Era un dels darrers dies del judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Al matí els fiscals havien exposat l’informe final amb les peticions de presó per rebel·lió i malversació contra els presos polítics, amb uns discursos agressius, ofensius, parlant de cop d’estat, mirant de fer encaixar en el tipus penal de la rebel·lió una violència entre insòlita i inexistent. A la tarda, mentre parlava l’advocada de l’estat Rosa María Seoane, el fiscal més dur, Javier Zaragoza, aquell que va imprimir un to més polític en el discurs, es passejava per les dependències del Suprem habilitades com a sala de premsa, i xerrava de manera distesa amb alguns periodistes. Ja havia acabat la feina. Vestit amb pantalons i jaqueta de color blau marí i amb una camisa blanca, sabates fines d’entretemps, somrient, passejava una imatge desimbolta, oposada a aquella més encarcarada que li havíem vist durant quatre mesos dins la sala amb les ulleres de mirar de prop penjant de la punta del nas, la toga negra i les punyetes.

Aquella tarda, Zaragoza estava satisfet, se li notava, convençut que tot anava per bon camí; les seves conclusions, pràcticament com si el judici no hagués existit, culminaven una feina de gairebé quatre anys, primer a l’Audiència espanyola i ara al Suprem, perquè l’independentisme rebés el càstig judicial que es mereixia. Ell ha estat la punta de llança de la resposta d’un estat que l’endemà del 9 de novembre de 2014 es va sentir humiliat i avergonyit, perquè allò no fou la botifarrada que pensaven, no havien sabut calibrar la capacitat de la mobilització de l’independentisme ni la penetració que tenia en el teixit social del Principat. El govern de Rajoy va judicialitzar la resposta, amb el procediment contra Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs, que va acabar en condemnes per desobediència i en un càstig patrimonial imposat per un Tribunal de Comptes polititzat. Però hi havia una altra maniobra, molt més profunda i ambiciosa, de llarg recorregut i soterrada, que va engegar Javier Zaragoza.

Si l’independentisme no afluixava després del 9-N, calia parar-li els peus. Oimés després de les eleccions del 27 de setembre de 2015, quan va aconseguir una majoria parlamentària amb un full de ruta públic i definit, amb terminis inclosos, fins a la proclamació de la independència. Javier Zaragoza era aleshores fiscal en cap de l’Audiència espanyola, i el 5 de novembre, un mes després de les eleccions, ja va ordenar per escrit a la policia espanyola, la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra que investiguessin tot allò que consistís a desplegar un mandat polític que ell mateix qualificava d’il·legal. Tot funcionari (‘sigui local, provincial o autonòmic’) restava sota sospita a partir d’aquell moment, i ordenava a la policia que li fes arribar tot allò que pogués semblar encaminat a ‘executar actes constitutius de rebel·lió i sedició quan la seva finalitat o el seu propòsit sigui canviar il·legalment l’organització territorial de l’estat i declarar la independència d’una part del territori nacional, en el cas en qüestió de la comunitat autònoma de Catalunya’.

L’alumne més aplicat

Zaragoza feia temps que era fiscal de l’Audiència espanyola, d’ençà del 2006, quan el va nomenar el fiscal general de l’estat d’aleshores, Cándido Conde Pumpido. Zaragoza, membre de la Unió Progressista Fiscal, sempre s’havia mogut bé en l’entorn de poder socialista. Anys enrere, havia treballat de bracet del jutge Baltasar Garzón en operacions contra el narcotràfic com a responsable de la fiscalia antidroga. I abans, durant la major part dels anys vuitanta, va exercir de fiscal al País Basc. Però per a ell, com per a qualsevol fiscal espanyol, esdevenir el fiscal en cap de l’Audiència espanyola és un premi, el màxim prestigi. Perquè és el principal tribunal polític, hereu del franquista Tribunal d’Ordre Públic, que jutja els crims contra la corona espanyola, contra la unitat de l’estat, a més del narcotràfic, els principals delictes econòmics i el crim organitzat. Zaragoza va tenir durant una dècada aquest poder, i el va anar modulant, per a adaptar-se als canvis polítics i preparar l’arribada del PP al poder, d’ençà del 2011, endurint les seves posicions i adaptant-les a una agenda més restrictiva en matèria de drets civils.

Per a mantenir la cadira al capdavant de la fiscalia de l’Audiència espanyola quan Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa, Zaragoza va voler ser l’alumne més aplicat. Però no fou pas una actitud impostada ni empeltada, sinó que la seva concepció de l’exercici de drets fonamentals com la llibertat d’expressió ja havia quedat clara temps enrere. Per exemple, quan va denunciar els diaris bascs Deia i Gara, l’any 2008, per injúries contra el rei espanyol, per haver publicat un article crític amb Juan Carlos, ‘Las tribulaciones del Oso Yogui’ i el dibuix que l’acompanyava. Era arran d’unes informacions segons les quals el rei espanyol havia anat a caçar óssos a Rússia. Fou un dels judicis més absurd que es recorden a l’Audiència espanyola, on els autors van haver de discutir amb l’acusació qui anava begut, si l’ós o el rei.

En aquells primers anys com a fiscal en cap de l’Audiència espanyola que va fer tenalla amb el seu padrí, Conde Pumpido, per a aturar la investigació que Baltasar Garzón –temps enrere aliat de Zaragoza en la lluita contra el narcotràfic– pretenia engegar contra els crims del franquisme. El criteri que aleshores volia imposar la fiscalia (i li van acabar donant la raó) era que aquells crims, comesos d’ençà del cop d’estat del 1936, no podien ser jutjats per l’Audiència espanyola perquè no n’era competent. Javier Zaragoza deia aleshores que permetre aquella investigació hauria significat obrir una mena de causa general contrària al procés penal que hauria de ser propi d’un estat de dret. Aquest argument per a impedir la investigació dels crims de la dictadura fou el que va transgredir ell mateix per a engegar, anys més tard i a l’Audiència espanyola mateixa, una investigació que va esdevenir una causa general contra l’independentisme, amb la motivació del resultat d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, les del 27-S. Aquell recurs de Zaragoza contra la investigació va afavorir la querella de l’organització d’ultradreta Manos Limpias i de la Falange contra Garzón.

L’escàndol revelat per WikiLeaks

I durant aquests anys, entre el 2007 i el 2009, es va reunir unes quantes vegades al seu despatx amb responsables de l’ambaixada dels Estats Units que el pressionaven, a ell i més fiscals i polítics espanyols, perquè aturessin les investigacions que hi havia obertes a l’estat espanyol pels vols de la CIA de trasllat il·legal de presoners; contra militars nord-americans acusats de l’assassinat del càmera de televisió José Couso a Bagdad el 2003; i contra responsables de Guantánamo per tortures. Zaragoza va cedir a les pressions, i va anunciar que s’oposaria al processament dels tres militars acusats d’haver matat Couso i que s’arxivarien les altres causes. No només va actuar en aquest sentit, sinó que va proporcionar informació molt valuosa a les autoritats nord-americanes sobre l’evolució de les investigacions en aquests casos. L’escàndol, el va destapar WikiLeaks i el va publicar El País.

La reputació de Zaragoza i de més jutges (com Ismael Moreno) i fiscals (com Conde Pumpido) no es va trobar compromesa malgrat unes evidències que haurien hagut d’enterrar sengles carreres. A l’inrevés, perquè tots van mantenir i van millorar les posicions de poder que ocupaven. En el cas de Zaragoza, fent i desfent a pler a la fiscalia de l’Audiència espanyola; tot passava per les seves mans. Ell tenia la darrera paraula en els casos que s’investigaven, i durant els seus darrers anys ocupant aquest càrrec va emprendre investigacions i acusacions per delictes d’odi a la xarxa, amb un peculiar criteri a l’hora de seleccionar les opinions mereixedores de càstig i les que eren perdonables; va fer que un jutge fiqués a la presó per apologia del terrorisme uns titellaires de Madrid per haver fet broma en un espectacle amb un cartell que incloïa la paraula ETA; va demanar vint mesos de presó contra el cantant de Def Con Dos per enaltiment del terrorisme per la lletra d’unes cançons i va denunciar per injúries a la corona i ultratge contra els símbols espanyols la xiulada contra el rei i contra l’himne d’Espanya en la final de Copa del 2015 al Camp Nou. A mesura que el govern de Rajoy enduria la legislació, amb la llei mordassa, la reforma del codi penal i la de la llei del Tribunal Constitucional, perquè esdevinguessin eines efectives de repressió judicial, Zaragoza s’hi anava emmotllant.

Cap a la causa general

Fins que l’independentisme es va atrevir a fer el 9-N i a guanyar unes eleccions com les del 27-S. Aleshores va decidir d’aplicar una vella doctrina que ell mateix havia fet anar amb mà de ferro durant anys, la del ‘tot és ETA’, reformulant-la i rebatejant-la implícitament: ‘Tot és el procés’. Per això la tardor del 2015 va obrir una via repressiva que arriba fins avui, encarregant a la policia que investigués tot allò que tingués a veure amb l’independentisme. El tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, àlies ‘Tácito’ a la xarxa (des d’on insultava independentistes), va explicar en el judici contra el procés que d’ençà de final del 2015 que investigava dirigents independentistes seguint les indicacions de Zaragoza. Baena ho va fer durant mesos, fins que el jutjat número 13 de Barcelona, arran d’una querella de Vox, va fer allò mateix, a començament del 2017. Diverses investigacions obertes per un mateix motiu, en una causa general de caràcter prospectiu que encara es va anar ramificant, amb causes obertes al TSJC, a l’Audiència espanyola i al Tribunal Suprem.

Però, malgrat haver estat un alumne tan aplicat, les famílies polítiques acaben pesant més. I a començament del 2017, justament quan es judicialitzava la causa general al jutjat número 13 de Barcelona, pocs mesos abans de l’anunci de la data de l’1-O, Javier Zaragoza fou rellevat –al cap d’onze anys– del càrrec de fiscal en cap de l’Audiència espanyola. Fou un revés per a ell, que es va haver de conformar a ser fiscal de sala del Tribunal Suprem, una posició de menys responsabilitat i de menys acció, en un tribunal de darrera instància on pràcticament no es fan judicis. I un dels pocs que s’han fet aquests últims temps ha estat precisament el judici contra el procés, que per a Zaragoza fou com una benedicció. Perquè li permetia de tancar judicialment un procediment que ell mateix havia nodrit, quatre anys enrere, i amb un lluïment mediàtic que li ha fet rebre el favor d’una bona part de la premsa de Madrid, per haver-se exhibit com l’assot de l’independentisme.

Aquest paper, el comparteix en l’àmbit mediàtic espanyol amb Manuel Marchena. Perquè un dels fets més destacats, i alhora inquietants per als presos, durant aquest judici, ha estat la progressiva convergència de criteris i parers entre Zaragoza i Marchena, en decisions transcendentals que el magistrat ha hagut de prendre recentment, com ara la negativa a tramitar un suplicatori al congrés espanyol per a continuar jutjant els presos diputats; la denegació de deixar-los en llibertat provisional; i la prohibició a Junqueras d’exercir d’eurodiputat. Perquè, acabat el judici, ha quedat clar que qui recull millor el testimoni del fiscal Zaragoza és el jutge Marchena.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.