Xavier Melero és l’actual advocat de Joaquim Forn. Fa més de trenta anys que es dedica a l’ofici i ha tingut clients de renom: de Jordi Pujol a Javier de la Rosa passant pel bomber Delta Zero. Tal com va fer amb els advocats Gonzalo Boye i Andreu Van den Eynde, avui VilaWeb entrevista Melero, no pas per parlar dels seus clients i prou, sinó també per parlar d’ell. Melero ha treballat de funcionari de presons, va estar vinculat als orígens de Ciutadans i es declara constitucionalista. Home de tracte afable, rep VilaWeb al despatx que té amb la seva sòcia a l’avinguda Diagonal de Barcelona.

Quins són els vostres orígens familiars?
—Nosaltres vivíem a l’Esquerra de l’Eixample, a Barcelona. El pare era mecànic de cotxes i la mare, mestressa de casa. Després, el pare es va poder comprar un pis a Fabra i Puig. Però el pis de Provença sempre el vam mantenir. Hi vivia la meva àvia, i d’estudiant jo hi anava molt. Tinc una germana, psicòloga, que treballa a la Generalitat. Departament d’Interior. Tots els meus avantpassats són de la conca del Matarranya. Ara diuen que és la Toscana d’aquí, però en el seu moment era del tot miserable. A mi m’agrada molt anar a Mazaleón [Massalió], el poble de la meva àvia. Un poble preciós.

Estudis?
—Als Germans de la Sagrada Família, a Horta. I als Jesuïtes de Casp. Tenien fama de rigor. I després vaig estudiar la carrera d’història, que és el que m’agradava. Però va arribar un moment que vaig pensar que amb la història em moriria de gana. La vaig acabar, però em vaig posar a fer dret, també.

M’han dit que també vau ser funcionari de presons. Cert?
—Sí. Vaig estar un any o dos treballant a la presó Lleida 2, ara Presó de Ponent. I pràctiques a la Model. Una persona de la meva condició econòmica no es podia permetre dues carreres sense treballar. D’aquella època, me’n queda un gran respecte pels interns. I la convicció que el percentatge de mala gent és igual a fora que a dintre. Una gran compassió, me’n queda. En aquella època, ja als anys vuitanta, un 70% de la població penitenciària estava relacionada amb les drogues. Era terrible. Jo treballava fent classificacions de grau, feina pròpia dels juristes criminòlegs. Si tens permisos o no tens permisos, si passes de segon grau a primer grau. Això feia. Una feina important, la que més preocupa el pres.

I quines altres feines heu fet?
—He estat a l’administració pública. Vaig estar d’interí a la Secretaria General d’Universitats. I després em vaig quedar a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de professor, quan Jesús Silva va guanyar la càtedra. Silva va ser el meu professor, en el doctorat i en el màster. Vaig estar a la UPF uns anys, i després vaig començar a exercir.

I com va començar la vostra carrera?
—Sempre he tingut la sort de començar per l’elit. Vaig començar amb un penalista molt bo, Paco Abellanet. Magistrat a l’Audiència molts anys, advocat del grup Zeta. I quan Jesús Silva va ser nomenat director general del Centre d’Estudis Jurídics de la Generalitat, me’n vaig anar amb ell, un altre cop. Ens vam associar amb Pau Molins i vam obrir un despatx tots tres.

Trenta anys d’advocat. Quin cas teniu al cap?
—El cas Raval em va xocar molt. Va desfer tòpics. Gent molt honrada, digna i humil. I el cas del bomber Delta Zero. En l’incendi a Horta de Sant Joan, va haver-hi morts. Hi havia uns piròmans confessos, però aleshores, bàsicament per desgastar el tripartit i Joan Saura, tothom va començar a insistir que havia estat un dispositiu mal organitzat dels bombers. I es va focalitzar tot en ell. Delta Zero. Va ser un calvari. L’Audiència de Tarragona ens va donar la raó. Encara fa de bomber i finalment el van reivindicar com allò que era: un heroi.

Xavier Melero, fundador de Ciutadans. És cert?
—Fundador és dir massa. Jo sóc amic d’Arcadi Espada. I quan va començar a haver-hi les reunions al Taxidermista de gent que defensava la idea de fundar un nou partit polític, jo hi era, sí. Sense cap paper rellevant. Perquè hi havia gent molt destacada. Francesc de Carreras, Fèlix de Azúa. Fèlix Ovejero. De Carreras deia que Ciutadans havia de tenir el nom de PP, Partido Provisonal. Només havia d’existir el temps suficient perquè el PSC rectifiqués la seva deriva nacionalista. El 2003, un grup de gent, entre la qual em compto, creia que ja n’hi havia prou de tant Pujol i tanta construcció nacional. Ara amb el PSC estarem una mica més relaxats en aquesta qüestió. I quan van veure que era tot el contrari, perquè com a conseqüència de l’aliança amb ERC ultrapassaven Pujol en matèria nacional, llavors va sorgir la idea de formar un partit polític. Que no té res a veure amb el partit que ha esdevingut després. La proposta inicial era diferent.

I els vau deixar, doncs?
—Els vam deixar tots. El 2003 i 2004 vam fer uns quants sopars. I el 2006 es feia el congrés del partit. Jo aquí ja no hi era.

El abogado de Artur Mas, un español sin complejos’. Aquí he vist que defenseu la idea que els constitucionalistes espanyols a Catalunya us sentiu abandonats per Espanya.
—A mi m’agradava l’ambient polític i intel·lectual de la Catalunya dels anys setanta i els vuitanta. Que no era perfecte, però jo el trobava molt més obert. L’altre dia, per un afer professional, mirava la llista dels candidats del 21-D. Ciutadans, tots cognoms castellans, pràcticament. Junts per Catalunya, catalanisme ètnic pràcticament el 90%. I mirava les del PSC, i tot barrejat. Catalunya era el PSC. Va haver-hi una època que Catalunya era el PSC.

Voleu dir que la barreja no és a ERC ara? Tenen Chackir el Homrani.
—Sí. I Gabriel Rufián. Jo, potser és un defecte, però des del cor de l’Eixample de Barcelona sempre he vist Esquerra com un fenomen més rural.

Doncs guanyen eleccions a Barcelona.
—Sí, sí.

L’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, em deia: ‘No sóc independentista. I no em fa res defensar independentistes.
—A mi em passa igual. Només faltaria. És una qüestió deontològica. Però és que, a més a més, jo crec que els meus clients independentistes són innocents dels delictes que els acusen. I amb la seva innocència hi tinc una aproximació vehement, però tècnica. No pas ideològica. Jo estic completament d’acord que no han delinquit, però sóc purament tècnic. No necessito cap empatia ideològica amb els meus clients. Estic convençut de la seva defensa.

Advocat d’Artur Mas, de Jordi Pujol pare, d’Oriol Pujol Ferrussola. N’heu portat molts, però molts de convergents. Per què?
—Fa molts anys que treballo per a Convergència. Vaig començar amb ells el 1999. I eren un client de segona divisió. Quatre alcaldes que tenien algun problema de delicte ecològic. M’anaven derivant casos. I es va generar una relació de confiança. He de dir, en favor d’ells, que mai a la vida no em van demanar què pensava ni què deixava de pensar, ni si tenia cap identificació amb ells. I quan va començar el rebombori de debò, amb el salt qualitatiu de la persecució de la corrupció i amb el procés, em van anar encarregant casos. Ningú no va posar-hi cap pega. Jo, tampoc. En general, aquest és un perfil de client que confia en l’advocat que li recomana el partit. Aquest? Doncs aquest.

Ara sou l’advocat de Joaquim Forn. No us coneixeu, doncs?
—Sí. Joaquim Forn el conec de fa molts anys. Ell anava amb en Cristóbal Martell, però Martell ho va deixar i novament em van venir del partit i em van dir si me’n volia fer càrrec. No tenia cap argument per a dir que no.

Tesi: ara al judici els cauran vint anys.
—No pot ser. Haurien de fer un autèntic trasbals jurídic. No podrien fer-ho. La rebel·lió la descarto totalment. No hi ha cap manera de sostenir-la per enlloc. Crec que la sedició tampoc. Passa que hi ha una forma atenuada de sedició, que és la de qui dificulta l’actuació dels poders públics, però no la impedeix. Jo crec que ni aquesta. Perquè no hi va haver la violència necessària. I després, encara que hi hagués hagut la violència que ells diuen, tampoc no era idònia per a aconseguir els seus objectius.

I què creieu que voldran?
—Voldran perseguir la sedició, que els és més fàcil. I la malversació.

Aquest mes l’advocat Boye ha dit no pacteu amb fiscalia. Sou l’únic que heu criticat una mica aquest gest. Per què?
—Crec que l’obligació de l’advocat és tenir tots els ponts oberts. Amb tothom. Conèixer totes les possibilitats i oferir-les al client, que és qui pren la decisió final. Ara, no hi ha hagut mai negociació amb el fiscal. Jo estic disposat a posar-hi el coll, quina pena em posaries? Això no ha passat. Vull reconèixer que he estat rebel i sediciós? Això no ha existit mai.

M’arriben veus que voldran imposar penes de set anys o vuit. En sabeu res?
—No. Però és un càlcul fàcil. Si agafes conspiració per la rebel·lió, baixant dos graus, i una malversació, ja vas a parar aquí. Però trobo que és molt frívol, fer aquest càlcul.

Els cauen vint anys de presó, Catalunya s’incendia i la gent surt al carrer. Només tres anys, no tant. Creieu que ells calcularan no tant allò que diu la llei, sinó la reacció de la gent al carrer?
—Crec que no. A més, això que Catalunya s’incendia ja ho donen per fet. Surt la gent al carrer? Una part. L’1-O s’incendia Barcelona i el dia 2 la gent agafa el metro i se’n va a treballar. No és un cataclisme institucional, tampoc. Passa com el descrèdit internacional. També el donen per fet. Crec que faran l’acusació que vulguin fer. I que l’única directriu que han tingut fins ara els fiscals ha estat la de ratificar-se i ser ratificats.

I quina serà la vostra tàctica? Negar-ho tot? O cercar algun compromís?
—Al judici cadascú tindrà la seva tàctica. Nosaltres tenim un mínim comú denominador: no fer mal a ningú. No atribuir la responsabilitat a cap dels altres. I després, sí, compartim que no hi ha sedició, no hi ha rebel·lió i no hi ha malversació. Però no és una defensa col·legiada ni conjunta.

I no aniria bé una estratègia conjunta de tots els advocats? A l‘exili ho han fet així i els ha anat bé.
—L’exili era un problema completament diferent. Era una qüestió interpretativa de l’euroordre. Però no era una qüestió de practicar proves ni pensar quines proves es busquen. Aquí hi ha un consens i les defenses el posem en comú. Però cadascú té una idea determinada. Hi ha gent que vol posar un accent més polític (per exemple: aquest tribunal és il·legítim i aquest és un tema que es resoldrà en organismes internacionals). I hi ha una altra línia, amb la qual m’identifico jo, que diu: amb el codi penal espanyol a la mà, i amb la doctrina d’aquest tribunal, vinc perquè m’absolguin. Perquè no em podreu condemnar.

Llarena ha fet que caiguessin els principis del dret davant els vostres ulls?
—No. La incoherència i determinats errors per part d’operadors jurídics no és un fenomen estrany. Coses d’aquestes passen constantment.

Llarena no és molt bèstia?
—Jo li ho vaig dir. L’última vegada que vaig demanar la llibertat de Forn, vaig començar dient-li que des del 9-N que provava d’entendre la lògica de l’instructor. I ho vaig aconseguir en un primer període. Però ara ja no comprenc la lògica de l’instructor. Mireu, jo el 22 de desembre era amb els de la mesa del parlament. I quan vaig veure que es demanaven mesures cautelars, presó, ho vaig dir als clients: ens demanen mesures cautelars perquè el jutge té la idea que la rebel·lió continua; de manera que, nois, acatar la constitució, acatar el 155 i renunciar a les vies unilaterals, deixeu-ho ben clar.

Els vau recomanar això?
—Sí. I ho van fer. La Joana Barrufet ho va fer molt bé, que és la primera que va declarar. I els altres ho volien fer també, però no els ho van preguntar. El fiscal va demanar presó per a tothom tret de Barrufet. Perquè havia dit que abandonava les vies unilaterals. Vaig demanar la paraula i els vaig dir: escolteu, que aquest també, però no els ho heu demanat. Pregunteu-los-ho. I Llarena els ho va preguntar. I efectivament, va decretar unes fiances de 25.000 euros, i cap a casa tots: Joan Barrufet, Lluís Coromines, Lluís Guinó. I els qui portava l’Andreu, també: Anna Simó i Carme Forcadell.

I els membres del govern?
—Quan els membres passen per Llarena, ell fa la primera tria. Hi ha persones que, per la seva participació en el procés i les seves declaracions, les deixo en llibertat, diu. Meritxell Borràs, Dolors Bassa, Mundó, Rull, Turull. I es queda amb Forn, Junqueras i els Jordis. Per què aquests? Llarena ho vincula molt als Mossos, la violència al carrer del 20 de setembre. I a partir d’aquell moment canvia totalment de criteri. Per això dic que em perdo. L’única explicació que hi he pogut trobar és que s’alimenta de les notícies polítiques. Fa consideracions extraprocessals. No per la conducta dels imputats. Ell mira enfora. Arriba el dictat de la interlocutòria de processament i la marxa de Marta Rovira. I això és un autèntic daltabaix. Des d’aquell moment, l’home ha estat insensible a qualsevol mena d’argument. Hi ha un moment que canvia. No sé si s’ofèn amb el resultat de les euroordres, per la posició de Bèlgica. Però la fuga li dóna l’excusa perfecta per a enrocar-se. I des d’aleshores que és totalment insensible.

Documentant-me, he vist (vídeo) que també vau ser crític amb l‘exili de Carles Puigdemont. Afectarà els meus clients, vau dir.
—Els afecta. En qualsevol procediment, quan un se’n va, els qui es queden tenen més risc de presó provisional.

Però al final no creieu que ha anat bé que se n’anés a l’exili, Puigdemont? Per als vostres defensats, fins i tot.
—Doncs no ho sé. No sé què comportarà. Hauria de comportar una reflexió de la fiscalia. Que pensi per què tots els cotxes de l’autopista van contra direcció tret d’ella. Però no sé si donarà lloc a això o a una exacerbació.

Políticament és un gol.
—I jurídicament també és un gol. L’actitud de Llarena és incomprensible. Els advocats podem ser tàctics. És normal. Però el Tribunal Suprem no pot ser tàctic. El Suprem ha de fer el que toca. Que el tribunal alemany m’ha dit que no? Doncs al tribunal de Luxemburg. Però la consideració tàctica que ara no ho faig per si em surt malament no és pròpia del Tribunal Suprem.

Aquest és un cas polític. Suposo que no és igual defensar Joaquim Forn que Oriol Pujol Ferrussola, acusat de corrupció amb les ITV.
—És igual.

Igual?
—Si voleu, té una connotació que afecta el procediment. Però l’única cosa que jo puc aportar a la defensa és la meva competència tècnica. Res més.

I no creieu que aquest és un judici polític, no solament tècnic?
—Si ho demaneu a Oriol Pujol Ferrussola, us dirà que l’acarnissament que va rebre té un component polític. Jo no puc jugar-hi, amb això. Que aquí hi ha hagut molts factors polítics que han pertorbat la marxa? Sí.

Però l’acció de Forn i la resta és política. No penal. Han muntat un referèndum. D’acord. Però això no és matar ni fer servir armes ni traficar amb drogues.
—Bé. Era prohibit. I era al codi penal. I ells consideren que es van fer servir les institucions de l’estat posades en mans de la comunitat autònoma amb una finalitat contrària a l’estat. És el seu punt de vista. I no és aberrant. Jo faig la crítica a la totalitat de la posició del Suprem perquè la violència no la veig enlloc. He vist altres coses, que com a ciutadà em poden haver molestat, però no he vist els tipus penals. No els he vist. I crec que un tècnic hauria d’haver fet el mateix esforç que jo. N’he parlat moltes vegades amb els fiscals. Gent de tracte proper. No ho entenc, els dic. Aquest tret per elevació desprestigia la justícia espanyola. La seva tàctica perjudica els catalans que a Catalunya encara som constitucionalistes i creiem en la constitució. Som els damnificats de tot això. Sou incapaços de mantenir la coherència jurídica espanyola tradicional que us hauria de portar a dir que això no és de cap manera rebel·lió ni sedició. Pot ser el que sigui. Cent mil desobediències, si voleu. Però no pot ser rebel·lió. I em sorprèn molt que feu això. Perquè teniu un enemic de primera categoria, Artur Mas. L’heu liquidat amb una desobediència i ningú no ha dit ni piu. Ni a Brussel·les ni enlloc. Per què? Perquè era adequat. Per mi, injust. I ho tinc recorregut. Però era adequat. Una resposta adequada. Però ara no us acompanyarà ningú. Això els dic.

Joaquim Forn, com el veieu?
—Forn és un tipus valent i especialment autocrític. Té ple coneixement que determinades coses no s’havien d’haver fet. En una conversa, fent broma, li vaig oferir un títol per al llibre que escriu: ‘Nosaltres, que érem un sol poble’. I em va dir: ‘M’has matat, perquè era una cosa en la qual jo creia. Un sol poble. He fet moltes coses pensant que érem un sol poble i és cert: no ho érem. Hi havia molta gent que tenia una sensibilitat diferent. I si torno a fer res a la vida pública, serà recosir aquest poble.’ Ho trobo molt bé. És un home que fa una anàlisi. I és valent. No ha anat enlloc. Vaig anar de Brussel·les aquí, dono la cara, no puc deixar plantats els Mossos d’Esquadra. Això diu.

I el veieu cada quant?
—Procuro anar-hi cada setmana.

És veritat que estan millor aquí que allà a Estremera?
—Estan millor perquè són més a prop. I els amics i familiars ho tenen més fàcil. Però de la presó d’Estremera, del seu director, només puc dir-ne bé.

A Forn no li agradaria fer una defensa política del seu cas? I fer el discurs de la muntanya?
—La defensa política està molt bé, sí. És la que han fet sempre els batasunos, i han passat anys i anys a les presons hagudes i per haver. Per què fer una defensa política si hi ha una defensa tècnica? Si no hi ha hagut cap rebel·lió, cal defensar els fonaments d’una hipotètica rebel·lió, encara que sigui simbòlica?

Rebel·lió no, però sortir i defensar el dret d’autodeterminació?
—Que defensi el que vulgui. Però aquí el judici és per una altra cosa. Pot dir el que vulgui sobre el dret d’autodeterminació. Només faltaria. És lliure de dir el que vulgui. Però no hi té res a veure. Aquest judici és sobre si va haver-hi violència idònia bé per a segregar una part del territori nacional, bé per a impedir l’actuació dels poders de l’estat. No hi ha cap més judici.

Doncs aquest judici afectarà la política durant anys.
—Jo ho continuo dient: si Espanya no fa un esforç perquè el seu projecte col·lectiu sigui atractiu i generi empatia, al final la gent com jo haurem de ser els primers i més lleials ciutadans de la nova República. De moment no han solucionat res. I al final, sempre per mal, la moneda de canvi sempre hem estat els qui hem defensat Espanya des de Catalunya. Aquí rebem i allà som indiferents.

A la nova República us tractarem bé.
—Sempre m’han tractat bé. I ja ho diuen: Hay más alegrías en el cielo por un pecador que se arriepente que por ser cien justos.

Voldríeu afegir res?
—Molts dels meus amics són independentistes convençuts i jo no ho sóc pas, i durant molt de temps hem mantingut aquesta amistat sense cap mena de fricció. I de manera totalment satisfactòria. Hem de tornar a aconseguir això. Jo he deixat xats perquè era insuportable. Però aquí aquest problema no existia. Aquest malestar. Però ja us dic, potser tinc la visió una mica esbiaixada. Sóc a la platea des del minut zero, i potser estic més fart que no ho està la gent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb