Què li devia passar pel cap a Olga Tubau perquè se li trenqués la veu quan pronunciava les seves darreres paraules en el judici contra el major Josep Lluís Trapero a l’Audiència espanyola? ‘Jo acabaré aquest informe amb una cosa que…’ Ho tenia al pap, però no hi havia manera que li sortís. Un silenci per a agafar aire, perquè se li feia un nus a la gola, un silenci llarg i l’índex de la mà esquerra prement-li els llavis per a mirar d’evitar el plor. Tubau mirava fixament cap als bancs de la sala de l’Audiència espanyola on hi havia asseguts els acusats, amb els ulls negats rere aquelles ulleres gruixudes tan característiques d’ella. ‘Ho acabaré’, deia, amb una llambregada cap al tribunal i un somriure de disculpa, i aconseguia arrencar la citació de l’ex-ministre de Justícia espanyol Alonso Martínez (1827-1891): ‘Un ciutadà d’un poble lliure no ha d’expiar les faltes que no són seves ni tampoc ser víctima de la impotència ni l’egoisme de l’estat’. I acabava amb el missatge directíssim a Concepción Espejel, presidenta del tribunal, i als magistrats Francisco Vieira i Ramón Sáez Valcárcel, aquest darrer el ponent de la sentència: ‘Això, els tribunals ho poden evitar, i jo els demano que ho evitin amb la sentència absolutòria que he demanat aquí.’

Que li passi això a una penalista com ella, d’una gran experiència i trajectòria, bregada en judicis de la transcendència del dels GAL, que ha aconseguit com a advocada de Segundo Marey la condemna a presó dels mercenaris i de l’ex-cúpula del ministeri de l’Interior, diu molt de la importància d’aquest procés contra Trapero que ara queda vist per a sentència. Perquè ella sap bé què és l’estat egoista i impotent (i terrorista, com en el cas dels GAL) que actua contra ciutadans que no en tenen culpa i castigant-los. I també ho sap bé perquè ha vist de ben a prop el judici contra el procés al Suprem; ha vist la instrucció que va fer Llarena quan va acusar els presos de rebel·lió per a poder-los tenir tancats a la presó i apartats de la vida política; ha vist l’esperpent dels policies i guàrdies civils que declaraven davant Marchena que havien passat tanta por com mai a la vida pels senyors i senyores, avis i àvies, nens i nenes que anaven als col·legis de l’1-O; ha vist la vergonya de les acusacions de Vox i de l’autoritarisme de Marchena… Tubau ha vist i llegit unes condemnes per sedició que han vulnerat el principi de legalitat, que han corroborat la indefensió profunda que van endurar els presos polítics. I ha vist com la justícia espanyola fragmentava la causa relativa al referèndum en diversos procediments, un al jutjat 13 de Barcelona, un altre al Tribunal Suprem i un altre, el que l’ha afectada directament a ella, a l’Audiència espanyola.

Perquè, deixant de banda Trapero, Laplana, Puig i Soler, el Suprem podia fer més via en el judici contra els presos. Així no es complicava tant la vida amb les acusacions i les condemnes als responsables dels Mossos i aniria més ràpid a tenir la sentència alliçonadora. I d’aquesta manera el procés contra aquests quatre acusats s’ha anat eternitzant, perquè han hagut d’esperar tanda per entrar en escena tan bon punt quedés esbandit el judici contra els consellers, la presidenta del Parlament de Catalunya i els dirigents socials independentistes. El judici contra Trapero s’ha acabat convertint en un apèndix de l’altre judici, si més no d’un punt de vista mediàtic i social. No tant jurídicament, on hi ha hagut molt a dir i a desmentir. Heus ací l’envit que tenien sobretot Olga Tubau, però també Cristóbal Martell com a advocat de Pere Soler, i Fermí Morales (i abans Jaume Alonso-Cuevillas), en representació de Cèsar Puig. Eren quatre acusats, però sobretot aquest judici havia de ser la culminació del càstig contra el major Trapero.

El somni de Pérez de los Cobos

I aquí hom té la sensació que hi havia qüestions d’estat i qüestions personals del coronel Diego Pérez de los Cobos barrejades, com si de fet no fossin gaire destriables en aquest afer les unes i les altres. Pérez de los Cobos era el coordinador policíac imposat pel ministeri espanyol per a reprimir el referèndum i per a anul·lar Trapero. L’enviament a Catalunya de Pérez de los Cobos era tan premeditat com l’enviament de milers d’agents antiavalots als vaixells del Piolín, amb el propòsit de rebentar la jornada, que ‘allò no semblés un referèndum’, en paraules de l’ex-secretari d’estat de seguretat José Antonio Nieto quan va declarar al Suprem. Volien acabar generant una violència que seria imputada als dirigents polítics i socials independentistes i al responsable dels Mossos. Per això aquest judici havia de ser la culminació del càstig, el moment més anhelat de Pérez de los Cobos: ell declarant en un judici per rebel·lió contra Trapero; ell assegut a la cadira dels testimonis, mirant de reüll el major al banc dels acusats.

Però de los Cobos va topar amb Olga Tubau. L’interrogatori que li va fer fou antològic, i el coronel va perdre per primera vegada els papers quan es va trobar que era incapaç de sostenir les acusacions contra Trapero d’haver trencat el dispositiu conjunt de les policies l’1-O, i més aviat s’anava veient que era ell qui havia trencat el dispositiu deliberadament per a poder acusar després Trapero. El principal problema de Pérez de los Cobos, i que Tubau va saber clissar, era justament la seva obsessió personal contra el major. Seva, de la fiscalia i d’un estat que no li perdonava la gestió dels atemptats del 17-A en uns moments de deixadesa de funcions del govern espanyol i d’aquell incendi mediàtic contra els Mossos engegat per l’afer ‘The Nota’.

La defensa de Trapero va saber demostrar, amb el coronel assegut com a testimoni, amb cara de prunes agres i cada vegada més nerviós, que les decisions de l’operatiu dels Mossos per a l’1-O es prenien de forma col·legiada, a càrrec de la prefectura, és a dir, del major Trapero i de la resta de comissaris del cos. I si tots n’eren coresponsables, i si Ferran López fins i tot fou qui va fer d’interlocutor amb Pérez de los Cobos la jornada del referèndum i havia participat en les darreres reunions de coordinació, per què l’únic acusat de la cúpula dels Mossos és Trapero? Si fins i tot, amb el 155 acabat d’aplicar, Ferran López, que era la mà dreta de Trapero, fou nomenat cap policíac del cos pel ministre Zoido. I hi ha hagut testimonis que van desfilar després de Pérez de los Cobos que el van acabar de desmentir del tot, com ara el cap polític dels Mossos imposat durant el 155, Juan Antonio Puigserver, i el secretari judicial Joaquim Martínez, que va ser present en dues reunions decisives amb Trapero, Pérez de los Cobos i la magistrada Mercedes Armas.

La línia de defensa de Trapero, desalineat amb Puigdemont

I les armes que ha anat jugant Tubau sembla que han anat funcionant. La poca solidesa dels arguments dels fiscals Pedro Rubira i Miguel Ángel Carballo i el caos en què han acabat convertint l’acusació hi han ajudat. Ara bé, Olga Tubau i Trapero tenien molt ben traçades les línies principals de la defensa de feia temps, ja quan el major va anar a declarar com a testimoni al Tribunal Suprem. Aleshores es va veure que el cor de l’estratègia de defensa era desalinear-se del govern de Puigdemont, dient que ni ell ni els altres comissaris no havien compartit mai l’estratègia independentista, que els havien advertit poc abans del dia del referèndum, de les conseqüències que podia tenir des d’un punt de vista de seguretat de tirar-lo endavant i, fins i tot –i aquest element l’ha desplegat amb més detall Olga Tubau en aquest judici–, que s’havien posat a disposició de la justícia espanyola i que tenien un pla preparat per a detenir el president i els consellers si així els ho ordenaven.

Si Trapero no estava alineat políticament amb el govern i la seva defensa ho demostra, on és la sedició del major? Perquè ací tothom ha donat per descomptada la sedició, és a dir, que la tardor del 2017 hi va haver una sedició, perquè així ho ha sentenciat el Tribunal Suprem espanyol. I això ho han assumit tant les acusacions com les defenses. Encara que Olga Tubau pensi que de cap manera la concentració del 20-S davant d’Economia ni la votació de l’1-O no es poden considerar una sedició, a no li serveix de res exposar-ho i fins i tot denunciar-ho davant de tribunal de l’Audiència espanyola en aquest judici. I com que en aquest sentit, aquest judici contra Trapero ha estat un apèndix de l’altre, la millor manera que ha trobat de defensar-se era desconnectar el major d’aquells fets i de les acusacions que en fessin els fiscals. Tubau ha fet un judici brillant, amb un gran domini de la prova que s’hi abocava i dels interrogatoris, però amb un estil ben diferent del d’alguns advocats dels presos al Suprem.

Tubau tampoc no ha topat amb un individu com Marchena presidint el judici. Concepción Espejel ha passat gairebé inadvertida i ha estat molt més flexible amb les defenses. Han estat dos judicis ben diferents, aquest amb una atenció mediàtica molt menor i amb la set de venjança contra l’independentisme per l’1-O força sadollada; l’escarment a Trapero feia una mica de nosa i tot a la premsa de Madrid. Potser a l’estat ja no li cal anar més enllà contra el major perquè el càstig al qual l’han sotmès durant gairebé tres anys ja ha estat enorme, i potser el donen per escarmentat. Amb els fiscals Rubira i Carballo desganats i implorant a darrera hora una condemna si més no per desobediència, el pronòstic per al major Trapero sembla força favorable. Però queda la sensació que si aquesta vegada l’estat no fa víctima Trapero del seu egoisme i impotència serà perquè, de moment, ja n’haurà tingut prou.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.