16.09.2018 - 22:00
|
Actualització: 17.09.2018 - 11:14
Era un dels meus somnis d’infància i ara, finalment, em trobava a Mongòlia. No me’n sabia avenir. De petit segurament no m’esperava que hi arribaria com ho vaig fer: en una furgoneta i amb una família mongola.
Els vaig conèixer a la frontera, a la part russa. Hi havia arribat fent autoestop i em disposava a untar, en un bocí de pa, una salsa de tomata, gentilesa d’uns nois russos que havia conegut a la carretera. Però va ser asseure’m, obrir la motxilla, i sentir els crits d’una furgoneta que em convidaven a entrar-hi.
Dos homes i una dona m’hi esperaven, somrient, mentre em convidaven a continuar amb el meu dinar ben minso a resguard del sol. Amb ells vaig passar les més de quatre llargues hores a la frontera, i em van ajudar a entendre’m amb els agents de duanes que em preguntaven si portava alguna arma mentre observaven els baixos del cotxe amb un mirall.
Per fi vam aconseguir l’esperat segell al passaport i vam trepitjar territori mongol. Davant nostre s’obrien prades, muntanyes i rius. Un paisatge increïble que mereixia hores de contemplació, però que el gir brusc de la furgoneta va deixar enrere així que s’enfonsava per un camí arenós.
Al cap de pocs minuts vam arribar a una casa de camp, humil, on ens esperava una família sencera que ens va oferir un plat calent de tsuivan, una de les receptes més típiques de Mongòlia: fideus fregits amb carn de xai, patata, pastanaga i ceba.
Amb la panxa plena vam tornar a la carretera, parant-nos en un petit poble a recollir més gent fins que a l’interior de la furgoneta ja no s’hi podia encabir res ni ningú més. Hi anàvem sis, més l’equipatge. Tres al davant, i tres al darrere. I jo, al mig de tot, sentint el soroll del motor, preparat per a moure la cama i no destorbar el conductor quan havia de canviar de marxa.
Ara sí, el paisatge deixava admirar-se. La tarda banyava amb tons ataronjats els camps i els turons, que s’emmirallaven en rius i bassals. I enmig d’aquesta postal, entaforat en una furgoneta mongola i meravellat per cada bri d’herba, els ulls se’m van humitejar. Havien estat més de 12.000 km recorreguts en dos mesos, des d’aquell dia que vaig sortir de Banyoles només amb una motxilla a l’esquena. Un recorregut ple d’aventures, experiències i, sobretot, gent formidable. Em sentia diminut i immens alhora, conscient que aquest gran viatge tot just començava. I així va ser com van caure les primeres llàgrimes de felicitat de la meva vida.
Una nit al camp
No vam trigar gaire a arribar a una petita granja en un indret més aviat poc habitat. Allà, mentre ajudàvem a descarregar uns paquets del remolc, la mare de la família em va convidar a passar aquella nit. Òbviament, vaig accedir-hi sense pensar-m’ho. Havia d’anar a Ulan Bator, la capital, però la paperassa podia esperar un dia més. Aquella era una oportunitat única d’entendre la vida al camp de Mongòlia.
A la casa ens esperava el fill, l’Erdene, de la meva generació, qui em va portar a passejar i conèixer els voltants després de prendre un te. A mesura que anàvem caminant, se’ns afegien nens i joves que volien saber més sobre aquell estranger que, de sobte, era en el seu petit poble. Les granges, de fusta, s’escampaven pel territori, cadascuna amb els seus horts i algunes, les més grans, també hi tenien estables. Al capvespre em van portar amb cotxe fins a una muntanya, on vam veure una posta de sol bucòlica.
Acompanyat d’aquests nois vaig passar també part de la nit. Tornant amb el cotxe, ja sense ni un raig de sol, l’Erdene va abaixar el vidre de la seva finestreta, hi va treure el cap i va cridar amb força mentre els altres reien. Em van convidar a fer-ho jo també. Vaig endinsar mig cos en la foscor i vaig cridar amb tota la potència que em van permetre els pulmons, sentint-me alleugerit, buidat, com si m’haguessin tret un pes de sobre. Em vaig reincorporar al seient i al davant, somrient, només hi van afegir Mongolia is freedom (‘Mongòlia és llibertat’).
Vam anar a prendre una cervesa mentre descobria més i més coses dels mongols; una nació petita, de només tres milions d’habitants, però increïblement orgullosa. La figura de Genguis Khan, present arreu, recorda el passat gloriós de l’imperi mongol, l’imperi contigu més extens de la història. Tot i això, ara la situació del país és més aviat preocupant. Si bé és cert que l’economia hi creix, els qui hi viuen asseguren que les diferències entre rics i pobres no paren d’eixamplar-se. Una petita elit controla gran part dels sectors estratègics i dels recursos, mentre que la majoria de la població viu en la pobresa. Encara hi ha molts nòmades, però s’esdevé un moviment migratori cap a la ciutat de famílies que busquen (normalment sense èxit) una vida millor. De fet, Ulan Bator ja acull pràcticament la meitat de tots els habitants del país. Molts viuen als afores en extrema pobresa, encara utilitzant les iurtes mongoles (cases mòbils conegudes també com gers) que utilitzaven per a moure’s d’un costat a l’altre.
El meu primer xoc cultural a Mongòlia va arribar una mica més tard, quan érem a la discoteca de la ciutat. Allà ens vam trobar, de casualitat, els pares d’un amic de la colla. Després de parlar-hi una estona, la dona va donar la mà a un dels nois i tot seguit se li va acostar a l’orella i hi va fer una inspiració ben sonora. El meu primer pensament va ser que li havia detectat una bona olor, possiblement de colònia, i li volia fer algun compliment, però va repetir la mateixa acció amb tots nosaltres, fins i tot amb mi. Més endavant vaig descobrir que aquesta és una salutació típica del país per a mostrar afecte, si bé pràcticament és en desús i només es manté a la ruralia.
La cultura del margaix
L’endemà em vaig despertar al sofà del menjador. A la mateixa sala també hi dormien l’Erdene i un amic del pare. El matrimoni tenia la seva pròpia habitació, però ja s’havien despertat i preparaven buuz, unes empanades molt semblants als jiaozi xinesos o les gioza japoneses.
D’entrada, la meva idea era de començar a fer autoestop de bon matí per arribar fins a Ulan Bator el mateix dia, perquè tot i que només hi ha 300 km de distància, a Mongòlia sempre cal anar amb precaució a l’hora de calcular el temps dels desplaçaments a causa de l’estat de les carreteres. Per sort, un dels amics de l’Erdene, en Xac, em va dir que ell també havia d’anar a la capital i que jo podria acompanyar-l’hi. Vam quedar a les cinc de la tarda. D’aquesta manera em vaig poder relaxar i gaudir amb calma dels buuz amb carn de pollastre.
L’Erdene té vint anys, és el petit de sis germans i l’únic que encara és a casa dels pares. Tota la resta s’han casat i la majoria tenen fills. Ell és maquinista i, a part, s’encarrega dels horts de la granja. Durant el matí em va ensenyar amb orgull les pastanagues, patates, tomates, cols i cebes que ell mateix havia plantat i cuidat per vendre-les al mercat. Això sí, ni rastre de fruita (més enllà de les tomates), i és que a Mongòlia pràcticament no en cultiven.
Al migdia vam passar a veure l’hort d’en Xac, molt semblant al del seu amic, i quan li vaig preguntar per confirmar que ens anàvem a les cinc em va contestar relaxadament: ‘Bé, o aquesta tarda o demà al matí, ja ho veurem.’ No vaig poder evitar de somriure mentre em maleïa a mi mateix per haver oblidat tan ràpidament allò que havia llegit sobre fer plans i trobades a Mongòlia.
Es diu que, quan acordes una hora amb algú en aquest país, sobretot lluny de les ciutats, sempre hi has d’afegir una hora més i pensar que potser s’acabarà deixant per margaix, és a dir, per demà. Un error de principiant.
Els tres vam continuar una estona més, caminant pel camps i rient fins que vaig decidir que era el moment d’anar-me’n amb l’únic autobús diari que va fins a Ulan Bator. Però abans vaig tornar a la casa que m’havia acollit durant unes vint hores apassionants i vaig fer la maleta.
Ens vam acomiadar entre abraçades i vaig enfilar cap a l’estació d’autobusos amb l’Erden i en Xac. Afortunadament, dir adeu era una condició de l’etern viatger a la qual m’anava acostumant. Les relacions de viatge acostumen a ser molt intenses. Sempre sap greu acomiadar-se, però aquesta mateixa característica és la que dota d’una àuria especial els vincles amb les persones que vas coneixent al llarg del camí.
A les portes de l’autobús vaig acomiadar els meus dos nous amics i vaig pujar les escales. Recorrent el passadís, pas a pas, vaig trobar el meu lloc, a l’última fila, i m’hi vaig asseure. Al cap de pocs minuts, per la finestra van començar a desfilar les cases, les vaques i els cavalls. Em sentia nostàlgic per les experiències viscudes, emocionat per les que encara ho han de ser i preparat per cada margaix que encara ha de venir.
