La presa de pèl de Marchena amb el patiment d’un testimoni a la sala

Hi ha un seguit de relacions curioses, reveladores, entre els poders de l’estat espanyol. Dins el Madrid entès com a centre de poder, on jutges, fiscals, periodistes i polítics comparteixen un espai físic relativament petit però d’una dimensió molt gran en termes d’influència i de decisió. Que ho diguin a Jordi Cuixart i a Jordi Sànchez, de qui el periodista Arsenio Escolar va vaticinar l’empresonament quatre dies abans que el dictés Carmen Lamela, perquè els corrillos de la recepció del 12 d’octubre a Madrid n’anaven plens. Avui n’hem vista una altra, de relació curiosa, quan el diari El País ha publicat aquesta informació sobre la sessió d’ahir del judici contra el procés advertint que ja n’hi havia prou que els testimonis ‘prenguessin el pèl a l’estat’. I, casualitat o no, Manuel Marchena s’ha decidit avui a llegir l’article 460 del codi penal a Jaume Mestre Anguera, l’ex-responsable de Difusió Institucional de la Generalitat, avisant-lo que un fals testimoni no és solament qui menteix sinó qui dóna respostes evasives o inexactes. El patiment de Jaume Mestre i l’acarnissament de Marchena contra ell han marcat la jornada d’avui del judici.

El fiscal Jaime Moreno hi ha sucat pa, emparat per aquest advertiment del jutge, i ha demanat que s’obrís un procediment al jutjat de guàrdia contra ell per fals testimoni. Anava embalat, el fiscal, i Marchena li ha hagut de recordar que aquest procediment no es pot activar fins que no hi hagi una sentència i constatin que pot haver incorregut en fals testimoni. Durant el mes que fa que va començar aquest judici, Marchena hauria pogut fer l’avís sobre el fals testimoni unes quantes vegades. Però no ha estat fins avui que, amb el codi penal a la mà, ha amenaçat Mestre. El jutge té una doble vara de mesurar, perquè aquest mateix avís l’hauria pogut fer pel cap baix a tres testimonis clau de la fiscalia: Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Juan Ignacio Zoido. Tres casos d’amnèsia sobrevinguda. Especialment greu fou el de Zoido. Com pot ser que el ministre d’Interior no tingués ni idea d’un dispositiu policíac de l’envergadura del de l’1-O? A Zoido, no li constava res, i tot ho delegava en els comandaments operatius de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil. Fins i tot hi va haver queixes públiques de sindicats policíacs contra Zoido acusant-lo ‘d’haver-se’n rentat les mans’.

La impunitat del ‘No em consta’

Vejam: Xavier Melero demanava a Zoido: ‘Sap quina era la proposta d’actuació que feien els altres cossos policíacs per a l’1-O?’ Resposta: ‘Jo tinc per costum no entrar ni a dissenyar ni a valorar dispositius de seguretat.’ Melero: ‘Imagino que el màxim responsable d’Interior devia demanar alguna explicació aquell dia amb un dispositiu d’aquella magnitud.’ Zoido: ‘No hauria passat res si no s’hagués arribat a aquest extrem.’ Però va saber quin era el dispositiu? ‘No el vaig tenir i em van dir que es coordinaven i que treballaven.’ Benet Salellas li demanava també: ‘Vau obrir expedients sancionadors als policies que cridaven “a por ellos”?’ Zoido: No sé si la direcció de la policia en va arribar a obrir cap. No em consta. Potser sí.’ Salellas: ‘Es van utilitzar gasos lacrimògens a Aiguaviva contra un grup de gent que menjava davant de la parròquia?’ Resposta: ‘Ho desconec.’

És l’exemple de Zoido, però també el de Mariano Rajoy que va dir que no recordava ni tan sols si s’havia reunit mai amb el president basc, Iñigo Urkullu, els mesos i setmanes previs a la declaració d’independència. No recordava res de res de tot un seguit de contactes que l’endemà mateix, a la mateixa cadira, Urkullu mateix va relatar amb una memòria i una precisió impressionants.

Avui Marchena ha dit a Jaume Mestre: ‘Hi ha unes preguntes que vostè eludeix. L’única cosa que li demana el tribunal és que recordi que el fals testimoni no tan sols el comet qui no diu la veritat, sinó qui l’altera substancialment amb inexactituds i respostes evasives.’ Va dir això mateix a Zoido o a Rajoy? No, a ells fins i tot els va ajudar en alguns moments, recordant-los amb amabilitat que calia que responguessin concretament alguna de les preguntes que miraven d’esquivar. Cap advertiment, però.

A l’inrevés d’això que ha passat avui. ‘El joc de prendre el pèl a l’estat’, titulava El País parlant de les inconcrecions i la manca de memòria en algunes preguntes dels testimonis d’ahir i d’abans-d’ahir que van tenir algun contacte amb algun mitjancer o amb la Generalitat mateixa per a prestar serveis relacionats amb el referèndum que no es van arribar a cobrar mai, ni tan sols a acomplir. Cerquen malversació i no en troben. Al banc de la fiscalia hi ha nervis.

Les vies del tren

Avui l’actitud de Marchena ha traslladat els nervis plenament al seient dels testimonis, perquè Mestre era inconcret, poc clar, i en certa manera evasiu respecte de les preguntes que li feia el fiscal Jaime Moreno demanant-li si havia tingut coneixement d’unes factures que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va emetre sobre l’anunci de les vies del tren del referèndum de l’1-O. Fins aleshores, des del començament de l’interrogatori el fiscal s’havia trobat amb el mateix problema: que les empreses a les quals s’havia encarregat la campanya del registre de catalans a l’exterior no havien cobrat. No es va pagar res d’això. I de la campanya anomenada ‘Civisme’, tampoc, perquè el concurs va quedar desert quan les dues empreses que van licitar hi van renunciant veient que es tractava d’una campanya per al referèndum.

És en aquest punt on la fiscalia i l’advocacia de l’estat furguen, perquè l’anunci bé es va acabar emetent a TV3 i a Catalunya Ràdio, i hi ha unes factures per aquest concepte. Jordi Turull ja va declarar que la Generalitat no es va gastar ‘ni un euro’ en aquesta campanya, perquè es va encarregar en virtut del conveni marc amb la CCMA pel qual la Generalitat pot encarregar campanyes d’interès públic perquè siguin emeses gratuïtament. Per què, doncs, hi ha aquestes factures? D’on surten? La presidenta de la CCMA, Núria Llorach, va fer ús del dret de no declarar com a testimoni en aquest judici perquè és investigada en una altra causa. Jaume Mestre ha negat al fiscal que es reunís amb Llorach per demanar que es difongués l’anunci de les vies. Moreno li ha recordat que Llorach ho va declarar davant el jutge instructor de la causa, Pablo Llarena, però ho ha tornat a negar. Ha estat poc després quan ha intervingut Marchena.

Amb Royo piquen ferro fred

En aquell moment l’ambient a la sala s’ha espessit. Mestre se n’ha anat amb l’advertiment pesant damunt seu i ha entrat Albert Royo, l’ex-secretari general del Diplocat. És l’altre gran front d’atac de les acusacions per a trobar una malversació, l’activitat d’internacionalització del procés. Però en aquest cas han tingut dos problemes importants. El primer, la solidesa, la claredat i el convenciment amb què Royo ha parlat de les funcions del Diplocat i de les activitats que va organitzar, deslligades de l’organització directa del referèndum de l’1-O. I el segon, la incompetència dels fiscals, que no han sabut (o no han volgut) distingir què és el Diplocat de què és el Departament d’Acció Exterior del govern i una delegació de la Generalitat a l’estranger. Aquí Consuelo Madrigal ha picat ferro fred, i no n’ha tret res de valuós per als seus interessos, de l’interrogatori.

Volien demostrar que mitjançant el Diplocat es van destinar diners públics a pagar observadors internacionals per a l’1-O. Royo ha explicat que efectivament els dies del referèndum van venir eurodiputats, periodistes, líders d’opinió de diversos països interessats a tenir informació sobre la situació política a Catalunya; i que la visita formava part d’un programa més ampli començat ja feia temps. Uns visitants que no van elaborar cap informe com a observadors del referèndum. ‘Una missió d’observació electoral no té res a veure amb això, comproven si el vot és just i transparent i per definició ho finança i ho organitza una entitat que no té res a veure amb el territori que ho organitza’, ha explicat Royo. Madrigal ho ha provat tot; fins i tot de fer passar com a malversació del referèndum de l’1-O unes traduccions d’articles de premsa la traducció dels quals va pagar des del 2014 en el marc d’un projecte que es deia Catalonia Votes. Royo li ha fet veure amb vehemència la incongruència de l’acusació que duia implícita la pregunta.

La malversació continua sense aparèixer, i ja han anat desfilant molts dels testimonis de càrrec més importants. Una altra cosa és què avaluarà el tribunal i amb quin criteri. En un judici just, s’hauria de pressuposar equanimitat. Però en algunes actituds, com amb els advertiments de fals testimoni, no s’ha vist pas.

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

El dia de Trapero

El moment més esperat d’aquesta setmana en el judici és la declaració com a testimoni del major Josep Lluís Trapero, que és citat demà a les onze del matí. La gran incògnita és si declararà o bé farà ús del dret de no declarar perquè és processat en una altra causa, a l’Audiència espanyola, on és acusat també de rebel·lió i per a qui la fiscalia demana onze anys de presó. Ja hi ha hagut alguns testimonis que han refusat de declarar al Suprem per causes pendents en uns altres tribunals. En canvi, alguns altres, com ara Albert Royo, han volgut respondre totes les preguntes que els han formulat malgrat ser investigats. El major dels Mossos ha analitzat amb la seva advocada, Olga Tubau, les opcions que té, i quina pot ser la més adequada a la seva defensa. I el cas és que Trapero pot anar a la sala de vistes del Suprem, acompanyat de Tubau o sol, i decidir de respondre només aquelles preguntes que vulgui respondre, i negar-se a respondre les que consideri que el poden perjudicar. Tant entre els advocats dels acusats al Tribunal Suprem com entre la premsa hi ha la convicció que Trapero optarà per declarar.

La seva situació és singular, perquè aquestes últimes setmanes els ex-dirigents polítics del Ministeri d’Interior, Juan Ignacio Zoido i José Antonio Nieto, i els comandaments de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, Sebastián Trapote i Ángel Gozalo, l’han assenyalat i li han abocat atacs de tota mena que l’han deixat en una situació evident d’indefensió.

Demà també són cridats a declarar l’ex-secretari general de la Vice-presidència i d’Economia i Hisenda Josep Maria Jové, l’ex-jutge Santi Vidal i l’ex-director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Carles Viver i Pi-Sunyer. Tots són encausats en la investigació oberta pel jutjat d’instrucció 13 de Barcelona i es preveu que tots es negaran a declarar. També declararan el secretari de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, Antoni Molons; la directora de serveis de Polítiques Digitals i Administració Pública, Teresa Prohias; l’ex-sots-secretari del Ministeri d’Hisenda espanyol Felipe Martínez; i el secretari de difusió del Departament de Presidència, David Badal.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
• Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
• Dia 14, 11 de març: Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem
• Dia 15, 12 de març: Desesperació al Tribunal Suprem amb ‘un tal Toni’