El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El fiscal passa els fulls del dossier endavant i enrere, cercant la dada, l’anotació o la declaració de l’acusat que té al davant que l’incrimini, que el deixi retratat davant el tribunal de l’Audiència espanyola. Però no se’n surt, passen les hores de declaració i el major Josep Lluís Trapero no cau en cap parany, malgrat l’esgotament i la irritació continguda per un interrogatori impertinent, desendreçat i farcit de mentides que el fiscal sap que són mentida. Tant Miguel Ángel Carballo com el seu col·lega Pedro Rubira han demostrat aquesta primera setmana del judici contra Trapero, la intendenta Teresa Laplana i l’ex-director dels Mossos Pere Soler i l’ex-secretari general d’Interior Cèsar Puig que no tenen cap base per a sostenir les acusacions de rebel·lió o de sedició, que s’han preparat molt malament els interrogatoris i que tant els fa, perquè a la trista sala de vistes de l’Audiència han pogut formular tot un grapat de preguntes impertinents jurídicament, plenes de valoracions i prejudicis que no els haurien deixat passar en cap moment al judici al Tribunal Suprem de l’any passat, ni els advocats dels presos ni Marchena mateix.

Aquest judici queda més amagat mediàticament, pràcticament sense presència de mitjans internacionals a la sala de premsa, i arraconat geogràficament, traslladat a un polígon desolat dels afores de Madrid i no pas a la cèntrica plaça de la Villa de París. Ací no hi ha tants escrúpols amb la pulcritud processal, no hi ha la cura un punt exagerada amb què Marchena remarcava els primers dies de judici contra el procés al Suprem la necessitat de garantir el dret de defensa; a l’edifici de l’Audiència de San Fernando de Henares tot és més eixut, la magistrada Concepción Espejel deixa fer als fiscals, no els para els peus malgrat els evidents abusos que cometen en els interrogatoris, vessant contínuament opinions i prejudicis. Hi ha quelcom d’inquietant en tot això: l’assossec dels fiscals malgrat el descontrol de la causa, que recorda el que tenien generalment els Zaragoza, Madrigal i Cadena al Suprem; aquella convicció que el cas és guanyat i que la vista oral és un tràmit carregós. Que deixaran que siguin els Pérez de los Cobos i els altres agents i comandaments de la policia espanyola i la Guàrdia Civil que aportin tots els elements de càrrec contra els acusats perquè el tribunal tingui matèria condemnatòria, tant si les seves paraules són certes o falses.

De què s’han de defensar ara?

Per tant, en quatre dies de judici hi ha hagut una exhibició de despropòsits per part de Carballo i de Rubira que haurien d’enrojolar tot el ministeri fiscal. I el primer d’aquests despropòsits ha estat el manteniment formal de l’acusació de rebel·lió al llarg dels dos mesos que durarà el judici, malgrat la sentència de sedició del Suprem. Els fiscals van donar entenent que a l’acabament de la vista oral ja canviarien l’acusació de rebel·lió a sedició, però que de moment no, que calia deixar que es desenvolupés el judici i en acabat ja en parlaríem. Aleshores, de què s’han de defensar Trapero, Puig i Soler? De sedició, tot confiant que així constarà en l’informe de conclusions finals de la fiscalia? Però mentrestant, els advocats Olga Tubau, Cristóbal Martell i Fermí Morales tenen com a document per a rebatre un escrit d’acusació provisional que assenyala la rebel·lió. Un nou entrebanc per a les defenses. I el tribunal hi va estar d’acord.

I una vegada començada la declaració de Trapero, el fiscal Miguel Ángel Carballo desplega el seu estil d’interrogatori, fonamentat a portar el major per un laberint de preguntes que comencen en un punt, salten a una altra qüestió i tornen a la primera sense gaire sentit ni connexió, provant de marejar l’acusat, sense escoltar-ne les respostes, sense atendre’n els arguments, repetint-li constantment les mateixes preguntes i obtenint les mateixes respostes, com ara la insistència a demanar per què no va ordenar de carregar contra els concentrats el 20 de setembre de 2017 davant el departament d’Economia, per més que fossin manifestants pacífics que no agredien ningú ni es comportaven amb violència, per més que n’hi hagués set-cents, dos mil, deu mil o quaranta mil i hagués estat una temeritat fer ús de la força, perquè hauria generat una situació de gran perill per a ells i per als policies mateixos.

A pastar fang, els ferits

El fiscal Carballo, el mateix que volia empresonar Tamara Carrasco i Adrià Carrasco per rebel·lió i terrorisme, el responsable d’haver perseguit els CDR detinguts el 23 de setembre d’aquest any passat sense proves acusant-los de terrorisme, d’haver engegat una investigació contra el Tsunami Democràtic també per terrorisme, atemptava en cada pregunta que feia a Trapero contra el dret de manifestació i contra la llibertat d’expressió. I fins destil·lava la seva aversió als votants del dia del referèndum quan demanava al major com podia ser que el Primer d’Octubre hi hagués comandaments dels Mossos que ordenessin als agents de seguretat pública dels col·legis de Sant Andreu que atenguessin els ferits en les càrregues dels antiavalots de la policia espanyola; ho retreia a Trapero, tot demanant-li si no haurien hagut de preocupar-se més aviat de retirar les urnes i fer cas del mandat judicial.

La desídia i despreocupació dels fiscals per a conèixer bé la realitat social i política de la causa que fa dos anys que tenen entre les mans són clamoroses. En detalls com ara les males traduccions del català a l’espanyol de documents dels Mossos, que tergiversen completament el sentit de què s’hi diu i que són utilitzades com a proves de càrrec contra els acusats. Com per exemple la mala traducció de Carballo d’un correu del comissari Ferran López a Trapero informant-lo del contingut d’una nova ordre de la fiscalia amb instrucció per a aturar el referèndum.

—El 25 de setembre rebeu un correu del comissari Lluís Ferran López Navarro dient-vos, literalment: ‘Ha! Tenim pistes del contingut de la [instrucció de la fiscalia número] 5/2017.’
—’Ja’. És ‘ja en tenim’.
—Sí, bé, és que és això que hi ha transcrit literalment. No sé si era un ‘ha’ col·loquial.
—És en català, i us en dic la traducció: ‘Ja tenim pistes…’

Però encara un altre exemple: novament l’ús per part dels fiscals d’una mala traducció d’un informe dels Mossos d’Esquadra que començava dient ‘el Primer d’Octubre s’ha de celebrar el referèndum…’, amb caràcter enunciatiu i no pas l’imperatiu amb què la policia espanyola el va traduir a l’espanyol. L’advocada de Trapero, Olga Tubau, va haver d’interrompre l’interrogatori posant-ho ne relleu. Aquesta mala traducció, que pretenia ser incriminatòria, fou objecte d’una prova pericial en el judici al Suprem de l’any passat, amb tota una lliçó de llengua que va deixar bocabadats els magistrats. Però per als fiscals d’aquest judici, com si allò no hagués existit.

Hem vist traduccions capcioses i també mentides deliberades, aquesta setmana. Perquè el fiscal Carballo ha arribat a fer afirmacions falses, per exemple en la temptativa de desactivar un dels trumfos que la defensa del major Trapero juga en aquest judici, el pla per a detenir Puigdemont i els consellers si els ho ordenava un jutge en cas de declaració d’independència. El fiscal Carballo pretenia fer veure que això era una idea que el major s’havia empescat més endavant, una ocurrència de Trapero per a mirar de distanciar-se tant com pogués del projecte polític del govern per a què treballava. I per això va dir que la primera vegada que n’havia parlat fou en la declaració al Suprem com a testimoni en el judici contra el procés. Però no era cert, i Carballo ho sabia: fou molt abans, en la declaració a l’Audiència espanyola mateixa en la fase d’instrucció.

Com pot ser que Cèsar Puig sigui aquí?

I encara una cosa causa més impacte que la mentida, la ignorància. Com és possible que una persona com Cèsar Puig, ex-secretari general d’Interior, hagi arribat a ser jutjat a l’Audiència espanyola, passant per dos anys d’instrucció i d’investigació de la fiscalia i de la jutgessa Carmen Lamela, que hagi estat processat i que li mantinguin l’acusació de rebel·lió per l’1-O i li demanin onze anys de presó? Com pot ser que li hagin fet tot això sense saber ben bé quines eren les seves competències dins el departament d’Interior i concretament amb relació als Mossos? És possiblement l’escàndol més gran d’aquesta primera setmana de judici: el fiscal Pedro Rubira interrogava Puig sense saber quina és l’estructura organitzativa del departament d’Interior ni les competències que hi tenia l’acusat. Perquè confonia l’estructura del departament amb la del ministeri de l’Interior, en què el secretari d’estat de seguretat sí que forma part de la línia de comandament que surt del ministre i baixa cap als directors de la policia espanyola i la Guàrdia Civil. Però no és el cas del departament d’Interior.

Fou l’acusat mateix, Cèsar Puig, que va haver de fer l’aclariment al fiscal Rubira, visiblement molest, insolent i agressiu. I li ho va haver de dir en aquesta fase de la vista oral del judici. Ell, com a secretari d’Interior, no era un superior jeràrquic del director de la policia, no tenia competència sobre operatius, sinó que la seva responsabilitat es limitava a qüestions pressupostàries i de personal. Quina és la seva responsabilitat en el dispositiu de l’1-O? Cap. I en el disseny del del 20-S? Cap. Va anar així:

—Vós, quin lloc teníeu en l’organigrama dins del departament d’Interior? Primer seria el conseller d’Interior i després hi ha la secretaria d’Interior…
—No és exactament així.
—Doncs aleshores com?
—Si em permeteu, és que en una part de la causa hi ha una confusió sobre les meves funcions…
—Jo dic dins el departament d’Interior, no sobre els Mossos, els bombers….
—No, no, és que tot és el departament d’Interior, i és important de fixar les meves competències perquè si no… En la meva primera declaració no era conscient que hi havia una certa percepció que l’estructura del departament d’Interior és pràcticament paral·lela a la que hi ha al ministeri de l’Interior, i això no és així, i és una confusió que a mi em perjudica molt i jo us explico per què. En aquesta causa, hi ha un informe de la policia judicial del 30 d’octubre de 2017 en què als primers fulls es descriu l’estructura de comandament dels Mossos d’Esquadra, i diu que els Mossos són dirigits per la prefectura de la policia, que és cert, i després diu que ‘en línia ascendent’ hi ha el director de la policia, el secretari general i el conseller. Això és un error. L’estructura del ministeri sí que és aquesta: hi ha el ministre, el secretari d’estat de seguretat i d’ell depèn la direcció de la policia i la Guàrdia Civil. I a la conselleria, sota la direcció del conseller d’Interior el departament s’estructura en línia, amb la secretaria general, la direcció de la policia, de bombers i d’administració de seguretat. La jerarquia de Mossos és conseller, director de la policia i prefectura. L’atestat em marca una jerarquia que no és.

…i Laplana?

Si és difícil de creure que algú com Cèsar Puig hagi arribat amb aquesta acusació tan dura en aquesta fase final del procediment judicial, encara ho és més en el cas de la intendenta Teresa Laplana. La fiscalia vol tancar-la quatre anys a la presó per sedició, perquè considera que, com a responsable de l’operatiu del 20-S, va fer mans i mànigues perquè la comitiva judicial no pogués sortir del departament d’Economia, va treballar en connivència amb el president de l’ANC, Jordi Sànchez, per mantenir la concentració de protesta i no va fer res per a ajudar els agents de la Guàrdia Civil ni la secretària judicial que assistia als escorcolls. I així ho han mantingut els fiscals en l’interrogatori. Però el cas és que no era responsable d’aquell dispositiu, no donava ordres, sinó que en rebia, i es va posar a disposició en tot moment de les necessitats i els requeriments dels agents que participaven en l’escorcoll.

Aquell dia Laplana no havia de treballar perquè tenia baixa per un quadre de vertigen. Però hi va anar per un acte de responsabilitat, perquè era la responsable de la comissaria de l’Eixample, per vetllar per la seguretat en una concentració tan gran, imprevista i espontània, i quan hi havia tants fronts oberts. L’interrogatori a Laplana per part del fiscal Rubira fou un despropòsit, perquè es va basar únicament en la minuta que ella mateixa va elaborar sobre els fets del 20-S uns quants dies després. I perquè va arribar a demanar-li què volien dir els noms de Brimo i Arro, les unitats d’ordre públic dels Mossos d’Esquadra. Un cop va haver declarat, se’n va anar, i no tornarà a seure al banc dels acusats de l’Audiència espanyola fins al torn de la darrera paraula, l’últim dia de judici, a petició seva, perquè d’ençà de l’acusació contra ella pel 20-S té estrès post-traumàtic. ‘Fa dos anys que el 20-S és el meu dia de la marmota: vaig a dormir amb el 20-S i em llevo amb el 20-S cada dia’, va dir davant el tribunal.

Demà comença la segona setmana del judici, amb la declaració dels dos testimonis segurament més importants: el coronel Diego Pérez de los Cobos i el comissari dels Mossos Ferran López. Tots dos ja van ser testimonis en el Tribunal Suprem, i ara tindran ben a prop a la sala, a pocs metres, l’home de qui van parlar tant, amb un to i un sentit ben diferents, en el judici contra el procés.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.