Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

‘No sé per què estic asseguda aquí.’ Així de clar s’expressava Mireia Boya des del banc dels acusats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el judici contra ella i els membres independentistes de la mesa del parlament durant el 2017. És el tercer judici contra l’1-O, i en aquest, l’únic que es fa a Barcelona, la fiscalia, l’advocacia de l’estat i Vox demanen penes d’inhabilitació i multes per desobediència a Boya, a Ramona Barrufet, Anna Simó, Lluís Corominas i Lluís Guinó. El judici ha trigat a arribar, amb el neguit que implica per als acusats; primer perquè la justícia espanyola va prioritzar els primers plats, el judici contra els consellers, contra Forcadell i Sànchez i Cuixart al Suprem, i el judici contra el major Trapero i la cúpula dels Mossos a l’Audiència espanyola. I ara aquest judici contra els debats i les votacions que el ple d’un parlament democràtic va fer i va aprovar amb unes majories sorgides d’unes eleccions. Quin sentit té aquest judici? I quin sentit té que, a més de la fiscalia, siguin també acusació l’advocacia de l’estat espanyol i l’extrema dreta? Aquestes preguntes han marcat l’arrencada, que ha tingut uns minuts d’una significació especial. Els de l’interrogatori del fiscal Pedro Ariche a Mireya Boya, del gènere de la literatura fantàstica, en paraules de l’ex-diputada.

A Ariche se’l veu molest, fent una mica de ganyota de somriure impacient. Mireia Boya és l’única acusada que s’ha avingut a respondre a les seves preguntes, però comença dient que no sap què hi fa, aquí, havent de comparèixer davant del tribunal per uns fets com aquests, per un relat dels fets de la tardor del 2017 com el que va fer la Guàrdia Civil en un atestat que ella diu que més aviat pertany al gènere fantàstic. Això el molesta. ‘Si no li sembla malament, faré jo les preguntes, que això és un tribunal de justícia’, diu Ariche, que tampoc li fa gràcia que Boya respongui en aranès, que hi hagi d’haver la traducció successiva, no simultània, i fins i tot es queixa del traductor, que no ho diu tot, que no diu que ha dit referèndum. Alerta: ha dit referèndum, i això són punts per a la condemna.

L’interrogatori que li fa s’assembla prou al gènere fantàstic, tant per l’escena, dominada per les màscares, les pantalles transparents que separen els advocats, acusacions i magistrats, les bossetes de plàstic que cobreixen de manera precària els micròfons i els ventalls amb què alguns dels presents miren d’apagar la calor sufocant, com per les preguntes d’Ariche. Perquè el fiscal li demana, amb un to i un posat incriminatori, si va fer coses que són ben pròpies de l’activitat parlamentària, com ara presentar propostes de resolució, defensar-les en un debat i votar-les. L’argumentació jurídica d’una acusació, en aquest cas de desobediència greu, i la corresponent contraargumentació jurídica sovint fan perdre la perspectiva dels fets. I Boya, amb les seves respostes, tan poc jurídiques, tan elementals, polítiques i personals, obre el focus, trenca la mirada curta. Hi posa llum. En un moment de l’interrogatori, Ariche li recrimina que, juntament amb els altres diputats independentistes (la majoria absoluta de la cambra), signés a l’auditori del parlament el 10 d’octubre, després de la suspensió de la DUI per part del president Puigdemont, un text de la declaració d’independència.

—Em pot explicar el sentit de la declaració que vostè i altres diputats van signar?
—Nosaltres, el 10 d’octubre, no estàvem d’acord amb la suspensió de la declaració d’independència del president. El govern volia donar una oportunitat al diàleg amb l’estat, un diàleg que després es va veure que no existia. Sí, no només vaig signar l’escrit sinó que vaig llegir en una sala annexa del parlament quina era la declaració d’independència que volíem fer efectiva.
—Aquella declaració d’independència vostè la va presentar en forma de proposta de resolució per al ple del dia 27 d’octubre?
—Sóc una de les persones que va signar l’entrada al registre.
—En les respostes dels seus companys es parla d’una part declarativa i d’una part resolutiva de la DUI, i diuen que la part declarativa no es va votar. És cert?
—Jo no entenc la llibertat d’iniciativa política a l’estat espanyol, la inviolabilitat parlamentària. Perquè jo pugui tramitar la proposta que vulgui. Jo, com a diputada, no sé per què estic asseguda aquí. Tinc inviolabilitat parlamentària per a dir les meves opinions i fer la meva iniciativa política basant-me en un programa electoral públic i legal?
—Li recordo que he dit que qui ha de respondre és vostè. Li preguntava si la part declarativa es va votar.
—No.
—Es van votar les propostes de resolució?
—És el que es vota normalment en un parlament.
—Però les propostes de resolució per a vostè tampoc no tenen caràcter jurídic ni vinculant? O sí?
—De la declaració d’independència?
—En general.
—Jo vaig votar la declaració d’independència no de forma simbòlica, tot i que després amb el 155 va quedar en res. Però en el moment de votar jo volia que es fes efectiva la independència de Catalunya.

Boya s’ha pogut explicar encara millor responent al seu advocat, Carles López, plantejant la contradicció d’aquest judici. ‘La paradoxa és que l’Aran pot autodeterminar-se, però Catalunya no’, tot recordant que el parlament fa anys que va aprovar el reconeixement del dret d’autodeterminació de l’Aran sense que el Tribunal Constitucional l’hagi suspès. La gran contradicció que té aquest judici, l’ha exposada així: ‘Hi ha partits a l’estat espanyol que presenten iniciatives parlamentàries totalment inconstitucionals, com Vox. Masclistes, racistes, que atempten contra els drets humans i poden constituir delictes d’odi, i no passa res, es deixen tramitar al congrés dels diputats. Per què estem asseguts aquí nosaltres? Perquè som majoria, i perquè no només tramitem les iniciatives sinó que les guanyem. I aleshores és quan apareix la guàrdia pretoriana del règim del 78 i comença a querellar-se contra tots nosaltres. Perquè som majoria. L’única resposta de l’estat espanyol davant del debat polític i de les majories democràtiques que vénen d’unes eleccions legals és la repressió.’

Vetllar pels drets dels diputats

Abans de Boya, tant Lluís Corominas, com Anna Simó, Ramona Barrufet i Lluís Guinó han defensat la seva inviolabilitat com a parlamentaris, qüestionant que se’ls pogués acusar o condemnar per desobediència quan feien ús de les seves prerrogatives com a diputats i quan, com a membres de la mesa, van permetre el debat parlamentari obert, tot garantint els drets de tots els grups. Fins al punt que van permetre als diputats unionistes totes les maniobres, reconsideracions i reunions que van demanar als plens del 6 i el 7 de setembre de 2017 per a provar d’impedir la votació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat.

El seu to ha estat diferent del de Boya. La seva posició en aquest judici també és diferent; ells com a membres de la mesa, i ella com a diputada. Boya deia al fiscal que tant li feia què digués o decidís el Tribunal Constitucional espanyol sobre un recurs d’empara presentat pel PSC el 4 d’octubre per a impedir que Puigdemont declarés la independència al parlament amb el resultat de l’1-O a la mà. ‘M’era exactament igual, el Tribunal Constitucional no té cap legitimitat per a nosaltres’. En canvi, Corominas deia: ‘Vam voler complir el reglament i que els diputats exercissin els seus drets, no pas desobeir el Tribunal Constitucional.’ I Ramona Barrufet, en la mateixa línia, declarava que la mesa havia de compaginar els requeriments del TC amb el fet de vetllar pels drets dels diputats i pel dret de representació política. ‘L’objectiu sempre va ser defensar que els diputats, en seu parlamentària, poguessin parlar de tot’, deia Barrufet. ‘És una premissa bàsica de l’activitat parlamentària, defensar els drets de participació, fonamentals dels diputats i diputades, la separació de poders i l’autonomia parlamentària’, reblava Anna Simó.

Tots en una mateixa línia, perquè les decisions eren col·legiades, però qui presidia la cambra no hi és. Perquè Carme Forcadell ja ha estat condemnada, a onze anys i mig de presó per sedició. Malgrat els mateixos fets i les mateixes decisions, amb la diferència que a ella, a Forcadell, li han castigat l’activisme. I haver estat en primera línia. No li ho van perdonar. Una anomalia més per a un nou judici, aquest també, que sembla pertànyer al gènere de la literatura fantàstica.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.