El detonant era l’octubre, l’ona és en expansió

«El judici és un escàndol majúscul, però alhora no poden absoldre els presos sense que el règim caiga fet miquetes»

Vicent Partal
Vicent Partal
03.04.2019 - 10:29
Actualització: 03.04.2019 - 12:29
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Cal llegir en detall i amb molta cura els pronunciaments que han fet polítics francesos i italians aquests darrers dies sobre el judici i la situació a Catalunya. Tant el manifest del quaranta-un senadors francesos com les mocions recents aprovades pel Consell Regional del Piemont i per la Regió Occitana són molt precisos i encertats, tant en l’anàlisi com en la solució dels fets. Ja no són crides humanitàries a l’alliberament dels presos, sinó apel·lacions polítiques a la negociació entre Catalunya i Espanya i a la mediació internacional per a fer-la possible. En el cas italià, a més, invoca directament l’actuació urgent del seu ministre d’Afers Estrangers i de la Unió Europea.

És clar que tenim raons per a ser escèptics respecte d’allò que puga acabar fent-se de fora estant, però no tindria sentit negar, al mateix temps, que l’ona expansiva dels fets de l’octubre del 2017 va arribant més nítida que mai i que això preocupa a Madrid, amb raó. És evident que els nervis del govern espanyol són com més va més difícils de controlar i això passa sobretot perquè el PSOE és conscient que la seua posició de ‘ni independència, ni referèndum, ni autodeterminació’ és simplement insostenible.

És insostenible perquè l’única explicació possible per a justificar-la és insostenible en una democràcia. El govern espanyol no pot defensar que la voluntat popular, qualsevol voluntat popular, puga ser impedida amb l’ús de la violència de l’estat i rebutjant el caràcter polític de la cosa pública. El govern espanyol podria proposar camins més o menys tortuosos i rutes més o menys enrevessades i això es podria entendre i ens seria un entrebanc gros; però no pot arribar al no a tot sense encendre les alarmes dels socis i veïns. Com han entès i expliquen perfectament els diputats italians, acceptar això que fa Espanya al Principat és fer perillar la democràcia a tot Europa. I aquesta constatació mena el procés a un nivell diferent d’on era abans.

La judicialització del procés d’independència ha estat l’error més gran que podia cometre Espanya –com vaig advertir ja fa uns quants anys, amb aquella metàfora del pendent ferroviari. El no a tot fa molt de mal, és molt dolorós, té un cost molt alt i ens causa unes dificultats que no voldríem i que no ens mereixem de cap manera. Però alhora aclareix d’una manera incomparable l’índole del conflicte en què ens trobàvem catalans i espanyols d’ençà del 2010, pel cap baix, i el trau del lloc on Madrid el volia mantenir. El problema català ja no és cap afer intern. Punt.

I és això, aquesta situació que vivim ara, que omple de sentit la detonació del 27 d’octubre de 2017, la proclamació de la independència que sortosament el parlament va decidir d’aprovar. Tots sabem que aquell dia hauríem pogut fer unes eleccions autonòmiques i que això hauria significat un fracàs històric. No seríem on som, sens dubte, i probablement tindríem igualment presos, més i tot. No hi hauria horitzó. Certament, el govern es va equivocar el 3 i el 10 d’octubre no proclamant la República aleshores. Però, el 27 d’octubre, en una situació extrema, encara va ser capaç de fer un pas endavant que, sí, reclamava paciència, perseverança i perspectiva. Molta. I una reacció popular contundent. Però que ens donava vida.

La victòria del 21-D va ser el dia clau d’aquesta reacció. I la sentència a Alemanya en favor del president Puigdemont va obrir de bat a bat les portes a la desautorització de l’estratègia espanyola. A partir del dia que Puigdemont va eixir de la presó tot esdevingué inexplicable per a ells i es va confirmar que l’estratègia de l’espai lliure europeu era el camí a seguir. La perseverança popular, resistint totes les provocacions, manifestant-se sempre que calia, mantenint el caliu a les presons i la feina constant i tenaç dels presos polítics per a internacionalitzar el cas i empènyer contra la paret l’estat espanyol han anat fent –a partir del daltabaix judicial belga, suís, escocès i alemany– el forat necessari per a convertir el judici a la democràcia en un escàndol insuportable. En un escàndol que ara Espanya ja no pot ni canviar, ni aturar ni reparar.

Per això no tenen mans per a frenar les reaccions, l’ona expansiva, que va dels diputats del parlament islandès barrant el pas a l’ambaixador espanyol quan es reuneix amb el conseller Bosch, al president de la república d’Eslovènia rebent oficialment el president Torra, malgrat totes les pressions. Una ona, a més, que s’expandeix en bona part a partir de companys de partit, socialistes europeus que ja no poden entendre de cap manera què fan els seus col·legues espanyols i que no estan disposats a callar més.

És evident que sense el 27 d’octubre tot això no passaria i per això pense que tothom ha d’entendre bé el sentit d’aquella declaració detonant. D’ençà de la sentència del Constitucional el 2010, d’ençà de l’aprovació del nou estatut el 2006, Catalunya havia romàs atrapada en un túnel sense eixida. Ja no tenia autonomia ni podia fer res per a recuperar-la perquè l’estat havia decidit d’anul·lar-la per la via judicial. Era un espai en què Madrid se sentia còmode i en què Catalunya poca cosa podia fer, perquè la relació de dominació era total. La proclamació de la República va fer eixir l’estat espanyol de la seua zona de confort i la reacció antidemocràtica que va tenir és allò que ha obligat els països europeus a qüestionar Espanya. L’abril del 2017, mesos abans del referèndum, vaig demanar al president eslovè Milan Kucan, l’home que va proclamar la independència d’Eslovènia, com se sabia quan un afer intern deixa de ser intern. Va riure i em va respondre: ‘Això és i no és, alhora, una qüestió de política internacional. Però crec que una volta es pren la decisió de fer un referèndum d’independència, la situació esdevé un afer de la comunitat internacional.’ I per tant tot canvia. I res no torna a ser com abans.

A l’estat espanyol aquests mesos vinents se li faran molt costeruts. El judici és un escàndol majúscul, però alhora no poden absoldre els presos sense que el règim caiga fet miquetes. Les eleccions que vénen poden validar, i haurien de fer-ho, davant l’opinió pública internacional la potència electoral indiscutible del moviment independentista. I les forces independentistes, amb les seues decisions al parlament de Madrid, haurien de portar l’estat espanyol a la màxima inestabilitat possible. Del PSOE, ja no en podem esperar res, tret de més repressió, que no tingueu cap dubte que arribarà. Però també hem de saber que aquesta repressió tindrà un preu alt, encara molt més, per a ells. Un preu que o bé justificarà noves decisions unilaterals en un terreny més favorable que el 2017 del punt de vista internacional, o bé els forçarà, per la desesperació, a un tomb històric, ara mateix impossible.

Entenc, perfectament, que hi haja gent que crega que tot això no té importància perquè voldria viure ja, avui, en una república lliure. Comprenc, tot i que no m’agrada gens, que la lluita partidista siga avui un obstacle quasi insalvable, però ja arribarà el moment que tots podrem reconèixer tranquil·lament, sense odis ni enveges infantils, que el duo Puigdemont-Junqueras va ser i és imprescindible abans de la proclamació de la república i després, des de la presó i l’exili. I és clar que compartesc les crítiques a algunes actituds dels nostres polítics que ens són incomprensibles, sobretot per allò que tenen de renúncia personal o perquè avantposen interessos personals o grupals a l’interès col·lectiu –n’estic fart, vaig dir gràficament fa pocs dies. Ens fan anar molt més lents que no voldríem.

Tanmateix, assumint tot això, jo avui només vull dir, vista la forma que comença a prendre l’ona expansiva, que si mirem la situació des de dalt, com si fóssem asseguts davant un enorme tauler d’escacs i abstraient-nos una mica del soroll ambiental, que no em sembla raonable de tenir por del futur. Fàcil no ho serà, és clar. Però ja no hi ha marxa enrere, sobretot perquè el seu tren desbocat, en pendent ferroviari, ja no el poden aturar.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
JESUS CASTELLS
JESUS CASTELLS
02.04.2019  ·  22:30

Bon article, la teva perspectiva il·lumina el camí, la metàfora del tren en pendent cada dia va confirmant-se mes, Gracies Vicent.

Josep Usó
Josep Usó
02.04.2019  ·  22:38

Tots estem impacients i ja voldríem tindre la República. Però no hem de perdre de vista que al davant tenim un estat encara poderós i disposat a utilitzar tots els recursos al seu abast. Reconforta però, veure com es van alçant veus autoritzades a tot arreu en contra d’ells. Cal continuar empenyent. Malgrat la situació immediata, anem bé.

Antoni Oller
Antoni Oller
02.04.2019  ·  22:48

Hi ha dues idees a l’editorial d’avui en que estic completament d’acord i que veig relligades; la primera, la que impregna tot el contingut de l’editorial: la ona expansiva internacional que malgrat trobar-se en una fase molt incipient, segueix expandint-se; i després, més puntualment, l’opinió de que “les forces independentistes, amb les seues decisions al parlament de Madrid, haurien de portar l’estat espanyol a la màxima inestabilitat possible”, com escriu Partal literalment. No puc evitar entrecreuar les dues idees, amb l’entrevista que fa El Nacional a l’analista econòmic Alfons Durán-Pich: https://www.elnacional.cat/ca/economia/duran-pich-oligarques-camuflats-catalunya-independent_370582_102.html
Extraient-ne un fragment sense perdre el context:
“-En la mesura que aquest contenciós Catalunya-Espanya s’incrusti, això farà mal a la moneda, a l’euro, i pot afectar la política monetària d’Europa.
-En cas que Catalunya s’independitzi?
-No, abans. El que es pot incrustar és aquesta tensió, i això no interessa ningú. Catalunya pot arribar a ser independent en la mesura que els oligarques camuflats diguin: ‘S’ha acabat aquesta història!’. És a dir, si Amazon continua desenvolupant-se i aquesta posició nostra és fonamental per al sud d’Europa, per exemple, empreses d’aquest tipus poden posar els punts sobre les is.”
Ja m’agradaria que així fos! No em sembla de cap manera que això hagi d’anar ràpid ni fàcil, però sí crec que cal continuar amb aquesta tensió, amb paciència, perseverança i perspectiva; la ona expansiva internacional pot delatar internacionalment la inestabilitat econòmica espanyola (i per tant europea), que al seu torn els partits indepes han d’afavorir, portant l’estat a la màxima inestabilitat política possible, com diu literalment Partal. Em costa molt de creure en altres dreceres. Posem-hi paciència.

joan rovira
joan rovira
02.04.2019  ·  22:53

L’1-O del 2017 la societat catalana de manera democràtica es va autodeterminar i el 27-O es va fer una proclamació “detonant”, de manera que la seva “oficialitat” va propagant-se sense cap aturador de manera progressiva i sostinguda.

Per això, trobo esplèndida la metàfora de l'”ona en expansió”, que arriba per a fer-se “oficial” amb paciència, perseverança i perspectiva. Alliberarà els presos polítics, permetrà el retorn dels exiliats i acabarà amb la ignominiosa persecució dels drets i les llibertats de la nació catalana.

Perquè l’Europa dels pobles és real en molts països que han sabut confluir la realitat oficial amb la real dels seus ciutadans. A tots aquests països i la seva gent el meu agraïment. Hem de continuar el nostre caminar plegats perquè els reptes que s’acosten són enormes i cal fer-ho, sense més demora, en pau, treball i convivència.

Josep Jallé
Josep Jallé
02.04.2019  ·  23:34

Magnífic enfoc, enfocs, benvolgut director. Res a esmenar, amplificar, matissar, aprofundir. I per a un enginyer, l’exemple del pendent ferroviari …. oh!, una joia, precisa, quasi palpable físicament. Avui serà altre gran dia pel progrés al camí cap a la llibertat col·lectiva. La personal la visc des de fa anys.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
03.04.2019  ·  00:06

Molt bona metàfora l’ona expansiva. Llàstima que algun dels partits independentistes sembla que no se n’adoni que hem d’anar a Madrid a procurar aquesta màxima inestabilitat i fan mans i mànigues per festejar el poder.

Avui mateix ERC, amb els socialistes per anar al TC contra el president legitim de Catalunya MH Puigdemont. Sincerament, ERC no són dignes del lloc que ocupen al Parlament.

Jordi Bibolas
Jordi Bibolas
03.04.2019  ·  00:17

Fantàstic editorial, Vicent. Moltes gràcies per aquesta mirada teva que podem compartir. El mur s’esquerda I arribarà el dia que deixarà ja de ser un mur.

jaume vall
jaume vall
03.04.2019  ·  00:27

Que sigui així. Un encertat oracle dels temps que vindran, amb el coneixement de les experiències acumulades.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
03.04.2019  ·  00:29

La clau passa, crec, per dos paràmetres:
– votar massivament a totes les eleccions (compte amb el Senat que és clau. Voteu només al primer de la llista que preferiu, voteu només 1 senador, concentreu el vot, guanyen els més votats). Personalment crec que el més útil ara seria FR perquè JxC i ERC ja el tenen assegurat, en principi.
– apunteu-vos tots al Consell de la República d’una vegada, únic òrgan que no pot controlar l’estat

Antoni López
Antoni López
03.04.2019  ·  01:03

Al menys l’independentisme no tindrà necessitat de demanar ajuda paternal a la U.E. si pot fer que el “papà” es neguitegi i s’emprenyi de veritat; perquè amb l’aliatge de C’s i el PSOE155 no cal esperar res de bo, excepció feta de les rucades que puguin fer i que aixamplin l’ona expansiva, com diu el Dire.

Albert Miret
Albert Miret
03.04.2019  ·  07:45

Vicent. Gràcies pel teu tan bon article, i per recordar-nos que la lluita està més viva que mai.
Ahir, el denigrant espectacle de la farsa judicial em va deixar de fer riure i fer-me ràbia i va passar a fer-me una pena intensa i desoladora. Veure policies que s’haurien de comportar com a funcionaris professionals d’un país europeu recitant amb mala memòria el que un fiscal corrupte els va fer aprendre de memòria el dia abans, i veure quan no els sortia prou bé, com ell mateix els recordava la resposta que volia, m’ha fet una pena incontrolable. No ràbia, pena de la humanitat. Pena de veure l’actuació desvergonyida d’un president que serà recordat pel món com al més inic de la història de la justícia posant-se descaradament a favor d’uns i en contra dels altres. Pena de constatar fins a quin nivell pot arribar la indignitat humana de mentir conscientment i voler capgirar el que tothom va veure i va patir. Però també em va donar força, molta força per a dur aquesta lluita fins al final. Fins a demostrar al món que la vilesa i la mentida mai poden vèncer els drets universals de les persones humanes (ep! Que no ho són pas totes com jo em pensava).

Oriol Roig
Oriol Roig
03.04.2019  ·  07:47

Cal ajudar també tancant l’aixeta. Els interessats a fer objecció fiscal podeu mirar per exemple ni1euro.org.

Àngels Folch
Àngels Folch
03.04.2019  ·  08:21

Molt d’acord Vicent, calen articles com aquest cada dia. El que hem d’aguantar és tan insoportable que fàcilment determinades afirmacions pessimistes, que no aporten res més que desesperança i generen frustració, fan forat, fan tan o més mal que les sessions vomitives del judici. Necessitem visions que obrin finestres d’esperança des d’anàlisis reals, fetes amb gran angular.
I molt d’cord amb la Soledat: tothom a votar i a fer créixer el Consell per la República.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
03.04.2019  ·  08:34

Crec que és hora que el Concell de la República comenci a agafar velocitat.
Recomano que llegiu això:
https://www.elnacional.cat/ca/economia/duran-pich-oligarques-camuflats-catalunya-independent_370582_102.html

Josep Salart
Josep Salart
03.04.2019  ·  09:43

Disculpeu, sincerament. Avui utilitzaré, i no passarà més, aquest espai per respondre a la Sílvia Fortuño i a la Rosa Gispert, respecta del meu comentari d’ahir.

Sílvia i Rosa, us quedo agraït del vostre comentari, i penseu que no podem deixar passar els dies sense fer aquest café i una forta abraçada. Teniu les meves dades a VW a la vostra disposició.

Tinc compte a l’entitat 3025, i si pregunteu al senyor Google us aclarirà qui són. I fins que no me’ls posin al grup dels altres, continuaré amb ells. No, no parlo de bancs holandesos ni bancs falsament ètics ni succedanis de grans bancs. Parlo de gent d’aquí, de casa. De fet sempre veig que m’atén també gent d’aquí. Encara no funcionen els transportadors de matèria. Sí que intueixo que a vegades vaig pels llocs i m’atén gent d’aquí però nascuda allà. I a vegades veig gent que la seva mare els ha parit anant de creuer de vacances per aigües internacionals, i aquests sí que no són d’enlloc, pobrets..
Discrepo de la resta del comentari. Per mi les coses petites tenen molta importància. Una vegada a Dharamsala estàvem fent classe amb el Dalai Lama i ens va explicar que, fins i tot a les coses petites se’ls ha de donar molta importància. I ens va dir: oi que quan esteu al llit a punt d’agafar el son i us ve a veure un rantell molt petit, n’hi doneu molta d’importància? Doncs doneu-ne a tot.
Si dos milions de rantells treuen els diners dels bancs espanyols, potser algú els donarà més importància que un elefant d’una gran empresa multinacional.

I havent-hi presos, exiliats i esclaus com nosaltres tres, personalment crec que qualsevol gest per petit que sigui, es tot. Em faría molta vergonya entrar en un banc d’aquests vostres. M’imaginaria l’ètic de l’Oliu, el servil Fainé o la Botín ( ja te gràcia el nom per un banquer..) esperant-me a la porta per raspallar-me la caspa de l’americana i un cop humiliat per ser català, m’acomiadarien obsequiat amb un “bolígrafu” del domund.
Us estimo.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
03.04.2019  ·  09:51

Bona prespectiva i artícle Sr. Partal, i bona opinió la que recomana el Sr. Aregall.

Pep Agulló
Pep Agulló
03.04.2019  ·  10:22

L’ONA I LA BOMBOLLA

L’ona a la vegada que envia el missatge nítid i l’alerta a sectors democràtics de fora estant, fa trontollar perillosament la bombolla espanyola.

La bombolla és aquest imaginari espanyol que ho impregna tot: l’Estat amb els estaments, la monarquia, l’oligarquia financera de l’Ibex 35, els mitjans, la majoria dels súbdits espanyols, la pròpia cultura, l’oposició política… Aquest nacionalisme espanyol violent i dominant crea, per sobreviure, una normalitat que ve a emparada pel franquisme sociològic.

El fet normal de sempre és l’autoritarisme no pas la democràcia. A fora, no poden entendre l’abast de la perversió conceptual. Ara, alguns comencen a veure la realitat, però Europa s’obstina a pensar que són irregularitats antidemocràtiques corregibles, no pas estructurals d’un règim neofranquista.

Perquè dic tot això, doncs, per tenir perspectiva que el que està passant aquí no és el mateix que computen a fora. L’escomesa brutal de l’Estat contra Catalunya que poden mantenir de cara l’interior, és del tot inconcebible a qualsevol país d’Europa. Per molt menys hauria esclatat la crisi total. Aquí la bombolla aguanta. Té una tensió superficial alta perquè porten segles de dominació i entendre-ho és necessari.

Això rebentarà però no pas encara. Tot depèn de nosaltres, de la lluita aquí i de què es mullin a fora, que només ho entendran i actuaran quan vegin perillar els seus interessos.

Puntualitzo doncs conceptes de l’editorial. Dins la seva bombolla: el “no a tot” no és insostenible, és una defensa obligada; La judicialització del procés d’independència no és un error, és una necessitat de venjança i un escarment; el problema català no pot tenir abast internacional, és un problema intern d’ordre públic,… No serà fàcil però guanyarem.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Agnès Buscart
Agnès Buscart
03.04.2019  ·  10:30

Només vull constatar que el President Puigdemont i el vicepresident Junqueres, per sort, són humans i no són perfectes.
Igualment totes les persones judicialitzades i les que no ho som fins a lúltim manifestant.

I continuaran arribant moments clau com els que ja hem fet i hem viscut i els farem fins arribar a l’estació central.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
03.04.2019  ·  10:55

Ni un sol però que objectar a l’article d’avui (exceptuant, pot ser, que Puigdemont-Junqueras siguin un duo… I ho dic per el segon).
Agafant el fantàstic fil del pendent ferroviari, això implica un augment progressiu de la velocitat, cosa que no nego que passi, però podríem empènyer una mica més si, com ja apunten alguns comentaris, votem massivament a cada convocatòria per: 1. Al nostre país, per reforçar el mandat independentista (noteu que no parlo d’ampliar ni de cap parany al solitari. Som majoria). 2. A Espanya, per fer-la el més ingovernable possible (aquí és on més dubtes tinc, pensant que aquells anomenats republicans si no van aprovar la eterna mentida de “los presupuestos sociales”, va ser per la data i la coincidència amb la farsa judicial, sino…). 3. A Europa, per pujar el llistó, del “a Catalunya fem les coses pacífica i democràticament, per defensar els nostres drets”, al “a Catalunya lluitem pacíficament per els drets democràtics a Europa i front al feixisme” (hola Consell per la República, que hi ha algú?).
Tot farcit amb bona dosi d’unitat, esperant l’espurna que possi fi a la colonització que patim.

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
03.04.2019  ·  11:37

Completament d’acord, la lluita per alliberar els presos i preses, els exiliats, en govern provisional,tot és correcte i necessari. Però no podem oblidar les estructures polítiques fèrries, tiranes que subjecten la personalitat, els drets de Catalunya i confederació , a tots els nivells, podem contemplar els econòmics, els socials, el genocidi envers la llengua, cultura història,, ens cal doncs, recordar que l’imperialisme amb dagues espanyol, ens ha colonitzat cruelment durant segles, amb cruel colonialisme. prové dels Catòlics, perpetuar-se amb els Habsburg, i l’escalada va augmentar en formes exponencials, entren en el relat, els Borbons el primer Felipe V, que s’ha d’adjectivar com a terrorista, criminal de bogeria vesànica, i el Primo de Rivera, Franco, la “transició” estafa per perpetuar la connatural tirania que prompte podem dir-ne Espanya, ´la mantenen actualment, no volen perdre la possessió colonial, que per estructurar el reino-estat totes les salvatjades de tergiversacions, estafes, presentant tots els genocidis executats, els presenten com fets civilitzadors, continuen amb el separatisme quan ho són ells, Gibraltar, la Catalunya Nord, tostemps esquarterant els territori català i usat per posar-se medalles i faixes de setí, i la “operació Catalunya” -es la nova guerra.. NO PODEM FER RES MÉS QUE ALLIBERAR-NOS FORAGITANT A TOTES LES CASTES DEL REIALME . VENCERÀ LA REPÚBLICA CATALANA, SERÀ LA SEGONA LA PRIMERA EL 1641, VA DURAR DEU DIES el c. duque de Olivares ,va amb dos sicaris ASSASSINAR ENVERINAR AL PRESIDENT PAU CLARIS, (com tot dins l’opacitat com defensa absolutista del gra negoci, de ‘l’estat que és com governen.

JAUME ORTS
JAUME ORTS
03.04.2019  ·  12:13

Jo – i crec que com jo, molts – no perdonaré mai als polítics la falta d,unitat en uns moments tant decisius com ara i que demanem des del carrer.
Ni compresió, ni respecte, ni perdó per a ells.

Josu Elorduy
Josu Elorduy
03.04.2019  ·  12:23

Ondas telûricas.
Estoy muy de acuerdo en casi todo lo que dice el artículo.
Era gramsci quién comparaba guerra y política?
El dar una perspectiva de “guerra” a la situación de sublevaciôn de las colonias, en este momento pricipalmente el principado, (según lo describen los cuerpos de policia del estado colonial – léase PN y GC..), es una forma más o menos afortunada de analizar una situación.
En una guerra, cada bando elige el escenario que cree más favorable para la victoria sobre su enemigo. “A por ellos” no me parece una frase para ir a cenar juntos. La respuesta en aquel momento del MHP Puigdemont: no a por ellos, sino, “Con ellos” es todo un paradigma de politica, de serenidad, de compromiso, de compromiso con la politica.

Lluis Sitjas
Lluis Sitjas
03.04.2019  ·  12:46

Crec, com dieu, cal votar un sol candidat al senat , aixo reforça els nostres vots !

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
03.04.2019  ·  13:02

Fa massa temps que fem com el cavaller negre de Monty Phyton i el Sant Graal.

El triomfalisme i l’optimisme, sense fonaments, units a la idea que les coses màgicament aniran millor perquè l’enemic és tirant a totxo o tothom ens donarà la raó, només serveixen com a anestèsia davant la situació real i per a impedir que d’una vegada ens organitzem, meditem, ens unim i amb el cap fred tirem endavant. No ens podem permetre gaires més derrotes. I no anem per bon camí, ho sento.

Si no ho creieu així, pregunteu-vos quants que vàreu ser al ventre de la bèstia el dia 16 de març vàreu (vàrem) veure gaire inquietud a Madrid.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
03.04.2019  ·  13:05

Hem de castigar ERC amb el nostre vot.
No és posible oblidar el 30 de gener, les baixades de pantalons d’en Tardà i tantes i tantes i tantes altres declaracions i accions que estan fent remant contra Puigdemont.
Puigdemont, en tot aquest caos, és el que s’ha demostrat més coherent i integre. I l’únic que no defalleix.
Si no els castiguem, voldria dir que acceptem l’autonomisme i que ens agrada portar la bena als ulls de “l’aixamplament de la base”.
Déu meu! Qué li ha passat a aquest partit històric!! Qui l’ha vist i qui el veu!
Ni oblit ni perdò per a l’estat espanyol.
Però també, ni oblit ni perdò per als que accepten la submissió.

Joan Ballell
Joan Ballell
03.04.2019  ·  13:57

Estic aclaparat i no se que fer

Roser Caminals
Roser Caminals
03.04.2019  ·  16:25

Sembla que hi ha consens, si no unanimitat, en què no serà curt ni fàcil, però serà.
Algú es pot imaginar que l’estat espanyol pugui tancar aquest capítol? Que els catalans s’oblidaran de l’independentisme amb una amnèsia total, com pretén l’estat espanyol?
No és optimisme, és realisme.
És significatiu que ja es rebaixin a imputar nou votants. Què vindrà després, imputar els més de dos milions que van anar a les urnes?
A votar.

JESÚS ESTREMERA
JESÚS ESTREMERA
03.04.2019  ·  17:08

No em sembla casualitat que el Piemont i l’Occitània siguin amb els Països Catalans. Com no m’ho sembla tot allò que compartim les nacions mediterrànies. Ni que la patum UE ens impedeixi la Unió Mediterrània!

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
03.04.2019  ·  18:29

No acabo d’entendre lo de votar un sol senador si tenim 3 vots.
Aquest sortiria es clar, però els altres els posarien altres partits si no votem.

Crec que la consigna seria votar, vot concentrat, els d’un o dos partits, un d’un i dos d’un altre, ja que no tenim la unitat que voldria la gent (gràcies Junqueras et debem a tu aquesta malifeta). I quins partits? Front Republicà i JxCat.
Fora d’això no hi ha res digne de votar.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb els diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €