El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Jesús Barrientos, president del tribunal que jutja la mesa de la passada legislatura i l’ex-diputada Mireia Boya per l’1-O, ha volgut tenir el seu moment Manuel Marchena’. I ho ha fet, emulant el president de la sala segona del Tribunal Suprem espanyol, plantejant una pregunta a qui és segurament el testimoni més important del judici. En aquest cas, el major Trapero del TSJC és el lletrat Antoni Bayona, que fou lletrat major durant el ple de les lleis de desconnexió. Barrientos i Bayona, dos noms a retenir per a tenir clar que no hi ha cap possibilitat d’absolució, si és que ningú pensa que és possible. Una vegada Bayona ha respost a les preguntes de totes les parts, el jutge ha obert el micròfon i li ha demanat uns aclariments sobre la necessitat que la mesa accepti a tràmit qualsevol iniciativa parlamentària, per més que després el ple tingui la capacitat de modificar l’ordre del dia, com va passar el 6 de setembre de 2017.

Amb aquest gest, Barrientos marca segurament un dels elements jurídics més importants sobre els quals els jutges fonamentaran la condemna per desobediència, que es castiga amb inhabilitació per a càrrec públic i multes. I de pas, el jutge treu pit, en un moment en què ha presentat candidatura per a ser un nou magistrat de la totpoderosa sala segona del Suprem, la de la condemna contra els presos polítics. Perquè recordem que Barrientos ha presentat com a mèrits en el seu full de serveis perquè sigui acceptada la seva candidatura la condemna, precisament, per desobediència contra el president Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau pel 9-N. I és el jutge que va jutjar i condemnar el president Quim Torra pels llaços grocs. De punts, n’ha fet. I el judici que es fa aquesta setmana, el que remata la trilogia de processos judicials per a condemnar el Primer d’Octubre, pot ser la cirereta. I conscient d’això, ha provat de tenir un moment de lluïment amb Bayona, que és el principal testimoni de càrrec. El lletrat major va ser durant l’estiu i la tardor del 2017 la baula necessària dins del parlament per a provar de rebentar el referèndum. I això ha quedat clar en la seva declaració, pels interrogatoris que li han fet els advocats Judit Gené i Carles López.

Si quan va declarar al Suprem contra la presidenta Carme Forcadell acabava de presentar un llibre explicant la seva versió dels fets, ara que declara com a testimoni contra la resta de membres independentistes de la mesa, Bayona n’acaba de presentar un altre. L’ha titulat, ni més ni menys, Sobrevivir al procés. La clau del seu paper rau en la neutralitat que se suposa que té el càrrec de lletrat de la cambra. És precisament això que explota Bayona: ho va fer amb els advertiments, que eren amenaces, als diputats en les votacions de la legislatura passada sobre les conclusions del procés constituent i sobre les lleis de desconnexió, i ho fa ara que promociona els seus llibres i és aplaudit per Joan Coscubiela, per diputats socialistes i fins i tot de Ciutadans i que es passeja per nombrosos mitjans de comunicació. I hi va com si la seva veu fos tècnica i neutral, una víctima de la bogeria d’aquells dies, però en canvi el paper que va representar tenia una enorme càrrega política, i empenyia en un sentit, en el de fer descarrilar un projecte polític definit per la majoria de la cambra.

Per entendre-ho, cal recordar la funció del lletrat major, d’assessorament de la mesa i del secretari general del parlament i de representació i defensa de la cambra, com a coordinador dels serveis jurídics. Això vol dir també tenir clars els drets dels diputats com a representants del poble de Catalunya, i de la seva llibertat d’iniciativa política i la seva inviolabilitat. I cal tenir clar que a mesura que avançava el procés d’independència, sobretot d’ençà del 9-N i de les eleccions del 27-S del 2015, el Tribunal Constitucional espanyol va anar canviant progressivament una doctrina consolidada de feia molts anys, segons la qual la mesa del parlament havia d’acceptar totes les iniciatives legislatives presentades pels grups de la cambra si estaven ben presentades pel que fa a la forma, independentment del contingut.

El TC va començar a fer advertiments, va passar a amenaçar els membres de la mesa i els lletrats de la cambra de les conseqüències de permetre la tramitació i els debats sobre iniciatives que discutissin la unitat d’Espanya. I això desconcertava el personal del parlament, perquè no era coherent amb el que havia passat fins aleshores. Ho ha explicat bé un altre dels testimonis del judici, Pere Sol, que fou secretari general del parlament fins el setembre del 2016, quan va plegar precisament enmig de les amenaces que rebia del TC per no permetre la votació de les conclusions del procés constituent. ‘És d’ençà de la resolució sobre el procés constituent que el TC comença a fer requeriments dient que s’eviti qualsevol actuació que permeti de tirar-la endavant. Era com si el TC indiqués el sentit del vot, cosa que sorprenia, i que no quedava gaire clar. La mesa té la garantia de la plena llibertat d’opinió i d’expressió i la inviolabilitat dels seus membres. I semblava que des d’aleshores calia un matís addicional.’

Hi havia una col·lisió evident entre la defensa dels drets fonamentals dels parlamentaris i els membres de la mesa i una nova doctrina restrictiva sobre l’exercici d’aquests drets que havia posat en marxa el TC coincidint amb un moment de noves atribucions punitives que li va donar la majoria absoluta del PP. Unes noves atribucions pensades exclusivament per a esdevenir la punta de llança de la repressió contra l’independentisme català, just en un moment en què es comença a desenvolupar un corpus normatiu i legal que ha de permetre trenar la desconnexió amb Espanya, que culmina amb les lleis que han d’articular el referèndum i la transició cap a la independència.

Què fan els lletrats i el personal jurídic de la cambra arran d’això? Com deia Pere Sol, es desconcerten, i molts s’espanten. La repressió fa més efecte si és individualitzada, fa més por. En aquest canvi de rasant que va fer el TC sobre què podia acceptar a tràmit la mesa i què no, els lletrats es van alinear amb l’autoritat espanyola per por o per convicció. En el cas de Bayona, potser per totes dues coses. I va sobrepassar les seves atribucions, anant més enllà de l’assessorament, fent advertiments als diputats i no tan sols a la mesa. El seu paper com a lletrat major aquells dies de setembre i octubre va entrar en contradicció amb allò que ell pregonava, com li ha fet veure Judit Gené. Es refereix a unes al·legacions al TC que ell va signar un any abans del referèndum en defensa de la comissió d’estudi del procés constituent.

—En un escrit d’al·legacions en nom del parlament signat per vostè i per Pere Sol al TC deien, en relació amb l’incident d’execució per l’aprovació de la comissió d’estudi del procés constituent, que era incompatible amb el dret fonamental que es reconeix als representants del parlament.
—Sí, era un escrit ampli. També al·legava la possible entrada en joc de la inviolabilitat parlamentària. Aquí intentàvem mantenir la doctrina.
—La doctrina els avalava per fer aquestes afirmacions?
—Sí. Enteníem que la mesa no podia entrar en el contingut, que estava emparada per la jurisprudència del TC, i enteníem que entrava en joc el deure del compliment del TC i que podia condicionar la decisió de la mesa; intentàvem exposar que la pròpia decisió d’aplicar el deure de compliment planteja aquest problema.
—I els lletrats què deien?
—Actuem amb independència de criteri, i quan es tracta de fer al·legacions no rebem cap instrucció.
—I aquí les van rebre?
—No.
—Va actuar amb llibertat de criteri quan va dir que això podia atacar d’arrel la iniciativa parlamentària i alterar les normes de funcionament del parlament?
—Ja li dic que això està fet en interès de defensa del parlament, sí, eren al·legacions de defensa en un escrit al TC.
—Deien que es podia alterar funcionament del parlament.
—Sí, sí.

L’any següent, Bayona va fer un altre paper, i no va qüestionar cap dels requeriments/amenaces que li arribaven del TC, que eren manifestament contràries a la llibertat dels diputats i a la seva inviolabilitat parlamentària. Va esdevenir una baula important en la cadena repressiva que l’estat havia activat contra l’1-O, i que havia de culminar en judicis com aquest i com el del Suprem, en què ell és un testimoni per a la condemna dels acusats i sempre amb un llibre nou sota el braç.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.