Viatjar per tot el món sense avions i amb pocs diners. Aquest és el desafiament de Sergi Unanue, un periodista de Banyoles de tan sols 25 anys. Fa dos mesos va decidir de fer un canvi radical a la seva vida i anar-se’n a fer la volta al món. No té bitllet de tornada. Tampoc cap ruta fixada. I és que el seu lema és que farà en tot moment com li vingui de gust. És un dels avantatges córrer món sol. No ha de pactar amb ningú què fa cada moment.

A partir d’avui, Sergi Unanue explicarà la seva aventura a VilaWeb. Cada dilluns publicarà una crònica del seu periple i ens donarà consells i recomanacions per a descobrir nous indrets fora dels centres turístics. ‘Explicarem una manera de viatjar més econòmica i respectuosa envers la cultura local.’ Descobriu qui hi ha darrere de ‘La volta el món sense bitllet de tornada’.

Per què heu decidit de fer la volta el món?
—Li he posat el nom de ‘la volta el món’ perquè la gent entengui que viatjo, però en realitat no és el meu objectiu. Aquesta vegada no tinc cap objectiu final, no vull viatjar arreu del món i tornar finalment a Barcelona. En definitiva, el destí no importa. Jo vull gaudir del camí.

Per què us agrada tant de viatjar?
—Sempre m’ha agradat molt. Quan feia tercer de carrera vaig anar-me’n a viure a la Xina durant un any. Aquest va ser, segurament fins ara, l’any més feliç de la meva vida. Estar-se en un país tan diferent com la Xina significava viure cada dia una aventura i anar coneixent sempre coses diferents. Això em feia feliç. Em vaig enganxar a aquesta sensació. I malgrat que vaig tornar a Catalunya, sabia que tard o d’hora tornaria a marxar. Desconeixia, això sí, que seria en aquest format.

Quan sorgeix la idea de viatjar indefinidament?
—A la Xina vaig conèixer molta gent que em va obrir la ment. Sempre havia pensant que calia anar a l’escola, després a l’institut, continuar a la universitat i cercar una feina. Però allà vaig descobrir que hi havia uns altres estils de vida. Vaig conèixer gent que tenia negocis en línia, una feina que els permetia de viatjar contínuament. Em va agradar la idea, però encara no era el moment. Ara farà cosa de dos anys, vaig prendre la decisió d’anar-me’n dos mesos a Sud-amèrica, però em van oferir una gran oferta laboral a Barcelona i vaig preferir de deixar el viatge per més endavant. En canvi d’això, em vaig dir que l’allargaria mig any. Aquesta decisió, al cap d’un temps, es va convertir en un ‘viatjaré un any pel món.’ I al final he acabat marxant sense bitllets de tornada, sense limitacions. Un projecte completament flexible, en què cada moment faig com em ve de gust. Passi què passi, serà bo.

Embarcar-se en un projecte com aquest no deu ser fàcil… Fa venir pors i dubtes?
—Les pors apareixen quan comences a explicar què vols fer. ‘Ai, i si després vols tornar… tindràs un forat de dos o tres anys sense currículum. Serà molt difícil que trobis feina’ et diuen. O ‘i si t’estàs sol?’ De por, només n’he sentit quan algú me’n mencionava alguna; jo de per si no n’he tingut mai. I ara que viatjo encara menys. Ara estic més segur que no n’he de tenir.

—La gent que aneu coneixent entén el perquè del viatge?
—Hi ha una barrera idiomàtica que moltes vegades dificulta la comunicació. No pots acabar d’explicar bé la teva experiència mai. Moltes vegades només és possible de dir que ets un viatger. Sempre em pregunten quan tinc pensant de tornar a Barcelona. Els costa molt d’entendre que digui que no tinc previst de tornar-hi aviat. Els costa molt, sobretot perquè amb qui més connectes és la gent rural. Són els qui senten més curiositat envers els estrangers, són més hospitalaris. Però, és clar, d’una altra banda són més tancats de ment, més conservadors i els és més difícil més d’entendre el concepte de no tenir una casa, que casa és la teva motxilla.

Heu decidit que voleu córrer món sense agafar cap avió. Viatgeu majoritàriament fent autoestop…
—Sí, hi ha molts tabús al voltant de l’autoestop, sobretot a l’estat espanyol, que hi està molt tancant. Suposo que hi ha hagut males experiències que han fet que en tinguem molts prejudicis. Però, de coses dolentes, en poden passar sempre; anant a comprar el pa o traient diners del banc. De moment, no conec ningú que hi hagi tingut cap mala experiència. Els meus pares sempre m’havien dit que no s’havia de fer autoestop, però un dia ho vaig provar per necessitat i va ser una gran experiència. Llavors vaig dir-me que ho volia fer més i aquest viatge era l’ocasió perfecta.

I com va l’experiència?
—No el canviaria per res. Viatges de franc i, a més, coneixes molta gent interessant. Tens converses molt intenses en molt poc temps. He parlat de molts temes. M’he trobat persones que pensen d’una manera molt diferent, però totes les converses m’han servit per a reflexionar. A més, és tota una aventura. És una manera molt divertida de conèixer món. Sempre et passen coses. Aquests mesos he viatjat amb britànics hooligans que anaven a veure com el seu equip de segona divisió jugava un amistós a Alemanya. O he treballat amb un camioner que, en canvi, m’han deixat dormir al seu camió. Em passen experiències que, si hagués viatjat amb avió, no hauria tingut.

Vau sortir de Banyoles fa dos mesos i ara sou a Mongòlia… Si hi hagués algú que no us ha seguit, com li explicaríeu aquesta aventura?
—Fa dos mesos que faig molts quilòmetres, però m’ha passat molt de pressa gràcies a la gent que he anat trobant pel camí. He descobert que a Europa hi ha una gran varietat cultural. Fins i tot xocs culturals que són divertits de viure. Durant aquests mesos m’he fet Europa i Rússia i fent aquest camí he trencat molts estereotips.

Com quins?
—Dels russos, tothom en té molts estereotips, i he de dir que són molt més hospitalaris que els catalans. Tenen un cor molt més càlid que la majoria d’europeus. M’hi he sentit molt a gust. Tinc claríssim que hi hauré de tornar.

Què us ha sorprès més?
—M’ha sorprès que el món és ple de bona gent. Encara no m’he gastat ni un ral per allotjar-me. Molta gent m’ha deixat dormir a casa seva en canvi de res i, quan no, he acampat a la naturalesa.

La cosa que menys us ha agradat?
—No m’ha agradat de veure que tots tenim molts estereotips. Tothom odia els veïns.

I el moment més dolent?
—La primera nit acampant a la natura. Vaig passar molta por. Era la primera vegada que acampava completament sol en un bosc. Era un bosc al costat d’un poble i tenia por que vingués algú a robar-me. També tenia por de la mateixa natura. Quan em vaig posar el sac de dormir no en tenia gaire, però de cop em vaig adonar que al bosc, de nit, hi pots sentir molts sorolls. Quan es trenca una branca a l’orella fa por. Reconec que aquella nit vaig dormir abraçat a una navalla petita per si hi entrava algun esquirol a emportar-se’m el menjar… Però la segona nit acampant ja no en vaig tenir tanta. Ja m’he acostumat als sorolls de la naturalesa.

Viatjar sol és un inconvenient o un avantatge?
—Jo trobo que és un avantatge. Et forces a tu mateix a relacionar-te amb les altres persones, i per mi això és molt important, forma part del meu projecte. Alhora, quan vas sol hi ha més gent que s’acosta a ajudar-te. I, molt més important, no has de pactar amb ningú què fas o deixes de fer. Encara que sigui algú amb qui t’entenguis molt i molt bé, quan una família russa et diu ‘torna amb mi en comptes de continuar viatjant’, no pots decidir tu sol si t’hi arrisques. Ara, viatjant sol, la decisió és només meva.

O ho pregunteu a Instagram…
—Cert, alguna vegada he tingut un dilema moral i ho he preguntat a la comunitat que em segueix a Instagram (@Losviajesdewalliver). Val a dir que la comunitat és molt intel·ligent i que sempre ha votat com jo volia, l’aventura.

Aquesta comunitat són els vostres companys de viatge?
—I tant, a mi m’ha ajudat a sentir-me menys sol. Hi ha molta gent interessada en el projecte. Alguns que conec personalment i alguns altres que no. Allò que més m’omple és quan ve algú a agrair-me allò que explico perquè li he descobert una nova manera de viatjar. M’encanta quan em diuen que d’ara endavant intentaran defugir les comoditats dels centres turístics i que provaran noves fórmules de viatjar. És la cosa que més m’omple. Per això explico el meu projecte a les xarxes. Vull explicar una manera diferent de viatjar.

Ara la ruta continua… cap a on?
—M’he ampliat el visat mongol i, per tant, m’hi podré estar fins a seixanta dies. Tinc ganes de descobrir Mongòlia; fa molt poc que hi sóc però les coses que hi he vist m’han fascinat. Aquest és el pròxim pas. Per això, tinc pensat de comprar-me uns cavalls amb un altre company viatger. Un company amb qui, de fet, no ens coneixem personalment, només via Instagram. Hem d’acabar de pensar si ens posem cap desafiament, però de moment sembla que serà molt interessant, no tan sols per a nosaltres sinó també per a la gent que ens segueix.

I després?
—El pas lògic, si no agafo cap avió, serà la Xina. Mongòlia només té frontera amb Rússia i la Xina. Ara mateix intento fugir del fred i, per tant, me n’aniré cap al sud. No tinc l’equip preparat per a passar l’hivern a Rússia o Mongòlia. Després suposo que el sud-est asiàtic, però encara s’ha de veure, perquè l’únic pla que tinc és que no en tinc cap. Toca anar improvisant segons les sensacions de cada moment.

En aquest viatge cercàveu la felicitat plena… Creieu que l’heu trobada?
—Sí, sens dubte. Sempre dic que a Barcelona era molt feliç, però que ho havia estat més  viatjant i que per això volia fer aquest viatge. Només fa dos mesos que el vaig començar, encara és d’hora per a saber si aquesta és la vida que m’agrada, perquè, en realitat, fins ara he fet un viatge una mica més llarg de com és habitual. Encara tinc una mica la mentalitat ‘vacances’, però és veritat que és molt complicat de descriure en paraules aquests dos mesos. Han estat molt enriquidors. N’he après moltíssim i m’ho he passat molt bé. De fet, quan vaig arribar a Mongòlia, ho vaig veure clar i vaig plorar de felicitat per primera vegada a la meva vida. En aquell moment, em vaig sentir diminut de veure tot allò que encara no havia vist, i alhora immens d’haver viscut tantes coses en tan poc temps.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb