El tribunal que jutja els presos polítics ha pogut escoltar avui un bon grapat d’arguments perquè tots siguin condemnats per rebel·lió, amb un munt d’escenes de violència desfermada que han relatat uns quants agents i inspectors de la policia espanyola que van intervenir en col·legis de l’1-O a Barcelona. Per exemple: una barricada feta amb dos pupitres escolars i una cadira; meses amb gent gran molt nerviosa; gent que pegava els agents amb paraigües, insults, grups d’individus que alçaven el puny i cantaven ‘Els segadors’ (o ‘L’estaca’, ‘no sé ben bé quina era’) mentre marxaven els furgons dels antiavalots que havien esbotzat trenta portes d’aules d’una escola on esperaven endur-se unes urnes que no van trobar…  En alguns col·legis hi havia ‘gent amb cascs de motos i cadenes’. Amb cadenes? ‘Sí, d’aquestes per a lligar la moto perquè no la robin’. ‘Quants n’hi havia amb casc? ‘Un’. Quanta gent hi havia al col·legi? ‘Unes tres-centes persones.’ Tots els testimoniatges d’avui eren tan prims, que el fiscal Javier Zaragoza, primer, i el fiscal Fidel Cadena, després, han hagut d’estirar tant com han pogut els incidents que els agents mateixos desencadenaven en els col·legis, de protesta i de resistència, per a engreixar aquesta mena de ‘violència ambiental’. A veure si Manuel Marchena els la compra.

‘Hi havia gent gran?’, demanen sempre els fiscals als policies que van irrompre als col·legis. Pretenen presentar-ho com una demostració que ‘la massa’ utilitzava premeditadament la gent gran o la canalla com a ‘escuts humans’, com si els avis i àvies que van anar als col·legis o bé a votar o bé a formar part de les meses fossin estúpids i manipulats per uns suposats ideòlegs perversos que eren els mateixos que donaven la instrucció a la gent d’asseure’s a terra i enllaçar els braços, com si això fos una estratègia subversiva i insurreccional molt elaborada. Aquest és el relat. Quina és la realitat? Exposem dades, que Marchena no deixa posar vídeos: l’1-O hi va haver tretze ferits de més de setanta-nou anys per causa de la violència de la policia, i seixanta-cinc de més de seixanta-cinc anys (vegeu-ne totes les dades ací).

Ja vam sentir fa uns quants dies que la violència rebel s’expressava amb el llançament d’un iogurt damunt d’un vehicle de la Guàrdia Civil, o amb puntades de peu de la gent que rebia la pluja de cops de porra dels agents; o forçant els antiavalots a haver d’estirar la gent asseguda a terra davant l’entrada d’un col·legi (arrencar bolets, va dir un); o en escopinades, o en un cop de moneda a prop de l’ull, o en una esgarrapada al front… Aquests agents van causar trenta-quatre traumatismes crànio-encefàlics entre el miler de ferits que van deixar. Però aquesta tarda al fiscal Fidel Cadena li interessava més si el paraigua amb què resistia un votant del col·legi Can Vilumara de l’Hospitalet de Llobregat era prou punxegut per a fer mal. O què li va passar a l’agent 64.915 que va carregar contra aquest mateix col·legi i a qui li va quedar el peu atrapat durant una estona en una porta. Els agents empenyien i picaven la porta; a dins, la gent resistia i no deixava que l’obrissin.

—Em va quedar el peu esquerre atrapat.
—Els de dins veien que havíeu quedat atrapat?
—No ho sé. La porta era opaca i entre la cridòria que feien, doncs no sé si eren conscients que em tenien el peu atrapat. Ells continuaven empenyent i van trigar res, uns minuts, a alliberar-me.

El relat és massa tou. Fidel Cadena abaixa la mirada, cap al paper, pensa com fer-ho tràgic.

—Continuaven empenyent mentre vostè estava atrapat, doncs?
—Sí, continuaven empenyent. Ràpidament la unitat d’intervenció policíaca va utilitzar unes tenalles grosses i un mall perquè la porta no em fracturés el peu, i em van poder alliberar. Després la gent continuava empenyent i van trigar a trencar la porta i passar dins.

L’agent no hi posa prou èpica. Tornem-hi:

—Continuaven empenyent perquè vostè no es pogués alliberar d’aquesta opressió?
—Continuaven empenyent perquè la policia no pogués entrar al col·legi. Suposo que la gran majoria volia impedir que la policia hi entrés.
—Vostè sentia molt dolor durant aquest interval de temps.
—Sí, durant aquell moment ho vaig passar malament. Vaig tenir dolor.
—Va quedar lesionat?
—Mmmm. Potser, però no sóc facultatiu. Algú hauria pogut veure-hi alguna mena de lesió però no vaig anar a cap metge i passades les hores el mal va remetre i la veritat és que l’endemà ja no tenia més molèsties.

Aquest home era el testimoni estrella de la tarda al Tribunal Suprem espanyol en la causa especial per la qual hi ha nou persones tancades a la presó de fa més d’un any, acusats de rebel·lió. Aquesta mena de testimonis, les escenes que descriuen, el contrast de l’actitud amb què parlen, l’atemoriment i la por davant de ‘la massa’, amb aquell ‘jo sóc la tempesta‘ amb què amenaçaven els dies previs a l’1-O fa riure. És així, arrenca rialles d’incomprensió, riallades i tot, fins i tot dins la sala de premsa del Suprem. ‘Li va fer mal el testicle esquerre durant cinc dies. Quina rebel·lió, tu!’, he sentit exclamar a col·legues de la premsa de Madrid.

El problema és que la immensa majoria dels mitjans espanyols, fins i tot els que riuen d’aquests testimonis, reprodueixen exactament el relat que volen imposar tots aquests testimonis i la fiscalia, i escriuen títols dient que els guàrdies civils apuntalen l’acusació de rebel·lió o que els testimonis dels agents dibuixen una Catalunya que no tenia res a veure amb el pacifisme ni amb la revolució dels somriures. El problema és que ja fa dues setmanes i mitja que veiem desenes d’agents que reciten una situació de violència, d’hostilitat, d’intimidació, que descriuen uns fets que o bé són molt parcials o bé són directament mentida. I hi ha vídeos que els poden desmentir amb rotunditat, i que poden demostrar que la violència, brutal, indiscriminada, l’exercien els agents antiavalots contra la gent desarmada que hi havia als col·legis, acarnissant-s’hi. Però Marchena no deixa veure aquests vídeos, que permetrien d’interrompre i de contradir aquest relat. Com que no és així, el relat va fluint, de mica en mica, de dia en dia, sense que dins la sala de vistes es pugui exhibir cap prova rotunda que el desmenteixi. I la premsa espanyola ho reprodueix, i els set jutges del jutjat en van prenent nota.

Són destralers? Són ridículs? Saben què fan. Saben que l’àrbitre juga al seu mateix equip, i que tot l’aparell mediàtic els acompanyarà, perquè fins ara sempre ha estat així. I diran que la gent era violenta, organitzadament violenta, i que els Mossos els ajudaven. Diuen molts juristes, i molts dels advocats dels presos, que Marchena és molt intel·ligent, que sap què fa i que sap què té entre mans. I això què vol dir? Els Fidel Cadena, Javier Zaragoza i Consuelo Madrigal també el coneixen molt bé, i saben que Marchena és el pare de la doctrina de la ‘violència ambiental‘. Avui ho explica amb detall Roger Graells en aquest article. Marchena va ser el ponent de la sentència del cas Aturem el Parlament, amb condemnes de presó contra vuit processats per la manifestació del 2011 al parlament. Aquella sentència, del 2015, descrivia un ambient de tensió que pretenia d’impedir l’acció dels diputats. Emprava termes com ara ‘clima coactiu’, ‘atmosfera intimidatòria’, ‘acte intimidatori’, ‘atmosfera de coacció’, ‘violència i intimidació’, ‘fustigació’ i, fins i tot, ‘entorn tumultuari’. Marchena connectava aquest ‘ambient’ directament amb la violència requerida per a condemnar-los. I ho va fer. Ara el cas és a Estrasburg.

Marchena utilitzarà la seva doctrina, que és doctrina del Suprem, ni més ni menys, per a dir que la violència que requereix la sedició i la rebel·lió la podem trobar en aquesta ‘violència ambiental’ a què s’aferren els fiscals? Gonzalo Boye, en aquest acte amb Jaume Asens, i el jurista Joan Queralt, en aquesta entrevista, opinen que sí. L’advocat Xavier Melero opinava, en aquesta altra entrevista, que no.

La violència no ambiental, la dels agents de la policia espanyola l’1-O, aquella que els advocats només poden apuntar –si és que Marchena els ho permet–, la podeu veure en aquests vídeos vedats. Uns vídeos que corresponen, per aquest ordre als col·legis Nostra Llar de Sabadell, Joan Boscà, Pau Romeva i Dolors Monserdà de Barcelona i Can Vilumara de l’Hospitalet de Llobregat:

MÉS INFORMACIÓ

La doctrina de la violència ambiental, la carta de Marchena per a condemnar-los. Aquesta anàlisi de Roger Graells aprofundeix en la sentència del 2015 en què Marchena va fixar una doctrina que podria fer servir per a condemnar els presos polítics.

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

Demà hi haurà més declaracions d’agents de la policia espanyola que van participar en els atacs contra col·legis electorals de l’1-O a la ciutat de Barcelona. N’hi ha setze, de cridats a declarar per la fiscalia.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb