Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn i Meritxell Borras, es va convertint en un dels advocats del moment. La gent segueix amb interès els seus interrogatoris punyents i concisos. Home d’una biografia personal molt interessant, fa més de trenta anys que es dedica a l’ofici i ha tingut clients de renom: de Jordi Pujol a Javier de la Rosa passant pel bomber Delta Zero. Però pocs judicis li han donat tant de renom com aquest. En aquesta entrevista, feta divendres al seu despatx de Barcelona, Melero repassa el judici, les tècniques que fa servir en els interrogatoris i el moment polític actual.

Heu dit que tenim possibilitats de guanyar el judici. Què voldria dir guanyar?
—Sí. Ni rebel·lió, ni sedició.

I presó?
—L’únic delicte fora de la rebel·lió i sedició que té presó és la malversació. A malversació no m’hi dedico gaire. S’hi dedica la meva col·lega, la Judit. I jo no la hi sé veure, tampoc. I de vegades em sap greu, no veure-la-hi. Perquè seria una mena d’escapatòria, per a ells. Si més no, que tinguin això. Però tampoc la hi sé veure.

Guanyar seria molt poca presó, i al cap de mesos, a dormir a casa?
—Tocaria ni presó, fora de la malversació, que no l’acabo de veure clara. No me n’encarrego jo. Hi veig possibles desobediències pertot arreu. Hi veig moltes conductes que et poden semblar bé o malament. Però que no són al codi penal. Com una incitació als desordres públics. No hi és.

Conspiració per sedició?
—Vas veient la prova i tampoc… Perquè per a una conspiració, la violència que planeges ha de ser exactament la mateixa. I de quina violència parlem aquí? Que a un policia li clavessin una puntada, o que un policia donés un cop de porra? Això passa a totes les manifestacions d’Espanya. I del món.

La cúpula dels Mossos ja ha declarat. Han afavorit Forn? On? Han perjudicat Forn? On?
—L’afavoreixen en un punt essencial. A l’escrit d’acusació del fiscal et diu: era una rebel·lió, perquè aquests senyors comptaven amb un cos armat de disset mil efectius. La prova que s’ha practicat demostra que aquests senyors, tinguessin què tinguessin al cap, no comptaven amb un cos de disset mil agents. És ben evident. I això el beneficia.

En algun lloc els Mossos també el deuen haver perjudicat. On?
—Hi ha un punt curiós. Hi ha un punt que diuen: Vam advertir els polítics dels riscs, i així i tot van tirar endavant. Llavors els poso davant un document, que és una acta de la prefectura de policia del 13 d’octubre, en què els comissaris parlen de l’advertiment dels riscs, els la llegeixo. ‘Es preveia un escenari de mobilitzacions pacífiques. I la nostra missió era compartida pels tres cossos policials.’ I tots em diuen: Sí, sí.

Com us els prepareu, els interrogatius. Abans sabeu si us trobareu un caràcter agressiu, covard, nerviós, calmat? En feu un estudi psicològic?
—No. Gens. Però hi ha arquetips per a interrogar un policia. O una mestressa de casa. Jo sempre he cregut que amb el testimoni has de mantenir-hi un punt d’empatia. El testimoni no et pot odiar des del minut zero. En tu, hi ha de veure la possibilitat de trobar punts d’acord i tu has de donar-li vies de sortida. M’he trobat, aquests dies, molts guàrdies civils que han dit coses essencials per a mi. Això és possible quan veuen que no els vols fer mal. Que el teu paper no és agressiu. I pensa que un policia és un senyor habituat a interrogar ell, i no a l’inrevés.

‘Si Espanya no fa un esforç la gent com jo haurem de ser els primers i més lleials ciutadans de la nova República’ | Entrevista a Xavier Melero

I quina diferència hi ha entre entrevistar un guàrdia civil i una mestressa de casa?
—El to és diferent. Amb un oficial de policia et pots posar més protocol·lari. És fàcil que ell detecti de seguida, i et pot funcionar, una relació de jerarquia. Són gent acostumada a la jerarquia. I ells veuen de seguida que estàs en una posició de comandament. I amb ells funciona. Els va bé parlar amb un comandament. En canvi amb una mestressa de casa has de baixar. Val més que baixis. I fugir de la terminologia oficial. Ah, i molt important. Tu has de saber exactament tot el material que té el testimoni. El que no pot ser és que el testimoni sàpiga més que tu. Aleshores vas venut.

També deveu saber si algú menteix o no. Pels gests de la cara. Sabeu llegir el llenguatge no verbal?
—No és tan fàcil. Hi ha alguna pista. Silenci després d’una afirmació… Normalment la veritat útil, la transcendent, flueix de manera molt natural. Determinades afirmacions massa teatrals… Això ja és psicologia del testimoni.

Home i dona, hi ha diferència en el moment de declarar?
—Sí. I sobretot quan qui interroga també és un home. Això que diré ara és políticament incorrecte: els homes no estan tan rígids i tenen més sentit de l’humor en els judicis. És més fàcil d’arribar a una interlocució més relaxada amb un home que no amb una dona. I això també passa amb els tribunals. Si el tribunal només és d’homes, pots acabar fent una broma. Si només són dones, de bromes poques. Un tribunal de dones és molt més seriós i molt més rígid. A darrere de tot això hi ha anys i anys de menysteniment professional que han rebut les dones. Quan les dones finalment arriben a posicions, poques bromes. I s’entén perfectament.

Per què en parleu tan bé, de Marchena?
—El ciutadà que vegi aquest judici i es pensi que això és normal va equivocat. Que el president del tribunal doni explicacions de cada decisió i del perquè, no és normal. Normalment és ‘vostè calli’. I s’ha acabat. Que ningú no es pensi que quan els advocats anem al judici la primera cosa que ens trobem és que ens posin aigua al got. I explicacions dels perquès. Això és excepcional.

Això és la televisió?
—Sí. I el seu tarannà. Jo hi havia fet alguna vista i és un home de tracte amable. I té un cos de jurisprudència de gran qualitat. I és fàcil de detectar la línia argumental de Marchena. És un home que allò que diu, ho diu a les sentències.

Per exemple?
—Agafem una sentència de Marchena. 2015. Fets al Parlament de Catalunya: Aturem el Parlament. L’Audiència Nacional [espanyola] absol tothom, dient que allò no és res. I que tothom té el dret de protestar fins al punt que vulgui. Que anar contra el dret de manifestació frena el dret de protesta, molt avantguardista. I Marchena al Suprem diu: Tot això està molt bé, però hi ha uns límits definits pel codi. I han impedit que diputats passessin i això té un retret jurídic que no es pot eludir. És molt curiosa aquesta sentència, perquè els defensors dels manifestants eren Gonzalo Boye i companyia. I a l’acusació particular, la Generalitat, i l’entorn del procés. I ara van junts.

Precisament Boye deia que en aquesta sentència Marchena crea jurisprudència nova. Parla de violència ambiental.
—Cert.

Doncs en la sentència del Primer d’Octubre, els encolomarà violència ambiental.
—Tot això és molt interpretable, però la sentència de Marchena crec que va a favor nostre. Amb la violència ambiental descrita per Marchena, ara per l’1-O ens trobarem davant un fet evident de desordres públics. Ni de rebel·lió ni de sedició.

Parlant de Boye, ell demana: per què no entren al TS la sentència alemanya, que ja va descartar la rebel·lió.
—A Boye no l’entenc, quan diu això. De veritat que no. Aixeques la mà i dius: Vostès saben què diu la sentència alemanya? Ja es va dir a qüestions prèvies. Es va dir per escrit. I també es farà servir en l’informe de conclusió. Què vol, que ho preguntem als guàrdies civils que van declarar? Que els demanem per la sentència alemanya? No les entenc, aquestes manifestacions. Perquè la sentència alemanya hi entrarà. S’ha fet servir. I es farà servir més. Ho hem dit en qüestions prèvies. Ho hem dit a l’escrit de defensa, i s’utilitzarà. La idea rectora de la sentència alemanya inspira gran part de la meva estratègia de defensa.

Com?
—L’entitat de la violència. Quina és l’entitat de la violència. I per què s’ocasiona. Però com no me la pengi a la toga, no sé què més s’hi pot fer.

L’advocacia de l’estat és ximple sense ser-ho? Va confosa perquè els testimonis acabin confosos.
—No. El 70% de l’activitat processal dels advocats de l’estat són delictes contra la hisenda pública. I en segon lloc, defensa de funcionaris. Ara, posem-nos a fer d’acusació en un judici penal d’aquesta mena. No és la funció per a la qual estan més preparats. Jo veig que a mesura que avança el judici van agafant més to.

—’Si Espanya no fa un esforç la gent com jo haurem de ser els primers i més lleials ciutadans de la nova República’. Això em vau dir fa mesos. I ara?
—Continuo pensant-ho. Tingui raó qui tingui raó, en el contenciós català és clar qui té el poder. L’estat. I qui té el poder és qui ha de donar mostres de generositat i altura de mires. Li toca a ell. Encara que tingui raó. Jo crec que ha de venir de les instàncies polítiques. Però ha d’arrelar. Ningú més no ha d’estar en aquesta situació d’enfrontament i animadversió. Va haver-hi un greu problema polític que es va gestionar de la pitjor manera. Es van activar uns mecanismes policíacs condemnats al fracàs. No tenien cap possibilitat de prosperar.

No volien frenar el referèndum. El volien embrutar.
—Tots els cossos policíacs que van operar l’1-O van tancar el 5%, dels centres. En total. El compliment de l’ordre era impossible. Absurd. I els mitjans que hi van posar eren els més idonis. El secretari d’estat, José Antonio Nieto, crec em va donar la clau. Ell em va dir: ‘No es tractava d’impedir el referèndum, sinó que quedés clar que no era un referèndum.’ Tu ho has dit. Que es digués que no era un referèndum. Perquè tots sabien que no el podrien evitar. Ho han reconegut tots. Els Mossos van dir que per envoltar els centres en calien 40.000. Nieto va dir 90.000. Impossible de frenar.

Si corri la veu, en farem un altre.
—Ara diré una cosa, a partir d’una perspectiva que no és independentista. Tan poca confiança té l’estat en ell mateix? Tan poca que considera que no en té prou dient: això no serveix de res? És il·legal. No causa efectes. I era cert. El dia 1-O, a la nit, els jutjats de guàrdia de Catalunya eren oberts. I els detinguts entraven a les presons. I no passava res.

I no va haver-n’hi, de detinguts.
—Cinc.

Impressiona també el nivell d’alguns guàrdies civils.
—No em podeu dir això després d’haver vist la declaració de Castellví [cap dels Mossos]. Tu recordes l’acudit del Gila. Intel·ligència? Eing? Al final ho va arreglar, però el primer dia Castellví va dir que els Mossos havien advertit de la possible violència. Violència? Coses terribles. Però si tu agafes l’informe del 18 d’octubre de la manifestació constitucionalista que fa Intel·ligència dels Mossos… els riscos són els mateixos. Van anar a Societat Civil Catalana a dir que la desconvoquessin? En fi.

—Sou star system independentista, ara mateix.
—Tu creus? Veig que és molt efímer, tot això de la fama. Val més obtenir plaça d’advocat de l’estat. La veritat és que la gent és molt amable. Jo havia fet judicis vistos, però tant com aquest potser no. Quan vaig al mercat a comprar, algunes senyores que fan la compra em vénen a saludar. I a Madrid, dels contraris, em saluden igual. L’he vist per la televisió, i m’agrada molt com ho fa. Doncs moltes gràcies. Vostè té un gos preciós.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb