D’ençà del ‘vist per a sentència’ de Manuel Marchena, hem tingut l’oportunitat de veure els arguments jurídics del tribunal un parell de vegades: la primera, per a justificar que Oriol Junqueras no pogués anar a l’acte de promesa de la constitució espanyola ni exercir les seves prerrogatives com a eurodiputat, i la darrera, amb les explicacions amb què desestima la petició de tots els presos polítics (tret de Junqueras i Romeva, que no van presentar cap recurs) de quedar en llibertat provisional fins que no es faci pública la sentència del judici contra el procés. I tant els arguments de Marchena i els altres sis magistrats del tribunal com la decisió mateixa de deixar-los a la presó prefigura una sentència condemnatòria, oimés amb la duresa de les explicacions, l’adhesió a les tesis de les acusacions i l’agressivitat verbal emprada per a desacreditar el Grup de Treball de les Nacions Unides contra les Detencions Arbitràries, que havia exigit l’alliberament immediat de Junqueras, Cuixart i Sànchez (perquè són els tres primers que van denunciar el cas a l’ONU) i una indemnització per a tots ells.

Crida l’atenció la irritació envers el dictamen de l’ONU al llarg de la interlocutòria, en què els magistrats dediquen un paràgraf a explicar que no hi ha hagut cap situació nova ni sobrevinguda que els faci modificar la decisió que ja va prendre Pablo Llarena per a mantenir-los en presó preventiva, i a dir que es troben en la fase final de la resolució judicial de la causa, i en canvi empren una desena de pàgines a mirar de desacreditar no tan sols els arguments del Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries sinó també la credibilitat i l’honestedat dels experts. Tots ells van elaborar les conclusions després d’haver escoltat els demandants i l’estat espanyol, que va presentar les seves al·legacions, invocades i referides en el dictamen del grup de les Nacions Unides.

Però Marchena i els altres magistrats diuen que subscriuen els arguments de l’advocacia de l’estat i del govern espanyol per a impugnar dos dels membres del grup ‘per manca d’imparcialitat i d’objectivitat’, pel fet que l’advocat de Cuixart, Sànchez i Junqueras en aquesta demanda, Ben Emmerson, ‘hauria desenvolupat una activitat concomitant’ amb ells quan va ser relator de l’ONU. Però sobretot basen l’argument de la manca d’honestedat en el fet que la notícia es filtrés abans de ser publicada oficialment, i acusen Emmerson de ser-ne el responsable. Ara bé, passen per alt que abans del dia de la publicació oficial, l’única part que disposava anticipadament del dictamen era, en aquest cas, l’estat espanyol.

Desqualificació fins a l’insult

És sobre les qüestions de fons de la resolució de l’ONU que el tribunal desplega la seva irritació, pels arguments que ataquen durament l’arbitrarietat i la motivació política de les decisions judicials, preses pel Suprem mateix, d’haver mantingut tancats durant tants mesos els presos polítics. I diuen: ‘El dictamen del WGAD [les sigles del grup, en anglès] conté també valoracions probatòries inassumibles sobre la concurrència de la violència com a element típic del principal delicte pel qual s’ha formulat l’acusació […]. S’hi inclou una valoració a cegues d’elements probatoris l’autèntica realitat dels quals no ha pogut ser apreciada pels redactors de l’informe.’

I encara van més lluny, quan neguen un dels casos més escandalosos de tota la instrucció: la decisió de Pablo Llarena de mantenir tancat a la presó Joaquim Forn amb l’argument que es refermava en la seva ideologia independentista. Marchena i la resta del tribunal diuen avui això: ‘No falten pas, en el dictamen, afirmacions extravagants, mancades de tota lògica i d’impossible encaix en el nostre sistema processal. És el cas de l’apartat 117, segons el qual “el grup de treball va rebre informació convincent, no refutada pel govern, sobre la situació del senyor Forn, detingut i acusat en aquesta causa, i que fou persuadit de suprimir el seu activisme en favor de la causa independentista a canvi de ser alliberat”.’

Diu el tribunal que aquesta afirmació ‘és una insídia, que només pot ser subscrita des d’un groller desconeixement dels principis que defineixen el procés penal en el nostre sistema constitucional’. La ‘insídia’ es fonamenta en aquesta afirmació que feia Llarena el 2 de febrer de 2018 per a rebutjar la petició de llibertat de Joaquim Forn: ‘L’investigat, en l’expressió de la seva legítima llibertat ideològica, manté lògicament el seu ideari sobiranista, cosa que, tot i ser vàlida constitucionalment, no significa que s’hagi de renunciar a avaluar. […] Si considerem la incertesa que hi ha que la voluntat política majoritària sigui la de respectar l’ordre legal per a atènyer l’aspiració d’independència que avui encara comparteix l’investigat, i si avaluem la determinació, encara avui, amb què l’investigat va conduir la seva greu actuació delictiva, s’ha de concloure que persisteix el risc de reiteració delictiva que es nega en la petició de llibertat.’

Llarena, en la fase d’instrucció, ja parlava directament d’actuació delictiva. I els seus arguments eren un atac directe i flagrant contra la llibertat ideològica, contra el dret de participació política i contra la llibertat de moviments d’un dels presos polítics. Quan va començar aquest judici, el mes de febrer d’enguany, Marchena tenia l’oportunitat d’allunyar-se del to, les maneres i les decisions de la instrucció de Llarena –una fase greument vulneradora de drets fonamentals dels presos i els exiliats–, de desmarcar-se’n i obrir una nova mirada basada en els fets que s’anessin desplegant a la sala de vistes. Algú va pensar que ho feia, per la moderació en les formes i algunes decisions formals que va prendre en les primeres sessions. Però a les acaballes del judici va oferir la seva versió més autoritària i cínica amb les defenses i alguns dels testimonis de les defenses. I ara, acabat el judici, amb els principals mitjans espanyols reverenciant-lo i amb alguna crida fins i tot a dedicar-li un carrer, Marchena i tots els altres magistrats mostren clarament un posicionament hostil envers els arguments dels acusats, favorable als abusos penals que ja s’han comès contra ells.

Novament, l’autarquia judicial

I sembla que qui ho desencadeni sigui l’estranger, és a dir, l’opinió vinguda de fora que qüestiona els procediments interns en un cas que és nuclear a l’estat de dret espanyol i que és, ni més ni menys, que la unitat d’Espanya, d’acord amb allò que va proclamar el president del Suprem, Carlos Lesmes, en la inauguració de l’any judicial del 2017. Perquè aquesta fúria discursiva d’avui l’han motivada els arguments contundents i nítids del grup de l’ONU contra les detencions arbitràries, i la maniobra inèdita i difícilment explicable jurídicament amb què es va prohibir a l’eurodiputat Junqueras d’assistir al ple d’Estrasburg del 2 de juliol és que quedaria fora de la jurisdicció espanyola (en paraules textuals), que la darrera paraula sobre la seva situació deambulatòria, sobre la seva llibertat de moviments i sobre la seva immunitat la tindria el Tribunal de Luxemburg, i no el Tribunal Suprem.

Això recorda la irritació sorprenent de la sala d’apel·lacions del Suprem contra la justícia alemanya quan el Tribunal Superior de Slesvig-Holestein es va oposar a l’extradició per rebel·lió de Carles Puigdemont i el va deixar en llibertat. Hi havia una agror que, justament avui, es repeteix per part de la mateixa sala, de manera gairebé obsessiva, en la interlocutòria feta pública a la tarda confirmant el processament dels exiliats Toni Comín i Meritxell Serret en aquesta causa. El cor argumental és el rebuig i el menyspreu a la decisió dels magistrats de Slesvig-Holstein. ‘Doncs bé, per més que el Tribunal de Slesvig-Holstein va disposar en aquesta segona sentència d’un material probatori que li fou remès des d’Espanya, a la qual cosa s’ha d’afegir el fet que la fiscalia de l’estat federat alemany assumia en els seus escrits substancialment les tesis que sosté la fiscalia del TS espanyol, el tribunal alemany, a més d’incórrer en intromissions jurisdiccionals que denuncia el ministeri fiscal, aplica un cúmul de criteris de fons que s’aparten de les dades que hi ha en la present causa.’

Quina contradicció. Ja ho vam veure ara fa un any: el Suprem va enviar una muntanya de ‘proves’ als jutges alemanys perquè analitzessin el fons de la qüestió de la violència l’1-O, i quan els jutges van prendre una decisió –que no els era favorable–, es van queixar que haguessin entrat en el fons de la qüestió. El factor internacional molesta el Suprem i l’incomoda. És allò de ‘no ha de venir ningú de fora a dir-nos què hem de fer’. Perquè és aquest factor que fa entrar més en contradicció i que compromet més les decisions judicials espanyoles en aquest procediment. És ensems el factor que ajuda a veure més nítidament la seva posició, i aquesta és de mà dura. Perquè totes aquestes decisions, i els arguments amb què les sostenen, fan tota la impressió d’un lliurament per fascicles d’una sentència condemnatòria, a la qual tan sols ens manca de saber de quants anys de presó serà.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb