Les declaracions avui al Tribunal Suprem dels testimonis de David Fernàndez i de Rubèn Wagensberg, proposats per les defenses, han revolucionat el judici contra el procés. Perquè han significat tot un canvi de paradigma sobre la manera com s’havia anat enfocant el judici fins ara; perquè a partir d’ara, a partir d’avui, hi ha dues persones amb un paper representatiu important de la gent que es va manifestar i que va anar a votar la tardor del 2017 que han assumit explícitament que sí, que van participar en una acció de desobediència civil, que es van autoorganitzar per a protegir les urnes i els votants, i que ho van fer per a impedir que la policia espanyola actués.

Això, després d’haver escoltat més d’un centenar d’agents de policia queixant-se de muralles humanes. David Fernàndez ha assumit el concepte, l’ha fet seu i l’ha capgirat, adreçant-se al fiscal: ‘Aquell mur humà era un acte de desobediència civil, efectivament, com vostè diu, per impedir l’actuació de la policia.’ Tan clar com això. I ara, que el tribunal decideixi si protegeix això, un dret civil com la manifestació i la protesta pacífica, o si ho castiga i si condemna tota una societat a veure restringits els seus drets durant els anys vinents. Perquè serà el Suprem, ni més ni menys, qui fixarà la doctrina. Heus ací la revolució que s’ha esdevingut aquesta tarda en el judici.

David Fernàndez ha arribat davant el jutge Manuel Marchena a la sala de vistes amb una samarreta que duia un nom i una foto d’un altre jutge, el de Giovanni Falcone, el jutge italià que va ficar a la presó desenes de responsables de la màfia durant els anys vuitanta i que fou assassinat en un atemptat. Marchena la podia llegir com volgués, la samarreta, però si més no no l’ha prohibida pas, com sí que ha fet abans la policia espanyola amb un dels assistents del públic que en duia una amb el lema ‘Llibertat presos polítics’. Fernàndez i Wagensberg han estat uns dels testimonis proposats per les defenses per la participació en el 20-S i en l’1-O i per haver estat impulsors de la iniciativa social En Peu de Pau.

El diputat d’ERC ha dit què havia passat l’1-O: ‘La ciutadania va protagonitzar, potser sense saber-ho, l’acció de desobediència civil més important que he vist a la meva vida i segurament la més important que s’ha fet a Europa aquests últims anys.’ Wagensberg recuperava la idea que havia formulat Jordi Cuixart en la seva declaració al començament del judici. I què vol dir això? Què es desobeïa? Li ho demanava l’advocada de l’estat Rosa María Seoane. Wagensberg li ha respost: ‘La ciutadania organitzada va considerar que hi havia una resolució del TC que era injusta i la va voler desobeir.’ Seoane, fent una mitja ganyota i ensenyant el dit índex i el del mig junts, simulant el símbol de posar unes cometes, li demana: ‘Aquesta desobediència civil se sostenia en aquest reconeixement del dret de vot?’ Wagensberg: ‘Correcte. La gent volia votar.’

Després ha arribat Fernàndez, que ho ha portat més enllà. L’advocat Benet Salellas li ha demanat si era conscient que hi havia la prohibició del TSJC de fer l’1-O. ‘N’era absolutament conscient, i la vaig desobeir a consciència. I ja l’havia desobeïda anteriorment, el 9 de novembre del 2014, quan també hi va haver prohibicions. I no tan sols jo, sinó que penso que 2,3 milions de persones vam desobeir aquella resolució del tribunal. Perquè si l’autodeterminació és el delicte, jo em declaro obertament culpable i reincident.’

L’interrogatori del fiscal Jaime Moreno a David Fernàndez ha estat la col·lisió de dos móns tan diferents, tan allunyats, que poden molt bé representar l’allunyament i el xoc que molts dels qui van participar l’1-O han sentit quan han anat escoltant aquestes últimes setmanes el relat dels policies espanyols i les preguntes dels fiscals. La iniciativa En Peu de Pau, presentada el 18 d’octubre del 2017, volia donar pautes a la ciutadania per a poder dur a terme accions de resistència pacífica, no violenta, i a saber com reaccionar en cas que la policia actués violentament.

La fiscalia ha presentat permanentment En Peu de Pau com una iniciativa que organitzava la violència de la multitud contra l’ordre establert i que demostraria la rebel·lió; i ha introduït sempre en les preguntes als policies i guàrdies civils el fet que la gent en els col·legis electorals s’agafés amb els braços i romangués asseguda en una escala o davant d’una porta com quelcom incriminatori. Justament són accions que formen part de les recomanacions de la resistència passiva i no violenta. Un xoc de mentalitats, que hem vist en l’interrogatori de Moreno a Fernàndez. Penseu que el fiscal fa cadascuna de les preguntes transcrits a continuació amb aquell to acusatori:

—Vau impartir tallers de resistència?
—Jo, personalment, dues vegades.
—Aquests tallers tenien l’objectiu d’enfortir les mobilitzacions?
—Bé, aquest és el títol d’un dels decàlegs. Sí, vol dir com ampliar-les, com fer-les més sòlides…
—I vau ensenyar també com actuar, com protegir-vos en les mobilitzacions?
—Sí.
—Com cuidar-nos en temps de revolta?
—Sí, com cuidar-nos. Aquests són els títols dels deu punts de cada decàleg que expressen les conviccions profundes pacifistes i no violentes
—Quines són les actituds de la força no violenta n’era un altre?
—Sí. Sí, sí. Quines són les característiques de la no violència, que és una renúncia explícita a qualsevol forma de violència.
—Es feien exercicis pràctics en els tallers?
—Sí.
—S’ensenyava la gent a entrellaçar-se?
—A entrellaçar-se, a com són les dinàmiques de resistir la violència, perquè són difícils

Tot seguit Moreno vol portar Fernàndez a dir que l’1-O hi va haver insults, puntades, cops, escopinades en els col·legis per part dels votants. Unes coses que no tenen res a veure amb la no violència. Els fiscals sempre han volgut presentar reaccions minoritàries, aïllades i, d’altra banda, comprensibles quan hom és objecte d’una violència brutal, com si fos la manera de procedir dels dos milions de votants que hi va haver aquell dia i de la ciutadania mobilitzada en general. ‘En aquest context difícil també és cert que hi ha moviments instintius’, ha explicat Fernàndez. ‘Quan algú ha de rebre un cop al cap, automàticament es tapa el cap. Això ho dèiem: que calia anar amb compte perquè el cos des d’un punt de vista psicològic i reactiu de vegades reacciona així.’

Però tot això no ve de nou, la cultura de la pau al país és profunda, té un recorregut històric llarguíssim i el teixit associatiu que l’implementa, l’aplica i la difon, també n’és. Són esquemes que no encaixen en la mentalitat acusatòria i venjativa amb què es mouen els fiscals i segurament també els magistrats. Tots ells han hagut de sentir avui testimonis del nivell de Fèlix Martí, ex-director i fundador del Centre Unesco de Catalunya, que ha glosat l’extensa carrera professional i d’activisme de Raül Romeva en favor del pacifisme i de la resolució de conflictes a tot el món. O per exemple el de Jordi Armadans, un altre dels impulsors d’En Peu de Pau i director de FundiPau, amb qui Romeva també ha compartit molts anys d’activitat en la cultura de la pau i en el desarmament (a Romeva fa més d’un any que el tenen tancat a la presó i li demanen disset anys de presó per rebel·lió). El fiscal ha llançat a Armadans, com si fos una cosa lletja, la traducció a l’espanyol d’un piulet que va fer el 20-S, quan va dir que la policia havia marxat de la seu de la CUP per la determinació de la gent. Com si la ‘determinació de la gent’ fos censurable i punible.

Els testimonis d’avui ajuden a fer un gir important en el judici, perquè clarifiquen molt més la tensió profunda que hi ha, des del començament, en aquest procediment: és a dir, si l’exercici de drets civils i fonamentals que hi va haver a Catalunya la tardor del 2017 s’ha de protegir o s’ha de castigar. ‘Sí, efectivament els murs humans eren per impedir l’actuació de la policia’. És la resposta que el fiscal volia, i és el que ha dit sense vacil·lar i amb fermesa David Fernàndez. Sí, és el que vam veure a tants col·legis: davant de l’impacte de les imatges que donaven la volta al món en un tèmps rècord de la violència policíaca desfermada contra els votants en alguns col·legis, en molts altres la gent va sortir esporàdicament a defensar-los, i ho van fer enllaçant els braços, formant passadissos per a protegir els votants que hi anaven passant al llarg de tot el dia, malgrat la represssió. I per a protegir les urnes i el dret de votar.

Podeu veure ací la declaració íntegra de David Fernàndez:

MÉS INFORMACIÓ

The Washington Post es pregunta si el judici contra el procés és polític

Expulsen de la sala del Suprem un home que duia la samarreta de ‘Llibertat presos polítics’

QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT?

La setmana vinent hi haurà només dues sessions, dilluns 29 i dimarts 30, perquè dimecres és el Primer de Maig. Començaran declarant previsiblement els testimonis pendents de dijous: Eduardo Reyes, ex-diputat de JxSí; Xavier Eritja, diputat d’ERC al congrés espanyol; Jordi Molinera, regidor d’ERC a Altafulla; i Isaac Peraire, vice-secretari general de coordinació interna, territori i organització d’ERC i batlle de Prats de Lluçanès. Després, hi ha prevista la declaració dels eurodiputats Ana Gomes i Ivo Vagl i del diputat del Bundestag Andrej Hunko. A la tarda, la diputada quebequesa Manon Massé (videoconferència). I finalment serà el torn de Lluís Llach.

Dimarts és previst que hi hagi els primers testimonis de votants de l’1-O que van haver de suportar la violència policíaca.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb