El temps no avança si s’escolta música a Mongòlia. La més popular encara és la tradicional. A la televisió de l’autocar que em portava a Ulan Bator, només s’hi van projectar videoclips de cançons folklòriques durant les cinc hores de trajecte. Curiosament, la gran majoria de vídeos explicaven una història molt semblant: amors i desamors en gers (iurtes mongoles) de famílies nòmades. I el recurs audiovisual estrella eren, naturalment, imatges de cavalls cavalcant per l’estepa mongola. No és res estrany, ja que aquest animal ha estat el centre de la vida del país des que el van aconseguir domesticar (i muntar) fa més de cinc mil anys. Es fa servir com a transport, però també com a aliment o com a teixit per a roba. Fins i tot, el trobem a l’arquet del morin juur, l’instrument de corda fregada típic de Mongòlia, que, per descomptat, també era pràcticament omnipresent en el recull musical que ens va acompanyar a l’autocar.

L’asfalt humit ens va donar la benvinguda a la capital. L’estació d’autobusos era molt semblant a les que havia vist a Rússia i, sobretot, a la Xina, amb un munt de comerços i restaurants al voltant. Ara el meu objectiu era trobar-me amb la Zaya, la noia que s’havia ofert per acollir-me a casa quatre nits. Vaig decidir d’enfilar cap a la parada d’autobusos sense saber quina línia havia d’agafar, una informació impossible de trobar ni a internet ni en cap cartell informatiu. Per sort, a la marquesina hi havia dues dones que em van ajudar a trobar l’autobús que anava cap a la meva direcció.

Un cop a dins, vaig viure una nova realitat: autobusos atapeïts de passatgers encallats en un embús etern.

Un cop de mà per a entendre com funcionen els autobusos.

El maldecap dels transports
A Ulan Bator (o UB, com es coneix col·loquialment) no hi ha metro, tot el transport és terrestre i per la superfície. L’augment de vehicles privats ha desbordat els carrers, que no estaven prevists per absorbir aquest volum de trànsit. És per això que pràcticament a totes hores hi ha embussos, i els clàxons són la banda sonora habitual de la ciutat.

Embús a Ulan Bator.

A més, Mongòlia té una particularitat que no havia vist mai a cap país, qualsevol cotxe privat és potencialment un taxi. Gent de totes les edats, classes i sexes es col·loca amb el braç mig aixecat i, normalment abans d’un minut, algun vehicle ja s’ha aturat. Acordar el preu no és cap problema. Sempre es cobren 1.000 tugriks per cada quilòmetre (uns 34 cèntims d’euro).

De fet, la imatge de tants mongols esperant al costat de la carretera és tan estranya per als occidentals que una noia de Mongòlia em va explicar que un noi noruec li havia confessat, ben sorprès, que no s’esperava que hi hagués tanta prostitució a Ulan Bator.

Un home cercant transport.

De totes maneres, normalment la manera més recomanable de moure’s durant gran part del dia és caminant. Bé, la més ràpida és, sens dubte, la bicicleta, però és veritablement perillosa si no es té destresa al manillar, perquè no hi ha carrils bici i s’ha de fer via esquivant els cotxes.

Dormint a cases de coneguts desconeguts
Finalment, després de més d’una hora per a recórrer vuit quilòmetres, l’autobús em va deixar a la parada i vaig anar a casa la Zaya, que em va rebre amb gran alegria. La Zaya és una noia de 25 anys originària d’UB que treballa en turisme. Per aquesta feina, i la seva curiositat innata, està molt familiaritzada amb la comunitat internacional d’Ulan Bator, que, la veritat, no és gaire gran.

Com jo, la Zaya és una enamorada de Couchsurfing, una comunitat en línia que serveix a viatgers de tot el món per a trobar allotjament i viure la ciutat des de dins, ja que dormen a cases de gent local que vol ajudar i, sobretot, aprendre més d’altres cultures. I tot això, a canvi de res, més enllà d’un somriure i de l’intercanvi cultural.

Així és com em vaig posar en contacte amb ella i com he aconseguit, juntament amb la meva tenda de campanya, no gastar-me ni un sol euro d’allotjament en els més de dos mesos de viatge.

La cosa especialment fantàstica d’aquesta aplicació, i que m’ha enganxat tant durant els anys que l’he feta servir, és que tothom comparteix la mateixa filosofia de viatge. Tots creuen que la millor manera d’entendre una nova cultura és mitjançant la gent que la viu, i no visitant les atraccions turístiques. Els millors consells també els dóna la gent local. Amb ells es descobreixen curiositats que no es troben ni a les millors guies de viatges. De la mateixa manera que quan rebia estrangers al meu antic pis de Barcelona els recomanava de perdre’s per Sant Antoni i no anar a la Rambla, o els parlava de tradicions com el tió, que sempre sorprèn qui sent la història per primera vegada.

I així, convivint amb la Zaya i els seus amics, és com he anat descobrint més i més coses d’aquesta apassionant cultura i de la història recent del país.

Una societat post-soviètica
L’època soviètica és encara present a Ulan Bator, i no tan sols a l’arquitectura dels edificis, sinó també al cap de molts mongols amb qui m’he trobat aquests dies, que recorden amb nostàlgia aquells temps. Asseguren que llavors la classe mitjana era més extensa, hi havia menys diferència entre rics i pobres i menys egoisme i superficialitat.

La veritat és que una de les coses que sorprèn més de Mongòlia és l’afany per aparentar. Aquí tothom fa tot el possible per tenir un cotxe que sembli d’alta gama o vesteix d’etiqueta. De fet, fins i tot és important el número de mòbil, perquè és un reflex de la capacitat financera del seu titular. Per exemple, els més rics del país tenen números que comencen per 9911. Una cosa semblant passa amb les matrícules dels cotxes.

Tot i això, la societat mongola encara és extremadament hospitalària i curiosa. És habitual que un estranger passegi per la ciutat i algun infant el saludi en anglès. Fins i tot, els adults s’esforcen per donar-te la benvinguda com poden.

A més, són un poble extremadament orgullós de la seva nació, sobretot de la figura de Genghis Khan, fundador del gran Imperi Mongol. Tant és així, que un dia vaig conèixer i compartir pizza amb un miner (un dels sectors econòmics més importants del país) que tenia tatuat l’escut de Mongòlia al crani. Una mostra d’orgull nacional probablement impossible de veure a Europa.

L’escut de Mongòlia tatuat en un cap.

Però aquest nacionalisme també es tradueix en racisme. Si bé el fet de ser d’una altra raça no representa un problema per se a Mongòlia, sí que hi ha una part de la població que creu que la sang mongola no s’ha de barrejar amb altres. Per aquest motiu, és relativament perillós per a una parella ‘mixta’ (formada per un estranger i un mongol) mostrar-se afectuosa en públic, especialment quan és un noi de fora i una noia del país. Aquests últims anys s’han viscut casos d’escarn públic i, fins i tot, de pallisses, en què els agressors recriminen que no es respecti de mantenir la puresa de la raça mongola.

Curiosament, a UB es pot palpar una clara diferència entre els nois i les noies de la ciutat. A la ciutat, les dones són molt més cosmopolites, internacionals i curioses que els homes. Segons els mongols amb qui he pogut parlar, això passa perquè, dins la família, els pares creuen que un fill probablement trobarà feina i solucions tant sí com no i podrà seguir la seva vida sense problemes. En canvi, temen que una filla no pugui tenir la mateixa sort pel fet de ser una dona i per això inverteixen més esforços a formar les filles que els fills. Aquesta situació comporta un desequilibri de mentalitats i interessos entre homes i dones en les generacions més joves de la ciutat.

Pel que fa a la comunitat LGTBI, està com més va més acceptada dins la societat, però encara hi ha força homofòbia (com als països veïns, Rússia i la Xina), sobretot quan és algú de la mateixa família. Fa pocs anys que se celebra el Dia de l’Orgull a la ciutat i que la comunitat es va fent més visible.

Preparant la següent aventura
Després de quatre nits a casa la Zaya, i una a casa la Zulaa, em trobo a l’apartament d’en Tanger, un noi de la província xinesa de Mongòlia Interior, una zona que se sent completament mongola. Gràcies a ells, la imatge de Mongòlia dins el meu cap es va engrandint: hi veig més detalls i la varietat de colors es va eixamplant. És així com m’agrada descobrir llocs nous: de la mà de la gent que hi viu i que ho considera casa seva. Em sento un afortunat de tenir aquestes oportunitats per entendre més i millor aquesta cultura tan diferent de la nostra.

Durant aquests dies, miro de definir com ho faré per endinsar-me a l’estepa mongola. L’opció més probable és la de comprar-se uns cavalls i moure’s amb ells, sempre tenint com a prioritat el benestar dels animals. És una manera autèntica, única i sostenible de meravellar-se amb el paisatge i, sobretot, de trobar-se amb famílies nòmades, que són els culpables que Mongòlia sempre hagi estat a la llista de llocs per visitar de totes totes abans de morir.

Altres capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia. 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb