viva entre els ensenyants. La queixa pel paper que fa el Departament d’Ensenyament és amarga i fa governs i governs que s’allarga. Els més durs –no sé si dir els més realistes– diuen que a la conselleria hi han anat a parar els mestres que no volen ser a l’aula i que per això és un cau d’idees estrambòtiques. El paper d’algunes fundacions i gurus també fa anys que alça polseguera, autèntics escàndols, en el sector. I les retallades hi continuen essent, no s’han revertit. Ahir vaig passar per davant d’una escola de Barcelona –els 30 Passos, a la Sagrera– i em va impressionar molt. Les aules són mòduls pre-fabricats impracticables i tot el recinte ha esdevingut una protesta elegant, claríssima i desesperada dels mestres, dels pares, dels xiquets i tot. Perquè així no es pot fer la feina que cal fer.

En vista de tot plegat, el govern, mort, de Salvador Illa, què fa? Doncs ha respost a aquesta gran mobilització amb una altra de les seues fumarades. Ha signat un pacte amb els sindicats sempre dòcils i obedients CCOO i UGT i ha tingut la barra de presentar-lo com un “pacte històric de país”. Que són ganes. Perquè aquests dos sindicats no representen sinó un 20% de la plantilla docent i, segons una enquesta enviada als 97.000 ensenyants, el 95% dels que van respondre –que no són pocs: 43.000– van refusar categòricament el text pactat. 

En un altre context, una reacció com aquesta hauria causat una crisi institucional i dimissions. Ací, però, un secretari –em va semblar entendre que deien que de Millora Educativa– es va limitar a respondre amb veu monòtona que el govern “començarà a desplegar l’acord tan aviat com sigui possible”. No sé qui caram és l’estrateg, però que algú m’explique com és que tens els carrers plens de gent que se sent menystinguda i reacciones menystenint-los una volta més. Francament.

Més enllà dels sous, hi ha una qüestió de fons que la vaga posa de manifest i que ens hauria de preocupar molt a tots. Els docents expliquen clarament que no es pot continuar treballant sense recursos: que falten vetlladors, que falten psicopedagogs, que falten mestres d’educació especial, que falten aules d’acollida. Que sense una reducció real d’alumnes per classe i sense més personal de suport, la faena del dia a dia simplement no es pot fer. I que així, en aquesta situació, la inclusió educativa –que és imprescindible i fonamental per al futur d’aquest país– deixa de ser un treball de país i esdevé una càrrega que alguns volen que racaiga sobre els mestres i prou. I que és, per tant, una tasca impossible i un fracàs anunciat.

Ho diu la pancarta i és veritat: fer miracles no ix al currículum. Però al nostre país –perquè això, no us enganyeu, no passa tan sols al Principat– fa massa temps que fer miracles sembla que siga una condició tàcita per a exercir la professió de mestre; i així no anem bé. Benvinguda la protesta, doncs, i gràcies d’eixir al carrer a lluitar.

PS1. Avui és un dia d’una gran felicitat per a tots els qui fem VilaWeb. La raó és la concessió a Biel Mesquida del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Mesquida es mereix de sobres aquest premi que guardona –ho vull recordar– no solament la qualitat literària, sinó també el compromís amb la societat i el país. I poca gent hi ha com ell que combine aquests dos aspectes amb tanta excel·lència. No me n’amague: per a nosaltres aquest reconeixement és especialment emocionant perquè Biel Mesquida ha acompanyat VilaWeb sempre –ara cada diumenge podeu llegir i escoltar en la seua veu Closcadelletra. Però això tan sols fa millor i més ampla la felicitat que com a lectors seus i com a compatriotes sentim per una reivindicació tan justa. Enhorabona, Mesquida!

PS2. Alba Tebar ens explica avui una de les situacions, una més, amb què es troben els mestres, concretament les de les escoles bressol. A Catalunya, una mestra d’educació infantil en l’etapa d’un any a dos té tretze infants a càrrec seu. En l’etapa de dos anys a tres, les xifres s’enfilen a una mestra per cada vint infants, que són les xifres més altes de tot Europa: a la Unió Europea, la mitjana és d’un professor per cada cinc alumnes d’aquesta edat: “‘No puc ni anar al lavabo’: així treballen les mestres de 0-3 amb les ràtios més altes d’Europa”.

PS3. Diumenge hi ha segona tanda de les eleccions municipals al nord. Una de les grans dades de la primera va ser l’altíssima, enorme, abstenció i és sobre aquest fet que parla Lluís Dagues: “Abstenció: la gran guanyadora de les eleccions municipals nord-catalanes”.

PS4. Donald Trump insinua ara que Veneçuela podria passar a ser un estat dels Estats Units. Podria? D’això parle en aquesta Pissarreta.

PS5. El camí de la consciència. Plenitud i vida més enllà de la mort  és el darrer llibre de Gaspar Hernàndez, director del programa de ràdio sobre psicologia i espiritualitat L’ofici de viure. Andreu Barnils hi ha tingut una conversa que sorprendrà: “Era molt escèptic amb la reencarnació. Vaig canviar de parer”.

PS6. Com cada dijous, a VilaWeb Televisió hi hagué ahir La tertúlia proscrita. Aquesta vegada, en una setmana especialment tensa, amb Júlia Ojeda i Antonio Baños: “Un govern que fa propaganda però no governa”.

Aquesta constatació ens permet de formular el problema en termes molt simples: la independència és allò que marca la diferència entre disposar d’una hisenda pròpia o dependre de decisions alienes. Entre ajustar el pressupost a les necessitats del país o subordinar-lo a oportunitats polítiques que es defineixen fora del seu àmbit. En darrer terme, la independència és la diferència entre governar o limitar-se a gestionar les condicions i els condicionants.

I és en aquest marc precís que crec que cal situar la retirada ahir per part del govern presidit per Salvador Illa del seu projecte de pressupost. 

Perquè la presentació dels comptes –de manera certament molt irresponsable– sense el suport assegurat d’ERC responia a una lògica de pressió, de menysteniment i de creure’s molt més forts que no són. En unes altres circumstàncies, en un altre moment, potser hauria funcionat, però aquesta vegada l’operació no ha reeixit. Esquerra ha resistit molt bé la pressió del PSC i els Comuns –quin paperot, els Comuns!– i aquest fet té una significació que s’haurà de concretar en el futur, però que convé no menystenir. Perquè dibuixa un límit clar, claríssim, en la capacitat de maniobra del govern Illa.

Al darrer moment, el govern del PSC, amb la perspectiva d’una derrota parlamentària –agreujada pel precedent immediat de la convocatòria electoral del president Aragonès en una situació anàloga–, ha optat per retirar el projecte de pressupost. Una decisió, en si mateixa, raonable del punt de vista de la tècnica parlamentària, però que alhora és un fet polític duríssim, demolidor, gairebé definitiu. 

En relació amb això, l’al·lucinant discurs que ha acompanyat la baixada de pantalons socialista –basat en la idea que la normalitat es manté intacta– introdueix un element de dissonància molt cridaner. Perquè la interpretació d’aquest episodi com una mostra d’habilitat política respon més a una necessitat de relat que no pas a cap anàlisi rigorosa dels fets. I la qüestió cabdal no és si la maniobra del president Illa és més encertada o menys, sinó fins a quin punt revela les condicions reals en què es mou aquest desastre de govern.

I és ací on voldria remarcar la gran qüestió de fons: la dependència estructural de Madrid d’aquest govern sempre que ha de prendre decisions clau. El fet que l’aprovació del pressupost de la Generalitat reste condicionada a moviments previs del govern espanyol posa de manifest una limitació claríssima que transcendeix la conjuntura immediata. Perquè implica que ara mateix la capacitat de decisió sobre els recursos propis no resideix en les institucions catalanes. Quan aquestes decisions s’ajornen o es modulen per prioritats forasteres, no se’n ressent el calendari pressupostari, sinó la noció d’autogovern.

Això, amb l’agreujant que les conseqüències d’aquesta situació es fan especialment visibles en un context de tensió acumulada en els serveis públics i de crispació social. L’absència de pressupost actualitzat de tres anys ençà no és un simple detall tècnic, sinó un factor que incideix directament en la qualitat i la sostenibilitat de les polítiques públiques. El deteriorament de Rodalia, les mobilitzacions en l’àmbit sanitari i educatiu o la dependència creixent de mecanismes extraordinaris com els suplements de crèdit en són expressions concretes.

Així doncs, no es tracta –que ningú no ho interprete així– d’un fracàs aïllat, d’un accident, sinó d’una manera de funcionar. D’una inèrcia. Això d’ahir és propi d’un govern que, més que governar, es limita a provar d’administrar la seua impossibilitat. D’un govern, ben simplement, que és mort.

PS1. La corresponsal parlamentària de VilaWeb, Odei A.-Etxearte, ens dóna encara més claus per entendre què passa: “Illa i Junqueras signen tres mesos de pròrroga”.

PS2. Enmig de les protestes dels mestres i professors al Principat, Ot Bou ha convidat a parlar a La taca d’oli Sira Ruiz, en representació de la USTEC. Una conversa contundent i transparent que també aclareix moltes coses sobre l’actual govern català. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. Albert Velasco presenta Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema, un llibre que no deixarà ningú indiferent. Josep Nualart Casulleras l’ha entrevistat i paga molt la pena d’escoltar-lo: “Amb Sixena ens hem comportat com uns absoluts porucs”.

PS4. Avui és Sant Josep, el dia gran de les Falles, i Esperança Camps ens presenta una de les polèmiques que s’hi han viscut enguany: “S’ha de traure la mascletada de la plaça de l’Ajuntament de València?”.

PS5. A l’acte de presentació del nou llibre de VilaWeb, El monstre judicial, hi participaran Josep Nualart, Gonzalo Boye i l’editora de VilaWeb, Txell Partal, i es farà el dilluns 23 de març a les 19.00 a les Cotxeres de Sants de Barcelona. Tothom qui hi vulgui assistir ha d’enviar un missatge a l’adreça inscripcions@vilaweb.cat amb el nom dels assistents. Confirmarem les places per ordre de recepció dels correus fins a omplir la capacitat màxima de la sala.

Comencem per allò que ningú no discuteix: la corrupció existeix, és molt greu i reclama una denúncia implacable. Els casos concrets d’adjudicació irregular a empreses afins, de subvencions orientades al finançament de partits, de contractes inflats per a beneficiar gent pròxima… tot això és real, documentat i condemnable. Denunciar-ho és necessari, sempre, i cap argument no pot tapar aquest càncer social.

Però una cosa és això i una altra de molt diferent és aquest relat que es va instal·lant i dominant una part del discurs públic: la idea que “qualsevol cosa” que compre un govern ja és una “menjadora”. Que si l’administració contracta una empresa és en canvi de favors. Que si aporta diners a un projecte d’habitatge és per a assegurar després una porta giratòria. Que si subvenciona una associació cultural és per clientelisme i per a controlar-la. Que si posa publicitat institucional en una publicació és per a comprar-ne el silenci. Que si dota de recursos un organisme públic és per a crear llocs de feina per als amics.

Cal dir ben clar que aquesta generalització és falsa, però també que no és una anàlisi. És una doctrina, cosa molt diferent. De fet, és una de les peces doctrinàries centrals de l’extrema dreta contemporània.

No pas per casualitat ni sense intenció. Thatcher ho va dir explícitament: no hi ha la societat, tan sols hi ha individus i famílies. Reagan ho va convertir en un eslògan: el govern no és la solució del problema, el govern és el problema. Trump, Milei, Abascal… Tota la construcció ideològica de la dreta radical d’aquests darrers vint anys es basa en la premissa que l’estat és per natura ineficient, corrupte i il·legítim, i que qualssevol diners que hi passen són “robats” dels ciutadans productius per redistribuir-los entre els qui no treballen, els funcionaris inútils, els amiguets i els polítics lladres. Aquest és el missatge i, com demostren Milei i Trump, l’objectiu principal és desmantellar tot allò que és públic.

En aquest context, quan algú que no és de l’extrema dreta –qualsevol demòcrata, doncs– adopta aquest marc, en realitat l’única cosa que fa és la feina bruta als qui volen desballestar l’estat del benestar i la democràcia. 

Perquè aquest relat de “tot és una menjadora” no és de cap manera un relat neutral ni descriptiu. No és ni seriós. Però sí que té una funció molt concreta: crear entre els ciutadans la percepció que l’estat –les administracions– no serveixen per a res útil, que els diners públics sempre s’utilitzen malament i es balafien i que, per tant, la millor solució és reduir-los al mínim. Com menys estat –ens diuen– molt millor anirà la societat.

Lògicament, les conseqüències d’aquest relat no són abstractes. Quan la gent passa a creure que totes les institucions públiques “són menjadores i prou”, deixa de defensar-les. I quan deixa de defensar-les, resulta molt més fàcil retallar-les, reduir-les, minimitzar-les. I alerta, que quan es retallen, qui hi perd no és el polític que gestionava la menjadora: qui hi perd és l’usuari de la sanitat pública, l’estudiant de l’escola pública, el treballador que depèn del conveni col·lectiu, la cultura que no té mecenes privats i si no en troba cap de públic resta desemparada.

Hi ha, per tant, una distinció important que cal mantenir. Senzilla, però crucial: hem d’exigir transparència, hem de fiscalitzar cada euro, hem de denunciar les irregularitats concretes i hem de perseguir la corrupció. Però no podem defensar –sense caure en el pou de l’autoritarisme– que el problema no és la corrupció sinó l’existència mateixa de l’acció pública. La primera posició és una exigència democràtica legítima. La segona, en canvi, és propaganda, tirant curt neoliberal, que porta directament a la privatització de tot allò que es puga i al “ja t’ho faràs si ets un pobre”. Que aquest és el programa polític de l’actual extrema dreta trumpista: a dalt els hiperrics tecnòcrates i a baix l’economia de Glovo. I entremig res.

Per això cal rigor i serietat. No és igual que un govern compre un servei de manera irregular que el fet que compre serveis. No és igual que una subvenció s’adjudique amb criteris clientelistes que el fet que hi haja subvencions. No és igual que un contracte es concedesca sense concurs que el fet que l’administració  contracte. Sembla obvi, molt elemental. Però, això no obstant, hi ha gent que parla avui com si tot fos igual, gent que cau amb una facilitat al·lucinant en la trampa ultra de considerar qualsevol acció econòmica de l’estat, per si mateixa, il·legítima.

I voldria afegir dues coses, concretament sobre el nostre país. La primera és que qui té interès que la gent faça aquest salt no denuncia necessàriament la corrupció. Més aviat la instrumentalitza. L’exigència democràtica no és, doncs, compatible amb la demagògia antipública que aquests dies hem vist esclatar amb entusiasme en determinats sectors. 

I el segon punt. Una vegada més l’extrema dreta catalana es dedica a arraconar el conflicte entre Catalunya i Espanya, a fer que la gent mire d’oblidar-lo. Perquè ara resultarà que els problemes evidents que té la nostra societat no provenen de l’espoliació fiscal i la dependència política, sinó de qui controla l’esquifit pressupost autonòmic o local. Caram…

PS1. Unes lletres oxidades donen la benvinguda a Camp de Mar, a Andratx (Mallorca). Dins hi ha uns quants hotels, un dels quals l’Steigenberg Hotel & Resort Camp de Mar, que pertany a l’imperi milionari del nou líder de l’Iran, Mojtaba Khamenei. Martí Gelabert hi ha anat i ens explica com és: “Luxe i golf: així és l’hotel de Mallorca vinculat al nou líder suprem de l’Iran”.

PS2. La victòria de Louis Aliot per majoria absoluta en la primera tanda de les eleccions a Perpinyà ha eclipsat mediàticament, com era previsible, els altres resultats de les municipals a Catalunya Nord. Això podria fer pensar que l’extrema dreta ha obtingut un resultat especialment important al conjunt del territori, però la realitat és més complexa i no tan victoriosa. Alexandre Solano ens aporta les dades per a entendre-ho, en aquest article: “Tretze llistes entre 226 municipis: l’estratègia de l’extrema dreta a Catalunya Nord”.

PS3. La casa és un espai ric literàriament i socialment suscita un gran debat, ara mateix. L’habitatge és un dret que les administracions es tiren a l’esquena. Per això, tenir una casa és una acció política. De tot això, i molts temes vinculats més, també del punt de vista de la literatura, en parla l’escriptora Stefanie Kremser a Acció de gràcies per una casa, que ha escrit per primera vegada directament en català. Montserrat Serra l’ha entrevistada: “La vida dels llogaters és brutal. I per a la dona, encara més”.

PS4. Com que ahir era dimarts, a VilaWeb TV s’emeté La crisi dels trenta. Aquesta vegada Clara Ardèvol parla amb Roger Carandell i Gemma Ortís sobre com entén el fet de ser solter una societat que encara se centra molt en la parella, i sobre com les aplicacions de cites han canviat la manera de lligar. Vegeu-ne el vídeo: “Estem tips de Tinder?”

Comence per allò que cal reconèixer sense ambigüitats: el tribunal no s’ha equivocat en l’aplicació de la dogmàtica penal. El principi de legalitat –nullum crimen, nulla poena sine lege– és el pilar sobre el qual reposa la idea de l’estat de dret. I el TSJ fa bé d’advertir que “contemplar els tipus penals com a contorns flexibles i adaptables conjunturalment per a donar resposta a un sentiment col·lectiu […] significa trair les bases que defineixen el dret penal propi d’un sistema democràtic”. Açò és una veritat incòmoda, que ens molesta molt, però que és necessària. La justícia no pot ser el teatre en què es canalitza la ràbia col·lectiva, per més legítima que siga. En això tenen raó.

Ara, dit això també cal dir ben alt i clar –i denunciar sense embuts– que el problema, en el cas que ens ocupa, no és la resolució en si, sinó el sistema que la produeix, que la fa possible.

El TSJ aplica rigorosament la doctrina de la posició de garant, un concepte d’arrel germànica i àmpliament incorporat al dret penal europeu. Segons aquest concepte, la responsabilitat penal per omissió solament pot recaure sobre qui tenia una obligació jurídica específica i normativament prevista de protegir el bé vulnerat. Tal com ens explica Josep Nualart Casulleras en aquesta documentada anàlisi del cas, el tribunal ens diu que Mazón no era el garant legal durant l’emergència, perquè la llei valenciana d’emergències atribuïa eixe paper directament a la consellera Salomé Pradas. I, atès que Mazón no va activar el mecanisme excepcional de l’article 12.4 –pel qual hauria pogut assumir el comandament únic–, no pot ser considerat penalment responsable de les morts.

La paradoxa és cruel, però jurídicament exacta: precisament perquè va no actuar, Mazón resta fora de la cadena de responsabilitat penal formal. Si hagués actuat seria diferent. És molt cruel, però és així.

Hi ha, en aquest punt, un ressò d’allò que els teòrics del dret constitucional anomenen el “problema del buit de responsabilitat”. És un problema que sorgeix quan les estructures legals són dissenyades de manera que la irresponsabilitat política es converteix –mal que siga involuntàriament– en irresponsabilitat jurídica. En això no som una novetat europea. El Tribunal Constitucional Federal alemany ha hagut de bregar unes quantes vegades amb la qüestió de fins a quin punt les lleis orgàniques que distribueixen competències en situació d’emergència creen zones grises on ningú no respon de res i on ningú no pot ser acusat de res. La resposta, sempre insatisfactòria, és que és un problema del legislador, de qui fa la llei, i no pas del jutge, que no ha de fer sinó aplicar-la. Haver-ho pensat millor, haver-ho redactat millor, ens vénen a dir.

Ara, en el nostre cas hi ha un element molt important que converteix aquesta decisió en alguna cosa que va més enllà d’un debat dogmàtic o teòric: l’aforament. I això canvia clarament la perspectiva.

L’aforament és una institució legítima: garanteix que qui ocupa càrrecs representatius no siga objecte d’accions judicials polítiques tramitades per jutges ordinaris. Però l’efecte pràctic, en el cas de Mazón, és ben diferent: en realitat, en aquest cas, fa de mur protector del delinqüent. El TSJ fixa, per als aforats, un llindar probatori d’indicis que, per definició, és impossible d’assolir sense una instrucció prèvia que, precisament, l’aforament impedeix d’iniciar! De manera que per a poder processar Mazón el tribunal exigeix allò que l’aforament impossibilita. És un peix que es mossega la cua amb conseqüències terribles.

I ací –aquesta és la meua opinió– és on rau el veritable escàndol democràtic d’aquesta resolució: no en allò que el tribunal ha dit, sinó en allò que el sistema fa.

Una democràcia sana necessita que la responsabilitat política i la responsabilitat jurídica estiguen en tensió fructífera, però no hauria de tolerar que la primera puga eludir estructuralment la segona apel·lant a normes dissenyades per a protegir l’exercici legítim del càrrec.

I en el cas de Mazón ens trobem amb dos-cents trenta morts. Amb un president que va passar cinc hores incomunicat en el reservat d’un restaurant mentre s’esdevenia la catàstrofe. Que va negligir voluntàriament les seues responsabilitats i no es va preocupar per la vida dels ciutadans. I amb un sistema legal que, per la pròpia arquitectura, resulta que no el pot jutjar mentre continue essent diputat. I, evidentment, amb un Partit Popular que és l’únic actor que podria canviar aquesta situació —retirant-li la condició de diputat, bé per pressió interna, bé per una reforma de la llei d’aforament que, diguem-ho de passada, el dret comparat europeu fa temps que reclama– i que no té gens d’interès a fer-ho.

La frustració ciutadana monumental, volcànica, que s’origina en vista d’aquest panorama no és irracional ni demagògica. Ben altrament, és la reacció natural i lògica d’una societat que veu com el dret –aplicat correctament si mires les normes i prou, això no ho discutesc– pot produir resultats que el sentit més elemental, més bàsic, de la justícia considera intolerables. Que el culpable –indiscutible, en veient els fets– de les morts escape de la seua responsabilitat tan sols perquè un article de la llei és mal escrit; que pese més l’error legislatiu que els cadàvers causa una frustració monumental. Comprensible, lògica i evident. Qui explicarà als familiars de les víctimes que el responsable de la mort del seu fill, de la seua dona, del seu germà o de la seua neboda no anirà a la presó perquè els diputats fa anys no van parar compte en allò que escrivien?

Aquesta frustració és molt i molt perillosa. No tan sols per als familiars de les víctimes sinó per a la societat valenciana sencera. Perquè si aquesta frustració no troba canals institucionals de resposta –i pràcticament ja no n’hi ha– pot passar que s’aboque cap a la desconfiança sistèmica, cap al populisme punitiu, cap a la lògica del “tot és igual perquè el sistema sempre protegeix els poderosos”.

Ho torne a dir perquè ningú no en tinga dubtes: la justícia garantista és un bé imprescindible en democràcia. Però també crec que s’ha de deixar molt clar que el garantisme no pot ser el nom elegant amb què es designa la impunitat estructural dels qui governen. El veritable perill no és que la gent estiga enfadada, sinó que la seua ràbia tinga tota la raó i al mateix temps no servesca de res. Perquè així és com s’enfonsen les democràcies.

PS1. Alexandre Solano ha entrevistat, per parlar dels resultats electorals a Catalunya Nord, el sociòleg Gautier Sabrià, que ens ofereix explicacions raonades sobre el perquè de l’èxit de l’extrema dreta a Perpinyà: “A Perpinyà les esquerres van dedicar massa energia a barallar-se entre elles”.

PS2. També sobre aquest tema, publique una Pissarreta que mira més enllà de la capital, per a deixar clar que la realitat política del país és molt més complexa i interessant que no deixen entendre els titulars catastrofistes: “Eleccions a Catalunya Nord: no tot és com sembla”.

PS3. El monstre judicial, editat per Josep Nualart Casulleras, és el primer títol dels Llibres de VilaWeb d’aquest 2026. És un viatge al cor del sistema judicial espanyol per a mostrar-ne la cara més fosca i les febleses. A partir d’una vintena d’entrevistes a juristes de primer nivell, construeix una crítica dura a una cúpula judicial profundament antidemocràtica i marcada per una obsessió contra l’independentisme català. El volum aplega veus com les de Joaquim Bosch, José Antonio Martín Pallín, Joaquín Urías, Wolfgang Schomburg, Olga Tubau, Josep Casadevall, Benet Salellas, Aamer Anwar, Andreu Van den Eynde i Neus Torbisco. Totes coincideixen en un diagnòstic inquietant: l’existència d’un estat dual i venjatiu que no va trencar mai el lligam amb el franquisme. El llibre serà a les llibreries el 25 de març –ja va arribant a les cases dels subscriptors de la col·lecció de llibres– i el podeu reservar a la Botiga de VilaWeb. Us ho expliquem tot en aquest article. 

PS4. Com que ahir era dilluns, a VilaWeb TV es va emetre el pòdcast Existim, l’espai on joves de tots els Països Catalans dialoguen entre ells lliurement. Aquesta vegada hi participen Joan S. Moñino, conegut a les xarxes per “Parlars Mallorquins”, Blanca Trull, Alba Ferran i Paola Escudero, que ens expliquen que molts joves lluiten i planten cara pel català.

A Espanya, Habermas va fer una fortuna peculiar. Perquè hi abunda una categoria especial d’intel·lectual –difícil de trobar en els països seriosos– que simplement no llegeix els autors que cita. O que solament els llegeix per damunt, agafant-ne allò que li convé i descartant la resta amb la displicència de qui no ha obert mai el llibre més de tres pàgines.

Molt especialment els intel·lectuals del constitucionalisme –aquella tribu madrilenya que confon la lleialtat a la constitució amb la intel·ligència– el van descobrir un dia amb l’entusiasme del qui troba un argument d’autoritat que es pensen que li fa el joc. Van agafar-li el concepte de patriotisme constitucional, sense voler-lo entendre –perquè si l’haguessen entès no l’haurien agafat mai–, el van posar en un marc i el van penjar a la paret. Em deveu haver sentit explicar més d’una vegada que hom escriu allò que pot i els lectors normalment llegeixen allò que volen llegir. De vegades sense malícia, de manera natural, però de vegades amb molt mala bava. I aquest és el cas.

El patriotisme constitucional és una idea que Habermas va pensar per a l’Alemanya de la postguerra –per als seus apologetes, segurament és massa entendre una cosa tan bàsica com és que les idees, les filosòfiques també, no planen en el buit. Els alemanys havien de construir una identitat nova perquè la identitat vella havia produït, entre més coses, el nazisme, la pitjor guerra de la història i l’Holocaust. Per això semblava prudent de substituir la nació diguem-ne ètnica per la lleialtat als principis democràtics. Era una tesi raonable. Fins i tot diria que necessària, en aquell context.

Però aquell context era l’Alemanya del 1945, no pas l’Espanya del 1978. A Espanya el 1978 hi havia un règim franquista que es reconvertia, uns militars que fumaven tranquil·lament pels passadissos mentre portaven instruccions escrites als redactors de la constitució i una transició que va acordar –de manera tàcita, però fermíssima– que no es podia parlar de determinades coses. Traslladar el raonament exquisit de Habermas a aquesta tessitura era com recaptar a algú un medicament excel·lent, però que valia tan sols per a guarir una malaltia diferent de la que té.

La cosa –la vergonyosa instrumentalització– en realitat és molt senzilla d’explicar. Habermas va dedicar la vida a una idea poderosa i profundament incòmoda: la legitimitat democràtica no ve d’haver guanyat una votació, sinó de la qualitat del procés que hi ha darrere aquella votació. Per a ell, una decisió és legítima tan sols si tots els afectats han pogut participar-hi en condicions d’igualtat, sense coerció, i si els arguments s’han mesurat per la força racional, no pas pel rang o el poder de qui els defensa i encara menys per la violència emprada per imposar-los. D’això ell en deia “acció comunicativa”. No és pas tan difícil d’entendre. Però és obvi que és absolutament incompatible amb la pràctica i amb la teoria dels espanyols. Per això el definesc, provocativament, i amb un punt de venjança també, com a antiespanyol.

Cap dels seus admiradors a l’altiplà, per exemple, no va acceptar mai l’obvietat que Habermas no creia que les fronteres dels estats fossen eternes ni sagrades, ni que no es pogués proclamar una república o decretar la neutralitat militar. A l’inrevés: el seu sistema precisament exigeix que qualsevol qüestió que afecte els ciutadans puga ser debatuda obertament, sense exclusions prèvies. De cap mena. Sense cap tabú. Sense cap barrera imposada. De manera que qualsevol habermasià rigorós hauria d’haver remarcat immediatament i al primer minut que el debat sobre l’autodeterminació dels Països Catalans, o sobre la monarquia i la forma de l’estat, era exactament la classe de debat que una democràcia no pot prohibir de cap manera. O era això o feia trampa. Però els habermasians espanyols eren rigorosos en les citacions interessades i en les consignes, no pas en la doctrina ni en la reflexió. I van fer trampa.

La veritat és que en tot plegat hi ha tanta comèdia que arriba a ser esgotador. Habermas va passar la vida defensant que els arguments havien de competir en igualtat de condicions, sense que hi intervingués el poder dels qui els pronuncien. I resulta que el constitucionalisme espanyol el va utilitzar a ell –el va encimbellar, el va omplir d’elogis i medalles– per a proposar exactament la contrària: barrar el pas a qualsevol debat en nom d’un text sagrat que no es pot tocar ni es podrà tocar mai. Amb la benedicció dels mandarins, contents de fer veure que sabien de què parlaven, i escandalitzant els seus lectors honrats, els espanyols van convertir el filòsof de la discussió oberta en l’escut de la discussió tancada. Impressionant.

Prou que ho sé, que la filosofia política és un gènere que convida a la cita selectiva. Es tria allò que convé i s’amaga la resta. Però la cosa –parlant del senyor Habermas i d’Espanya– té molta barra. Molta. I és representativa d’unes certes maneres de fer. Perquè en tenen la culpa tant els presumptes intel·lectuals com els polítics, com tots els periodistes i comunicadors que han intentat –i que hi insisteixen ara amb el cadàver encara calent– de vendre a la gent com a peix allò que en realitat era un excel·lent tall de carn. Ignorants o malèvols, que no ho sé. Aprofitats i amorals, que això sí que ho sé. Potser, de fet, totes quatre coses juntes.

PS1. En el moment de publicar aquest editorial arriben molt males notícies de Perpinyà. Per poc, el batlle d’extrema dreta Louis Aliot és a punt de guanyar les eleccions en la primera tanda, car supera el 50% dels vots. Va de tan pocs vots que fins que no se n’haja escrutat el 100% no ho podrem saber. Seguiu el directe sobre la nit electoral i tota la informació que us anem oferint, per a saber si finalment hi ha segona tanda o no.

PS2. El govern del PSC i ERC s’atansen a l’abisme en una setmana decisiva per al pressupost. La data límit que tenen per a arribar a un acord és divendres, quan el parlament farà la primera votació del projecte dels comptes i la llei d’acompanyament. En l’horitzó no hi ha tan solament la possibilitat d’un trencament entre els dos partits, sinó fins i tot la d’una convocatòria d’eleccions autonòmiques el mes de juny. Odei A.-Etxearte repassa en aquest article com serà la setmana que comença avui: “Illa i Junqueras porten al límit el torcebraç del pressupost”.

PS3. El sector educatiu de Catalunya torna a fer vaga aquesta setmana per reclamar millores salarials i fer palès el malestar amb el Departament d’Educació, que vol fer veure desesperadament que el pacte amb UGT i CCOO resol la crisi.  Pol Baraza, en aquest article, enumera les mobilitzacions, que comencen avui mateix, i ens explica on rau ara mateix el conflicte.

PS4. Miquel de Palol i Muntanyola ha tornat a escriure un llibre monumental, Abans més que encara, que arriba aquests dies a les llibreries. Andreu Barnils l’ha entrevistat: “No descarto el suïcidi”.

PS5. Després d’haver sobreviscut a viatges a cavall i amb vaixell, a la Revolució Francesa i a gairebé un segle en una cambra fosca i climatitzada, la darrera carta de la reina Maria d’Escòcia s’exposa per primera vegada en públic al seu país. L’ocasió ha remogut els sentiments nacionals, com ens explica, de Perth estant, Steve Hendrix: “Després de 5.268 mesos, la carta més icònica de la història d’Escòcia s’exposa al públic”.

Convé recordar els fets amb precisió perquè no es perda el fil. Era el 2024. El govern del president Aragonès negociava els comptes amb desesperació. L’acord era a l’abast de la mà. Però els Comuns van posar sobre la taula una condició que sabien que era incompatible amb la continuïtat del pacte: aturar el Hard Rock. No era una demanda entre moltes. Era una línia vermella presentada com a qüestió moral, gairebé de consciència. Presentaven el macroprojecte de casino i lleure entre Salou i Vila-seca com el símbol de tot allò que no podia ser Catalunya: turisme de masses, especulació, manca de sostenibilitat, model econòmic del passat. El president Aragonès, atrapat entre el PSC –que havia acordat el Hard Rock en canvi dels comptes del 2023– i els Comuns, que ara n’exigien la paralització, no va trobar cap més eixida que convocar eleccions. El Hard Rock va ser l’excusa formal d’una ruptura política que va liquidar la legislatura.

I ara, dos anys després, veiem com els Comuns pressionen ERC perquè vote a favor del pressupost del govern Illa. El mateix govern Illa que defensa el Hard Rock. El mateix projecte que els Comuns van convertir en detonador. I pressionen amb aquella frescor dels qui no han dit mai res de diferent, amb arguments nous que sonen buits al costat de la memòria recent.

Seria fàcil d’interpretar tot això com una anècdota de la política catalana, com un episodi més de les contradiccions d’una esquerra que no sap mai on és, ben bé. Però seria un error. Aquest episodi ens mostra una cosa més profunda i més pertorbadora: la política contemporània ha trencat el lligam entre les posicions i les raons. Ara no importa què es defensa, sinó la jugada. L’argument és un instrument al servei de la posició, no a l’inrevés. Quan convé, el Hard Rock és una línia que no es pot travessar de cap manera. I quan no convé, desapareix de l’horitzó moral com si no hagués existit mai.

Aquesta és la veritable malaltia del sistema. No la hipocresia –que és tan vella com la política–, sinó la impunitat amb què s’exerceix. Els Comuns no proven d’explicar el canvi. No diuen que s’han equivocat, ni que les circumstàncies han mudat de tal manera que la seua posició anterior ha estat superada. Simplement actuen com si la memòria col·lectiva fos tan curta com la seua. I potser, en un entorn de soroll informatiu constant i d’absència de retiment de comptes, no van del tot desencaminats.

El filòsof Harry Frankfurt va distingir fa ja molt de temps entre el mentider i el bullshitter. És una distinció interessant. El mentider sap la veritat i la nega. El bullshitter, en canvi, ni tan sols es preocupa per la veritat: solament li interessa l’efecte que produeix. La política de la jugada no és una política de mentiders –que si més no han de tenir en compte allò que és cert per poder-ho tòrcer–, sinó una política de bullshitters institucionals: actors que han abandonat qualsevol compromís amb la coherència com a valor i que operen en un registre purament tàctic.

El problema és que el resultat d’això és una democràcia degradada en què el debat públic no serveix per a contrastar idees sinó per a prendre posició i prou. On els arguments es bescanvien com fitxes de joc, no com raonaments construïts sobre conviccions. On la paraula donada no val ni el temps que es tarda a pronunciar-la.

El cas del Hard Rock i els Comuns no és cap excepció: és un exemple paradigmàtic d’una pràctica generalitzada. Ara, que siga comuna no l’excusa. Al contrari. Precisament perquè s’ha normalitzat, cal dir-ho amb claredat. Qui va fer del Hard Rock una línia vermella i ara pressiona per aprovar un pressupost que el manté mereix que li recordem en públic què va dir. I que li exigim, si més no, una explicació.

Perquè les explicacions –en política– no són un luxe retòric: són la matèria primera de la confiança democràtica. Sense explicacions tenim la jugada i prou.

PS1. Diumenge Perpinyà es juga el futur immediat en les eleccions municipals. Els sondatges indiquen que l’extrema dreta pot revalidar el mandat, principalment per culpa de la gran divisió de l’oposició. Alexandre Solano ens explica precisament avui, en aquest article, quines són les candidatures de l’oposició que volen barrar el pas a Louis Aliot.

PS2. Fra Valentí Serra, sacerdot, doctor en història i arxiver de l’orde dels caputxins, és tot un expert en tradicions populars i acaba de publicar un llibre que recupera la tradició de la cuina monàstica. Cuina vegetariana de sempre. Joan Safont l’ha entrevistat: “Ens hem cregut els amos de la terra i només en som els administradors”.

PS3. Ormuz continua marcant l’actualitat mundial. En teoria, la navegació no hi és permesa, però, curiosament, hi ha uns quants vaixells que sí que el travessen. Vaixells legals que s’atreveixen a fer pràctiques impossibles, o la “flota a l’ombra”, il·legal i sorprenent. Qui són i com s’ho han fet, ho explique en aquesta Pissarreta.

PS4. Com cada dijous, ahir a VilaWeb hi hagué La tertúlia proscrita i aquesta setmana una de ben especial. Txell Partal hi va convidar Frederic Porta i Marc Lesan per parlar de les relacions entre el Barça –que diumenge fa eleccions– i el nacionalisme català. Vegeu-ne el vídeo.

La pàgina era especialment agra i dolenta. Ortega hi elucubrava, amb aquella prosa de marbre que tant admiraven els seus deixebles, que Castella era l’única que havia pensat Espanya i que havia de continuar pensant-la. Els catalans, deia, i els bascs no hauríem arribat mai a res. Érem, en el millor dels casos, particularitats pintoresques. El filòsof de la modernitat espanyola, el liberal de capçalera, el reformador, l’home del Museu del Prado i de la generació del catorze ens oferia, en definitiva, la mateixa visió peninsular que els generals africanistes imposaren poc després amb la metralleta i els canons. Més ben dit, posava les bases d’allò.

El nacionalisme espanyol modern no és medieval ni romàntic: és una fabricació de començament del segle XX, consagrada per Ortega i els seus, i conduïda després pels falangistes i tota la tropa feixistoide, el general Franco i la seua cort de criminals, la dictadura que va resultar del seu cop i, finalment –amb les arestes llimades però amb l’estructura intacta–, a la constitució del 78, que hi ha qui diu que sembla orteguiana. Detalls a banda, és una línia contínua. I la idea de fons és sempre la mateixa: Espanya és Castella –ara ja en diuen Madrid, perquè de Castella no queda res– i la resta hi ha de participar en la mesura que s’hi dissolga. I únicament a partir de la dissolució.

Fa anys que hi pense, i no em deixa de sorprendre encara que una certa progressia espanyola, i fins i tot una certa esquerra catalana, continue tractant Ortega de liberal. Si agafeu els seus texts sobre la nació, sobre la unitat d’Espanya, sobre la missió històrica, sobre els pobles perifèrics, i els traduïu a l’italià, la prosa sembla directament de Mussolini. I no és una exageració retòrica, això, és una constatació literària: “Il castigliano è la lingua dell’Impero; una lingua di cultura superiore, destinata a presiedere lo spirito degli altri popoli ispanici.” El voluntarisme de la unitat, la missió imperial de la raça central, la perifèria com a contingut que ha de ser organitzat per un centre que pensa –tot això és feixisme de manual. I en aquest sentit, el fet que Ortega no portés camisa negra és, si de cas, un detall de guarda-roba, no d’ideologia, si el llegeixes en la seua concreció.

Ara, la cosa més interessant d’aquesta idea orteguiana no és la seua brutalitat filosòfica, sinó la seua incongruència pràctica. Si resulta que només els castellans poden pensar Espanya, aleshores tots els altres hauríem d’estar-hi sotmesos i ser obedients. Hauríem d’acceptar que se’ns pensés des de fora. En definitiva, hauríem de renunciar a tenir un pensament propi sobre el lloc on vivim. Un atreviment, aquest, que pot funcionar un temps i tan sols a base de la violència que Ortega enaltia. Però que genera un problema irresoluble per a qualsevol que vulga fer un estat que funcione, perquè exigeix la submissió perpètua. I la submissió perpètua és –a la llarga i en qualsevol part del món– una quimera irrealitzable.

I per desfer-la, tan sols cal reconèixer que ací, concretament, tenim Barcelona. Més i tot que amb Catalunya o els Països Catalans, la quimera orteguiana topa ací amb la realitat concreta, física i tossuda de Barcelona. Una ciutat que sempre ha competit. Que sempre ha volgut ser capital de coses. Que sempre ha tingut burgesia, banca, indústria, universitats, teatre, arquitectura. Una ciutat que, per molt que Espanya i el seu estat ho haja intentat, no ha acceptat mai de bon grat el paper de filial, de figurant de segona. Per entendre’ns: ni els espanyolistes barcelonins més fervorosos volen que l’aeroport de Barcelona siga una sucursal de Barajas. La contradicció els travessa de dalt a baix.

I ací és on entra en joc amb una claredat enlluernadora el futbol. Un esport en què tot es fa visible amb una claredat que cap discurs polític no assoleix. Quan el Reial Madrid i el València van jugar la final de la Champions ara ja fa molts anys, vaig viure l’actitud dels madrilenys de prop, i va ser tant irritant com instructiva. Eren insidiosos i molests. Ens tractaven com un simple decorat de la seua festa. Pretenien que no els molestàssem en una celebració que van començar sense gens de pudor abans que xiulessen l’inici del partit. Els valencians érem, en la seua lògica, un accident provisional del calendari, una comparsa que hauria de tenir la gràcia de saber estar-se al seu lloc. Aquella actitud –ho vaig pensar aleshores i encara ho pense avui– no era arrogància esportiva: era la doctrina d’Ortega feta mentalitat de grada.

Però amb el Barça –d’ençà que Johan Cruyff va fer el gran canvi de mentalitat que ha transformat el club de dalt a baix–, la cosa és diferent. Amb el Barça no poden. Ho han intentat per totes les vies. Per la via arbitral, que és la més discreta. Per la via judicial, que és la més brutal. Empresonant directius, provant de destruir la credibilitat econòmica davant de bancs i inversors. Amb un sistema de mitjans goebbelià, capaços d’inventar-se la més grossa. A Madrid han fet tant com han pogut per reduir el club a la impotència i no ho han aconseguit. El Barça continua essent el Barça. I d’alguna manera continua essent, en un sentit que va molt més enllà del futbol, el principal argument empíric contra la tesi d’Ortega. Quin culer, per més espanyolista que puga ser, acceptaria resignadament la subordinació al Reial Madrid?

Perquè si Espanya només pot ser el Madrid –el Madrid com a metàfora d’un poder centralitzat que pensa per als altres–, aleshores el Barça és, per definició, un escàndol ontològic. Un club que no accepta de ser sucursal. Que ha construït una identitat pròpia amb una consciència clara que aquella identitat és nacional i no simplement esportiva. Que porta el nom de Catalunya al món en condicions d’igualtat –i molt sovint de superioritat– respecte dels clubs espanyols. Una cosa simplement intolerable per a la lògica orteguiana, per al nacionalisme de l’altiplà.

Per això, en setmana d’eleccions al club, i gràcies a l’anècdota bibliogràfica, avui m’ha semblat oportú recordar que la batalla que es lliura a les urnes no és nova i no és merament esportiva. És civilitzatòria. La qüestió és si els catalans podem existir com a subjecte –si podem pensar-nos– o si acceptem que ens pensen de Madrid estant. Ortega ho va exposar fa un segle i, en general, la nostra resposta ha estat, d’aleshores ençà, variada, però sempre persistent. De vegades fent servir la política, de vegades fent versos, pintant quadres o fent música, sovint innovant en la indústria, en la tecnologia, a les universitats. Però també –i ja em perdonareu la digressió un pèl fanàtica d’avui– dins un camp de futbol, passant la pilota de l’un a l’altre i fent jugar un equip, de fa dècades, d’una manera única que reconeix i singularitza el món sencer.

PS1. Dimarts el parlament balear va viure un episodi especialment terrible, amb la derogació de la llei de memòria històrica per part de la majoria del PP i Vox. Martí Gelabert en parla amb Maria Antònia Oliver París, portaveu de l’associació Memòria de Mallorca, que ha estat la cara visible d’una lluita per a tancar ferides i dignificar les víctimes i els familiars: “Poden derogar lleis, però no aconseguiran mai d’esborrar la memòria”.

PS2. Diumenge hi haurà eleccions municipals a Catalunya Nord, amb el focus posat sobretot en Perpinyà. Lluís Dagues ens explica avui un element molt especial de la campanya electoral, que és l’ús a gran escala de les xarxes socials que fan els partits polítics, un fet que pot canviar la sociologia del país: “Entre l’abstenció i l’algorisme: la nova sociologia electoral dels nord-catalans“.

PS3. A VilaWeb Televisió ahir es va emetre La taca d’oli. Ot Bou ens hi presenta un debat molt interessant amb el periodista israeliano-català Paul Sánchez Keighley. Imprescindible per a entendre millor què passa al Llevant. Vegeu-ne el vídeo. Una conversa sobre l’estratègia israeliana en la guerra contra l’Iran i el pes de la figura de Benjamin Netanyahu.

PS4. Després de nou anys de silenci discogràfic, Brams presenta Tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi, un disc amb cinc cançons que naix del desencís posterior als fets del Primer d’Octubre i de la tardor del 2017. Pere Millan ha parlat amb Francesc Ribera, Titot, un home decisiu per a aquest país i que no decep mai: “Volíem advertir del risc que el moviment d’alliberament es convertís en una croada antiislàmica”.

La idea, en l’origen, era genuïna. El primer decenni del segle, una nova generació de tecnòcrates progressistes i juristes amb vocació democràtica va imposar la tesi que els governs havien d’obrir les seues dades al públic. Les administracions públiques –perquè són finançades pels contribuents– tenien l’obligació d’alliberar informació en formats reutilitzables que permetessen a qualsevol ciutadà, empresa o associació de fiscalitzar l’acció del poder. Era –si més no, sobre el paper– una revolució extraordinàriament positiva. Les dades de licitacions públiques, de subvencions, de contractes, d’infrastructures, d’expedients urbanístics, havien de ser accessibles, llegibles per màquines, consultables, exportables. El terme open data (‘dades obertes’) va omplir congressos, guies ministerials, discursos i pàgines web institucionals. Es va legislar, es van crear portals, es van redactar reglaments.

Però –i ací ve la trampa– tot es va fer de manera que la transparència fos, a la pràctica, un laberint. Les dades de vegades es publicaven en formats obsolets, en bancs de dades sense API, amb estructures incomprensibles per a ningú que no fos un especialista en arqueologia documental. Els portals de transparència van florir com bolets, tots diferents els uns dels altres, cadascun amb la seua lògica interna, els seus terminis d’actualització incerts, les seues categories arbitràries. I no hi havia mai –no hi ha mai– manera de saber-ho tot. La lletra de la llei restava així complida. L’esperit, assassinat.

La cosa funciona així: ells –amb la cursiva fusteriana tan expressiva– saben que han de ser transparents. Saben que la ciutadania ho exigeix. Saben que el temps ho reclama. Però troben, metòdicament, la manera d’aparentar que ho són i de no ser-ho, tot alhora. I quan algú els posa en evidència reaccionen malament.

Aquestes darreres hores n’hem tingut dues proves d’una brutalitat difícilment superable. ADIF ha blocat la web de la plataforma d’usuaris Dignitat a les Vies, que publicava dades sobre l’estat de la xarxa ferroviària convencional del Principat, argumentant que difonia “informació sensible”. I això ho ha fet, a més, sense passar pels tribunals, entenent-se directament amb Movistar, màfia amb màfia, hereves directes totes dues del franquisme.

La plataforma sols havia construït –convé subratllar-ho i agrair-ho– allò que l’administració hauria d’haver fet d’ofici: un portal consultable que permetia de saber on hi ha limitacions temporals de velocitat a la xarxa de trens. Una informació que, a qualsevol país europeu normal, és pública i accessible.

La plataforma ha lamentat que, si van poder crear el portal en menys d’una jornada laboral i rebre, en les primeres vint-i-quatre hores, una desena d’aportacions de treballadors del sector, és evident que si el govern no ofereix aquesta informació és per una clara falta d’interès i no pas per limitacions tècniques. Però la resposta d’ADIF no va ser crear un portal transparent propi: va ser destruir el portal bastit pels ciutadans. I el govern Illa, callat. ADIF ha aconseguit, fins i tot, que Google etiquetàs la pàgina com a “pesca de dades” (phishing) –una acusació completament falsa i demostrablement infundada, com han denunciat les onze entitats d’usuaris de Rodalia, que consideren l’acció un precedent perillós i un atac directe al dret d’accés a la informació pública.

I mentre ens recuperàvem d’aquest xoc –esperant que aviat puguen reobrir la web, perquè l’actuació d’ADIF i Movistar és completament il·legal–, fa poques hores que hem sabut també que el govern de la Generalitat ha pres mesures que han deixat fora de funcionament Subvencions.cat, un magnífic projecte ciutadà i professional que havia aconseguit allò que l’administració no ha pogut o no ha volgut fer mai: que siga manejable i entenedora la massa informe de dades sobre subvencions públiques del govern català. Una informació que, en teoria, és pública, que hauria de ser a l’abast de tothom. Però que, a la pràctica, requereix un nivell d’expertesa tècnica i paciència benedictina que posa la fiscalització a l’abast de molt pocs.

El patró és idèntic en tots dos casos. L’administració, la classe política, s’omple la boca de transparència, però produeix dades opaques, difícils, hostils. Un grup de ciutadans competents, amb una vocació admirable de servei públic, construeixen sobre aquelles dades una eina útil, intel·ligible, democràtica. I en eixe moment l’administració, en compte d’agrair-ho, d’aprofitar-ho, o si més no de tolerar-ho, respon destruint-ho, intentant evitar-ne l’ús. Com si la seua funció no fos servir els ciutadans, sinó controlar el relat. Com si la transparència fos un dret que l’administració atorga de manera graciosa quan vol i a qui vol, i no una obligació que li imposa la democràcia.

Ací rau l’indignant fariseisme de la nostra classe política. No en la mentida oberta, sinó en el compliment formal de la transparència combinat amb la destrucció pràctica de qualsevol mecanisme que la faça efectiva. El fariseu no menteix: observa la llei al peu de la lletra mentre en viola l’esperit sistemàticament. Recordeu Mateu: sepulcres emblanquinats, bells per fora, podrits per dins.

PS1. Ot Bou ressegueix cada dia el judici del cas Pujol. I en la crònica d’ahir destil·la la brutalitat espanyola i el seu desinterès per la democràcia, que arriba a l’extrem de dir obertament –com va explicar un important testimoni andorrà– que l’estat espanyol està en guerra –l’expressió literal és “en guerra”– amb el nacionalisme català. Llegiu-la.

PS2. No passa dia que no hàgem de fer una nova denúncia per discriminació contra el català. Avui us expliquem un cas esdevingut precisament en un tren de RENFE: “Discriminació lingüística en un tren: retrets i crispació d’un interventor a un passatger perquè parlava en català”.

PS3. Xavier Grasset presenta aquests dies un llibre en què recull les seues col·laboracions en diversos diaris i aquesta ha estat una magnífica excusa perquè l’entrevistàs Andreu Barnils: “Taula, sexe i amor és allò que t’acosta més a sentir-te viu“.

PS4. Castelló viu aquests dies la Magdalena, una festa popular que és, en realitat, una apologia dels orígens i la identitat del nostre poble. Andreu Esteban ens l’explica i ens ofereix una col·lecció magnífica de fotografies, que ens la fa viure de prop: “Les festes de la Magdalena, orgull de genealogia al cor de la Plana”.

PS5. VilaWeb Televisió va emetre ahir La crisi dels trenta. En el programa, Clara Ardèvol dialoga amb Marcel Graell i Marc Martorell sobre els problemes que ha tingut el sistema educatiu aquests darrers anys. Vegeu-ne el vídeo. 

Cinquanta dies, cinquanta matins en què centenars de milers de persones s’han llevat sense saber si arribarien a temps a la feina. O simplement si hi arribarien. Cinquanta dies de limitacions de velocitat, de trens substituïts per autobusos, d’avaries i talls imprevists. 

Ara mateix hi ha, si no m’he descomptat, més de 250 limitacions de velocitat temporal en actiu a la xarxa. I, un mes i mig després de l’accident, les incidències són constants. Dijous passat, per exemple, un tren va restar aturat una hora i mitja dins un túnel entre Garraf i Sitges per l’avaria d’un pantògraf. Els passatgers, una volta remolcat el comboi, van haver de caminar per una andana plena de fang mentre plovia. Ahir ADIF i RENFE anunciaren que a partir del dia 16 hi hauria menys trens a la R2 i alguns dels que van a Sant Vicenç serien desviats i farien un recorregut que duraria quaranta minuts més. Aquest és el panorama. Aquesta és la normalitat de cada dia dels qui encara agafem trens –que molta gent ha deixat d’agafar-ne per sistema–: arribes a l’estació i no saps a quina hora ix ni quan arribaràs. Un servei pèssim, inservible, indigne.

Públicament –i políticament–, sembla que la crisi ha desaparegut. Ara que el caos s’ha tornat rutinari, per aquells mecanismes del periodisme que fan que la normalitat deixe de ser notícia, tots en parlem menys i alguns ja ni en parlen –i faig autocrítica per la part que em toca. 

Però les xifres continuen essent aclaparadores. Per exemple, aquests darrers trenta dies la línia R1 ha registrat incidències el cent per cent dels dies. Noranta-nou incidències en un mes. Fiabilitat, per tant, del 0%. Zero. 

I és en aquest context que ens trobem amb un escàndol paral·lel: la plataforma d’usuaris Dignitat a les Vies ha estat obligada a tancar la pàgina web on informava de les limitacions de velocitat temporal, per ordre d’ADIF. L’argument ha estat que la web difonia “informació sensible”. Sensible, diu. Té nassos la cosa. Ara resultarà que les limitacions de velocitat en una xarxa pública de transport finançada amb diners de tothom són “informació sensible”. No ho és pas la incompetència acumulada durant dècades. No ho és pas el dèficit de manteniment. No ho és pas la destrucció de la normalitat ciutadana. Ara resulta que allò que és “sensible”, per a ADIF, és que la població sàpiga quin és l’estat real de la infrastructura per la qual circula cada dia. I això –que voleu que us diga?– ja resulta particularment irritant.

La plataforma Dignitat a les Vies ho ha denunciat amb tota la claredat: “La seguretat ferroviària no pot ser un secret d’estat; la transparència és la millor garantia de confiança pública.” Tenen raó. Tota la raó del món. Però el gest i la polèmica en realitat demostren què fan les administracions quan creuen que no els mira ningú: apagar els focus. Primer deixen podrir la infrastructura durant anys perquè mantenir-la costa diners i esforç, i les inversions no ixen mai a cap fotografia inaugural. Després, quan tot peta, fan un parell de destitucions de cara a la galeria i esperen que el rebombori passe, acomboiat per la rutina i el cansament. I finalment, quan la cosa s’ha refredat i l’opinió pública ha canviat de tema, silencien de manera salvatge qui s’atreveix a mesurar el seu fracàs publicant-ne dades.

Això que ha passat amb la web de Dignitat a les Vies és, doncs, un símptoma d’alguna cosa molt més profunda que un conflicte burocràtic. És la il·lustració perfecta sobre com funcionen les institucions quan creuen que el problema ja no és a la primera plana i no constitueix un perill polític imminent: en compte d’adobar les vies censuren qui les vol monitorar. En compte de donar explicacions, silencien qui demana comptes. I confien que, a força de repetició, el caos es torne invisible i la gent s’acostume que els trens no van, com si això fos una fatalitat, com si fos inevitable.

I no. Fa cinquanta dies que el caos ferroviari s’ha instal·lat al país i no podem deixar de dir-ho i repetir-ho i denunciar-ho. I d’assenyalar-ne els culpables, tots: ADIF, RENFE, la incompetència del govern Illa, els governs espanyols –tots– d’aquestes darreres dècades i, en definitiva, Espanya. Com a concepte.

PS1. Parlant de temes que van passant i no poden caure en l’oblit, avui Clara Ardèvol ha aconseguit d’entrevistar Pablo Hasel, tancat a la presó dels Lledoners: “Prefereixo sortir més tard de la presó, però sense haver-los donat el que volen”.

PS2. El film d’Anna Maria Bofarull Rebel s’ha estrenat aquest cap de setmana al Festival Internacional de Cinema de Tessalònica. És un documentari que ressegueix, durant cinc anys, el calvari de Marta Torrecillas d’ençà que fou agredida per la policia el Primer d’Octubre a les escales de l’institut Pau Claris de Barcelona. La part més cridanera de la història és que el film ha hagut de ser produït a Eslovènia perquè a Catalunya ningú no ha ajudat la productora de Bofarull, ni sembla tenir interès que arribe al públic català. Un fet indignant del qual Josep Nualart Casulleras parla amb la directora: “‘Rebel’: el film sobre el calvari de Marta Torrecillas que s’ha hagut de finançar a Eslovènia”.

PS3. Com que ahir era dilluns, a VilaWeb Televisió tocava Existim, una conversa entre joves de tots els Països Catalans que ahir posaren la mirada sobre el centralisme intern, que fa que alguns punts del país semblen tenir un monopoli de les oportunitats. El debat el fan el creador de continguts Berti, la filòloga Gal·la Martí, la periodista Marina Castellví i Dídac Ferrer, de l’Associació de Joves d’Eivissa. Vegeu-ne el vídeo.

Açò no és cap interpretació hostil dels fets ni cap teoria de la conspiració. Ho ha explicat el govern nord-americà. La CIA seguia els moviments de Khamenei de feia mesos. Molt rarament els alts dirigents iranians coincidien al mateix lloc amb ell i aquell dissabte havien de coincidir. La informació la van passar ells mateixos als israelians sabent que, segons que diu el general Caine, cap de l’Estat Major Conjunt dels EUA, allò era un trigger event: un fet que t’obliga a prémer el gallet. La qüestió era tan sols saber qui ho faria.

Una setmana després d’aquell primer atac, en què fou assassinat Ali Khamenei, els Estats Units i Israel continuen bombardant l’Iran sense que ningú haja explicat encara amb claredat com pensen que s’acabarà tot açò o què cerquen en realitat. El secretari d’estat, Mark Rubio –que cada vegada apareix més com l’hereu polític de Donald Trump–, va confessar de primer davant els periodistes: “Sabíem que hi hauria una acció israeliana. […] Sabíem que això precipitaria un atac de l’Iran contra les forces nord-americanes.” És a dir, que sabien dues coses: que una volta ells havien explicat als israelians que la reunió havia de tenir lloc eren conscients que atacarien i que també sabien com respondria l’Iran contra ells. De manera que, preu per preu, sembla que van decidir d’atacar ells primer. Però l’endemà Trump va dir que en realitat era l’Iran que volia atacar primer. Llavors Rubio va desmentir la seua versió del dia abans i d’aleshores ençà a Washington ja no hi ha hagut cap explicació coherent.

En canvi, Netanyahu va ser molt més clar. Va dir que aquella reunió li permetia de “fer allò que havia desitjat fer durant quaranta anys”, val a dir, matar el líder suprem. Quaranta anys, certament, és molt de temps per a sostenir un desig. Però, dit això, quaranta anys de desig tampoc no equivalen a un pla.

I el cas és que, una setmana després, tots –el planeta sencer– som ací, en una situació que té alguna cosa d’absurda. L’Iran i els Estats Units feia anys que negociaven un acord nuclear a Ginebra. L’última reunió va ser dijous, dos dies abans de l’atac. Dissabte ja queien bombes sobre Teheran. L’Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA), ha afirmat contundentment que no té indicis de cap programa actiu d’armament nuclear iranià –tot i que cal tenir sempre en compte l’ambigüitat temporal iraniana que vaig explicar en aquesta Pissarreta. Els pretexts oficials per a explicar el conflicte, doncs, han anat canviant amb una facilitat esbalaïdora –ahir a Washington tornaven a parlar de la bomba iraniana. I, mentrestant, el preu del petroli ha pujat d’un 30% en una setmana, l’estret d’Ormuz –per on passa una cinquena part del petroli mundial– és pràcticament intransitable, i més de mil tres-centes persones han mort en el conflicte, que s’estén per tot el Llevant i col·lapsa els països de la regió, l’un rere l’altre.

Hi ha moments de la història –això és veritat– en què les coses passen sense que ningú ho vulga del tot. I aquest en podria ser un. Però el problema no és aquest. El problema és com acaben, una volta han començat.

Ara Trump diu que la guerra durarà “quatre o cinc setmanes”, sense aclarir quin serà el senyal de la victòria, com sabrem que ha guanyat. Netanyahu afirma: “Ens anem preparant per a una guerra d’unes quantes setmanes.” Però ni l’un ni l’altre ha dit quin és l’objectiu final de la guerra ni quina serà la situació de l’Iran quan tot això s’haja acabat. Evidentment, hi ha la hipòtesi del canvi de règim. Però la CIA mateix ja havia avaluat molt sensatament, abans dels atacs, que un canvi de règim a l’Iran era “improbable” i que, fos com fos, no s’aconseguiria amb atacs d’aviació. En aquesta entrevista en vídeo d’Ot Bou a Jordi Llaonart, ell raona molt bé el perquè.

De manera que tot fa pensar que l’oportunitat d’una reunió un dissabte al matí, i sembla que això i prou, va desfermar en poques hores –sense llarga preparació, sense plans elaborats, sense cronogrames acordats ni acords polítics– una guerra enorme que ningú no sap com aturar, ni sap prou bé on mena. I això ens diu algunes coses –sobre la guerra, sobre la política i sobre com funciona el món en general– que demanen una reflexió.

Conten que quan al general De Gaulle li van mostrar les capacitats nuclears franceses va comparar molt disgustat la distància que hi havia entre l’enorme dificultat de la campanya d’Anníbal i els seus elefants amb la simplicitat de pitjar un botó amb un dit i fer volar mitja humanitat. Considerava que exercir tanta violència amb tan poc esforç humà no era just ni raonable. Ja abans, a Le Fil de l’épée, ell mateix havia deixat escrit que la força militar no servia de res si no obeeix a cap decisió política.

I són aquests dos advertiments d’un vell guerrer que sonen especialment solemnes avui, davant un president dels Estats Units que un dia segresta el president de Veneçuela, un altre amenaça d’envair Grenlàndia o Mèxic i el tercer ataca l’Iran perquè hi ha una reunió poc habitual un dissabte de matí. No sé si s’entén què vull dir, ni si he sabut explicar-me bé, però la guerra és –o hauria de ser– una cosa molt seriosa.

PS1. Enmig d’aquesta guerra de disbarats, n’hi ha un que crida molt l’atenció: el govern d’Israel intenta de tancar l’emissora de ràdio de l’exèrcit, una de les més populars del país, perquè no segueix fil per randa la seua propaganda. Ens ho explica a Tel-Aviv Lior Soroka: “Per què el govern israelià vol tancar la seva ràdio”.

PS2. En un contrast molt cridaner amb la utilització mediàtica i política que se n’ha fet durant anys, el judici del cas Pujol avança a Madrid d’una manera bastant desastrosa per a l’acusació. Ot Bou ho segueix cada dia amb les seues cròniques i avui ens explica que les quatre sessions d’aquesta setmana aniran plenes de testimonis que són fonamentals per a entendre la causa: “L’escàndol de la BPA i els negocis intercontinentals de Jordi Pujol Ferrusola treuen el cap a l’Audiència espanyola”.

PS3. L’editorial Adia acaba de publicar Per a saber d’amor. Obra poètica, l’obra poètica completa del poeta i arquitecte d’Elx Gaspar Jaén i Urban. Esperança Camps hi ha tingut una conversa molt interessant, parlant no tan sols de poesia: “El món es destrueix, per l’especulació i la modernitat o per les bombes“.

PS4. Contra aquesta moda estúpida de Pedro Sánchez com a salvador del món, dos articles encertats i imprescindibles. El primer, d’Andreu Barnils: “Pedro Sánchez, el president que gasta més en armes“. El segon, d’Assumpció Maresma: “Per què comprem tan fàcilment els jocs de mans de Sánchez?“.

PS5. Ara fa dos mesos que vam estrenar el plató televisiu de VilaWeb i vam començar la programació regular de vídeo. 72 minuts, Existim, La crisi dels trenta, La taca d’oli i Poc cas s’han unit d’aleshores ençà a La tertúlia proscrita i a La Pissarreta, i han configurat una programació ambiciosa, que té una magnífica rebuda entre els lectors del diari. Vull aprofitar l’ocasió per a agrair als subscriptors del diari la seua generositat que fa possible avanços tan grans com la col·lecció de llibres o el salt a la televisió, i molt especialment la de tots aquells que van fer una donació que ha fet possible la infrastructura tecnològica necessària per a impulsar el projecte.

L’exposició recrea un gimnàs que serveix per a entrenar el pensament crític, l’empatia i la curiositat per les opinions d’altri. L’espai reprodueix la sala d’entrenament i hi ha tot d’activitats per a guanyar flexibilitat mental i esperit crític. Acaba amb la recreació d’un vestidor en què –segons l’ICIP– “se’ns convida a escoltar diferents punts de vista sobre diferents debats socials d’actualitat, com ara la immigració, el turisme o la llengua”. És en aquest espai on se situava aprendre català com un conflicte social i s’equipara amb continguts racistes i estigmatitzadors.

L’ICIP, de primer, va explicar que havien cercat “frases provocadores” amb l’objectiu de sentir opinions diferents sobre qüestions que susciten debat i controvèrsia, perquè considera que “cal ser capaços d’escoltar amb respecte les opinions diferents sense caure en la deslegitimació”. 

Però ràpidament la Plataforma per la Llengua va presentar una queixa molt ben raonada pel contingut, i va deixar clar que s’havia comès un error molt greu: “Convertir els catalanoparlants, un col·lectiu lingüísticament minoritzat i històricament perseguit en diversos períodes, en botxins només desvirtua el debat i alimenta el mateix marc de desinformació que es diu combatre”, deia en un comunicat.

Hores després l’ICIP anunciava que, “conscients que el missatge central de la peça expositiva pot ser malinterpretat i que el contingut textual és desafortunat hem procedit a retirar el fragment en qüestió de l’exposició.” En el comunicat, reafirmava la defensa de la llengua catalana i els drets lingüístics.

El fet –la seqüència de fets– és significatiu, per tal com fa molt explícit fins a quin punt tenim baixa la guàrdia els catalanoparlants perquè ens puguen endossar una cosa tan aberrant com aquesta en una exposició. Però, dit això, a mi avui m’agradaria destacar també l’elegància i la correcció amb què han resolt l’afer totes dues entitats –sobretot per contrast amb incidents recents. La Plataforma per la Llengua ha fet molt bé la seua feina i l’ICIP ha comès un error molt important, però no s’ha amagat ni ha cercat excuses per defensar una cosa indefensable i ha rectificat immediatament.

Tots sabem que hauria pogut anar d’una altra manera. Perquè ho hem vist massa vegades: la institució que s’atrinxera, que cerca el matís on no n’hi ha, que acusa els crítics d’exagerats o de malentendre el missatge per raons espúries, que es regira per mirar com no assumir l’error o que deixa passar la polèmica per si amaina. I no ha estat així. L’ICIP ha comès un error, però l’ha reconegut amb promptitud i sense retòrica defensiva, i això –que hauria de ser la norma– és, malauradament, excepcional enmig de la tensió d’aquesta societat nostra.

No cal ni dir, per una altra banda, que la diligent actuació de la Plataforma per la Llengua ha estat com calia. Per l’activisme de reaccionar immediatament, però també per l’elaboració del missatge i la coherència del raonament. La Plataforma per la Llengua ha esdevingut ja fa anys l’entitat de referència en la defensa de la llengua catalana i, per tant, que ho hagen fet tan bé no hauria de sorprendre a ningú a hores d’ara. Però aquestes coses cal dir-les, recordar-les i agrair-les.

I resta la pregunta incòmoda: com és possible que ningú, en tot el procés de creació i revisió de l’exposició, haja vist que allò era una barbaritat i que causaria un problema? Ni els organitzadors, ni els dissenyadors, ni l’ICIP, ni el Palau Robert? No parlem de cap interpretació subtil ni de cap malentès d’especialistes. Parlem d’equiparar la defensa d’una llengua institucionalment i constitucionalment minoritzada –i perseguida durant segles– amb expressions d’odi racial o d’una altra mena.

Perquè que això passàs inadvertit fins que no ho va denunciar una entitat externa no diu res positiu sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra feblesa intel·lectual i sobre la manera com s’ha anat normalitzant, en certs àmbits, una mirada –plantada en la nostra societat per Ciutadans i els seus perpetradors intel·lectuals– que situa els drets lingüístics dels catalans en el terreny del conflicte, en compte de situar-la allà on ha de ser: en el terreny de la justícia i de la democràcia.

PS1. Ahir era dijous i, per tant, a VilaWeb Televisió s’emeté La tertúlia proscrita. Que va tractar del mateix tema però partint d’un altre incident. En aquest cas de la bufonada d’una tal Brigitte Vasallo, que s’atreví a qualificar el català de llengua feixista. En parlen Txell Partal, Pau Vidal, Estel Solé i Sebastià Portell i en podeu veure el vídeo.

PS2. El conflicte del Llevant continua i l’estratègia de l’Iran consisteix a involucrar-hi com més estats millor. Oriol Bäbler ens explica en aquest article els equilibris que fa Turquia per evitar de trobar-s’hi arrossegada.

PS3. Andreu Escrivà fa un pas més en la tasca de divulgador climàtic amb la publicació d’un nou llibre en què ens ofereix una visió més global. La tesi és que els humans no som ni podem ser el centre d’allò que passe al planeta, sinó que hi ha tota una biodiversitat que cal preservar. I d’això n’ha parlat amb Esperança Camps: “El nostre llegat no hauria de ser el buit en la història evolutiva del planeta”. 

PS4. Tots podeu llegir tot VilaWeb de franc, però són els subscriptors que fan possible que llegiu aquest diari, amb la seua generositat. És important de ser-ne conscients.

La maniobra és important i val la pena, doncs, analitzar-la amb una mica de distància tècnica. Perquè no és simplement una declaració política, sinó una operació de presa de posició electoral molt calculada. Sánchez ha fet exactament allò que aconsellen els manuals de comunicació política contemporanis: no ha triat el missatge, sinó que ha triat el terreny. I el terreny que ha triat és l’únic on pot guanyar.

Apropiar-se, com va fer ahir el primer ministre espanyol, del “No a la guerra” és un moviment de framing clàssic. Aquest concepte, que va teoritzar George Lakoff per explicar com van aconseguir de dominar el debat polític els republicans americans durant dècades, descriu la capacitat de definir el marc mental dins el qual es desenvolupa una discussió. Qui estableix el marc, guanya; qui reacciona dins el marc de l’adversari, perd. La dreta i més recentment l’extrema dreta han dominat el framing polític aquests darrers anys, i ens han imposat temes com l’islam, la immigració, la seguretat, l’ordre i totes aquestes coses. I ahir Sánchez va intentar de fer saltar la taula i situar el debat polític no en aquests temes –on té totes les de perdre–, sinó en el terreny de la pau i la guerra, un espai en què l’esquerra se sent molt còmoda i la dreta es troba clarament exposada.

I la reacció tan maldestra de Feijóo –incomparable amb l’habilitat amb què Macron ha encarat el mateix tema a França– confirma que el parany ha funcionat. Quan l’adversari reacciona neguitosament dins el marc que tu has establert és que el marc s’ha implantat. I el seguidisme fascinat amb què ha estat rebut el xoc per “l’esquerra a l’esquerra del PSOE” completa el quadre: Sánchez fa seu un eslògan que hauria de ser de l’esquerra que ara en diuen transformadora i la deixa sense discurs propi, absorbida per la retòrica del qui s’enfronta cara a cara ni més ni menys que a Trump. Qui votarà l’acompanyant local podent votar el gegant mundial que s’enfronta al monstre?

Tot plegat és, en definitiva, allò que els teòrics de la comunicació política anomenen batalla cultural: la qüestió no és guanyar els arguments concrets, sinó determinar quins arguments s’han de discutir i en quins termes i, d’això, fer-ne la palanca central de la política. Gramsci ja ho va descriure fa un segle, quan parlava de l’hegemonia cultural com el pas previ a qualsevol hegemonia política. I tot i que avui –en el temps de les xarxes socials– la batalla cultural es lliura en hores i no en anys, la lògica encara és la mateixa: qui controla el relat, controla la política.

Cal reconèixer-ho: el PSOE no tindrà cap oportunitat millor per a intentar la remuntada que recrear –fins on puga– la campanya que va dur Zapatero al poder. El paral·lelisme és evident i no és cap casualitat: els atemptats d’al-Qaida a Madrid, els intents de manipulació per part del PP, el so de fons del “No a la guerra”. Perquè, més enllà dels detalls concrets, aquella campanya va demostrar que una mobilització emocional molt intensa, construïda sobre un clivatge moral clar –la pau contra la guerra, la veritat contra la mentida, els bons contra els dolents– pot capgirar unes eleccions en cosa de dies. 

La gran pregunta, de tota manera, és si el context d’ara és prou semblant al d’aleshores i, sobretot, si partint de tan avall com són ara mateix els socialistes espanyols hi ha cap possibilitat real de capgirar el resultat. La resposta honesta és que no ho sabem, que avui això no ho pot saber gairebé ningú. 

En canvi, sí que podem veure amb molta claredat que si Sánchez decideix de jugar fort servint-se d’aquesta estratègia farà molts gols en una sola jugada: situarà el PP en una posició molt incòmoda, acorralarà els trumpistes locals que en compte d’atacar-lo s’hauran de defensar, reactivarà una base electoral desmoralitzada i molt segurament es menjarà tota l’esquerra a l’esquerra del PSOE, que deixarà sense arguments i ben probablement sense vots i escons també. 

Veurem, doncs, si finalment el PSOE s’atrevirà o no a convocar eleccions espanyoles –o a aprofitar el moment i convocar-ne també unes de catalanes en què el candidat a la Generalitat no importaria, perquè Pedro Sánchez seria el reclam. Però, tant si s’hi atreveix com si no, cal reconèixer que el regal inesperat de Donald Trump –perquè ha estat això: un regal– és una ocasió única per a un Partit Socialista Obrer Espanyol que no veia cap manera de frenar l’allau de la dreta espanyola i que es va ofegant en les seues mentides. De manera que sospite molt –vista l’escenificació, el to i les reaccions– que a la Moncloa ho han entès i que, a hores d’ara, ja deuen tenir algú greixant la maquinària.

I l’independentisme? Perdut, molt perdut, em fa l’efecte.

PS1. Cada dimecres a VilaWeb Televisió és el dia de La taca d’oli. I ahir Ot Bou va entrevistar Jordi Llaonart, un especialista en l’Iran i el xiisme. Vegeu-ne el vídeo.

PS2. I continuant amb les pissarretes d’aquests dies, avui us explique precisament quines són les bases i les instal·lacions militars dels Estats Units i l’OTAN a Espanya i als Països Catalans i per què hi són. En podeu veure el vídeo.

PS3. El 15 de març hi haurà la primera tanda de les eleccions municipals a Catalunya Nord, però avui ja hi ha 112 pobles del total de 226 que saben qui en serà el batlle. Perquè a gairebé la meitat del territori s’hi presenta una sola llista per municipi i, per tant, la votació és un simple tràmit. Alexandre Solano ens ho explica en aquest reportatge.

PS4. Avui a mitjanit s’ha tancat el termini per a presentar candidatures al nou secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Les votacions es faran del 14 al 18 d’abril, però tota la maquinària per a renovar l’organització ja s’ha engegat. En aquest reportatge, Arnau Lleonart ens n’explica el procés, marcat també per la incògnita sobre què farà l’actual president, Lluís Llach.

PS5. La setmana passada us vam anunciar en aquesta notícia la col·lecció de llibres de VilaWeb per al 2026. Tant si sou subscriptors del diari com si no, per a nosaltres també és molt important que us feu subscriptors de la col·lecció de llibres. Perquè solament tenint una base de vendes assegurada podrem assumir els riscs d’una operació comercial que, per les característiques del mercat del llibre, defuig els paràmetres habituals de VilaWeb. (Si ja us vau fer subscriptors de la col·lecció del 2025, ara no cal que feu res més, perquè es renova automàticament, si no ens ho indiqueu altrament.) Les peculiaritats del mercat editorial fan que anem amb molta més cura i per això us demanem que ens feu confiança i adquiriu la col·lecció sencera a començament d’any, perquè així podem treballar amb unes previsions mínimes i segures, sense por de picar-nos-hi els dits, i que repercutesca en el conjunt del diari. Podeu fer-vos subscriptors de la col·lecció en aquesta pàgina. Una subscripció que us ofereix un preu reduït per a cada volum i la possibilitat de rebre’l a casa abans no arribe a les llibreries.

Però, ai!, al Canadà –i molt especialment al Quebec– la recepció va ser molt més freda. Gairebé glacial. Allà no es jutjava una peça oratòria, sinó una trajectòria política. I l’efecte d’elevació simbòlica que van produir a l’exterior les seues paraules contrastava massa amb la percepció interna d’un dirigent sotmès a contradiccions i ambigus equilibris interns. A fora s’aplaudia la música; a dins se sabia la factura de l’instrument.

Ara es reprodueix el patró amb Pedro Sánchez, convertit en referent del progressisme internacional per la seua posició sobre Palestina i, ahir mateix, per l’enfrontament directe amb Donald Trump arran de la decisió de limitar l’ús de la base naval de Rota i la base aèria de Morón en operacions nord-americanes vinculades a la guerra amb l’Iran. A l’escenari global, el gest ha estat vist com una afirmació de sobirania i de compromís amb el dret internacional. A l’escenari intern, la lectura no és tan unívoca i no pot ser tan càndida.

Dissabte passat, al lliurament d’uns premis cinematogràfics a Barcelona, l’actriu nord-americana Susan Sarandon –a partir d’aquesta confrontació amb Trump– va elogiar Sánchez, dient que “sempre és al costat bo de la història”. La frase és poderosa, però també problemàtica. Perquè la política no és una successió d’escenes morals aïllades, sinó un sistema de coherències. I resulta que el mateix govern que s’erigeix en defensor del dret internacional en fòrums multilaterals manté, en l’àmbit intern, una línia inflexible contra el conflicte català i evita d’abordar-lo com a qüestió política de fons. Defensa l’autodeterminació de Palestina mentre criminalitza la de Catalunya. I aquesta dissociació és el nucli del debat.

La política exterior ofereix tradicionalment als governs una oportunitat excepcional: els permet d’acumular capital simbòlic a un cost electoral relativament baix. L’audiència internacional no vota. No paga imposts al teu país. No suporta les conseqüències quotidianes de les teues decisions fonamentals. I aquesta asimetria porta un incentiu estructural: és més rendible adoptar posicions morals visibles en l’escena global que no pas afrontar reformes costoses en l’àmbit intern. Denunciar Benjamin Netanyahu davant les càmeres no té, necessàriament, un preu electoral intern. En canvi, modificar l’arquitectura territorial de l’estat o assumir riscs reals per a resoldre conflictes interns, sí.

Entenguem-nos: no es tracta d’una anomalia espanyola ni canadenca. La història contemporània és plena de governs que han exhibit una cara internacional virtuosa mentre toleraven –o impulsaven– pràctiques qüestionables dins les seues fronteres. I això no vol dir, tampoc, que les posicions adoptades per Sánchez en política exterior siguen errònies. Negar suport logístic a una operació militar sense mandat del Consell de Seguretat de l’ONU és una decisió jurídicament defensable. El problema no és la decisió concreta, sinó el patró.

La política exterior, quan és autèntica, és l’extensió natural dels valors que un govern aplica a casa seua. Però quan no ho és, esdevé escenificació: un teatre de virtut pública que conviu amb pràctiques internes que no superarien el mateix escrutini moral. El desajust entre discurs global i gestió interna és allò que erosiona la credibilitat.

De manera que el debat de fons no és si un govern pot prendre posicions justes a l’exterior –ho hauria de fer–, sinó si aquestes posicions són coherents amb el seu comportament domèstic. Qui invoca el dret internacional com a principi rector difícilment pot menystenir els mateixos principis quan afecten el seu estat: la qüestió no és d’estratègia, sinó de consistència.

PS1. La guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran comença a tenir implicacions globals serioses. Sobretot econòmiques. I bona part de l’atenció se centra en el golf Pèrsic i especialment en l’estret d’Ormuz, que és el punt on es pot col·lapsar l’economia mundial, tal com explique en aquesta Pissarreta.

PS2. L’escriptor Albert Sánchez Piñol creu que ens hem de pensar a nosaltres mateixos, i que hem de pensar el nostre Primer d’Octubre, i evitar que siguen els altres els qui ens versionen. I és això que ha fet amb la seua nova novel·la, de la qual parla amb Andreu Barnils: “Els catalans són gent d’ordre que volen fer la revolució”.

PS3. Dimarts a VilaWeb Televisió és el dia de La crisi dels trenta. En el capítol d’ahir Clara Ardèvol va conversar amb Marc Sarrats i Oye Sherman sobre l’humor d’un punt de vista generacional i també en el moment polític actual: “L’extrema dreta ha guanyat la batalla de l’humor?”

Cinquanta anys després –en un contrast més que notable amb el numeret de fa pocs dies sobre el 23-F–, Espanya no ha demanat perdó ni ha volgut aclarir els fets. No n’ha jutjat cap responsable. No ha obert tots els arxius i manté encara documentació classificada sota la llei de secrets oficials del franquisme. I això canvia moltes coses, perquè ja no és negligència ni oblit. És una decisió precisa i exacta que ha pres Espanya, govern rere govern i independentment del color polític de qui manava –fos la UCD o el PP, fos el PSOE, amb Podem o amb Sumar.

Com és ben sabut, la responsabilitat de l’estat no prescriu amb els règims ni canvia de titularitat amb les eleccions. Quan un estat democràtic hereta les institucions d’una dictadura, n’hereta també el deute moral amb les seues víctimes; quan un govern hereta una situació d’abús i violència contra la població, n’hereta també la responsabilitat. No pot prendre’n la continuïtat jurídica i renunciar –com per art de màgia– a la continuïtat ètica. 

I, tanmateix, l’estat espanyol ha fet això durant mig segle. Ha reclamat la legitimitat de la continuïtat –les lleis, els cossos de seguretat, la diplomàcia, el deute públic, el parlament i les banderes–, però ha refusat sistemàticament la part incòmoda del mateix principi: el reconeixement dels crims comesos en nom de les institucions que avui administra. Cada govern que ha passat per la Moncloa ha tingut l’oportunitat de trencar aquest silenci i actuar dignament, i no n’hi ha hagut cap que ho fes. El PSOE, no. El PP, no. El govern de coalició actual, tampoc, malgrat les proclames memorialistes.

El terrorisme d’estat de què foren víctimes els bascs el 3 de març no és una qüestió de dretes o d’esquerres. Potser ho va ser el 1976, quan Manuel Fraga, ministre d’Interior espanyol, afirmà que la policia havia disparat a l’aire i culpà els treballadors de la seua matança. Però avui el problema ja no és aquella mentida concreta, sinó el sistema de silenci que tots els governs successius –de dretes i d’esquerres també– han decidit de mantenir. Perquè cada legislatura que passa sense obrir els arxius, sense crear una comissió de la veritat, sense reconèixer que l’estat va matar, és una legislatura en què un nou govern democràtic fa seu aquell crim. Per omissió.

La responsabilitat ja no la podem reclamar als qui són morts, però és de l’estat espanyol, en tant que institució viva, que respira, que cobra imposts, que signa tractats i que emet passaports. Un estat no és els homes que el governen en un moment determinat: un estat és la continuïtat del poder públic en el curs del temps. I és precisament aquesta continuïtat que genera l’obligació.

Per això l’Alemanya democràtica ha demanat perdó pels crims nazis. Per això l’Argentina ha jutjat els responsables de la dictadura. Per això el Regne Unit ha reconegut la matança del Bloody Sunday. En tots aquests casos, els governs que van fer el reconeixement no eren del mateix color polític que els que havien comès els crims. I ho van fer perquè entenien que un estat no pot seleccionar quines parts de la seua història assumeix i quines repudia. O ets hereu de tot, o no ets hereu de res.

Però Espanya, mig segle després de Vitòria, continua fent com si el 3 de març fos un accident de la història recent, un episodi trist però tancat, una ferida ja cicatritzada. I per això avui és necessari dir –i proclamar-ho en veu alta– que no ho és. I que no ho serà mentre hi haja arxius secrets. Que no ho serà mentre l’església de Sant Francesc continue enfonsant-se sense que ningú es responsabilitze de mantenir la memòria. Però sobretot que no ho serà mentre Espanya continue superposant al terrorisme d’estat el silenci d’estat; mentre els supervivents, els seus familiars, la ciutat de Vitòria i la nació basca sencera continuen esperant allò que ja fa cinc dècades que no arriba.

PS1. De la matança de Vitòria us en parlem avui en aquest article d’Alexandre Solano; en aquesta entrevista d’Aitor Biain a Nerea Martínez Aranburuzabal i Jon Martinez Larrea, membres de l’associació ciutadana que reclama insistentment justícia; i recuperant en vídeo la històrica interpretació de Lluís Llach de “Campanades a mort” a Vitòria, amb motiu dels trenta anys dels fets.

PS2. L’actualitat d’aquestes darreres hores és marcada naturalment per la guerra de l’Iran. Us n’oferim també un bon grapat de continguts. Jo he fet aquesta Pissarreta, en què explique les quatre grans claus del conflicte. Jordi Goula ha analitzat la volàtil situació econòmica mundial en aquest article. Jon Gambrell posa llum en aquest reportatge en què explica com serà el procés de successió d’Ali Khamenei. I Alex Wickham i Ben Bartenstein ens aporten en aquest altre article una visió inèdita de Dubai estant: els Emirats Àrabs i Catar estan completament desbordats per la guerra i cerquen la manera de frenar Donald Trump i que s’acabe el conflicte.

PS3. Ahir, dilluns, VilaWeb Televisió va estrenar un nou pòdcast: Existim. Són converses que podreu seguir cada dilluns entre joves de tots els Països Catalans, reunits al nostre plató per explicar com treballen pel país i quines inquietuds i il·lusions tenen. En aquest primer capítol podreu escoltar –i us assegure que paga molt la pena– Blanca Garcia-Oliver, coordinadora de Joves pel Valencià; Anna Rosselló, portaveu del Correllengua Agermanat; Josep Buades, portaveu de Joves de Mallorca per la llengua; i Lluís Dagues, doctorand a la Universitat de Perpinyà. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. Diré tan sols que a mi m’agradaria molt saber escriure com escriu Marta Rojals: “Els drets humans són de titafluixes”.

PS5. A l’editorial d’ahir em referia al llibre Les irresponsables, que jo havia llegit en l’original francès. En els comentaris dels subscriptors em van dir que n’hi havia una versió en català –i vaig demanar disculpes per no haver-ho sabut i per haver-lo llegit, doncs, en foraster. Però el cas és que el llibre en català és anunciat, però encara no publicat ni a l’abast dels lectors. Per això no ho sabia…

PS6. Aquest cap de setmana us hem anunciat en aquesta notícia la col·lecció de llibres de VilaWeb per al 2026. Tant si sou subscriptors del diari com si no, per a nosaltres també és molt important que us feu subscriptors de la col·lecció de llibres. Perquè solament tenint una base de vendes assegurada podrem assumir els riscs d’una operació comercial que, per les característiques del mercat del llibre, defuig els paràmetres habituals de VilaWeb. (Si ja us vau fer subscriptors de la col·lecció del 2025, ara no cal que feu res més, perquè es renova automàticament, si no ens ho indiqueu altrament.) Les peculiaritats del mercat editorial fan que anem amb molta més cura i per això us demanem que ens feu confiança i adquiriu la col·lecció sencera a començament d’any, perquè així podem treballar amb unes previsions mínimes i segures, sense por de picar-nos-hi els dits, i que repercutesca en el conjunt del diari. Podeu fer-vos subscriptors de la col·lecció en aquesta pàgina. Una subscripció que us ofereix un preu reduït per a cada volum i la possibilitat de rebre’l a casa abans no arribe a les llibreries.

En el decurs dels anys, Chapoutot ens ha demostrat que poca gent coneix tan bé l’època nacionalsocialista alemanya com ell. En uns quants llibres ha fet la dissecció de l’entramat legal i polític que va fer possible el nazisme, però també de la influència social dels més recòndits aspectes culturals del règim. És autor d’una de les millors biografies sobre Hitler que conec i algunes de les seues obres són imprescindibles per a situar històricament, sobretot, l’ascensió del nazisme al poder –Weimar.

Les irresponsables és coherent amb una trajectòria intel·lectual de dècades, però –alhora– és un llibre diferent. Cosa que ell no amaga, sinó que remarca. Perquè no és el llibre d’un historiador que analitza el passat, sinó el llibre d’un home que veu amb horror la repetició d’un període de la història que coneix a la perfecció i que sap que perillós que és.

Chapoutot hi traça un paral·lelisme inquietant entre la tràgica fi de la república de Weimar i això que vivim avui, tot denunciant d’una manera tan vibrant com colpidora els irresponsables, aquells que, “convençuts de la seua legitimitat supraelectoral” o “infatuats per la vanitat del seu geni, del seu origen o de la seua xarxa d’influències”, van creure que aliar-se amb el nazisme i assumir-ne els postulats podia ser una manera de defensar els seus interessos concrets. Sense adonar-se de la monstruositat a què obrien el camí del poder, a còpia de racionalitzar i convertir en presentables el discurs i la ideologia, la cultura i la manera de ser de l’extrema dreta.

Chapoutot els anomena “irresponsables”, i amb raó: ells no eren directament els monstres, eren els raonables, els pragmàtics, els qui “sabien què feien” i pensaven que podrien controlar la bèstia, que podrien usar-la i desfer-se’n quan ja no els fos útil. La dreta conservadora respectable, els empresaris prudents, els juristes brillants, els eclesiàstics influents, l’esquerra poruga que temia perdre vots a les eleccions, els periodistes i escriptors que creien ser més interessants si es posaven al límit i jugaven a ser l’enfant terrible… Tots aquells, en definitiva, que, un pas rere un altre, van anar normalitzant socialment allò que havia d’haver restat eternament innominable. Gent que no va creure mai, estrictament, en el nazisme, però que va pensar que potser allò no era sinó un mal menor en vista dels enormes canvis socials que vivien i que no entenien, que tal vegada era un instrument útil per a “salvar” la nació en un moment de desconcert, una força que quan calgués ja es podria domesticar de dins estant. Tots sabem perfectament com va acabar tanta prepotència, tanta ignorància, tanta ceguesa intel·lectual… I quin preu tan car va acabar-ne pagant la humanitat sencera.

Allò que fa tan pertorbador aquest llibre –i tan interessant alhora– és que Chapoutot no l’ha escrit per parlar-nos del passat. L’ha escrit perquè, amb el bagatge i el cúmul de coneixement que té, reconeix en el nostre present els mateixos gests, la mateixa lògica, el mateix mecanisme de racionalització i legitimació intel·lectual que el 1934 va fer possible allò que era impensable. 

I tot això ho defineix de manera magistral quan explica que el problema no és que hi haja extremistes –perquè d’extremistes sempre n’hi ha hagut. És pitjor i més perillós –diu– l’extensió del fenomen que ell denuncia amb coratge i que nosaltres veiem cada dia: aquesta gent normal i corrent que no es considera de dretes ni de cap manera extremista, i que tanmateix ha anat incorporant, d’un en un, els postulats de l’extrema dreta al seu pensament. Aquella gent que avui parla de la immigració com tan sols en parlava l’extrema dreta fa deu anys i que ni s’adona ni és capaç de recordar com hauria reaccionat ell mateix al discurs que ara fa seu si l’hagués sentit d’altri anys enrere. Aquella gent que avui diu que troba comprensibles algunes reaccions, que creu que cal una mena de debat que diu que s’ha amagat, un debat que fa cinc anys hauria condemnat i hi hauria negat legitimitat sense vacil·lar ni un segon. La gent que avui riu les gràcies i les frases enginyoses que abans li haurien semblat intolerables, fora de lloc, maleducades o àdhuc grolleres. Que presenta públicament tesis demagògiques i instrumentalitzades que fa pocs anys li hauria fet vergonya fins i tot de pensar-les.

Els irresponsables, en definitiva, no són els nazis d’avui sinó tots aquells –a la dreta o a l’esquerra– que contribueixen a fer que allò que era indiscutiblement impresentable fa pocs mesos o pocs anys es vaja tornant ara presentable. Que allò que era inacceptable i intolerable fa pocs mesos o anys ara es torne debatible. En definitiva, que l’odi que hauria de restar als marges de la societat democràtica i lluny de la centralitat ciutadana s’instal·le al centre i aparega als ulls d’una part de la població com una opció raonable i digna de ser tinguda en compte. 

Chapoutot ens adverteix que la història no es repeteix idènticament, però insisteix que els mecanismes sí que es repeteixen. I conclou que quan –en la distància tranquil·la del sofà– ens demanem com va poder ser que gent perfectament normal deixàs oberta la porta al nazisme, fins i tot esquivant voluntàriament de qüestionar-se què caram era aquell fum que eixia dels camps de concentració a la vora de sa casa, la resposta –incòmoda, dura, molesta, irritant– és que ho van fer exactament com ho fem nosaltres ara. 

Perquè ells també estaven convençuts que exageraven els qui els alertaven i plantaven cara al creixement de la violència verbal i el racisme, al menysteniment de la complexitat i la raó, al capgirament del llenguatge i l’extensió social de la desconfiança en tothom i la mentalitat conspirativa. Ells també estaven segurs que sabien on eren els límits de la humanitat i que serien capaços de frenar-se a temps. Ells també tenien la consciència tranquil·la perquè, personalment, no eren militants o perquè es repetien constantment que no eren d’extrema dreta –com si dir-ho repetidament els salvàs de ser-ho o, pitjor encara, els alliberàs de la complicitat i la responsabilitat de portar el país a l’hecatombe. Ells també van acceptar aquesta pèrdua total de la dignitat humana que implica malmetre els frens de la nostra consciència, de la nostra moralitat més bàsica, del nostre sentit de la transcendència, per lliurar-nos, resignats i doblegats, a l’ànima més deforme que pot tenir i mostrar l’ésser humà.

Hi ha llibres, de vegades, que arriben per dir-te allò que no vols sentir però que cal escoltar. I aquest n’és un.

PS1. Després de publicar l’editorial, els subscriptors m’han fet veure que hi ha traducció catalana del llibre: Els irresponsables: Qui va portar Hitler al poder? (Angle Editorial). Demane disculpes. Ho hauria d’haver sabut.

Correcció sobre la correcció: El llibre encara no ha eixit a la venda ni ha arribat a les llibreries. Per això no ho sabia…

PS2. La intel·ligència artificial hauria de tenir la potestat de prendre decisions de vida o mort? Concretament: la IA hauria de poder disparar els míssils nuclears dels Estats Units sense esperar ordres del president –una hipòtesi encara més dura que la que vaig dibuixar fa poques setmanes en el pòdcast 72 minuts? Pot semblar un debat increïble, però aquest cap de setmana a Washington l’enfrontament entre l’empresa Antrophic i el Pentàgon ha tractat exactament d’això. Un xoc històric i monumental que els nostres companys de The Washington Post Ian Duncan, Elizabeth Dwoskin i Tara Copp descriuen amb tots els detalls en aquest extraordinari reportatge exclusiu que VilaWeb publica avui en català: “L’atac nuclear hipotètic que ha fet miques la relació entre el Pentàgon i Anthropic”.

PS3. Barcelona rep a partir d’avui el Mobile World Congress, per vintè any. Marc Belzunces ens explica en aquest article quins són els grans temes d’enguany -entre els quals evidentment hi ha la intel·ligència artificial- i quins són els debats que el certamen posarà sobre la taula i que influiran en la vida quotidiana de la gent aquests mesos vinents.

PS4. Txell Partal ha entrevistat Lluc Salellas, el batlle de la CUP que governa Girona amb Junts i Esquerra Republicana: “El municipalisme d’aquest país practica massa el silenci“.

PS5. Antoni Pladevall s’ha anat convertint aquests darrers anys en una referència indefugible i alhora una mica outsider de la literatura catalana contemporània. Pladevall ha sabut trobar matèria literària en la pagesia i mostrar-la amb tota la cruesa, però també amb tot el magnetisme. En parla en aquesta entrevista amb Sebastià Bennasar: “Tots provenim del món de la pagesia i hauria de ser un orgull”.

PS6. Aquest cap de setmana us hem anunciat en aquesta notícia la col·lecció de llibres de VilaWeb per al 2026. Tant si sou subscriptors del diari com si no, per a nosaltres també és molt important que us feu subscriptors de la col·lecció de llibres. Perquè solament tenint una base de vendes assegurada podrem assumir els riscs d’una operació comercial que, per les característiques del mercat del llibre, defuig els paràmetres habituals de VilaWeb. (Si ja us vau fer subscriptors de la col·lecció del 2025, ara no cal que feu res més, perquè es renova automàticament, si no ens ho indiqueu altrament.) Les peculiaritats del mercat editorial fan que anem amb molta més cura i per això us demanem que ens feu confiança i adquiriu la col·lecció sencera a començament d’any, perquè així podem treballar amb unes previsions mínimes i segures, sense por de picar-nos-hi els dits, i que repercutesca en el conjunt del diari. Podeu fer-vos subscriptors de la col·lecció en aquesta pàgina. Una subscripció que us ofereix un preu reduït per a cada volum i la possibilitat de rebre’l a casa abans no arribe a les llibreries.