Fa ja alguns anys que corre la brama al sector llibresc nostrat que la novel·la negra en català viu un dels millors moments quant a producció: en tenim col·leccions consolidades com ara Crims.cat, Delicte, Lo Marraco Negre i Falciot; se’n publica als catàlegs generalistes, tant d’editorials independents com dels grans grups; i hi ha una connexió constant amb el públic gràcies als festivals de novel·la negra d’arreu del país, tant els cinc exclusivament en català (Tiana Negra, Taradell Negre, El Vi fa Sang, Creixell.Crim i Basalt) com l’altra quinzena llarga que es fan a tot el país i on el català no és l’única llengua, però sí que hi té presència.

Tot i això, es manté el problema principal, el de la indústria. Som en un moment en què la qualitat mitjana és més elevada que mai (això no vol dir que no es publiqui algun llibre que és un autèntic disbarat) i tenim uns canals de comunicació amb el públic particulars. Tot i això, falta encara un gruix de lectors tan important com en èpoques passades, sobretot a final dels anys vuitanta, quan la novel·la negra tenia unes tirades mitjanes força elevades i una fidelitat important de seguidors: cal que el públic s’adoni que a casa nostra matem tan bé o millor que la majoria de nòrdics de pela amb cinc que publiquen moltes editorials importants encara arrossegant aquella tendència iniciada per Stieg Larsson i companyia.

Això també sembla que comença a canviar, tal com palesa l’èxit l’any passat per Sant Jordi de No dormiràs, d’Oriol Canals, que es va enfilar a les llistes dels més venuts, i el més que previsible èxit que aconseguirà enguany Gil Pratsobrerroca amb El joc del silenci. De moment, us oferim una selecció d’una quinzena de títols de novel·la negra que heu de cercar aquest Sant Jordi, catorze dels quals escrits al país i una traducció imprescindible per a la vostra biblioteca negrota. Els hem endreçat per ordre alfabètic del cognom dels autors, per a evitar qualsevol mena de suspicàcia: perquè, de matar, tots en saben molt.

Diví

Oriol Canals

Editorial: Rosa dels Vents

L’any passat, amb No dormiràs, va aconseguir d’entrar a la llista dels més venuts per Sant Jordi, però l’èxit va continuar més enllà del dia del patró de Catalunya. Ara ha recuperat un llibre seu de fa deu anys i ha tornat a posar damunt la taula tot un seguit de crims inspirats en l’obra de Dalí amb un començament espectacular: un home crucificat apareix al Teatre-Museu Dalí de Figueres el dia que s’hi ha d’inaugurar una gran retrospectiva internacional dedicada al geni del surrealisme. El mort reprodueix fidelment el quadre El Crist de Sant Joan de la Creu. A partir d’aquí, Canals fa allò que sap fer millor: imposar un ritme molt àgil a la narració, introduir-hi tombs interessants, crear bons personatges i, sobretot, mantenir el lector inquiet fins al final.

Petons de foc

Salvador Casas

Editorial: Voliana, col·lecció Falciot

En això de l’escriptura hi ha una cosa que sovint s’oblida i que és l’ofici. Salvador Casas és un escriptor d’ofici, que domina la tècnica, la manera de crear intriga, bons personatges i bones aventures. Tot això implica una carrera llarga, molts títols publicats i continuar insistint per mantenir els lectors i crear-ne de nous. Ara és el torn de Petons de foc, que ha publicat a Voliana.

En aquest cas, toca endinsar-se de ple en l’actualitat de temes tan escabrosos com la suplantació d’identitat i les estafes amoroses per internet. El bon saber fer de Casas hi fa la resta.

Flota com una papallona…

Jordi Cervera

Editorial: Delicte

Jordi Cervera ha triat aquesta obra perquè es converteixi en el llibre 100 que ha publicat. I no és debades. Així com Marcel Duhamel va elegir 1280 ànimes de Jim Thompson per al número 1.000 de la Série Noire de Gallimard, Cervera opta per un dels seus texts més personals i obscurs per a aquesta tornada a la foscor.

A més, ho fa amb una història de boxa, amb un títol en clara referència i homenatge a Muhammad Ali, el més gran boxador de tots els temps, i amb un gran personatge. “La Fletxa del Guinardó és un boxador acostumat als cops, però la vida fora del ring és molt més perillosa per a l’Eduardo Romero, el seu nom real. Quan una sèrie d’esdeveniments inesperats en trastoquen el futur i el lligam amb el vell gimnàs Peña, es veu arrossegat cap a un món de corrupció policíaca, mafiosos impacients i una organització clandestina de combats en la qual la violència és llei.”

A la novel·la, el protagonista rep per totes bandes, però gràcies a això el lector no queda en cap cas indiferent i, a més, pot redescobrir les frases més insignes del gran bocamoll de l’Ali.

Les ombres que ens acompanyen

Cesc Cornet

Editorial: Columna

Ja ho hem dit alguna vegada: és ben legítim voler arribar a molts lectors si la proposta és de qualitat i interessant. Cesc Cornet fa temps que va sumant lectors i ara, amb Les ombres que ens acompanyen, es val de la novel·la d’enjòlit com a fórmula per a anar augmentant-ne el còmput. El resultat és una novel·la amb tres trames que en algun moment han de convergir, capítols curts, ritme molt ràpid i bons personatges.

Una novel·la i una idea inicial que no enganyen ningú i que demostren que a la fi comencem a tenir escriptors i editorials amb visió industrial i que creuen que les bones xifres de vendes es poden obtenir també amb el gènere negre. Cornet domina tots els mecanismes, la novel·la formula molt bé les trames i els mecanismes i atenció als tombs de guió. La llegireu en un instant malgrat les quatre-centes pàgines…

Del cel a l’infern

Biel Cussó

Editorial: Rosa dels Vents

Imagineu que aneu amb la vostra família a passar unes vacances ideals en una casa llogada en un petit poble de muntanya. Tot va bé malgrat el caràcter una mica esquerp de la gent del lloc, a qui potser no agraden gaire els forasters. O és que potser tenen algunes coses a amagar que mai no hauríeu d’haver vist en aquella excursió que hauria estat molt millor que no haguéssiu fet. Ben bé és d’això, que va la novel·la de Biel Cussó: com es pot passar del cel a l’infern en un minut. També parla de relacions paternofilials, de secrets, de punts de vista i de moltes coses més.

Cussó construeix un thriller partint d’una realitat ben pròxima a nosaltres que ens obliga a encarar-nos amb les nostres pors i a pensar que, de segur, el món rural no és tan bonic com es veu de Barcelona estant quan es tenen moltes ganes de sortir-ne i d’oblidar l’estrès de la gran ciutat. Una novel·la negra diferent, amb la creació d’una atmosfera molt inquietant, que us atraparà fins al final.

El punt de ruptura

Jordi Dausà

Editorial: Delicte

Un gran any és l’any en què Jordi Dausà publica llibre nou. I en el procés de refundació de Llibres del Delicte en Delicte, ell va ser un dels elegits per a començar aquesta nova etapa. El text que hi va presentar –a més, dedicat a l’editor Marc Moreno– és El punt de ruptura, una novel·la inquietant que torna a furgar per aquests espais terciaris del nostre territori, de vegades pròxims fins i tot als no-llocs. Per exemple, els aparcaments dels centres comercials per on pul·lula, a la nit, tot de gent estranya que mereix sortir en una novel·la d’en Dausà.

Una escriptura fascinant, molt ben treballada, personatges que sempre són una sorpresa, una dosi de mala llet barrejada amb tendresa i un toc inexplicable que converteix la lectura en hipnòtica fan d’aquest El punt de ruptura el llibre imprescindible per als amants veritables del gènere negre.

Dunes blanques

Jordi de Manuel

Editorial: Clandestina, col·lecció Crims.cat

És un llibre molt important. No sols d’enguany, sinó de molts anys. El volum recull tres títols de Jordi de Manuel, escriptor capital en la difusió del gènere negre i de la ciència-ficció a casa nostra (ben sovint hibridats en la seva creació). Hi podem llegir L’olor de la pluja, títol que es reedita i que ens mostra una Barcelona amb camps per a refugiats climàtics que fugen de la sequera; L’estany negre, i El despertar. Aquestes dues darreres peces són inèdites i comparteixen alguns protagonistes amb la primera. Són tres títols interconnectats que heu de llegir forçosament.

Per què? Per motius múltiples, però el principal és perquè Jordi de Manuel escriu molt bé, però també i sobretot perquè Marc Sergiot és el protagonista més recurrent de la novel·la negra catalana i això no és pas poca cosa. Jordi de Manuel du la novel·la negra a una altra dimensió.

Alguns callen, altres maten

Raquel Gámez-Serrano

Editorial: Pagès Editors, col·lecció Lo Marraco Negre

Una de les grans virtuts d’aquesta escriptora que us recomanem són les ganes que té de demostrar que pot fer bé qualsevol cosa que es proposa i les ganes d’explorar en totes les tipologies del gènere negre. En aquesta ocasió, opta per allò que podríem anomenar la novel·la enigma, no pas pel negre a què ens té acostumats, segurament perquè per a parlar de l’Església li calia una mica més de subtilesa. A Alguns callen, altres maten, Raquel Gámez-Serrano ens situa en una urbanització d’un poble d’aquests que viuen del turisme religiós i amb una protagonista que té una casa que ha de reformar en un temps rècord si vol obtenir ingressos convertint-la en un hostal.

A partir d’aquí, tot es basa en molt bons personatges, l’assetjament veïnal, els misteris ocults, uns policies municipals que són una autèntica troballa i, és clar, una gossa. La novel·la que ha de catapultar l’autora.

Secrets ofegats

Susana Hernández

Editorial: La Campana

En aquesta obra, que representa la tornada al català de l’autora, Hernández juga amb dos plans temporals. D’una banda, ens situem a la transició i en un poble de l’interior de Catalunya inventat, on s’acaba de construir un pantà i moltes coses són a punt de canviar en una família. I, d’una altra, som al 2023, en plena sequera, quan un cotxe, un Seat 124 vermell, emergeix d’aquest pantà amb dos cadàvers a dins. A partir d’aquí, una investigació haurà de servir per a esbrinar si algun dels misteris del passat es pot resoldre ara.

La novel·la la podem enquadrar en el subgènere del thriller i es destaca per la bona construcció dels paisatges, tant presents com passats, que es converteixen també en protagonistes de la història, i per la manera brillant que té l’autora de fer, precisament, aquest lligam.

Error de càlcul

Dora Muñoz

Editorial: Clandestina, col·lecció Crims.cat

L’escriptora mallorquina Dora Muñoz va guanyar el 2025 el premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana amb aquesta novel·la publicada al setembre. Escrita en una molt interessant primera persona, la protagonista és una assassina de la tercera edat (no revelem res, a la primera pàgina ja sabem que espera que la policia la vagi a buscar) que aprofita l’avinentesa per a passar comptes ara que s’acosta al final de la vida. La ciutat de Palma i el canvi que hi ha imposat el turisme és un altre dels grans temes d’aquesta novel·la que també toca la gentrificació i l’edatisme.

Muñoz s’ha consolidat en pocs anys com una de les autores mallorquines de novel·la negra de més prestigi i el premi que s’atorga al festival de Tiana, el més veterà en català, ho acaba de confirmar.

Barcelona, trilogia policíaca

Rafel Tasis

Editorial: Clandestina, col·lecció Crims.cat

Rafel Tasis és el gran pioner de la novel·la negra a casa nostra. El 1954 va publicar La Bíblia valenciana en un moment, en ple franquisme, en què publicar en català era molt complicat i encara més si l’obra era de gènere. Amb motiu del títol número 100 de la col·lecció Crims.cat es va decidir de publicar per primera vegada i en ordre de redacció les tres obres fonamentals de Tasis: Un crim al Paralelo, l’esmentada La Bíblia valenciana i És hora de plegar.

Com explica l’editorial: “Són tres històries interconnectades i investigades per la mateixa parella de protagonistes: el comissari Jaume Vilagut i el periodista Francesc Caldes, un duet sherlockià que es mou per la ciutat de Barcelona. En paral·lel a les seves peripècies, ens ofereixen una rica crònica urbana, per carrers pecaminosos i misteriosos, plens de cabarets, cafès que bullen de conspiracions i sales d’espectacles. Amb un estil elegant, un humor fi i un gran sentit de l’observació, Rafael Tasis referma el mestratge com a precursor del gènere policíac entès com una eina de modernitat literària i resistència cultural en temps d’adversitat.”

La lectura és ben amena i, a més, sempre és important de conèixer la nostra tradició i els nostres clàssics.

La verge de la punyalada

Xavier Theros

Editorial: La Campana

Xavier Theros és una de les persones que més i millor coneixen la ciutat de Barcelona. Ho ha demostrat amb més de trenta anys de cròniques periodístiques, reportatges i investigacions i, aquests últims anys, amb unes quantes obres literàries. Ens va descobrir el personatge del capità Llampades a La fada negra i d’aleshores ençà no para de guanyar lectors que queden atrapats per la minuciositat amb què ens explica la Barcelona del segle XIX i que també resten fascinats pel seu ús de les estructures del gènere per a bastir unes novel·les molt ben lligades. En aquesta ocasió ens traslladem al Sants del 1849, quan a “l’octubre el fill de l’amo d’una fàbrica de llumins apareix mort d’un tret al bell mig del carrer”. La contracoberta del llibre ens n’explica més coses: “És un bala perduda que no ha treballat mai. Inversionista a la borsa, finançador de negocis tèrbols, jugador impenitent de cartes i aficionat a les baralles de galls amb apostes, està carregat de deutes i té una corrua d’amants molt emprenyades amb ell, a més de formar part d’un club molt distingit de suïcides i d’haver deixat prenyades moltes treballadores de l’empresa paterna.”

És clar que, amb aquest historial, la criatura tenia un munt de candidats i candidates a voler escabetxar-lo. Theros és el màxim representant d’una de les grans tendències del gènere negre d’aquests darrers quinze anys: la fusió amb la història contemporània. Tot plegat, al servei del retrat d’una Barcelona que no surt als llibres d’història. O, com a mínim, no d’aquesta manera.

Et veurà tothom

Maribel Torres

Editorial: Delicte

La quarta novel·la de Maribel Torres en el gènere negre recupera els personatges de l’Adriana i en Pau, tot i que cada títol es pot llegir de manera independent. Preocupada sempre pels temes d’actualitat i seguidora de la tradició de la novel·la de detectius, Torres ens alerta d’un tema ben vigent: la utilització de les nostres imatges per a fer-nos xantatge. Així, tot es precipita quan “uns vídeos íntims comencen a córrer per internet i l’Ànnia passa de ser una estudiant brillant a convertir-se en l’objectiu de totes les mirades”: “A més, els Mossos d’Esquadra la vinculen a una onada de robatoris i sabotatges en què ha participat obligada perquè, si no hi col·labora, les imatges es faran virals. En Pau, amic de l’Ànnia, demana ajuda a la detectiva Adriana Miralles i, després d’un temps separats, tornen a treballar plegats en una investigació que els endinsa en un circuit on el sexe i la humiliació són una via de facturació.”

Aquest serà un dels casos complicats per a l’Adriana, perquè la intimitat i el xantatge són de mal lligar. Torna Maribel Torres amb l’honestedat habitual i amb una proposta narrativa que cada vegada s’enfosqueix més.

Els 10 manaments. Deu relats en negre

Diversos autors

Editorial: Voliana

Els amants dels relats breus estan d’enhorabona. Aquests darrers temps el gènere negre en català s’ha nodrit de nombroses antologies i aquesta és la més recent: “Una antologia de deu relats que comparteixen un mateix tema o punt de referència: els deu manaments de la llei de Déu, però passats pel sedàs de la negror literària. Cada un ha fet del seu manament un relat de ficció. En alguns casos, punyent o dramàtic; en uns altres, sarcàstic, metafòric, futurista, policíac o intimista.” Amb texts de Margarida Aritzeta, Salvador Balcells, Núria Queraltó, Joaquim Micó, Anna Maria Villalonga, Xavier Vernetta, Maria Rosa Nogué, Maribel Torres, Pedro Hache i Joan Company.

Una bona manera de llegir aquests autors i les seves propostes narratives i descobrir quina us agrada més i quina no us convenç tant. Perquè ja se sap que el negre té molts colors.

La fugida

Jim Thompson

Traducció: Carme Geronès

Editorial: La Segona Perifèria

Atenció, això són paraules majors. Cada vegada que es fa una traducció d’un autor de gènere negre de qualitat més que discutible hem de pensar quants bons autors de casa nostra es queden sense publicar o sense promoció. Però llavors hi ha incorporacions a la nostra llengua que tenen tot el sentit, que són imprescindibles, de lectura obligatòria. Tota l’obra de Jim Thompson ho és, perquè els autors clàssics són això, clàssics. La Segona Perifèria ja ens va oferir el seu 1280 hab. i ara és el torn de La fugida, una altra obra mestra de l’escriptor. El pobre Jim no us podrà estampar l’autògraf aquest Sant Jordi, però això us ha de ser ben igual. Aquest llibre és una joia, caça major, el tresor pirata tot sencer. I ara, per fi, en català!