L’advocat Ramon Forteza explicava dimarts a la tarda davant Manuel Marchena que va intentar assistir dos joves que havien quedat atrapats dins el col·legi electoral de l’1-O a la seu del Departament de Benestar Social de Lleida. Desenes d’antiavalots de la policia espanyola havien encerclat el centre de votació, i hi havia gent retinguda dins. Forteza recordava com maldava per entrar-hi, i com cada temptativa que feia era resposta pels agents amb cops de porra i empentes. Ho va provar quatre vegades, vestit amb la toga i tot, i li va ser impossible: sempre s’enduia els cops dels agents. A la biblioteca del Suprem, on s’apleguen els periodistes que informen del judici contra el procés, hi havia rialles. Els feia gràcia aquell home, tossut, decidit a ajudar uns joves que eren enmig d’un grup d’antiavalots violents que, en aquell mateix col·legi, eren capaços de clavar puntades de peu a una dona d’uns seixanta-cinc anys que havien fet caure a terra. Sí, els feia gràcia aquella obstinació malgrat els cops. També hi va haver rialles quan els agents de la Guàrdia Civil descrivien la rebel·lió com un cop a un dit o una mirada d’odi. La diferència és que, l’endemà, a les pàgines dels diaris, uns testimonis eren del tot creïbles i uns altres eren qüestionats i, en algun cas, ridiculitzats.

El relat que van fer els primers testimonis de votants agredits per la policia l’1-O eren corprenedors. Un d’ells recordava el so de les porres esberlant caps; una altra explicava amb una angoixa que no la deixava respirar la violència desbocada dels agents al Pau Claris… Però la immensa majoria de la premsa espanyola agafa aquestes declaracions amb agulles o amb desdeny. En el millor dels casos, presenten aquests testimoniatges com l’altra cara d’una realitat dual, contradictòria, impossible de discernir. Perquè aquesta gent explica unes coses ‘que difereixen radicalment de la narració dels agents’. Així ho expressa el cronista d’El País en aquest judici, Pablo Ordaz, que en les seves cròniques anteriors havia donat per bo el testimoni dels guàrdies civils, destacant l’odi de la gent corrent’ contra els agents, sense demanar-se per què podia ser que hi hagués aquelles expressions d’odi o de ràbia.

Perquè el centenar llarg d’agents que va comparèixer al Suprem va fer un discurs molt calculat, i explicat en la premsa espanyola com la demostració que el comportament de la gent durant la tardor del 2017 no va ser pacífic, sinó violent i hostil, i que això demostrava que hi havia hagut alguna cosa semblant a una rebel·lió i que els acusats ho tenien ben magre. Van difondre aquells relats acríticament, fent de corretja de transmissió inacabable, amplificant unes mentides que no podien ser desmentides amb vídeos ni amb preguntes que qüestionessin la seva intervenció. La violència ambiental surava pertot.

A El Confidencial posen l’accent en la contraposició entre els testimonis dels agents de policia i els dels votants, però amb ‘un matís’ que deixa clar d’entrada la cronista, que és que ‘els agents complien la llei’. Hi manca afegir que la gent exercia un dret fonamental. I encara més: que la protesta no violenta no pot ser reprimida amb aquella violència per part d’un estat que es vulgui dir de dret i democràtic. Aquests diaris espanyols ni tan sols presenten el conflicte; no exposen la contradicció entre l’obligació del compliment d’una resolució judicial i el dret de manifestar-se i de protestar contra aquella resolució judicial, que, d’altra banda, també indicava la necessitat de preservar la convivència ciutadana.

El debat de fons és bandejat; no s’entoma. La lectura mediàtica d’aquest judici és gairebé unívoca, perquè el cap de l’estat es va encarregar que fos així de bon començament, quan només feia una setmana que havia començat. Felipe VI va dir: ‘No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret, perquè sense el respecte a les lleis no hi ha ni convivència ni democràcia.’ El rei espanyol reproduïa el relat acusatori de la fiscalia i de l’advocacia de l’estat. I del partit ultra Vox. La premsa espanyola, tret d’alguna excepció, no formula en cap moment el debat sobre l’exercici de drets fonamentals. Per això interpreta un testimoni com el de David Fernàndez com un aval a la tesi de l’acusació, no pas com un envit al tribunal per veure si és capaç de protegir el dret de manifestació i de la protesta pacífica.

Ordaz escrivia a El País: ‘La declaració de Fernàndez, contra tot pronòstic, esdevé un mal negoci per a les defenses i una joia per al fiscal.’ Continua així: ‘La qüestió li va sortint més o menys bé fins que s’embriaga de si mateix i reconeix que va ser darrere d’una estratègia que es diu barrera o mur, de mur humà.’ A El Confidencial, Parera titulava aquell dia: ‘Les defenses proven de sembrar la pau en el judici, però recullen la sedició’. Més clar, impossible. És ben cert que el testimoni de David Fernàndez no encaixava amb l’estratègia de declaracions testificals d’Andreu Van den Eynde, l’advocat d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva. Perquè Fernàndez va fer explícita la voluntat de desobediència civil, de l’acció de desobeir voluntàriament en defensa d’uns drets inalienables.

En la lògica repressiva en què s’inscriu aquest judici, l’assumpció de la desobediència civil és sinònim de condemna per sedició. Segons la cronista d’El Confidencial, la descripció dels fets de l’1-O que va fer David Fernàndez al Suprem ‘coincideix, gairebé punt per punt, amb la redacció d’allò que en el codi penal és un delicte de sedició’. És a dir, que l’exercici de desobediència civil d’aquell dia encaixa en ‘l’alçament públic i tumultuari per a impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis’. Els nou acusats de rebel·lió o sedició no van cridar la gent a impedir deliberadament i organitzada l’acció de la policia espanyola; si de cas, van instar la gent a exercir el seu dret de vot, el seu dret de reunió, de manifestació, d’expressió. Fou la gent qui va baixar de casa als col·legis a protegir les urnes i els votants de la violència de les porres, organitzant-se, establint passadissos, homes i dones amb els braços encadenats, uns altres guaitant, avisant si venia la policia, i tot plegat en una reacció que anava més enllà que no podia imaginar el govern. Això és una prova de la rebel·lió i la sedició de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Josep Rull, Joaquim Forn i Jordi Turull? Heus ací novament la col·lisió de relats, de marcs mentals, que la premsa espanyola no està disposada a assumir, i sembla que els set magistrats del Suprem tampoc.

Perquè es fa difícil de pensar que el tribunal no pensi exactament igual com pensa la premsa espanyola i Felipe VI; costa d’imaginar que ni tan sols es proposi aquest debat de fons sobre el dret de protestar, que ignori aquesta tensió i que no interpreti el testimoni de David Fernàndez com la corroboració de la sedició, com a mínim. Els marges del judici han quedat molt delimitats de bon començament. Fora del Suprem, el marge l’estableixen els mitjans espanyols, assenyalant quan és, segons ells, inacceptable que el judici esdevingui una cosa semblant a un procediment acusatori contra els policies espanyols. Aquest és un límit inacceptable, per a ells i per al tribunal, que és qui fixa els marges dins la sala de vistes del convent de les saleses.

No permetran que el degoteig de testimonis de votants de l’1-O que hi haurà les dues setmanes vinents esdevingui ‘un judici contra la policia’. Marchena ho té ben clar, i limitarà les declaracions dels testimonis en aquest sentit. Ja va passar quan el magistrat va donar la raó a la fiscal Consuelo Madrigal, que s’havia queixat que Marina Roig interrogava un agent sobre els mètodes violents que havia emprat contra la gent als col·legis. Això no era pertinent, segons Marchena. I aquesta setmana vam veure que el jutge tallava un altre testimoni, el batlle de Sant Julià de Ramis, perquè acusava la Guàrdia Civil, en la descripció dels fets que recordava de l’1-O, d’actuar de manera intimidatòria contra la població.

Per a què serviran, doncs, tots els testimonis que vindran de votants agredits? Per a una certa premsa espanyola, per a tornar-los a escarnir i a humiliar, com fa el cronista de l’ABC quan parla de ‘versions exagerades i inversemblants’ que són pensades per a ‘alimentar el mite’ que mobilitzi el poble, fent una comparació directa amb els mètodes dels règims totalitaris. I per als set magistrats que jutgen els presos polítics? Marchena ja ha dit més d’una vegada que no és objecte d’aquest judici determinar si hi va haver excessos policíacs, perquè hi ha procediments judicials oberts per aquest motiu en diversos jutjats de Catalunya. No sembla que hagin de tenir en compte que la violència policíaca va ser calculada per a desencadenar una determinada reacció (violenta) de la gent, i que els votants i manifestants van tenir un comportament pacífic. D’aquests testimonis, si de cas, veuran si en poden deduir comportaments que justifiquin una sedició, o una conspiració per la rebel·lió que sigui atribuïble als acusats. Heus ací què deuen pensar els jutges, mentre a la sala un senyor de la Ràpita o una senyora de Sabadell ofeguen les llàgrimes per a conservar la dignitat del seu testimoniatge i a la biblioteca uns periodistes esclaten a riure.

 

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb