Un individu amb la cara tapada, amb una gorra o passamuntanyes, una nit de setembre del 2017 llança per damunt del mur de la caserna de la Guàrdia Civil a Igualada un ‘artefacte incendiari’. És una imatge arquetípica, la de l’encaputxat llançant un giny incendiari, que encaixa molt bé amb un imaginari polític ple de reminiscències dels anys de violència al País Basc. L’ha descrit avui un guàrdia civil de la caserna d’Igualada que ha declarat com a testimoni al Tribunal Suprem espanyol en el judici contra el procés. Un altre element potent, d’aquests que et situen en uns altres llocs i en uns altres moments: els Tedax, els artificiers experts en la desactivació d’explosius, van anar al pati de la caserna d’Igualada a examinar ‘l’artefacte’. Veníem d’haver escoltat uns quants guàrdies civils abans, que havien declarat que els dies de setembre i octubre que van ser a Catalunya van ser víctimes d’escarns, amenaces, insults… un ambient irrespirable. I, a sobre, un artefacte incendiari. Un panorama tumultuós del qual ja podien prendre bona nota els set magistrats del Suprem.

Però resulta que aquest artefacte no era un artefacte, sinó un fardell, un embalum de roba, un xandall de l’exèrcit espanyol d’aquells de color verd amb les franges amb els colors de la bandera espanyola, moll de benzina. Li havien calat foc i l’havien llançat al pati de la caserna. No se sap qui. Anava encaputxat. L’advocat Jordi Pina ha demanat per què connectaven aquest incident amb una sèrie d’accions de protesta i de manifestacions independentistes d’aquells mateixos dies. Manuel Marchena li ho ha impedit, novament. Ha dit que el testimoni no havia pas de valorar-ho, que ja ho faria ell. Però ha servit per a veure la distància gran que hi havia entre el relat del guàrdia civil i les proves i els fets que proposaven els advocats de la defensa. Era un bon exercici a fer avui.

L’exageració dels relats no se sosté gaire, amb els fets. Els testimonis deriven la seva declaració cap a les impressions, les sensacions i els sentiments. La raó de ser dels testimonis de guàrdies civils que van venir a actuar contra els col·legis i els votants de l’1-O i que parlen d’assetjament i fustigació en els hotels en què s’allotjaven; dels que descriuen ‘els ulls desorbitats’, les ‘mirades d’odi’, els insults o els càntics dels manifestants que protestaven contra els escorcolls i les detencions del 20-S, és la següent: demostrar que hi va haver un alçament violent, coordinat, organitzat i pensat per a fer possible el projecte de trencar la unitat d’Espanya. Com que el tipus penal de la rebel·lió requereix la violència, i el de la sedició, el tumult i l’ús de la força, les acusacions cerquen on siguin un ús de la força i una violència en els múltiples actes de protesta que hi va haver aquells dies, originats sobretot per l’actuació de la policia espanyola, ja fos per l’entrada a departaments de la Generalitat o per la violència desfermada contra la gent que anava a votar l’1-O.

Però un acte violent més o menys aïllat, d’algun individu o individus, o una situació en què hi hagi manifestants que utilitzen la força per no ser desallotjats, per a mantenir la posició de resistència pacífica, no vol dir que hi hagi una rebel·lió. El relat acusatori cerca fets que li permetin de sostenir definicions com la que va fer Enric Millo d’un ‘clima de violència’ a Catalunya o la que es va empescar el tinent coronel Daniel Baena de ‘període insurreccional’ per a parlar dels dies entre el 20 de setembre i el 27 d’octubre del 2017. I els fets que han recollit són tan forçats que sovint cauen en l’esperpent.

La pintada tumultuosa

Un exemple: l’advocat Andreu Van den Eynde preguntava avui al guàrdia civil G57387Z, de la caserna de Gandesa, per una pintada que hi van fer. Aquest home ha parlat una bona estona de la pintada, amb el fiscal i després amb Van den Eynde. Una pintada amb una sola paraula: ‘Votarem’. Aquest era un dels fets de violència i de fustigació que descrivia el testimoni. Preguntava l’advocat: ‘Hi ha algun vídeo de gent fent la pintada?’ ‘No, hi ha unes imatges estàtiques, eren dos individus encaputxats’, respon. Van den Eynde: ‘Que feien un grafit.’ ‘Bé, escrivint votarem.’ ‘Amb un esprai.’ ‘Sí, amb un esprai.’

A Gandesa, en les protestes que hi va haver aquells dies davant de la caserna de la Guàrdia Civil hi va haver també tractors, maquinària agrícola, i gent que cridava i que insultava. La qüestió sobre els càntics i els crits que feien els manifestants també és recurrent en els interrogatoris dels guàrdies civils. El de Gandesa ha dit que ‘les persones concentrades amb actitud d’hostilitat cantaven ‘Els segadors’ i ‘espanyol qui no voti’. D’altres testimonis han relatat manta vegada com els manifestants cridaven ‘fora les forces d’ocupació’, ‘feixistes’, etc. Els fiscals també volen saber si les manifestacions i concentracions eren dirigides, organitzades per algú, si hi havia líders visibles, si hi havia crides per part d’alguns dels acusats a participar en aquestes concentracions i manifestacions, etc. Cerquen l’aixecament públic, coordinat i organitzat, amb un propòsit comú.

El propòsit de les acusacions és perillós, perquè el plantejament mateix que fan criminalitza drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de manifestació. Benet Salellas n’alertava en aquesta entrevista a VilaWeb: ‘La jugada que tenim aquí és de molt de risc, perquè al final discutirem si manifestar-se en una caserna de la Guàrdia Civil és violència; si fer un escarn a una comissió judicial és violència, si endarrerir la sortida d’una comitiva judicial és violència… I això que intenten la Guàrdia Civil i la fiscalia és una visió reaccionària sobre el dret de manifestació i el dret de protesta.’ És ben bé això que veiem aquests dies, i que continuarem veient durant una bona part de les sessions del mes d’abril del judici. Són qualificades de setge concentracions de cinquanta persones, cent o dues-centes durant una hora o mitja hora davant una caserna de la Guàrdia Civil per a protestar contra la violència policíaca de l’1-O. I és una fustigació una manifestació, aquesta més gran, a Manresa, de dues mil persones, per protestar contra les detencions del 20-S; una manifestació en què es van deixar urnes de cartó davant la caserna, s’hi va hissar una estelada i s’hi va fer un pilar.

La distància entre el relat i la realitat

La distància entre el relat i la realitat. Mesurem-la amb un relat: el guàrdia civil G99880L de la caserna de Valls explica amb l’habitual to de gravetat i preocupació la concentració que hi va haver el 20 de setembre de 2017. Parla d’unes cent cinquanta persones, que cridaven ‘votarem’, ‘llibertat’, ‘fora les forces d’ocupació’, ‘fatxes’… Que es repartien cartells, que la gent els duia impresos de casa, que n’hi havia del PDECat, i un de la CUP ‘amb un missatge estrany i amb un sí’, que això afectava la tranquil·litat i la quotidianitat de la gent que viu a la caserna, de les famílies dels agents. Fins que ha relatat la part més greu, quan van enganxar cartells a la porta, i hi van posar cinta adhesiva; va haver de sortir a tallar-la, quedaven una quinzena de persones, i hi havia un individu damunt del mur de la caserna, enganxant-hi un cartell, li ho recriminava, li deia que ho deixés estar, però no li feia cabal, i les persones que hi havia allà s’hi van encarar, i va acabar netejant de cartells la façana de la caserna enmig de ‘la massa’ hostil.

Andreu Van den Eynde ha descrit un vídeo que correspon ben bé a aquest moment. No l’ha pogut exhibir, és clar. L’ha descrit, i la massa era un grup reduït de gent que protestava, i l’adhesiu era en un senyal de trànsit. El vídeo ho diu tot:

Un incident ací, una protesta allà; una manifestació a Manresa, una concentració a la travessera de les Corts, una altra a Sabadell. En un lloc, pilars de tres i ‘Els segadors’; en un altre una asseguda a terra per a protestar contra uns escorcolls… En uns col·legis de l’1-O, votacions sense cap incident, perquè no hi va anar ni la policia espanyola ni la Guàrdia Civil; en uns altres, desenes de ferits, perquè els agents hi van irrompre amb brutalitat. ‘Hi ha molts arbres, però no hi ha bosc’, escrivia Javier Pérez Royo. ‘Hi ha una infinitat d’incidents que no tan sols no poden ser qualificats, la majoria, de violents d’una manera inequívoca, sinó que en cap no hi va participar cap dels acusats. No apareix enlloc “un alçament violent” que els pugui ser imputat.’ Tot plegat, impressions i declaracions molt calculades. I un xandall de l’exèrcit espanyol fumejant.

QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT?

La setmana vinent declararan dos dels comissaris dels Mossos d’Esquadra que van tenir un paper més destacat durant els fets del setembre i de l’octubre del 2017, Ferran López i Joan Carles Molinero. Tots dos són cridats a declarar com a testimonis dimecres al matí. Aquell dia també començaran a declarar els agents de la Guàrdia Civil que van participar en les càrregues de l’1-O en diversos col·legis. N’hi ha desenes, entre guàrdies civils i policies espanyols, que aniran testificant durant les sessions del mes d’abril.

El dia abans, dimarts, declararan el comissari en cap de la brigada d’informació de la prefectura superior de policia de Catalunya i el comissari en cap de la brigada provincial de la policia judicial de Barcelona de la policia espanyola. I també l’inspector de la policia espanyola núm. 76.074 i els caporals de la Guàrdia Urbana de Badalona amb TIP 1292 i 1398.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb