No és pas fàcil d’imaginar la sensació que el jove Joan Porras Àlvarez sentia aquest matí a la sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol, quan ha acabat de declarar i ha anat saludant, un per un, els presos polítics asseguts al banc dels acusats. És clar, en Joan Bonanit feia pocs minuts que havia revelat la seva identitat i havia exposat públicament per primera vegada el seu rostre, i se li devien acumular en un nus a l’estómac els centenars de nits que va anar a dir bona nit als presos mentre eren tancats als Lledoners. Primer ha encaixat la mà amb Joaquim Forn, oferint-li un somriure; després, amb en Jordi Turull, en Josep Rull, en Jordi Turull… Però de cop se li atansa un membre del personal del tribunal, alt i gris, i l’agafa bruscament pel braç, impedint-li de continuar saludant, i se l’endú. No hi havia espai ni temps per a aquest mínim gest de calidesa, la màquina ha de continuar avançant testimoni a testimoni, mes a mes, fins a la sentència. Però en Joan Bonanit ha transmès amb el seu testimoni una idea important que ha estat constant tota la jornada, amb tots els altres testimonis de votants de l’1-O: l’autoorganització i la determinació personal d’exercir el dret de vot.

En Joan el Primer d’Octubre va anar a votar a l’institut Pius Font i Quer de Manresa, on ni la Guàrdia Civil ni la policia espanyola no van intervenir, però en canvi els Mossos d’Esquadra van requisar urnes i van establir un cordó policíac que va impedir que s’hi pogués votar durant hores. L’interrogatori que li fa la fiscal Consuelo Madrigal és un bon exemple de l’estratègia que vol seguir l’acusació amb aquests testimonis i de la tesi de la defensa que estableixen aquests votants, i que Marchena i companyia hauran de dirimir.

—Consuelo Madrigal: Com sabia on havia d’anar a votar?
—Joan Bonanit: Perquè és el col·legi on he anat a votar en totes les eleccions
—Sabia que aquesta votació havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional?
—No recordo si ho sabia, però en cap moment no vaig pensar que unes votacions es poguessin considerar il·legals, perquè si votar és un delicte en aquests bancs hauríem de seure milions de catalans…
—No, no, no, li demano si sabia les decisions del TC.
—Doncs no ho recordo.
—I sabia que els Mossos tenien una ordre judicial del TSJC per a entrar als centres i requisar el material?
—No ho sabia, però en el cas del meu centre ho van fer.
—Els Mossos no us van ensenyar una ordre judicial o no us van dir que complien ordres judicials?
—Suposo que amb la gent que van mitjançar ho van fer, però jo no ho vaig veure.
—Sabia que existia aquesta ordre?
—No estava al cas d’aquestes coses.
—Però no només va anar a votar, sinó que va estar al centre de votació el cap de setmana.
—Sí.
—Tot el cap de setmana amb la família?
—Sí.

Ha estat una constant en tota la sessió: els fiscals han demanat als ciutadans si estaven al cas de la prohibició de fer el referèndum per part de la magistrada del TSJC i de la suspensió de la llei del referèndum i la convocatòria per part del TC. La qüestió és que cap d’aquestes resolucions no s’adreça explícitament a la gent, sinó als poders públics, i concretament als cossos de la policia, perquè compleixin l’ordre d’impedir el referèndum. Els observadors internacionals de la setmana passada al Suprem, coordinats en la iniciativa International Trial Watch, ja advertien d’aquesta irregularitat, i ho expressaven així: ‘Mitjançant aquestes preguntes es pretén situar els testimonis davant la disjuntiva d’acatar una ordre judicial o d’exercir un dret fonamental. Però des de la perspectiva d’un ciutadà aquesta disjuntiva és falsa: no essent la ciutadania la destinatària d’aquestes ordres judicials, i no essent la participació en un referèndum un il·lícit penal, l’1-O els ciutadans es van concentrar i van participar en la votació emparats pels seus drets fonamentals.’

La setmana passada Manuel Marchena va permetre aquesta mena de preguntes de la fiscalia, i avui també, fins a un cert punt, fins que Fidel Cadena ha interrogat Virgína Martínez, una votant agredida per la Guàrdia Civil a l’escola el Castell de Dosrius. ‘Vostè ja sabia que havien prohibit el referèndum?’, li demana Cadena. ‘Alguna cosa havia llegit’, respon el testimoni. ‘Sap que la Guàrdia Civil complia una ordre de la magistrada del TSJC per impedir el referèndum?’ Martínez: ‘Jo això ho desconeixia’. I ací és quan Cadena ja trepitja la línia vermella, perquè fa explícit allò que en anteriors testimonis es desprenia, se sobreentenia: ‘I malgrat aquestes ordres judicials vostè va decidir anar a votar?’ És aleshores que Marchena interromp la declaració i diu al fiscal: ‘Senyor fiscal, ella és lliure de decidir si vota, si no vota, si ho considera legal, si ho considera il·legal… No pot formular-li un retret en la pregunta pel fet d’haver anat a votar.’

Les preguntes als testimonis que han vingut després sobre si tenien coneixement de les resolucions judicials han continuat, però el ‘retret’ o el qüestionament del fet que anessin a votar no s’ha repetit. Ha quedat clar que Marchena i el tribunal no posen el focus en la gent, en la decisió individual dels ciutadans d’anar a votar i de participar en l’1-O. No ho pot fer, perquè són drets inalienables, fonamentals, dels individus, i aquest cas concret és prou evident perquè el president del tribunal hi pari esment. La qüestió va per una altra banda, allò que és ‘rellevant jurídicament’ –en paraules de Marchena– és qualsevol detall que concerneixi els qui s’asseuen al banc dels acusats. És a dir, allò que importa realment al tribunal és si hi ha res que diguin els votants que faci pensar que les concentracions que van fer als col·legis per a protegir les urnes van ser organitzades pel govern; si les concentracions de protesta contra l’actuació de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil van ser preparades i dirigides des d’una estructura encapçalada per membres del govern i els representants de les entitats socials. I si això es feia amb un propòsit clar i organitzat d’impedir per la força l’actuació dels cossos policíacs per a complir l’ordre judicial d’aturar el referèndum i doblegar la voluntat de l’estat.

Els testimonis d’avui han dit que no, que la determinació d’anar a votar era seva, i que la voluntat de romandre als col·legis i de protegir les urnes i els altres votants era seva, que no eren una ‘massa’ manipulada i sense criteri que obeïa unes ordres i unes instruccions precises d’impedir l’actuació policíaca. El testimoni de Carme Budé, també de Dosrius, ha estat contundent en aquesta línia. ‘Vostè sabia que la Guàrdia Civil va anar a complir una ordre judicial?’ ‘No, i jo no m’imaginava pas que a un poble com Dosrius, que és petit, poguessin venir.’ ‘Va tenir coneixement de la crida dels polítics perquè es votés aquell dia?’ ‘No. I ni que m’ho haguessin demanat, ni que m’haguessin dit que no hi anés, jo aquell dia hauria anat a votar igualment.’

Tots aquests testimonis no fan pas veure que passaven per allà, que van anar a treure el cap al col·legi per curiositat. No: tots tenien la ferma convicció d’anar a votar, i de posar per damunt de resolucions judicials el seu dret de fer-ho, de participar en aquella activitat política, en aquell referèndum. I no se n’amaguen. És ací on la fiscalia prova de gratar, a veure si algú parla de la passivitat o de la connivència dels Mossos amb la votació, o si diu si hi havia unes directrius per a ocupar els col·legis durant hores i per a blocar l’entrada dels policies. ‘Va ser espontani, ens vam organitzar nosaltres’, diuen els testimonis. I no els encaixa, no ho entenen. L’1-O va ultrapassar el govern; la violència mateixa de la policia ho va propiciar, va actuar de catalitzador, esperonant molts veïns que potser de primer no se sentien interpel·lats per la votació a anar als col·legis no únicament a votar sinó també a protegir-los. La violència desplegada en alguns col·legis, selectivament, des de primera hora, va propagar un efecte de pànic i de temor generalitzat, tal com han explicat alguns dels testimonis, però també va tenir un efecte cohesionador. La fiscalia els vol presentar com uns peons d’una estratègia per a la rebel·lió.

‘Una agent de policia va venir i em va clavar un cop de puny’

El problema que tenen ara els fiscals és que la ‘massa’ i les ‘muralles humanes’ van prenent cos, tenen cara i ulls, i una veu que és a punt d’esqueixar-se quan recorden la por que van passar i la violència que van veure. L’advocat Jordi Pina ha fet una selecció de testimonis intel·ligent per a les sessions d’aquesta setmana, perquè ha posat davant el tribunal aquests individus suposadament rebels, i la seva imatge i les seves paraules ensorren la ficció. Per exemple, quan compareix Pere Font, un enginyer tècnic de telecomunicacions jubilat que va anar a votar al CEIP Víctor Català de Nou Barris, a Barcelona. Aquell home gran explica com va arribar al col·legi a les set del matí, com es va anar omplint de gent, va començar la votació i al cap de ben poc van aparèixer els antiavalots de la policia espanyola. Font relata com ell i tothom es van refugiar en una aula, asseguts a terra, amb les mans alçades, com van entrar els agents, amb un mall i unes tenalles. I al cap d’una estona sense dir res van anar traient la gent de mala manera, a ell el van agafar dels testicles el van estirar cap amunt i el van arrossegar fins al carrer, on es va queixar del tractament rebut a un altre agent. I en aquell moment, ‘una dona policia va venir i em va clavar un cop de puny a la cara.’

Heus ací els rebels. La rebel·lió, i la sedició, requereix una violència que no va existir malgrat la violència exercida per la policia. El fiscal Maza i els magistrats Lamela i Llarena van capgirar els fets per a argumentar que la violència que hi va haver va ser culpa del govern i que tenia un propòsit clar. Marchena ho veurà així també?

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

Demà continuaran declarant testimonis proposats per Jordi Pina, advocat de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. Són tots votants de col·legis electorals durant el referèndum de l’1-O.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb