Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

06.10.2014

El tabú de la llengua

Que l'ambient polític ha canviat de sobte, no ho pot negar ningú. La setmana passada, ho repetiré, va marcar un tombant que haurem de valorar com cal amb la perspectiva del temps. Hem de ser conscients que ara tot s'accelerarà molt i qualsevol previsió es pot fer miques d'un moment a un altre. A Madrid per primera vegada tremolen sense poder-se'n amagar i entre nosaltres constate un ambient encomanadís i embriagador d'eufòria que és molt sa. Malgrat els seriosos entrebancs que ens queden encara, des de divendres a la nit o des de dissabte al matí més gent que mai està convençuda que aquesta vegada sí que guanyarem. I sempre el convenciment de la victòria és la peça clau per a aconseguir-la.


Enmig d'aquest estat anímic, vull cridar l'atenció sobre l'entrevista a Carme Junyent que VilaWeb publica avui. Junyent és una de les ments més lúcides del país i per això diu sempre coses incòmodes. Com ara que la normalització del català va malament i que reproduir el bilingüisme en la república nostra serà un error important.


Hi coincidesc en la diagnosi i voldria remarcar que la seua proposta és sobretot una proposta moderna. Efectivament, els Països Catalans avui ja som una nació multilingüe, imparablement multilingüe. Una nació que ha superat el monolingüisme que era habitual no fa pas tant de temps --quan jo era un xiquet a Bétera no parlava castellà de manera natural ningú, val la pena de recordar-ho. Però que també ja ha superat, al sud, el forçat i obligat bilingüisme exclusiu català-castellà fruit de la transició --la relació al nord amb el francès mereix una anàlisi diferent.


Ara crearem una república que aspirem que siga un model. No serà un gran país ni cap superpotència, però tots volem canalitzar aquest entusiasme que sentim avui més enllà del dia de la independència, cap a l'aparició d'un estat nou del qual ens puguem sentir orgullosos, un estat diferent. Sobre això, més d'una vegada em deveu haver sentit dir que la meua recepta és simplement que no espanyolegem. Que no copiem allò que ja tenim i que sabem que no funciona. 


I he de dir que, en aquest punt, em resulta extraordinàriament sorprenent que siga precisament respecte de la llengua que hom ens demane que espanyolegem. Que repetim l'esquema creat per l'estat de les autonomies de les dues llengües oficials úniques, deixant fora les altres, i totes dues oficials sobre tot el territori, sense distincions ni matisos demogràfics ni sociològics. Junyent ho explica molt millor que no ho faré jo mai, de manera que us recomane simplement que llegiu l'entrevista.


Hi ha, tanmateix un però més que ella no diu i que jo sí que vull posar sobre la taula: per quin motiu algú ha decidit que aquest és un tema tabú, del qual no es pot ni parlar? Oriol Junqueras va fer un article en un diari dient que les dues llengües havien de ser oficials, CiU ho va acceptar i des d'aleshores cada vegada que algú exposa el dubte de si això té sentit, tan solament el dubte, ha d'aguantar una allau d'agressions verbals sovint tan elementals com barroeres i que solen acabar amb un rotund 'això no es discuteix'.


I jo demane per què no. Per què podem discutir si formem part de la Unió Europea o si tenim exèrcit o si hi haurà escoles privades o no, però no podem discutir quina serà la llengua, o les llengües, oficial? 


La meua posició és sabuda: sóc partidari que no hi haja llengües oficials i que cada institució puga crear el seu règim lingüístic propi, atenent sobretot la realitat dels veïns. Evidentment, partint de la concepció que la llengua del país, la pròpia i la que necessita ser encara potenciada i molt és la catalana. Si a la república no és possible de fer realitat aquella màxima de Joan Brossa segons la qual volem viure plenament en català --plenament no vol dir únicament--, de què ens servirà el clam d'independència? Quin país recuperarem aleshores? I quin missatge enviarem a Elx, a Ciutadella o a Perpinyà, als nostres conciutadans que continuaran reclamant el respecte de l'estat envers la llengua de tots?


Per això trobe intolerable, intolerable i insultant, que a gent que s'ha passat decennis defensant la llengua i demanant-ne l'oficialitat única ara hi haja algú que li diga que no té el dret de parlar-ne, o, pitjor encara, l'acusen si fa no fa de voler la derrota del país perquè en parla. L'episodi recent amb la pregunta cinc de la Gigaenquesta em sembla en aquest sentit tan paradigmàtic com trist.


Durant la transició ens va passar una cosa que és en bona part l'origen de l'actual mal funcionament del sistema: alguns van decidir per tots, sense llum ni taquígrafs. Sobre massa coses. I he de dir que en la qüestió de la llengua veig per primera vegada en aquesta nova transició com també alguns, novament, volen decidir per tots: sense debat. Volen que obeïm i volen que callem. I això, més i tot que la decisió final sobre el règim lingüístic que tindrem, em sembla intolerable i enormement perillós. Raó per la qual reclame el debat públic, sensat i argumentat. I agraesc a Carme Junyent que l'haja posat d'una manera tan esclaridora i documentada sobre la taula.




L'opinió dels subscriptors.
 (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)




Amadeu Abril


Espero que no trobis això ni intolerable ni insultant: el problema no és l’oficialitat o no. Oficialitat, en si sola, no vol dir res. I sobretot, oficialitat de més d’una llengua no vol pas dir simetria. No sacralitzem els conceptes: oficial vol dir, al capdavall, amb un cert status legal, regulat d’alguna manera per la llei. I algú pot imaginar que com a molt mínim certs usos de certes llengües, i com a molt mínim del català, però també de l’occità en la seva variant aranesa i de l’espanyol no tinguin cap mena de referència legal en cap sentit? Doncs no ens esverem més del compte. I com bé diu la Carme Junyent: al capdavall, la sort del català (i de qualsevol altra llengua) depèn sobretot de la gent i de l’ús que en faci. Els règims jurídcs no salven llengües, però poden ajudar (molt) a condemnar-les.

Personalment tinc dues línies vermelles en aquest terreny: cal imperativament que la llei afavoreixi la recuperació (resposició; desenvolupament, preeminència: digueu-ne com vulgueu).  I una Catalunya independent tindria molts instruments que avui ens manquen, o que no són viables. Passem per alt això, perquè molts hi estarem d’acord. Però l’altra línia vemella és la del respecte escrupolós als drets individuals, ja adquirits, de tots els catalans. Dit d’una altra manera: el que no podem tolerar és aquet Dret a la Ignorància del català). Però a l’altre extrem, hem de garantir, sense ambigüitats ni dubtes, que ningú perdrà el seu lloc de treball actual per no saber parlar català. I el tema no es resol només deixant a cada institució que estableixi el seu règim: l’Ajuntament de Sant Hilari Sacalm pot decidir que la seva llengua de treball i comuniacació és el català, però no podrà rebutjar un escrit en castellà d’un resident nascut a Priego (Còrdova), per exemple. Sigui oficial o no, caldrà regular què passa amb l’ús, actiu i passiu de l’espanyol, per institucions, com diu el director de VilaWeb, però també entre sectors (ensenyament no és administració pública general que no és com justícia ni com salut, per posar quatre casos ben especials).

El que és molt perillós, i no dic pas que sigui el cas ni de Carme Junyent ni del director de VilaWeb, però sí d’altra gent, és que donem la impressió (encara que sigui fals) que volem revenges. Hi ha hagut mala fe, sí. Però els castellanoparlants del país, com a tals, no són els nostres adversaris, ni tenim cap motiu (ni cap dret) a la revenja: el problema no ve d’ells, com a grup. I comparar la situació, ara i aquí, de l’espanyol amb l’amazic des del punt de vista social, mediàtic, estadístic, legal, o qualsevol altre, és voler amagar la realitat. I això pot ser tolerable, però sempre ha donat molts mals resultats (jo també sóc a favor de polítiques a l’australiana o sueca, de traducció massiva i atenció als nouvinguts en llurs llengües; però això no és el mateix debat, i tractar igual el que és tan divers és també una forma de discriminació). No fugim d’estudi i no ens esverem: si deixem de banda la sacralitat aparent de certs conceptes jurídics, tot serà més fàcil.




Jordi Casadevall


En contra del que dieu tu i Carme Junyent, jo també crec que el de les llengües és un tema que millor no tocar-lo en aquest moment. No és que sigui tabú, però pot crear tensions completament innecessàries en l'actual fase del procés.




Mireia Farrús


Totalment d'acord. I no només és necessari obrir el debat, sinó que els polítics en aquest cas s'haurien de deixar assessorar bé. Gran Carme Junyent, per cert. Vaig ser alumna seva i cada classe seva era magistral; a més de lingüística, apreníem a veure el món amb uns altres ulls. La nova república faria bé de fer-li cas.




Geoffroy Lourdou


El desplaçament de la centralitat política de Catalunya de l'autonomisme cap a l'independentisme ha fet que uns temes centrals del moviment independentista van passar a un segon pla o fins i tot van ser silenciats. La llengua és un d'aquest tema, un altre d'important és la nació sencera, els Països Catalans. Imagino que aquest silenci, o fins i tot tabú com diu en Vicent, té per objectiu de no crear hostilitat en la part castellanoparlant del poble. Però és pot sacrificar un pilar de la identitat catalana per "festejar" una part de l'electorat en vista de la creació del nou estat català? Personalment, no voldria per res al món que la república catalana s'assemblés a la França del monolingüisme oficial, fent que una part de la població perdés el dret d'adreçar-se a l'administració en la seva llengua, però tampoc vull d'una Catalunya amb un bilingüisme institucionalitzat i forçós com el que va triar la república d'Irlanda i que va condemnar definitivament el gaèlic.


Crec que hi ha camí, com la proposta d'en Vicent, per blindar els drets dels ciutadans de Catalunya castellanoparlant sense posar el castellà en peu d'igualtat amb el català. La llengua catalana ha de tenir una estatut privilegiat i incontestable que faci imprescindible el seu coneixement. Si no defensem nosaltres mateixos el català qui ho farà ?Amb una cooficialitat del Català i castellà al Principat, veig dos perills immediats.Al nivell intern, els espanyolistes podrien definir-se com a minoria ètnica i reivindicar un dret a la immersió lingüística en castellà a l'escola. I al nivell extern, el prestigi i l'utilitat de l'ensenyament del català seria molt limitat. Per exemple, a Catalunya del Nord, si el català tingués un estatus blindat al Principat, l'estat francès per raons obvies de bones relacions frontereres hauria de fomentar (encara que no sigui de bon grat...) l'ensenyament del català. Si el castellà tingués l'estatus de cooficialitat a l'estat veí, l'administració francesa podria apostar per fomentar-lo descartant qualsevol promoció del català per sentenciar-lo.



Lluís de Yzaguirre


Força d'acord amb el director de Vilaweb, però sobre la gigaenquesta crec que ha pecat de diplomàtic perquè:

a) la pregunta no s'ha esmenat, només s'hi ha fet un pedaç, però no inclou l'opció que volem la majoria dels catalanoparlants i també els castellanoparlants respectuosos;
b) no incideix en la ignomínia d'atribuir-ho als "principals" partits;
c) no incideix en la falsedat que siguin els partits els qui ho han decidit, quan de fet es tracta d'uns pocs líders que no han consultat els seus afiliats. Bàsicament, tot ve d'un sol líder que pensa més en els seus interessos electorals com a batlle d'una població on predominen els castellanoparlants que no pas en el país.



Joan Cortada


Comparteixo absolutament la teva preocupació per la llengua a la futura Catalunya independent. Dissabte passat vaig participar com a voluntari en la Gigaenquesta a Badalona. En les enquestes que ens van repartir, la pregunta 5 deia, més o menys: 


"Els principals partits que impulsen la consulta reclamen que en el país nou el castellà sigui oficial, a més del català. Què n’opina?


A) És normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua.


B) El més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües: català, castellà i d'altres."


No sé si ens van donar l'enquesta original o l'esmenada, ja que no conec les dues versions, però la que ens van donar no la trobo gaire encertada. En primer lloc, perquè en l'anunciat dóna gairebé per feta la cooficialitat del castellà. En segon lloc lloc, perquè la resposta que s'intueix més favorable per la nostra llengua, la resposta B, tampoc no afirma explícitament que la llengua catalana pugui ser la llengua comuna.


Val a dir que aquesta pregunta va desconcertar a més d'un enquestat, suposo que perquè van trobar a faltar una resposta en què la llengua catalana fos d'oficialitat única o llengua comuna. En tot cas la totalitat dels enquestats (catalanoparlants, castellanoparlant i d'altres llengües), significativament i amb intel·ligència, van triar la resposta B.




Gerard Sauret


Dissabte vaig anar a un barri de Badalona com a voluntari de la Gigaenquesta. La majoria de les persones que vam entrevistar eren castellanoparlants. Quan arribavem a la 5ª pregunta, sobre les llengues del futur estat català, força gent estava d'acord amb les dues opcions de resposta. És a dir, "que el castellà sigui oficial, a més del català", doncs "és normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua". Però també estaven d'acord en que "el més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües: el català, el castellà i moltes més".


Jo, sense entendre-hi massa, un cas que em desperta molta admiració és el dels Països Baixos, on tenen un estat propi i consta que el 87% entén l'anglès, 66% l'alemany i 24% el francès. I no he sentit a dir que el neerlandès -llengua oficial - no tingui bona salut, vaja, si no vaig mal informat. La superfície del país és un xic superior a la del Principat, tot i que té major densitat demogràfica, amb gairebé 17 milions d'habitants. Ademés tenen com a llengua cooficial el frisó, a la província de Frísia, amb 10 mil parlants (semblant al nostre aranès). 

Aleshores a mi m'agrada explicar a la gent que no coneix la nostra realitat que lo del castellà a Catalunya és "una mica" com l'anglès a Holanda: la llengua del país veí que molta gent parla i entén. Però que no per això hem de deixar de parlar la nostra llengua. I que necessitem un estat propi per a que el català tingui un estatus i respecte com el que té el neerlandès a nivell internacional.



Octavi Monsonís


Principi bàsic: ningú serà discriminat per raó de llengua. Això equival a dir que el ciutadà podrà usar la pròpia llengua davant l'administració (amb els particulars ja farà cadascú el que voldrà). Evidentment, s'haurà de delimitar aquest dret, ja que és impossible que el funcionari entenga els centenars de llengües que avui es parlen a Catalunya.
Però l'organització de l'estat, la llengua de l'estat ha de ser el català només, perquè en cas contrari es reproduirà la situació actual que va abocada a substituir el català pel castellà.
Això diuen els sociolingüistes, i tant Junqueras com Mas farien bé de deixar-se aconsellar pels especialistes, abans d'empastrar-la amb declaracions de cooficialitats que no duen cap a la recuperació del català. Aquestes declaracions són nefastes i no es justifiquen per una hipotètica adhesió massiva de castellanoparlants a la independència. Entre altres raons perquè no està demostrat que siga així.
En canvi, sí que crea desconcert i desànim en els catalanoparlants, que no entenen que un estat independent no garantirà la pervivència de la llengua del País.
Si us plau, un mica de trellat i de seny, perquè per a què volem un estat independent si no és per salvar la llengua? Jo, certament, no sé si voldria un estat català que parla castellà. I crec que la immensa majoria dels independentistes tampoc.



Blanca Serra


Em sembla que una futura constitució de la República Catalana Independent ha de dir que el català és la llengua  d'aquesta nació  (l'aranès també en el seu territori) i res més o remetre a un consegüent "Estatut de la llengua catalana". Hem d'entendre també que els catalunyesos no podem disposar un estatus de la llengua de la nació  com si només depengués de nosaltres , els de les quatre províncies, per entendre'ns. I abans de tot això caldria debatre en profunditat un gran pacte lingüístic entre tots - científics sociolingüistes,, institucions polítiques i de tota mena i els parlants , sobretot el voluntariat lingüístic- i posar-nos d'acord en tres o quatre punts fonamentals: primer no som una nació bilingüe, som una nació bilingüitzada, que és diferent; i la bilingüització no ha estat precisament ni voluntària ni pacífica. Segon ens hem de comprometre com a societat a revertir com més aviat millor la situació de minorització i substitució de la llengua catalana i recuperar-la com a llengua habitual i punt de trobada comuna lingüística de tothom. Això no es fa a base de fer unes quantes lleis, no almenys només a base de legalitat i oficialitat úniques. És un gran procés social i de compromís nacional que ha d'interessar a tota la població, vingui d'on hagi vingut i tingui la llengua familiar que tingui. Tercer: hem d'aspirar a ser una nació d'habitants políglotes, cultes i respectuosos amb totes les llengües que conviuen dins les famílies catalanes. Quart: hem de distingir entre drets lingüístics nacionals i drets lingüístics individuals, entre una oficialitat lingüística comuna i una oficialitat administrativa que ha de facilitar la vida de tothom.cinquè: hem d'explorar totes les vies científiques, polítiques, emocionals i de tota mena  per facilitar tant un objectiu comú de recuperació de la llengua catalana com per facilitar la convivència entre les múltiples llengües actuals dels catalans, singularment per motius demogràfics, històrics i d'interès mutu les llengües espanyola/castellana i francesa, que parlem ara els catalans del sud i del nord.



Albert Pinyol


Crec q es un error de base obrir el debat sobre les llengües, com si donéssis la independencia per guanyada.  No diguis blat...


Tu sempre has dit que cal lluitar encara molt, i q això no esta acabat fins quan ens surtin un 5% mes de favorables a la indep. No sabem ni si podrem votar! Crec molt q si, tot apunta...


Pero... precisament es molt inoportu  obrir fronts. No cal que comencem a esfondrar les nostres muralles naltros i des de dins !!!


Crec q el debat de la llengua es essencial i cal fer-lo a partir de l'endema de la victoria. No abans. I crec q la clau serà el poder regular per llei les quotes linguístiques de la TV/radio difosa al principat.  Imagines el progrés linguístic si T5, Antena3, TVE, SER, COPE's  i similars han d'emetre min 50% del temps en català? No m'imagine un Salvame en català, pero abans en CAT que en castellà. I si no emeten res pq T5 etc no els hi surt a compte, doncs encara millor.  ...Suposo q a cal godó estarien encantats de fer programació bilingue 50%:50% i emportar-se el pastís publicitari dels canals espanyols (hem de comptar q godo & co intentaria conti uar llepant el cul del poder, i si cal catalanitzar-se, el fill del conde ho farà).


...I amb els canals de la corpo en català, cine i espais nous per a noves formules/formats amb un min 50% en CAT (ARAtv, xarxa de tv's locals agrupades etc...)... la cosa començaria a arreglar-se. I mes ràpid del que ens imaginem !


Salut, i gracies per considerar el tema este el dia D+1.


Per cert, crec molt probable q Junqueras sigui del parer d'acceptar nomes la llengua pròpia. Crec q tot el què ha dit és estrategia, que si cal prometre peixet al cinturó metropolità els hi prometrà. Però q a l'hora de la veritat serà coherent. No he vist cap document on Junqueras es comprometés formalment per escrit al bilingüísme i això indica q lo q està fent es pura estratègia.


De ben segur que Junqueras ha llegit tant Mazarin com finalment escoltarà els lingüístes catalans !




Josep Usó


Sí que em crida l'atenció, des del País Valencià, l'interès per mantindre el castellà com a llengua oficial. Personalment, no conec en profunditat la situació del Català al Principat, però al Barcelonés (que és on més gent conec) molta gent fa servir el castellà com a llengua pretesament franca. I no sempre és la més adequada. Si l'administració fa servir el català, hi ha moltes altres que es poden estudiar o conèixer. L'anglés o l'alemany com a llengües de ciència o les pròpies dels grups parlants. És curiós, però no tota la ciència ni el coneixement es fa en anglès. El que sí que és cert és que pràcticament, el castellà no és llengua de ciència enlloc.
En qualsevol cas, com a parlant de poques llengües (menys de cinc) sí que puc dir que el mètode que s'usa, al menys al País Valencià per ensenyar-les, em sembla molt poc adequat. Hi ha molta gramàtica però molt poc d'escoltar i de parlar. Em sorprèn, per exemple, la quantitat de llengües que parlen els holandesos sense cap problema. No soc expert en el tema, però caldria parlar-ne. Si no aquest mes, sí prompte, just quan es senten les bases del nou estat.




Francesc Estall


Entenc, que no vol dir que comparteixi, la por i el rebuig a aquest debat. Comparteixo la por que no el rebuig. Por a tocar un tema molt sensible per a molta gent i que pot generar friccions, topades, desencontres; a mi també em fa pànic pensar que podem donar un pas en fals i engegar-ho tot.
Per a mi, deixant de banda l'aranès que respon a una realitat que no conec,  hi ha una solució al problema de l'oficialitat de les llengües. Primer, l'idioma oficial de Catalunya ha de ser el català, és l'idioma propi de Catalunya i el que necessita un ferm suport per arribar a ser un idioma normal que ara no ho és. Segon, essent que moltíssims ciutadans de Catalunya són de parla castellana o s'expressen millor en castellà que en català, per motius que poden o no agradar però la realitat és la que és, els ciutadans han de poder adreçar-se a l'administració catalana en castellà. Dit i fet, dos punts simples: català idioma oficial, opció d'adreçar-se a l'administració en castellà.
Bé, aquesta és una aportació, cadascú sap la seva. I seria bo que poguéssim debatre el paper de la llengua a la Catalunya independent. Recordo el President parlant del consens com una peça de porcellana fina però aquí no tenim una peça de porcellana, tenim quelcom fràgil com un cristall fet d'aire, tinguem molta molta cura.




Josep Joan Aguilera


On més defensaran la nostra llengua? 
Anirem a trobades internacionals amb 2 llengües oficials? 
Continuarem veient etiquetes, prospectes, etc. amb 20 idiomes, però no el català per què ja hi és l'altra llengua oficial? 
I l'administració de justícia.., i... i tants is com vulgueu. 
Espero que facin cas als científics i al sentit comú. 




Josep Jallé


Sembla, tot plegat i sobre la llengua pròpia, que estiguem encara a les beceroles de no fer mal o tenir por de contagiar una cert protagonisme de la llengua pròpia.  Per favor, encara hem de demanar disculpes per voler que la llengua pròpia de Catalunya sigui el català?, i oficial?. Les altres que sigui compatibles, acceptades, compreses, utilitzades, tant se val en els llocs, àmbits o aplicacions, d’acord però .... encara ens hem d’agafar-la amb paper de fumar per a l’oficialitat única a un nou Estat?. Quants estats tenen més d’una llengua oficial, formal?. I molt d’acord, benvolgut director, a esmenar algun dels continguts de la Megaenquesta que estem desplegant, especialment quan he vist les cares de les persones quan els estem demanant quina mena d’Estat econòmic i social voldrien. Penso que cal ser més curosos i, si som realment transversals, no excloure possibilitats socio econòmiques que no siguin d’esquerres. Jo soc liberal, però ara el que estic empenyent és la consecució d’un Estat propi. Desprès ja veurem amb quin estil de gestió social el desenvoluparem, però desprès. Ara ens cal unitat i objectiu clar: sortir de l’Espanya on estem ancorats des de fa segles i, desprès, preguntar-nos com volem administrar o aplica els nostres recursos econòmics. Desprès. Com a la llengua: pròpia i oficial, una. Compatibles, traduïbles, adreçables, des de l’administració o cap a l’administració, totes. Per això estan les traduccions automàtiques, modernes. Però hem d’acabar amb aquestes vergonyes com les dels actuals magistrats de la justícia que, en parlar en català, et miren de biaix i demanem temps, traductors, etc ... Prou de menys teniments.


 


Ramon Perera


Estic completament d'acord amb en Vicent: el tema de la llengua és massa important i delicat com per deixar-lo passar sense un debat aprofundit, d'àmplia participació i prou pausat com per no generar tensions excessives i poder donar temps a madurar les diverses opinions. Per aquesta raó cal començar-lo com més aviat millor.
Endemés, els sociolingüístes saben que la seva disciplina no es pas una ciència exacta i que de vegades s'obtenen resultats distints als esperats, raó de més engegar un debat serè, incisiu i reflexiu.




Gerard Joan Barceló


Jo aposto pel bilingüisme, però català-occità! :-) L'aranès, l'occità d'Aran, és també el patrimoni de Catalunya. Els occitans donem les gràcies a Catalunya pel seu reconeixement de la nostra llengua, un reconeixement que voldríem a la resta d'Occitània, però la pressió del castellà és massa forta perquè l'aranès pugui resistir molt de temps. Ja a la Vall només una minoria parla occità. El castellà no necessita cap protecció particular a Catalunya i tampoc es perseguiran, per descomptat, els castellanoparlants, ja que els catalans sabeu què significa el respecte de les llengües, però sí que cal protegir les dues llengües pròpies, l'occità i el català.

Mail Obert