Als magistrats Juan Ramon Berdugo i Andrés Martínez Arrieta, asseguts a l’esquerra i a la dreta de Manuel Marchena a la sala de vistes del Tribunal Suprem, els deu sonar, el número d’identificació N29100C. Correspon al comandant de la Guàrdia Civil César López Hernández, cridat a declarar com a testimoni en el judici contra el procés perquè fou el secretari dels atestats policíacs que es van anar elaborant de començament del 2016 a la tardor del 2017 per a controlar i incriminar desenes de persones en una causa general contra l’independentisme. Ell era el número dos del tinent coronel Daniel Baena, àlies Tácito. Però aquest comandant de cara rodona i d’ulleres gruixudes va ser processat per tortures, segons que ha hagut de reconèixer abans de començar l’interrogatori. El 2008 va estar implicat en els maltractaments a Igor Portu i Mattin Sarasola, condemnats per l’atemptat de Barajas. I entre els magistrats del Suprem que van absoldre els condemnats inicialment per aquest cas hi havia Berdugo i Arrieta. Ah, d’això els devia sonar el número d’identificació N29100C.

Tant hi fa: no és pas el primer testimoni de la Guàrdia Civil que declara en aquest judici i que ha estat processat per tortures; Diego Pérez de los Cobos es va descuidar de dir, i no fou fins al segon dia del seu testimoniatge, que Marchena –que deu mirar Twitter– va pensar a demanar-li-ho. César López Hernández ha tingut un propòsit ben clar durant la seva declaració assajada amb el fiscal Fidel Cadena: mirar de salvar el factor Mossos per a sostenir l’acusació de rebel·lió contra els presos polítics. Les declaracions de tots els membres de la cúpula de la policia catalana i les contradiccions entre comandaments de la policia espanyola sobre com van preparar, al marge dels Mossos, el dispositiu de l’1-O per a anar a atacar col·legis, li ho han dificultat prou.

Per això el comandant de la Guàrdia Civil ha fet lluir un parell o tres de cartes amagades que duia a la màniga per vincular el major Trapero en una mena de conspiració. Quines eren aquestes cartes? La primera, que Trapero va rebre uns informes d’intel·ligència sobre situacions prèvies a l’1-O, en un dels quals es deia que la imatge del cos podria ser negativa si es detenien batlles de la CUP. I la segona, que en una reunió el 13 d’octubre amb més comissaris, el major va dir: ‘La Guàrdia Civil i la fiscalia, de deu fotos d’una mala actuació en fan un delicte de sedició.’ Però Trapero rebia ordres polítiques del conseller Forn per a anar contra les ordres de la fiscalia o de la magistrada del TSJC? No. Al comandant César López Hernández li ha passat com a tants d’aquests testimonis de policies que hem anat veient: que per a respondre al fiscal tenen una memòria prodigiosa, i per a respondre a les defenses una amnèsia preocupant, que els juga males passades. L’advocada Judit Gené li demanava:

—Vostè ha dit que el senyor Trapero elevava tant les instruccions de la fiscalia com el pla d’actuació al senyor Forn, entre més persones. La pregunta és: sap si el senyor Forn responia al senyor Trapero quan aquest li enviava aquestes instruccions de la fiscalia per correu electrònic?

Us esguerro la sorpresa: la resposta acabarà essent no. Però vegeu quin viatge:

—Almenys un, el del dia 30, del pla Àgora, el va respondre.

El pla Àgora el van preparar els Mossos l’estiu abans del referèndum, preveient que la tardor podia ser agitada. Era un pla que no anava pas vinculat a instruccions de la fiscalia, i en aquest punt el comandant de la Guàrdia Civil intenta confondre. Parla del dia 30, sense concretar. Sembla que es refereixi al 30 de setembre, cosa que és falsa. Judit Gené s’adona de seguida del parany.

—No, del pla Àgora, no. Jo li parlo de pla d’actuació dels Mossos d’Esquadra d’acord amb les instruccions de la fiscalia. Quan el senyor Trapero envia això al senyor Forn, sap si el senyor Forn responia a aquests correus?
—No.
—No ho sap i no els responia?
—No, no, no. No. No ho sé, no ho sé. No ho sé, no ho sé. No els responia, doncs crec que no els responia
—Perdoni?
—No ho sé.

Joaquim Forn, assegut darrer de Judit Gené, no s’ho pot creure. Aquest home, que duia el control de totes les comunicacions, que després eren recollides en atestats policíacs que han servit per a empresonar els acusats durant més de mig miler de dies, i que les ha recitades amb pèls i senyals quan preguntava la fiscalia, ara resulta que no recorda res. Que no sap res. Que veu que l’han pescat mentint, es posa nerviós i és incapaç de dir la veritat, perquè la veritat exculpa Joaquim Forn. L’exculpa perquè si Forn no responia els correus de Trapero, si no li donava cap mena d’instrucció, no feia un ús dels Mossos contrari a les instruccions de la fiscalia i de la jutgessa. Continua així:

—Els responia o no els responia, els correus?
—No ho sé.
—Si vostès no recullen una resposta és que no els responia?
—És que per exemple d’aquest no me’n recordo. Però sí que recordo que va contestar…
—Li demano: Quan el senyor Trapero enviava les instruccions de la fiscalia i el pla d’actuació per a l’1-O, el senyor Forn va respondre a aquests correus amb indicacions al senyor Trapero? Sí o no?
—En aquests, no. Però en uns altres sí que li donava indicacions.
—En quins?
—En el correu del dia 30 del pla Àgora sí que li fa indicacions.
—Però el dia 30 de què?
—El 30 de… setembre, em penso.

Forn fa que no. Perquè és mentida. Gené:

—Sobre el pla Àgora el 30 de setembre?
—Sí.
—Sí?
—Si no és el 30 deu ser un altre dia. Però hi ha una resposta. Segur Segur…
—De què està segur? Que era el 30 de setembre si el pla Àgora es va aplicar l’1 de setembre?
—No, no… El pla Àgora es va aplicar l’1 de setembre? No, el pla Àgora?
—El pla Àgora, sí. No pas el pla d’actuació dels Mossos per a l’1-O.
—És que hi ha tres plans diferents, eh?
—No, de l’1-O n’hi ha un.
—De l’1-O n’hi havia un. D’aquest pla dels Mossos que es lliura a fiscalia sobre el dispositiu de l’1-O, i que Trapero envia a Forn, va detectar una resposta del senyor Forn?
—No vam detectar cap resposta.

Per fi! La transcripció de tot aquest diàleg kafkià prova de transmetre la sensació d’indefensió que hi ha en aquest judici entre la gran majoria de les defenses. Perquè aquests testimonis policíacs menteixen amb impunitat. I només en interrogatoris tan esgotadors i exasperants com aquest, que moltes vegades Marchena interromp, poden ser posats en evidència. Però no pas amb proves documentals, ni informes ni atestats ni vídeos. Marchena diu que els documents ja s’han incorporat en la causa i que el tribunal ja els tindrà presents per a contrastar aquests testimonis. Però mentrestant la mentida, la tergiversació, l’exageració, queda dita, queda allà, incrustada al vellut dels bancs de la sala i reproduïda i multiplicada acríticament pels principals mitjans de comunicació espanyol. Hi ha desenes i desenes d’agents repetint el mateix relat, que fa gràcia i és esperpèntic, però que porta a diaris portaveus del poder judicial a dir que amb tots aquests testimonis els presos no tenen pas escapatòria.

La inèrcia de l’acumulació

Ara el debat o, més ben dit, el propòsit del joc de daus entre magistrats està a decidir si la condemna haurà de ser per conspiració per la rebel·lió o per sedició, afegint-hi la malversació. La rebel·lió els sembla exagerada, veient què veiem. Ara, això amb l’arma rebel de les mirades d’odi i dels insults i dels llançaments de paraigües. Avui hi hem afegit el testimoni d’una vintena d’antiavalots que van atacar col·legis electorals de Barcelona i de l’Hospitalet de Llobregat. Alguns es van fer mal perquè van anar a fer mal, i han presentat davant el Tribunal Suprem les seves ferides com una prova de la violència rebel. Un d’aquests, el 88.248, té una cicatriu per una esgarrapada amb la punta d’un paraigua, però recorda: ‘La ferida que em fa mal és la de l’orgull per l’odi de tanta gent.’ Un altre, el 120.381, va tenir una fissura en un dit de la mà, per causa ‘d’haver forcejat per a fer fora la gent’. El 92.552 va tenir ‘una fractura del tendó extensor del cinquè dit de la mà esquerra’, també per haver pegat els votants. I el 106.424 es va fer un tall a l’avantbraç amb un vidre perquè és l’individu que, amb l’ariet, va rebentar la porta de vidre de l’IES Joan Fuster de Barcelona per a poder-hi entrar.

De què serveix constatar això? Com és que el tribunal que presideix Manuel Marchena ha acceptat tants testimonis que diuen les mateixes coses, o que no saben què dir, o que expliquen coses que són absolutament normals en una manifestació o en una protesta? D’una banda, per a esgotar els advocats, segons que expliquen alguns als passadissos del Suprem. I, d’una altra, perquè aquesta acumulació ajudi a sostenir el càstig. Per més que el relat sigui fal·laç.

Ja s’ha decidit tot? Demà i demà passat passaran una quarantena llarga d’agents antiavalots més que repetiran això mateix. La prova testifical de l’acusació ja va arribant al final, i amb això el tribunal haurà de construir la condemna. Fonamentalment amb això. Dèiem que al Madrid del poder ja fan travesses: el Suprem filtra a El Confidencial que la fiscalia mantindrà en l’escrit de conclusions definitiu l’acusació de rebel·lió, perquè ‘els testimonis escoltats fins ara abonen completament l’acusació’. A El Mundo adverteixen que aquesta ‘acumulació probatòria té una inèrcia difícil de desviar’. Que ‘la fotografia, en el procés de revelatge, es fa nítida: masses humanes, barreres, gent dempeus, asseguda i estirada, amb braços enllaçats per a impedir el pas dels agents o vehicles, que van blocar i tancar portes, van construir barricades, van ocultar allò que s’havien d’endur els agents…’. Sembla mentida, però és així com ho veuen ací. I no s’albira cap possibilitat que ho vegin de cap més manera.

VIST i SENTIT

El director de Berria, Martxelo Otamendi, ha estat avui entre el públic al Tribunal Suprem, seguint en directe la sessió. Avui que el primer testimoni ha hagut de dir que havia estat condemnat en primera instància per tortures i que, després, ‘el Tribunal Suprem em va absoldre’. S’ha descuidat de dir que uns anys més tard el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar Espanya per aquella absolució, per no haver investigat ni depurat les tortures denunciades. Per a alguns, el món acaba al Tribunal Suprem; per a uns altres, comença més enllà. És el cas d’Otamendi, que va haver d’esperar que Estrasburg li fes, d’alguna manera, justícia. Era la primera vegada que el periodista basc venia al Suprem a seguir el judici en directe, però n’està al cas d’ençà del primer dia. No pensa que a la cúpula judicial espanyola la preocupi gaire Estrasburg i és del parer que, clarament, hi haurà una condemna.

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

Entre demà i demà passat hi ha citats a declarar desenes d’agents antiavalots de la policia espanyola que van atacar col·legis de Barcelona. Una quarantena en dos dies. Passat Setmana Santa, ja no en declararan més.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb