La gravetat de la tenalla entre Marchena i Madrigal contra Marina Roig

  • «Què han de fer els advocats? Callar, demanar disculpes, evitar el xoc? A què s’exposen? Que Marchena els expulsi?»

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
16.04.2019 - 19:11
Actualització: 16.04.2019 - 19:40

Avui al matí, a la sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol, enmig de la feixuguesa d’aquestes sessions amb tants policies dient sempre les mateixes coses, repetint la mateixa cantarella (avui un ha relatat amb horror que va rebre un cop al dit petit de la mà dreta, ‘no sé com’, i li va fer mal uns quants dies) hi ha hagut un incident molt greu. Ja hem vist moltes vegades Manuel Marchena renyant els advocats quan volen posar de manifest les contradiccions entre un policia que diu una cosa i un vídeo que demostra que menteix. Però avui ha estat a instància de la fiscalia. Ves que no semblés que els dolents eren els policies. No ho dic pas jo; és exactament el titular de la crònica d’El País sobre el judici en l’edició d’avui: ‘Semblava que els dolents érem nosaltres‘, fent bona l’expressió d’un antiavalot que ahir va testificar i que no entenia que la gent els mirés malament o els insultés després d’haver fet allò que havien fet. Doncs Marchena ha actuat a instància de la fiscalia, que ha actuat a instància d’El País, que ha actuat a instància d’un policia per a censurar Marina Roig. L’advocada de Jordi Cuixart volia saber si els policies que van anar a un col·legi de Tarragona l’1-O van trepitjar la gent. I això no es pot demanar.

L’incident ha estat greu perquè ha palesat, més que cap altre dia, la complicitat entre el tribunal i la fiscalia (i la premsa espanyola) per a imposar el relat que els interessa. Quan Jordi Pina o Benet Salellas o Àlex Solà o Andreu Van den Eynde fa estona que formulen preguntes a un agent de la policia espanyola o un guàrdia civil sobre com van utilitzar la força, el jutge Marchena es decanta una mica cap al micròfon i acosta la mà esquerra a la base de l’aparell, on hi ha el botó per a activar-lo, per a interrompre l’interrogatori. Els interrogatoris de les defenses sempre transcorren en aquest ambient de ‘vigila què demanes, que et tallaran’. Això no passa quasi mai quan ho fan els fiscals, que donen les respostes absolutament cuinades i orientades als policies.

Però avui ha estat la fiscal Consuelo Madrigal que ha advertit Marchena que Marina Roig feia preguntes que no tocaven. El seu col·lega Jaime Moreno acabava d’interrogar un policia que havia arribat fins al Tribunal Suprem a explicar que havia rebut un cop d’urna al cap en un col·legi. No hi pot haver res de més humiliant: no les trobes i, al damunt, te les etziben al cap. Rebel·lió. Doncs era el torn de Marina Roig:

—Vostè va arribar a entrar a l’interior del col·legi?
—Sí.
—Hi van entrar tots els agents de la policia judicial?
—No. Tan sols n’hi vam poder entrar deu. Quan entrava l’onzè la gent es va alçar i van començar els crits. Ell ja no va poder entrar.
—No és més cert que no va poder entrar saltant (i remarca la paraula) al damunt de la gent trepitjant-la?

Consuelo Madrigal, ex-fiscal general de l’estat amb el PP, obre el micròfon a corre-cuita:
—Hi ha preguntes en què sembla que som en un judici contra l’actuació policíaca en compliment d’ordres judicials.

Transcric tots els mots de Manuel Marchena, en què ha donat la raó a Madrigal, adreçant-se a Marina Roig, perquè és important: ‘Intentem que les preguntes no parteixin de la base d’allò que el lletrat ja considera acreditat. I, a partir d’aquí, intentar creuar o contrastar la versió dels fets que té el lletrat amb allò que ha vist el testimoni. Es tracta, ho he dit abans en la intervenció d’algun company seu, de preguntar a l’agent què va veure. Però si nosaltres partim d’una versió que, a més, el tribunal ha de donar per provada, quan vostè diu “I va veure algú que saltava en una barrera?” no sabem si això és cert. Ho sabrem, ho sabrem. Però no ho sabem ara. Si vostè ho considera provat i a partir d’aquí fa una pregunta a l’agent, doncs evidentment hi ha dues versions. Amb un matís: que la de l’agent és sota jurament i la seva no. Això suscita un problema seriós. Per això, de fa algunes sessions intento, però veig que sense èxit, que, si us plau, les preguntes no parteixin de la base d’una versió que ja es considera absolutament acreditada. No entraré una altra vegada en el tema dels vídeos. Si us plau, pregunti no pas agafant com a referència quelcom que vostè considera provat.’

Vegeu-ne el vídeo:

Dues versions, diu Marchena: la de l’agent, ‘que declara sota jurament’, i la seva, que no és sota jurament. Marina Roig té al davant una pantalla amb el vídeo de l’actuació policíaca a l’institut Torreforta de Tarragona. Per això fa aquesta pregunta. Si Marchena no deixa projectar-lo a la sala, que els advocats el puguin veure, si més no. Però el magistrat insinua que pot tenir més valor la declaració del policia, perquè la fa sota jurament, que no allò que ens mostra el vídeo. Perquè directament qüestiona el valor de ‘la versió’ de Marina Roig sobre els fets, construïda evidentment amb les imatges que té davant del nas. La tergiversació, la perversió és total: és sospitós de mentir qui acusa de mentir a aquell que menteix. Heus ací, per cert, el vídeo que veia Roig; un vídeo que no restava sota jurament:

Marina Roig ha dit a Marchena: ‘Intentava repreguntar sobre una afirmació que havia fet el testimoni respecte de l’actuació de l’agent. Continuo l’interrogatori…’ I ha continuat l’interrogatori. No hi ha hagut xoc amb Marchena, malgrat l’evident arbitrarietat del jutge; l’advocada ha defugit l’enfrontament. Abans, aquest matí mateix, el seu company Àlex Solà també s’havia exclamat a Marchena d’aplicar un criteri diferent amb la fiscalia i amb les defenses. Solà volia fer aquesta pregunta a un antiavalot: ‘Vostè va veure agents de la UIP (antiavalots) perseguint amb les defenses (les porres) i colpejant la gent…?’ El magistrat li ho ha impedit. Li ha dit, amb cara enfadada: ‘Ja hem comentat unes altres vegades que ha de preguntar-li què va veure ell. No que li formuli tot allò que havia d’haver vist i que ell es limiti a contestar sí, no… D’acord?’ Justament el que fa sempre la fiscalia. Solà ha protestat i Marchena li ha dit: ‘No, aquest no és el camí.’

Què han de fer els advocats? Callar, demanar disculpes, evitar el xoc? A què s’exposen? Que Marchena els expulsi? Poden anar més enllà, tesar més la interlocució? La riuada de testimonis de policies repetint les mateixes mentides i exageracions sembla que els esgoti; la impotència de veure les imatges que no poden exhibir a la sala mentre escolten el relat assajat dels agents sembla que els meni a una certa resignació. Perquè el jutge ja els ha deixat sense cap mena de marge de maniobra, i ha blindat tota la prova testifical dels policies espanyols i els guàrdies civils, que s’acaba demà, d’una impunitat extraordinària. ‘Aquest no és el camí’, diu Marchena. I allò que ha quedat clar avui és que no poden permetre que encara sembli que ‘els dolents’ són ells.

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

Demà s’acabarà el gruix de declaracions de policies espanyols i agents de la Guàrdia Civil que van atacar col·legis de l’1-O o que van participar en escorcolls del 20-S. Ara per ara, ja han passat per la sala de vistes del Suprem uns dos-cents trenta testimonis, pràcticament la meitat de tots els que hauran de declarar. I la gran majoria han estat agents de la policia. Demà, més antiavalots.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any