La por dels fiscals del cas Trapero: a punt de perdre quan guanyaven sense haver de jugar

  • ‘Els fiscals del cas Trapero han fet el judici més desastrós que podien fer, i l'acaben amb una demostració d’inseguretat i veient possible l'absolució’

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
13.06.2020 - 21:50

El calendari i l’atzar i sobretot el coronavirus han volgut fer coincidir l’acabament del judici contra el major Josep Lluís Trapero, la intendenta Teresa Laplana, l’ex-director dels Mossos Pere Soler i l’ex-secretari general d’Interior Cèsar Puig amb el vist per a sentència, ara fa un any, del judici contra el procés al Suprem. Ja en fa un any, tan sols un any. I entre les moltes coses que fan diferent una cosa i l’altra n’hi ha una de molt cridanera: aleshores, uns fiscals embravits per una premsa espanyola que exigia venjança demanaven a cor què vols la pena de rebel·lió per als presos polítics; ara veiem dos fiscals ignorats pels seus altaveus mediàtics i entristits per un judici que saben que van fer molt malament, tant que no confien que un tribunal de l’Audiència espanyola presidit per Concepción Espejel els pugui comprar la tesi no només de la rebel·lió, ni de la sedició i segurament tampoc de la desobediència pel paper de l’ex-cúpula dels Mossos en la tardor del 2017.

Abans d’explicar fins a quin punt ha estat desastrós el paper dels fiscals Pedro Rubira i Miguel Ángel Carballo en aquest judici, convé tenir present una cosa: per més que l’Audiència espanyola deixi en una desobediència la condemna contra Trapero, o fins i tot l’absolgui, això no vol dir que els magistrats no considerin que hi va haver sedició el 20-S i l’1-O. Al contrari: la sedició, atesa la sentència del Tribunal Suprem contra els membres del govern, la presidenta del Parlament de Catalunya i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, la donen per descomptada. I això ha condicionat tot el judici, començant per l’estratègia de les defenses.

Per això els fiscals van començar el partit amb avantatge, i van començar amb el desvergonyiment de mantenir l’acusació de rebel·lió malgrat la condemna per sedició del Suprem per uns fets que són els mateixos. Era un dels despropòsits amb què va començar el judici, molts dels quals eren producte d’una desídia evident, d’una mala preparació del (suposat) material probatori contra els acusats, de fer anar informes policíacs plens de mentides, incoherències i males traduccions que ja havien quedat destapats durant el judici al Suprem. Van tornar a esgrimir com a prova de la connivència dels Mossos amb el referèndum aquell informe que començava dient ‘el Primer d’Octubre s’ha de celebrar el referèndum…’, amb caràcter enunciatiu, no pas l’imperatiu amb què la policia espanyola el va traduir a l’espanyol. I sobretot queda el record d’una escena grotesca, en què el fiscal Miguel Ángel Carballo va sortir a acorralar Trapero llegint un correu del comissari Ferran López al major informant-lo del contingut d’una nova ordre de la fiscalia amb instrucció per a aturar el referèndum:

—Carballo: El 25 de setembre rebeu un correu del comissari Lluís Ferran López Navarro dient-vos, literalment: ‘Ha! Tenim pistes del contingut de la [instrucció de la fiscalia número] 5/2017.’
—Trapero: ’Ja’. És ‘ja en tenim’.
—Sí, bé, és que és això que hi ha transcrit literalment. No sé si era un ‘ha’ col·loquial.
—És en català, i us en dic la traducció: ‘Ja tenim pistes…’

És un exemple anecdòtic mirat amb perspectiva i tenint en compte el gruix del judici, però un exemple vàlid per a veure el problema que ha tingut la fiscalia en aquest judici. No n’hi ha prou de jugar a casa i amb el marcador a favor quan comença el partit, com era el cas, sinó que ha de saber jugar-lo fins al final, fins i tot amb un reglament pervertit que et beneficia; un reglament que et marca un terreny de joc que diu (paraula del Suprem, paraula de Marchena) que aquelles mobilitzacions a Catalunya la tardor del 2017 van ser una sedició. I d’aquí no et podies moure. Però ni això no han sabut fer Rubira i Carballo, que amb els seus interrogatoris desendreçats i caòtics, impertinents i vergonyants fins i tot van aconseguir que la magistrada Espejel perdés la paciència i comencés a mostrar signes de desaprovació amb la feina dels fiscals després d’unes primeres setmanes de hieratisme.

Els fiscals van portar a l’edifici crepuscular de l’Audiència espanyola a San Fernando de Henares uns testimonis de càrrec que en bona part eren els comandaments policíacs que van anar al Tribunal Suprem l’any passat a acusar els presos polítics. Dos noms estel·lars: el tinent coronel Daniel Baena, àlies Táctito a la xarxa quan insultava d’amagat els independentistes, i el coronel Diego Pérez de los Cobos. El primer es va voler passar de llest quan es va treure de la màniga a mig interrogatori un correu electrònic del president Puigdemont al major Trapero amb el qual pretenia demostrar que tots dos van tenir una reunió secreta poc després de l’1-O. Ell sol ho cuinava tot: revelava la carta com si fos inèdita (havia estat publicada feia mesos en alguns diaris) i la interpretava, oferint-la al tribunal com si fos una veritat revelada, com els seus informes del 20-S. La maniobra no li va sortir bé, perquè era massa barroera, i durant tot el testimoniatge va tenir un problema fonamental perquè pogués ser utilitzat com a testimoni de càrrec pels fiscals: que ni tan sols era un testimoni directe dels fets pels quals es jutjava Trapero, Laplana, Puig i Soler.

En canvi Pérez de los Cobos sí que n’era. Però l’advocada de Trapero i Laplana, Olga Tubau, va saber desactivar-lo, demostrant davant del tribunal que totes les seves acusacions d’inacció del major i la cúpula dels Mossos no les podia provar de cap manera. I encara més: portant a la sala uns testimonis també directes d’un gran valor probatori que demostraven que allò que deia el coronel de la Guàrdia Civil era mentida. La contradicció de versions entre el comissari Ferran López (mà dreta de Trapero als Mossos) i Pérez de los Cobos, que ja es va veure al Suprem, en aquest judici quedava resolta. Perquè no era tan sols allò que deia Ferran López que feia veure que Pérez de los Cobos mentia; també ho demostraven les declaracions de Juan Antonio Puigserver, l’alt càrrec que el govern espanyol va imposar al capdavant del departament d’Interior durant el 155, i del secretari de la magistrada Mercedes de Armas, Joaquim Martínez. Aquest darrer fou colpidor. El testimoni de Joaquim Martínez va ajudar a perfilar el complot i a entendre que les declaracions de Pérez de los Cobos havien estat farcides de tergiversacions, de mentides i d’interpretacions forçades per a incriminar de primer els dirigents polítics i socials de l’independentisme, i el major Trapero, després.

L’advocada Olga Tubau va plantejar així una defensa que per una banda desactivés les principals línies acusatòries contra Trapero i la cúpula dels Mossos que ja es van sentir en el judici contra el procés i per una altra que demostrés que el major no estava alineat amb el projecte independentista del govern de la Generalitat. Per això va jugar la carta del pla de detenció del president i els consellers, perquè fos la prova definitiva que pogués apartar el major de la sedició per la qual van condemnar el conseller Joaquim Forn i la resta del govern.

La defensa de Trapero ha fet un judici impecable per a poder-lo guanyar; els fiscals han fet el judici més desastrós que podien fer, i encaren la darrera setmana d’aquest procediment havent demanat una condemna per sedició contra els acusats, però oferint la possibilitat al tribunal que els condemni per desobediència si no ho veu clar. És tota una demostració d’inseguretat i es veu la possibilitat, fins i tot, d’una absolució. Es volen assegurar una condemna, veuen que la sedició la tenen difícil i, si no plantegen la desobediència, el tribunal només es podria pronunciar sobre la sedició. I si efectivament no veiessin pas la sedició, la sentència seria absolutòria. L’única esperança que queda als fiscals és que l’àrbitre sigui escandalosament partidari, i que no tingui gens de vergonya de fer aquest paper. Però com que parlem de les màximes instàncies judicials espanyoles, és una esperança a la qual Rubira i Carballo encara es poden aferrar.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any