El jainisme és la sisena religió més practicada a l’Índia, i una de les que crida més l’atenció. Alguns dels seus monjos van completament despullats, són defensors acèrrims de la no-violència i són vegans. De fet, el seu respecte per la vida animal és tan gran que alguns van escombrant mentre caminen per evitar de trepitjar cap ésser viu. Fins i tot, hi ha qui deixa de menjar i beure fins a la mort per inanició, una pràctica feta amb la voluntat de no afectar més la vida de cap animal, planta o bacteri. És l’oferiment final, el de la pròpia vida.

El temple jainista de Ranakpur, a l’estat de Rajasthan, des de l’exterior.

Però si per alguna cosa són coneguts al país és pel seu gran poder. Només representen el 0,4% de tota la població, però controlen bona part de les editorials, el negoci amb pedres precioses i les finances. A més a més, la producció d’aquesta comunitat en àrees com la cultura, la filantropia i la intel·lectualitat està molt per sobre de la resta.

Una comunitat de gent adinerada

El 2016, una agència contractada pel govern va fer una enquesta a 600.000 famílies per a analitzar, entre més coses, la situació econòmica de cada llar segons el seu origen i creença. Per catalogar els resultats, els sociòlegs van establir cinc grups de volum similar tenint en compte la riquesa de cada família. D’aquesta manera, en el primer conjunt, hi havia el 20% dels enquestats més pobres, i en l’últim, s’hi trobava el 20% amb més diners.

Uns turistes visiten l’interior d’un temple jainista.

L’estudi va demostrar situacions que ja s’esperaven, com ara que la riquesa es concentra en les zones urbanes (especialment a Delhi i Punjab). Però també va confirmar i posar en xifres una sensació que els indis tenien de feia generacions: que els jainistes eren especialment rics. Segons l’informe en qüestió, set de cada deu seguidors d’aquesta religió es troben en l’últim percentil, el de la classe més alta. Per posar-ho en proporció, el segon col·lectiu amb un percentatge més alt dins el grup de més adinerats són els cristians, amb un 29%. Dels altres tres jainistes, dos eren al segon grup més ric, i l’últim, al tercer.

És tradició que en els santuaris jainistes s’ofereixi menjar de franc a pobres i rics.

A més a més, segons el cens del 2011, els jainistes tenen l’índex d’alfabetisme més alt a l’Índia, amb un 87%, i el nombre total més alt de graduats universitaris. Històricament, els jainistes han posat un gran esforç en l’educació (i, òbviament, han tingut els recursos per a proveir-la).

També han estat, de fa generacions, homes de negocis. I això no es veu a l’Índia i prou. Sense anar més lluny, prop del 60% del comerç de diamants en brut del món és en mans dels jainistes de Bèlgica, una petita comunitat de només 1.500 creients localitzada, sobretot, a Anvers.

Unes famílies jainistes visiten el temple de Ranakpur, un dels més importants.

Nudisme, no-violència i veganisme

Més enllà de les xifres que tenen al compte corrent, els jainistes practiquen un dogma molt interessant. És una religió molt conservadora però defensa alguns punts de vista que avui poden ser considerats progressistes.

En primer lloc, és una fe que no creu en cap Déu. Defensa que l’univers és etern, que sempre ha existit i que sempre existirà, i que nosaltres ens trobem en un cicle de reencarnacions en què experimentem sofriment. Per escapar-ne i assolir el moxka, el nirvana jainista, hem de desfer-nos de tots els vincles que tenim en el món terrenal i reduir l’impacte de les nostres accions i idees a zero. Per aquest motiu, alguns monjos van completament nuus. Simbolitza el despreniment dels béns materials.

En el temple de Ranakpur hi ha representacions d’elefants esculpides en marbre.

De la mateixa manera, d’aquest mateix principi es desprèn el de no-violència, que han defensat de manera impassible i malgrat les adversitats. I això que, fundada cap al segle V aC, és considerada una de les religions més antigues del planeta. Però la posició del jainisme pel que fa a la violència és clara: no es pot practicar, ni tan sols s’hi pot pensar.

Si se va estirant aquest fil, es pot entendre també per què els seguidors són vegans estrictes. Són tan curosos de no fer mal a cap altre ésser viu, que és habitual veure jainistes amb una escombra feta amb plomes de gall d’indi que fan servir per a desplaçar tot allò que tinguin davant, i d’aquesta manera eviten de trepitjar cap animaló sense voler. Les plomes, per descomptat, les recullen una vegada han caigut de les aus de manera natural. També és per això que eviten de caminar de nit. De la mateixa manera, hi ha fidels que es cobreixen la boca amb una cinta per evitar que els entri cap insecte a la boca i, fins i tot, diuen que hi ha qui col·loca un filtre de teixit a l’aigua per no matar cap ésser microscòpic a l’hora de beure.

La connexió amb la naturalesa és un dels principis del jainisme.

Els animals no són els únics que tenen ànima. El jainisme creu que tot allò que existeix en té. Animals, plantes, bacteris i, fins i tot, elements com l’aigua, la terra i l’aire. Els humans, però, són els únics que tenen poder de raonar i, per tant, tenen la responsabilitat afegida d’actuar essent conscients d’aquesta realitat.

La mort per inanició i el masclisme

És per això que hi ha qui decideix de reduir el seu impacte al màxim i opta per deixar de menjar no pas carn i prou, sinó també vegetals, líquids i, en definitiva, qualsevol cosa, comestible o no. És una pràctica anomenada sallekhana i, òbviament, acaba causant la mort.

Aquesta escultura de marbre d’una sola peça representa Parshvanatha, un personatge històric del jainisme, amb 1.008 caps de serps.

Segons els devots, no és cap suïcidi, perquè no hi ha implicats ni verins ni armes. De fet, senten un gran respecte per qui ho fa. Des que es fa el vot per a fer el sallekhana fins a la mort, poden passar dies, mesos o anys. El cos humà és fet per sobreviure, i si no, que ho diguin a l’última supervivent de la secta del coco, al Vietnam, qui fa quaranta-sis anys que no ingereix res sòlid.

Si bé el sallekhana era una pràctica més estesa en el passat, encara hi ha qui opta per utilitzar aquesta tècnica de purificació, sobretot si el creient té alguna malaltia terminal. Algunes fonts parlen de dos-cents casos anuals, però és difícil obtenir dades contrastades. Un exemple actual és el de Nispruha Sagar Muni Maharaj, qui va morir l’any passat després de deu anys d’anar reduint gradualment el consum d’aliments i begudes.

Unes dones dinen en el temple jainista.

Curiosament, no hi ha cap llei que ho penalitzi. El 2015, l’Alt Tribunal de Rajasthan va prohibir-ho per considerar-ho una forma de suïcidi, però poc després, el Tribunal Suprem de l’Índia va anul·lar la decisió, que havia estat envoltada de molta controvèrsia.

L’objectiu final d’aquest ritual és la depuració completa de l’esperit, reduint l’impacte de les accions de qui el practica en altres ànimes tant com sigui possible, en un intent d’assolir el moxka o, si més no, de ser més a prop d’aconseguir-ho en la següent reencarnació. Ara, segons el jainisme, les dones no poden posar fi directament al cicle de reencarnacions ni aconseguir la il·luminació, sinó que han de treballar per néixer en un cos d’home en la vida següent i, aleshores sí, obtenir aquest privilegi.

Els devots visiten el temple vestits únicament amb una túnica blanca.

Els temples de les túniques blanques

A l’Índia, hi ha entre quatre milions i cinc de creients d’aquesta religió. Quan van al temple, ho fan vestits únicament amb una túnica blanca. Els santuaris acostumen a ser oberts al públic, però no s’hi pot entrar amb objectes de cuir ni mastegant un xiclet. Tampoc no poden accedir-hi dones que en aquell moment tinguin la menstruació.

Un home visita el temple jainista de Ranakpur, al Rajasthan.

A l’estat de Rajasthan, el més gran de l’Índia, se’n poden trobar uns quants, de temples jainistes. Probablement el més conegut és el de Ranakpur, una construcció gegant feta exclusivament amb marbre blanc. Diu la llegenda que és impossible comptar tots els pilars que hi ha. Tot i que d’alguna manera se sap que n’hi ha 1.444 i que no se’n troben dos d’iguals.

La quantitat de detalls que es poden veure a l’interior del temple, gravats al marbre, són d’una gran bellesa i estan en un estat de conservació excel·lent, i això que el santuari no té parets exteriors.

Al temple de Ranakpur hi ha 1.444 columnes de marbre, cadascuna completament única.

Passejant-se per aquests temples, hom pot sentir-se traslladat a una altra època. Les túniques blanques movent-se per un bosc de marbre del mateix color recorda, en certa manera, les representacions que s’han mantingut sobre l’antiga Grècia. A la resta d’indis sembla que la cosa que més els impressiona és pensar que aquesta minoria de fidels, qui recorren humilment el santuari descalços, quan arriben a casa es canvien la bata tradicional per una americana i controlen el país des dels seus despatxos.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleint sangoneres al sostre del món
(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
(50): El racó més bonic del planeta
(51): El punt de no-retorn
(52): Sang sobre gel
(53): Sobreviure a l’infern al cel
(54): Congelacions i abismes
(55): El remot poble de l’Himàlaia que viu congelat en el temps
(56): Hem conquerit el cel
(57): ‘Vaig salvar la vida als meus clients i no m’ho van agrair mai’
(58): El temple on les rates no són cap plaga, sinó germans, pares i amics
(59): El Rajasthan, terra de camells, ciutats de colors i palaus en venda

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.