El greu atac de Marchena contra ‘la ciutadania rebel’ de Catalunya

Hi ha una frase de la sentència del judici contra el procés que ho resumeix tot, i que és el nucli de la injustícia: ‘Les actuacions dels dies 20 de setembre i 1r d’octubre del 2017 eren lluny d’una pacífica i legítima manifestació de protesta.’ Aquesta afirmació, i tota l’argumentació que hi posen darrere els set magistrats de la sala del Tribunal Suprem espanyol que va jutjar els presos polítics, és el fonament de la condemna per sedició. Perquè la sedició, d’acord amb el codi penal espanyol, requereix un alçament que sigui públic i tumultuari, és a dir, que sí que hi ha d’haver violència. No pas de la mena de la rebel·lió, però sí que n’hi ha d’haver. I on va ser la violència aquells dies, doncs? En les garrotades de la policia espanyola? No, en la gent anant a votar obstinadament, en la gent manifestant-se el 20-S protestant per una agressió contra la Generalitat. Allò fou la força de la sedició per a condemnar els nou presos a penes de nou a tretze anys de presó. I aquest esquema significa un precedent perillosíssim per als drets civils no solament a Catalunya sinó a tot el país i a tot l’estat espanyol.

En el mig miler de pàgines de la sentència, la ciutadania (la independentista, és clar, la mobilitzada, la compromesa políticament) és dibuixada com una multitud manipulada, infantil, ingènua i, alhora, agressiva. Un darrer adjectiu imprescindible per a justificar una definició de la sedició prou àmplia i exagerada per a fer perillar d’ara endavant l’exercici del dret de manifestació i de reunió, i la llibertat d’expressió i de participació política. Pàgina 283 de la sentència: parla de sedició quan ‘els agents han de claudicar i desistir de complir l’ordre judicial de què són portadors davant la constatada actitud de rebel·lia i oposició a la seva execució per un conglomerat de persones en clara superioritat numèrica.’ I encara diu: ‘El dret de protesta no pot mutar en un exòtic dret d’impediment físic als agents de l’autoritat a donar compliment a un mandat judicial.’

És justament amb aquesta referència que comença aquest comunicat contundent, clar i rotund de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de condemna contra aquesta sentència. La PAH recorda la comparació feta manta vegada entre una desobediència civil i una altra, entre una obstrucció a una ordre judicial i una altra. ‘Aleshores és sedició concentrar-se per aturar un desnonament? No podem no mostrar la nostra solidaritat amb les persones a qui l’estat ha condemnat a cent anys de presó. Nosaltres continuarem al carrer aturant desnonaments i desobeint lleis injustes, i si per a la justícia això és sedició, serem sedicioses.’ La doctrina que fixa el Tribunal Suprem amb aquesta sentència permet de veure aquest risc, estripa les cartes, obre l’acusació i la condemna per sedició a l’arbitrarietat, a la mateixa amb què ha actuat el tribunal presidit per Manuel Marchena.

La sedició en aquesta sentència és argumentada d’una manera perillosa i àdhuc inconstitucional, tal com ha observat el professor de dret de la UPF José Luis Martí, en un fil de Twitter ben aclaridor, en una primera reacció a la condemna: ‘Diguem-ho clarament: la condemna per sedició és injusta, i de fet és legalment incorrecta, un error manifest. No es pot interpretar el delicte de sedició d’aquesta manera tan extensiva, perquè hi encaixin els fets del 20-S i l’1-O. Els tipus penals han de ser sempre interpretats de manera restrictiva, i interpretar la sedició d’aquesta manera criminalitza moltes accions de simple protesta i manifestació.’

La ciutadania mobilitzada, l’arma de la sedició

Marchena, que és qui ha redactat la sentència, evidencia en la sentència el seu biaix, la mirada condicionada de part en el conflicte. Convé tenir sempre present que el Tribunal Suprem no és ni ha estat mai un àrbitre en aquest judici, sinó una veu més –la definitiva, l’executora– d’una de les parts: l’estat espanyol. Un estat que ha reaccionat d’una manera furibunda contra l’agressió de què es va sentir víctima la tardor del 2017. I això es veu en Marchena, oimés després d’haver assistit a quatre mesos de judici i a les declaracions de centenars de testimonis, a l’exhibició de nombroses proves documentals (no totes), a la compareixença d’experts. Els magistrats ometen parts importants de la prova, o en desdenyen algunes altres fins i tot amb un estil prepotent i amb una certa voluntat de ridiculitzar i d’humiliar.

No hi ha pràcticament cap esment a la violència policíaca de l’1-O, desmesurada i brutal, tal com van palesar els vídeos arraconats al final de la prova documental del judici, i en canvi el tribunal posa l’accent constantment en la ‘força’, l’actitud ‘intimidatòria, injuriosa’, en la resistència de la gent que va anar a votar. No connecta mai ni l’una cosa ni l’altra: la violència policíaca és emparada pel fet que la policia deté el monopoli de l’ús de la força, i prou. Els votants, els manifestants, a qui el tribunal arriba a qualificar de ‘ciutadans rebels’, poden ser l’ariet de la sedició, un conjunt de gent manipulada per a exercir una violència determinada. Pàgina 301: ‘L’actuació dels ciutadans va ser pre-ordenada i promoguda ex ante pels acusats com a imprescindiblement funcional per a crear el risc en la inaplicació de les lleis i l’incompliment de les decisions legítimes d’òrgans jurisdiccionals, un risc després materialitzat amb aquest comportament dels ciutadans mobilitzats.’

Una sedició per a Puigdemont?

Per què sedició i no rebel·lió? Diu el tribunal: ‘No n’hi ha prou amb la constatació d’episodis de violència per a proclamar que els fets integren un delicte de rebel·lió […]. La violència ha de ser una violència instrumental, funcional, pre-ordenada de manera directa, sense passos intermedis, a les finalitats que animen l’acció dels rebels.’ I ací veu una violència desplegada per ‘la multitud’ instrumentalitzada pels dirigents polítics i socials, pels acusats, per a poder forçar l’estat espanyol a negociar els termes d’un referèndum acordat. Diu que això es va fer impedint i violentant l’acció de la justícia o de la policia que anava a fer complir ordres judicials. Per al tribunal, l’objectiu dels acusats no era atènyer la independència, sinó fer-ho creure a la ciutadania perquè empenyés l’estat a un punt de pressió prou gran que l’obligués a negociar. I afegeix que no hi va haver prou violència per a doblegar la voluntat de l’estat, que el 155 fou acceptat i que no hi va haver cap acció de resistència després del 27 d’octubre. Aquest argument és força semblant, per cert, a un dels que esgrimia el tribunal superior de Slesvig-Holstein per a denegar l’extradició de Carles Puigdemont a Espanya per rebel·lió.

Quina sedició han fet els acusats? Segons el tribunal, promoure la mobilització sediciosa. De quina manera? Impulsant, aplaudint i encoratjant les manifestacions pacífiques, la protesta contra les accions judicials i la participació en un referèndum considerat il·legal per part del Tribunal Constitucional. I que això ho feien des de les seves responsabilitats de govern, bo i malversant diners públics. De cadascun dels membres del govern condemnats, Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Joaquim Forn i Dolors Bassa, diu que van tirar endavant les accions encaminades a dur a terme el referèndum sense fer cabal dels advertiments que els arribaven del TC. No ho veu desobediència, el tribunal, sinó sedició, perquè diu que es va propiciar la mobilització (violenta) sediciosa. I perquè en el cas de Rull no es va permetre l’atracament d’un vaixell de l’estat al port de Palamós, i en el cas de Dolors Bassa perquè va permetre que s’obrissin els centres cívics que eren col·legi electoral en el referèndum. Perquè la gent hi pogués anar a votar.

La gravetat del cas Forcadell

I Carme Forcadell? Ella no era membre del govern. El tribunal converteix en sedició la possible desobediència en què hauria pogut incórrer Forcadell per no haver atès advertiments del TC. La desobediència no implica penes de presó. Què més va fer? Permetre l’admissió i votació de les lleis de desconnexió al ple del parlament, i pràcticament res més. El tribunal fa una aplicació encara més extensiva de la sedició contra ella quan l’acusa d’haver ‘trencat el deure de la neutralitat inherent’ al seu càrrec, d’haver expressat públicament la seva posició política favorable a la independència, d’haver fet una crida als ciutadans a manifestar-se i a defensar les institucions catalanes. L’acusa fins i tot del fet que la convoquessin a una reunió a la qual ni tan sols va anar; la que hi va haver al Palau de la Generalitat tres dies abans de l’1-O entre la cúpula dels Mossos i el govern. I per més que no hi anés el fet que la convoquessin demostra que era una persona important i que manava, diu el tribunal. Per això la condemnen, i segurament també pel seu passat a l’ANC, que el tribunal no para d’esmentar però que ja té cura de no incloure en els fets punibles.

La condemna no és per rebel·lió, però els acusats han passat dos anys tancats a la presó amb l’acusació de rebel·lió. La imprevisibilitat porta a la indefensió, un sistema judicial democràtic ha de ser previsible, perquè si no és arbitrari, i ací és així perquè el judici és polític. El tribunal presenta aquest canvi, de la rebel·lió en la querella i en la fase d’instrucció a una condemna per sedició, com una demostració que el sistema judicial funciona, que és garantista perquè no és tot escrit ni decidit. Però en aquest cas és una burla, perquè l’acusació inicial perseguia un propòsit, que era inhabilitar anticipadament fent ús de l’acusació i el processament per rebel·lió els presos que esdevinguessin càrrecs públics a les eleccions; pretenien escapçar el lideratge polític independentista. I, assolit aquest primer, la condemna final en persegueix un altre, que és fer més digerible a Estrasburg la condemna i provar d’acostar els fets provats que forneix la sentència a l’argumentari de la justícia alemanya, per a poder aconseguir l’extradició de l’enemic públic número u de l’estat espanyol: el president Puigdemont.

La premeditació de Marchena

I per a fer això Marchena revela una premeditació, un apriorisme sobre els fets i una obstinació a forçar la prova del judici perquè encaixi en aquest arcaic i imprecís delicte que és la sedició. No diu ni una paraula de la violència dels policies, però en canvi ho aprofita per a ‘remarcar aquells altres incidents protagonitzats per ciutadans que van insultar, o van vexar els agents amb escopinades, expressions despectives, crits infamants i fins i tot paraules amenaçadores, a més de les obertes agressions que van sobrepassar els contorns de la resistència passiva, erigint-se en simples actes d’agressió’.

Sobre una mobilització de més de dos milions de persones en un sol dia a tot el Principat, el tribunal destaca aquesta actitud. I fa notar, això sí, que hi va haver uns experts que van comparèixer al judici a petició de la defensa de Jordi Cuixart, els sociòlegs John Paul Lederach i Jesús Castañar, que en la seva declaració van avalar el caràcter pacífic de les mobilitzacions d’aquella tardor. Marchena els humilia a la sentència, on diu que les seves aportacions són del tot prescindibles. Aquí hi ha la prova de la col·lisió entre una concepció democràtica del dret de protesta i una altra de restrictiva i autoritària, que és la que ha plasmat el Suprem amb aquesta sentència.

La conclusió a què van arribar els dos experts desqualificats per Marchena era que l’independentisme català s’ha caracteritzat per una mobilització sempre pacífica per a atènyer els seus objectius polítics. Que això es va poder veure la tardor del 2017, però que no hi havia pas una estratègia planificada de resistència civil no violenta; que en tot cas la resistència no violenta fou sobrevinguda, que es va posar en pràctica de manera multitudinària, com mai no s’havia vist a Catalunya, durant l’1-O. Hi va haver una dosi important d’improvisació, i de manca d’experiència, lògicament, per part de molta gent que aquell matí es va llevar ben d’hora per anar a votar, o que va passar la nit en un col·legi, i que al cap d’unes quantes hores es va veure asseguda amb les mans alçades davant uns antiavalots que exercien una violència indiscriminada contra ells. Per al tribunal aquesta aportació no té gens de valor per a la sentència.

La col·lisió de mons

Sí que en tenen unes paraules de David Fernàndez, que va declarar com a testimoni a la sala del Suprem. ‘Sí, érem murs humans’, va dir l’ex-diputat de la CUP, defensant el dret de la desobediència civil. Per això va deixar clar que l’acció d’Escoles Obertes era una acció pensada per a dificultar el tancament dels col·legis electorals. Marchena i companyia no hi veuen l’exercici d’un dret fonamental, sinó la prova de la sedició. En termes semblants es va explicar Jordi Cuixart, resumint en el seu cèlebre ‘ho tornarem a fer’ la voluntat de persistir en l’exercici i la defensa d’aquests drets. El tribunal s’acarnissa amb Cuixart, s’hi refereix d’una manera agressiva i ve a dir que les seves paraules són la millor prova per a la seva condemna.

El ponent de la sentència, Manuel Marchena, arriba a dir això a la pàgina 396: ‘Allò que és coherent per a qui invoca la desobediència civil serà assumir el càstig en virtut de la llei penal que va violar, per a donar així valor a la intensitat de la seva discrepància davant l’ordre legal.’

En resum, la sentència és la constatació de la col·lisió de dos mons estranys i allunyats que ja es van veure cara a cara en el judici; els uns, des de les cadires del poder; els altres, des dels bancs dels acusats. I també és la certificació que la via pacífica i no violenta que ha triat l’independentisme de manera obstinada és menystinguda per l’estat espanyol, i condemnada a molts anys de presó.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
• Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
• Dia 14, 11 de març: Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem
• Dia 15, 12 de març: Desesperació al Tribunal Suprem amb ‘un tal Toni’
• Dia 16, 13 de març: La presa de pèl de Marchena amb el patiment d’un testimoni a la sala
• Dia 17, 14 de març: Les revelacions de Trapero commocionen el Suprem i desarmen la rebel·lió
• Dia 18, 19 de març: Els guàrdies civils pateixen al Suprem per les mentides i per l’arbre enverinat
• Dia 19, 20 de març: Com s’escaparan les defenses del parany en què les fa caure Marchena?
• Dia 20, 21 de març: El poder de les mirades d’odi dels catalans
• Dia 21, 25 de març: Marina Roig fa que el fiscal Zaragoza es mossegui l’ungla: un guàrdia civil trontolla
• Dia 22, 26 de març: Baena demostra per què és perillós per a Marchena i per al judici sencer
• Dia 23, 27 de març: El mirall europeu entra al Suprem i Marchena esclata
• Dia 24, 28 de març: L”artefacte incendiari’ d’un guàrdia civil al Tribunal Suprem
• Dia 25, 2 d’abril: Una puntada de peu als testicles que Marchena no pot menystenir
• Dia 26, 3 d’abril: Ferran López sorprèn amb Puigdemont i fa el testimoni més transcendent del judici
• Dia 27, 4 d’abril: Quan Melero diu prou a la fatxenderia de Zaragoza i a la mentida de Vox
• Dia 28, 9 d’abril: Un mal moment d’un policia espanyol revela el gran parany als Mossos l’1-O
• Dia 29, 10 d’abril: Les rialles al Suprem amb els testimonis dels policies amaguen un pla
• Dia 30, 11 d’abril: El gest enutjat de Benet Salellas, la paciència al límit dels advocats amb Marchena
• Dia 31, 15 d’abril: Així ho han anat cuinant al Suprem: cap a una condemna amb mentides impunes
• Dia 32, 16 d’abril: La gravetat de la tenalla entre Marchena i Madrigal contra Marina Roig
• Dia 33, 17 d’abril: L’ombra de la tortura empaita els caps policíacs de l’1-O
• Dia 34, 23 d’abril: Vox i el bluf de les ‘armes de guerra’: vergonya a la sala, triomf al bar
• Dia 35, 24 d’abril: Un mosso per la República ajuda a revelar l’autèntica cara de Manuel Marchena
• Dia 36, 25 d’abril: La tarda en què David Fernàndez va revolucionar el judici al Tribunal Suprem
• Dia 37, 29 d’abril: Lluís Llach cohibeix el mal geni de Marchena i remou els fantasmes del Suprem
• Dia 38, 30 d’abril: La força de les llàgrimes ofegades al Suprem i el presagi d’un jutge que remuga
• 5 de maig: La premsa espanyola ja escriu la sentència, i així tracta les víctimes de l’1-O
• Dia 39, 6 de maig: El testimoni enverinat d’un mosso fa perillar la defensa de Jordi Sànchez
• Dia 40, 7 de maig: La revelació de Joan Bonanit al Suprem, o com els votants guanyen els fiscals
• Dia 41, 8 de maig: Un Marchena com més va més irritable comença a caure en errors importants
• Dia 42, 9 de maig: Mala maror al Suprem amb el policia espanyol independentista i el futur incert del judici
• Dia 43, 13 de maig: El dia que Àlex Solà no es va deixar humiliar per Manuel Marchena
• Dia 44, 14 de maig: El dia més vergonyós del judici, la gran patinada de Marchena
• Dia 45, 22 de maig: Dos professors desmunten en mitja tarda l’estratègia dels dos-cents policies al Suprem
• Dia 46, 23 de maig: La tarda que els advocats van fer marxar un guàrdia civil del Suprem
• Dia 47, 27 de maig: L’eurodiputat Junqueras, el gran maldecap de Marchena en l’acabament del judici?
• Dia 48, 28 de maig: Desconcert total al Suprem: la fiscalia s’embolica amb vídeos exculpatoris
• Dia 49, 29 de maig: Un silenci estremidor a la sala i uns ulls com taronges dels magistrats
• Primer de juny: Els fiscals menystenen quatre mesos de judici i s’emboliquen amb una reunió decisiva a Palau
• 2 de juny: La maniobra dels fiscals perquè els presos triguin anys a sortir de la presó
• Dia 50, 4 de juny: Sense escapatòria: així és el camí del càstig que els fiscals dibuixen a Marchena
• 5 de juny: Impacte a Madrid pel tomb sorprenent de Seoane i la desautorització als fiscals
• 10 de juny: L’interruptor de Marchena: una estratègia minuciosa de quatre mesos al Suprem
• Dia 51, 11 de juny: Les defenses retraten la barroeria dels fiscals i la por de l’estat per l’1-O
• Dia 52, 12 de juny: Final del judici: els presos desafien la mirada glacial de Marchena
• 19 de juny: Els draps bruts de Javier Zaragoza, l’ideòleg de la causa general
• 21 de juny: El primer capítol de la condemna, amb insult a l’ONU inclòs
• 6 d’octubre: Tres fets greus que deixen via lliure a Marchena
• 8 d’octubre: Què pot passar dilluns a Luxemburg amb Oriol Junqueras?
• 13 d’octubre: Guia per a llegir la sentència: set claus i un símptoma de crisi d’estat