Els testimonis de les acusacions en el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol pràcticament han acabat. La fiscalia ha provat de fonamentar el seu relat acusatori amb desenes i desenes d’agents de la policia i de la Guàrdia Civil que van atacar els col·legis de l’1-O i els comandaments que van dissenyar el dispositiu d’aquell dia. Aquests darrers són els principals testimonis de càrrec de les acusacions, i la majoria tenen al darrere un passat ombrívol, per haver estat implicats en casos de tortures o de maltractaments, o per haver-los justificats d’alguna manera. Fins i tot hi ha un cas de mort d’un detingut. Alguns d’aquests comandaments han hagut de reconèixer davant el tribunal que havien estat processats, però és clar que no n’han donat detalls. En aquest article, fet amb l’ajuda del professor Iñaki Rivera –director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona– i de Jorge del Cura –del Centre de Documentació i Denúncia de la Tortura de Madrid–, repassem tots aquests casos, que impliquen els màxims responsables de l’ofensiva policíaca que va deixar un miler de ferits a Catalunya el Primer d’Octubre.

Diego Pérez de los Cobos i les tortures a Kepa Urra

El tinent coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos fou el coordinador del dispositiu policíac de l’1-O, per imposició del Ministeri d’Interior espanyol. La seva declaració com a testimoni es va dividir en dos dies: en el primer, el magistrat Manuel Marchena es va descuidar de demanar-li –com fa amb tots els testimonis– si mai havia estat processat. L’endemà, ja ho va fer, i Pérez de los Cobos va respondre que sí, que havia estat processat una vegada i més tard absolt. Però no va dir en quin cas, ni per quin motiu. I Marchena no li ho va preguntar, a diferència del que ha fet amb uns altres testimonis que han estat processats, de qui ha volgut saber sempre la causa. En el cas del tinent coronel, no. Ell segur que ho sabia, i molta altra gent també: processat i jutjat el 1997, durant la seva època al País Basc, acusat de tortures a un membre d’ETA, Kepa Urra, el 1992, juntament amb cinc guàrdies civils més. Tres van ser condemnats. Ell i dos més, exonerats. Els tres condemnats van ser José María de las Cuevas Carretero, Manuel Sánchez Corbi i Antonio Lozano García. Poc temps després, el Tribunal Suprem va rebaixar les condemnes, i més tard el govern de José María Aznar els va indultar. Dos van ser ascendits: De las Cuevas Carretero, a alferes; i Sánchez Corbí, a comandant. Ho explicava amb detall Josep Rexach en aquest article.

Els fets per què van ser processats aquests individus, inclòs Pérez de los Cobos, són els següents, segons la sentència de l’Audiència de Bilbao que va recollir el diari Egin el novembre del 1997 i que va recuperar el diari Naiz no fa gaire: Kepa Urra va ser traslladat el 29 de gener de 1992 a la matinada ‘fins a un lloc no identificat en un descampat, on el van despullar, el van colpejar amb un objecte no identificat i el van arrossegar per terra’. Després va ingressar a l’hospital de Basurto amb contusions diverses, trencament de fibres musculars i hemorràgia, inhibició psicomotora i amnèsia. L’Audiència va qualificar de sorprenent que dos guàrdies civils, un dels quals Pérez de los Cobos, fessin una visita a l’hospital amb el pretext que ‘volien comprovar que les mesures de seguretat eren les adequades’.

De Pérez de los Cobos, se n’han fet públics detalls de la seva afinitat ideològica amb el franquisme. Concretament en aquest reportatge de Violeta Tena al Temps, en què explica, d’acord amb els testimonis que van viure de prop l’època de joventut de Pérez de los Cobos i la seva família a Iecla, que arran del cop d’estat del 23 de febre de 1981, l’actual tinent coronel es va posar la camisa blava de falangista i es va adreçar a la caserna de la Guàrdia Civil a presentar-se com a voluntari per a donar suport a Tejero i els seus còmplices.

Sebastián Trapote, o com matar d’un tret un detingut i sortir-ne impune

Sebastián Trapote, ex-cap de la policia espanyola a Catalunya, va declarar el mes passat com a testimoni en el judici contra el procés independentista. Va tenir un paper cabdal en la preparació del dispositiu policíac durant l’1-O. Al començament de la seva declaració com a testimoni, Manuel Marchena li va demanar si havia estat mai processat, i ell va respondre que no. En efecte, no va arribar a ser processat, malgrat haver mort d’un tret un detingut el juny del 1974, perquè li van aplicar els indults del 1975 i el 1977.

Tal com va publicar ElCrític.cat amb la col·laboració de l’historiador David Ballester, Trapote, quan tenia tan sols vint anys, va matar un home d’un tret per l’esquena en el moment de ser detingut per la policia. La víctima era José Luís Herrero Ruiz, que tenia set fills menors d’edat. La via penal es va estroncar, però la vídua, després de molts anys d’un llarg camí judicial per la via civil, va aconseguir el 1983 una sentència del Tribunal Suprem que obligava l’estat espanyol a indemnitzar-la. Però el cas és que Trapote es va acabar jubilant a seixanta-cinc anys sense haver de pagar cap preu per la seva responsabilitat.

Segons la sentència de la sala tercera del Suprem, dictada el setembre del 1983, la mort de José Luís Herrero s’hauria evitat ‘si s’haguessin utilitzat la prudència i diligència mínimes que s’esperen d’un funcionari del Cos Superior de la Policia auxiliat per diversos col·legues’.

La sentència també recull la versió dels fets dels tres agents que van participar en la persecució i la detenció d’Herrero: el 7 de juny de 1974, vora les onze de la nit, Trapote i dos sots-inspectors, Alfonso Carlos Giménez i Feliciano González Álvarez, van detenir a Badalona Herrero després d’una cursa ben accidentada, amb trets a l’aire i fugida del sospitós. Quan ja l’havien detingut, van ordenar-li que es posés contra la paret, i ho va fer. En el moment que el sots-inspector Giménez li posava les manilles, el detingut es va girar, va treure una navalla i va fer un moviment, gest que va impulsar Trapote a disparar-li el tret letal.

Tanmateix, aquest relat no encaixa amb l’autòpsia ni amb els informes forenses complementaris de la trajectòria de la bala, que demostren que va entrar per l’esquena, va sortir pel pit i va afectar de ple el cor. Si realment el detingut s’hagués girat amb una navalla a la mà, diu la sentència del Suprem, la bala hauria entrat per un costat del cos o pel pit, no pas per l’esquena mentre era de cara a la paret.

César López Hernández i l’escàndol del cas Portu i Sarasola

Un dels testimonis més recents és el comandant de la Guàrdia Civil César López Hernández. Fou el secretari dels atestats policíacs que es van anar elaborant de començament del 2016 a la tardor del 2017 per controlar i incriminar desenes de persones en una causa general contra l’independentisme. Ell era el número dos del tinent coronel Daniel Baena. Davant Marchena no va fer públic el seu nom, però sí el número d’identificació, el N29100C. Va dir que sí que havia estat processat per un cas de tortures, però que el Suprem l’havia acabat absolent. Una cerca amb el número d’identificació i la paraula tortures ens porta directament al nom del comandant, César López Hernández. I al cas a què es referia: els maltractaments, el 2008, d’Igor Portu i Mattin Sarasola, condemnats per l’atemptat de Barajas. I entre els magistrats del Suprem que van absoldre els condemnats inicialment per aquest cas hi havia Juan Ramón Berdugo i Andrés Martínez Arrieta, dos dels set magistrats de la sala que jutja ara els presos polítics catalans per l’1-O.

La Guàrdia Civil va detenir Portu i Sarasola el 6 de gener del 2008 a Arrasate. Unes hores més tard de la detenció, Portu va ingressar a l’UCE de l’Hospital de Sant Sebastià amb signes evidents de maltractament o tortura. Tenia un pulmó perforat, una costella trencada, hematomes per tot el cos i una hemorràgia. Sarasola va restar incomunicat durant cinc dies, en aplicació de la llei antiterrorista. Va denunciar haver rebut cops i maltractaments durant el trasllat a Lesaka, primer, a Sant Sebastià, després, i a Madrid, finalment. César López Hernández era aleshores el tinent responsable del grup d’informació, i comandava la unitat que es va ocupar del trasllat de Sarasola. L’Audiència de Guipúscoa el va absoldre de l’acusació de tortures i va condemnar uns altres guàrdies civils. El Tribunal Suprem espanyol, com López Hernández va recordar, els va absoldre tots de les tortures contra Portu i Sarasola.

Fins que l’any passat el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’estat espanyol per aquest cas, per tractament inhumà i degradant als detinguts. La sentència d’Estrasburg concloïa per primera vegada que Espanya havia vulnerat la prohibició de tracte inhumà i degradant en l’aspecte material i en el processal, és a dir, també pel fet de no haver-ho investigat. I tres membres de la sala del TEDH van emetre un vot particular dient que els fets s’haurien de qualificar directament de tortures, i no pas de tractament inhumà i degradant.

José Antonio Nieto, protector de torturadors

En molts dels casos de tortura comesa per policies i guàrdies civils hi ha una cadena d’impunitat dins l’estat espanyol que els protegeix. És justament això que palesa la sentència d’Estrasburg en el cas de Portu i Sarasola; perquè el fet que es trenqués la cadena en aquell cas va afavorir una sentència tan dura del TEDH, que va destacar que tant el Suprem com el govern espanyol no havien negat l’existència de les lesions de Portu. No la podien negar. Perquè els agents que li van pegar es van excedir tant que el van haver de dur a l’hospital, i els responsables del centre sanitari van avisar el jutjat d’instrucció de Sant Sebastià. El jutge va enviar els metges forenses a l’hospital mentre Portu era ingressat i van poder constatar les greus lesions que acabava de rebre. Això va ser determinant, i va trencar la cadena d’impunitat, tot i que va caldre arribar fins al Tribunal d’Estrasburg. Ho explicava Jorge del Cura en declaracions al diari Público.

La cadena d’impunitat funciona en molts nivells. I en els de més amunt hi ha no tan sols els magistrats del Tribunal Suprem que revoquen condemnes prèvies contra policies torturadors, sinó també dirigents polítics que o bé apliquen indults o bé relativitzen les denúncies i es neguen a obrir investigacions. Això va fer el secretari d’estat de Seguretat amb el govern de Rajoy i durant la tardor del 2017, José Antonio Nieto. El senador d’EH Bildu Jon Inarritu li va demanar per les tortures de Sánchez Corbí, en una compareixença a la cambra alta espanyola el febrer de l’any passat. Inarritu va desplegar una fotografia de Sánchez Corbí: ‘Senyor secretari d’estat, coneix aquest delinqüent?’, li va demanar. I va recordar la condemna per tortures i l’indult i ascens posteriors. A més, el senador li va fer memòria d’haver indultat el col·lega de Corbí, José María de las Cuevas Carretero, també condemnat per tortures en el mateix cas, i que finalment va ser proclamat com a representant d’Espanya en el Comitè Internacional de Prevenció contra la Tortura.

I quina va ser la resposta de Nieto? Aquesta:  ‘Li demano un favor, que retiri la paraula “delinqüent” de la seva intervenció […]. Aquesta persona té una trajectòria impecable en el seu servei.’ Nieto no va moure ni un dit contra Sánchez Corbí, que va mantenir una posició privilegiada, de coronel de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil. No fou fins uns quants mesos després, amb el govern de Pedro Sánchez, que fou destituït. Tant Sánchez Corbí com Nieto tenen una mirada compartida sobre l’1-O. Durant el seu testimoniatge al Suprem, Nieto va negar la violència policíaca, va negar que hi hagués hagut càrregues i va responsabilitzar els votants i manifestants catalans d’actes de violència. Sánchez Corbí, en una entrevista a Interviú sobre l’1-O, va dir que ‘el següent pas [a Catalunya] seran els còctels Molotov, els explosius’, i que amb els vídeos que hi ha del dia del referèndum caldria anar porta a porta a casa dels votants’.

Ángel Gozalo, homenatge a la División Azul

El cap de la Guàrdia Civil a Catalunya durant l’1-O era Ángel Gozalo, cridat com a testimoni en el judici contra el procés. Un altre dels principals testimonis de l’acusació. Ell no va ser processat anteriorment en cap causa. Però té una taca en el seu currículum relativament recent: l’11 de maig de 2013 va condecorar amb un diploma la Hermandad de Combatientes de la División Azul. Fou en un homenatge als combatents espanyols de l’exèrcit nazi que es va fer a la caserna de Sant Andreu de la Barca. Així ho va revelar el setmanari la Directa en aquesta informació, en què va difondre fotografies que palesaven l’assistència i la participació de Gozalo en l’homenatge, juntament amb María de los Llanos de Luna, aleshores delegada del govern espanyol a Catalunya. A la fotografia, s’hi veien ex-combatents i nostàlgics de la División Azul, vestits amb l’uniforme de la Falange Española Tradicionalista de las JONS, acompanyant Gozalo i Llanos de Luna. Malgrat les queixes de partits i entitats, algunes de les quals de guàrdies civils, no es va depurar cap responsabilitat. De fet, les explicacions oficials que es van donar justificaven l’acte pel fet que l’entitat filonazi homenatjada era perfectament legal. De fet, aquell any el govern de Rajoy va atorgar 3.500 euros a la Hermandad, segons la Directa.

Daniel Baena, mentida sota jurament

Baena

Daniel Baena sí que va ser processat. Ho va dir en l’arrencada de la seva declaració com a testimoni al Suprem. Va reconèixer que havia estat condemnat per un delicte contra la integritat moral, ‘per una qüestió personal’. Però no se n’ha sabut res més, d’aquesta condemna. En canvi, sí que és molt més públic i notori, i demostrat, que Baena, que fou cap de la unitat de policia judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya i el responsable de les investigacions contra independentistes el 2016 i el 2017, utilitzava un pseudònim a internet: Tácito.

Amb aquest nom, mentre redactava i validava informes, Baena obria l’aplicació de Twitter i es dedicava a insultar i a atacar els dirigents independentistes i els Mossos d’Esquadra. Per exemple, es va referir a l’exili de Puigdemont i part del seu govern com ‘una actuació pròpia d’estructures de crim organitzat’. Durant el seu testimoniatge va negar rotundament que ell fes servir aquell compte. Però resulta que ell mateix havia reconegut als periodistes del diari Público que van destapar l’afer que n’era usuari. Per tant, Baena va mentir en una declaració al Tribunal Suprem sota jurament.

QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT?

Acabades les declaracions dels agents de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola que van atacar col·legis electorals de l’1-O, hem arribat a la meitat de la fase testifical del judici. Les sessions es reprendran passada la Setmana Santa, el dimarts 23, diada de Sant Jordi, amb les declaracions com a testimonis d’ex-alts càrrecs i consellers del govern. N’hi haurà que previsiblement no declararan perquè són processats pel jutjat número 13 de Barcelona. També és cridada a declarar la intendenta dels Mossos Teresa Laplana, processada a l’Audiència espanyola, acusada de sedició, i per això és ben possible que no declari. Els qui sí que ho faran són els consellers del govern Puigdemont que van plegar en la crisi de govern del juliol del 2017, Meritxell Ruiz, Jordi Baiget i Jordi Jané. També és citat a declarar com a testimoni l’ex-director dels Mossos Albert Batlle, que va plegar el juny d’aquell any. I un altre dels testimoniatges d’aquell dia és el de l’actual vice-president del govern, Pere Aragonès.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb