La forta repercussió social i política de la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes n’ha emboirat la transcendència jurídica. I, més concretament, la gravetat dels drets fonamentals vulnerats als presos condemnats i qüestionats ja ara mateix a tot l’estat espanyol per la doctrina que marca la instància judicial principal sobre els límits de l’exercici del dret de manifestació, llibertat d’expressió i ideològica… La vulneració d’aquests drets serà el fonament dels recursos que les defenses dels presos polítics presentaran al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), a Estrasburg. Però fins a arribar-hi, el camí serà llarg, perquè caldrà exhaurir abans la via interna a l’estat espanyol.

Aquest camí ja ha començat, perquè les defenses han presentat, d’entrada, uns aclariments de la sentència al Tribunal Suprem espanyol que s’haurien de resoldre aviat. Un té a veure amb la inhabilitació dels presos condemnats, perquè el tribunal fa referència als anys de presó, comptant-hi els dos de preventiva, però no diu què passa amb els d’inhabilitació. També han estat inhabilitats aquests dos anys en què alguns dels presos han estat suspesos del càrrec pel fet d’haver estat processats per rebel·lió?

Una vegada el Suprem espanyol aclareixi qüestions com aquesta, els advocats presentaran els incidents de nul·litat contra la sentència, exposant les nombroses vulneracions de drets fonamentals durant el procediment judicial. És un pas previ a la presentació dels recursos d’empara al Tribunal Constitucional espanyol, un tràmit que es pot allargar ben bé un mes fins que el Suprem no accepti o desestimi (ben segurament) aquests incidents. Serà aleshores quan s’obrirà la porta a recórrer al Tribunal Constitucional, l’última instància judicial abans de dirigir-se a la justícia europea. I el gran entrebanc.

Aquest tribunal encara té encallats una vintena de recursos d’empara presentats pels advocats dels presos durant la fase d’instrucció contra mesures abusives de presó preventiva, entre més. El TC acceptava a tràmit absolutament tots els recursos, però no els resolia, ni tan sols per desestimar-los, de manera que eren retinguts, congelats, i frenava la via d’Estrasburg. Alguns, amb la sentència ja dictada, deixen de tenir sentit perquè la presó preventiva és absorbida pels anys de presó de la condemna. La gran majoria d’aquests recursos encara continua al calaix del TC.

El precedent del cas Atutxa

És el gran entrebanc. I un exemple clar i recent el tenim amb el cas Atutxa. El Tribunal Suprem va condemnar a inhabilitació i multes l’ex-president del parlament basc Juan María Atutxa i els membres de la mesa Gorka Knörr i Kontxi Bilbao perquè van refusar de dissoldre el grup parlamentari de l’esquerra abertzale. La condemna fou el 2008, i el Tribunal Constitucional espanyol va trigar cinc anys a pronunciar-se sobre el recurs d’empara presentat per Atutxa. El 2013 va rebutjar el recurs i va confirmar la pena imposada pel Suprem. I fou el 2017 quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar Espanya pel càstig contra els parlamentaris i va ordenar que fos revocada. Però la revocació efectiva per part del Suprem en compliment de la disposició d’Estrasburg no ha arribat fins aquesta setmana, l’octubre del 2019. És a dir, onze anys de la condemna del Suprem.

No vol pas dir que aquest esquema temporal s’hagi de repetir en el recurs contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els presos polítics. El fet que la causa afecti persones que són a la presó hauria de fer que tant el TC, primer, com el Tribunal d’Estrasburg, després, hi donessin prioritat. Alguns dels advocats dels presos són conscients que el TC pot tenir el recurs encallat mesos o anys. N’hi ha que pensen que, ateses les circumstàncies polítiques i socials que impregnen aquest procediment, el Constitucional no podrà allargar més d’un any els recursos que li arribin ara.

L’escàndol Conde-Pumpido al TC

Sigui com sigui, és clar que just abans de la publicació de la sentència hi va haver un escàndol judicial arran d’una filtració a la premsa espanyola que pot condicionar absolutament l’aproximació que el tribunal pugui tenir sobre els recursos d’empara que li arribin. A l’estiu passat els advocats dels presos ja tenien un ull posat al TC perquè semblava que era imminent la resolució d’un recurs d’empara d’un cas de gran ressò mediàtic i relacionat en certa manera amb la sentència contra el procés. Es tracta de la causa d’Aturem el Parlament, els incidents en les protestes del 2011 contra l’aprovació d’un pressupost amb retallades socials. El Suprem va condemnar vuit dels manifestants per un delicte contra les institucions de l’estat, i el ponent fou ni més ni menys que Manuel Marchena. Per justificar la condemna, va encunyar una doctrina nova, la de la violència ambiental, per negar que es tractés d’un cas de llibertat de manifestació. És un axioma argumental semblant al de la condemna per sedició contra els dirigents independentistes, en què el magistrat converteix l’exercici d’un dret com el de reunió i manifestació –i fins i tot el de participació política– en l’arma de la sedició, en un factor coercitiu contra les autoritats públiques.

Cinc dels condemnats d’Aturem el Parlament van presentar el recurs d’empara al TC i semblava que, efectivament, els la donarien, que revocarien la sentència de Marchena del 2015 i que això passaria poc abans de la sentència contra el procés. Hauria estat un gran revés contra el tribunal dels presos polítics, perquè hauria creat un precedent que inevitablement el TC hauria de considerar quan li arribessin els recursos d’empara. Però una filtració en el moment adequat (25 de setembre proppassat) en el lloc adequat (el diari ABC) sobre el sentit de l’esborrany d’aquella resolució –el ponent de la qual era Cándido Conde-Pumpido, ex-fiscal general de l’estat durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero– va dinamitar-ho tot. Hi havia divergències importants dins el TC pel risc estratègic que hauria significat, el desacord es va fer públic, l’escàndol fou notori i la sentència sobre els fets d’Aturem el Parlament ha estat retinguda. Sense una data prevista i amb algunes sospites que acabarà tenint un sentit contrari al que pretenia inicialment Conde-Pumpido. Perquè davant tenim una qüestió d’estat.

Per tant, l’horitzó haurà de ser inevitablement Estrasburg. Els recursos d’empara, tant al TC com a Estrasburg, són individuals i denuncien la vulneració d’un dret fonamental o més d’un. En aquest cas, és clar que una de les empares que es demanaran serà per la violació del dret de manifestació, amb tota seguretat un dels grans cavalls de batalla a Estrasburg. Però també hi pot haver demandes per més drets vulnerats, com el de jutge predeterminat per llei, el d’una tutela judicial efectiva i el dret d’un judici just, recollit a l’article 6 del Conveni Europeu dels Drets Humans i que és un dels que més té en compte el TEDH.

Aquell dia que Marchena va patinar

Hi ha arguments clarament tècnics que Estrasburg pot considerar a l’hora de concloure que el judici no fou just, i el tribunal presidit per Manuel Marchena va tenir certa cura d’evitar-los, mostrant-se aparentment garantista amb les defenses. Si més no fou així al començament, però a mesura que passaven les setmanes i els mesos Marchena anava perdent la paciència i tenia, cada vegada més, actituds autoritàries i arbitràries i posava traves a alguns dels advocats dels acusats. Fins que va cometre errors i patinades, alguna de les quals molt sonada. Com aquell dia, el quaranta-quatrè de judici, quan va qüestionar públicament l’estratègia d’una de les defenses, la de Jordi Cuixart, i va atacar alguns dels seus testimonis d’aquell dia, com el de la filòsofa Marina Garcés, a qui va voler humiliar. A més, va dir a l’advocat Benet Salellas un ‘correcte, molt millor’, quan s’havia queixat dient ‘si la sala no em permet la pregunta, no faré més preguntes’. Aquell dia, poc després, el departament de comunicació del Tribunal Suprem va fer córrer entre la premsa una nota molt agressiva dels magistrats contra la defensa de Cuixart. Un fet inèdit. El jutge imparcial és un dels aspectes que té més presents Estrasburg. Un argument més tècnic i formal que no pas de fons.

Però hi ha advocats que volen que el TEDH entri en arguments més de fons i que avaluï la condemna de l’estat espanyol per una actitud discriminatòria per raó ideològica envers els presos, per haver-los mantinguts tancats en presó preventiva dos anys, haver-los impedit exercir els seus drets com a càrrecs electes fent un ús abusiu i desproporcionat del processament per rebel·lió, i tot plegat pel fet de tenir un projecte polític com la independència de Catalunya. Sembla que, de la mateixa manera que l’estratègia de les defenses durant el judici fou diferent, també cada advocat presentarà els recursos al TC primer, i a Estrasburg després, amb enfocaments diferents però amb una coordinació mínima perquè siguin tots compatibles. De manera que, quan al Tribunal d’Estrasburg arribaran tots els recursos dels presos polítics catalans, s’apleguin en una mateixa carpeta, en un mateix expedient que es pugui acabar resolent més aviat o menys.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb