Aquells mascles que ens deien que eren ‘la tempesta’…

«Ara ens apareixen com uns personatges atemorits que es morien de por simplement pels crits i les banderes de la gent»

Vicent Partal
Vicent Partal
03.04.2019 - 22:47
Actualització: 04.04.2019 - 00:47
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El 23 de setembre de 2017, en un dels moments més tensos de la tardor republicana catalana, el compte oficial de Twitter de la Guàrdia Civil, l’oficial, va fer pública aquesta piulada:

Tothom va entendre a què es referia. Era una amenaça a la ciutadania catalana i al govern, en previsió del referèndum d’autodeterminació que finalment es va fer el primer d’octubre, sense que ‘la tempesta’ ho pogués impedir. Però el piulet reflectia un marc cultural, violent, amenaçador i profundament masclista, que fins i tot es feia evident en la fotografia, amb aquell espanyol racial que posava d’uniforme amb ulleres de sol, boina militaritzada i les mans situades acuradament a la cintura. Preparat per a pegar.

El context perfecte per a interpretar aquest piulet es trobava en un llibre molt interessant, publicat un any abans per Nerea Aresti, Karin Peters i Julia Brühne. El llibre (¿La España invertebrada? Masculinidad y nación a comienzos del siglo XX, Editorial Comares) fa un estudi interessantíssim sobre la manera com es concep el nacionalisme espanyol a partir d’una masculinitat intolerant i agressiva. El molt sobrevalorat Ortega ho definia dient que la manca d’hombría era la font de la decadència i la crisi d’Espanya –i deixe hombría en espanyol perquè és molt difícil de traduir a cap altre idioma.

I efectivament aquest va ser el comportament de la tempesta mentre va ser a Catalunya. Agressius, prepotents, chulos (si em permeteu un altre mot espanyol, que vol ser precís), carregats de testosterona, creient-se superiors per l’uniforme i les armes, supremacistes. La imatge que van exhibir en aquells hotels en què, davant la protesta dels manifestants, bramaven reclamant que els deixassen pegar, ho deia tot.

https://www.youtube.com/watch?time_continue=21&v=0PniRHr0U6Q

Com ha passat tantes vegades en la història d’Espanya, tota aquesta  agressivitat masculina al final els va ser de ben poca utilitat. Trenta mil urnes, en tres versions diferents, van circular per davant seu transportades, literalment, per milers de persones. I no en varen trobar ni una de sola. Ni una. Ni tampoc pogueren impedir de cap manera el referèndum. Molt d’uniforme, molta agressió gratuïta, però ben poca eficàcia. La tempesta, la famosa tempesta, aquest país la va resistir a peu dret, amb molta fermesa. I ells se’n van tornar cap al seu país, on, a més, ja no els van rebre amb aquells miserables crits d’a por ellos

No els hem tornat a veure fins aquests dies al judici i, incomprensiblement, aquella tempesta que ens anunciaven resulta que s’ha transformat en una apoteosi de la por humana. Poregosa. Ves per on, aquells mateixos guerrers durs que es comparaven amb els espartans ara ens apareixen, amagats de les càmeres i refugiats en l’anonimat, com uns personatges atemorits que es morien de por simplement pels crits i les banderes de la gent.

En aquell altre llibre fonamental que va ser Contra Unamuno y los demás Fuster ja ens va explicar que l’espanyolisme ha estat i és d’una inconsistència, humana, extrema: el macizo de la raza –on macizo era una referència geològica, no us penseu– i totes aquelles imbecil·litats granítiques potser valen per a omplir llibres, però al final de la nit hi ha la perplexitat psicològica davant la pantalla del televisor. Una pantalla on la tempesta anunciada, per què ens hem d’enganyar?, sembla cada vegada més un humil plugim o fins i tot una roina inaudible…

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/detonant-octubre-ona-expansio-editorial-vicent-parta/PS. Respecte al que comentava en l’editorial d’ahir, avui Roger Cassany ha entrevistat el diputat piemontés Luca Cassiani: ‘No pot ser que Itàlia i Europa no facin res contra aquest judici de vergonya’.

 

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Jordi Serramià
Jordi Serramià
03.04.2019  ·  22:21

Guanyarem, per tossuderia i perspectiva! Tot i els polítics que tenim, la nostra gent i l’estupidesa carpetovènica ens portaran a la victòria final.

Josep Usó
Josep Usó
03.04.2019  ·  22:25

Tota aquella “hombria” de la qual parles, només els serveix quan al davant tenen gent desarmada i amb el seu esperit. Que en veure’ls arribar, fuig. En mantindre’s ferms, els catalans els van desconcertar primer i espantar després. Molt de gimnàs, però poca cosa més.

Manel Macià
Manel Macià
03.04.2019  ·  22:33

Avui sentia un d’aquests dient que l’hi havient donat una puntada de peu als testicles i l’hi devia haver provocat sordera perquè feia repetir constantment les preguntes.

Sílvia Poll
Sílvia Poll
03.04.2019  ·  22:40

Doncs si, i a mi el que em fa por és que aquests figaflors que quasi ploren explicant el que van viure a Catalunya aquells dies, siguin els que han de protegir-nos d’atacs terroristes i de delincuents organitzats. Que esperaven? Després que van entrar a les nostres institucions, i van estomacar a la nostra gent. Que pensaven? Que els hi fariem petons i els donariem les gràcies. No ens entendrem mai amb aquesta fauna del pais veí. Sílvia

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
03.04.2019  ·  22:49

No tinc cap mena de dubte que el dia 1O va ser un acte col·lectiu de desobediència brutal i que no oblidarem mai. Hauria d’haver estat seguit per molts més actes de desobediència liderats pel govern i pel parlament i la ciutadania hauria seguit. Ara estaríem en camí d’una república, si no l’haguéssim assolit ja. Ho tornarem a provar, però trigarem temps.

Ara, no cometem l’error de riure’ns d’aquest gent. Ni que sigui amb la força dels pals han guanyat, i ho senten així. Transmeten als seus que ha estat així i ens intenten anorrear perquè és l’única manera que tenen de guanyar. Tot això de la tempesta, etc és molt folclòric, però en el fons, l’independentisme està escapçat, els principals líders a la presó d’on no sortiran en anys, molta ciutadania desanimada, els partits pendents dels presos o barallats entre ells i el govern i parlament absolutament controlats. Això, la por que han inoculat en la ciutadania i el fet que han fet que Catalunya estigui totalment invisible a nivell internacional i espanyol (i una entrevista en 1 mitjà internacional no vol dir que siguem coneguts) fa que ho pensin amb raó.

Per sempre ? Espero que no, que d’una vegada reaccionem, ens adonem que cal bastir estratègies i unitat, no anar amb el lliri a la mà ni somrient a l’enemic, tinguem una millor classe política i estiguem com a ciutadans que cal lluitar per la democràcia tot i saber que molts perdran molt.

Fins aleshores, poca cosa més que intentar mantenir la flama

Anna M Noguer
Anna M Noguer
03.04.2019  ·  22:52

Ja fa dies que ho dic: si jo fos espanyola, estaria ben preocupada si m’hagués de refiar que em defensessin aquesta colla de mitges cerilles que s’acovardeixen perquè una àvia els ofereix un clavell o un grapat de gent crida que votarà mentre ells, vestits de Robocop, els atonyinen amb tota la ràbia.
Una de les imatges que em va fer més ràbia, per cínica, el 1r d’octubre, va ser un tuit de la GC amb una foto d’uns dits embenats i un missatge d’ànims al valent ferit. Era clar que la fatal trencadissa se l’havia fet ventant cops de porra, el malparit. Tots nosaltres en xoc. Aquell noi que encara no sabíem que era en Roger Espanyol ja havia perdut l’ull I aquell malparit plorava per un accident laboral.
Uns bledes que no passarien el càsting de cap sèrie de TV i que van descarregar la seva inoperància, incultura, frustracions i el ressentiment atàvic a les nostres esquenes. Com ho han fet sempre, al capdevall. Per última vegada

Jordi Roca
Jordi Roca
03.04.2019  ·  22:57

Els que tenim una edat estudiaven la història d’Espanya plena de frases que defineixen molt be la incapacitat de reconèixer la realitat d’una derrota, fent ús de la distorsió dels fets històrics per convertir el desastre en victòria o demostrativa d’una postura honorable:
“No mandé mis barcos a luchar contra los elementos”
“Mas vale honra sin barcos que barcos sin honra”
Y ahí lo dejo, que diria en Boye.

Jordi Redondo
Jordi Redondo
03.04.2019  ·  23:07

L’Ortega és aquell que va plagiar Spengler, el nazi que volia esclafar els russos perquè els considerava asiàtics. Però com que sabia alemanys, els espanyols consideren Ortega un supersavi… Supremacista és el que era, a més d’un indigent intel.lectual.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
03.04.2019  ·  23:44

M.Gilibert, molt d’acord amb el que dius però permetem-nos també ironitzar i riure d’aquests personatges que es fan els fleumes, perque els seus vegin com es posen a si mateixos en ridícul, a pesar d’haver guanyat.
Són la viva imatge del que ells mateixos en dirien “nenazas” i, seguint amb els seus estandards, no sé si les seves mares i esposes n’estarien gaire cofoies. Fem-los-hi avinent que segur que no ho veuran a la tele.

jordi Rovira
jordi Rovira
04.04.2019  ·  00:10

Un dia ens diuen tot declarant sense l’uniforme que tenien preparada la detenció del govern de la comunitat autònoma catalana. L’altre dia sabem que semblava que havia sentit dir al MHP Puigdemont que segons què passés es podria proclamar la república. El cas és, que no hi ha rebel·lió possible sense la força necessària per tombar un estat. I no hi ha força necessària sense cap força armada o cap aixecament insurreccional. I que allò que havien pressuposat, no va ser.
I ben al contrari, a l’altre costat tenim una testosterònica insurrecció que els hi surt dels dallonses. I la tenim filmada. Segons sembla, la tenim amb pose i tot. També tenim les ganes d’escoltar-ho, millor dit les ganes de mirar-ho amb una actitud atenta i observadora.
Els passos és van comptant agrupats per dia que passa. I sí, tothom reconeix que hi han nervis en les altes esferes de l’estat espanyol. Tic, tac; tic, tac.

Cristina Moscardó
Cristina Moscardó
04.04.2019  ·  00:20

Que ens serveixi d’ experiència per no anar més amb el lliri a la mà.En plena era digital, milers de videos que demostren la misèria humana d’ aquests robocops atonyinant tot el que se’ls hi posava al davant i hem de suportar dia rere dia les miserables mentides d’ aquests covards testosterònics. Això sí que ha estat malversació de fons públics. No vull ni pensar com han d’ estar els presos mirant-se aquesta bestiesa sense que es puguin contraposar imatges a les mentides impunes d’ aquests éssers ridículs. Cada dia estem més lluny del país veí. La desconnexió emocional és total. Ens cal una renovació de lideratges i una estretègia conjunta perque això és insuportable.

jaume vall
jaume vall
04.04.2019  ·  00:37

El fet que l’equip rival jugui penosament no ens fa uns mestres del tiqui-taca. Senzillament marca el marc competitiu.
No sé si nosaltres som tan més valents. El que sé és que quasi la meitat de la nostra població accepten ser mesells. I que dins la majoria que no ho acceptem, continuem comportant-nos com si ho fossim, per exemple, amb la incapacitat de provocar que als supermercats abundin els productes etiquetats en la nostra llengua, enlloc de portugués. O en els llocs de treball i de lleure, vicis propis de l’espanyolitat encara predominin. Si no sabem defensar els nostres valors, en els llocs en els quals com a clients, tenim raó, ¿com volem fer-ho en el camp del rival?

Neus Martínez
Neus Martínez
04.04.2019  ·  07:43

Cada minut tenim més clar QUI SOM O ON ANEM. Tota aquesta història ens està fent més fortes, més unides, més directes

Joan López
Joan López
04.04.2019  ·  08:02

estic d’acord en gairebé en tot, menys a ficar-nos amb els nostres politicos, no sè perquè serveix i més tenint al davant a un estat mentider,unit en les seves mentides, el dic contínuament és necessari retreure contínuament el que van fer els politics?, amb presos,exiliats,imputats? estabamos preparats per a un conflicte armat? Si el 27 octubre es proclama la independència qui teniam darrere per a donar-nos suport?, avui el conflicte ja és internacional, i estem en millor disposiciòn, que al final es porti a terme el referendum , però abans tenim el dia 28 d’abril, aquest dia els sobiranistes hem de refrendar en les urnes que seguim ahi, que som moltisims i que volem la republica catalana, si per contra baixem en vots, ens coseràn a col·loquialment parlant “hòsties”.

Jesús Rivera
Jesús Rivera
04.04.2019  ·  08:10

A mi em recorda Ubu Rey, ves per on el desig d’alguns es fa realitat, i jo que em pensava que era una crítica al pujolisme…

Enric Vilar
Enric Vilar
04.04.2019  ·  08:10

El llibre Nerea Aresti, Karin Peters i Julia Brühne. El llibre (¿La España invertebrada? Masculinidad y nación a comienzos del siglo XX, Editorial Comares) no ho trobo a un buscador. El volia encarregar per amazon
Aclariment sisplau

Jaume Bosch
Jaume Bosch
04.04.2019  ·  08:26

A la cartilla militar els hi posen el valor:se le supone?
O per picar a gent i gent major amb els braços en alt ja el tenen demostrat el valor?

Albert Miret
Albert Miret
04.04.2019  ·  08:57

Què li queda a un masclet d’aquests per fer-se valdre davant d’un món que ha arribat a prosperar tant en ciència, en literatura, en matemàtiques, en medicina, en filosofia, en investigació i en tants i tants camps? Li queda el robatori, la utilització de la por i la força bruta. Si això tampoc és suficient per a triomfar en els seus objectius sempre miserables, tan sols els queda la mentida, la trampa i l’engany. El judici-farsa reflecteix la fidel imatge d’Espanya i els seus “machotes armados”. Que la sort els empari, perquè nosaltres ja n’estem ben farts!

Josep Salart
Josep Salart
04.04.2019  ·  09:25

A l’any 77 del segle passat fent la mili, vaig anar de dret a Melilla per català, i a la presó de les illes Xafarines per independentista. Recordo que encara teníen el Generalíssimo penjat a la paret i vaig mirar-lo tot dient: coño, el cid campeador.

Avui a tots aquests els hem de dir: us queda poc de xuleria i les mans a la cintura, haureu de treballar per pagar el deute i haureu de pagar per passar per casa nostra.
Estic content, veig que anem bé i queda poc.

Josep Maria Morera
Josep Maria Morera
04.04.2019  ·  09:46

Aquells mascles que es creuen la “tempesta” no han pogut mai guanyar cap guerra si no han tingut l’ajut dels Europeus o els Arabs

Josep Albà
Josep Albà
04.04.2019  ·  09:59

És ben cert el que diu l’editorial. Fàstic d’Espanya, de l’espanyolisme i d’aquestes bandes de criminals covards, falsos, corruptes i violents que són la Guardia Civil, la Policia Nacional i tota la xusma que els comanda i els dóna suport: el Block 155.

Però encara trobo més patètic, més inacceptable, més vergonyós i més repugnant haver-nos rendit davant de les amenaces d’aquesta xusma de feixistes.

L’octubre del 2017 els nostres polítics independentistes, tots, van abaixar el cap i es van rendir, miserablement, davant d’España i la seva fúria amenaçadora. I des d’aquells dies de vergonya tot -TOT- ha anat avall pel pedregar. Van incomplir la seva promesa. Van malbaratar les grans, immenses victòries de l’1 i del 3 d’octubre i es van rendir. I ho van fer aterrits per aquestes bèsties feixistes incapaces de pronunciar dues frases coherents, individus sense honor i sense dignitat, capaços només d’apallissar gent pacífica i indefensa. Aquests són els nostres botxins ara, i no fem res més que jugar al seu joc, a la seva farsa judicial. A aquesta gentussa van entregar-nos els nostres polítics.

I ara ens demanen que els tornem a votar.

NO, senyors. jo no els votaré mai més. Mai.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
04.04.2019  ·  10:29

Lamentable. De debò és molt lamentable. Es veu el llautó per totes bandes.
Incompetència al no trobar els milers d’urnes. Brutalitat en les sadiques pallisses – sobretot contra avís i dones – del dia’ del referèndum d’independència. Mentides miserables al judici, si mentides, perquè jo també hi era als fets i els vaig viure.
No hi han funcionaris honestos qui s’alcin i diguin: no, prou, la veritat és aquesta! La veritat la tristesa m’envaeix, em sap greu per els que es queden en aquesta miserable mediocritat.

Un enfonsament mesquí d’un Reino de conte. Conte macabre.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
04.04.2019  ·  10:44

M’heu fet adonar que ‘hombria’ és molt difícil de traduir a altres llengües.
Per l’espanyolet mitja, hombria, té uns valors morals superiors al d’altres paraules tant rodones com ‘solidaritat” o ‘respecte a l’altre”.

Per això Inés Arrimadas, Cayetana Alvarez, Alícia Sànchez o Meritxell Batet són poseïdores de tanta hombria com la dels seus companys.

Menteixen de por i menteixen perquè la seva mentida és necessària si volen mantenir la unidad de España. I penso que els conceptes España i mentida són inseparables.

¿No és una mentida fer-nos creure que Catalunya siempre a sido España?
¿No és una mentida dir que som, nosaltres, uns colpistes i ells no?
¿No és una mentida dir que Catalunya no té dret a l’autodeterminació ni a la llibertat?

joan rovira
joan rovira
04.04.2019  ·  11:08

A la gent de l’altiplà els hem d’ajudar, també, que s’independitzin de la Nació catalana. Afegint-me al comentari de N’Albert Miret a l’entrevista a En César Rendueles d’ahir.

Els hem d’ajudar i encoratjar que no tinguin por de ser independents i lliures; que siguin ells mateixos. Que si volen ser un regne, un imperi o, si es volen dir Castella o Espanya o qualsevol altre nom cap problema; però sobretot que abans, si em permeten un consell, aprenguin a ser una nació, perquè el nom no fa la cosa.

Us recomano el recent llibre d’En Pep Mayolas “Erasme i l’Imperi català de Carles I”, Llibres de l’Índex, 2019, amb un erudit pròleg de Rafel Mompó:
https://www.inh.cat/articles/Erasme-i-l-Imperi-catala-de-Carles-I

L’artificiositat imperial del XV-XVI i el poder hostil incrustat del XVIII cal posar-los al descobert per tal que els habitants de l’altiplà vegin per què els cal independitzar-se i trobin la seva realitat tal com suggereix l’autor del Quixot.

És urgent que les diferents realitats oficials i disfressades a la península coincideixin, com han fet a bona part del continent europeu al llarg del XIX i XX, amb les realitats nacionals dels pobles que hi habiten,

David Escobedo
David Escobedo
04.04.2019  ·  12:19

Cap home és allò que diu. Tots som allò que fem.

Filosofeu massa i el vostre pensament, amb algunes excepcions, és volàtil i efímer com una paraula al vent.

Certament la paraula precedeix al pensament, que precedeix a l´acció. En la fixació del marc mental, del relat, Vilaweb és incombustible. No defalleix mai. És important, obviament. Perque la paraula condiciona el pensament i el pensament determina l´acció. Però Vilaweb no pot actuar, i ni la paraula ni el pensament que tant contribueix a fixar canvien res.

És l´acció el factor diferencial.

L´acció requereix molt més que pensament, requereix homes i dones disposats a actuar. Disposats a fer. Disposats, si cal, a patir i sacrificar-se. Cap grup pot assolir res en cap àmbit sense aquest capital humà.

Aquesta “hombría” que denigreu la tenen les dones i els homes dels cossos policials espanyols, incloent els mossos. Aquesta “hombría”, que no té traducció perque és una paraula nostra que sovint ens ha definit com a poble, com és nostra l´expressió “echarle cojones” i es nostra l´acció, és allò indeterminat que impeleix a actuar en nom d´una idea que és situa sempre per sobre del perill. Es pot reflexionar sobre aquesta idea, però la reflexió no paralitza l´acció en defensa d´aquesta. Son idees importants i universals, com per exemple “la unidad de la patria”.

Perquè s´actúa donçs si hi ha perill i la victòria no és mai segura? Por “hombría”, “por cojones”, perquè la senzilla raó de que s´ha de fer. Ni los “cojones” ni la “hombría” son exclusius dels varons espanyols. La paraula és masculina i espanyola, el concepte és unisex i universal.

España actua, i un cop comença l´acció no es fa enrere. De vegades guanyem, molt sovint hem perdut, però mai, ni com a poble ni com a nació, hem defugit la lluita.

Els espanyols discutim molt (com vosaltres, com tots), sovint fem coses indignes (com vosaltres, com tots) i filosofem molt (com vosaltres, com tots).

Però també actuem.

És aquesta inclinació a l´acció la que denigreu. Al meu parer perquè l´envejeu.

JAUME TERRIBAS
JAUME TERRIBAS
04.04.2019  ·  12:39

Molt més enllà del proces i totes les derivades, no cal insistir, tan sols caminar segurs en la construcció de la República, cadascú des del seu lloc; és evident que els ciutadans de l’altiplà, són diferents, els seus governants una espècie molt concreta, d’ambició i el poder de la força, i la ciutadania de Catalunya una de sola que sap i demana unitat i força en l’actuar per assolir un país lliure, just i igualitari. No existeix cap més divisió que la promoguda cada vegada que parla la minoria cridanera de Cs,PP i col.laboradors oportunistes. PAU i Llibertat.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
04.04.2019  ·  12:56

Has fet bé d’aclarir-ho perquè el macizo de la raza pensava que era l’Asnar amb els seus abdominals i el seu endurit cervellet.

Pep Agulló
Pep Agulló
04.04.2019  ·  13:06

Paraula i pensament. Els diuen txacurras !!!

Antoni Pardo
Antoni Pardo
04.04.2019  ·  13:43

Sr. Escobedo, els catalans som, precisament, gent d’acció, d’una acció quasi sempre precedida del pensament, del pensament positiu i constructiu. I justament per això, de vegades l’actuar és d’una manera o d’una altra, depèn dels mitjans. La història deixa constància del valor dels catalans quan ha calgut i quan han tingut un bri de capacitat de resposta. I és clar, els espanyols, s’han valgut sempre de la posició de força que els atorgava un estat i un exèrcit. Una altra cosa és el seu estil a l’hora d’utilitzar-los, ja els coneixem tots. Molta ‘hombría’ i molts ‘cojones’ quan, vestits de robocops, i armats fins a les dents es tracta d’atonyinar iaies i gent indefensa, que a sobre, diuen, els donaven ‘patades’ tot i estar man enlaire (ves, pobrets!)

Val més no presumir tant d’atributs masculins (presumeix, que et diré de què manques), i actuar en consonància amb el segle XXI, que la vostra españa fa aigua per tots cantons i no sobreviurà el més fort ni el més bèstia, sinó el més intel·ligent.

Francesc González
Francesc González
04.04.2019  ·  15:13

Sembla ser que l’única «Tempesta» de la qual són capaços és, amb perdó, a la tassa del vàter.

DAVID ELDRIDGE
DAVID ELDRIDGE
04.04.2019  ·  16:22

Enric Vilar – Aquí un enllaç per a comprar el llibre: https://www.comares.com/libro/la-espana-invertebrada_75275/

Joan B. Gabarró
Joan B. Gabarró
04.04.2019  ·  16:27

Sr. Escobedo, vostè ha oblidat un element important en les seves reflexions. Li explico. El mot “espanya” en català és la 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb “espanyar” que, per si no ho sap, vol dir “rebentar panys” (de cases, de caixa forts, d’armaris, etc) normalment per endur-se furtivament el què guarden. Vet-ho-aquí doncs quinaq era la funció dels piolins l’1 d’octubre. En tenim les imatges ben clares, rebentar portes, etc, per agafar unes urnes que no eren pas seves. És curiós que per gent com vostè, això d’agafar coses d’altri ho trobin tan normal. No serà que com que els hi és un costum secular s’en considerin ja amb el dret permanent, altrament dit “por el derecho justo de conquista”?

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
04.04.2019  ·  17:16

Quan escoltes les declaracions d’aquests masclets, els sents tan desgraciats, és tan penós tot plegat que fa fàstic. Veus el gran muntatge que ha fet la fiscalia, les mentides, la petitesa humana dels declarants dels cossos policials , càrrecs inter-mitjos i del “peloton “que a la que els fan una pregunta que se surt del guió es perden, ja no saben on son, no entenen el que els pregunten, els han de començar la resposta que volen els donin…..Es una desgràcia veure com diuen coses contraries a les que hem vist en els vídeos….

eva salas
eva salas
04.04.2019  ·  22:15

Què pessimista, sr. Gilibert… de debò?

aquests independentistes desanimats que diu, tenen en vostè un bon mirall. O una bona font d’inspiraciò per al seu desànim.

La flama, als baixos dels camals del pantaló de més d’un espanyolista odiacatalans, la tenim. Ai, si no es mouen!

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb els diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €