Els veus vagar pels passadissos marmoris i grandiloqüents del Tribunal Suprem com ànimes en pena. Dues taques negres, llepades de brillantina: Javier Ortega Smith i Pedro Fernández, els advocats de Vox que exerceixen l’acusació popular contra els dirigents independentistes en el judici contra el procés. Van i vénen sense saludar ningú per unes sales, unes escales, uns passadissos en què tothom parla amb tothom. Ells, no. Ni ase ni bèstia. Només saluden i parlen amb els agents de la policia espanyola que custodien els accessos dins el perímetre blindat del Suprem. Sempre malcarats, el seu rostre i el seu paper sinistre en aquest judici els ennegreix més el negre togat amb què van vestits, tant ells com tots els lletrats presents a la sala.

La darrera setmana de judici no se’ls va sentir la veu en cap moment i la seva presència es va reduir a la imatge de la polsera amb la bandera espanyola d’Ortega Smith al canell de la mà en què va recolzar el cap engominat durant totes les declaracions dels acusats. Ningú no els va voler respondre. I la primera setmana el seu paper va ser testimonial, menystinguts i frenats per Marchena i ridiculitzats per ells mateixos, pels seus errors i el seu desconeixement d’elements bàsics del dret penal internacional. Però aquesta setmana serà diferent. Els dos espectres negres que vaguen en silenci pel Tribunal Suprem tindran els primers moments de glòria i podran lluir la seva tribuna privilegiada, el principal aparador electoral per al 28-A i per a les eleccions europees del mes de maig.

Amb les declaracions dels testimonis, de dimecres endavant, els tornarem a veure intervenir. Ortega Smith, un dels fundadors de Vox, provinent de la Fundación para la Defensa de la Nación Española, Denaes, és un boina verda, és a dir, un militar d’elit de l’exèrcit espanyol. És un provocador que duu la seva provocació a tot arreu on pot, del Camp Nou –repartint banderes espanyoles– fins a Gibraltar, on va desplegar-ne una altra de gegantina, passant pel plató del programa ‘FAQS’ de TV3 i el de diverses cadenes espanyoles de safareig polític. Un individu capaç de dir que Franco va afusellar els dissidents ‘sense odi, amb amor’ seu al banc de les acusacions, al costat dels fiscals i de l’advocada de l’estat. Hi és acompanyat de Pedro Fernández, vice-secretari jurídic de Vox, amb un paper mediàtic molt més discret, fins ara.

El segon dia del judici Pedro Fernández va veure com Manuel Marchena el tallava quan volia demanar que es prohibís que els presos duguessin llaç groc durant les sessions. El president del tribunal va invocar jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans per fer respectar l’exhibició de símbols religiosos i ideològics. Semblava preparat i tot. Quina millor manera podia haver trobat d’exhibir-se com a jutge garantista en l’arrencada del judici que invocar Estrasburg per parar els peus al partit ultra que fa l’acusació popular? A Marchena, Vox ja li ha fet servei. I com que aquestes primeres setmanes la fiscalia ha anat tan desbocada en la politització de les seves acusacions, ni tan sols els simpatitzants de Vox no han trobat a faltar Vox, perquè els fiscals els han avançat per la dreta.

Una de les incògnites d’aquesta tercera setmana és si Marchena continuarà lligant curt Ortega Smith i Fernández o si els deixarà més marge de maniobra en aquesta pre-campanya electoral-judicial. Però el sol fet que el partit d’extrema dreta hi sigui ja és un escàndol, tal com denuncien les defenses. La de Jordi Cuixart va demanar expressament que els expulsessin de la causa abans no comencés el judici, per l’anomalia que representa que un partit polític exerceixi l’acusació aprofitant-se’n políticament. El tribunal ho va denegar. Vox és una de les armes de l’estat espanyol en la persecució contra l’independentisme. La fotografia dels dos advocats ultra al saló de plens del Tribunal Suprem és la cirereta de tot un procés que va arrencar en una causa secreta en el jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona al començament del 2017 justament a partir d’una querella de Vox. El tribunal ha acceptat en aquest judici pràcticament tots els testimonis que havia demanat, tret del de Pérez Rubalcaba i el de Pilar Rahola.

El seu protagonisme serà més gran d’ara endavant, però hi haurà coses que segurament no canviaran pas. Continuaran sense parlar amb ningú als passadissos. I tampoc no miraran als ulls dels familiars dels presos cada vegada que la sessió s’aixeca o se suspèn. Se n’aniran, com sempre, abaixant la mirada.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb